Bloc de notes de Josep Romeu

El Parlament de Catalunya tira endavant la Llei de l’aranès amb una àmplia majoria, ja que només s’hi oposen frontalment els minoritaris partits nacionalistes espanyols. Seria difícil trobar un Govern central, entenent en aquest cas la Generalitat con a Govern central de Catalunya, legislant a favor d’una llengua minoritzada en els termes que s’ha fet aquí. No solament es posa al mateix nivell el català i l’aranès a la Vall d’Aran, sinó que es reconeix als aranesos el dret a usar la seva llengua en les seves relacions amb l’administració nacional. I en el debat parlamentari, la utilització de l’aranès s’ha pogut fer amb tota normalitat, sense que ningú hi posés impediments de tipus reglamentari o per problemes de traducció. [@more@] 

La sensibilització pel tema de la llengua arreu del país fa que no hi hagi les reticències que es troben a la majoria dels Estats, i per suposat a l’espanyol, a l’hora de reconèixer els drets dels ciutadans que tenen com a pròpia una altra llengua. I amb tot, és possible que la llei encara deixi descontents alguns sectors aranesos. És el que pot passar també amb la Llei de Vegueries. L’Estatut de Catalunya ja reconeix un estatuts especial per aquest territori, que geogràficament no passa de ser una petita comarca i amb una població de poc més de deu mil habitants; però a l’hora de fer el mapa de Vegueries el projecte de Llei els inclou dins de la vegueria del Pirineu. I això ha portat serioses discrepàncies, per exemple, al sí dels socialistes fins al punt que Unitat Aranesa ha amenaçat de reconsiderar la seva relació de partit germà, el PSC, a la Vall. I s’han pogut sentir veus que anaven més enllà propugnant una possible reclamació d’independència en cas que no s’atengués degudament les seves reivindicacions. 

I alguns mitjans espanyols ja s’han afanyat a insinuar, irònicament, que Catalunya podria ser víctima de la seva pròpia concepció dels drets nacionals. I en part tindrien raó: les reivindicacions nacionalistes afloren fonamentalment perquè hi ha un territori que no se sent prou representat, ni els seus interessos prou defensats, per l’Estat on es troben. Obliden una cosa els espanyols: primera que ja voldríem els catalans rebre de les institucions espanyoles el tracte que els aranesos reben de les institucions catalanes; i segona, que, donat el cas, des de Catalunya, com a mínim des de les forces democràtiques, hi hauria un màxim respecte per la decisió que pogués prendre democràticament el poble aranès.

Tweet

El món abertzale, des de fa un cert temps, està vivint un intens debat intern sobre la conveniència de trobar una sortida airosa al conflicte i encarrilar la seva lluita per la llibertat del País Basc a través de la via política. No és fàcil per a centenars de persones que han esmerçat bona part de la seva vida, alguns passant-se molts anys a la presó, altres vivint a l’exili o en la clandestinitat, haver de reconèixer que aquest no era el camí, i que cal renunciar-hi per encetar la via exclusivament política. No és només reconèixer un error estratègic sinó sobretot haver d’admetre que el seu sacrifici, tants morts i tant de sofriment al darrere, ha estat inútil. Per a uns, continuar la lluita armada és l’única forma de justificar el que ha estat fins ara la seva vida, i la dels seus. D’altra banda, l’argument espanyol que l’únic camí que els resta és la presó és un argument de força per a continuar. I malgrat tot, el debat és ben viu i sovint s’obren escletxes per trobar una sortida negociada al conflicte. [@more@] 

Al si de l’esquerra abertzale, doncs, hi ha els qui no volen deixar a l’estacada els qui van fer una opció per lluita armada, i prefereixen seguir la mateixa via amb l’esperança que algun dia hi pugui haver una via de negociació directe amb l’Estat, i els qui optarien per deixar aquesta via també amb l’esperança que sense violència a l’Estat li seria molt més difícil negar-se a les reivindicacions nacionals del poble basc, i podria negociar-se a posteriori una solució per als presos etarres. L’Estat espanyol té molt clar que el perill no està en els primers, sinó en els segons. A l’Estat no el preocupa massa la possibilitat que es mantingui latent el conflicte, amb atemptats esporàdics i un degoteig de víctimes perfectament assumible; més aviat està interessat en què es mantingui. Des de sempre els cossos i forces de seguretat espanyols han tingut gent infiltrada dins de l’organització etarra, de manera que les detencions i els cops policials es poden dosificar segons la conveniència política de cada moment, però procurant no acabar de desarticular-la mai del tot. El que preocupa de veritat a l’Estat és que pugui reeixir el sector que propugna l’abandonament de les armes; d’aquí les persecucions contra els sectors que representa Arnaldo Otegi, o contra els mitjans afins com eren els diaris Egin o Egunkaria. L’Estat alimenta deliberadament la lluita armada amb el convenciment que del conflicte armat sempre en sortirà vencedor, i que serà l’excusa perfecte per a no haver d’afrontar el conflicte polític, que sí que podria perdre. 

