Bloc de notes de Josep Romeu

Així de contundent era Joan Herrera a l’hora de titllat els qui pretenen desviar l’atenció del desastre de les elèctriques amb el tema de MAT: S’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor. Tenint en compte que han fallat sobretot les torres de distribució elèctrica de baixa i mitjana tensió, no té cap sentit excusar-se amb el retard en la construcció d’aquesta línia de Molt Alta Tensió, quan van ser les empreses i la dreta que les recolza les que van rebutjar l’opció del soterrament.  [@more@] 

Joan Herrera feia les dures declaracions sabent que, unes hores abans, les mateixes explicacions que donaven els irresponsables de les companyies elèctriques  les donava també el president de la Generalitat José Montilla al Parlament. És possible que argumenti que, encara que els seus socis de Govern diguessin el mateix que els directius de les empreses, amb les seves paraules només volia referir-se a aquests darrers. Tothom ja dóna per mort el tripartit; i Joan Herrera, també. No ho tindrà fàcil durant la campanya electoral de defensar un hipotètic front d’esquerres, quan ells han donat suport a un Govern que fa seves les tesis dels interessos empresarials, i per això ha de començar a marcar distàncies amb el convenciment que ara ja no provocarà cap més crisi de Govern, a no ser que s’avancin les eleccions. 

No cal que es disculpi, però, Joan Herrera, dient que ell no es referia al President Montilla. És evident que quan afirmava que “s’ha de tenir molta cara o molt sentit de l’humor” no es podia referir al primer secretari dels Socialistes catalans, perquè de sentit de l’humor el Montilla no en té gens ni mica.

Tweet

A darrera hora Caixa de Girona ha decidit fer-se enrere en el procés de fusió que tenia encarrilat amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. Pel que ha sortit als mitjans de comunicació no hi ha tant raonaments estrictament econòmics com de preservació del patrimoni i de la identitat. De fet, és que tampoc hi havia raonaments estrictament econòmics que en justifiquessin la fusió. Totes les entitats catalanes han presentat fins ara balanços positius, amb menys guanys que en anys anteriors, però amb guanys al cap i a la fi, en un any de profunda crisi i després d’haver incrementat els fons de reserva pel previsible increment de la morositat. [@more@] 

Si es consumen les fusions pendents, diverses comarques catalanes desapareixeran del mapa de les entitats financeres. I no es tracta només de la desaparició del nom d’unes poblacions, amb la projecció que això representava, sinó de la pèrdua d’un centre de decisió econòmica, d’un punt de referència, i d’una prioritat d’actuació. Encara que ara mateix es pacti un repartiment en els càrrecs directius, i es digui que es preservarà una certa individualitat a l’hora de planificar la seva obra social i el suport a l’activitat econòmica de cada comarca d’origen, el cert és que a partir d’ara Sabadell, Terrassa i Manlleu passaran a ser simples sucursals d’una entitat amb un nom anodí que tindrà uns altres objectius. En la competència entre Caixes, evidentment que compten bàsicament els serveis que cadascuna pot oferir, però no és menys evident que la identitat i la proximitat és un valor afegit gens menyspreable, sobretot pel que fa als particulars i petites empreses.  

Imagino que Caixa de Girona, a l’hora de valorar la seva desvinculació del procés de fusió, no ha fet sinó plantejar el raonament a l’inrevés. La proposta de fusió venia incentivada pel poder central, pel Govern espanyol i pel mateix Banc d’Espanya, amb uns objectius més polítics que econòmics; s’oferien uns incentius econòmics importants (a pagar entre tots) que cobrien bàsicament les despeses que generava la mateixa fusió; i tot plegat es basava en dir que com més gran sigui l’entitat financera, millor serà la seva solvència. Amb la fusió és possible que hi guanyi la UNNIM, però és segur que hi perd Sabadell, Terrassa i Manlleu. En lloc de dir “per què no fer la fusió”, Caixa Girona ha argumentat “i per què fer-la?”.

