Bloc de notes de Josep Romeu

Els polítics, ja se sap, sovint se n’han d’empassar molts de gripaus; no sempre és possible fer allò que hom voldria fer, i sovint les circumstàncies porten a haver d’acceptar just el contrari. Però a IC-V i a Esquerra ja hi tenen la mà trencada en això d’empassar-se gripaus. El Govern espanyol ha emprès, perquè així li han dictat, tot un seguit de mesures encaminades a assegurar-se que la crisi la pagaran els més febles, i que aquesta serà una prioritat fins i tot per sobre de la mateixa sortida de la crisi, que el Govern ja admet que ara s’haurà d’endarrerir. I si el Govern espanyol ha seguit fil per randa les consignes dels poders econòmics i financers, el Govern català ha seguit amb el mateix zel i esperit de submissió les consignes de Zapatero. [@more@] 

Apurant-ho molt, podria arribar a creure que no tenien altra opció. El fet que les anomenades pressions dels mercats financers no siguin sinó una farsa dels sectors més conservadors del poder econòmic per a imposar el seu criteri, no vol dir que la seva amenaça no fos real. El poder polític, buidat de poder real, ha hagut de sotmetre’s als interessos d’uns quants en perjudici de la majoria de la població. I el poder polític català, que a més d’estar sotmès als mateixos poders econòmics ho està també al poder polític espanyol, no podia fer altra cosa que ajupir el cap i dir amen. Les mesures empreses pel Govern de la Generalitat són mesures de dreta pura i dura, que fins i tot al PP els fan angúnia, per més que a l’igual que CiU s’hi mostrin en desacord simplement per contribuir a acabar de desprestigiar-los. De fet, CiU ha permès amb la seva abstenció que les mesures s’aprovin a Madrid, quan aquí s’hi mostra obertament en contra. El mateix que han fet Esquerra i Iniciativa, que a Madrid s’hi han oposat quan aquí no han tingut altre remei que acceptar-ho. S’han hagut d’empassar el gripau sencer, per més que hagin intentar endolcir-lo. 

El mateix dia que IC-V justificava el seu vot a favor de la retallada de sou dels funcionaris dient que aquests recuperarien el poder adquisitiu tan bon punt sortíssim de la crisi, el Conseller Castells els desmentia deixant clar que la rebaixa era consolidada i que no tenia res de provisional, entre altres coses perquè no tindria credibilitat. I en un darrer intent de maquillar la seva actitud impresentable des d’un punt de vista d’esquerres, argumentaven que no només carregarien el pes de la crisi en els més febles, sinó que també mirarien d’apujar els impostos als qui tenen les rendes més altes. Demà dimarts, és possible que s’aprovin alguns criteris del que podria ser un increment dels impostos de les rendes més altes, en tot cas de cara al 2011, i sabent que aquests tenen mil i una fórmules per a escapolir-se de les càrregues impositives. Una mesura simbòlica que no té cap pretensió de justícia social sinó purament d’endolcir l’empassada del gripau. I, tanmateix, no deixa de ser un gripau, verd, llefiscós i que produeix nàusees.  

Tweet

Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme

Suposo que és difícil demanar objectivitat a la classe política i en general als analistes més interessats en afavorir determinades opcions que en fer una valoració precisa de la realitat. Com en qualsevol espot publicitari, cadascú explica i interpreta l’actualitat segons els seus interessos: la pròpia formació apareix com l’única que respon a les veritables necessitats del país, enfront de la perniciositat o de l’errònia actuació dels altres. Una manca d’objectivitat que, naturalment, es fa més acusada quan s’acosten períodes electorals.[@more@] 

Però també com en els espots publicitaris els resultats de l’engany resulten limitats perquè hom ja sap que totes les afirmacions i argumentacions que s’hi exposen s’han de posar, com a mínim, en quarantena. Els ciutadans, per sort, no responen tan fàcilment a les proclames dels partits que els prometen el paradís enfront de l’infern que representen els altres, i acaben guiant-se per una certa intuïció o com a mínim havent passat pel sedàs del sentit comú i, també, d’un cert conservadorisme. Al capdavall, ningú se sent enganyat del tot perquè s’acaba confiant no tant en la millor de les propostes com en la menys dolenta. 