Darrerament el Ministre Rubalcaba va vetar la visita que volia fer l’escriptor britànic John Carlin a Arnaldo Otegi, empresonat i a l’espera de sentència després d’un judici absolutament escandalós des d’un punt de vista jurídic. L’aposta per utilitzar exclusivament mètodes democràtics manifestada per Otegi i el seu entorn és el que se li està negant des de les estructures de l’Estat, perquè és això el que de veritat els aterroritza.

Tweet

A bona hora arriba la proposta de CiU d’un gran pacte d’Estat per a fer front a la crisi. Fa més de dos anys que un Govern responsable hauria pres mesures per a redreçar l’economia, com han fet altres països. Bé, de fet un Govern responsable no hauria permès fonamentar l’economia del país en la política especulativa del sòl i de la construcció que ens ha portat, com a guinda, la destrucció del territori. El cert és que ni la inèrcia dels països de l’entorn europeu que han iniciat la recuperació no és suficient per a generar un mínim de confiança, ni per part de les empreses, ni dels sectors financers ni dels consumidors. [@more@] 

Tots els experts apunten en la mateixa direcció: hi ha problemes de liquiditat a les empreses i a les famílies, perquè la banca ha tancat l’aixeta. La mateixa que amb la seva imprudent política va generar, al costat del desbocat sector immobiliari, la crisi que patim; la mateixa que ha rebut i continua rebent importants injeccions de diner públic per corregir els seus errors; i la mateixa que està presentant una balanços del 2009 sorprenentment positius, encara que amb beneficis menors que en anys anteriors pel fet d’acumular reserves per a cobrir possibles impagaments de crèdits; aquesta mateixa banca es tanca en banda a l’hora de facilitar el crèdit que estimuli el consum i que eviti el tancament d’empreses que serien perfectament viables en una altra situació. Es defensen dient que ells no són les Germanetes dels Pobres, i que han de procurar pels seus interessos, i continuar obtenint sucosos beneficis encara que sigui a costa dels contribuents i en perjudici de l’economia del país. La banca sempre guanya!. 

Una cosa és que la banca no sigui la Germaneta dels Pobres, i l’altra és que siguem els ciutadans que patim el resultat de la seva pèssima gestió els qui haguem de subvencionar els seus beneficis, amb jubilacions milionàries incloses per als seus directius. Si tots els experts apunten a la manca de crèdit com a causa de l’empantanegament econòmic, el lògic seria, per part d’un Govern responsable, condicionar els ajuts al sector a l’obertura del crèdit; o millor encara, assumir des de les institucions públiques el paper de banca pública. Però llavors apareixen les veus ultraliberals que s’oposen a la intervenció de l’Estat en el que podria ser una interferència en l’economia de mercat; si les lleis de lliure mercat, també el financer, ens porten a ensorrar-nos en la crisi (que no és crisi per a tothom, a la vista dels resultats de la banca), hem d’acceptar-ho amb resignació i esperar temps millors, però no interferir-hi. Les interferències de l’Estat només hi han de ser per a exercir de Germaneta dels Pobres de la banca. I sort que tenim un govern d’esquerres!

Tweet

Aquesta setmana es constitueix la comissió parlamentària que ha d’analitzar els incendis forestals de l’estiu passat a Horta de Sant Joan. Ja se sap per a què serveixen aquesta mena de comissions parlamentàries: per a res. La configuració de la comissió és idèntica a la del Parlament, de manera que les conclusions que en puguin treure seran les mateixes: per al Govern no hi ha hagut errors de cap mena, i en tot cas no hi ha responsabilitats polítiques de ningú, mentre que per a l’oposició quedarà palesa la responsabilitat del tripartit, i concretament dels consellers Saura i Baltasar. És la comèdia parlamentària que s’ha practicat sempre, amb l’únic objectiu de treure’n un rendiment partidista. [@more@] 

