Bloc de notes de Josep Romeu

Un dels temes recurrents, tant en l’àmbit català com en l’espanyol, és el de la publicitat en els mitjans de comunicació públics. Aparentment, es tracta de decidir fins a quin punt aquests mitjans han d’entrar en la pugna pel mercat publicitari, fent la competència així a les empreses privades del sector. Hom podria imaginar unes emissores de ràdio i televisió privades que s’haurien de sustentar a través dels propis mitjans aconseguits amb la publicitat, enfront d’unes altres finançades íntegrament amb fons públics que no haurien de contenir publicitat. Però el debat és fals; i, com sempre, la dreta més conservadora menteix i amaga la segona i la tercera intenció. [@more@] 

El problema no és que les emissores públiques facin la competència a les privades, o almenys no és això el que més els preocupa. No diuen pas res dels ajuts provinents de fons públics que reben les emissores privades. El que de veritat els preocupa és l’existència mateixa de mitjans de comunicació públics. Ells saben que, sense aquests mitjans públics, ideològicament la dreta controla perfectament el mercat i pot condicionar sense traves i sense escrúpols el missatge ideològic que s’emet a la ciutadania. I per més que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin estar dirigits pel govern de torn, sempre s’imposa un cert control i un cert equilibri, llevat d’aquells indrets on la corrupció ha esdevingut generalitzada, com al País Valencià. Per tant, d’entrada els convé aparentar que el finançament hauria de tenir vies ben diferenciades, segons si es tracta de mitjans públics o privats, però ja tenen a la recambra el discurs subsegüent que és el que de veritat els interessa. 

Sense publicitat, el manteniment de les emissores de titularitat pública, si volen competir en qualitat i en audiència amb les privades, seria molt més costós; precisament ells que sempre apel·len a la necessitat de contenir la despesa pública. Per això, immediatament després d’aconseguir treure aquesta font d’ingressos dels mitjans públics vindrà l’argument del cost excessiu, i per tant que cal reduir les pretensions d’oferir des dels mitjans públics una oferta competitiva. Argument que tot seguit els serviria per dir que, davant de l’escassa audiència, val més liquidar el sector públic de la comunicació, i deixar-los a ells via lliure.

Tweet

Miquel Roca Junyent apel·lava a la dignitat per reclamar que els membres del Tribunal Constitucional dimitissin; una apel·lació absurda sabent a quina mena de gent va dirigida. Altres polítics més condescendents, com Duran i Lleida, parlaven de la necessitat que el membres d’aquest Tribunal es declarin incompetents per a dictaminar sobre l’Estatut; una incompetència que no s’hauria d’entendre en el sentit que l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya no hauria d’entrar ja en el marc de les seves competències, sinó com a un reconeixement de la seva incapacitat per a continuar ocupant els càrrecs que ocupen. Però està clar, els membres de tan inútil Tribunal perceben uns sous molt llaminers, a part dels regals que, al millor estil Francisco Camps, han rebut alguns dels seus membres. [@more@] 

La pantomima d’aquest tribunal ratlla el ridícul. Tenen presa la decisió de burlar-se de la voluntat dels ciutadans de Catalunya, però els dos partits espanyols no es posen d’acord en l’abast que ha de tenir la retallada. Les raons jurídiques són el de menys; a cada nova ponència es proposa declarar inconstitucionals uns o altres articles, en alguns casos anul·lant articles sencers i en d’altres fent-ne una interpretació restrictiva, sui generis. Temes que fins ara havien estat perfectament acceptats, fins i tot en sentències del mateix Tribunal Constitucional o en d’altres instàncies judicials, ara poden ser tombats; no pas per raons jurídiques, sinó estrictament polítiques. Es poden retallar temes que ja figuraven en l’anterior Estatut de forma més o menys explícita. Però per a fer-ne una interpretació diferent no hi ha hagut més canvis que els del nacionalisme espanyol més enyoradís del franquisme que ha sortit de l’armari. Si, a instàncies de la Falange, es pot encausar el jutge que investiga els crims del franquisme, per què no s’ha de poder recuperar el concepte d’”Una, Grande y Libre” que no admetia més nacionalitat, més llengua ni més ciutadania que l’espanyola. Està per veure si, envalentonats com estan els delegats del Partit Popular i del PSOE en aquesta paròdia de Tribunal no acabaran declarant inconstitucional l’article de la Constitució que parla de “nacionalidades” per referir-se a realitats com Catalunya o el País Basc. 

