Bloc de notes de Josep Romeu

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El conflicte és inherent a la diversitat. I a partir d’aquest principi el que cal no és amagar el conflicte sinó saber-lo gestionar, saber-hi conviure. Quan algú pretén defensar la idoneïtat exclusiva d’un grup o d’una formació política, com si fos possible trobar el partit o les persones que s’adiguin exactament a la manera de pensar de cadascú, és evident que acabarà abocat o bé a l’encegament doctrinal i sectari o bé al conflicte desfermat que no podrà controlar i el portarà a estripar la baralla. I d’això en sabem un munt en l’àmbit del sobiranisme. [@more@] 

El Parlament, en tant que representació de la ciutadania, està dividit en grups polítics, que gràficament es poden dividir en colors ben diferenciats i traçar-ne la línia exacta de separació. Aparentment, es tracta de blocs monolítics que de forma sempre unànime està radicalment en contra o radicalment a favor de les posicions més diverses. És, sens dubte, una representació molt imperfecte de la societat real. Al Parlament, i en general en tota l’activitat política, s’hi tracten els temes més diversos, molts dels quals no tenen un lligam estricte amb les ideologies que teòricament defensen els partits; i, malgrat tot, aquests s’hi aferrissen com si formés part de la seva pròpia essència. Al carrer, la realitat és molt diferent. La societat no està dividida en aquests blocs tan hermètics que ens presenten en la política institucionalitzada; no trobaríem dues persones que pensessin igual en tots els temes; més que per una concepció ideològica, per les experiències i la situació de cadascú, que sempre són particulars.  

Aleshores, la recerca del partit on afiliar-se, des d’on poder treballar o simplement donar-hi suport, no pot consistir en pretendre trobar-hi unes coincidències absolutes, perquè això és impossible. Podem prendre una opció (sovint jo en prendria més d’una simultàniament) pensant que és la que millor s’ajusta a la meva manera de pensar, i sobretot que és aquella des de la qual crec que podré treballar millor; però no podem ser tan il·lusos com per a creure que hem descobert el grup ideal i perfecte, perquè a no ser que caiguem ràpidament en la visió esbiaixada i partidista de la realitat aviat toparem amb el conflicte, i allà on hi havíem vist un messies salvador de la pàtria de cop hi descobrim un petit dictador o un navegant sense rumb. I probablement no era ni una cosa ni l’altra. Hi ha molta gent que s’omple la boca de crítiques constants als partits polítics, acusant-los de la seva incapacitat per a dialogar i trobar punts de consens per a afrontar els problemes reals del país, però ell personalment no s’apunta enlloc perquè és incapaç de trobar-ne cap que s’ajusti exactament a la seva manera de pensar. 

Si no coincidim plenament i som capaços de discrepar cordialment amb els amics, i de no deixar de ser amics per això, també hauríem de poder formar part d’un grup polític (la paraula militant, la veritat és que em repugna) sense necessitat de pretendre trobar-hi coincidències absolutes, ni excloents envers els altres, i sobretot sense necessitat que m’hagin d’anorrear a mi com a persona amb una manera particular de veure les coses. En puc formar part perquè coincideixo amb els seus objectius generals i perquè considero que és un marc des d’on puc treballar-hi, com també ho podria fer des d’un altre. Però, en tot cas, a priori haig de ser conscient que les coincidències no seran totals, que a voltes em semblarà més encertar el grup del costat, que el conflicte serà inevitable i que tant se val que en sigui conscient des del principi. A no ser que vulgui posar-me la bena als ulls i seguir, com a bon “militant”, fins on em porti el capità, o fins que en caure’m la bena descobreixi quina mena de capità em menava.

