Bloc de notes de Josep Romeu

Realment, va semblar del tot incomprensible l’actitud dels nacionalistes radicals del PSC, tipus Ferran, Balcells o Figueras, clamant contra la Mònica Terribas  per fer la seva feina com a periodista en l’entrevista al President de la Generalitat. I més incomprensible quan el que reclamaven era que “a ell, això no se li podia fer”; i aquest això no era altra cosa que la formulació de preguntes mínimament compromeses per tal d’obtenir la informació i les explicacions que els ciutadans tenien dret d’esperar del seu màxim representant polític. No amagaven la idea que, segons ells, la periodista havia d’oblidar-se de la seva professió i fer un simple acte de reverència al líder, de manera que més que una entrevista es convertís en un espai publicitari pre electoral. [@more@] 

Per molts, era una prova més de la voluntat mal dissimilada del Partit dels Socialistes de seguir el model Berlusconi, o el model PP a l’Estat espanyol, de control absolut dels mitjans de comunicació. Per a Joan Ferran, la “crosta” que denunciava a TV3 no era altra cosa que la dels periodistes que no estan disposats a renunciar a la dignitat de la seva professió per posar-se al servei del partit. Però hi podria haver una altra explicació a l’actitud d’aquests dirigents socialistes: ja se sabia que al cap de pocs dies de l’entrevista a José Montilla, hi hauria l’entrevista a José Luís Rodríguez Zapatero. I, està clar, molts dels qui vam veure la professionalitat de la Mònica Terribas enfront de la feblesa argumental i personal del President de la Generalitat, podríem establir una comparació amb l’entrevista d’ahir. Deixant de banda la credibilitat política que poden tenir les promeses de Zapatero, les ambigüitats que va esgrimir en temes com el del Tribunal Constitucional o de l’aeroport del Prat, en que sabia que els catalans rebrem una nova garrotada, i les demagògies pròpies d’una falsa esquerra que no fa sinó practicar polítiques de dretes, el cert és que la proximitat de les dues entrevistes podia resultar perillosa. El nivell i l’estil de l’entrevista, pel que fa a la Mònica Terribas, no va diferir massa una de l’altra; el que sí que no tenia color era el nivell de la resposta. Es pot estar igual o més en contra de les idees i de les polítiques del President espanyol, però la categoria personal, la capacitat d’expressar-se, la coherència dels seus arguments, el nivell intel·lectual, la precisió dialèctica…, no tenen punt de comparació. 

Potser conscients d’això, els socialistes catalans sabent que els ciutadans podrien establir una comparació entre els dos presidents, van intentar sortir en defensa de Montilla. I sabent el difícil que era defensar el baix nivell del President de la Generalitat, van optar per carregar contra la persona que el posava en evidència. Com a mínim, ara s’entén una mica més. La seva va ser una actitud reprovable des d’un punt de vista polític i de sentit democràtic, però una mica més comprensible des d’aquesta vessant d’auxil·li misericordiós envers la persona d’un President que no dóna la talla.  