Els mitjans de comunicació s’han afartat, setmana rere setmana, de donar voltes sobre el tema, la majoria de les vegades limitant-se a atiar el foc reproduint les declaracions d’uns i altres més que no pas oferint informació contrastada i dades concretes. La veritat és que als polítics interessa ben poc saber com van anar els fets, en la perspectiva de corregir possibles errors i evitar que es puguin reproduir tragèdies com aquelles; l’únic que importa és treure el màxim rendiment electoral possible dels fets o, en el seu cas, evitar un desgast excessiu. I la situació no és pas nova, perquè ja s’ha donat en moltes altres ocasions, encara que amb els papers intercanviats. En qualsevol cas, en una cosa sí que tots estan d’acord: la racionalitat i el sentit comú no hi tenen cabuda en aquesta mena de debats. 

És evident que, des del moment que el resultat va ser de cinc bombers morts, alguna cosa va fallar: errors de coordinació dels equips d’extinció, manca de previsió de totes les possibles variables meteorològiques que podien canviar el rumb i la intensitat de les flames, càlcul erroni sobre la seguretat d’una zona i de les possibilitats d’evacuació, etc. Sempre que, en qualsevol situació, el resultat no és el desitjable és que alguna cosa ha fallat o que es podia haver fet millor. Una altra cosa és veure si hi ha hagut negligència, cosa que sembla que ningú apunta directament almenys pel que fa als professionals, o si els errors poden imputar-se als responsables polítics, que és el que de veritat interessa als partits. Tan absurda em sembla l’obstinació governamental de fer veure que tot es va fer correctament (com es pot dir que res no va fallar quan hi va haver cinc morts?), com la de l’oposició apuntant directament als responsables dels Departaments perquè és aquí on poden treure’n rèdits polítics. 

El risc zero no existeix; i la infal·libilitat, tampoc. Hi hauria d’haver capacitat d’anàlisi i d’autocrítica per a poder corregir possibles errors i millorar-ne el servei de cara al futur, impossibles de fer quan el dilema està entre salvar la cara i l’eficiència d’uns Consellers o aconseguir-ne el seu cap com a trofeu preelectoral. Als cossos de bombers, i sobretot a les famílies directament afectades, tot aquest merdissar dels carronyaires de la política els interessa ben poc.  

Tweet

(article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Fa tot just quinze dies que parlava aquí mateix de l’assemblearisme polític, i recomanava no ser excessivament fonamentalistes tampoc en aquest tema. Com sempre, alguns dels comentaris posaven el crit al cel, però no tant per defensar el caràcter assembleari de Reagrupament com per pretendre que aquesta nova formació sigui radicalment diferent de la resta. Em sembla força absurd, i sobretot inútil, pretendre analitzar ara la crisi de Reagrupament basant-nos només en la relació dels fets puntuals, les formalitats d’uns Estatuts, les preses de posició d’uns i altres, i les sortides de to que també n’hi ha hagut per totes bandes. [@more@] 

Un error generalitzat en el món de la política, i sobretot en l’espai del sobiranisme català, és el de creure que hi ha una sola via, proverbial, única i salvadora, enfront d’un magma de perversitats contra les quals cal lluitar. El nostre (per uns serà Reagrupament, per altres ERC per altres CiU o per altres les CUP) és l’única força capaç de tirar endavant el país i de portar-lo cap a la seva sobirania, i la resta no són sinó traïdors, botiflers, corromputs o en el millor dels casos una colla de bufanúvols. Hi ha una sola via a seguir, i seguir cegament sense possibilitat de crítica interna, i la resta s’ha de combatre. Doncs, no. Els país avançarà en la mesura que les diferents opcions i matisos sobiranistes conflueixin cap a un mateix objectiu, que no té per què coincidir ni amb anar plegats en les eleccions ni en fer coalicions de govern. Em preocupa de certs reagrupats la seva visceralitat a l’hora de considerar infal·lible el seu líder, i de considerar la seva opció com l’única que pot representar el sentiment independentista. Igual com em preocupava quan Carretero, Carod, Puigcercós i Renyer feien aquest mateix plantejament quan compartien posicions de lideratge al si d’Esquerra. Ni Esquerra va deixar de ser vàlida de cop i volta, ni Reagrupament era la panacea de res, ni ara tampoc han deixat de tenir validesa. Ni els uns ni els altres.  