Tweet

El Govern de la Generalitat ha presentat el que podria ser el mapa eòlic de Catalunya. Tampoc cal ser gaire espavilat per deduir que l’Empodà i les Terres de l’Ebre són les zones escollides per a implantar-hi parcs eòlics. Només cal repassar l’hemeroteca i veure com tots els partits d’esquerres i tots els moviments ecologistes, des dels anys 70 i 80, s’exclamaven que no aprofitéssim aquest potencial d’energia, energia neta i sostenible, que té el país. I el que és sorprenent és que tants anys després Catalunya estigui pràcticament a la cua en producció d’aquest tipus d’energia. [@more@]

Catalunya produeix una setena part del que produeix qualsevol de les dues Castelles, una cinquena o una sisena part del que produeixen Andalusia o Galícia, Aragó produeix tres vegades més, i ens doblen Navarra i el País Valencià. Això sí, estem per davant de la Rioja, del País Basc o d’Astúries. No arribem ni al 3% del total que es produeix al conjunt de l’Estat espanyol. I si l’energia eòlica havia estat bandera de les opcions d’esquerres i ecologistes, el rànquing de l’Estat espanyol no sembla que faci massa distinció entre dretes i esquerres. Catalunya deu ser l’única comunitat autònoma amb un Departament de Medi Ambient dirigit per ecosocialistes (IC-V, o el que podria ser IU a la resta de l’Estat), i la veritat és que no es veu per enlloc, en aquest camp, la diferència en relació a les comunitats governades pel PP.

Podríem admetre que durant els Governs conservadors de CiU el tema no entrés dins de les seves prioritats, però al cap de set anys de direcció ecosocialista del Departament de Medi Ambient, tot just ara, a les portes d’unes noves eleccions, es presenta un esborrany de Mapa eòlic, no debatut encara amb el territori, i per tant amb més que presumibles oposicions de les zones afectades, però que tampoc és gens concret ni pressuposa un programa seriós de foment d’aquest tipus d’energia alternativa. Sentir Joan Herrera implorant per la reedició del tripartit, sense el qual ells difícilment podran ser al Govern, en nom d’unes polítiques d’esquerres, és com a mínim patètic.

Tweet

Els partits nacionalistes del País Basc, els del PP i del PSOE, han topat amb la dura realitat que ni tan sols els seus militants no estan disposats a seguir el seu criteri fonamentalista en temes educatius. Des de la Conselleria d’Educació del Govern basc han hagut de reconèixer que només un 3’8% de les noves matrícules han optat per l’opció d’una escola integrament en castellà, amb l’assignatura d’euskera; de manera que a cap centre del país hi ha hagut prou demanda com per a obrir noves aules en aquesta modalitat. Recordem que al País Basc es pot escollir entre el model d’escola en castellà, amb l’assignatura d’euskera, el model d’escola bilingüe, i el model d’escola en euskera, amb l’assignatura de castellà. [@more@] 

Alguns ja han proposat canviar el sistema, per evitar que els pares continuïn fent aquesta opció pensant en el bé dels seus fills, en lloc de pensar en l’interès de la “unidad nacional”, com correspon a un bon patriota. L’exemple el tenen prou clar al País Valencià, on es dóna la situació al revés. Malgrat la demanda de moltes famílies de poder escolaritzar els seus fills en centres on s’imparteixin les classes en català, o com a mínim en una situació de bilingüisme, i especialment a l’Educació Secundària, el Govern valencià es nega a oferir més places escolars d’aquests tipus per tal d’obligar els pares a escolaritzar els seus fills en escoles on es fa tot en castellà, excepte la classe de valencià; i on, a més, s’acostuma a incomplir els mínims exigits per la llei i establerts en l’Estatut d’autonomia. De fet, a Catalunya, també són molt pocs els casos de pares que s’acullen a la possibilitat de demanar una exempció a l’educació bàsicament en català. Perquè aquí, com a tot arreu, els pares acostumen a tenir molt més seny que els polítics radicals, sobretot del PP, i entenen que pel bé dels seus fills convé que aquests acabin l’escolarització coneixent per igual les dues llengües oficials, cosa que passa a Catalunya però no pas al País Valencià ni a les escoles basques on es fa tota l’educació en castellà. 