Hi ha un problema bàsic de concepció democràtica, en el sentit que cap Tribunal pot passar per damunt de la voluntat del poble expressada democràticament. Hi ha un problema d’incapacitat, que podríem pensar que és simplement professional, per part dels seus membres per a dictar una sentència. Però, sobretot, hi ha un problema de corrupció del sistema que permet que uns magistrats es posicionin en funció dels interessos dels partits que representen i que puguin redactar o votar la inconstitucionalitat d’un text molt més amb criteris d’oportunitat polítics que jurídics. Aviat farà quatre anys de l’aprovació de l’Estatut, i la Presidenta del Constitucional diu que assumeix ella personalment la redacció d’una nova ponència i que la tindrà enllestida en pocs dies. Si fos cert, seria de jutjat de guàrdia.

Tweet

De cop i volta, en contra del que ens venien dient fins ara tant els polítics com els seus assessors econòmics, a tothom li ha vingut la dèria de retallar despeses. Només cal fer una ullada a l’hemeroteca d’un parell de mesos enrere i trobaríem declaracions i anàlisis en què se’ns deia que era normal endeutar-se en temps de crisi, que era un deute perfectament suportable, i que era imprescindible per a donar suport als sectors de població que més en patien les conseqüències. No es tracta de cap emergència de tipus intern, sinó que és la pressió dels mercats, i amb l’experiència del cas de Gràcia, la que ha obligat els governs a emprendre aquestes retallades tan dràstiques, sabent que aquestes mateixes retallades tindran com a conseqüència retardar la sortida de la crisi. 

[@more@]

El que passa és que aquestes anomenades “pressions del mercat” no són elements fantasmagòrics, anònims i fora de l’abast dels Estats, sinó que són els mateixos poders econòmics (amb noms i cognoms i domicili fiscal) que ens han abocat a la crisi i que ara volen deixar ben clar que les seves conseqüències han d’anar a càrrec exclusivament dels ciutadans. I davant del perill real que els poders econòmics portin a la ruïna un Estat, als governants no els queda altra solució que la de reduir el dèficit. I per fer-ho podrien eliminar despeses supèrflues, que n’hi ha moltes, però a aquests sectors econòmics no els interessa només retallar despeses sinó assegurar-se que, aprofitant la crisi que ells han generat, els Estats adaptaran el mercat laboral i les despeses socials als seus interessos. Doble benefici: fan pagar la crisi als altres i milloren a favor seu el mercat del treball, tot reduint la despesa social que ells consideren supèrflua. Per a un Governant el més fàcil per a reduir el dèficit és tirar de la partida dels funcionaris públics, els que presten serveis socials com l’ensenyament i la sanitat; ja saben que és el més injust i el més perjudicial per a la població, però també saben que és el més fàcil. 

A algú, fent demagògia pura i dura, se li podria ocórrer reduir el dèficit atacant partides inútils, però això no acontentaria aquests secors econòmics. Per exemple, l’Estat es podria estalviar 8.896.000 de la Casa Reial, 22.513.000  d’alts càrrecs de les Corts generals, els 15.886.000 del Defensor del Pueblo (no cal tenir una institució que es dedica a atacar la voluntat del poble), els 28.000.000 del Tribunal Constitucional (una despesa inútil, per incapacitat dels seus integrants i perquè no ens cal una tercera cambra que vagi en contra de la voluntat democràtica), i ja no diguem si ens poséssim a reduir dràsticament els 7.692.000.000 del Ministeri de Defensa. Però està clar, tot això seria fer demagògia i no acontentaria els mercats; és més pràctic i senzill atacar de dret la classe treballadora i els programes socials.

