Bloc de notes de Josep Romeu

Se suposa que el moment del traspàs d’una persona no és el més idoni per a formular-li retrets ni crítiques. Però, està clar, una cosa és aprofitar l’ocasió per a carregar contra un individu de passat més aviat fosc, quan no se li ha fet en vida, i l’altra és ensabonar-lo mentint i callant la realitat de la seva figura. Amb Samaranch ens pot passar com al President Polonès, Lech Kaczynski, la popularitat del qual ja havia caigut en picat per les seves excentricitats, el seu tarannà autoritari i d’extrema dreta. L’accident que va acabar amb la seva vida ha trastocat, amb l’inestimable suport dels mitjans de comunicació sempre predisposats a maquillar la realitat, la perspectiva que en tenia bona part de la població, fins al punt d’enterrar-lo com un heroi quan no havia estat sinó un mal president, almenys des d’una òptica mínimament progressista i democràtica. [@more@] 

La premsa internacional ha estat molt més rigorosa a l’hora d’analitzar la figura de Joan Antoni Samaranch, un personatge de passat franquista, feixista, a qui importava un rave Catalunya; que quan va veure que el franquisme no sobreviuria al dictador, tan admirat per ell, es va buscar una sortida airosa a través de l’esport, com si a ell això de la política no li hagués interessat mai. La democràtica, no. Els qui ara volen atribuir-li tot el mèrit d’haver aconseguit els Jocs del 92, de fet estan menystenint el paper de tot el Comitè Olímpic Internacional que és a qui correspon l’elecció de la seu dels Jocs, i vénen a dir que hi va haver martingala del President que se’ls va endur cap a casa. Ell va ser qui va canviar les regles del COI, vinculant la possibilitat de participar-hi al fet polític de tenir una estructura d’Estat, per tal d’evitar que Comitès Olímpics com el català poguessin ser-hi; i va enganyar, a més, als promotors d’un Comitè Olímpic Català fent-los creure que després dels jocs de Barcelona es podria parlar del tema. Jordi Pujol deia ahir, tímidament, que en els darrers anys havia percebut un cert increment de l’interès per Catalunya; potser, sí. Potser en la intimitat. 

Està clar que també es poden trobar aspectes positius en tota la trajectòria de Samaranch, només faltaria. Però, globalment, no és una figura per a fer-ne gaires panegírics. El que passa és que els mitjans de comunicació del país, com a Polònia, prefereixen transcriure els tòpics de les notes oficials encara que saben que en resulta una visió molt esbiaixada de la realitat. Va saber transmutar-se camuflant el seu passat feixista sota el paraigües de l’esport, i ara els mitjans de comunicació han completat la seva mutació fins a convertir-lo en un modèlic demòcrata català. Tot un miracle.

Tweet

Fa quatre dies, com aquell qui diu, el PP i el PSOE s’acusaven mútuament d’entorpir la renovació preceptiva del Tribunal Constitucional. Legalment, s’haurien de posar d’acord els dos partits espanyols per nomenar els nous membres, però cap dels dos vol renunciar a col·locar-hi els seus peons i els magistrats (amb les butxaques plenes) s’avenen indecentment a ser instrumentalitzats i a ser còmplices d’aquesta perversió. Fins ara els servia, a més, d’arma política per a acusar l’adversari de boicotejar el normal funcionament de la institució; però tot d’una s’han adonat de l’interès que pot tenir, per als seus interessos de partit, aquest mal funcionament. I en això sí que s’han posat d’acord. [@more@] 

