Bloc de notes de Josep Romeu

Que no ens venguin sopars de duro. Les discussions internes al si de Reagrupament, quan ni tan sols no s’ha formalitzat encara com a partit polític, posen en evidència la tristíssima realitat que ningú s’escapa dels personalismes i les ambicions personals en el món de la política. L’excusa aparent de si calia seguir al peu de la lletra el sistema d’elecció de candidats aprovat mesos enrere o si es podia proposar una altra fórmula no és més que això, una excusa. Ben mirat, tot es tradueix en una reproducció dels mateixos esquemes de la resta de partits, on sovintegen els cops de colze per fer-se un lloc a les llistes. [@more@] 

Als partits grans, o com a mínim consolidats, aquests cops de colze acostumen a ser més sibil·lins perquè les organitzacions són poderoses maquinàries de repartiment de càrrecs, n’hi ha molts més a repartir i per tant moltes més oportunitats, mentre que un mal pas pot arruïnar les aspiracions personals del candidat postulant. Als partits petits, en canvi, les expectatives són molt més minses i les presses molt més grans. Costa de creure que aquell moviment que plantejava erigir-se com a força renovadora que, a diferència dels altres, ho posava tot al servei del país, hagi ensopegat a la primera amb el mateix escull amb què ensopeguen tots els altres, només que de forma més estrident. Dies enrere jo apuntava que en els moments incipients i il·lusionants d’un nou projecte és molt normal que tot sembli que s’enfoca d’una nova manera, que s’és diferent i millor que la resta; jo mateix potser em deixava portar per aquesta il·lusió. És possible, i així ho espero, que es pugui reconduir la situació: davant de tota una assemblea, molt probablement els associats retornin les coses al seu lloc i facin rodar algun que altre cap. Però, el mal ja està fet.

Carretero probablement tornarà a ser aclamat per a capitanejar la nau de Reagrupament, amb més o menys acceptació dels sectors que ara li han plantat cara, però la patacada i sobretot l’estigma de patir els mateixos vicis que la resta és inevitable. Dubto que l’estratègia seguida per Carretero hagi estat l’adequada per a consolidar el projecte. Per a recuperar-ne el control, potser sí. Ha cremat, amb responsabilitats per totes bandes, suposo, bona part de la credibilitat que tenia. I no ho tindrà fàcil de refer-se’n. Joan Laporta, per exemple, s’ho pensarà dues vegades abans d’acceptar embrancar-se en un projecte que trontolla amb tanta facilitat. Vist des de la distància, les argumentacions que puguin donar uns i altres sobre els motius que han desencadenat la crisi són irrellevants. S’ha fet un pas en fals en un molt mal moment, i això es paga. El mal ja està fet.

Tweet

 (Publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme) 

Quan s’està preparant la segona tongada de consultes populars sobre la independència, per aquest mes de febrer, i amb la perspectiva de la tercera a celebrar el mes d’abril, el Parlament de Catalunya ha fet un pas més per aprovar la Llei de Consultes. Fins ara, les institucions catalanes legalment no podien convocar un referèndum oficial, i per tant vinculant, perquè aquesta és una competència que es reserva l’Estat. Ho sabia perfectament el Lehendakari Ibarretxe quan va anunciar la seva consulta al País Basc, i va haver de fer marxa enrere perquè no va gosar desafiar la legislació espanyola. Les consultes populars que s’han fet fins ara, així com les que hi ha previstes, es poden fer perquè no les organitza cap institució i, per tant, no tenen cap valor legal, però sobretot perquè no hi ha cap legislació que les reguli, malgrat els esforços de la Falange i de l’advocacia de l’Estat per a prohibir-les. Què pot canviar, doncs, a partir de l’aprovació de la Llei catalana de Consultes? [@more@] 