Tweet

En el tens debat a les Corts espanyoles en què Zapatero presentava el seu paquet de mesures per reduir el dèficit, però sobretot per a satisfer els mercats i per a fer pagar la crisi als més febles, Mariano Rajoy li va etzibar que no li parlés mai més de polítiques socials. I l’home tenia la seva part de raó: les mesures econòmiques del Govern socialista no tenen res a envejar a les polítiques més dures de la dreta espanyola. El dirigent popular va admetre que ni ells no haurien gosat anar tan lluny. A Mariano Rajoy, naturalment, se li ha de continuar parlant de polítiques socials encara que a ell li desagradin perquè no hi acaba de veure els guanys per al sector que representa; però és evident que no són els anomenats socialistes els més indicats per a fer-ho, quan estan competint directament amb els populars per veure qui imposa les polítiques més antisocials i més ultraconservadores. [@more@] 

Però la història no és pas nova. En repetides ocasions, i sobretot durant les campanyes electorals, uns i altres s’acusen mútuament de copiar-se els programes en política econòmica. Entenc l’enrabiada de Rajoy quan veu que allò de què se l’acusa sovint és exactament el que fa el seu competidor. I probablement ni li molesta tant que li diguin que les seves són polítiques de dretes i antisocials, com l’intrusisme dels socialistes que fan exactament el mateix. El que passa és que això també té traducció aquí: El Govern de la Generalitat, i no només els Consellers d’un partit, s’ha afanyat a seguir les passes dels seus superiors de Madrid, anunciant mesures del mateix calibre antisocial: atacar de dret l’educació i la sanitat, amb més profunditat del que ja ho venien fent en els darrers anys. A ERC n’hi ha que s’escandalitzen pel seguidisme que s’ha fet del partit dels socialistes, limitant i coartant les aspiracions nacionals de Catalunya; n’hi ha que no entenen que es pugui donar suport a un President que no és sinó un subaltern del PSOE, profundament nacionalista espanyol. I, probablement no els falta raó. 

Ara bé. Tant o més m’escandalitza que puguem donar suport a un Govern que fa polítiques de dretes, i que segueix les directrius dels seus companys de partit, a Madrid, que fins i tot els populars troben excessivament antisocials. I sobretot m’escandalitza que es continuï parlant de “governs d’esquerres” per referir-se a hipotètics governs amb els socialistes i en contraposició a hipotètics governs amb els convergents. ERC pot pactar o no amb CiU en la propera legislatura, però en cap cas els seus dirigents haurien de tenir la barra i el desvergonyiment de dir que no ho fan perquè no volen pactar amb la dreta. Hi ha pactat els darrers set anys. En cap cas el dilema no estarà en fer un pacte amb la dreta o amb l’esquerra, sinó amb la dreta més catalanista o amb la dreta més espanyolista.

Tweet

La contundència dels resultats de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona ha sorprès tothom. I, en conseqüència, ha creat un desconcert absolut a les files socialistes. Els milions malversats en aquesta ridícula campanya no han servit per animar els ciutadans a anar a votar; i els qui ho han fet ha estat per a desautoritzar el Govern municipal. I Hereu probablement s’ha passat de frenada volent aparentar ser ràpid de reflexos, assumint responsabilitats, assegurant que ha après la lliçó, però castigant sobretot a qui hauria pogut ser el seu successor. O potser precisament per això.

 [@more@] 

Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una opció presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa cinc anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre? 

Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.   

 (1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més que el que ha costat la consulta de la Diagonal. 

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

L’ambient del país s’escalfa, i ara no pas per qüestions de sobiranisme sinó per la maldestre actuació del Govern de Zapatero que ha tingut la rèplica submissa dels seus subordinats al capdavant de la Generalitat, com la resta de comunitats governades pels socialistes. El nyap de la consulta de la Diagonal, emprès com a element de pre campanya de Jordi Hereu i com a intent de menystenir les consultes sobiranistes, se li pot girar en contra i posar en evidència l’enorme mèrit que aquestes tenien i que continuen tenint. Els ineptes representants dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional continuen encallats perquè no acaben de posar-se d’acord amb la forma i la profunditat amb què creuen que s’ha de desautoritzar el poble de Catalunya a qui no es reconeix ni la seva existència.  [@more@] 