Tweet

Israel continua amb la seva política d’ocupació dels territoris palestins amb nous assentaments i construccions massives. És una estratègica perfectament calculada: sap que això tindrà com a resposta el rebuig de la població palestina, que hi haurà protestes i enfrontaments, i alguns morts per entre mig. Res que els preocupi excessivament, i no pas només perquè la majoria de les víctimes acostumen a ser del bàndol palestí. Amb aquest projecte endavant, i en contra del que s’havia pactat en anteriors ocasions, ara tindran un nou marge de maniobra per a la negociació, que en el pitjor dels casos sempre els resultarà beneficiosa. [@more@]Experts internacionals, de les Nacions Unides, de la Unió europea, d’organitzacions no governamentals, han pogut constatar els crims comesos una i altra vegada sobre la població palestina que es veu sotmesa a unes condicions inhumanes; han pogut constatar que es violen no només les resolucions de les Nacions Unides, sinó totes les lleis i tractats internacionals. Però no hi fa res. Cap país del món occidental gosaria plantar cara a les Nacions Unides, als Estats Units, a Rússia i a la Unió europea. I Israel, tampoc. És cert que alguns han escenificat un simulacre d’enuig contra les agressions del Govern israelià, però ells saben que és pura comèdia. Per a poder tirar endavant els seus plans, el Govern israelià sap que compta amb el suport incondicional, ferm, decidit i imprescindible de la comunitat internacional. I no pas aquella mena de suports que sovint es diu que es donen i que es queden amb mers actes simbòlics, sinó un suport real, econòmic, militar i també en l’àmbit de l’aplicació del Dret internacional.  Se’n guardarà prou cap jutge de pretendre fer complir els tractats internacionals. En cap cas, la Justícia tindria la gosadia d’aplicar el mateix criteri per crims contra la humanitat que es vol aplicar a règims, ni més ni menys criminals que aquest, però que no reporten beneficis. A la llista negra d’organitzacions considerades “terroristes” n’hi ha algunes que hi són no pas perquè hagin comès cap crim, sinó perquè no el condemnen amb prou contundència; però ningú gosaria posar-hi un règim que comet accions de terror permanent contra la població palestina, i que compta les seves víctimes per milers. El “poder” inclou també la capacitat de decidir quin terrorisme és condemnable i quin pot ser justificat i protegit.

Tweet

(Artice publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Naturalment que cadascú és ben lliure d’escriure com més li plagui, i el sentit de l’humor no hauria d’estar renyit amb el rigor. Però no s’haurien de confondre els registres i donar a cadascun el valor que li correspon en el lloc adequat. I el cert és que en l’àmbit del sobiranisme, i sobretot en els fòrums d’internet, acostumen a sovintejar contertulians amb un prosa fluïda, deixada anar, que no estalvia el to caricaturesc més agosarat, els eufemismes més delirants, i els jocs de paraules, sobretot inventant-ne de noves probablement perquè no en tenen prou amb les que hi ha al diccionari. És un estil com un altre, que no té per què desmerèixer qui en fa ús, però que sovint aporten ben poc a l’anàlisi i que en determinades circumstàncies poden entorpir el debat. [@more@] 

Hom pot entendre que un columnista com l’Iu Forn, per exemple, se serveixi, amb més o menys gràcia, d’aquest estil. Al capdavall, ell no pretén fer cap diàleg amb ningú, i tothom sap com s’han de prendre els seus articles; o passar-los per alt. Tenen el seu valor i el seu mèrit, perquè ell mateix deliberadament ha volgut donar al seu espai aquest to que el caracteritza. Però no és el mateix quan es tracta d’un fòrum obert on s’intenta establir un diàleg i un debat, com el que es manté permanentment al sí del sobiranisme. Aquí, les diferències entre els que intervenen són molt més de matís que de fons, cosa que obliga a ser molt més precisos i acurats, oi més si tenim la pretensió de crear un espai de confluència entre les diferents sensibilitats i les diferents famílies del sobiranisme. 

Pot resultar divertit, és cert, recrear-se en l’enginy creador de nous vocables, i parlar d’Ecspanya o de d’Ejpaña, del P$OE o dels ExRepublicans. Com pot ser més cridaner adjudicar el qualificatiu de “feixista” al primer que passa i no és dels nostres, o dividir els catalans entre patriotes i botiflers. Ben mirat, no és pas tan diferent del que es fa en determinats fòrums de l’extrema dreta espanyolista on tant es pot parlar del “pensament únic”, de les “imposicions del català” com del "Villarato”; i aquests ja s’ho faran. Però, en el món del sobiranisme, tot plegat ajuda ben poc al diàleg i més aviat serveix per evitar raonaments serens i objectius, i en tot cas per a bastir murs entre els qui haurien de ser còmplices d’un mateix propòsit. No hauria de ser el mateix llegir un article o un comentari del Bloc Gran del Sobiranisme que llegir-lo al Banana Tribune, posem pel cas. Probablement, si la intenció no és la de fer humor a seques, el recurs a aquesta disbauxa dialèctica amaga la incapacitat per a argumentar amb solidesa i rigor.