El problema, doncs, no està en el fet que els partits polítics acostumin a justificar-se a prosteriori, donant per suposada la bondat de les seves propostes i de la seva estratègia, perquè això podria entrar dins de la normalitat publicitària. Sinó que el problema ve quan els qui de veritat s’acaben empassant la farsa són els mateixos que l’han propagada. I això esdevé especialment greu en els grups minoritaris, com ens pot passar en l’àmbit independentista. Un error d’anàlisi ens pot portar a la major de les frustracions. 

Com ja he dit en altres ocasions, una mena de purisme intransigent ens fa veure fantasmes a tot arreu, i comencem a descartar opcions per traïdores a la causa, per botifleres o venudes a l`enemic, per desviacionistes i erràtiques… Col·loquem els socialistes al mateix calaix que el PP, però tot seguit hi afegim CiU pels seus pactes amb els populars o per les seves pors, i al darrere hi vénen els d’Iniciativa i els d’Esquerra pel seu vergonyant pacte de Govern amb els socialistes… i quan ja no ens queda més que Reagrupament o Laporta, també hi ha qui els acaba menystenint pel seu desmesurat personalisme, o per qualsevol altra raó. Al final ens quedem en res. Però això sí, continuem parlant de la voluntat del poble de Catalunya, atribuint-nos una mena de representativitat que a l’hora de la veritat no es tradueix en res. 

Tenim el país que tenim, i una majoria de la població continua donant suport a alguna d’aquestes forces polítiques que, amb excessiva frivolitat, hom pot titllar d’enemigues de Catalunya. Poden no haver-nos agradat moltes de les actuacions dels partits catalans, però ens caldria una mica més d’objectivitat si no volem estavellar-nos en un fracàs que, a part de ser estrepitós, pot resultar incomprensible per als qui creien messiànicament que res del que hi havia fins ara ja no era útil per al país. ¿Com ens explicarem que després de tantes desercions per part dels partits tradicionals, sovint esquitxats, a més, per casos de corrupció, i havent-hi un suposat creixement de l’independentisme entre la població catalana, la nova opció veritablement independentista acabi traient uns resultats tan minsos?. 

És cert que a molts no ens ha agradat el pacte de Govern tripartit, i que les seves actuacions sovint ens han semblant claudicants. Però potser hauríem de començar reconeixent que aquests set anys de Govern tripartit, dirigit pels socialistes, tampoc han representat cap daltabaix. I, naturalment, Esquerra hi ha tingut el seu paper. No s’ha avançat com molts hauríem volgut, és cert; però tampoc s’han fet passes significatives enrere. I CiU, si guanya les eleccions, es trobarà amb una situació relativament semblant a la que va deixar, on tot està per fer però on tot és possible. Ja sé que a alguns els agrada sentir que el món s’ensorra perquè tothom ha desertat, que caldrà començar de bell nou, i que ara vindrà la força salvadora que ens guiarà cap a la independència. Ho sento, però sóc dels qui pensen que tothom hi haurà d’aportar la seva part, i que la d’alguns no serà sinó un granet de sorra, tanmateix important.  

Tweet

No conec els termes exactes amb què l’Ajuntament de Lleida ha aprovat la moció per a prohibir l’ús del vel integral en els espais municipals, però és evident que es tracta d’un pas més en la línia de dretanització i de xenofòbia creixent que es viu a Europa. Probablement el tema no està en veure fins a quin punt és admissible o no una determinada vestimenta, ni si té unes implicacions que xoquen de ple amb els valors democràtics i occidentals, sinó que té a veure amb l’auge dels moviments racistes que aprofiten els moments de crisi per a distreure l’atenció i simular que la culpa de tot plegat la té la immigració (a l’estil dels nazis alemanys en relació als jueus). [@more@] 

