Bloc de notes de Josep Romeu

Finalment, amb molt de retard perquè fins ara no s’han adonat de la impossibilitat de negociar amb el Govern espanyol, la Generalitat recorrerà davant del Tribunal Constitucional la invasió de competències que suposa el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). El Govern espanyol no solament tira endavant el seu pla per tal d’acontentar la gran banca i eliminar les petites i mitjanes caixes d’estalvi que estaven complint la seva funció, sinó que per boca del President del Banc d’Espanya ja amenaça a les que no s’avinguin a les seves reaons. [@more@] 

El motiu concret del recurs de la Generalitat és que el FROB li retira la competència que aparentment tenia sobre les Caixes d’Estalvi; de manera que serà el poder central qui tindrà la potestat d’autoritzar les fusions i d’intervenir-les si ho considera oportú. El FROB representa una despesa realment important, tant de l’Estat com d’Europa, que ha de servir bàsicament per a pagar els costos de les fusions d’unes caixes que, fins i tot en aquest 2009 que se suposa que haurà estat el pitjor de la crisi, han presentat beneficis. Es tracta d’eliminar un sistema regionalitzat o fins i tot comarcalitzat, no pas perquè no hagi resultat ben útil als respectius territoris sinó perquè fa nosa als interessos de la gran banca, i sobretot perquè sempre els resultarà molt fàcil de controlar-les. L’argument de la manca de solidesa resulta, com a mínim, insòlit; no ja només perquè totes aquestes petites entitats han presentats balanços positius, encara que menors com també ho han estat els de la majoria dels bancs, sinó perquè justament va ser la gran banca la que va haver de ser recolzada amb diner públic en els primers moments de la crisi, perquè és aquesta la que, per la seva temerària gestió, posava en risc de col·lapse tot el sistema econòmic del país. I són prou coneguts els casos més o menys recents de grans bancs que han estat apuntalats amb diner públic, diuen, per a protegir els accionistes i clients. 

A les Caixes, ras i curt, se les amenaça perquè segueixin els plans del Govern espanyol, que són també els de la banca, i fins i tot poden ser intervingudes si així es considera oportú. Ho deia ben clar el president del Banc d’Espanya, la seva potestat està per damunt del que puguin opinar les comunitats autònomes, però també per damunt del que puguin decidir les assemblees i òrgans de direcció de les Caixes. Una vegada més, l’estil soviètic d’intervencionisme es posa al servei dels grans interessos econòmics, que només creuen en el liberalisme a l’hora de repartir beneficis i decidir sous i jubilacions multimilionàries per als seus directius. És el mateix Govern captiu, amb pràctiques recalcitrantment de dretes, que diu que no pot intervenir quan els directius de les grans entitats bancàries decideixen repartir-se escandaloses primes, al·legant la llibertat d’empresa.

Tweet

La reunió informal de Ministres de Cultura de la Unió es va celebrar ahir a Barcelona, evidentment sense cap representació catalana en la delegació espanyola. I, com és habitual la Ministra de Cultura espanyola ha fet ús del segell característic dels socialistes, és a dir de la mentida. Per justificar l’absència de cap representant del Govern català en la trobada ha tingut el desvergonyiment de dir que la raó era una “simple qüestió normativa”. [@more@]A la mateixa reunió, desmentint a la Ministra, hi havia un representant del Govern escocès encapçalant la delegació britànica. Senzillament, al marge de les aspiracions independentistes de l’actual Govern escocès, el Govern britànic considera com a propis els escocesos i a l’hora de formar la seva delegació ha considerat que qui millor podia representar-lo a Barcelona, per la temàtica que s’hi tractava, era un escocès. Això és impensable a Espanya. Per al Govern espanyol, quan es parla d’Espanya o d’una delegació espanyola queda implícitament exclosa Catalunya. El Govern laborista britànic pot cedir la seva representació a un representant del Govern escocès, encara que aquest sigui d’un partit opositor com és l’SNP, però el Govern espanyol no pot fer mai el mateix en relació al Govern català, encara que sigui del PSC-PSOE. Costa d’entendre que una majoria dels socialistes catalans s’obstinin a considerar-se també espanyols, quan al PSOE (com al PP) tenen tan clar que els catalans no en som d’espanyols. Hi ha una explicació. La Ministra, fent gala d’un alt nivell de deshonestedat personal, no ha tingut cap inconvenient en mentir per justificar la seva actitud. Ells no són a la política per fer cap servei al país, ni que sigui al seu país, sinó per unes ambicions personals de poder. Les mateixes que fan que els socialistes catalans facin el paper de gos mesell davant dels espanyols que els tracten amb tanta desconsideració. Alguna engruna en treuen de la seva meselleria.