I enmig de tot plegat no s’acaba de treure l’entrellat d’una possible i potent candidatura independentista de cara a les properes eleccions de la tardor. Hom pot pensar que Reagrupament està esperant que acabi la presidència de Joan Laporta al F.C. Barcelona per poder ensenyar definitivament les cartes i posar en marxa tota la campanya electoral. Però, mentrestant, les enquestes van marcant unes tendències, i les perspectives electorals dels diferents grups polítics es van consolidant. Cada vegada es va fent més difícil la irrupció d’aquesta força política capaç de remoure substancialment l’actual estructura de partits; les enquestes donen un estret marge de maniobra per a una hipotètica nova candidatura independentista, i aquesta idea va calant en sectors de població que inicialment potser van creure en l’empenta primera de Carretero, però que hores d’ara ja s’han tornat a deixar portar pel desànim abstencionista o per acabar donant el vot a les formacions tradicionals com a mal menor. Des d’aquelles primeres proclames, en què es posava el llistó molt alt com a fita, fins ara no s’ha sabut crear un estat d’ànim creixent i engrescador entre la població, s’ha personalitat excessivament en la figura de Joan Laporta amb la consegüent espera de la seva disponibilitat, i s’ha donat peu a l’aparició de diverses iniciatives teòricament amb el mateix objectiu de crear una força alternativa, però que probablement poden acabar impedint la candidatura unitària. 

Hi ha, d’una banda les accions empreses per sectors de l’esquerra independentista, a l’entorn de les CUP, per entendre’ns; però de l’altra hi ha la proposta de sectors ecologistes, i ara aquesta nova crida d’una seixantena de personalitats rellevants de la societat catalana. Sembla tan evident la necessitat d’aquesta alternativa unitària, i són tan diversos els sectors que la desitgen que pot molt ben ser que se n’acabi concretant més d’una. De ben segur que hi haurà sectors que argumentaran que la transversalitat no es pot fer a base de renunciar a uns plantejaments d’esquerres, o a uns plantejaments ecologistes, o a una dimensió global de Països Catalans, enfront d’altres que, molt més pragmàtics, preferirien bastir la candidatura sota l’únic pal de paller de la Independència de Catalunya. El debat i la confrontació interna ja el tenim servit. Estem fent tard i encara correm el risc de no arribar enlloc. 

És en aquests moments que caldria demanar el màxim de responsabilitat entre totes les parts. No només que es faci un esforç per a poder arribar a un acord global entre les diferents visions sobiranistes que haurien de conformar aquesta candidatura unitària o transversal, sinó que s’aparquin d’entrada les diferències que ja se sap que són insalvables; és preferible que ja no entrin en el joc aquells qui, ben legítimament, pretenen confegir una candidatura sota unes bases ideològiques molt concretes. El fracàs d’una negociació o d’un procés de confluència sempre és pitjor que un punt de partida d’opcions paral·leles. En el benentès que, al final, el pastís a repartir en forma de suport electoral tampoc dóna per a massa propostes. 

Tweet

Ara resulta que tindrem, amb ben pocs dies de diferència, dues iniciatives populars per demanar la celebració d’un Referèndum sobre la Independència. Dues iniciatives que parteixen d’un informe jurídic previ, amb resultats diferents, i que sorgeixen bàsicament dels mateixos sectors sobiranistes. En totes dues, per exemple, hi ha un membre d’Esquerra. Es poden analitzar les raons i els arguments d’uns i altres, però el que és evident és que el bunyol ja està fet. [@more@] 

Jo sóc dels qui creuen, i sempre ho he dit, que l’actual Llei de Consultes no serveix per a celebrar cap referèndum a Catalunya sobre la independència. En el millor dels casos, pot servir per provocar una confrontació amb l’Estat quan aquest, emparant-se en la mateixa llei negui el permís per a celebrar la consulta. I aquest és el punt de partida diferenciat de les dues propostes per a promoure la Iniciativa Popular. Els uns proposen formular la mateixa pregunta que s’ha utilitzat en els diferents consultes celebrades fins ara sobre la independència, sabent, com ja va passar l’any passat, que en aquests termes no superarà el tràmit de la Mesa del Parlament; recordem que aleshores des d’Esquerra al PP, tots van votar en contra d’una ILP que demanava la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. I els altres recargolen la pregunta amb un preàmbul per tal de donar arguments als membres de la Mesa del Parlament per a aprovar-la; cosa que tampoc serà fàcil, perquè ni aquí ni enlloc no compten els arguments jurídics sinó els polítics. En tot cas, l’objectiu d’aquesta segona iniciativa, avalada per Uriel Bertran i Alfons López Tena, és estavellar-se a Madrid, cosa que segons ells provocaria un conflicte de gran abast. 