Els proposants de la moció a l’Ajuntament de Lleida, del Partit dels Socialistes, argumenten que el vel integral és discriminatori i atempta contra la dignitat de la dona i el principi d’igualtat. Si del que es tracta és d’evitar la vulneració de drets elementals de la persona, no té cap sentit reduir la mesura restrictiva als “espais Municipals”, com es concreta en la moció aprovada. La lluita contra la discriminació, contra els atemptats a la dignitat de les persones i al principi d’igualtat hauria d’estendre’s arreu. Però és evident que aquesta no era la intenció dels proponents de la moció. De fet, és la mateixa estratègia que se segueix en l’àmbit de la política espanyola: les lleis són descaradament racistes, com la Llei d’immigració, sovint inaplicables o amb cap voluntat d’aplicar-les; però amb la voluntat d’emetre un missatge inequívoc a la població, perquè sàpiga que el seu govern vol discriminar clarament el que són els drets de les persones autòctones dels de les persones nouvingudes.   

Jo no sé si a l’Ajuntament de Lleida hi ha alguna normativa que prohibeixi, per exemple, l’ús del passamuntanyes o de determinades disfresses que amaguin la identitat de la persona, ni si per motius de seguretat una persona que entrés així en una dependència municipal seria interceptada i obligada a identificar-se. Potser tampoc cal cap normativa específica per aplicar un criteri de sentit comú. Però en tot cas, el caràcter racista i obertament xenòfob de la nova normativa de l’Ajuntament de Lleida no estaria en l’exigència d’una determinada forma de presentar-se en els espais públics, sinó en el fet de concretar-ho en la que poden emprar determinats col·lectius.

Tweet

Sovint ens queixem de les nostres penes, dels mals governants o de les condicions que ens imposen els qui ostenten el poder, sense pensar que en certa manera som uns privilegiats. Els mateixos que per activa o per passiva van generar la crisi ara ens poden retallar el sou, congelar les pensions, eliminar o rebaixar prestacions socials, i tot per a poder-ne pagar la factura i per assegurar que ells continuaran repartint-se els beneficis. Però estem de sort; aquestes mesures contra els ciutadans es prenen “democràticament” en nom d’unes fabulacions abstractes denominades “pressions dels mercats”, “reformes estructurals”, “confiança del sistema financer”… i ens deixen escollir entre el desastre o el caos. Els bosquimans de Botswana no tenen tanta sort. [@more@] 

Ahir, estava previst que l’exèrcit i la policia de Botswana entressin a la reserva del Kalahari Central per a foragitar-ne els bosquimans que hi viuen. Fins ara, eren completament oblidats per part del Govern i no rebien cap mena d’ajuda ni de prestació social; estaven relegats en una zona inhòspita d’escàs interès. Els bosquimans tampoc demanaven gran cosa, només que els deixessin viure a la seva manera en el seu espai natural. Fins que algú va descobrir que entorn de les seves terres podia haver-hi diamants. Aquelles terres inhòspites a les quals es trobaven relegats els bosquimans van començar a ser cobejades pel Govern, i sobretot per interessos empresarials forans. Els van prohibir l’accés a l’aigua, i davant de la resistència dels bosquimans han optar per enviar-hi l’exèrcit. Al darrere de l’operació de neteja, d’eliminació física dels resistents, hi ha l’empresa Gem Diamonds, líder mundial en extracció de diamants i amb seu a Londres. L’acció del Govern de Botswana té, doncs, el suport i l’assessorament europeu, confiant que la notícia passi desapercebuda perquè els mitjans de comunicació de casa nostra tenen altres centres d’interès que els d’aquesta colla d’arreplegats bosquimans de baixa estatura, incapaços d’entendre el benefici que contenen les seves terres. 