Quan es va saber que el Tribunal Constitucional admetia una vegada més la seva incapacitat per a emetre una sentència, es van succeir les declaracions d’uns i altres, que han deixat ben retratat el PSC. Des de Catalunya, els socialistes catalans no va voler ser menys que la resta de forces polítiques del país i va sortir reclamant que es tragués de l’atzucac, i de la situació irregular, aquest Tribunal. En un primer moment semblava que només el PP s’abanderava de la inoperància i ineptitud del Tribunal, cosa que va animar Iceta i companyia a defensar públicament la seva renovació en contra de l’actitud immobilista dels conservadors. Però tot seguit va aparèixer la Leire Pajín i el Ministre José Blanco admetent que ells estaven d’acord amb l’actitud de Rajoy en aquesta qüestió. Al pobre José Montilla encara li va quedar humor per sortir dient que ell confiava en la paraula del President José Luís Rodríguez Zapatero, que li hauria promès dies enrere fer tots els possibles per a renovar el Constitucional tal com marca la llei. Però la banalitat no està en la facilitat de Zapatero per a donar la paraula i fer promeses, sinó en l’estultícia dels qui a hores d’ara encara se’l creuen. I no ha tingut cap inconvenient per desautoritzar el pobre Montilla dient-li que del que li havia dit, res de res.  

Montilla pot ser nominalment el Primer Secretari dels Socialistes catalans, però ell no és ningú ni tan sols per a condicionar el vot dels diputats del PSC que, obedients als seus superiors, continuaran donant suport al Govern espanyol en contra de Montilla i de l’Estatut de Catalunya. És el que té jugar a les files de l’enemic. Els Montilla, Iceta, Ferran o Zaragoza poden sentir-se agermanats amb el PSOE, amb l’esperança que això els permeti gestionar un mínim de poder, si més no a Catalunya; però a Madrid, els socialistes espanyols els continuen veient com a catalans, i per tant com a enemics que poden menysprear i ridiculitzar quan vulguin, com han fet ara. I això amb l’absoluta seguretat de l’amo que apallissa el seu gos precisament perquè sap que com més l’apallissa més li serà fidel.

Tweet

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò dels molts turistes, i no turistes, estrangers que han tingut problemes per retornar als seus països, degut al tancament de l’espai aeri de mitja Europa. Menys ressò ha tingut el cas a la inversa, de catalans que es trobaven al Regne Unit i que no han pogut tornar tal com tenien previst. Si la simple avaria d’un tren o els problemes d’una sola companyia generen sovint caos organitzatius i sobretot informatius, no és d’estranyar que aquesta vegada tot s’hagi desbordat.  [@more@] 

Com va passar amb el terratrèmol de Xile, i com ja ha passat en moltes altres ocasions, els ciutadans que es troben en una situació d’aquesta naturalesa en un país forà acostumen a tenir la pensada d’atansar-se a l’ambaixada o al consolat del seu país. Els catalans, però, no en tenim; i alguns van provar d’acudir al consolat espanyol de Londres. La resposta va ser molt similar a la que van obtenir el qui van fer el mateix durant el terratrèmol xilè: “El consolat no és una agència de viatges”. Senzillament, se’ls van treure del damunt. Curiosament, aquesta actitud la mantenen els representants d’un Govern que sí que va gestionar viatges de retorn de ciutadans anglesos que aquests dies es trobaven a l’Estat espanyol. Com un país normal, com si fóssim uns ciutadans normals amb els mateixos drets que els altres, els catalans voldríem disposar d’unes ambaixades i d’uns consolats que responguessin a les necessitats dels compatriotes que ho necessitin. Però això, segons els populars i els socialistes, és una bogeria i una pretensió forassenyada; hem d’acceptar la nostra inferioritat i la nostra categoria de ciutadans de segona. O de tercera, perquè fins i tot els petits estats que no poden tenir ambaixades i consolats a tot arreu, sí que poden establir convenis amb altres estats perquè defensin els seus interessos i els dels seus ciutadans. 

En el nostre cas, però, el problema és doble. D’una banda no tenim estructura d’estat i per tant no disposem de delegacions pròpies, però de l’altra les representacions consulars espanyoles tampoc tenen clar quina és la seva funció. O millor dir, sí que tenen clar que no estan al servei dels ciutadans de l’Estat, sinó al servei del Govern de l’Estat. De fet, totes les estructures de l’Estat, des de l’exèrcit o la policia a la hisenda o les ambaixades, posen per cas, estan pensades per a servir els interessos de l’Estat que sovint no tenen res a veure amb els interessos dels ciutadans. Se’ns nega el dret a tenir un Estat propi, i a més se’ns n’imposa un que és ineficient i que no té cap interès de posar-se al servei dels seus ciutadans.