En qualsevol cas, al marge de l’oportunitat d’una o altra estratègia, el que està clar és que l’existència de dues propostes és un desastre per als sobiranistes. I és difícil de creure que una de les dues no sigui impulsada amb l’únic ànim de desacreditar l’altra. A Madrid, al final, sempre ens acabaran imposant la seva Llei, però de moment es fotran un tip de riure davant la nostra ruqueria.

Tweet

Jordi Hereu i el seu equip, davant la previsible patacada electoral de l’any que ve, va decidir emprendre tot un seguit d’iniciatives propagandístiques, espectaculars, per a recuperar un xic de popularitat. Primer va ser l’esperpèntica proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern, “si li va funcionar al Pascual perquè no em pot funcionar a mi” devia pensar, i ara ha estat la celebració de la consulta popular per decidir com han de ser les voreres de la Diagonal. Quan tothom parla de la necessitat d’estrènyer-se el cinturó, de la por que no es puguin realitzar inversions bàsiques per al desenvolupament del país, la reforma de la Diagonal és com a mínim un despropòsit. [@more@] 

Però a l’Hereu, que durant tot el seu govern, seguint l’exemple dels seus predecessors, ha malversat quantitats ingents de diners dels ciutadans en propaganda institucional inútil i posada al servei de la seva persona i del seu partit, no li venia d’aquí una disbauxa més per deixar ben clar que les propostes d’austeritat del seu partit no són sinó una farsa i un pretext per a portar a terme polítiques de dreta pura i dura. Volia fer una gran moguda que li donés relleu personal, i a la vegada ridiculitzar les consultes populars per la independència que s’estan fent arreu del país. I és que els socialistes no en tenen mai prou d’imposar les seves tesis, sinó que han de demostrar que ho fan per fatxenderia; sembla fet a propòsit per a demostrar que quan ells i els jutges deien que eren il·legals les consultes era purament perquè políticament estaven en contra del dret a decidir, perquè ells sí que poden organitzar consultes saltant-se les lleis, amb la connivència de la fiscalia i de la Justícia.  

Però el nyap polític de fons ha acabat sent un nyap de gestió també monumental. El cost d’aquesta Consulta de la Diagonal és tan alt, a nivell de realització i de propaganda, i comptant amb el suport desinteressat dels seus companys de partit als mitjans de comunicació públics i privat, que ell mateix es nega a donar les xifres, perquè sap que fins i tot els seus quedarien escandalitzats. I, a un preu tan alt, s’ofereix als ciutadans la possibilitat de decidir spbre dos models de disseny de la Diagonal relativament semblants, relegant la tercera opció com si fos aquell apartat residual de “no sap/no contesta”, i amb nul·les garanties democràtiques. Mentre que les consultes per la independència es van haver de celebrar sense que costés ni un duro a l’erari públic, i per tant sense mitjans, però amb un resultat excel·lent pel que fa a la impecabilitat i al rigor democràtic del sistema, l’Hereu malversant tants milions dels ciutadans ha estat incapaç d’organitzar una consulta neta, transparent i amb un mínim de garanties democràtiques. On han anat a parar els milions malgastats pel mateix partit que ens imposa austeritat? La fiscalia no hauria d’esperar que siguin els ciutadans els qui l’any que ve castiguin tanta malversació, tanta ineficiència i tanta irresponsabilitat.

Tweet

Temps enrere, i no pas tan enrere perquè encara en queden exemples, era habitual que els Estats Units, les anomenades potències occidentals, així com l’antiga URSS i la Xina, donessin suport a tota mena de dictadures en països del tercer món. Un règim dictatorial, sustentant per la força i amb una forta oposició interna, és sempre feble i necessitat d’aquest suport extern que se li ofereix a canvi d’importants concessions per a les empreses estrangeres. Era, i en algun cas encara és, una inversió molt rendible: es paga una petita fortuna per a mantenir en el poder el dictador corrupte, a canvi que aquest dictador permeti l’espoliació del seu país per part dels Estats que li donen suport.  [@more@] 