Realment, estem de sort. Els interessos financers i de les grans empreses, a nosaltres, ens imposen unes condicions cada vegada més oneroses, ens obliguen a carregar amb el cost de la crisi que ells han generat, però ho fan educadament amb una cobertura legal i simulant encara que ens castiguen a fi de bé. Els ho hem d’agrair. Als bosquimans, en canvi, perduts en un racó de món fora de les mirades indiscretes, poden ser massacrats sense contemplacions. Però al darrere no hi ha només un govern sense escrúpols, que deu cobrar la seva comissió per netejar-los el territori, sinó els mateixos interessos econòmics que mouen l’escena mundial, la mateixa pressió dels mercats i el mateix afany de beneficis dels mateixos de sempre. Entre els bosquimans i nosaltres hi ha una diferència substancial en les formes, però en el fons tenim els mateixos botxins. Amb noms i gonoms, i seu social coneguda. 

Tweet

Ho deia el President de la Generalitat José Montilla en negar-se a què la comissió parlamentària que ha d’investigar el cas Millet s’ocupi també del cas Pretòria o dels informes falsos del Govern: “Això seria empastifar-ho tot”. Molt semblant a l’expressió emprada per la portaveu d’Iniciativa Dolors Camats, “CiU vol obrir la caixa dels trons”; o la d’Anna Simó d’ERC reclamant no caure en el “i tu encara més”. Senzillament, lamentable. La percepció del ciutadà és, i no pot ser d’altra manera, que tothom té coses a amagar fent bona l’expressió popular “qui oli remena els dits se n’unta”; i en conclusió, els engegaria a tots “a pastar fang”. [@more@] 

No hi ha dubte que si apareixen ara determinades informacions és perquè s’ha considerat que poden interessar electoralment. I el problema no és veure quina part de raó té cadascú, sinó el fet que es mesuri de forma diferent cada irregularitat segons si hom pot sortir-ne més o menys esquitxat. Els qui en algun moment havien afirmat que no s’ha d’interferir en les investigacions judicials en curs, ara no tenen cap mania per expressar i fer el contrari, tot esperant treure’n un benefici. Hom pot considerar que mentre no hi hagi imputació formal per part de la Justícia, no és excessivament rellevant que algú surti mencionat en algun dels sumaris; però, si qui surt mencionat és l’adversari, aleshores aquella simple cita esdevé evidència de culpabilitat. Costa d’entendre que el tripartit en bloc aposti per investigar uns determinats casos i no els altres. Bé, més que investigar, la Comissió parlamentària el que fa és publicitar els fets a base de compareixences on ningú dirà res de nou que no s’hagi dit ja als jutjats i que acabarà amb una resolució política en què tothom hi veurà indicis de culpabilitat, excepte la part interessada. Però es que ja es tracta d’això. I d’aquella famosa Oficina anti frau ningú en sap res? No hi confien ni els qui la van impulsar? 

Personalment, i suposo que com la majoria dels ciutadans, estic convençut que hi deu haver prou irregularitats en tots els casos. Ara bé, una primera irregularitat i mostra evident de corrupció política és aquesta forma de discriminar el tractament que s’ha de donar a cada cas no pas en funcio de la gravetat dels fets, sinó en funció de si pot beneficiar o perjudicar a cadascú. Entre tots plegats “ho han empastifat tot”, tenim “oberta la caixa dels trons” i tothom té la seva part de raó quan afirma que “tu encara més”. Però, qui més raó té és la ciutadania que els engega a tots “a pastar fang”; o com dirien els valencians "que vagen a fer la mà".  

Tweet

De tant en tant, apareixen als mitjans de comunicació estudis que alerten dels possibles perjudicis per a la salut de determinades pràctiques o del consum de determinats productes. Però, fora que es tracti de productes molt residuals i en cap cas produït per una gran empresa, l’estudi sempre acaba dient que no es pot concloure científicament que sigui el causant directe de cap dels perjudicis que se li atribuïa. Això és el que ha passat amb estudis com el de la perniciositat dels productes transgènics o, més recentment, de l’ús dels telèfons mòbils, com abans havia estat el cas de les antenes de telefonia, de la proximitat de línies elèctriques d’alta tensió, etc.etc. [@more@] 

