Bloc de notes de Josep Romeu

És una pràctica política habitual: cap partit polític vol destapar les cartes abans d’hora. I a la vegada, tots els partits estan a punt per carregar contra aquell que a darrera hora tingui la millor carta per jugar, segons la circumstancialitat del moment. És una part de la hipocresia política a la qual ningú està disposat a renunciar, mentre els assessors de màrqueting els diguin que electoralment els convé més una cosa que l’altra. La indecisió, o millor dit la indefinició, els permet mantenir totes les expectatives sense haver de comprometre’s amb res, perquè amb la ciutadania no s’hi vol tenir cap compromís de complicitat sinó simplement de vot il·lustrat: que els facin confiança, però que els deixin les mans lliures per a fer el que millor els convingui en el darrer moment. [@more@] 

Amb l’excusa que s’aspira a poder governar en solitari, ni CiU ni el PSC no aclariran mai amb qui voldrien fer els pactes. Tots dos saben que, si calgués, si els fos imprescindible per tenir la Presidència de la Generalitat, pactarien amb el Partit Popular com també podrien pactar amb Esquerra. I el Partit Popular no diria pas que no a cap de les dues opcions. La possibilitat de reeditar el tripartit queda més llunyana, no només perquè l’aritmètica no ho permetrà, sinó perquè l’única formació que ho defensa obertament és IC-V, perquè saben que no tenen cap més alternativa; de fet, són els únics que es presenten a les eleccions amb les cartes obertes damunt la taula. A l’hora de la veritat, i sabent que s’està cometent un frau a l’electorat, tothom trobarà l’excusa adient per a fer els pactes que més li convingui com a partit. Forma part de l’estratègia fomentada per les cúpules dels partits per mantenir-se allunyats de la ciutadania: la participació no és que els importi un rave, sinó que ja els va bé que sigui ben escassa, i si pot ser ben poc compromesa. 

I Esquerra no s’escapa gens d’aquesta tònica general. Una setmana Puigcercós afirma que "no descarta repetir el tripartit" i a la següent reitera que el referèndum per la Independència serà “el primer dels compromisos”. De fet, si es fa cas de l’enquesta entre militants i simpatitzants que està portant a terme el partit, la posició d’ERC no pot ser altra que la d’anar a l’oposició, com deia la portaveu del partit Anna Simó. Però, diguin el que diguin els militants, es continuarà marejant la perdiu, deixant no solament la porta oberta a fer qualsevol pacte sinó a fer-lo en qualsevol condició; o si ho voleu, rebaixant el to de les condicions que teòricament es posaven com a línia vermella que no es podria ultrapassar.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme) 

Tot sembla indicar que aquesta vegada sí, que el Tribunal Constitucional farà pública definitivament la seva sentència contra l’Estatut de Catalunya. Un Tribunal corromput políticament, que obeeix les consignes polítiques per damunt dels criteris jurídics, que legalment hauria d’haver estat renovat des de fa temps, que vulnerant els seus propis reglaments ha anat filtrant interessadament possibles resolucions per calibrar-ne la resposta política que tindrien, i que ha demostrat una incapacitat i una ineficiència escandalosa, ara pot ser que consideri arribat el moment més oportú, per als interessos dels partits que representen, per resoldre el tema de l’Estatut de Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del cas i de l’inevitable partidisme amb que poden contemplar el tema de l’Estatut, és evident que un Estat democràtic no hauria de permetre’s la malversació de fons que representa mantenir una paròdia de Tribunal tan inepte com ineficaç. De manera que aquest Tribunal no hauria de merèixer cap mena de respecte per part de la ciutadania ni d’una classe política responsable. [@more@] 

Sigui com sigui, sembla que la setmana vinent podria desencallar-se la sentència de l’Estatut. Una sentència que vindrà com anell al dit al Partit Popular, perquè l’atenció mediàtica deixarà de fixar-se en els casos de corrupció en què està involucrat el partit al més alt nivell. I que també pot venir bé als socialistes que podran erigir-se com la posició més centrada entre els qui negaven la constitucionalitat del text estatutari en la seva globalitat i que ara, en base a la sentència del Constitucional, voldran acabar de retallar de fet les poques atribucions que ens donava, i els qui respondran amb una certa radicalitat democràtica en defensa del que va aprovar majoritàriament el poble de Catalunya, tant si donaven per bo el text com no.  