Pel que fa a les consultes de caràcter institucional, les que vulgui organitzar el Govern o un ajuntament, canviarà ben poca cosa. D’una banda, la llei catalana establirà que les consultes s’han de limitar estrictament a temes de la seva competència; de manera que en quedarien fora propostes de referèndum sobre l’autodeterminació o sobre altres temes que no estiguin recollits en l’Estatut i en la Constitució espanyola com a competències pròpies. Es podrà consultar, com ja es podia fer ara, sobre el disseny futur de la Diagonal de Barcelona o sobre l’afectació d’un espai protegit, per exemple, però no sobre la independència, ni sobre el dèficit fiscal, ni sobre la gestió de l’aeroport del Prat. De tota manera, per si a algun Govern se li acudís fer una interpretació excessivament generosa sobre el que es pot considerar competència pròpia, la Llei ja deixa clar que, en qualsevol cas, és l’Estat el qui autoritza o no la consulta. La nova Llei, de fet, deixa clar que les institucions catalanes poden fer propostes, però qui de veritat decideix és el Govern espanyol. 

En canvi, pel que fa a les consultes de caràcter popular organitzades per la societat civil, fins ara no regulades, sí que pot tenir uns efectes clars. Si aquest tipus de consultes no institucionals s’incorporen a la nova llei, voldrà dir que també es veuran sotmeses a les mateixes condicions: se suposa que prevaldrà el principi que no es pot posar a consulta un tema la competència del qual no estigui transferida; i en tot cas, per evitar dubtes, hi haurà d’haver l’imperatiu vist-i-plau del Govern espanyol. Vindrà just per a celebrar les consultes previstes aquesta primavera, perquè no es vegin afectades per la nova Llei. 

I a partir d’aquí, què? Doncs, molt senzill: allò que no va aconseguir ni la Falange ni l’Advocacia de l’Estat ho haurà aconseguit el Govern i el Parlament de Catalunya. Ara sí que hi haurà un argument legal per a prohibir aquestes Consultes populars, i les instàncies judicials no dubtaran ni un moment per agafar-s’hi. Algú, molt ingenu o molt mal intencionat, ho defensava dient que quan des de Catalunya es faci una proposta de consulta que no agradi a Madrid i, en conseqüència, sigui rebutjada, el Govern espanyol quedarà retratat. Retratat, sí; però, la consulta prohibida. Ausàs, es defensa dient que és la millor llei possible dins del marc constitucional espanyol i que, altrament, la llei seria invalidada per inconstitucional. Sí, però, aquesta Llei redactada en aquests termes constitucionals no ens serveix per a res; només ens permetrà celebrar les consultes que ja es podien celebrar ara, sense Llei de Consultes, però no les que de veritat ens podien interessar. I no solament això, ara ni tan sols podrem exclamar-nos que la Falange o l’Estat ens limiten la nostra capacitat i voluntat de decisió, perquè haurà estat per decisió pròpia del Parlament de Catalunya que haurem posat aquestes limitacions. 

Sense la Llei de Consultes, les entitats ciutadanes podien organitzar-ne tal com han vingut fent fins ara, i en cas de voler-ne fer una, algun dia, el Govern o el Parlament de Catalunya, hauria de ser vulnerant, i per tant desafiant, la legislació espanyola. Amb la nova llei, si inclou també les consultes no institucionals, no se’n podrà fer cap sense el permís de Madrid, és a dir cap sobre els temes essencials per al futur del país. I si algú s’entestés a fer-ho estaria vulnerant, i per tant desafiant, no solament la legislació espanyola sinó la catalana, l’aprovada pels representants del poble de Catalunya. Fins ara no teníem la legalitat al nostre favor, perquè era una legalitat espanyola, però hi teníem la legitimitat; amb la nova llei continuarem amb una legislació en contra, però sense la legitimitat de contravenir-la.