S’entén que una empresa, com a fórmula per a promocionar el seu producte i per a contrarestar la publicitat adversa, s’inventi o falsegi estudis pretesament científics, com veiem a diari en espots televisius. El que no s’entén és que aquests estudis estiguin cofinançats per institucions de caràcter públic, sigui l’OMS o qualsevol administració local, per acabar exonerant de tota responsabilitat l’empresa. Això ha passat amb l’estudi sobre la relació de la telefonia mòbil amb el risc de tumors cerebrals, que lògicament ha acabat dient que tal relació no està científicament provada. És la mateixa excusa que utilitza la Justícia quan vol sortir en defensa d’alguna actuació policial que ha acabat tràgicament: la víctima no es mor de la pallissa sinó d’una aturada cardíaca, i no es pot demostrar que l’aturada no s’hagués produït igualment. O l’excusa que es dóna per a negar els efectes nocius de la proximitat d’una instal·lació nuclear, com ara un cementiri. 

Si no hi hagués un poder al darrere, sigui polític o econòmic, no s’exigiria que algú demostrés la perniciositat del producte o l’activitat, sinó a l’inrevés: algú ens hauria de demostrar científicament que no hi ha cap risc per a la població. Però, ja se sap, qui té el poder es fa les lleis a la seva mida, marca les regles del joc, condiciona la Justícia i fa els estudis pertinents que demostren científicament que no està demostrada la perniciositat de la seva actuació.

Tweet

Després que el jutge amic de Francisco Camps intentés fer la vista grossa amb una part de la trama valenciana de corrupció, vinculada al cas Gurtel, ara s’ha tornat a obrir el cas. Des de Madrid estimen que l’acceptació de regals per part d’un polític és delictiva, fins i tot encara que no hi hagi contrapartides, o aquestes no puguin ser demostrades. El raonament és clar: els regals que rep el polític, no els rep a títol personal per ser don Francisco o don Felipe, sinó en funció del càrrec que ostenta. [@more@] 

Amb una cosa sí que té raó el President valencià: no és mesura a tothom de la mateixa manera. I no ho diu perquè a ell li facin els vestits a mida quan la majoria dels mortals els va a comprar  bo i fets, sinó perquè hi ha altres càrrecs públics que reben “regals” sense que actuï la fiscalia. Ell mateix apuntava directament la Presidenta del Tribunal Constitucional. Però aquests dies hi ha un altre cas molt més sonat: un milionari de les Illes ha deixat en herència un regal de 30 milions d’euros a la família reial, un 60% per a Felip de Borbó i la resta a repartir entre els néts de Joan Carles i Sofia. És evident que tan magnífic regal no es fa a don Felipe per la seva cara bonica, sinó pel càrrec que ostenta; i, tal com diu la Justícia espanyola, tant se val que se’n demostri o no la contrapartida, tot i que no estranyaria gens veure els prínceps presidint o cedint la seva imatge a qualque activitat de la família del donant. Un polític potser no pot evitar en determinats moments rebre un regal, però els polítics honestos saben que el regal no va per a ells sinó per al càrrec i per a l’administració que representen; en aquest cas, en el millor dels casos, l’acceptació del regal no hauria de ser per a repartir entre la família sinó per a alliberar una part del pressupost de l’Estat destinat al manteniment de la Monarquia. 

Els qui encara creuen en la Justícia (sembla ser que encara n’hi ha) estan convençuts que s’iniciarà tot seguit un procés contra el príncep Felip, a l’estil del que s’està seguint contra Francisco Camps. No podria ser d’altra manera. Retreure a la família reial una manca de sensibilitat pel fet d’acceptar un regal d’aquestes característiques, quan viu a cos de rei a costa dels fons públics, i més en aquests moments en què se’ns està obligant a estrènyer-nos el cinturó, és una fotesa, si tenim en compte que no es tracta d’una qüestió ètica o moral, sinó delictiva i penal.   