Tweet

Resulta certament insòlit que en una resolució judicial s’hi llegeixin expressions iròniques i impressions personals o aïrades, com les que signava el jutge que porta el cas Palma-Arena en inculpar l’ex president popular Jaume Matas. Però la gent del Partit Popular difícilment gosarà protestar perquè saben que aquestes expressions del jutge són fruit del descarament del seu company de partit i de l’evidència dels fets. [@more@] 

Jaume Matas, segons el jutge, ha vingut a burlar-se de tothom amb explicacions inversemblants. Però aquesta no és pas una actitud nova per part de la dreta mallorquina. Ho va fer durant molts anys, quan era al Govern fent tàndem amb Unió Mallorquina. Els abusos i les conxorxes per enriquir-se eren evidents i denunciats a diari pels partits de l’oposició i en general per la societat illenca; però ningú els feia cas. La corrupció és generalitzada al Partit Popular, i de sobres coneguda per la cúpula de Madrid, però ells confien que, com a València, jutges amics, comprats o apartats de les investigacions, els faran sortir airosos de la situació i no els afectarà a l’hora de guanyar les properes eleccions espanyoles. Deu tenir raó el jutge quan afirma que Jaume Matas, en les seves declaracions, es burla dels mortals; però la principal burla és la que ens fa el Partit Popular, pretenent fer-nos creure que no sabien de les actuacions dels seus presidents autonòmics, Camps i Matas, que els pagaven les campanyes, o del màxim responsable de finances del partit involucrat en el cas Gurtel al costat d’altres dirigents populars. 

I la burla final vindrà quan una part important dels electors els faran confiança, sabent amb quina mena de gent se l’estan jugant. Certament, bona part de la població conservadora, a l’estil de Homer Simpson televisiu, no té cap inconvenient en donar suport a gent corrupte si creu que amb ells en pot sortir beneficiada. Entre l’electorat d’esquerres, la corrupció és molt mal vista i se sanciona amb una retirada del suport a les urnes; entre l’electorat de dretes, en canvi, aquesta mateixa corrupció no deixa de ser un indicador ben valorat per la capacitat per a sortir-se’n de totes, com faria ell si pogués. Com hem vist a Itàlia amb Berlusconi, també aquí per més que la corrupció sigui generalitzada al Partit Popular, tenen molts números per a guanyar les eleccions a València, a les Illes i a l’Estat espanyol. És com a mínim una burla als mortals honestos, que potser no són majoria.

Tweet

El Govern de la Generalitat ha posat el crit al cel perquè el Govern espanyol ha decidit retallar en un 65% el fons estatal per a les polítiques d’acolliment d’immigrants. Això vol dir que la Generalitat rebrà només 15 milions d’euros, en lloc dels 43 que va rebre l’any passat. La reducció d’una despesa en un 65% no és un mer ajustament de pressupost ni un estrenyiment de cinturó motivat per la crisi, sinó una decisió política inequívoca de tancar una línia d’actuació que no deuen considerar prou interessant. I és també el resultat de la gran mentida que ens han anat venent durant tot aquest temps. [@more@] 

Per simular que encara queda alguna rastre de govern d’esquerres, Zapatero insisteix (menteix) reiteradament que la seva sortida de la crisi s’ha de fer sense perjudicar ni les polítiques socials ni les de recerca i innovació. I probablement hi insisteix tant perquè sap que són les primeres que ha decidit retallar dràsticament. L’únic argument que li queda al Govern Zapatero perquè no se l’acusi de la falsedat en la seva proclama de “sortir de la crisi sense afectar les polítiques socials” és que tampoc està fent res per sortir de la crisi. No s’han estalviat diners a l’hora de donar suport al món financer ni a les grans empreses, com hauria fet qualsevol govern de dreta pura i dura, al mateix temps que s’han retallat les despeses socials i es proposen mesures contra els treballadors, com faria qualsevol altre Govern de dretes. Però tampoc es queda curt el Govern de la Generalitat. En la darrera entrevista televisiva al President Montilla aquest mentia desvergonyidament quan afirmava que no s’havien reduït les plantilles dels centres educatius, quan des de les escoles se sap i es pateix la decisió de no cobrir determinades substitucions o de no dotar del personal necessari per a tendre els alumnes nouvinguts o amb necessitats especials; de la mateixa manera que la sanitat pública catalana ha patit en els darrers anys una davallada important, degut també a la manca de recursos. 