Ja podem imaginar els diferents tipus de resposta. Els nacionalistes espanyols, sobretot els del PP i els de Ciutadans, faran bandera perquè s’acati la sentència, tot i que ells continuaran amb la seva croada contra Catalunya en aquells temes en què el Tribunal no els doni la raó; només els interessarà la part de la sentència que avali les seves posicions, però menystindran els desistiments que el mateix Tribunal faci dels altres articles recorreguts. Els socialistes partiran del principi que cal acatar la sentència per damunt de tot, que caldrà ser conseqüents amb el que dicti el Constitucional, i en el millor dels casos buscaran fórmules de compromís per tal de no sortir excessivament perjudicats de cara a les eleccions. Hi haurà, naturalment, altres forces catalanistes que s’exclamaran en contra de les retallades del text estatutari, i que fins i tot poden participar en manifestacions o actes de rebuig a la sentència, però que al capdavall acabaran acatant-la, i en el millor dels casos buscaran fórmules més o menys imaginatives per a trampejar la situació i no haver de fer excessives renúncies més. Caldrà veure quina serà la resposta més nítidament sobiranista que partint de la base de manca de legitimitat d’aquest Tribunal Constitucional decideixin emprendre accions més contundents.  

És evident que no hi haurà una resposta unitària de les forces parlamentàries, perquè des de fa temps que hi han renunciat, encara que a darrera hora tothom simularà que invita els altres a formular una resposta conjunta. I aquesta unitat segurament tampoc es donarà en l’àmbit extraparlamentari i en els moviments i associacions de la societat civil; és possible que ho intenti Òmnium Cultural, però que tingui l’oposició o el desmarcament de grups més radicals en una cursa per veure qui fa la proclama més agosarada, i qui pot assolir un major protagonisme. A tot estirar, podem esperar accions aïllades i esporàdiques, declaracions altisonants, i alguna que altra manifestació, però poca cosa més. Em sembla bé el plantejament desacomplexat d’alguna de les iniciatives que ja han començat a sorgir, en el sentit de no plantejar-ho només com una queixa o una reivindicació, en un to victimista, sinó com una festa de celebració d’un adéu a Espanya que se suposa que la sentència contra l’Estatut confirmaria.  

Però, sincerament, no em preocupa tant que hi hagi o no una resposta unitària, ni qui podrà presumir d’haver emprès l’acció més agosarada o més nítidament sobiranista, sinó sobretot veure quin suport reben després, en les properes eleccions, aquestes forces que hagin evidenciat una ferma voluntat de no resignar-se a l’acatament d’una sentència que va directament contra el poble de Catalunya. De poc ens serviran les grans accions per desfogar-nos si després no sabem traduir-ho amb la conquesta d’un poder polític que ens permeti exercir la nostra sobirania.

Tweet

Ho he hagut de llegir dues vegades, perquè no em creia el titular de premsa “Si Endesa guanya, el país hi perd”. Estava punt de fer un article per parlar del sensacionalisme distorsionant d’alguns titulars de premsa, que a vegades presenten com a notícia en lletra grossa la conclusió, subjectiva o esbiaixada, que n’ha tret el periodista més que el fet o l’escrit literal que motiva la notícia. Però aquesta vegada l’error no era dels mitjans de comunicació, perquè en els mateixos termes apareix al web oficial del partit: “Si Endesa guanya, el país hi perd”. [@more@] 

