Bloc de notes de Josep Romeu

La pressió mediàtica, i suposo que també de la directiva, han obligat al final a fer decidir Pep Guardiola sobre el seu futur com a entrenador del Barça. En la roda de premsa en què es reafirmava el compromís de continuar com a mínim un any més, la cara de Pep Guardiola era prou significativa. Ell sempre havia manifestat la voluntat de no decidir si renovava el contracte fins a finals de temporada, però ha hagut de claudicar; encara que no del tot. Pel que diuen els mitjans, Guardiola no ha signat la renovació, sinó que simplement s’ha compromès de paraula a fer-ho quan toqui. Tothom ha donat crèdit i ha considerat com a definitiu el compromís: hi ha la seva paraula en joc, i ningú la posa en dubte. [@more@] 

Trobaríem diverses expressions en català que ens parlen del valor de la paraula: Al bou per la banya, i a l’home per la paraula, De bona persona, bona paraula, Del català, la paraula, Estem a l’hivern, estem a l’estiu, pren-te les paraules segons qui les diu, Paraula de català tant és avui com demà, Paraula donada, escriptura firmada, Paraula donada, paraula sagrada, Paraules honrades no troben portes tancades. Però també n’hi ha d’altres que fan referència a no fiar-nos de la paraula de tothom: Bonança d’hivern i paraula de senyor, qui se’n fia no està bo, Guarda’t del qui té bona paraula i mal fer, Més pot el diner que paraula de cavaller, No tot corder fa igual llana ni tothom té igual paraula. Quan el Pep Guardiola dóna la seva paraula que renovarà, ja no ens cal res més: ho donem per fet, i a ningú se li acut pensar que pugui fer-se enrere. Ha donat la seva paraula, que és tant com dir que ha posat la seva honorabilitat en joc. 

Res a veure amb el que passa en la política. Els importa ben poc posar en joc la seva honorabilitat, i perdre-la. La paraula de Zapatero, i en general dels socialistes, no té cap mena de valor: amb la mateixa rotunditat que avui afirmen una cosa o la voten a Catalunya, després la desmenteixen o la voten al revés a Madrid. Ara que vénen eleccions tothom farà mil promeses que després difícilment es compliran,a vegades seria impossible complir-les senzillament perquè n’han fet de contradictòries. Si Puigcercós complís amb la seva paraula de posar com a condició sine qua non per a entrar al Govern que es convoqui en aquesta nova legislatura un referèndum vinculant, ja no caldria parlar més de possibilitats de pactes ni d’altres condicions; però ell mateix ja parla d’altres condicions perquè sap que no complirà la seva paraula, en funció de l’aritmètica parlamentària. Els polítics acostumen a ser gent sense paraula, amb tot el que això significa. La malfiança dels ciutadans està més que justificada.

Tweet

En política, o almenys en aquesta mena de política que els dirigents actuals estan entestats en consolidar, tot s’hi val menys l’honestedat i l’interès real dels ciutadans. Qualsevol motiu que pugui desgastar l’adversari és emprat sense escrúpols ni vergonya, tot per obtenir uns beneficis personals o de partit. Naturalment, aquestes actituds carronyaires dels polítics són potenciades i magnificades encara més pels mitjans de comunicació, que hi veuen un filó de titulars i de primícies, encara que no portin enlloc.  No és que sigui normal que la gent avorreixi aquesta mena de política i aquesta mena de polítics, sinó que es saludable que ho faci.   [@more@] 

Ara tenim el tema dels incendis d’Horta de Sant Joan. A un any vista de les eleccions, algú hi ha trobat la manera de carregar contra el tripartit i contra el President Montilla, com si no hi hagués mil altres maneres i raons per a fer-ho. Es va produir un desgraciat incendi amb conseqüències fatals, i tot just ara s’ha sabut que podia haver estat provocat. En la polèmica sobre aquests incendis hi ha dos aspectes diferents: els de l’autoria del foc, que les fonts oficials havien donat per bona la versió del llamp, i l’actuació dels equips d’extinció que no van poder evitar la mort de cinc bombers. El debat polític tindria sentit si en la teoria del llamp o en la coordinació dels equips d’extinció s’hagués produït algun tipus de negligència per part dels responsables polítics; però és que l’únic argument que es dóna és que el Conseller de Medi Ambient donés per bona la versió dels agents rurals per a determinar la causa del foc, o que hi podia haver hagut algun error de coordinació tècnica entre els qui dirigien les operacions d’extinció. Curiosament, a ningú se li acut demanar responsabilitats professionals, que no polítiques ni de cap altra mena, als agents forestals que van errar en el seu informe, ni als bombers responsables de l’extinció que probablement no van calcular prou bé els riscos que s’estaven assumint (i que potser no era possible calcular-los); senzillament s’apunta només cap als màxims responsables polítics perquè és allà on se’n pot treure una rendibilitat. 