Els fonamentalistes del PP, però, continuaran arreu de l’Estat amb la seva croada contra totes les llengües que no són el castellà. I tant li fa que les dades demostrin que el model d’immersió garanteix el coneixement d’ambdues llengües, cosa que no garanteix el seu model d’escola en castellà amb la llengua autòctona només com a assignatura. Els més radicals estan disposats fins i tot a utilitzar els seus fills, en perjudici seu, com a arma per a imposar les seves tesis. Afortunadament, aquests sectors més radicals, més enllà dels dirigents polítics, són una clara minoria.  

Tweet

De cop i volta, Jordi Hereu es va treure de la màniga la proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Ni tant sols molts dels seus col·laboradors i membres del consistori n’estaven assabentats. I tothom va entendre que no era una proposta seriosa, sinó un darrer intent d’evitar la derrota electoral que se li pronostica per a l’any que ve. Encara que la significació i la incidència seria molt menor i molt diferent de la del 1992, Hereu pretenia que la gent associés la seva imatge amb la del Maragall que va saber transformar la ciutat i projectar-la al món.  [@more@] 

Quan des de l’oposició se li ha demanat que mostrés els informes i els treballs previs que van portar-lo a presentar públicament la proposta, naturalment ell s’hi ha negat. I la raó és tan clara com simple: es nega a mostrar els informes previs perquè senzillament no han existit mai. La proposta no neix ni de cap departament de promoció de la ciutat, ni de la regidoria d’Esports, ni de turisme, ni… neix del seu cercle d’assessors personals que el devien advertir que la seva imatge se n’anava pel pedregar, i que calia treure’s algun as de la màniga per evitar la imminent derrota electoral. És el mateix que ha passat amb molts dels informes del Govern català, als quals es negava ( i a alguns encara es nega) l’accés als grups de l’oposició. Tothom sap que aquests informes són inexistents, que són una tapadora per a desviar diners públics; alguns, com a rebut, lliuren un irrisori informe, absolutament inútil, que no diu res o directament plagiat, i d’altres, ni tant sols això. 

Jordi Hereu ja hi té la mà trencada en muntar campanyes de promoció personal o de l’equip de Govern amb diner públic; grans campanyes publicitàries que no anuncien res més que la genialitat del qui les impulsa. I com a mínim s’ha de reconèixer que tenen la genialitat d’aconseguir, encara que no sabem com, que la fiscalia no el denunciï per malversació de fons públics. La candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern no té la perspectiva del 2022, sinó la del 2011. Els diners que ja s’hi comencen a invertir aquest any, prop de mig milió d’euros (però que poden sobrepassar-se amb escreix com ha fet sempre Hereu amb els pressupostos de publicitat institucional), formen part de la seva campanya electoral. Si aquesta proposta li fes guanyar les eleccions municipals, fins i tot és possible que s’engresqués a formalitzar definitivament una precandidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics d’Hivern.

Tweet

Comptant que tenim uns mitjans de comunicació que fa temps que han renunciat a informar i que es limiten a anar reproduint les declaracions dels polítics, els partits juguen a parar-se trampes simulant accions només per a posar contra les cordes l’adversari. Això els dóna un protagonisme mediàtic que els serveix per a “demostrar” la perniciositat dels altres. Els periodistes, conscients o no d’aquest fet, procuren no contrastar les informacions, ni contextualitzar-les, ni buscar-hi una explicació global, fent servir aquella màxima del periodisme: “No contrastis mai una informació, que et podria esguerrar un titular”. És més còmode i senzill, encara que gens útil informativament parlant, transcriuen els estirabots del polític de torn, tot esperant, o provocant, que l’endemà sigui l’adversari qui el repliqui. [@more@] 