Quan algú necessita exagerar o caricaturitzar una situació és perquè sap que explicant la realitat amb la paraula justa els seus arguments no se sustenten. És una manera de crear artificiosament un món propi, irreal, enfront del qual no hi valen els raonaments ni l’evidència dels fets; on tot s’explica caricaturescament amb la finalitat d’autojustificar-se, i on tot encaixa a la perfecció, menys la realitat.  

Com en els contes infantils, per als més menuts és més fàcil imaginar-se una nena bonica i una perversa bruixa, que no encarar-se a una realitat on sovint no és tan clar qui és el personatge bo i qui fa el paper de malvat.

Tweet

En motiu dels temporals de neu, com en d’altres ocasions pot haver estat per un incendi o per algun altre esdeveniment extraordinari, quan es veu que els mitjans habituals poden quedar desbordats es recorre, només com a darrera instància, a l’exèrcit. També en aquest cas la caverna mediàtica s’ha afanyat, fins i tot amb un to ridiculitzant, a assenyalar que al final ha estat l’exèrcit que ens ha hagut de treure les castanyes del foc; precisament a nosaltres, tan poc simpatitzants de l’exèrcit espanyol!. [@more@] 

Deixant de banda que el paper de l’exèrcit espanyol en tots aquests casos ha estat més simbòlic que real, i sovint anant a la seva i sense coordinar-se amb els serveis d’emergència del país, el que em sembla extraordinari és que ni a Catalunya ni a Espanya no s’utilitzi l’exèrcit com un recurs habitual, sense haver d’esperar una situació d’emergència extrema. Sembla com si la intervenció de l’exèrcit fos quelcom excepcional, com a últim recurs, i sobretot com a favor que concedeix gentilment el cos armat i pel qual n’espera algun reconeixement especial. És justament en aquests casos que hom pot preguntar-se per a què carai serveix l’exèrcit, si no. El que no té cap sentit és que un Estat que disposa d’un enorme potencial humà i material com és un exèrcit no l’utilitzi amb normalitat en tota aquesta mena de situacions d’emergència. Perquè, aleshores, la pregunta que ens podem fer és “per a què serveix, doncs, l’exèrcit”?. 

Només caldria fer un repàs de la història d’Espanya dels darrers dos-cents anys i veure quin ha estat el seu paper. En quines ocasions aquest exèrcit, obviem ara que no és el nostre exèrcit, ha servit per a defensar els espanyols?. En quina ocasió es pot dir que els ciutadans espanyols han tingut sort de disposar d’un exèrcit que els ha defensat de possible agressions exteriors?. Les seves armes, pagades pel conjunt de la ciutadania, han servit sempre per a provocar conflictes interns, promoure o donar suport a règims autoritaris en contra de la ciutadania, posar-se al costat de les classes dominants i sufocar reivindicacions de la classe treballadora, embarcar-nos en conflictes colonials al servei d’uns interessos molt particulars, atemptar contra la cultura (i no cal dir ja contra la cultura que no és la castellana), i erigir-se en el grup terrorista més sangguinari i pervers del segle XX.

I a sobre els hem d’agrair que un dia també van col·laborar en una situació d’emergència?