Abans de començar la sessió parlamentària en que els consellers Baltasar i Saura havien de donar explicacions sobre els fets, ja se sabia que per a l’oposició qualsevol explicació seria insuficient i que una manera d’allargar inútilment el tema, però mantenint-lo com a recurs de desgast polític, era la de proposar una també inútil comissió d’investigació. L’única excusa que poden donar a CiU per mantenir una actitud que crec sincerament deshonesta, és que això mateix els van fer a ells quan eren al Govern i van haver de fer front a incendis tan o més importants, encara que sense víctimes mortals. La mateixa deshonestedat que demostren tenir ara els convergents aprofitant uns fets tràgics com aquests, és la que van tenir els qui ara són al Govern quan empraven el mateix comportament en situacions similars amb el mateix l’objectiu de desgastar el govern, aleshores de CiU. El que passa és que això no demostra la legitimitat o la validesa dels arguments que esgrimeix ara l’oposició, sinó la manca d’honestedat i de credibilitat de tots plegats.

Tweet

Des de l’independentisme, l’expressió de “peix al cove” té un significat negatiu, en la mesura que representa anar aconseguint petites coses sense arribar mai a l’essencial. Aquesta estratègia convergent, però, va funcionar durant una colla d’anys, amb resultats apreciables en els inicis, quan els governs espanyols necessitaven del suport dels nacionalistes catalans i quan encara tenien un cert complex de no voler presentar-se com a hereus del franquisme. Un cop vam tenir al cove peixos de considerables dimensions com la Televisió de Catalunya, els Mossos d’Esquadra o el sistema educatiu, els darrers Governs de CiU ja hi van ser sobrers; l’estratègia ja no donava per més i es limitava a conservar el que es tenia, enfront d’uns Governs espanyols ja desacomplexats i disposats a no cedir ni un peixet més, i en tot cas a recuperar-ne algun. [@more@]L’estratègia del Tripartit ha estat sempre la mateixa, la del peix al cove o de la pluja fina. Amb dues diferències importants: d’una banda, els socialistes com a socis majoritaris i per tant com a caps visibles del Tripartit, juguen amb les cartes marcades; encara que en alguns moments semblen disposats a participar d’aquest joc del peix al cove, de patent convergent, a l’hora de la veritat ells són a l’altre cantó retallant i negant el que aquí defensen. El Ministre José Blanco pot permetre’s d’insultar Catalunya, els seus ciutadans i les seves institucions, dient que per ell tot això són foteses que no li interessen, perquè sap que compta amb el suport incondicional dels diputats del PSC, del seu Secretari General José Montilla, que també ostenta el càrrec de President de la Generalitat, i en definitiva del conjunt del Govern de la Plaça de Sant Jaume. Però de l’altra, i en part com a conseqüència de l’anterior, els resultats són similars als de la darrera etapa del Govern de Jordi Pujol, és a dir res de res: un acord de finançament ruïnós, un traspàs de rodalies sense trens, ni vies ni estacions, i ara una negativa rotunda a la gestió de l’Aeroport del Prat amb fatxenderia insultant per part del Ministre per deixar clar que aquí no hi ha res a negociar. Quan el dirigent de Convergència Quico Homs defensa la posició del seu partit de no apostar decididament per l’exercici del dret a decidir en allò que és essencial per al país, i limitar-lo només a temes puntuals com el de l’aeroport, als independentistes ens sona a disc ratllat, a actitud poruga i a molt poca convicció. Però en una cosa té raó: si no som capaços de fer valdre el dret a decidir en el tema de l’aeroport, si malgrat els reiterats incompliments i la insultant negativa del Govern espanyol continuem donant-los suport (els socialistes per descomptat; però també ERC i IC-V que els donen suport des de la Generalitat), difícilment podrem pensar en l’exercici del Dret a decidir en majúscules.  