De tant en tant, a Madrid els partits catalans hi presenten propostes no tant per a procurar que hi siguin aprovades, sinó per a “demostrar” que són ells qui les defensen. Aquesta setmana, CiU hi ha presentat una resolució sobre l’aeroport del Prat que naturalment ha estat votada en contra pels socialistes catalans; i els convergents ja s’han afanyat a treure les conclusions de cara a la premsa: CiU és el partit que defensa un paper determinant de les institucions catalanes en la gestió del Prat, mentre que el PSC hi està en contra, per obediència als seus superiors de Madrid. Està clar que callen que aquest tema ells el van pactar prèviament amb Zapatero, deixant l’aeroport català en mans del Govern espanyol. I Esquerra també s’abona a aquesta tesi contra els socialistes, sobretot ara que estem en pre campanya, però obviant que si el PSC manté aquesta actitud és gràcies al seu suport al Govern de la Generalitat. Un altre titular, Esquerra s’exclama que CiU s’oposi a què el Parlament voti una resolució a favor de les consultes populars; la conclusió és clara, segons els republicans: Esquerra és l’únic partit sobiranista del Parlament, en clara disputa pre electoral amb els convergents. Si Esquerra no es veu amb cor de fer aprovar la seva moció al Govern del qual forma part, ja sap que tampoc tindrà el suport de la cambra per tal que prosperi. Però la seva intenció no era aprovar-la, sinó posar en contradicció un sector convergent. Està clar que els republicans obliden que per dues vegades ells també han votat en contra d’una ILP sobre un referèndum per l’autodeterminació, i sobretot centren les seves crítiques envers CiU que és a l’oposició i no envers els seus socis de Govern que mantenen la mateixa posició. 

Els mitjans de comunicació, però, juguen a posar en titulars les declaracions altisonants d’uns i altres, encara que sàpiguen que són insubstancials i pura propaganda pamfletària, sense donar-hi tota la informació contextual que podria fer-la més intel·ligible als lectors o espectadors. I aquests, en treuen la conclusió que tot plegat és un joc d’ous. Una de les poques conclusions assenyades i objectives que se’n pot treure.

Tweet

Les dades són les que són. Es queixava ahir l’ex director del diari Avui, Vicent Sanchís, que malgrat el creixent sentiment independentista i malgrat el que diuen les enquestes de projecció de futur, hi ha serioses dificultats per a mantenir la premsa en català, i els diaris més llegits continuen essent diaris gens nacionalistes com ara El Periódico o La Vanguardia. D’alguna manera és el mateix argument que esgrimeixen els exhibidors de cinema quan s’oposen a la presència del català a les pantalles, perquè temen que els reporti més pèrdues que beneficis. I, en general, tothom admet que un dels grans problemes per a la supervivència de la llengua catalana és la facilitat amb què els catalanoparlants hi renunciem, tan bon punt ens trobem algú que no el parla. [@more@] 

L’ús del català està en franca reculada; ho diuen les estadístiques més oficials i, en principi, les més optimistes. Està clar que no es pot reduir l’explicació a una sola causa, ni tot és culpa del Govern tot i la ineficàcia de la seva gestió; però hi ha un fet que pot ser determinant, com és l’actitud dels ciutadans envers la llengua. El percentatge de catalanoparlants, independentistes o no, que poden comprar indistintament un diari en català o en castellà més en funció de l’oportunitat del moment o de l’oferta que té més a mà, és molt més elevat que el dels castellanoparlants. El mateix passa amb el cinema; deuen ser ben pocs els catalanoparlants que deixen d’anar al cinema perquè la pel·lícula s’hi projecti en castellà, quan serien molts més els qui, tot i entendre perfectament la llengua, deixarien d’anar-hi si es projectés en català. Un producte etiquetat en català, o en les dues llengües, a Catalunya no té pas més atractiu comercial per als catalanoparlants; en canvi sí que en pot tenir menys per als castellanoparlants, i sobretot pot ser rebutjat de ple fora de Catalunya pel fet d’estar etiquetat en català (si ho fos en danès, no passaria res). Els programadors d’espectacles i concerts saben que introduir grups musicals en català és una gosadia, perquè suposa adreçar-se a un públic determinat; mentre que si els grups ho fan en castellà o en anglès, s’entén que va adreçat a tots els públics, prescindint de la llengua de cadascú. 