Tweet

Aquests dies s’ha vingut celebrant el judici contra el dirigent abertzale Arnaldo Otegi. Se l’acusa, com sempre, d’”enaltiment del terrorisme” per un acte celebrat el 2005 a Amorebieta. La justícia espanyola ja ha assentat el precedent que qualsevol manifestació pública d’un abertzale que apunti cap a objectius polítics semblants als que pot tenir ETA, ja és sinònim d’enaltiment al terrorisme, de col·laboració amb banda armada, o de formar part d’una suposada trama de la qual en formarien part tots els abertzales. Naturalment, aquest criteri en cap cas s’aplicaria a una persona que fos d’una altra ideologia. [@more@] 

En el cas d’aquest darrer judici a Otegi, un cop abandonats els més elementals principis ètics i professionals que hauria d’inspirar l’administració de la Justícia, i acceptat com a norma que per a lluitar contra l’esquerra abertzale no calen arguments jurídics ni proves dels fets, s’ha anat molt més enllà. D’una banda, l’acusació es fonamenta en declaracions i escrits que es van emprar en aquell acte públic del 2005, però tant la jutge, com el fiscal i l’acusació admeten que ells no entenen ni un borrall d’euskera; i per a instruir tot el procés no es van ni molestar a fer-ne la traducció. Si parlava Otegi, segur que deuria dir alguna frase que es podria interpretar com a enaltiment al terrorisme, i en cas que no fos així, segur que la devia pensar. I la jutgessa, d’acord amb l’estratègia del Govern d’aniquilar un adversari polític, precisament aquell adversari que advoca per la fi de la violència, en té prou per a treure’n conclusions. Les traduccions es van fer a darrera hora, només parcialment i encara de forma molt deficient i tergiversada, pel que sembla. Però és igual. 

Insòlitament, almenys insòlitament en una justícia mínimament digna i seriosa, la jutgessa es va oblidar del seu paper de jutgessa que havia d’escoltar imparcialment les parts per a poder emetre després el seu veredicte. Es va posar a fer preguntes a l’acusat que no tenien res a veure amb la causa que s’instruïa, només amb la intenció de trobar alguna excusa que li permetés justificar mínimament la sentència que políticament interessa. I donat que Otegi es va negar a contestar en relació als altres i es limitava a reafirmar que ell utilitzava només la via política i democràtica, la jutgessa va deixar anar un “ya me lo suponía” . En qualsevol país democràtic, l’actitud de la jutgessa li hauria costat no només una recusació i un expedient, sinó una acusació formal de prevaricació: primera perquè la jutgessa prenia part en el judici com si es tractés d’una fiscal, però segona perquè aquesta pantomima de Justícia, ja dóna “per suposats” els fets, sense necessitat de proves. De fet, podria acabar condemnant Otegi per una doble causa: primer pel delicte d’enaltiment al terrorisme, i segon per negar-se a dir la veritat (la que la jutge “ya suponía”) i no haver dit la frase que podria constituir realment delicte d’enaltiment al terrorisme. Pura putrefacció.

Tweet

França està immersa en un debat general, impulsat des del Govern, sobre la identitat dels francesos. A part de les polèmiques enceses als mitjans de comunicació, arreu del país es fan actes oberts a la ciutadania on es parla del que significa la identitat francesa, amb l’objectiu de recuperar-ne uns valors que es consideren amenaçats. En aquests debats hi intervenen els polítics, majoritàriament els polítics de la dreta que clamen per un reforçament dels trets identitaris enfront d’una esquerra que no gosa contradir-los però que en tot cas els defensa amb menys entusiasme; però també hi intervenen personalitats del món acadèmic, intel·lectuals i fins i tot militars. [@more@] 