Tweet

Pot semblar contradictori amb el que deia abans d’ahir. L’endemà mateix de la nevada, no és que justifiqués el descontrol, la descoordinació o els desencerts de l’administració davant d’una situació d’emergència, però sí que ho relativitzava perquè hi ha situacions que sobrepassen la capacitat normal de resposta de qualsevol administració, i sobretot perquè exactament el mateix discurs que hem sentit aquests dies per part de l’oposició criticant el Govern i aquest defensant-se, l’havíem sentit temps enrere amb els papers canviats. Hi ha una expressa i deliberada mala fe, tant per part dels governants que no volen acceptar mai els errors, com per part de l’oposició que sempre aprofita qualsevol incident per a desgastar el Govern. D’aquí que la seva credibilitat sigui nul·la. [@more@] 

Ara bé, una cosa és l’emergència del moment, les decisions preses, i les o no preses, en el moment precís del foc o del temporal, quan la magnitud dels fets fàcilment pot desbordar l’administració o els equips professionals més ben preparats. I l’altra és que tres dies després encara estiguem com estem. És absolutament inadmissible que una població es quedi tres dies sense llum, que les companyies elèctriques menteixin deliberadament sobre la situació real, que es deixi sense llum, però sobretot sense calefacció, serveis bàsics com llars d’avis, centres d’atenció primària…  

Puc entendre que no s’encertés en les mesures d’emergència per aturar els camions de les carreteres, que el senyor Boada sortís el dilluns davant els mitjans de comunicació sense tenir la més remota idea de la situació real, i cadascuna de les mil i una incidències que s’anaven produint aquella tarda. Però no la negligència i la irresponsabilitat manifesta dels dies posteriors. És molt greu que es tardi més de sis hores a treure uns centenars de passatges atrapats en un tren, però molt més greu encara és que no es restableixi immediatament el subministrament elèctric a poblacions senceres, i sobretot a serveis de primera necessitat. Perquè és absolutament fals que la Generalitat no disposi dels recursos i dels mecanismes suficients per a impedir el calvari que han hagut de patir a moltes poblacions gironines. La pèssima gestió, insisteixo, no tant del moment d’emergència del temporal com de la resposta posterior exigeix dimissions i depuració de responsabilitats. 

Però hi ha encara un altre fet molt més greu des del punt de vista polític. Per a justificar l’injustificable, se’ns va voler vendre la imatge del President Montilla, tan preocupat per la situació que fins i tot feia una visita personal a alguna de les companyies elèctriques. Quina moto li van vendre? Ho vam veure ahir al Parlament: El president de la Generalitat aprofitava l’ocasió (no sabem si parlava en tant que President, Primer Secretari del PSC, o delegat de les companyies elèctriques) per a defensar la MAT, quan en tot cas l’evidència dels fets avalaria les tesis favorables al soterrament de les línies. Podem demanar dimissions, però suposo que serà difícil que es produeixin perquè el primer que hauria de dimitir, per incompetent i per irresponsable, és el president Montilla.  

Tweet

L’Amadeu Casellas va sortir ahir de la presó de Girona. Hi ha passat 24 anys condemnat per diversos delictes, però cap delicte de sang. Tot sembla indicar que, aplicant la doctrina del Tribunal Constitucional, l’Amadeu s’ha passat vuit anys més del compte a la presó, perquè no se li comptabilitzaven els anys de presó preventiva. Però no ha estat cap error, sinó un acarnissament deliberat per la seva condició d’anarquista, i probablement també per haver denunciat el sistema penitenciari. [@more@] 

Ho veiem cada dia. A molts pobles i ciutats hi ha un clima d’inseguretat ciutadana, perquè els delinqüents campen al seu aire. La policia els deté, i tan bon punt arriben al jutjat surten per la porta del darrere, sovint abans que el policia, les víctimes o els testimonis acabin de formalitzar la seva denúncia. Com a les pel·lícules en què els delinqüents s’encaren a la policia i els desafien a trobar proves o motius per a detenir-los. Ho deia el mateix Conseller d’Interior Joan Saura: la llei permet que la reiteració de delictes menors deixi de ser una falta per esdevenir un delicte, però la llei no es compleix. Amb aquesta farsa de Justícia, els delinqüents no necessiten advocat defensor. Fins i tot hem vist sentències en què davant d’una dona assassinada amb 29 ganivetades es diu que era només un homicidi perquè no hi havia intenció de matar-la. No són pas pocs els presos que tornen al carrer abans de deu anys, tot i tenir en el seu haver delictes de sang. 