Resta, encara, el raonament o l’actitud més perniciosa dels qui ho justifiquen amb la idea que la gent busca la qualitat. Hi pot haver alguna publicació específica, alguna pel·lícula, algun producte comercial o alguna música que destaqui especialment per la seva qualitat; cosa que justificaria que el consumidor prescindís de la llengua en què es presenta. Això, estadísticament, és absolutament cert amb els catalanoparlants, però no tant amb els castellanoparlants que fàcilment poden rebutjar productes de qualitat només pel fet de ser presentats en català. I pitjor encara quan, en una actitud clarament discriminatòria, els programadors musicals per exemple organitzen festivals on predomina la mediocritat, en anglès o en castellà, i per a incloure algun grup o cantant català ha de ser perquè realment destaqui sobre la mitjana. És el que veiem, per exemple, en les Festes de la Mercè o ara en el nou festival barceloní que s’anuncia per Sant Jordi “Escena BCN”, on només el 30% dels grups contractats s’expressen en català.

Tweet

Els estirabots d’Ernest Maragall es poden interpretar de moltes maneres, totes prou plausibles. Hi ha una part de lluita interna del PSC, entre els sectors més catalanistes i els més espanyolistes, de lluita per la successió de Montilla davant d’un possible fracàs electoral; hi ha també una part de deriva cap a l’opció sociovergent per a no veure’s descavalcat del tot del poder; però tampoc hem d’oblidar que els socialistes són experts en giragonses dialèctiques que els permeten sortir a darrera hora amb un as a la màniga, que tant pot decantar-se cap a un catalanisme de progrés que arriba a seduir els dirigents d’Esquerra com cap a l’espanyolisme conservador més tronat que els converteix en aliats naturals del PP;  i hi ha, naturalment, una part de posicionament personal del Conseller Ernest Maragall. [@more@] 

Però, al darrere de tot plegat, l’Ernest Maragall ha posat al descobert una evidència que només uns il·lusos o uns malintencionats podien negar: aquest Govern no té, ni ha tingut mai, un projecte de país. Com tots els governs de coalició, el tripartit no era el millor govern possible, sinó l’única opció que quedava a uns dirigents per a assolir o mantenir-se al poder. Donat que cap dels partits tenia la majoria suficient per a governar, es van repartir el pastís, cadascú fent la guerra pel seu cantó, i mirant-se sempre de reüll i amb malfiança no fos cas que cap dels socis tragués més rèdits electorals que els altres. Probablement, ben explicat, l’opció feta pels tres partits del Govern hauria estat més digerible si s’hagués plantejat amb més transparència interna, assumint les contradiccions de tota coalició, i per tant les limitacions que això suposa en relació en l’ideari particular de cadascú. Venut com a projecte de país, com a proposta conjunta de l’esquerra, i d’una esquerra catalanista, no cola. El tripartit, plantejat així, ha deixat descontent a tothom, excepte aquells que saben que és l’única possibilitat que tenen de tenir una cadira al Govern. 

Els estirabots de Maragall no sé si portaran massa més conseqüències al si del Partit dels Socialistes, però és evident que ha tocat de ple una opció que era ben vigent a les files republicanes i ecosocialistes. Ha posat al descobert la fal·làcia dels qui volien vendre a la respectiva militància la validesa d’un model de govern que ha restat més que no pas sumat.   

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Costa d’entendre la campanya que s’estan fent els socialistes catalans donant per fet que van de perdedors, que només l’atzar o una ensopegada del seu adversari podria portar-los a la victòria. S’han passat tots aquests anys elogiant el tripartit, per acabar reconeixent que els ciutadans ja n’estan tips d’aquesta mena de Govern. Dic que costa d’entendre perquè, a priori, sembla que una manera d’incentivar el vot i d’aconseguir més suports és donant una imatge d’optimisme, més engrescadora. Si realment és una espifiada seva i això els porta ha acabar d’enfonsar-los, endavant i ho celebrarem amb cava. Però molt em temo que en el fons no hi hagi una calculada estratègia de comunicació i publicitària, a través de la qual considerin que poden recuperar-se a darrera hora del desgast sofert amb el tripartit. En temes de publicitat i de màrqueting n’hem vist de tots colors. I, en qualsevol cas, ja s’ho faran.