Tweet

Quan el senyor Joan Ferran i el sector més abrandadament nacionalista del PSC clamava contra el que ells anomenaven la “crosta nacionalista” és possible que algú cregués que es tractava d’un interès per fer que els mitjans de comunicació públics no transmetessin un determinat ideari polític. De fet, el plantejament que en feia Joan Ferran ja deixava clar que el tema no anava per aquí, sinó que es pretenia treure o d’expulsar-ne aquells professionals que se sospités que no eren de la seva corda, al marge de si actuaven o no amb professionalitat. I és evident que l’actitud del senyor Joan Ferran no era en cap cas una actitud personal, sinó que formava part de l’estratègia del partit per acabar de controlar els mitjans de comunicació. [@more@] 

Aquesta vegada, potser per la proximitat d’unes eleccions que no els auguren massa bons resultats, han perdut els estreps i s’han deixat veure la cara. Sense embuts ni frases a mitges tintes han deixat anar allò que sentien, i era que essent ells al Govern és imperdonable que un professional vulgui actuar com a tal i no seguir les consignes de partit. Si a Barcelona TV, posem per cas, està ple de professionals d’escassíssima qualitat que utilitzen permanentment el carnet de partit en lloc del de periodista, per què no hauria de ser igual a TV3? No han fet, en el cas de l’entrevista al President de la Generalitat, la més mínima crítica al rigor professional de la Mònica Terribas, perquè tampoc haurien sabut fer-la, i simplement s’han dedicat a remarcar que “això no es fa a un dels nostres”. Quan el President Montilla mentia descaradament en l’entrevista, afirmant per exemple que no s’havien reduït els recursos materials i de personal a les escoles, la Monica Terribas podia haver estat molt més incisiva, perquè no és admissible que es menteixi públicament d’aquesta manera; i no ho va fer. Es va limitar a demanar explicacions al president sobre els temes d’actualitat, i que són els que se suposa que la gent esperava sentir per boca del seu President. I aixó és el que molestava al Partit dels Socialistes; perquè ells estan acostumats a dirigir des del carrer de Nicaragua el periodistes corruptes tot indicant-los a qui han d’entrevistar, què li han de demanar i com li han de demanar. 

El desmentiment per part del PSC de què aquestes posicions crítiques amb la independència dels professionals de la Televisió pública eren opinions personals que no compartien són una mostra més de la seva mesquinesa. Tothom ha pogut llegir en el web oficial del partit, com destacaven algunes d’aquestes desaforades crítiques contra la Mònica Terribas. I és que no es tracta de què els Ferran, Balcells, Figueras o Martín siguin uns abrandats nacionalistes espanyols, cosa perfectament legítima, sinó que es tracta d’actituds de deshonestedat personal, compartida i recolzada pel partit, en la mesura que pretenen corrompre els professionals del periodisme. Per ells la “crosta” no és la que no comparteix les seves idees sinó la que no segueix les seves consignes.