I aquesta és la gran mentida. Ens volen vendre la idea de l’existència d’uns Governs d’esquerres enfront d’uns amenaçadors governs de dretes; quan per als treballadors les amenaces, les pèrdues en drets laborals, en serveis i en prestacions socials, són similars governi qui governi. En l’àmbit espanyol, a tot estirar podem parlar del PSOE com d’una dreta més educada, no tan corrupta, més civilitzada, però dreta al cap i a la fi. Mentre que a Catalunya, els socialistes ni tan sols poden presumir d’això en relació als convergents. Ja n’hi ha prou de mentides; de ben segur que a la tardor, a Catalunya hi haurà un Govern de dretes (guanyi qui guanyi), i tant se val que sigui una dreta més sensible a la realitat del país.

Tweet

L’enrenou que va portar l’exhibició a l’Eurocambra d’un original de la Constitució Espanyola amb l’escut franquista, l’han resolt de la manera que calia esperar: passant pàgina. Podrien haver canviat tota la peça que s’exposava a la vitrina, i col·locar-hi un text constitucional que no fos inconstitucional; però la gràcia era, i és, que aquell és l’original i la resta són còpies manipulades. La Constitució Espanyola porta d’origen el segell del franquisme. I com a molt, el que es pot fer és canviar de pàgina perquè no produeixi nàusees. [@more@] 

És aquell mateix franquisme que la Llei de la Memòria Històrica volia posar al seu lloc, i que es va quedar a mig camí. En un sistema democràtic, a partir de l’aprovació d’una llei els poders públics poden emprendre les iniciatives corresponents i la funció de la Justícia, en tot cas, és sancionar-ne els incompliments. A Espanya, però, el sistema  funciona a l’inrevès, almenys quan convé políticament. A partir de l’aprovació de la Llei de Memòria històrica hom hauria de poder revisar els crims i barbaritats comeses per la dictadura; però l’aparell de la Justícia, en aquest cas a través de la Fiscalia, el que fa és dir que aprovada la Llei ja no cal, per exemple, obrir el procés de nul·litat del sumari contra el President Companys. Els nostàlgics del franquisme, no ho oblidem el grup terrorista més criminal del segle XX, ja han fet prou acceptant que s’aprovés una Llei de Memòria històrica que els ha desposseït de l’honor amb què s’exhibien fins ara, com perquè a més algú tingui la pretensió de ser conseqüent amb la Llei. La solució espanyola sempre és passar pàgina. 

Però es passa pàgina per no haver de renegar de l’àliga i dels símbols feixistes que continuen presents en la Constitució espanyola original que s’exhibeix a Brusse·les. I es passa pàgina per no haver d’assumir les responsabilitats dels qui en el seu moment van donar suport al terrorisme, i li continuen donant ara. La Fiscalia no és ningú, des d’un punt de vista democràtic, per a sancionar si s’ha de considerar nul o no el Judici al President Companys. Però és que si això fos cert, hores d’ara podrien sorgir milers de reclamacions de persones, entitats i institucions espoliades pel franquisme, que podrien reclamar no solament la restitució de l’honor sinó dels bens confiscats a través d’uns judicis i d’unes sentències que, segons la Fiscalia, ara s’han de considerar nuls.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Més o menys feia així una d’aquelles frases cèlebres del maig del 68. Així de senzill; només cal que ens hi posem tots a la una i la nostra força serà irrefrenable. Tan simple i tan elemental que costa d’entendre per què no ens hi hem posat abans. Però ara, sí; ara hi ha l’empenta i la ferma convicció d’arribar fins al final, i la victòria no se’ns pot escapar a no ser que els col·laboracionistes i cagadubtes de sempre es facin enrere. Només ells en seran els responsables. [@more@] 

No és pas nova la cançó. Els qui portem ja uns quants anys al damunt hem viscut situacions similars en què algú ha volgut traçar la línia divisòria entre els qui fan el salt amb ell i els covards que no han gosat seguir-lo. Si haguéssim atès la seva crida i haguéssim fet el pas endavant, la independència no se’ns hauria pogut escapar. Però al final, vés per on, quatre mal comptats han fet el salt al buit, han cremats molts esforços i il·lusions, i han quedat aïradament sorpresos de la poca resposta obtinguda. La culpa és, evidentment, dels qui no han gosat fer aquell salt redemptor, dels interessos de partit, del sistema que tot ho corromp, dels qui controlen els mitjans de comunicació… de tothom, menys del qui va considerar pel seu compte que havia arribat l’hora de fer el salt. 