Tweet

Com ja ve sent habitual en Esquerra, avui es desmenteix el que es deia ahir, que era totalment diferent del que es deia abans d’ahir, i encara ho serà més del que es dirà demà. Tan aviat veiem el Puigcercós afirmant que no hem de perdre més el temps amb aquesta paròdia de Tribunal Constitucional, com instem la resta de forces polítiques a reclamar la seva reforma i renovació preceptiva, com acabem dient quina és la sentència que n’esperem. [@more@] 

Si fóssim espanyols hauríem de reclamar la dimissió en bloc dels membres del Tribunal, primer per ineptes i perquè el seu manteniment representa una malversació de fons públics, i segon perquè està plenament corromput políticament, en ser l’expressió dels dos partits majoritaris espanyols. I els representants del PP en aquest Tribunal no poden pronunciar-se sobre un recurs presentat per ells mateixos. Precisament si no es vol renovar, tal com marca la llei, és perquè els populars saben que fer-ho ara seria perdre representació al si del Tribunal, mentre que si la renovació es fa quan s’hagi consumat la derrota dels socialistes en les properes eleccions, podran reforçar-hi la seva majoria; a no ser que aleshores siguin els socialistes els qui es neguin a renovar-lo, està clar. Si fóssim espanyols sentiríem vergonya de tenir corrompuda una de les màximes institucions de l’Estat, i per respecte a la mateixa institució sentiríem menyspreu pels dos partits que, des de dins i des de fora, han contribuït a desprestigiar-lo. 

Però des d’una opció independentista, com hauria de ser la d’Esquerra, no té cap sentit primer que es vagi de bracet amb una de les parts que estan debaten com retallar el text aprovat pel poble de Catalunya, i segon que anem dient que esperem una determinada sentència. Joan Ridao deia que l’única sentència vàlida serà aquella ‘que no toqui ni un punt ni una coma’. Com deia l’Albert Rivera: “si el Constitucional no retalla l’Estatut, donarem per vàlida la sentència; i si el retalla, no?” . Des del primer moment Esquerra havia d’haver deixat clar que ni aquest ni cap Tribunal està legitimat per a esmenar la voluntat del poble, sigui a favor d’un Estatut o a favor d’una proclamació d’independència. Esperar que la sentència ens sigui favorable és un reconeixement de la seva potestat per emetre-la.

Tweet

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)

Hi havia una expressió o crit de guerra d’uns grups feixistes espanyols que deia: “A por ellos, que son pocos y cobardes”. Una expressió que sempre m’ha fet molta gràcia perquè la feien servir amb una fatxenderia pròpia de qui se sap segur de la victòria; però, si fem cas de la mateixa frase, no pas tant per mèrits propis com per la feblesa de l’adversari. Naturalment, si després resulta que ni així, ni essent els enemics “pocs i covards”, aconsegueixen guanyar voldria dir que ells són realment molt poca cosa.  [@more@] 