Res a veure amb aquelles veus que presagiaven que amb la Unió europea s’anirien fonent les identitats nacionals, per anar assumint una identitat comunitària. I res a veure amb els qui en nom d’un nacionalisme que es creu consolidat perquè ja té el poder d’un Estat al darrere, menystenien els conceptes identitaris com a rèmores del passat. Mentre aquí els nacionalistes catalans malden per presentar un concepte de nacionalisme basat sobretot en una voluntat de futur, els francesos reivindiquen les seves arrels històriques com a trets identitaris, gaire bé racials. Però el debat no és banal ni fruit d’unes elucubracions filosòfiques, sinó que té unes motivacions molt precises i de circumstancialitat política. Només cal veure des de quin àmbit departamental s’ha endegat tot el debat: el seu gran promotor ha estat Éric Besson, ministre de la Immigració i de la Identitat Nacional; només amb el nom del Ministeri ja queda tot entès. França té por que la immigració dilueixi els trets característiques de la seva secular identitat nacional. L’extrema dreta ho diu sense embuts perquè sap que la xenofòbia li pot resultar rendible electoralment; la dreta tradicional atia el foc i intenta bastir-ho com una necessitat de garantir els drets de la ciutadania autòctona, presentant-los com a drets desitjables també per als ciutadans provinents d’altres països, sempre que n’assumeixin els valors; mentre que l’esquerra ha de disfressar-ho amb una pretesa defensa dels valors republicans, on el concepte d’igualtat es fonamenta en la identitat exclusivament francesa que no considera tots els ciutadans iguals, cadascú des de la seva singularitat cultural, nacional o lingüística, sinó que els iguala a partir del patró identitari estrictament francès. Les diferències, doncs, tampoc no són tantes. 

Algú s’imagina que el Govern de la Generalitat promogués un debat nacional sobre la identitat catalana, en els mateixos termes que ho està fent l’Estat francès?

Tweet

Hi ha una història que es repeteix constantment. Per a la majoria dels mitjans de comunicació europeus o americans, Catalunya no existeix informativament parlant. Els que tenen corresponsals a l’Estat espanyol els tenen a Madrid, rara vegada es desplacen a “províncies”, i capten l’actualitat espanyola només des de l’òptica madrilenya. Els seus referents locals són, doncs, el diari El Mundo, La Razón, i els més agosarats El País. El resultat és que les seves cròniques són molt similars a les que donen els seus col·legues madrilenys. La capacitat de resposta de les institucions catalanes és mínima, i encara sort de l’existència del col·lectiu Emma que es dedica a contrarestar, mitjançant rèpliques ben fonamentades les informacions esbiaixades que apareixen a la premsa internacional. [@more@] 

El darrer cas ha estat el d’un article publicat al diari suís Tages Anzeiger on s’hi comparava la llei del cinema català amb una llei franquista de 1941. Jo no sé si és que per a la corresponsalia espanyola hi envien els periodistes més ineptes i incapacitats professionalment, però com ja ha passat en altres mitjans de comunicació, no és que la informació que dóna el periodista sigui més o menys tergiversada o malintencionada, sinó que està farcida de falsedats i ximpleries. Tant si les mentides són de collita pròpia com induïdes per “col·legues” espanyols posen en evidència que es tracta de professionals d’una pèssima o nul·la capacitat, però que no són pas millors com a persones. En aquest cas del diari suís, el fals periodista arribava a afirmar que “el Govern regional vol catalanitzar Catalunya”, la qual cosa era incomprensible tenint en compte que “el català no ha estat mai la llengua pròpia del país”.  

Afortunadament, la intervenció entre altres del Col·lectiu Emma ha fet que el diari rectifiqués. Però el rerefons que ha permès que un suposat periodista escrivís tantes ximpleries impresentables des d’un punt de vista professional, es mantenen. Els mitjans i les persones a què tenen accés aquests corresponsals a Madrid, que no tenen el mínim rigor periodístic de contrastar la notícia ni d’informar-se degudament, s’esbraven amb ells vomitant tot el gruix de falsedats que en els mitjans espanyols només gosen dir a mitges. És evident que una persona amb un mínim d’honestedat i de capacitat periodística no hauria escrit mai allò, però també ho és que aquesta és la imatge que venen als corresponsals a Madrid els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació espanyols. Élls sí que tenen política de comunicació exterior.