Tweet

A l’estil de Berlusconi, els socialistes saben que una de les claus per a mantenir-se al poder, és el domini dels mitjans de comunicació. Ho han fet a Espanya, on han de competir amb la mateixa estratègia seguida pel PP, i ho fan a Catalunya on els nacionalistes no han sabut mai bastir projectes comunicatius d’una cert envergadura. Per això des del PSC van començar a fer córrer la idea que calia eliminar la “crosta nacionalista” de Televisió de Catalunya, que no era sinó un eufemisme per a col·locar-hi els seus peons. Semblava que s’havia arribat a un cert consens, en el sentit de fer una purga relativament suau i de col·locar-hi al capdavant professionals de reconeguda vàlua i que ningú pogués atribuir-se com a propis; però per als socialistes això és del tot insuficient, si no poden dirigir ells des del carrer Nicaragua la línia ideològica de la televisió pública.  [@more@]El resultat d’aquest nou període de Televisió de Catalunya és que, si bé no s’han eliminat alguns dels aspectes més simbòlics de l’àmbit català com el mapa del temps, sí que s’ha refermat el marc espanyol com a punt de referència informativa. Ho han denunciat reiteradament col·lectius externs i periodistes de la mateixa televisió. L’organització de la Gala del Català de l’Any en pot ser un altre exemple; quan convé, El Periòdico, el diari del PSC de referència, n’és l’únic organitzador, però quan convé Televisió de Catalunya intervé com a coorganitzador i s’ho pren com un acte oficial. Però per al Partit dels socialistes mai ni res no és prou, en el seu afany de controlar-ho tot. Els radicals nacionalistes espanyols encara veuen indicis d’excessiva catalanitat en la Televisió de Catalunya, i denuncien que es parli massa de la realitat del país o que no se’n parli al mateix nivell que es parla d’Extremadura. I sobretot no poden suportar que encara hi hagi professional del periodisme que vulguin fer la seva feina lliurement, sense obeir les seves consignes; i més si després del desgavell viscut al país els darrers dies, entenien que al PSC li convenia una entrevista al President de la Generalitat endolcida i amanyada amb finalitats exclusivament electoralistes. Per sort, la directora de Televisió de Catalunya va fer servir el carnet de periodista i es va limitar a fer l’entrevista que corresponia en aquest moment, ni més ni menys incisiva de la que hauria fet qualsevol altre professional.  D’aquí que els nacionalistes radicals del PSC, com Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figueras, saltessin immediatament contra Mònica Terribas per considerar que “això no se li fa al nostre President”. Però qui ha donat la nota més precisa d’aquesta actitud dels socialistes ha estat el conseller municipal del PSC, vicepresident del districte de Sant Martí i gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, Miguel Àngel Martín. Després de vomitar tota mena d’insults i despropòsits contra la periodista, i ja com a argument final, qualifica la periodista de ser una ‘mal follada’. És la talla intel·lectual, ètica i de dignitat del partit?. Mentre permetin que una persona d’aquesta baixa estofa els representi, sí.

Tweet

Per a segons quins mitjans de comunicació, el fet que determinats grups fins ara extraparlamentaris tinguin la legítima pretensió d’irrompre en el panorama polític amb propostes més o menys innovadores, però en qualsevol cas sempre respectables, no és notícia. Acostumen a ser els grans mitjans de comunicació, públics o privats, que centren tota la seva atenció informativa en les reiterades declaracions dels líders de les grans formacions polítiques amb les quals se senten obligats. Si algú pretén retreure’ls l’oblit en què deixen aquests grups minoritaris s’excusen en què la seva obligació és cobrir bàsicament les forces majoritàries. [@more@] 

Un criteri que no s’utilitza tant, afortunadament, quan es tracta de temes de cultura, per exemple, on sovint se’ns presenten propostes ben minoritàries per no dir marginals. És evident que en el cas de la informació política no es tracta només d’aplicar o no el criteri de presentar davant l’opinió pública aquestes propostes que no gaudeixen inicialment d’un suport molt ampli, per més que puguin ser igualment interessants; ells saben que, precisament, deixant-les al marge de l’atenció informativa s’impedeix que puguin tenir més recolzament electoral. Els mitjans de comunicació no actuen amb imparcialitat oferint aquelles informacions que podrien interessar més o menys els ciutadans, sinó que fan una clara discriminació a priori per tal d’afavorir-ne unes i d’evitar que en sorgeixin de noves.  

Però també fan una clara excepció. Quan es tracta de potenciar i donar imatge a determinats partits xenòfobs, tots els mitjans els obren les portes, encara que es tracti de grups extraparlamentaris amb molt menys suport social que aquests altres grups que marginen deliberadament. Ho hem vist en altres pre campanyes, i ara es torna a repetir. Els grups xenòfobs i d’extrema dreta reben un tractament informatiu exageradament superior al que els correspondria per la seva representativitat. Alguns ho dissimulen fent veure que el que pretenen és criticar-los o posar-los en evidència, perquè són perfectament conscients que aquesta és la millor propaganda que se’ls pot fer. Si finalment algun d’aquests grups arriba al Parlament, no serà per atzar ni pel pes específic del grup o dels seus líders, sinó pel suport desmesurat que estan rebent dels grans mitjans de comunicació.