No es pot menystenir l’enemic, ni sobrevalorar les nostres forces. Altrament, el ridícul que podem fer pot ser espantós. I ho dic perquè, en analitzar la realitat catalana, sempre hi ha qui cau en la temptació d’aplicar una lògica que després resulta que no és compartida per gaire ningú. Costa ben poc de treure pit en fòrums marginals i afirmar amb tanta seguretat que ja els estem guanyant la partida: Ens és igual la sentència del Tribunal Constitucional; no mourem ni un dit per defensar aquest Estatut; ni entrarem en el seu joc caduc i que ha deixat de tenir sentit per a nosaltres. I ho diem tan alegrement que com si aquest Estatut no hagués estat votat per un vuitanta per cent de la població, i que del vint restant com a mínim la meitat no el van votar per considerar-lo excessiu; com si l’important, més enllà dels articles retallats, no fos el menyspreu que representaria revocar la voluntat democràtica del poble de Catalunya; com si desconeguéssim l’experiència valenciana o de la Catalunya del Nord on la imposició d’un marc legislatiu advers ha acabat calant en el sentiment general de la població; com si pel sol fet d’afirmar exaltadament la mort de la via estatutària, Catalunya ja hagués emprès un camí cap a la independència (com diria Josep Guardiola, encara no hem guanyat res); com si les atzagaiades i sortides de to ens fessin avançar gaire, sobretot tenint en compte que som capaços de descobrir nacionalistes traïdors a cada pas, que ràpidament situem al bàndol enemic; com si l’agenda política del país la marquéssim des d’aquí i ens poguéssim permetre el luxe de deixar de banda la realitat de les institucions que tenim avui per avui; com si algun il·luminat veiés cap perspectiva de canvi en profunditat en les properes eleccions… O, més estratosfèric encara, com si, davant la imminència de la proclamació de la independència, ja no calgués perdre el temps en ximpleries, ni comptar amb cap dels partits existents, ni entretenir-se en les foteses de la quotidianitat política.  

Sincerament, no aporten absolutament res aquesta mena d’estirabots tan allunyats de la realitat. Espanya és un Estat en procés de consolidació, i per gota que badem hi quedarem diluïts irremissiblement. Al país hi ha sectors importants de la població, també de població autòctona, que sense renegar de la seva catalanitat han anat assumint també una certa espanyolitat, i no està clar que hi hagi una majoria suficient com per a fer un pas endavant i definitiu cap a la independència, almenys mentre no es pugui oferir un projecte clar i amb un lideratge sòlid. Reconèixer la nostra feblesa hauria de servir, si més no, per no caure en la irresponsabilitat de carregar-nos les diferents formes d’entendre el catalanisme i el sobiranisme tot aplicant un criteri únic, messiànic i maniqueu. No és millor nacionalista qui crida més, ni qui més desaforadament insulta l’enemic, sinó qui de veritat ens fa fer passes endavant. I avui per avui, en la nostra feblesa, no podem prescindir de cap d’aquestes passes, encara que per a molts ens semblin insuficients. 

Que la prudència no ens faci traïdors, d’acord. Però que la imprudència no ens faci estúpids.

Tweet

Una vegada més, el Tribunal Constitucional espanyol ha demostrat la seva incapacitat per a prendre decisions. I no es tracta de les dificultats tècniques per a dirimir fins a quin punt s’ajusta el text estatutari al marc constitucional, que aquest no és el problema que han estat discutint durant tots aquests anys, sinó que la putrefacció del sistema ha fet que els dos partits polítics espanyols no vulguin arribar a cap solució de compromís. Al PP l’únic que li interessa és arribar a la Moncloa, i per això no està disposat a arribar a cap consens amb el PSOE. Els membres del Tribunal Constitucional no són sinó titelles a les seves mans, que no mereixen cap mena de consideració ni de respecte. [@more@] 

És absurd que el Montilla i la resta de dirigents polítics catalans ens diguin  que demanaran als nacionalistes espanyols que es posin d’acord per renovar el Constitucional. El procés ja està pervertit des de la base: cap Tribunal no està legitimat per a corregir la voluntat expressada democràticament pel poble de Catalunya. De la mateixa manera que en altres ocasions ja he dit que no havíem d’esperar a saber si el PP i PSOE eren capaços de dictar un text conjunt per a retallar l’Estatut, senzillament perquè no hi tenen cap legitimitat, tampoc ara hem de suplicar que s’esperin a després de les eleccions ni que facin un nou intent. Si hi hagués un mínim de dignitat en la nostra classe política, ja faria temps que declarat institucionalment la incompetència d’aquesta farsa de Tribunal Constitucional, que fins i tot des del punt de vista espanyol està deslegitimat per a emetre sentències sobre res. Només ERC ha declarat ara, obertament, que ja n’hi ha prou de tanta submissió, que Catalunya ha d’emprendre la via de la dignitat nacional i decidir lliurement el seu futur. 