Tweet

Ho deia dies enrere. A mi em sembla un error important, greu, el que ha comès l’Ajuntament de Vic amb la seva iniciativa de posar obstacles a l’empadronament d’immigrants sense papers. Ho és pel concepte en si de negar un dret a unes persones, i ho és perquè l’enrenou que ha provocat beneficia, encara que no fos la intenció dels impulsors de la mesura, les actituds xenòfobes. Entenc, doncs, les accions de rebuig a la proposta provinents d’associacions i moviments contraris a una llei d’estrangeria estricta i descaradament racista. Que se sumin a les protestes els qui han aprovat (PSOE) o els qui encara voldrien endurir més (PP) aquesta llei d’estrangeria em sembla d’una hipocresia i d’una falta d’honestedat absolutament menyspreables. [@more@] 

Ara, un informe tècnic ha donat la raó al consistori vigatà en el sentit que la seva proposta s’ajusta al que marca la llei d’estrangeria. I és que el problema és aquesta llei. Una altra cosa és que l’Ajuntament de Vic, en adonar-se de l’enrenou que han provocat i de l’allau de crítiques que els ha caigut al damunt, intenti buscar una sortida airosa, una retirada mínimament digna. Ara bé, sortir amb l’argument que acceptaran el dictamen que els faci el Govern espanyol sobre l’aplicació o no de la seva proposta no em sembla que sigui una sortida gaire airosa. Primera, perquè ja sabem quina és la posició del Govern espanyol que de cap de les maneres voldrà acceptar la seva responsabilitat; i de la mateixa manera que l’Ajuntament de Vic ha trobat uns experts que li han fet un dictamen que els dóna la raó, ells en trobaran uns altres que diran tot el contrari, o que diran el que políticament els convindrà que diguin. I segona, perquè és un acte de claudicació envers el Govern espanyol, molt propi del Partit dels Socialistes, però que no ho hauria de ser tant de CiU i menys d’ERC. Jo no hauria emprès la mesura; però si creien que calia prendre-la i volien retirar-la després, era millor argument afirmar que es feien enrere perquè la seva intenció no era provocar l’enrenou que s’ha provocat, o perquè han optar per escoltar les associacions i col·lectius d’immigrants (que també ho han fet), o bé mantenir-la fins que un jutge els donés o els negués la raó. És el mateix paperot que ha fet el vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod Rovira, reclamant que sigui el Ministeri de l’Interior el qui doni les instruccions precises sobre l’afer; molt sobiranista tot plegat. 

Afortunadament, l’acord municipal va ser pres conjuntament per CiU, PSC i ERC. No em vull pas ni imaginar el que hauria passat si hagués estat una iniciativa en solitari dels convergents. La sociovergència republicana s’ha trobat en un espai central, amb una raonable oposició de la CUP i d’IC-V per una banda, i els xenòfobs declarats d’extrema dreta que haurien anat més enllà, per l’altra. La bona feina feta a l’Ajuntament de Vic en matèria d’integració no es pot tirar per la borda per una relliscada com aquesta.   

Tweet

El sisme d’Haití ha sacsejat aquell petit i pobre país caribeny, però també ha sacsejat la consciència de la comunitat internacional impressionada per una imatges dantesques, i una realitat difícil de pair. Incomprensiblement, han passat dies abans no es comencés a fer efectiu el repartiment de l’ajut internacional. Però el cert és que d’arreu del món han arribat equips de salvament, material de subsistència, sanitari, aliments, i personal humanitari i militar per a posar un mínim d’ordre a l’inevitable caos després de la catàstrofe. Fins i tot es va haver de tancar l’aeroport, perquè no es donava l’abast a l’inusual trànsit aeri. [@more@] 

Els mitjans de comunicació s’han afanyat a explicar la ràpida i contundent resposta del Govern americà, amb declaracions personals del President Barak Obama, amb la visita llampec de la Secretària d’Estat Hillari Clinton, amb l’enviament de material, la promesa de 100 milions de dòlars i l’arribada d’un important contingent militar per a garantir-hi l’ordre. També el Govern espanyol, com molts altres països europeus, ha fet els seus gestos i les seves promeses, i en tant que titular de la presidència rotatòria de la Unió Europea, la vicepresidenta Fernández de la Vega en persona ha anat a l’illa devastada. Fins i tot la Generalitat ha mobilitzat els seus recursos i ha promés un ajut de 205.000 euros. La versió oficial transmesa a través dels mitjans de comunicació és que aquesta vegada hi ha hagut una resposta ràpida i efectiva davant la magnitud de la tragèdia.  