No sé si els experts en màrqueting han considerat que un atac tan directa a una empresa privada, a la qual es responsabilitza de la manca d’inversions que va generar el caos a les comarques gironines en motiu de la nevada, pot resultar beneficiós electoralment. Però la veritat és que em costa de creure que un partit polític posi en marxa una campanya específica contra una empresa, invitant els usuaris a canviar de companyia. I més quan aquest partit polític té responsabilitats de Govern i específicament responsabilitats en l’àrea econòmica del món de l’empresa, i que per tant també hi té la seva part de responsabilitat per no haver exigit a temps a l’esmentada empresa que complís amb els seus compromisos envers els ciutadans. El mateix cap del Govern del qual forma part Esquerra excusava l’empresa adduint que si no s’hagués entorpit la MAT, com tímidament ha fet Esquerra, el caos no hauria estat tan gran. Per suposat que estic en contra de la MAT, i del que em queixo és que Esquerra no fos més contundent al si del Govern en aquest tema; però si admetem aquesta contradicció de formar part d’un Govern que excusa oficialment la companyia elèctrica en posicions com la nostra, després no podem emprendre-les contra aquesta empresa com si nosaltres no hi tinguéssim cap responsabilitat. 

Em sembla una mica esperpèntic que Esquerra, en tant que partit polític i membre del Govern, proposi als ciutadans canviar de companyia. Com si les altres companyies fossin la garantia de res. L’obligació dels partits polítics i dels Governs és procurar crear el marc legislatiu adequat per tal que les companyies de serveis prestin el servei que necessita el país. Si una determinada empresa no ha complert amb les seves obligacions és responsabilitat del Govern que no les ha sabut exigir a temps, o com a mínim és responsabilitat del Govern emprendre les accions legals necessàries per a sancionar-la i corregir la situació.

Tweet

L’estela i la imatge de Josep Lluís Carod Rovira s’ha anat apagant com una espelma sense ble. El qui havia de ser l’home fort del Govern, el contrapès a la imatge anodina de José Montilla, aviat va renunciar a exercir com a Vicepresident del Govern, per centrar-se en àmbits concrets com el de la política lingüística o la política exterior. I si bé en aquest darrer camp s’han portat a terme algunes accions positives, també han acabat esllanguint-se com ell mateix. Fins que ara, a les portes d’una nova campanya electoral ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” del Govern de Catalunya per al període 2010-2015. [@more@] 

Era evident que, quan Esquerra va renunciar a tenir, com en la primera legislatura tripartita, un Conseller Primer amb competències reals de coordinació del conjunt de l’executiu català, estava fent un acte de submissió envers el Partit dels Socialistes. El càrrec de Vicepresident era una enganyifa, perquè a tot estirar servia per establir l’ordre en què se substituiria el President durant les vacances d’estiu. El paper marginal que s’atorgava a Carod, tot i la significació política que podia tenir alguna de les competències específiques que assumia, va ser reblat per la seva defenestració al si del partit, fins al punt que ni tan sols ha exercit com a portaveu del partit al propi Govern. A falta de conèixer resultats concrets, es pot valorar positivament l’obertura de delegacions del Govern de la Generalitat a diverses ciutats estratègiques, com si es tractés d’ambaixades diplomàtiques. De la delegació de París que dirigeix el seu germà, per exemple, en sabem ben poca cosa més que la seva encertada intervenció en el cas dels bombers catalans confosos per etarres. De la política lingüística tampoc se n’ha cantat ni gall ni gallina, actuant com a simple observador d’una realitat cada vegada més compromesa per al futur de la llengua catalana.  