El cas de l’Amadeu era diferent: era un anarquista. No es pot al·legar ni errors comptables ni ignorància, perquè la seva situació s’havia denunciat reiteradament, i per tant coneguda per tothom, també dels jutges penitenciaris. La Justícia, de la manera més vil i roïna, s’acarnissava amb ell, sabent que es contravenia la legislació vigent. Però sabent també que es comptava amb la complicitat política; altrament, els responsables judicials de la injustícia comesa amb l’Amadeu Casellas, ocuparien per mèrits propis el seu lloc a la presó.   

Tweet

Com sempre que passa un fet excepcional, hi ha moments de descontrol, de descoordinació i per tant d’una certa desatenció. Cap país ni cap institució manté constantment dispositius preparats per a resoldre amb normalitat situacions d’emergència. De fet, si aquest fos el cas, ja deixarien de ser fets excepcionals. Ningú entendria que durant mesos, i durant anys, es mantinguessin inactives però a punt flotes d’avions antiincendis o de màquines llevaneu, amb tot el cost que això suposaria. Per tant, quan s’esdevé l’emergència és inevitable un cert caos, una certa improvisació i haver d’admetre que no es pot arribar immediatament a tot arreu. [@more@] 

Ahir tornaven a sortir veus crítiques en aquest sentit, fins i tot un conductor s’exclamava que podien haver avisat abans. Com si el dia abans no s’hagués explicat amb pèls i senyals, fins a extrems i concrecions sorprenents, el temporal que ens queia al damunt. D’una banda tenim la manca d’objectivitat, comprensible fins a cert punt, de les persones que trobant-se en una situació difícil no entenen que no s’atengui la seva urgència de forma preferent; i són aquelles queixes que a vegades els mitjans de comunicació ens presenten com a representatives d’una situació, quan en realitat han estat una anècdota. De l’altra, sembla que ningú estigui disposat a admetre les pròpies limitacions, que és inevitable un cert caos en determinades circumstàncies; no té cap sentit que es vulgui defensar que tot ha funcionat a la perfecció, quan hi ha hagut desgràcies personals, danys materials importants o que s’ha paralitzat el país. S’hauria de poder admetre amb normalitat, i sense que d’aquí se’n derivés un linxament mediàtic o polític, que en determinades circumstància no tot funciona a la perfecció. Això sense oblidar que ens hem anat avesant tots plegats, i ja ho trobem absolutament normal, que darrera de cada incidència hi ha d’haver un culpable (si més no per a poder cobrar una indemnització) sense deixar espai per a l’infortuni, l’atzar o l’inevitable. 

Resta encara l’hàbit, generalitzat, fomentat pels mitjans de comunicació i admès per tots els grups polítics, que no es pot deixar passar cap ocasió com aquesta per a carregar contra l’adversari. Tothom sap que el mateix assetjament a què s’ha sotmès darrerament alguns responsables polítics per incidents excepcionals, ja s’havia produït en èpoques anteriors amb els papers canviats. I tothom sap que, de trobar-se en la pell de l’altre, hauria actuat de manera semblant. Tothom sap, en definitiva, que tot plegat és una comèdia. La sort o la mala sort ja les té aquestes coses: la qüestió és trobar-se en el lloc oportú, en el moment adequat.