Tweet

Avui, el President Montilla serà a Madrid, a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat, per a presentar-hi les propostes de renovació del Tribunal Constitucional, que passen per la modificació de la Llei orgànica per la qual es regeix. Anirà acompanyat dels seus socis de Govern, els d’IC-V i els d’Esquerra, i tindrà davant seu un auditori gens disposat a escoltar-lo. Ahir ja va haver de fer una prèvia amb barons del seu partit perquè com a mínim no el facin quedar en ridícul. [@more@] 

Ell sap que les seves propostes no tenen cap possibilitat de prosperar. Es tracta d’anar a fer el número, aparentar que s’ha fet un darrer intent i, per tant, justificar-se davant l’electorat. La incompetència d’aquest Tribunal Constitucional corromput per les pugnes partidistes del PP i del PSOE és evident des de l’inici; com és de pura lògica i raó democràtica que cap Tribunal no pot contradir la voluntat democràtica expressada per la ciutadania; i la previsible sentència d’hostilitat envers Catalunya enterraria les esperances d’alguns unionistes que pretenien compatibilitzar la permanència a Espanya amb un mínim de dignitat. Els socialistes espanyols, entre els quals cal comptar els qui en són des de Catalunya, creuen fermament igual que els populars que els catalans hem de romandre dins d’Espanya, però amb el cap ajupit, de genolls, i negant-nos la pròpia existència com a país.  

I això és igual ara que fa quatre anys. Hom té la impressió que a Montilla i als socialistes catalans no els fa tanta por les condicions humiliants que ens imposen a Madrid, com els perjudicis conjunturals que els pot representar de cara a les eleccions de la tardor. Aquest Govern ha estat incapaç de mantenir una actitud de dignitat en defensa dels drets nacionals de Catalunya, ja sigui expressant-se a favor d’un raquític Estatut o a favor de la independència. El numeret d’avui és una simple justificació pre electoral; amb els comparses de torn, està clar.   

Tweet

( Article publica a El Bloc Gran del Sobiranisme )

Va arribant l’hora en què Joan Laporta, deslliurat del compromís que li representa la Presidència del Barça, entri de ple en la batalla política. Pocs dubten que, hores d’ara, Joan Laporta i Joan Carretero tenen ben assumida i acordada la candidatura conjunta de cara a les eleccions de la tardor. No sé si també tenen decidida la fórmula, les sigles i el repartiment de les principals posicions en les llistes, donant per suposat que el programa base serà una elemental i contundent defensa del projecte independentista; però, en tot cas, el desencís que crearia el fracàs de l’operació seria majúscul.  [@more@] 

Reagrupament ha anat ajornant la decisió sobre els seus candidats, precisament a l’espera de la disponibilitat de Joan Laporta, fet que ha comportat més d’un problema intern. Per als qui presumien a Reagrupament de tenir un moviment netament renovador, sense protagonismes personals i on tot es decidia de forma assembleària, s’han trobat amb uns lideratges forts que parlen molt més de disciplina i de seguiment al líder que d’assemblearisme on tot estigui sempre en entredit. I probablement és això el que necessita el país. No podem perdre gaire més temps amb discussions bizantines i picabaralles de poca volada; no existeix el candidat, ni el partit, ni el polític, perfecte, i tanmateix necessitem un lideratge clar, convincent, i sense massa fissures. O millor dit, necessitem la suma de lideratges i de partits que ens portin a obtenir una majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Alguns ja han demostrat fins on podien arribar, o reclamen una nova oportunitat per a ser protagonistes del procés d’alliberament nacional. Caldrà veure fins a quin punt l’electorat els renova o els retira la confiança. Però d’altres han fet l’opció de buscar una nova via, una nova eina política per a assolir la independència, i amb ella també uns lideratges nous. 

Fins i tot per als qui continuem creient en la validesa d’un partit com ERC, malgrat els errors comesos per l’actual direcció, la irrupció d’una nova formació política, com la que pot representar el que és ara Reagrupament i el lideratge de Joan Laporta, és de vital transcendència. Sincerament, que ERC es quedi amb una representació similar a l’actual o que tregui tres o quatre diputats menys és molt poc rellevant, tret que siguin aquests tres o quatre els que faltin per a constituir una determinada majoria. En canvi, un resultat significatiu per a la nova candidatura independentista ens esperonaria a tots i realment podria aportar canvis efectius en la política nacional. 