I ara, quan ell personalment ja no compta de cara a les properes eleccions de la tardor; quan la legislatura es dóna per esgotada a falta d’acabar de tancar les darreres lleis compromeses com la del cinema, la de les consultes populars o la de vegueries; quan les perspectives electorals no auguren res de bo per al tripartit i menys per a Esquerra; quan el tripartit ja porta set anys navegant sense rumb i amb visions contraposades pel que fa a la política exterior, de la qual els socialistes se’n van reservar la part més important que és la política europea que també ha brillat per la seva inoperativitat; surt el senyor Carod i ens presenta un “Pla d’Acció Exterior” per al període 2010-2015. És una proposta de programa electoral per si el volen recollir els directors de campanya d’Esquerra? És una generosa proposta per al proper Govern, del qual ell amb tota probabilitat no en formarà part? O és una simple reivindicació personal, quan s’acosta l’hora del comiat?

Tweet

A priori, podria semblar que la corrupció generalitzada al si del Partit Popular hauria d’afectar-lo decisivament de cara a les eleccions. És el que va ensorrar el darrer Govern socialista de Felipe González. Però només cal veure els antecedents per adonar-se que en el cas dels populars és molt probable que no funcioni així. A València, per exemple, van obtenir la majoria absoluta després del cas Naseiro. En aquesta ocasió, la corrupció política no afecta una sola comunitat autònoma ni uns dirigents marginals, sinó que afecta directament la cúpula del Partit, amb el seu tresorer al capdavant, i amb ramificacions a diverses comunitats autònomes; i malgrat tot, i amb el suport dels seus mitjans de comunicació, continuaran tenint totes les possibilitats d’accedir al Govern de l’Estat. [@more@] 

Felip Puig es molestava perquè algú havia dit que els votants de dretes toleren millor la corrupció que no els d’esquerres, i fins i tot ho qualificava com “un insult a la intel·ligència”. No és que ho hagi dit només Joan Puigcercós, des d’una perspectiva partidista, sinó que és una tesi avalada per l’experiència i ratificada també des del món acadèmic. Els escàndols de pederàstia que esquitxen l’Església Catòlica per tots costats i que apunten fins i tot a la figura del Papa, en una altra mena d’organització on prevalguessin els principis morals i ètics hauria provocat una revolta interna, i haurien rodat caps començant pel del capdamunt. I, en canvi, al si de l’Església han funcionat els mecanismes sectaris d’encobrir els encobridors, i d’atribuir-ho tot a una conxorxa exterior, que aquesta sí que és “un insult a la intel·ligència”. És també el cas de la Itàlia de Berlusconi, on com més escàndols es destapen, més adhesions rep el mandatari. Una cosa semblant passarà amb el Partit Popular: és absolutament impensable que un nivell de corrupció tan gran i de tal abast no fos feta des del coneixement i de l’aprovació de la cúpula del partit; i malgrat tot aquesta cúpula continuarà tenint el suport dels seus adeptes i dels seus electors. La majoria dels votants de dretes no ho són per un convenciment en un determinat model de país, sinó per una percepció de què aquest determinat model és el que els pot afavorir millor a nivell individual. No és que siguin partidaris de destruir el territori, de posar en perill el medi ambient, o de garantir les possibilitats d’enriquiment de les classes dirigents, inclosa la corrupció, sinó que no tenen inconvenient que això sigui així, si creuen que ells també en sortiran beneficiats. El conservadorisme no ho és tant en el sentit ideològic com en el d’apostar sobre segur, apostar per aquells que, amb els mètodes que sigui i de forma més o menys justa, afavoriran els seus interessos particulars. El seu retrat robot, caricaturitzat, podria ser el Homer Simpson. 

El Partit Popular segurament se’n ressentirà ben poc, des del punt de vista electoral, dels casos de corrupció. Al capdavall, hi ha la sensació que aquells que han estat capaços d’acumular grans fortunes del no res, aquells que han aconseguir burlar la justícia de forma reiterada, aquells que ressusciten una i altra vegada quan tothom els donava per morts, de ben segur que són persones molt intel·ligents, molt “llestes”, i per tant capaces de dirigir el país. La possible immoralitat dels seus actes no deixa de ser un reflex del desig amagat del que molts farien si poguessin, si es creguessin tan “llestos” com ells.      