Tweet

Els diaris, com els polítics, quan volen tenir un titular en exclusiva, fan una enquesta. Tothom sap com són aquesta mena d’enquestes, fetes a corre-cuita, amb els enquestadors que van a preu fet, sense cap rigor metodològic, amb una clara tendenciositat a l’hora de formular la pregunta, i sobretot a l’hora d’extreure’n els resultats. Per això, d’un mateix tema, segons qui encarrega l’enquesta, hi pot haver diferències abismals, que res tenen a veure a aquell 3-5% de marge d’error que sempre es diu que podria tenir qualsevol enquesta. De tota manera, sí que marquen una tendència, si més no perquè els encarregats de falsejar-ne els resultats tampoc gosen fer-ho de forma excessivament descarada. [@more@] 

Així, comparant les enquestes que han fet darrerament La Vanguardia i Joan Laporta, hi ha una diferència de més d’onze punts a l’hora de quantificar els partidaris de la independència; per Laporta, el percentatge sobrepassa el 47%, mentre que per la Vanguardia es queda al 36%. En qualsevol cas, totes dues indiquen un percentatge prou elevat de catalans que optarien per la independència. La pregunta que ens podem fer, admetent els dos resultats com a marge possible, és on són ara mateix aquests ciutadans, i sobretot on seran a l’octubre. Tot sembla indicar que CiU puja en intenció de vot, que Esquerra anirà a la baixa i que el tàndem Laporta-Reagrupament, en el millor dels casos entrarà justet al Parlament (segons l’enquesta de La Vanguardia en quedaria fora). I, en qualsevol cas, el percentatge de gent partidària de disposar d’un Estat propi és inferior a la participació en les consultes populars.  

Aquí tenim, doncs, un problema de credibilitat. Si les enquestes no van molt errades, i podríem considerar com a marge d’error els dos pols expressats per les dues enquestes, el partit que recull el creixement de l’independentisme és el menys procliu a emprendre cap aventura sobiranista. I els qui en fan bandera és possible que sumats no superin gaire, o gens, el nombre actual de diputats independentistes. Això, obviant que des de sectors propers Reagrupament, es titlla Esquerra com a partit que ha renunciat a l’independentisme; cosa que si fos certa, equivaldria a dir que en realitat els independentistes que confien en aquests plantejaments més puritans de Reagrupament serien una ínfima minoria dels catalans que volen un Estat propi. En definitiva, que els crits d’independència d’uns i altres resulten poc creïbles per a la majoria; és per fer-s’ho mirar.

Tweet

Els veïns de Vallvidrera també han fet la seva consulta sobre la independència. I naturalment, també l’han guanyada per una àmplia majoria. La seva, però, és la independència municipal respecte a Barcelona. No han necessitat cap Llei de consultes per a fer la consulta. I ja se sap que la consulta no és vinculant, només “un toc d’alerta” a l’Ajuntament de Barcelona, com no ho seran les consultes que es puguin fer amb la nova legislació, i que a més necessitaran del vist-i-plau polític, previ a la consulta. [@more@] 

Desconec si a Vallvidrera hi ha realment un sentiment de poble, d’identitat, que els faci sentir incòmodes dins de l’urbs barcelonina. Més aviat, per les declaracions que s’han publicat als mitjans de comunicació, sembla que la voluntat d’independitzar-se es fonamenta en raons molt més tangibles. Estan farts de la prepotència del Consistori barceloní, que no s’atengui les seves reivindicacions, i en definitiva que no se sentin prou atesos pel que fa als serveis municipals. Res de nou, doncs. El problema no és que la gent de Vallvidrera es tregui de la màniga una reivindicació d’independència per a satisfer un orgull local, ni perquè se senti diferent dels barcelonins, sinó tot el contrari. Són els barcelonins, de fet els seus representants municipals, els qui no consideren com a propis els vilatans de Vallvidrera, i per això els han deixat abandonats de la mà de Déu a l’hora d’oferir-los els serveis que els pertocarien. No els serveix de res poder dir que formen part del Cap i Casal de Catalunya, si no es poden beneficiar dels avantatges que això pot tenir, com la resta de barcelonins. No els serveix de res voler formar part de Barcelona, si és Barcelona la que considera Vallvidrera com un món a part. 