S’han comès molts errors; i jo sóc especialment crític amb els d’Esquerra precisament perquè és el meu partit i per això em dolen més. Entenc que per alguns Esquerra deixés de ser la seva eina per a treballar i es decidís a emprendre una nova iniciativa com la de Reagrupament; jo des d’Esquerra ho vaig saludar positivament, amb el desig que es consolidés i entrés amb força al mapa política català. Però això no és incompatible en continuar creient que Esquerra també pot ser un bon instrument per a continuar avançant. Alguns esquinçaven les cartes i passaven d’una defensa numantina de les posicions d’Esquerra, que jo també posava en dubte, a renegar-ne radicalment per abraçar  un nou fonamentalisme, ara a Reagrupament. I només cal veure com, arran de la crisi del cap de setmana passat, tornem a trobar des dels qui s’aferren al lideratge inqüestionable i idealitzat de Carretero, als qui de cop i volta han descobert en ell una mena d’Hugo Chàvez.  

Carretero afirmava que les eines per a aconseguir la independència eren el de menys. I Laporta deia que es trobaria a gust a totes les opcions que tenen com a objectiu l’Estat propi. I el cert és que necessitem aquestes eines i que no podem ser alhora a tot arreu; però també ho és que totes les opcions no solament poden ser igualment vàlides sinó que són necessàries.

Tweet

La Llei de Vegueries arriba tard i de forma forçada. De fet ja es donava per descartat poder-la aprovar durant aquesta legislatura, quan a darrera hora els han vingut les presses, com en la Llei electoral. Unes presses que tenen molt més a veure amb la necessitat de tenir èxits palpables a presentar durant la campanya electoral que amb la voluntat del tripartit de complir la seva promesa, que ja no és d’ara sinó que prové del primer pacte del Tinell. El normal hauria estat que des de l’inici de la legislatura s’hagués planificat un debat obert a tot el territori per a poder arribar al final amb una proposta ben debatuda i consensuada. Pel que sembla, els socialistes no s’ho havien ni plantejat tan sols, perquè no tenien cap interès ni intenció d’aprovar-la. [@more@] 

Feta aquesta anotació crítica, em sembla del tot impresentable l’argumentació que donen tant el PP com CiU en considerar que ara no és oportú abordar l’aprovació d’aquesta llei perquè estem vivint en una situació de crisi. Impresentable perquè ells saben que és absolutament falsa, que si ells estiguessin governant no paralitzarien el país en nom de la crisi. Per a CiU, més que discrepàncies amb la Llei el que hi ha és el poc interès en què s’aprovi una llei que algú pugui presentar després com un èxit de gestió de Govern, i més sabent que el tripartit en van ben escassos. És la mateixa mesquinesa que cometen amb la Llei del cinema, molt similar a la que ells pretenien aprovar i que van haver de fer marxa enrere per les pressions del sector empresarial. Per al Partit Popular, sobretot hi ha la voluntat de mantenir el que ells consideren una estructura pròpia del nacionalisme espanyol que tan abrandadament professen. I, per tant, la seva oposició és més comprensible. 

El que no és tan comprensible és que esmercin tants esforços en combatre la llei, inclòs el tràmit de portar-lo al Consell de Garanties, sabent que això n’alentirà i en farà més feixuc el procediment. Evidentment, ells creuen que això de la crisi és un tema menor i que del que s’han d’ocupar fonamentalment és de temes com aquests; molt semblant al que han fet els nacionalistes de Ciutadans que s’han passat tota la legislatura parlant només de temes identitaris.

Tweet

Resulta sorprenent sentir una i altra vegada el President del Govern espanyol dient que la seva prioritat és la lluita contra l’atur i la sortida de la crisi. I encara més quan des del Govern català es té la gosadia d’afirmar que nosaltres serem els qui en sortirem primer i més reforçats que mai. Espanya és a la cua d’Europa, i Catalunya a la cua de l’Estat espanyol. Si és cert, com diuen, que estan esmerçant tots els seus esforços i tota la seva capacitat per a fer front a la situació econòmica, i els resultats són els que són, les conclusions semblen clares. [@more@] 

La situació no és per a fer-hi broma, però a la Unió europea han trobat les sigles idònies per a explicar quines són les rèmores de la vella Europa: “pigs”, és a dir Portugal, Itàlia, Grècia i Spain. La situació grega és molt a prop de la fallida, i ja són molts els qui ho comparen amb la situació espanyola. Només faltava que el Govern de Rodríguez Zapatero comencés a llançar, a la desesperada, mesures improvisades sense to ni so: increment de l’edat de la jubilació, reducció d’algunes pensions, ampliació dels anys sobre els quals calcular les noves pensions, reducció dels pressupostos destinats a la recerca i la innovació, etc. Alguna d’aquestes mesures han estat tan pocs calibrades que les han hagut de retirar al cap de poques hores. La imatge de desgovern, d’incapacitat, i de manca de credibilitat està servida. La confiança dels inversors, lògicament, cau en picat, la dels analistes exteriors és pèssima i la dels consumidors interns no remunta.