Tweet

És normal que, hores d’ara, l’única formació política interessada en reeditar el Govern tripartit sigui ICV. És la seva única opció de tornar a ser al Govern, mentre que els altres grups poden aspirar a ser-hi a través de diferents combinatòries. I deu ser normal també que els seus militants i seguidors tinguin sempre la sensació d’anar contracorrent, de ser una mena de punta de llança, sovint incompresa perquè la majoria de la població opta per una certa centralitat, com una mesura conservadora d’anar sobre segur. [@more@] 

Eliminada la imatge de ser aquell grup esquerranós que predicava la transformació del model econòmic, en base a una ideologia comunista contrària al capitalisme i al liberalisme, s’havien refugiat en l’ecologia com a principal referent: si era inevitable el sistema liberal, com a mínim que sigui més ecològic i respectuós amb el medi. I aquí és on hi ha el drama d’ICV. Perquè no crec que els fereixi excessivament que algú els acusi de ser excessivament esquerranosos, de situar-se a un extrem del ventall ideològic, de ser una mica bufanúvols i de fer propostes econòmiques impracticables en el món d’avui. Però és que la principal crítica que es pot fer, i de fet es fa, a ICV és justament per la seva gestió mediambiental. En els darrers set anys que ells han estat al capdavant del Departament de Medi Ambient, la seva bandera, resulta que Catalunya ha patit la pitjor agressió al territori de tota la seva història: una construcció desaforada que només ha estat capaç de frenar la crisi, uns plans expansius sorgits del mateix Govern, la priorització d’infraestructures que maltracten el territori, un sistema de finançament municipal basat en el creixement especulatiu ja que una bona part dels seus ingressos depèn de la capacitat de crear noves urbanitzacions, nous polígons industrials, la darrera autorització d’un llac artificial a Baqueira que havia estat aturat per CiU per raons ambientals… I paral·lelament, Catalunya durant aquests anys ha quedat a la cua de totes les comunitats autònomes de l’Estat pel que fa a la producció d’energia per vies no contaminants, especialment d’energia eòlica. I en conseqüència, les entitats ecologistes en general desaproven la seva gestió al capdavant del Departament de Medi Ambient. 

Està clar que no es pot pas dir que la pitjor època per a Catalunya, des del punt de vista mediambiental, sigui com a conseqüència de la seva gestió; però sí que la seva presència en aquest Govern tripartit i ocupant-se d’aquests temes no ha servit per evitar-ho. El drama d’ICV no és que se la pugui acusar de no haver gestionat correctament la policia catalana, sinó de la seva ineficàcia des del punt de vista ecològic.

Tweet

Els casos de corrupció, diuen, són inevitables en política com ho són en el món empresarial; només que en aquest darrer cas, si no toquen els cabals públics, no acostumen a tipificar-se com a delicte. Qui remena oli, els dits se n’unta, fa la dita. I suposo que la temptació personal d’aquell que fent un petit gest pot portar l’aigua, en aquest cas els cabals, cap al seu molí deu ser molt gran, sobretot si tenim en compte que la legislació ja preveu diferents fórmules de camuflatge. El que passa és que, a voltes, la cobdícia personal o una excessiva confiança en el control que s’exerceix sobre els administradors de la Justícia, pot fer sortir de mare la qüestió. És el que sembla que li ha passat al Partit Popular.