Tweet

Totes les enquestes donen per fet que el tripartit no podrà repetir-se a partir de la tardor, no només per l’escassa voluntat de la majoria dels seus integrants sinó sobretot perquè l’aritmètica parlamentària no quadraria. Amb tot, tampoc cal donar-ho per fet; enfront de l’estratègia electoral del qui ja es dóna com a virtual guanyador, hi ha la del qui se servirà de la previsible derrota per a despertar el seu electorat. De tota manera, estratègies al marge, l’actitud dels socialistes i en concret del President Montilla no deixa de ser sorprenent. [@more@] 

Ahir, en un acte socialista de calçotada el primer secretari del PSC, José Montilla, instava l’Artur Mas a deixar-se d’electoralismes i a fer front a la crisi. Com a mínim, ho podem qualificar d’insòlit. Com ja he dit en alguna altra ocasió, que sigui ara, dos anys després d’haver-se iniciat i davant l’evidència que som els darrers en sortir-nos-en, quan els Governs català i espanyol semblen afanyar-se a buscar consensos i acords nacionals anticrisi, em sembla d’una greu irresponsabilitat. El tripartit, com el PSOE a Madrid, no necessita l’oposició per a prendre les mesures que consideri necessàries per a propiciar la recuperació econòmica; i si els resultats de dos anys de Govern en situació de crisi són que ens trobem a la cua d’Europa (amb l’excepció grega), és que no s’han aplicat les mesures que calia, o que no disposem dels instruments per a fer-ho. En qualsevol cas, resulta insòlit, grotesc i surrealista que des del Govern s’acusi l’oposició de no “fer front a la crisi”. 

No sé si això també forma part d’una calculada estratègia de màrqueting electoral. Però em sembla que una cosa és deixar que el rival es presenti com a clar favorit a guanyar les eleccions per generar una reacció a la contra del seu electorat, poc engrescat hores d’ara, i una altra és actuar com si ja s’estigués a l’oposició. El discurs d’ahir del primer secretari dels socialistes tindrà sentit la primavera del 2011 si, tal com preveuen les enquestes, l’Artur Mas ja és president de la Generalitat, i es considera que encara no ha pres les mesures necessàries per a fer front a la crisi. No cal que li doni ni els cent dies de gràcia, però com a mínim que esperi a exigir-li responsabilitats per després de les eleccions. Encara que ja es doni per perdut, els partits s’han de jugar fins al darrer minut; ell més que ningú hauria de saber que a Madrid solen guanyar a darrera hora, en els minuts de temps afegit.  

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Per més que hi hagi proclames en favor de la unitat dels sobiranistes, enfocada aquesta unitat en el sentit de confluir en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions, és evident que això no serà possible. Amb tots els respectes per l’amic Enric Canela o per l’Agustí Soler, em sembla un esforç inútil, i fins i tot contraproduent, el que s’està fent des de Suma Independència o des del PRC fent crides i proclames públiques per una única candidatura sobiranista; i sobretot fent-ho com una apel·lació al patriotisme.  [@more@] 

És evident que CiU i ERC no s’avindrien mai a renunciar a les seves sigles, i tampoc cal que ho facin perquè responen a projectes diferents encara que tinguin la defensa de Catalunya com a interès comú; i probablement, aquests dos partits ja no entren en els plans de SI ni del PRC. Però també és evident que Reagrupament tampoc renunciarà al seu projecte ni a les seves sigles, a no ser que sigui per formar una candidatura conjunta amb Joan Laporta, el qual en un determinat moment va arribar a afirmar que no veuria malament que Carretero se sumés al seu partit. Aleshores, quan des d’aquestes plataformes o d’altres petits grups es fa una proclama per una candidatura unitària, en realitat, a què es refereixen? Es tractaria d’una altra candidatura que els aplegués a ells, conjuntament amb Catalunya Acció o algun altre petit moviment, o bé que Carretero els fes un lloc en el seu projecte. Quan dues persones, que poden comunicar-se directament quan vulguin, han de recórrer a les proclames i declaracions públiques és perquè ja no hi ha voluntat de diàleg per alguna de les parts o perquè ja saben que no obtindran una resposta positiva. Jo sóc partidari que, en la mesura que sigui possible, s’eviti la fragmentació de les opcions electorals sobiranistes i que per tant es treballi  per aglutinar el màxim els diferents moviments i grups existents. Però això s’ha de fer de forma seriosa, amb propostes concretes a les persones o als òrgans de direcció de les diferents organitzacions, sense crear falses expectatives ni plantejar-ho com un requisit indispensable per a continuar essent considerat patriota.  