 A la vista de la situació, que no som capaços de sortir-nos-en ni per la inèrcia dels països europeus que ja han superat la fase de recessió, el millor que podríem pensar és que els Governs, l’espanyol i el català, no hi han posat cap interès ni han pres mesures per a fer-hi front. Perquè, si és cert el que diuen que aquesta era la seva màxima preocupació i que han fet tot el que han pogut i estava a les seves mans, estem perduts. Digueu-nos que no heu fet res per lluitar contra la crisi, encara que només sigui per donar-nos una mica d’esperança que el dia que ens hi posem alguna cosa canviarà.

Tweet

Personalment, durant els darrers anys he anat manifestant el meu rebuig no tant al tripartit en si com a la manera de portar-lo. Ja sé que per a molts independentistes d’esquerres el fet d’haver propiciat com a President de la Generalitat un Montilla que es declara “no nacionalista i pro nuclear” costa molt de pair; però per mi l’error no ha estat tant el fet d’optar per una determinada aliança com la manera de pactar-la i de gestionar-la. No es va pactar un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres; i no es va pactar amb el Partit dels Socialistes sinó només amb els seus representants a l’executiu català mantenint el gruix del partit al servei del bàndol contrari, el Govern espanyol. [@more@] 

Curiosament, els encerts o els aspectes positius que penso que també ha tingut el tripartit no són precisament els que acostuma a exhibir Esquerra, més interessada sovint en voler justificar l’actuació dels seus departaments que en fer una anàlisi rigorosa del que ha passat. El balanç Governamental és realment molt pobre, i d’aquí les presses a darrera hora per aprovar lleis com la del cinema, la de les vegueries o l’electoral; i d’aquí també l’oposició perversa de CiU de no voler-hi donar suport, encara que siguin lleis molt semblants a les que haurien fet ells, perquè els convergents saben que la seva aprovació pot ser una de les poques cartes electorals a presentar durant la campanya. El debat polític general que abans del tripartit estava situat entre l’autonomisme i el federalisme, entre la millora o l’aplicació de l’Estatut i el concert econòmic, s’ha situat ara entre l’autonomisme que encara malda per trobar un encaix de caràcter federalista al sobiranisme més desacomplexat. I aquest sí que és un aspecte interessant a remarcar. 

Però ara resulta que no hi ha ningú que parli del tripartit com la fórmula ideal d’un Govern catalanista i d’esquerres. Les bases d’Esquerra, segons les enquestes, rebutgen el tripartit. Els mateixos protagonistes que abans en feien els panegírics, ara se’n desdiuen. O millor dit, fan una anàlisi semblant a la que va fer Joan Carretero: el tripartit va ser fantàstic fins que el van fer fora. Però és que ni Montilla ni Puigcercós (Carod està desaparegut) no fan bandera d’un nou govern catalanista i d’esquerres, perquè al capdavall mai es fan les millors coalicions de Govern possibles, sinó les menys dolentes que permet l’aritmètica parlamentària.

Tweet

Deu ser difícil trobar una institució a Catalunya que malbarati els diners dels ciutadans d’una forma tan escandalosa com ho fa l’Ajuntament de Barcelona. Ara és el torn de la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, llançada en aquest moment com un intent a la desesperada d’evitar perdre les eleccions municipals de l’any que ve. Donat que els sondejos indiquen una clara intenció de vot socialista a la baixa, els seus assessors del partit es van treure de la màniga el recurs d’una candidatura improvisada. I de moment, per a aquest any 2010 l’Ajuntament de Barcelona hi destinarà 400.000 euros (el doble del que la Generalitat va prometre per a ajudar els damnificats pel terratrèmol d’Haití). [@more@] 