[@more@] 

A partir d’avui es coneixeran els detalls del sumari pel cas Gürtel. Però ja fa temps que porten cua els sumaris oberts a les Illes, on hi ha involucrat fins al capdavall el que n’havia estat President, o els del País Valencià, on fins ara se n’han anat sortint a base d’incomprensibles resolucions de jutges amics, o de canviar reiteradament els jutges si no eren de la seva corda. En cap cas es tracta d’afers menors, ni d’elements marginals, que de lladres n’hi ha per totes les cases, sinó d’implicació directa dels màxims dirigents, inclòs naturalment el secretari de finances del partit. Com en totes les trames mafioses, la deriva per foscos viaranys d’alguns recursos públics que han de servir per al finançament del partit permet també l’enriquiment personal d’individus sense escrúpols, alguns dels quals no han tingut inconvenient d’admetre obertament que per això s’han ficat en política. És del tot impossible al·legar ignorància dels màxims dirigents quan hi havia trames tan ben preparades i d’un calibre tan desproporcionat per a finançar el partit. Ja han aconseguit invalidar algunes proves, d’excloure de la imputació inicial alguns dels caps més representatius, però tot i així el cas sembla ser excessivament gran i evident com a continuar fent la vista grossa,

La Secretària General del Partit Popular anunciava  ahir que serien contundents envers els implicats en casos de corrupció, cosa que no han fet fins ara ja que s’han dedicat sobretot a encobrir-los. Sap de sobres que si la Justícia apliqués el mateix criteri que s’ha aplicat en altres ocasions, quan diversos individus dirigents d’una organització s’han vist involucrats en delictes en funció dels seus càrrecs, el Partit Popular podria ser declarat una associació il·lícita per a delinquir. Però sap que en tindrà prou amb tallar, no pas els brots corruptes, sinó només aquells que ja no es possible salvar. Perquè si fos certa la seva decisió d’acabar amb tots els focus de corrupció del Partit Popular, l’única sortida seria la dissolució del partit.

Tweet

(Article publicar a El Bloc Gran del Sobiranisme) 

Les enquestes no són infal·libles i estic convençut que encara donaran alguns tombs abans d’afrontar l’enquesta de veritat que serà la de les urnes, a la tardor. Però és cert que marquen unes tendències. I la tendència, pel que fa a Esquerra, és d’una clara baixada, que espero que sigui molt menor de la que pronostiquen alguns catastrofistes, més per ressentiment que per cap altra cosa, i per als quals tampoc és que les enquestes els siguin especialment favorables. Com acostumen a fer tots els partits polítics, ningú vol assumir els errors a priori, i només amb els resultats a la mà s’intentarà justificar com sigui el fet de no haver assolit els resultats que s’esperaven, o intentant presentar com a bons el que en realitat haurà estat un desastre. 

[@more@] 

Es podria entendre que l’aparell del partit, i els seus fidels seguidors, no volguessin entrar ara a analitzar les causes de tot plegat, en part per no agreujar més la davallada i en part perquè, al capdavall tothom té dret a esperar un miracle. Però molt em temo que aquesta mateixa actitud de no voler analitzar la realitat, buscar-ne les causes, i per tant corregir els errors, es mantingui fins i tot després de les eleccions, per pèssims que siguin els resultats i donant per suposat que la culpa és dels altres. És possible que s’intenti justificar atribuint el fracàs a la fragmentació provocada per l’aparició de Reagrupament, sigui quina sigui la candidatura a través de la qual es presenti. Seria confondre la causa amb la conseqüència. El que realment ha fet més mal a ERC és l’enfrontament sostingut per Joan Puigcercós contra tothom (recordem que quan va ser escollit president va aconseguir a l’entorn d’un 30% dels vots de la militància), contra Uriel Bertran, contra Carretero i sobretot contra Josep Lluís Carod Rovira. Això és el que de veritat ha fet mal al partit, al costat naturalment dels errors comesos, i que potser no s’haurien comès si cada un dels sectors no hagués tirat pel seu compte, en funció dels interessos personals; i a més d’un li convenia forçar la repetició del tripartit per a mantenir un cert nivell de poder, també a nivell intern. La sortida de Carretero no va ser sinó un esglaó més de l’estratègia de fer-se un partit a la seva mida, que pogués controlar del tot. 