Tweet

Els nous propietaris de l’AVUI han iniciat tot un seguit de mesures amb l’objectiu de fer viable econòmicament el diari. No és sostenible per a la nova empresa, l’editora del diari El Punt, mantenir el nivell de pèrdues permanents que tenia fins ara i han començat a retallar despeses. I una de les primeres retallades afectarà la distribució de l’AVUI a les Illes, al País Valencià i a Madrid. Per això, des de mitjans nacionalistes més d’un ja s’ha exclamat remarcant que això representa un empetitiment del diari, una renúncia al concepte territorial dels Països Catalans, i fins i tot algú ha arribat a parlar d’una mena de traïció al país. Naturalment que no agrada la idea de pensar que un mitjà que maldava per ser present al conjunt dels Països Catalans, hagi de fer marxa enrere i centrar-se només al Principat; però hi ha diversos aspectes a considerar. [@more@] 

D’entrada, ja sabem que hi ha grans empreses per a les quals el país (per ells tant se val que es digui Espanya, Catalunya o Països Catalans) no és res més que un espai de mercat; i que si en determinats moments fan una aposta per un producte nacional, com havien fet alguns grups empresarials amb el diari AVUI, no era per cap compromís especial sinó simplement per l’interès d’acontentar una determinada clientela, mantenir bones relacions amb els poders locals, i en definitiva tenir tentacles i influència en totes les famílies ideològiques. Per tant, grups com Godó o Planeta es podien permetre el luxe de sostenir unes pèrdues, com les sostenen en altres àmbits, com a peatge de bones relacions amb determinats sectors. Probablement, una empresa com l’editora d’El Punt no s’hi pot permetre. 

L’altra consideració a fer és la de barrejar els plantejaments ideològics amb els empresarials. Massa sovint, iniciatives empreses per persones o grups nacionalment compromesos han acabat en  fracàs perquè han prioritzat els criteris ideològics per sobre dels estrictament empresarials. I el pitjor que podrien fer nous propietaris de l’AVUI seria portar-ne una gestió tal que derivés al tancament definitiu del diari. 

Es pot afirmar, certament, que no solament no avancem en això que anomenem l’espai comunicatiu català, el del conjunt dels Països Catalans, sinó que amb accions com aquesta estem fent passos enrere. L’espai global dels Països Catalans entesos com a mercat és de vital importància per a la supervivència de la llengua catalana: podem passar d’un mercat potencial de 7 milions a un altre d’onze o dotze milions. Però això que és interessant per als productes catalans del Principat (llibres, mitjans de comunicació, cinema, música, jocs…), perquè podem trobar al País Valencià i a les Illes un segon mercat d’expansió, resulta vital per als valencians i els illencs. I el cert és que és molt més fàcil que una editorial valenciana, com Bromera o El Temps, s’introdueixi i li resulti rendible la seva comercialització a Catalunya, que no a l’inrevés. 

No podem carregar la responsabilitat de mantenir i assegurar un espai comunicatiu català a les empreses, amb el risc de portar-les a la fallida, quan els poders públics no estan fent el que els pertocaria. I ja entenem que ben poca cosa podem esperar d’un Partit Popular que fa de l‘odi a la llengua i la cultura catalana (o valenciana, tant se val el nom) la seva principal bandera. Però sí que podríem haver esperat alguna cosa més d’un Govern de Catalunya que es diu catalanista.  

Tweet

Finalment s’ha pronunciat el President de la Generalitat José Montilla respecte a la proposta d’ubicar a Ascó el cementiri nuclear. Me n’alegro. Suposo que hi ha pesat decisivament l’actitud d’Esquerra i d’IC-V, i sobretot el fet que una nova crisi de Govern, quan ja tenim la pre campanya electoral en marxa, hauria pogut ser fatal per als socialistes. Els socialistes que no van voler votar al Parlament una resolució contrària a la instal·lació a Catalunya d’aquest cementiri nuclear, ara, han hagut de rectificar. Ho faran amb la boca tan petita com puguin, i comptant que els seus mitjans de comunicació no els tindran en compte la mar de contradiccions en què es troben. [@more@] 