Serà el 92 l’any de la Independència? Deia un dels llibres dels seguidors Carles Muñoz Espinalt, agrupats en l’Associació de Psicoestetes. Les seves eren uns proclames inqüestionables: ens havíem de treure el complex d’esclau, i prendre’ns la llibertat amb plena convicció de les nostres possibilitats, amb arrogància si cal. Més concreta era la proposta d’una Assemblea Popular dels Països Catalans; en aquest cas, també al marge dels partits polítics, només calia iniciar assemblees de veïns, primer els de l’escala, després els del carrer, del barri o del poble, fins arribar a la constitució de l’Assemblea Nacionals dels Països Catalans que podria exercir la seva sobirania. D’aquest mateix caire podria ser la iniciativa del Cens Nacional del Poble Català; copiant potser el model nord-americà, només calia inscriure’s en aquest cens on hi serien tots els ciutadans que es consideren membres de la nació catalana, i que per tant tindrien dret a votar i decidir sobre el futur de la nació.  

Al marge del respecte que em mereixen totes, o pràcticament totes, les iniciatives que tenen la sana intenció de defensar els interessos nacionals, és evident que alguna cosa està fallant quan una darrere l’altra aquestes iniciatives s’estavellen amb la dura realitat. I no em serveix de res que s’argumenti que la responsabilitat del fracàs és dels qui no han seguit la consigna. És el mateix que passa amb les propostes independentistes (a part de la d’ERC)  que en totes les eleccions s’acostumen a presentar i treuen uns resultats purament testimonials. I pot ser el que alguns estan predicant ara, com si tot ens ho haguéssim de jugar a una sola carta, i donant per fet que no es pot comptar amb els cagadubtes, porucs, col·laboracionistes, venuts, renegats o traïdors dels partits tradicionals, per més que es diguin independentistes i nacionalistes. El problema no és si tenen més o menys raó, com en podien tenir el PRC, Catalunya Acció o tants d’altres, ni si la seva proposta és més radical, en el sentit de més nítida i transparent, sinó la seva credibilitat.

Temps enrere apuntava, certament esperançat, que si Reagrupament era capaç de generar un clima d’engrescament progressiu que anés incorporant nous sectors i noves persones al projecte, podia realment esdevenir un revulsiu molt saludable en la política catalana; tot i així, per bo que fos el resultat, sempre caldria comptar amb els altres grups nacionalistes per a assolir la majoria sobiranista necessària al Parlament de Catalunya.  Però molt em temo que no s’està guanyant aquesta batalla de la credibilitat. Totes les enquestes coincideixen en assenyalar que creix el sentiment sobiranista, i malgrat tot és molt possible que la davallada d’ERC no sigui ni tan sols compensada per la irrupció de Reagrupament. La gran beneficiada seria justament la força més indefinida en l’àmbit del sobiranisme, la que afirma que una consulta sobre la independència no figura, d’entrada, entre les seves prioritats per a la propera legislatura. Potser tenim la raó, però no tenim la capacitat de fer-la creïble.

Tweet

Els escàndols se succeeixen sense interrupció, com si algú hagués obert l’aixeta informativa. No és només a Irlanda, sinó a tota Europa i als Estats Units. I no es tracta de casos molt aïllats i puntuals, sinó d’accions premeditades i de forma continuada. L’Església Catòlica, amb el Papa al capdavant, està implicada per acció, omissió o encobriment en molts casos de pederàstia, que fins ara s’havien mantingut més o menys amagats de l’opinió pública. Sembla que els mitjans de comunicació, o almenys alguns, han començat a perdre la por i a explicar el vergonyant encobriment que en feia l’Església. [@more@] 

Aquell mateix Papa que repartia bufetades als religiosos que al tercer Món tenien la gosadia de posar-se al costat del pobres, beneïa organitzacions com els Legionarios de Cristo presidits per un individu, Marcial Maciel, amb un historial ben galdós, on entre altres perles hi havia la pederàstia. I per escarni dels qui encara tenen un mínim de bona fe, alguns pretenen portar als altars un Papa d’aquesta baixesa moral. Però no és millor, pel que sembla, el seu successor, també implicat en casos d’encobriment de les pràctiques de pederastes. Com en un règim feudal, encara hi ha qui considera aquest un afer intern de l’Església, com si fos suficient el fet d’apartar algun dels sacerdots pederastes del seu exercici o simplement traslladar-lo a una altra parròquia, en lloc de portar-lo davant de la justícia. A ells i als seus encobridors; sigui quin sigui el color del birret. 