Carod fa temps que ha plegat veles, convençut que ja no hi té res a fer, cosa que és un alleugeriment per a Ridao i Puigcercós, tant pel fet de no entorpir ni interferir en la seva campanya personal com pel fet de tenir la coartada perfecta per a fer veure que el Govern és una cosa i el partit n’és una altra. Així, veiem com ara, quan interessa com a pre campanya electoral, es fan crides a Montilla i en general als socis de Govern, quan en realitat com a partit seiem a la mateixa taula i per tant ens fem corresponsables de la seva gestió. Ho tenen difícil, ara, de convèncer l’electorat que sense Carod i sense Carretero es vol seguir un altre rumb, que aquesta vegada sí que actuarem de veritat com un partit seriós que vol la independència, o com un partit que seriosament treballa per la independència. 

Però no ens enganyem. En lloc d’assumir les seves responsabilitats, si finalment els compleixen els mals pronòstics per a ERC, l’actual direcció intentarà carregar contra els mitjans de comunicació i contra les alternatives independentistes que s’estan gestant; però, és molt possible que sigui exactament el mateix que facin alguns d’aquests sectors si no assoleixen els 10 diputats que reclamava Carretero (ja deixo de banda els pronòstics bufanúvols dels qui parlen d’arrasar). Si de veritat Esquerra ha renunciat a la independència, com diuen, i l’independentisme creix, la irrupció de l’única opció independentista hauria de ser espectacular. Probablement, ni una cosa ni l’altra; probablement pagarem tots plegats un joc de disbarats, basat en mesquines personals i lluites intestines.

Tweet

Les paraules no s’utilitzen a atzar i signifiquen allò que realment signifiquen. Si ahir parlava del panorama sindical dels inicis d’aquest segle XXI, avui volia posar-ne un exemple més. Ens hem habituat, com la cosa més normal del món, a parlar de l’economia de mercat, de les lleis del mercat, del mercat de valors… i del mercat laboral. Compartint-ho o no, es pot entendre que els sindicats i els grups autoanomenats d’esquerres hagin renunciat als seus principis i hagin acceptat el concepte d’economia de mercat i de les seves lleis admetent que no hi ha alternativa possible, almenys avui per avui; però costa més d’entendre l’acceptació i l’assumpció del concepte de “mercat laboral”. 

[@more@]

Quan parlem de mercat laboral ens referim exactament a això: a un mercat on el que es compra i es ven són les persones, a les quals, si no tenen recursos econòmics, els queda només el marge de llibertat d’optar pel no res. I un cop feta aquesta acceptació del concepte de mercat laboral, és perfectament explicable que una empresa cerqui la forma d’ampliar beneficis ja sigui forçant un major rendiment a la seva maquinària i a la mà d’obra que ha contractat, ja sigui reduint els costos de producció on els treballadors no són sinó pures mercaderies. No es tracta només de restar impotents davant dels mecanismes del poder, l’econòmic o el polític, que tracta les persones amb una absoluta desconsideració, talment objectes dels quals se’n pot treure un profit i es poden llençar quan ja han esdevingut inservibles o simplement quan n’hi ha d’altres que ofereixen millors prestacions a un millor preu, sinó que els hem donat la justificació moral per a fer-ho. Al capdavall, no fan sinó ser conseqüents amb el concepte unànimement acceptat de les lleis del mercat, del mercat laboral. 