No faré com el Duran i Lleida que, després de reclamar un pronunciament del President de la Generalitat, quan aquest es produeix, li retreu que és presoner dels seus socis. En una coalició de Govern tothom és presoner de la resta en la mesura que cap d’ells disposa de la majoria per a governar, i que només la suma ho fa possible; si d’alguna cosa ens hem queixat alguns, és de la poca incidència que han pogut tenir els socis minoritaris en moltes de les decisions del Govern. Per tant, benvinguda sigui la rectificació, encara que sigui tard, de forma inadequada i que hauria de tenir una conseqüència posterior, com ja li reclamava ahir el portaveu d’Esquerra, Ignasi Llorente. Arriba tard, perquè el debat era obert de feia temps i resultava incomprensible que la màxima institució del país restés callada com si aquest fos un tema estrictament municipal, com encara diuen alguns dels dirigents socialistes partidaris del Cementiri nuclear a Ascó; les formes no són les adequades, perquè quan des de la societat civil, des del territori, des de l’oposició i des dels mateixos socis de Govern es demanava un pronunciament clar del President de la Generalitat, no és de rebut que els respongui en el context d’una entrevista en una cadena espanyola; la resposta que esperava la ciutadania i els partits polítics, i que encara espera, és la institucional, ja sigui en un pronunciament clar al Parlament de Catalunya o en una declaració del Govern de la Generalitat. D’altra banda, l’argumentació del President Montilla, no sabem si compartida per conjunt de Govern, està feta en clau estrictament espanyola: Catalunya ja ha contribuït suficientment en l’àmbit de l’energia nuclear, i per equilibri territorial d’Espanya aquesta instal·lació correspon a una altra regió espanyola. Però la resposta tampoc es pot limitar a una simple declaració, com si es tractés d’una opinió personal; hi ha una resolució del Parlament de Catalunya que insta el Govern de la Generalitat a fer tots els possibles perquè aquesta instal·lació nuclear no s’ubiqui a Catalunya. Si prospera avui la proposta de l’Ajuntament d’Ascó, la Generalitat, tal com estableix la resolució de la convocatòria del Govern espanyol, de 23 de desembre de 2009, hi hauria de presentar les al·legacions pertinents. 

Esperem, doncs, que aquest dimecres en la sessió parlamentària de control al Govern de la Generalitat, es mantingui la petició dels grups de l’oposició i dels socis de Govern per tal que el president Montilla institucionalitzi la seva declaració contrària al cementiri nuclear d’Ascó i es comprometi amb tot el seu Govern a emprendre totes les accions oportunes per a evitar-ho.

Tweet

Joan Puigcercós, com ja havia fet abans el dirigent d’IC-V Joan Herrera, insta el Govern de la Generalitat a pronunciar-se sobre el cementiri nuclear d’Ascó. I s’entén que el seu pronunciament només pot ser de respecte envers la resolució aprovada pel Parlament  de Catalunya, la primavera passada, en contra de què Catalunya aculli els residus nuclears de tot l’Estat. Tots dos eren, naturalment, a la manifestació d’Ascó, i tots dos han coincidit en reclamar a CiU que sigui conseqüent. [@more@] 

Dimecres, doncs, en la sessió parlamentària de control al Govern de la Generalitat, s’aixecaran de la quarta o de la cinquena fila els diputats Joan Puigcercós i el d’IC-V per a demanar al President de la Generalitat que es posicioni. I ho faran des de la distància, com si s’estiguessin dirigint al President d’un Govern del qual ells no en formen part, tot esperant una resposta més o menys ambigua: aquesta és una competència de l’Estat, i la Generalitat, submisa, no hi pot dir massa res, i farà referència a aquella autonomia local que es nega quan convé. La coherència que es reclama a CiU no se l’exigiran a si mateixos. La pregunta la podrien fer avui mateix els membres republicans i ecosocialistes dell Govern de la Generalitat, o més que una pregunta podrien fer directament una declaració institucional. De fet, si el President Montilla dimecres patís una indisposició o tingués un compromís inel·ludible, les preguntes de Joan Puigcercós i de la portaveu ecosicialista les hauria de respondre el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira. 

El panorama és ben galdós. Tothom vol nedar i guardar la roba. Els socialistes votaran que sí a l’Ajuntament d’Ascó, es manifesten en contra al Consell comarcal i a la vegada emmudeixen al Govern de la Generalitat, emparant-se en l’autonomia local (municipal o comarcal?), per amagar els compromisos de Montilla envers el Govern espanyol. Republicans i ecosocialistes s’hi manifesten obertament en contra, excepte en aquella institució, la del Govern de la Generalitat, que podria neutralitzar la proposta de l’ajuntament d’Ascó. En una cosa es posaran d’acord: la culpa és dels altres.   

