Al llarg d’aquests sis anys d’aquest Bloc de notes inevitablement els temes es repeteixen, no només perquè s’avança molt a poc a poc i els problemes generals de la societat no s’acaben de resoldre mai del tot, sinó perquè la classe política, i amb ella els qui mouen els ressorts de l’economia, mantenen inalterable el seu discurs malgrat la realitat els sigui adversa i els resultats obtinguts siguin diametralment oposats als que preveien. Són capaços de mantenir-se tossudament errats malgrat l’evidència del fracàs de la seva gestió.
Es pot entendre que hi hagi diferents opcions i diferents maneres d’enfocar els temes, sempre en funció dels interessos i la ideologia de cadascú. Per tant, encara que per a algú sembli obvi que el camí correcte és el seu es podria pensar en deixar un mínim marge de confiança per assajar altres fórmules d’abordar un mateix tema. Però, està clar, quan es fa una determinada anàlisi de la situació i es proposa un camí concret per a resoldre el problema, si el resultat és literalment el contrari del que s’havia predit i que havia justificat la seva acció, el mínim que caldria esperar és un acte d’honradesa, un reconeixement de l’error i una ràpida rectificació. Però, no. Les autoritats monetàries, la Unió europea i els diferents Governs proposen unes mesures econòmiques que diuen que salvaran Grècia o Portugal de la fallida, i un cop aplicades les seves mesures el resultat és que han empitjorat molt més la situació d’aquests països. Exactament el mateix que ha fet el Govern de Mariano Rajoy amb l’economia espanyola, assolint les xifres més altes d’endeutament sense controlar el dèficit, o el resultat de la reforma laboral que no ha aconseguit sinó rècords insospitats d’atur. I no és tan diferent del que passa amb el model lingüístic a les escoles: segons els Estatuts de Catalunya i del País Valencià, al final de l’etapa escolar els alumnes han d’haver assolit un correcte i equiparable nivell de les dues llengües oficials, cosa que és certa i constatable en el cas de Catalunya però absolutament falsa en el cas de València; i malgrat tot el PP s’obstina a voler el model segregacionista valencià en lloc de l’integracionista de Catalunya.
Hom podria pensar que qui conscientment erra en les seves anàlisis, en les seves gestions i en els resultats obtinguts, i malgrat tot persisteix tossudament en l’error, no pot ser sinó una persona mancada d’honestedat i de rigor. Però, essent això cert, potser caldria afegir-hi que, a més, es tracta de gent perversa i menyspreable perquè en realitat ja mentia quan explicava quins eren els seus objectius, i els pèssims resultats obtinguts ja eren els que perseguia des d’un principi.