Però no ens enganyem. ERC representa una minoria de la societat catalana, i no s’ha guanyat en els darrers anys la credibilitat suficient per liderar un procés cap a la independència. Contrasta el discurs abrandat de Puigcercós, ahir mateix, dient que la nostra és una altra opció i que apostem per decidir lliurement el nostre futur, amb el que afirmava la setmana passada dient que el tripartit havia estat tot un èxit i que no descartava repetir-lo. ERC és minoritària, no és capaç d’aglutinar ni tan sols els sectors independentistes que es mouen entorn de les Consultes Populars, i les seves perspectives electorals no són precisament esperançadores. Si hi hagués un lideratge sòlid al país, ara seria el moment de dir prou i de fer un Acte de Sobirania. Algú hi veu possibilitats de redreçar-ho? 

Tweet

Tothom recordarà l’època en què CiU atorgava les Creus de Sant Jordi: Des de l’esquerra es ridiculitzava i es banalitzava el fet, considerant que aquestes s’atorgaven a dojo i no pas sense intencionalitat política. L’atorgament massiu d’aquesta distinció la desvalorava; i més d’un havia fet broma amb la idea que al final resultarà rar el català que no tingui la seva Creu. I d’altra banda, era evident que enmig de persones i institucions, que certament mereixien un reconeixement per la seva tasca a favor del país, n’hi havia d’altres que podria considerar-se com a clientelars o fins i tot de compensació per a no fer enfadar la fera.

[@more@]

Res ha canviat amb els governs tripartits. Les Creus de Sant Jordi continuen essent una repartidora on s’hi combinen mèrits reals, retorn de favors i l’interès per acontentar una mica a tothom. Amb una diferència, això sí. Ara, la intencionalitat política des guardons s’ha de repartir entre els tres socis de Govern. Repassant la llista, seria relativament fàcil imaginar quin dels tres partits ha proposat determinades persones o entitats per a rebre la Creu de Sant Jordi. Jo no dubto que Jordi Porta, fins ara President d’Òmnium Cultural, és una de les persones plenament mereixedores d’aquesta distinció, com ho és l’associació Rosa Sensat o Escola Valenciana; i a partir d’aquí trobem, com sempre, una llarga llista de persones i d’entitats que no cal desmerèixer, que de ben segur que deuen haver fet una bona tasca professional o cívica, però que situen la Creu de Sant Jordi a un nivell que aigualeix els mèrits reals de país que poden tenir els guardonats més significatius. L’argument és el mateix que ens donava CiU: es tracta de distingir també la feina callada, però eficient, de professionals i entitats que, sense tenir una projecció nacional, també estan fent la seva aportació al país. Oi tant; però aleshores la que queda desmerescuda és la figura més rellevant, que realment ha estat un referent per al país. I està clar, en la llista d’enguany tampoc hi falten les típiques ensabonades a poders fàctics, de mèrits dubtosos, com ara el Cap de la Casa Reial Espanyola, des d’on, segons Jordi Pujol, es pressiona a esportistes i persones de relleu internacional perquè no exhibeixin la seva catalanitat; o el President de la Caixa…

En qualsevol cas, amb més o menys encerts a l’hora d’escollir els guardonats, tampoc en aquest tema el tripartit hi ha donat un aire nou. S’ha limitat a reincidir en els mateixos errors, i a fer-ne el mateix aprofitament partidista. Poca renovació, pocs canvis, i més del mateix. Potser és una manera d’atorgar a tots els catalans la nostra creu particular.