I aquest és l’aspecte que voldria remarcar: hem començat a sentir, i provinent de més d’una força política, aquell argument tan fal·laç com absurd que “per patriotisme” hauríem de fer pinya entorn de no sé qui, o que algú hauria de renunciar a presentar-se, o que determinades candidatures poden ser perjudicials perquè resten vots a les altres… Cadascú pot creure que la seva és la millor opció, però no oblidem que el panorama polític del país el conformen tots els grups, inclosos els no parlamentaris, i que, per tant, tots hi fan el seu paper i poden exercir-hi la seva influència. La victòria del sobiranisme no serà la victòria de cap força en solitari, sinó del seu conjunt. Per patriotisme, n’hi haurà que votarem opcions diferents; podem procurar el màxim de confluències abans de les eleccions, però sobretot hauríem de procurar que després de les eleccions aquesta confluència de les diferents forces sobiranistes es fes efectiva en la unitat d’acció en allò que és essencial.

Tweet

Els nacionalistes espanyols, aquells que no hi ha manera ni voluntat de posar-se d’acord a l’hora de fer front a la crisi, aviat arriben a acords quan es tracta de defensar  les qüestions identitàries. Mentre el Parlament de Catalunya segueix endavant amb el procés de la Iniciativa Legislativa Popular per a il·legalitzar les corrides de toros, amb les compareixences en comissió de partidaris i detractors, els sectors més radicals ja han iniciat la seva particular croada. Ara pretenen declarat els toros com a “bé d’interès cultural”. Fantàstic. [@more@] 

Si realment creien que la seva “Fiesta Nacional” era un bé d’interès cultural, han tardat prou a fer-ne el reconeixement. A molts d’ells probablement tampoc els agrada l’espectacle taurí, i per això mai s’havien preocupat de fer-ne un reconeixement especial, com pretenen ara. Però han de sortir a defensar-lo per una estricta qüestió identitària. Un aspecte que a Catalunya no han tingut en compte els promotors de la ILP i que a la comissió parlamentària només retreuen els partidaris de les curses i els grups nacionalistes espanyols, el PP, Ciutadans i el PSC-PSOE. No sé quina és la pretensió de la Comunitat de Madrid fent aquesta declaració de la festa taurina com a bé d’interès cultural, perquè això no ha de ser cap impediment ni ha d’afectar en absolut la decisió que prengui el Parlament de Catalunya. Probablement, encara que no sigui aquesta la seva intenció, toca més la fibra el seguidisme que n’ha fet la Generalitat valenciana que també vol declarar-la bé d’interès cultural, perquè es podria donar el cas que mentre a un dels Països Catalans tingués aquest reconeixement en un altre estaria prohibida (si és que s’arriba a prohibir del tot). 

Ho deia el Conseller de Cultura de la Comunitat de Madrid: la il·legalització dels toros a Catalunya pot ser un element de disgregació o de confrontació. De confrontació, no cal: que cadascú faci la seva. Ara, de disgregació, de posar en evidència que estem parlant de països diferents, sí: en un prima el fonamentalisme identitari i en l’altre la civilitat.

Tweet

Cada vegada que apareix un nou informe mínimament solvent sobre l’evolució de l’economia és per posar-se a  tremolar. Les previsions més pessimistes acaben sent superades amb escreix per la realitat, davant la passivitat, la inoperància i la incapacitat dels nostres governants. Ara ha estat un estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi el que constata un nou allargament de la sortida de la crisi; o millor dit, que durant tot aquest 2010 encara continuarem enfonsant-nos en valors negatius del PIB. El que alguns havien pronosticat per a finals del 2009 ara ja es contempla, com a mínim, per al 2011; i, encara, a l’espera d’un nou informe que torni a ajornar una possible recuperació. [@more@] 