Si a ningú se li acut retreure a un empresari que hagi arraconat o portat a la deixalleria una màquina que ha resultat obsoleta, perquè la seva obligació és procurar treure el màxim rendiment possible a les seves inversions, tampoc se li pot retreure que deixi persones a l’atur perquè li surt més rendible instal·lar l’empresa en un altre indret o renovar el personal a un cost inferior. Els problemes de les persones, en un mercat laboral, no existeixen simplement perquè per a l’empresa no deixen de ser mercaderies; i no és problema de l’empresari la sort del treballador afectat per la seva decisió. Igualment, seguint les lleis d’oferta i demanda, és lògic que a l’empresari li interessi que hi hagi un mercat amb excedent de mà d’obra, perquè això li permetrà servir-se’n en unes condicions més avantatjoses i menors costos. I és molt possible, i ben raonable des d’aquesta perspectiva, que la mateixa lògica ens porti a anar força més enllà aprofitant la necessitat dels treballadors per obtenir un lloc de treball. Des de fa uns quants anys, emprant l’eufemisme de la competitivitat, els convenis i les negociacions col·lectives es signen a la baixa, els governs segueixen els criteris de mercat amb mesures cada vegada més favorables a l’obtenció d’un màxim rendiment d’aquests treballadors que volen incorporar-se al mercat laboral, i els empresaris saben que poden forçar la situació perquè la llei d’oferta i demanda els és favorable: abaratiment dels sous, retallada de drets laborals, ampliació de jornada, abaratir l’acomiadament…  

No fan sinó aplicar els principis i les lleis de mercat, un concepte que aplicat a les persones ha esdevingut políticament correcte i èticament irreprotxable, amb l’inexplicable vist-i-plau dels grups d’esquerres i de les centrals sindicals.

Tweet

Temps era temps, i d’això ja fa molt de temps, els sindicats  solien emprar l’apel·latiu “de classe” per a distingir-se del que s’anomenaven “sindicats grocs”. El seu no era un plantejament de simple defensa puntual dels interessos dels treballadors, sinó una força obrera amb voluntat de transformar la societat i d’avançar cap a un sistema més just i equitatiu. D’alguna manera eren la branca més obrerista dels partits socialista i comunista, quan encara quedava algú que lluitava en contra del capitalisme. [@more@] 

Ben poca cosa en queda de tot allò. No només perquè la caiguda del mur de Berlín va suposar també la desaparició de tota possible alternativa al sistema liberal, sinó perquè, a més, els països referents del socialisme han esdevingut ferotges promotors del capitalisme més salvatge, mantenint les formes gens democràtiques que abans es justificaven amb la idea de la dictadura del proletariat. Els hereus del comunisme, no és que hagin hagut de rendir-se davant d’un model econòmic teòricament més viable i que practiquin un socialisme més descafeïnat, sinó que s’han passat a l’altre extrem i han renunciat fins i tot a aquells mínims components que avui encara es mantenen com a distintius de l’esquerra occidental com ara la defensa del medi ambient, la igualtat de gènere i la no discriminació, i han esdevingut els pitjors enemics de la classe treballadora.  

Des de fa una bona colla d’anys, els sindicats van iniciar, amb la complicitat dels diferents governs, el procés de transformació. Abandonaven tota la càrrega ideològica per a convertir-se en entitats de serveis, i sobretot per convertir-se en un poder fàctic que, degudament domesticat per l’Estat, li serveix de coartada permanent per a poder imposar les polítiques més neoliberals. Malgrat tenir una representació percentualment molt escassa del conjunt de la població treballadora (només un 17% dels treballadors estan afiliats), els dos grans sindicats reben enormes quantitats de diners i de recursos públics, a canvi de mantenir una posició “responsable”.  

Paral·lelament, i molt abans que esclatés la crisi, els drets dels treballadors s’han anat cotitzant a la baixa, amb el vist-i-plau dels sindicats. A cada nova negociació, a cada nova mesura governamental, els treballadors veuen retallats els seus drets, les seves condicions de treball, i les remuneracions; si fa uns pocs anys parlar dels mileuristes era parlar d’un sou de misèria, avui és una fita a la que aspiren molts treballadors, que inicialment cobren molt per sota d’aquesta quantitat. La funció dels sindicats és la de contenir el descontentament i justificar, simulant algunes batalletes dialèctiques, que vivim en el millor dels móns possibles gràcies a la seva acció.

Tweet