Però la història ja ve de lluny. Només cal fer un repàs dels milions que s’ha arribat a gastar l’Ajuntament de Barcelona en una propaganda institucional que només es pot considerar com a fraudulenta. Una propaganda en què no anuncia res més que el Govern municipal; per tant, del tot inútil i que hauria de ser considerada com a pura malversació de fons públics. Recordem campanyes “Tots Movem Barcelona”, "B", “La botiga més gran del món”, o d’altres en què es limitaven a anunciar una exposició sobre les realitzacions municipals, una guia que ja es reparteix gratuïtament a totes les cases, o un simple telèfon per a informar-se de com van les obres dels carrers. De fet, aquest darrer anunci acabava amb una frase enginyosa, que dóna la mesura justa de l’interès del pretès servei que ofereix l’ajuntament: dos jubilats que representava que es miraven encuriosits una obra al carrer deien: “o si no, ens ho pregunteu a nosaltres”.  

Però no hi ha res a fer. L’equip de Govern municipal, l’actual i els anteriors, es burlen de la ciutadania a qui fan pagar les campanyes de promoció de partit. I després s’omplen la boca de ser un Govern progressista. Si quan falten dotze anys per a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, en el supòsit que la candidatura tiri endavant, l’Ajuntament ja hi esmerça 400.000 euros per a l’oficina de promoció de la candidatura (no se sap si la candidatura olímpica o la d’Hereu), ja podem imaginar el que costarà aquesta broma als barcelonins en els propers anys.  

Tweet

N’hauríem d’aprendre una mica. Quan des de Catalunya es fa una reivindicació concreta i som capaços de mobilitzar milers de persones al carrer o de sumar veus representatives dels mitjans de comunicació, de la societat civil o del món acadèmic, a Madrid s’ho miren amb un cert menyspreu i sobretot amb l’actitud d’indiferència de qui se sap guanyador. Podem fer una gran mobilització per reclamar que l’aeroport del Prat estigui gestionat des d’una perspectiva catalana i no com a simple complement de l’aeroport de Barajas; però ells deixen que es calmin els ànims, retarden la decisió i quan els convé reiteren la seva actitud prepotent de controlar des de Barajas el mapa aeroportuari espanyol. [@more@] 

És l’actitud que hauríem de prendre en el cas de la Llei del cinema. Els empresaris que senten un profund menyspreu per la llengua catalana i, per tant, per bona part dels seus possibles clients, ja han fet el seu numeret. I ara què?. Doncs, seguim endavant. La llei ha de seguir el seu curs d’aprovació i d’aplicació. La deshonestedat personal d’aquests individus està perfectament demostrada quan ara diuen que s’hauria d’haver negociat i consensuat, i durant anys, ja des de l’època convergent, ells s’hi han tancat en banda. Els raonaments que donen són falsos, perniciosos o com a mínim mancats de rigor. Diuen que ens els darrers anys hi ha hagut una forta davallada d’espectadors, una davallada, doncs, que no té res a veure amb el català. Diuen que si el 99% de la població entén el castellà no hi ha necessitat de doblar o subtitular les pel·lícules, oblidant que un 96% també entén el català; pressuposen així que els catalanoparlants bilingües ens adaptem a la seva oferta, sigui en la llengua que sigui, però que els castellanoparlants també bilingües s’hi negarien en una actitud d’hostilitat que ells voldrien atiar, però que no és real. I fan unes previsions catastrofistes tan falses que es contradiuen, perquè parlen de pèrdues de més del 70% quan, suposant que ningú volgués anar a veure pel·lícules en català, en tot cas no arribaria al 50% (la llei no preveu que s’arribi al 50% de pel·lícules doblades o subtitulades, perquè hi ha moltes excepcions). 

Els qui defensen el bilingüísme, perquè compten que amb una situació de teòrica paritat sempre sortiria guanyadora la llengua més forta (amb un mercat més ampli i amb un Estat al darrere) ara es mostren clarament hostils a la paritat. La llibertat i el dret a escollir la llengua només el reclamen per als empresaris perquè puguin oferir els productes de la forma que els surti més rendible, però la neguen a la majoria de la població. És l’hora d’actuar amb tota normalitat, amb sentit d’Estat: lleis semblants les tenen països com Eslovàquia, Lituània, Eslovènia, Finlàndia, Suïssa, Bèlgica o Estònia, i les productores i distribuïdores les acaten. La funció dels Governs és defensar els interessos dels seus ciutadans, i no doblegar-se als interessos lucratius d’uns quants. Esperem tenir un Govern a l’alçada, i que no es deixi subornar fàcilment.

Tweet