Ja és d’una tremenda irresponsabilitat que tot just ara s’estigui parlant de buscar un pacte d’Estat per a lluitar contra la crisi, quan ja portem dos anys enfangats fins al coll. Zapatero va amagar des d’un principi la gravetat de la situació econòmica probablement per raons diverses: primer, perquè no l’afectés electoralment; després, perquè devia pensar que en sortiríem de la mateixa manera que hi vam entrar, per la inèrcia del context internacional; i finalment, perquè tampoc tenia la més remota idea de com fer-hi front. I reconèixer la pròpia incapacitat suposaria, en cas que hi hagués un mínim de dignitat i de voluntat de servei al país, haver de dimitir i deixar pas a algú més competent. Però és que la realitat del Govern català no és gaire millor. Enfront dels desacords interessats a Madrid, aquí ens vanagloriem d’haver aconseguit un bon acord nacional entre el Govern i els agents socials. I ja fa molt de temps que sentim la cançoneta de què gràcies al “bon Govern” Catalunya serà de les primeres comunitats de l’Estat a sortir de la crisi i la que en sortirà més reforçada. Una cançó que es contradiu descaradament amb la realitat que ens mostren les xifres: durant el 2009 Catalunya ha estat, just per darrere d’Aragó, la Comunitat que ha patit el descens més gran del PIB, d’un 4’87% segons l’estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi; i segons aquest mateix estudi la caiguda de la nostra economia es mantindrà durant tot aquest 2010, i la recuperació real en llocs de treball tardarem encara uns anys a veure-la. 

Està clar que podem entestar-nos dient que la culpa no és del Govern, sinó de la realitat del país que no s’ajusta a les previsions governamentals. Però no és pas més greu la incapacitat manifesta del Govern espanyol per a prendre mesures mínimament eficaces per a treure’ns de l’atzucac, que l’estultícia del Govern català que es vanta de tenir un gran acord nacional per acabar sent els capdavanters de la cua.

Tweet

El Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, plantejava davant d’un grup d’empresaris que a Catalunya li convé més mirar cap a fora, cap a Europa i cap al món, que pretendre aixoplugar-se sota la “protecció” de l’Estat espanyol. No ho deia ahir, però ho havia dit molt abans de ser Conseller de la Generalitat, quan els seus treballs sobre el dèficit fiscal eren un punt de referència per als qui reclamaven el Concert econòmic: no és que no sigui convenient mantenir-nos sota el proteccionisme espanyol, sinó que això del proteccionisme és una falsedat com una catedral. Espanya és una sangonera per a Catalunya. [@more@] 

Dins de l’Estat espanyol, a part de la sagnia que representen els impostos dels catalans que ja no retornen a Catalunya, i de la discriminació constant que patim en matèria d’inversions, correm el risc de veure’ns involucrats en una situació que alguns han comparat amb la grega. En canvi, el mateix Antoni Castell admetia que Catalunya, en cas de ser un Estat independent, es convertiria en el sisè país europeu. Hi ha prou dades que posen en evidència que Catalunya podria esdevenir ràpidament un país més pròsper i amb major benestar, a l’estil de Dinamarca o de Noruega, per exemple, si no tingués el llast d’Espanya; tant, que ens quedarien recursos per a aplicar una quota de solidaritat amb els veïns espanyols. De la mateixa manera que Espanya, sense Catalunya i encara més també sense Euskadi, seria un país perceptor net de fons de compensació europeus, cosa que està deixant de ser ara amb l’entrada dels nous països de l’est. Els contraris a la independència diuen que aquest no és un tema que interessi a la gent, que el que preocupa de veritat és la situació econòmica, la sortida de la crisi, els serveis… Doncs, precisament d’això estem parlant: la independència és indispensable per a poder fer front a crisis com aquesta, per a poder disposar d’uns serveis i d’unes infraestructures pròpies d’un dels deu primers països europeus, millor educació, millor sanitat, un aeroport com cal…  

A vegades hi ha gent que fa servir aquella vella expressió de si és millor ser “cap de sardina o cua de lluç”; però és que el nostre cas és masoquisme pur, ja que sembla que preferim ser “cua de sardina que cap de lluç”. Amb tot, el Conseller Castells, després d’haver afirmat que no ens convé el proteccionisme espanyol i que com a país independent seríem els sisens a Europa, també afirmava (potser no tant com a economista ni com a català, sinó com a militant del partit amb seu a Madrid) que “la nostra presència a Espanya és indispensable” Indispensable per a Espanya i per als socialistes com ell que viuen d’aquesta transacció tan ruïnosa per a Catalunya.

Tweet