[@more@] 

Una altra cosa és el plantejament que es pugui fer, en aquest mateix sentit, des dels sectors independentistes. Penso que és imprescindible generar un clima d’il·lusió i d’engrescament, que per anar bé hauria de tenir una progressió creixent, des d’ara fins a les eleccions de la tardor. I el que dic em sembla que és igualment vàlid per a ERC i per a Reagrupament, que poden anar ara separats, però que si volem portar el país cap a la independència estan condemnats a entendre’s. Aquesta progressió de l’estat d’ànim que s’hauria de generar en la població només serà possible si es percep que s’hi van sumant nous sectors i noves persones, i sobretot que no hi hagi entrebancs. Crisis com la recentment viscuda per Reagrupament no hi ajuden gens, i caldria que no es repetissin; i ja em perdonaran els qui amb tota la bona fe, però amb una molt escassa visió de la realitat, pretenen vendre’ns-ho com un reforçament del projecte o del seu líder. I els enfrontaments que sovint es perceben entre les diferents famílies sobiranistes encara hi ajuden menys; la gent hauria d’intuir, encara que ningú ho explicités exactament així, que el veritable canvi no vindrà pel relleu nominal en la Presidència de la Generalitat, sinó perquè aquest relleu haurà estat possible per la suma de forces sobiranistes, o que com a mínim l’hauran condicionat decisivament.

És important calcular els tempos per tal de no desinflar-nos abans d’hora; és un dels riscs que crec que corren les consultes independentistes, i que ens podrien portar un seriós disgust. Entre altres coses, perquè som capaços d’engrescar-nos d’una manera no només desmesurada sinó sobretot desconnectada de la realitat. Vull dir que, quan parlem d’aconseguir un engrescament general per un projecte independentista, sense el qual és molt difícil avançar, no podem limitar-lo als sectors ja convençuts; és el que ens passa a vegades en aquests fòrums i en ambients nacionalistes, que som capaços de fer una cursa per veure qui és capaç de demostrar que és més independentista que ningú i ens agrada escoltar-nos a nosaltres mateixos com ens autoinsuflem, però sense adonar-nos que la majoria de la població va per un altre cantó.

És cert que no es pot anar amb pessimisme, a no ser que sigui una calculada estratègia de màrqueting com suposo que deuen fer els socialistes per a despertar el seu electorat. Però també ho és que hem de generar un optimisme que toqui de peus a terra, perquè la gent ha de veure el projecte com a viable i possible. És evident que tots els candidats aspiren al màxim, i a cada partit hi ha un presidenciable, però no podem obviar que el mapa polític català està prou consolidat com per no resultar creïble una hipòtesi que ho capgiri tot. Hi hauran lleugers avenços i retrocessos en funció del desgast sofert al Govern o de la capacitat de capitalitzar la feina feta; i la irrupció de Reagrupament hauria de ser un element important a tenir en compte, perquè pot fer forat entre l’electorat de més d’un partit. Passar-nos per excés d’eufòria pot acabar restant credibilitat al projecte.