Tweet

Som a la recta final, sembla. El tribunal Constitucional sap que no pot ajornar més la seva sentència sobre l’Estatut, perquè són conscients que ningú es creu que hagin tardat tants anys per la feinada en l’elaboració del dictamen; ells saben que s’han posat excessivament en evidència, obeint les consignes dels dos partits majoritaris, i encallats no pas per dificultats tècniques sinó per la dinàmica que es porten PP i PSOE en la seva particular lluita pel poder. Hores d’ara, al marge del que digui la sentència, el que han demostrat els membres d’aquest Tribunal és la seva incapacitat professional i la seva nul·la honestedat personal. Només una cosa pot arribar a posar d’acord PP i PSOE per a redactar una sentència sobre l’Estatut consensuada entre ells: és la por a què tant la seva indecisió, com la conclusió a què cada partit voldria arribar, acabi perjudicant el seu projecte d’Espanya. [@more@] 

Els grans mitjans de comunicació, i fins i tot les fonts oficials, reconeixen l’existència dels dos grups de magistrats, afins a un o altre partit, i que la mateixa incapacitat per a arribar al consens a l’hora de fer la preceptiva (i vulnerada) renovació del Tribunal és la que també els ha impedit fins ara consensuar el dictamen sobre l’Estatut. Un reconeixement públic de la manca d’independència d’aquest Tribunal, que a qualsevol país democràtic seria motiu suficient per a inhabilitar-lo. Ahir, els mitjans de comunicació ja no parlaven de “filtracions” sinó de “fonts directes” del mateix Tribunal, cosa impensable perquè les deliberacions són secretes; però tothom sap que, interessadament, durant tot aquest temps han anat traient “filtracions” bàsicament per veure quina podria ser la resposta política i social de la seva sentència. Ahir, a més, s’afirmava públicament que els membres del Tribunal, no solament acabaven d’ultimar els darrers detalls del dictamen sinó que en valoraven les conseqüències polítiques que podria tenir, cosa absolutament inversemblant en un Tribunal independent dels poders polítics. Però aquest no és el cas. 

Potser conscients d’això, els constitucionalistes catalans, feien també ahir un darrer intent de pressió en aquest sentit. El President Montilla parlada de "la inviabilitat del projecte espanyol sense una Catalunya que vegi reconeguda la seva realitat nacional i respectada la seva aportació", i Miquel Roca advertia que la principal víctima d’una sentència negativa seria el mateix Estat Espanyol. No dubto que aquesta serà la motivació bàsica del sentit de la sentència i de l’abast de la retallada. Els arguments jurídics en un tribunal corromput seran el de menys.

Tweet

Qui ho havia de dir que alguns encara acabaríem defensant el jutge estrella Baltasar Garzón. Potser és per aquella idea de no apostar pel millor, sinó pel menys dolent. No és que les instruccions del jutge Garzón siguin cap joia: només cal recordar la quantitat de traficants que al final no han pogut ser processats per defectes "de forma"; la persecució malaltissa de l’entorn abertzale confonent interessadament els objectius finals de les organitzacions, sempre legítims, amb els mètodes; i alguna que altra atzagaiada que tenia més de floritura personal que de voluntat real de perseguir el delicte. Però, el que són les coses, tontejant amb l’extrema dreta al final aquesta se li ha tirat al damunt. [@more@] 

Tothom sap que quan ens parlen d’apologia al terrorisme, de col·laboració amb banda armada, o simplement de no condemnar la violència, de forma partidista i arbitrària no es refereixen a l’apologia de qualsevol forma de terrorisme, ni de col·laboració amb qualsevol banda armada, ni de no condemnar tot tipus de violència, sinó exclusivament la que fa referència a una determinada ideologia. No preocupen els crims en sí, sinó que qui els comet, qui els justifica o qui es nega a condemnar-los tingui un determinat objectiu polític. Però és que aquesta vegada, potser envalentits per actituds clarament partidistes com les que practicava el mateix Garzón en la seva croada contra els abertzales, l’extrema dreta ha anat més enllà. Ara ja no es tracta de mantenir un tracte discriminatori, que en termes judicials caldria qualificar de prevaricador, per perseguir unes opcions polítiques (cas diari Egunkaria, per exemple), ni de fer la vista grossa quan la violència la practiquen els grups feixistes com ha passat reiteradament al País Valencià, sinó d’atacar directament aquell qui vulgui investigar els crims del feixisme, els crims del terrorisme més brutal i sagnant de la història del segle XX a l’Estat espanyol. 