Tweet

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Suposo que deu ser certa la informació que deixava anar algun mitjà de comunicació donant per fet que Joan Laporta estava molt a prop d’arribar a un acord amb Reagrupament de cara a presentar-se en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Com també ho deu ser que una de les qüestions que podria plantejar l’encara President del Barça seria que el seu nomenament com a candidat no hagués de passar pel tràmit de primàries o de ratificació d’una assemblea de militants. La qual cosa, sempre segons aquestes insinuacions periodístiques, podria despertar recels en alguns sectors de Reagrupament. [@more@] 

A priori, sembla molt més atractiu el model assembleari en què tothom pot participar en les mateixos condicions i en què qualsevol decisió important, com ho és la nominació d’un candidat, ha de ser ratificada per l’assemblea. Però dic a priori, i en l’àmbit teòric, perquè a la pràctica no sempre és el mètode més eficaç ni tan sols el que ofereix més garanties democràtiques. D’entrada, és significatiu que les organitzacions, polítiques o del tipus que siguin, acostumen a començar amb vocació assembleària però en la mesura que van creixent van adoptant altres sistemes de participació democràtica. Hi pot haver raons inconfessables de voler controlar les decisions a adoptar i d’assegurar-se que ningú li discutirà el lideratge; però també és cert que hi pot haver raons d’ordre pràctic i d’operativitat. En el darrer Congrés d’Esquerra, per exemple, on ja hi havia tot un corrent oficialista que reclamava renunciar a l’assemblearisme, els qui pretenien defensar les seves esmenes, que ja havien hagut de passar per un primer sedàs, tenien dos minuts justos i sense possibilitat de rèplica per a defensar-les. Un temps imposat per la feixuga dinàmica d’una assemblea de més de tres mil persones, i que a la pràctica feia molt difícil per no dir impossible establir cap mena de debat sobre el tema. 

Si hom fa una consulta oberta a la militància d’un partit nacionalista, sense que la direcció anticipi  quina és la seva opció i, per tant, mantenint-se imparcial, sobre els mínims per a acceptar un pacte de Govern o per a acceptar un acord de finançament, sortirien uns màxims absolutament inabastables. I més tenint en compte que els partits acostumen a tenir un llenguatge més agosarat i radical per al consum intern, que contrasta amb el realisme i la moderació que se suposa que es veuen obligats a adoptar a la pràctica. 

D’altra banda, en general, tots els partits funcionen amb un sistema de clans interns, de gent que es dóna suport mútuament quan no són descaradament corrents plenament organitzats, començant pel corrent oficialista. Aquella famosa frase d’Alfonso Guerra, si no m’erro, en què deia que qui es mogués no sortiria a la foto, funciona a la perfecció a la majoria dels partits polítics; els dirigents volen un entorn i uns subordinats dòcils que els refermin en el poder a canvi de promocionar-los i reservar-los un lloc a la foto, amb càrrec institucional o de partit. Aleshores, les assemblees de militants saben que han d’avalar les tesis de la direcció, si volen continuar gaudint dels seus favors i de la seva confiança, saben que no poden deixar-se veure manifestant el seu desacord, ni que sigui en temes puntuals, i per tant saben que han de votar la proposta que se’ls presenti, tant si és un programa electoral com si és una llista de candidats. És difícil entrar en un debat intern amb rigor i objectivitat, perquè qualsevol discrepància és vista com una desafecció, per no dir una traïció. Aleshores, hom pot veure com són rebutjades en assemblea propostes o esmenes del més elemental sentit comú, que després en àmbits restringits i discrets es reconeix que eren correctes i encertades, o podem veure com són escollides les persones per a ocupar un càrrec intern o un lloc a les llistes electorals molt més en funció de l’afinitat, de l’amistat o l’arrenglerament amb un determinat dirigent o sector del partit que per la seva vàlua personal, i fins i tot que per l’impacte positiu sobre l’electorat. 