Tweet

Com era d’esperar, la Llei electoral catalana no ha tirat endavant. En el moment més àlgid de l’escandalera mediàtica sobre els casos de corrupció els partits polítics van escenificar una voluntat de transparència i de deixar d’enrocar-se sobre si mateixos, però tan bon punt ha passat el temporal tot ha tornat a la normalitat. Una normalitat que per als partits passa primordialment per anteposar sempre els interessos de partit, i personals dels seus líders, als del país. De voluntat de transparència, de regeneració de la política i d’acostament a la ciutadania, res de res. En aquest temps ja hi ha hagut un nou pacte sociovergent per tapar-se casos de corrupció en política municipal, i a l’hora de complir la promesa d’elaborar la nova Llei electoral catalana per tal d’acostar la política als ciutadans cadascú ha pretès fer la llei a la seva mida.  [@more@] 

La Llei electoral catalana no ha estat possible no pas perquè hi hagi discrepàncies entre els grups que creuen que cal seguir un sistema proporcional estricte, segons la població i amb el concepte d’una persona un vot, i uns altres que creuen que cal un sistema que asseguri la representativitat del territori. Sinó perquè hi ha hagut unanimitat en defensar cadascú el sistema que més els pot beneficar. Com també hi ha hagut unanimitat a l’hora de rebutjar sistemes de llistes obertes en què els ciutadans poguessin interferir en la voluntat de les cúpules dels partits a l’hora de seleccionar els candidats més idonis. I també hi ha hagut unanimitat, només faltaria, a l’hora de buscar el culpable de la impossibilitat de tirar endavant la Llei: la culpa és de l’adversari. 

Com en la Llei de vegueries, que encara està per veure si acabarà la seva tramitació abans de finalitzar la legislatura, els períodes pre electorals no són els millors per a encarar precisament una llei electoral; i això ho sabien tots en iniciar-se la legislatura, i sabent-ho van anar posposant la seva tramitació fins a trobar el moment més inoportú. I, així, el resultat era el que calia esperar: que haurem d’esperar, com a mínim una nova legislatura, per a tenir una Llei electoral catalana. 

Tweet

Els qui no som experts en màrqueting i publicitat a vegades ens sorprenen determinades campanyes a les quals veiem ben poca gràcia, no sabem trobar-hi el sentit o simplement ens desagraden. Quan algú afirma allò de “quin anunci més poca solta”, com si amb això volgués desqualificar-ne els seus creadors, sovint oblida que probablement la intenció ja era provocar una reacció de l’espectador com a forma de fer conèixer el producte; la qüestió és que se’n parli, encara que sigui malament. En les campanyes polítiques, ara ja pre campanyes electorals, deu passar el mateix. [@more@] 

Joan Laporta ha iniciat la seva campanya de promoció, quan encara no ha aclarit públicament quina mena de pacte arribarà a fer amb Reagrupament, d’una manera ben peculiar. De fet, la campanya consisteix en dir que ja té campanya: ens anuncia que ja té registrat el bloc Laporta2010.cat, i sobretot que ja té més o menys contractar un grup de publicistes i de comunicació andorrans que van participar en la campanya d’Obama als Estats Units. Tant se val que la seva participació hi fos molt menor i marginal, i al costat de centenars o milers d’altres assessors, el que importa és que la gent l’associï amb la imatge d’un candidat que amb el seu “we can” va sortir guanyador. Tots els candidats faran servir les xarxes d’internet i les noves tecnologies, però l’estratègia de Laporta pot singularitzar-se pel fet de publicitar que ho fa. 

El que costa més d’entendre és l’estratègia pre electoral que segueixen els socialistes. Ells mateixos es presenten com els perdedors, com aquells que no solament no estan ben posicionats en la sortida sinó que la seva única esperança és esperar una ensopegada del rival; ells mateixos admeten que no s’han sabut explicar, que la gent està cansada del tripartit que ells han comandat, que aparèixer com a partit germà del PSOE i com a companys de Zapatero no els ajuda gaire, i que en definitiva la gent espera una altra mena de Govern. S’han passat tres anys cantant les excel·lències del tripartit, amb el cor dels seus socis de Govern, per acabar dient que hem de girar full i pensar en una altra cosa. Deuen ser coses del màrqueting, que al final ens poden deparar una sorpresa, però a simple vista hom diria que qui pronostica el mal temps té moltes possibilitats d’encertar-la.  

Tweet