Per això el Partit Popular, que es nega a condemnar la violència del feixisme perquè n’és el seu hereu polític, es posa obertament al costat de l’extrema dreta. Tenen dominat el sistema Judicial espanyol, corromput políticament, i l’utilitzen al seu caprici i en funció dels seus interessos i la seva ideologia. Per tant, és difícil que prosperi la denúncia presentada per diverses associacions contra el jutge que ha encausat Garzón; un jutge que ha fet seves les tesis dels qui no volen que s’investiguin determinats crims, perquè en són còmplices, com deia Jiménez Villarejo, que a més els acusa de ser “un instrument per afavorir el feixisme espanyol”.  

Des de la cúpula Judicial reclamaven respecte per l’acció de a Justícia. Doncs, no. Els demòcrates tenim dret a no sentir cap mena de respecte per aquesta gent, a sentir fàstic i tot el nostre menyspreu per aquest pervertidors de Justícia que tenen el desvergonyiment d’acusar els qui volen investigar els crims del franquisme.

Tweet

Tal com estava previst, l’Audiència Nacional ha absolt els cinc directius del diari Egunkaria acusats de col·laboració amb ETA, d’enaltiment al terrorisme i de no sé quantes coses més. No és cap novetat, ni per als ara exculpats, ni per a les organitzacions d’extrema dreta que van impulsar la denúncia, ni pel jutge instructor que ja sabia que no hi havia cap base legal per a tirar endavant el judici, i molt menys per a clausurar el diari. L’objectiu ja estava acomplert, i ara ja no venia d’aquí emetre la sentència o esperar uns anys més. [@more@] 

Ara fa set anys, associacions de l’extrema dreta van actuar d’acusació particular amb l’objectiu d’abortar una vegada més un projecte de premsa diària en euskera, compromès amb el país. L’objectiu era estrictament polític, i va ser recollit pel jutge instructor que va prendre la mesura de tancar el diari pel mateix motiu. Com que ja hi ha precedents d’incriminar qualsevol persona o institució d’una determinada ideologia pel sol fet de defensar, encara que sigui pacíficament i per mitjans legals, idees similars a les que defensa ETA amb uns altres mitjans, l’extrema dreta va veure que aquest mateix camí es podia seguir per tancar el diari. Ara, l’Audiència Nacional apunta fins i tot que aquell tancament era de dubtosa constitucionalitat. Cap mena de dubte, no hi havia. La Constitucionalitat o la legalitat importava un rave; el que calia era prendre una mesura contra el món abertzale democràtic. Ja s’havia fet, uns anys abans, amb el diari Egin. I també en aquella ocasió es va acabar concloent que no havia estat justificat el tancament. Però el mal ja estava fet, i per tant l’objectiu acomplert. 

Tenim un sistema judicial corromput fins al moll de l’os. Però això no preocupa ni a la classe política que es beneficia de l’eliminació d’un adversari polític, amb el concurs del qual ara mateix no governarien a Euskadi, ni preocupa a l’estament judicial globalment immers en aquesta espiral perversa de criminalitzar una determinada opció. Encara que en alguns moments hagin de reconèixer, com ha hagut de fer ara l’Audiència Nacional, que s’havien excedit, o com li ha passat al Garzón que a base d’anar donant cove a l’extrema dreta, la que no condemna el terrorisme ni la violència franquista, ara es revenja contra ell (una vendetta que dirien els italians), un sistema judicial d’aquesta naturalesa és per ells la millor arma política per a barrar el pas o idees polítiques discordants.  

Tweet