La història ens és ben coneguda. És cert que hi ha catalans que ja els està bé formar part d’Espanya; és a Espanya que no els està gens bé que Catalunya en formi part. Bé, a l’hora de pagar, sí; com a Vallvidrera, on segur que l’Ajuntament de Barcelona no els escatima el cobrament de cap impost. Si existís un Estat que sentís tan seva la capital catalana com la castellana, que considerés com a pròpies tant la llengua i la cultura catalana com la castellana, que no practiqués l’espoli constant del territori… probablement, el sentiment independentista no creixeria com ho està fent ara. Hi ha un sentiment d’identitat, és cert, però hi ha també el menyspreu permanent que els catalans hem de suportar de la prepotència d’aquesta Espanya que no ens hi vol. O que no ens hi vol tal com som, és clar.

Tweet

(article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ho deia l’Hèctor López Bofill, dies enrere, després de la consulta del 28 de febrer: “Després de les consultes cal que l’auge de l’independentisme passi de la societat a la classe política”. Totalment d’acord; però aquest pot ser un dels grans esculls que podria arribar a fer inviable el projecte. Ja sé que algú, molt alegrement, argumentarà que, en tot cas, haurà de ser amb una altra classe política, en la línia del que deia Joan Carretero en l’acte a favor de la unitat de l’independentisme celebrat a Sabadell: “A les institucions catalanes ningú té el somni de la independència”. Però no em refereixo a aquesta visió esbiaixada i tremendista de la realitat, sinó a les dificultats reals de convertir un moviment de la societat en una actuació política que forçosament algú haurà de capitalitzar en forma de vots i d’accés a les institucions. [@more@] 

Tenim d’una banda, la tendència excloent, de la qual ja he parlat en d’altres ocasions, i que fa que tothom es consideri no solament el pal de paller del sobiranisme, sinó l’únic estandard de les aspiracions de Catalunya. El sol fet que Joan Carretero, en un acte on se suposa que es reivindicava la unitat de l’independentisme, fes aquestes afirmacions que desqualificaven d’entrada els qui podien estar enquadrats dins de CiU o d’ERC, ja n’és una bona mostra. És d’esperar, però, que després de les eleccions, i si l’aritmètica parlamentària ho permet, les tibantors pre electorals que tendeixen a remarcar la diferències desapareguin. Sigui quin sigui el resultat de cadascuna de les forces sobiranistes, la classe política haurà de plantejar-se la forma de recollir l’auge de l’independentisme per donar-li una sortida institucional. I no serà fàcil. La capitalització, que molts interpretaran com a manipulació, d’un moviment social per part d’un partit polític pot comportar la seva fi. I tanmateix cal traduir aquest sentiment popular de desig de llibertat en una realitat política. Probablement sorgiran, i de fet en algun lloc ja han sorgit, reticències envers els qui tenen una clara significació de partit, o envers els qui poden propugnar formes d’organització més estructurades.  

Caldrà un gran esforç de consens, basat en una visió àmplia de la realitat del país, i de generositat, en el sentit que molts hauran de renunciar a un protagonisme que ben lícitament poden creure merescut. Històricament, a Catalunya, hem desmuntat moviments socials que havien aconseguit erigir-se en punts de referència i motors d’una consciència nacional, quan des dels partits polítics han considerat que havia arribat el moment d’assumir-ne les seves reivindicacions, tot incorporant-ne els seus principals dirigents. L’auge de l’independentisme cal que passi a la classe polític, però que es mantingui viu el moviment que l’ha generat.   

Tweet