Un cop garantit i corromput el sistema, es permetia cedir formalment a alguna de les reivindicacions democràtiques del poble oprimit, acceptant que en alguns casos es fessin eleccions. Unes eleccions a les quals concorrien els diferents candidats en desigualtat de condicions, amb amenaces i coaccions contra els més incòmodes per als interessos del poder econòmic, i amb fraus massius perfectament tolerats per la comunitat internacional. Si el resultat era l’esperat, la victòria d’una força conservadora que continuava cedint bona part dels recursos naturals a les potències estrangeres, s’havia d’acceptar el nou govern “democràtic”; mentre que si, malgrat totes les adversitats, aconseguia la victòria un candidat mínimament renovador i partidari de prioritzar l’interès del seu poble al de les empreses foranes, aleshores es tornava a pagar quatre militars corruptes perquè promoguessin un cop d’Estat i tornessin a la situació anterior. Però tot això ja ha passat a la història, amb algunes excepcions ben notòries, està clar.  

Els mateixos interessos que abans es defensaven amb el crim organitzat des de l’Estat, servint-se d’un dictador titella, ara en un món globalitzat es poden defensar amb els anomenats mecanismes del mercat o del sistema liberal. Amb l’avantatge que ara no s’han de tacar les mans de sang tan directament com abans, i sobretot que poden aparentar que és una qüestió tècnica del “mercat”, del “sistema financer”, de la imprescindible “competitivitat” i “estabilitat”; i sobretot amb l’avantatge que l’espoliació no té perquè limitar-se als països del tercer món, sinó que també es pot fer en països com el nostre. Un sistema amb capacitat de crear estabilitat o inestabilitat, confiança o desconfiança, segons els interessos especuladors, no d’un “mercat” en abstracte sinó d’unes persones i d’unes empreses que tenen noms i cognoms i domicili fiscal. Ells creen la “desconfiança dels mercats financers” i ells mateixos exigeixen les mesures d’ajustament en contra de la població com a requisit per a tornar recuperar la confiança.

I aquesta trepa de delinqüents gaudeixen d’impunitat total.

Tweet

Ja tenim el Rei donat d’alta i a punt per a continuar exercint de no res, de simple peça decorativa. Aquests dies els mitjans de comunicació ens han atiborrat de partes mèdics i llistats de visites que rebia el monarca espanyol. Tot relativament normal si tenim en compte que oficialment a l’Estat espanyol la gent és majoritàriament monàrquica. Encara que sigui anecdòtic, és curiós constatar com per les dues bandes sembla que hi hagi necessitat de buscar-hi significacions especials, fins a l’extrem de l’estupidesa. [@more@] 

Em sembla bastant estúpid que es vulgui presentar l’operació del monarca a l’Hospital Clínic com una mostra de suport a la sanitat pública. Tothom sap que la intervenció i el tractament que ha rebut no té res a veure amb el servei públic que reben els ciutadans. Un servei públic, per cert, cada vegada més degradat i més deshumanitzat. Però tampoc em sembla massa lúcid per part d’alguns sectors i mitjans alternatius que han volgut veure-hi un greuge comparatiu en favor del Rei perquè aquest no ha hagut de posar-se a les llistes d’espera ni ha hagut de compartir habitació. Siguem seriosos: a cap país del món, els seus màxims dirigents no són tractats com el comú dels mortals. I tampoc ho voldríem per als nostres si fóssim un país normal, lliure. Em sembla tan ridícul que algú pretengui retreure que el Rei ha passat pel davant de molts ciutadans que estan en llista d’espera, com que després algú ho vulgui justificar dient que en realitat hi anava com a client privat. Tant si hi va com a client privat com si no, la despesa l’acabarà pagant l’erari públic; i una despesa que no serà petita si tenim en compte que s’ha hagut d’habilitar una planta sencera de l’Hospital per a ell tot sol.  

Sovint, l’estupidesa no rau tant en els fets com en la justificació que s’hi vol donar. Aquesta mena de debats són de país de pandereta. En tot cas, l’únic debat seria que aquest no és el nostre monarca; però la factura de la seva intervenció no deixa de ser una minúcia al costat del que ens representa econòmicament haver de formar part d’Espanya. Tant de bo algun dia poguéssim pagar-li gentilment la intervenció en un dels nostres hospitals com a deferència al monarca de l’Estat veí. 

Tweet