En el meu cas, va arribar a un moment, al si d’ERC, que les trifulgues internes per afavorir determinades persones només en funció de les simpaties i de les lleialtats personals eren tan decisives que vaig prendre la determinació de no presentar-me més en cap candidatura per a optar a cap càrrec. Restava a la disposició per si calia ser-hi, però hi renunciava si havia de competir amb un altre aspirant sabent que no es valoraria la capacitat i la idoneïtat de cada un sinó només l’arrenglerament amb un o altre sector. No sé si Joan Laporta té aquests mateixos dubtes ni si aquesta és una qüestió que l’inquieti, però si és així ho entenc perfectament. De ben segur que ara, a Reagrupament, tot just acabat d’estrenar, deu regnar aquell estat de gràcia en què la voluntat i el cor predominen per damunt de tot, l’assemblearisme pot ser molt net i sincer, i probablement encara no s’ha despertat en la majoria la cursa personal cap al poder. I que duri. Però jo no faria de l’assemblearisme ni un dogma absolut ni un valor inqüestionable.

Tweet

Ho va aprovar el Parlament en una resolució la primavera passada: Catalunya no acolliria un cementiri nuclear. Però és només això: una resolució del Parlament, d’un parlament que té el poder que els partits polítics li volen donar. És a dir, molt poc poder. Si hi ha interessos locals i personals per a acceptar una instal·lació com aquesta a la població d’Ascó, malgrat el rebuig del territori, es poden passar per alt les decisions del Parlament de Catalunya. No necessitem un Tribunal Constitucional extern que ens rebaixi el principi de sobirania que radica en el poble i en  el Parlament que el representa, sinó que nosaltres mateixos menystenim aquesta representació de la ciutadania. [@more@] 

És la mesquinesa d’una política no ja allunyada de la ciutadania, sinó hostil a aquesta ciutadania. Però la mesquinesa de determinats polítics encara va més enllà. Joan Herrera d’IC-V ho deia dijous: CiU “té a les seves mans la possibilitat de frenar-ho”. I reclamava a la direcció de Convergència i Unió que expulsés del partit els seus regidors d’Ascó. Naturalment, obviava o com a màxim deixava entreveure en un to molt més condescendent, que el Govern municipal d’Ascó està format per CiU i el PSC, però sobretot que el compromís d’acollir aquest cementiri nuclear és del President Montilla i dels socialistes catalans, que han rebut i continuen rebent el suport incondicional, present i futur, del mateix Joan Herrera i d’IC-V. Si finalment, el cementiri nuclear va a parar a Ascó, en l’àmbit local és per la voluntat expressa de CiU i del PSC; però en l’àmbit nacional, la responsabilitat és del partit dels socialistes i dels seus socis de Govern. És absurd que Joan Herrera apel·li als altres partits perquè pressionin o expulsin els seus regidors d’Ascó, quan ell no exerceix la mateixa pressió allà on pot fer-ho que és al Govern de la Generalitat.  

No sé si Joan Herrera seria partidari de no permetre el cementiri nuclear d’Ascó, però segur que no és un tema tan transcendent per les seves ambicions i interessos politics personals com per a qüestionar el Govern de la Generalitat que és qui al capdavall farà possible el cementiri nuclear d’Ascó. És el paper que han fet durant aquests anys en el tripartit, tant IC-V com ERC: han anat donant suport a tota mena de polítiques descaradament de dretes, i barroerament espanyolistes del PSC. Si de veritat ERC i IC-V fossin contraris al cementiri d’Ascó, forçarien una actitud clara i contundent del Govern de la Generalitat (està a les seves mans) o del Parlament de Catalunya, i no permetrien que en nom de Govern Joaquim Nadal beneís l’actitud de l’Ajuntament d’Ascó argumentant que és una decisió local i una competència estatal: Catalunya, el seu Govern i el seu Parlament no hi pinten res, pel que es veu.

Tweet