Una cosa és l’acció de la Justícia que hauria d’actuar amb la mateixa contundència amb què actua en els altres casos. I una altra és la reacció que caldria esperar dels creients mínimament honestos, que també n’hi deu haver. Quina credibilitat i quina autoritat moral tindran per a difondre una concepció moral cristiana si ells mateixos consenten el manteniment d’una jerarquia implicada en delictes d’una immoralitat flagrant.

Tweet

Curioses les explicacions que ens donava el Conseller Joaquim Nadal davant de les incidències que han tingut lloc els darrers dies als trens de Rodalies. Curioses, perquè ningú diria que res hagi canviat d’ençà del traspàs del servei: els mateixos problemes, la mateixa desinformació i desatenció als usuaris i les mateixes excuses o justificacions per part dels responsables. El Conseller Nadal explicava, amb aquella profusió de detalls que el caracteritza, que no totes les incidències eren imputables al servei, ja que hi havia hagut elements externs que les havien provocat. I ho deia amb un to de demanar comprensió com si volgués dir: “aquesta vegada ha estat diferent, perquè s’han donat unes circumstàncies externes que ho justifiquen…”. Però, està clar, abans del traspàs, cada vegada que es produïa un incident també era perquè hi havia hagut algun element que n’havia alterat el normal i fràgil funcionament. La qualitat del servei no s’ha de basar només en el funcionament en situacions de normalitat, sinó també en la capacitat de previsió i de ràpida resolució de les incidències provocades per aquests, sovint inevitables, elements externs. És cert que des de fora, des de la distància, és relativament fàcil queixar-se pel mal funcionament de qualsevol servei, tant se val que sigui de Rodalies com de les elèctriques. Els ciutadans, com a usuaris, es queixen davant dels responsables a voltes ignorant la complexitat de la gestió d’aquests serveis, i els serveixen de ben poca cosa les justificacions tècniques que els puguin donar. Però el que no pot fer un polític és secundar les queixes quan el servei està gestionat per un altre, i quan n’assumeix la competència recórrer a les mateixes excuses. Per a sentir les mateixes explicacions no ens calia el traspàs. Els ciutadans esperen percebre algun canvi més en el servei de Rodalies que el canvi de color del seu logotip, del vermell al taronja.

Tweet

El PP segueix fidel a la seva estratègia en relació a ETA. Quan en un programa televisiu, encara que fos en broma, es presentava la imatge de la cúpula del PP celebrant que ETA tornés a l’activitat violenta, amb morts inclosos, vaig pensar que hi podria haver sarau. Però, no. Entre altres coses, perquè tothom sap que és veritat, que al Partit Popular li interessa que hi hagi una ETA no pas molt forta però sí activa que li permeti justificar algunes de les seves polítiques repressives i sobretot frenar l’independentisme. Un cop aconseguit l’objectiu de tenir l’excusa d’una ETA activa, només cal col·locar-li els socis oportuns per a posar-los tots en el mateix sac. [@more@] 

De fet, és una estratègia del partit de Rajoy, però que també han seguit alguns jutges. Tots parteixen de la idea que el crim més greu seria el d’arribar a una solució negociada del conflicte, que és preferible continuar assistint a funerals i engruixir les associacions de víctimes del terrorisme, que ara podrien obrir una delegació francesa, abans que arribar a cap acord de pau. Es necessita tenir un enemic actiu per a poder justificar una resposta també activa. I a partir d’aquí és relativament fàcil, com ha fet el portaveu del PP al Parlament Europeu, Jaime Mayor Oreja, penjar l’etiqueta de soci d’ETA a qualsevol adversari polític. L’ha penjada al PSOE, insinuant que podria estar negociant alguna cosa amb el món abertzale, com l’ha penjada a ERC més directament. Per a fer aquestes afirmacions, que si més no li serveixen per a sortir als mitjans de comunicació i reivindicar-se personalment, no necessita cap mena de prova ni d’argument que ho avali. Ell sap que probablement hi ha haurà protestes dels partits assenyalats, però que tindrà el suport dels seus mitjans de comunicació i sobretot de l’aparell de la Justícia que també s’ha servit d’aquesta mena d’argúcies per a condemnar sectors políticament incòmodes, com ho són els abertzales que tenen la pretensió de trobar una sortida pacífica al conflicte basc. 