Això implica, prémer ràpidament l’accelerador perquè avui per avui Reagrupament no apareix als sondejos, i en les actuals circumstàncies molt probablement es quedaria fora del Parlament. Es va tard i s’ha d’actuar amb celeritat, i sobretot s’ha de saber donar aquesta imatge de renovació, i de voluntat inequívoca d’avançar cap a la independència. Però és imprescindible que es faci amb tot el rigor i donant una imatge de serietat i de credibilitat. De grups independentistes com el Partit Republicà o com Catalunya Acció, ja n’hi ha hagut en altres conteses electorals amb resultats absolutament residuals. Ara estem parlant no només d’intentar entrar pels pèls al Parlament sinó d’entrar-hi amb contundència i esdevenir una força a tenir en compte. I això implica un lideratge clar, segur, i que inspiri confiança. No és el mateix dirigir un club que dirigir un partit o assumir el lideratge d’un sector important de la població. Qualsevol atzagaiada o mal pas d’un President del Barça queda ràpidament oblidat amb la consecució d’una lliga; en política caldrà molt més que això. Ara és l’hora que Joan Laporta demostri les seves veritables capacitats de lideratge, i que les hi deixin exercir.

Tweet

Jo crec que si l’ex Director General de la Guàrdia Civil, Luís Roldan o el més nostrat Fèlix Millet tinguessin esma per parlar s’escandalitzarien pel grau de corrupció existent en el món de la Justícia. Els processos s’aturen o s’acceleren a una velocitat de vertigen, segons l’oportunitat de cada moment, i les sentències tenen molt més de posicionaments polítics o personals que d’aplicació de principis jurídics. I no es tracta només de casos amb implicacions polítiques i de partit, sinó també en d’altres de molt més domèstics. [@more@] 

El culebrot del Garzón, aquell mateix que es permetia encausar qualsevol abertzale pel fet de ser independentista, com ETA deia ell, o aquell que empresonava independentistes catalans per tal d’evitar-se problemes durant la celebració dels Jocs Olímpics, n’ha estat un exemple. Acostumats com estem a què la Justícia allargui indefinidament els processos i que qualsevol tràmit requereixi mesos i mesos de despatx, a l’hora d’apartar el jutge de la investigació dels crims del franquisme (de crims també n’hi ha de bons i de dolents, es veu), i sobretot del cas Gurtel que podria frenar les aspiracions del Partit Popular, els fets es vivien dia a dia a velocitat de vertigen. A cada pas de Garzón, el jutge o els jutges que li van al darrere movien la seva fitxa per entorpir-li una sortida airosa, però sobretot per assegurar-se que no tornaria a l’Audiència Nacional. Algú sap els anys que porta el President de la Diputació de Castelló, el Popular Carlos Fabra, ajornant i reajornant causes obertes i mai tancades?.  

Que s’incompleixi la Carta europea de llengües regional o minoritàries ratificada per l’estat espanyol no constitueix cap il·legalitat, com no ho constitueix l’incompliment del que preveu l’Estatut en matèria d’inversions, ni l’incompliment de la la Llei de Comerç Exterior de Material de Defensa (es continua venent armament a països que la Llei prohibeix). Que es decreti o no la il·legalitat d’un acord municipal en favor de les consultes per la independència, depèn de si es valora que amb aquesta acció es boicotejarà l’acció popular, o si pel contrari encara l’encoratjarà. Els mateixos magistrat que s’asseuen a la taula del Constitucional per a debatre com triturar l’Estatut, tant aviat hi poden veure quinze com cinquanta articles inconstitucionals, depenent del sector al qual pertanyi cada magistrat, i sobretot de si consideren oportuna o no determinada sentència.  I així anem fent, amb una Justícia que put pels quatre costats.

Tweet