A Euskadi, qualsevol que defensi el dret del poble basc a decidir el seu futur coincideix amb els propòsits d’ETA; de la mateixa manera que hi coincideix qualsevol que pretengui una normalització de l’eukera com a llengua nacional. I qualsevol que, per un mínim pudor democràtic, cregui que no es pot deixar sense representació política un 15 o un 20% de la població basca, també és un virtual soci d’ETA, perquè aquesta organització també creu que els abertzales tenen dret a participar en les convocatòries electorals. De la mateixa manera, traspassat el tema a Catalunya, qualsevol que defensi la idea de llibertat nacional, com que també la defensa ETA, ja pot ser considerat soci de l’organització. De fet, el PP i ETA coincideixen plenament en aquesta estratègia de marcar ben clar el front bèl·lic, de creure que és amb les armes com cal resoldre el conflicte; en el fons, potser Mayor Oreja el que reclama és ser el soci preferent, si no exclusiu, de l’organització etarra.

Tweet

No sé si és ben bé això el que molts imaginaven quan Joan Carretero, recordem que empès per la mateixa direcció d’Esquerra, va iniciar la seva aventura a la recerca d’una força renovadora i desacomplexada que ens havia de treure a molts de l’ensopiment i del desànim. Amb més o menys raó, és cert que va crear uns primers moments d’eufòria quan hom imaginava el naixement d’un nou lideratge capaç d’aglutinar transversalment el món del sobiranisme. Hores d’ara, tot i la pràctica confirmació de Joan Laporta com a fitxatge estrella, sembla que les expectatives s’han diluït força. [@more@] 

Ens queixem sovint d’una manca de lideratge polític, no només de partit, sinó de país; i suposo que tenim raons sobrades per a fer-ho. És possible que l’Artur Mas assoleixi finalment la Presidència de la Generalitat, però potser més pels errors i la mala imatge del tripartit que per mèrits propis. I en tot cas, ancorat en un posicionament ideològic molt concret i amb molts interessos per defensar, costa de veure’l com el líder capaç d’aglutinar diferents sensibilitats nacionals per a fer cap salt definitiu per a l’exercici del dret a decidir. No cal dir que Puigcercós, en tant que dirigent del partit que ha aconseguit que sectors importants de l’independentisme ja no vegin en Esquerra aquella força esperançadora que ens havia de conduir qui sap on, queda encara més lluny de la imatge d’un líder sòlid amb vocació d’estadista. Per a molts, l’esperança estava posada en Joan Carretero que apareixia amb ganes d’oblidar la seva etapa a Esquerra i de fer un tomb renovador a la política catalana. Però li ha sortit Joan Laporta, un home que per la seva banda també havia suscitat prou il·lusions pel fet d’haver demostrat una determinada capacitat de lideratge, ni que fos en el camp de l’esport. Alguns van imaginar que el tàndem Carretero-Laporta podia ser imparable, però no van preveure que també podia ser autodestructiu. 

A vegades, dos i dos no fan quatre. Els seguidors de Joan Laporta, en el món del futbol, no tenen cap inconvenient en permetre-li sense retrets el seu posat a voltes fatxenda, els seus tics autoritaris o les seves sortides de to, si al capdavall és capaç de portar sis títols en una sola temporada. Entre els seguidors de Carretero, en canvi, no eren pas pocs els qui interpretaven la idea de la regeneració política com una fórmula assembleària en què es donava protagonisme al ciutadà o al militant del carrer. Potser Carretero estava disposat inicialment a implantat aquest concepte de regeneració política, però la possibilitat d’aliar-se amb Joan Laporta, l’ha obligat a adoptar alguns dels seus tics; ha hagut d’adaptar els reglaments interns i els tempos ideals per a la formació de la candidatura a les necessitats personals de l’encara president del Barça. I això ha generat friccions i problemes interns que li han malmès la imatge inicial. No sé si tothom estaria disposat a acceptar un lideratge sòlid, personalista fins a ratllar l’autoritarisme, a l’estil de Jordi Pujol, amb la promesa que tant se val les formes quan l’important és assolir l’objectiu. 

I tanmateix, potser tampoc seria cap disbarat imaginar l’aparició d’un lideratge fort capaç de portar el país cap a la independència. El disbarat, però, pot ser majúscul si aquest lideratge fort només ha de servir per crear una força testimonial.

Tweet