I malgrat tot, és fàcil recórrer a la demagògia barata, als arguments simplistes i a la demonització del capitalisme i de la cultura occidental, sobretot quan es produeixen desastres com el d’Haití. Per exemple, es pot dir que els diners promesos per la primer potència mundial sumats als del FMI no arriben ni de tros als diners que s’han gastat els dos principals equips de futbol de la lliga espanyola per a fitxar la respectiva figura estrella. O que si el Barça i el Madrid, aquest any no haguessin fet cap fitxatge, probablement estarien igualment pugnat pel liderat de la lliga, i el que haurien estalviat seria una xifra que s’acostaria a la promesa per a Haití feta pel conjunt de les principals potències econòmiques mundials. La comparació dels 200 mil euros de la Generalitat seria tan irrisòria que no es pot prendre sinó com una mofa o una broma de mal gust. Es podria dir que els haitians han hagut de dormir al ras moltes nits, observant això sí com les forces benefactores establien els seus campaments perfectament organitzats, de la mateixa manera que s’havia d’aturar l’arribada d’avions amb ajut humanitari per donar pas a l’arribada de dirigents polítics i periodistes que volien ser els primers a fer-s’hi la foto o a treure’n el reportatge de primícia. I la Fernàndez de la Vega, ni per aquest dia, no va poder deixar d’estrenar el seu modelet diari. Quan se’ns volen presentar aquests gestos de la comunitat internacional com un acte de generositat i de solidaritat es podria caure en el parany demagògic de retreure’ns l’abandonament a què s’ha sotmès secularment el tercer món, i en concret Haití: des del passat esclavista, l’exigència francesa a fer-los pagar el seu alliberament, l’espoli dels seus escassos recursos, el suport donat a les dictadures i a la corrupció locals, i probablement a l’abandonament a què es tornarà a veure Haití tan bon punt deixi de ser el focus d’atenció mediàtica. 

Tot això sona a demagògia barata, sí. Però, què voleu que us digui, és el que se m’acut com a més proper a la realitat.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Els comentaristes de l’actualitat política no ho tenen pas fàcil, si pretenen anar interpretant, com fan sovint, les declaracions puntuals dels polítics, que han d’anar fent declaracions dia sí i dia també per a mantenir l’atenció mediàtica. Això fa que siguin habituals les atzagaiades contradictòries, les sortides de to i les improvisacions més impensades. Els comentaristes farien bé, en tot cas, de no sentenciar en cap sentit, perquè el que es diu avui pot ser desmentit demà, ratificat demà passat, i desautoritzat a la pràctica al dia següent. Defugir les mirades curtes, sinònimes de miopia, i analitzar la realitat amb una mica més de perspectiva ens donaria una visió molt més acurada de la situació real del país, i per tant de les seves perspectives de futur. [@more@] 

Ho podem veure fàcilment en l’optimisme desmesurat davant de fenòmens, certament esperançadors però no pas concloents, com el de les consultes populars o l’aparició de nous moviments sobiranistes que poden donar un aire nou i renovat a la política catalana. Tant de bo pogués dir d’aquí a un temps que anava errat, però l’afirmació de Joan Carretero dient que treure menys de deu diputats ho consideraria un fracàs, sembla, com a mínim, una quimera. I no diguem ja quan parlava de les condicions que s’haurien de donar perquè Reagrupament entrés a formar part del Govern de la Generalitat.   

És el mateix que està passant ara a Esquerra. Quan Puigcercós proclama als quatre vents que la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació serà una condició sine que non per a pactar un nou Govern, en realitat el que està afirmant és que Esquerra a partir de la tardor passarà directament a l’oposició. Però, tot seguit, presenta una reguitzell de propostes que també reclamarà al possible soci de Govern, en temes d’infraestructures, d’economia, de polítiques socials, d’educació, etc. per a moltes de les quals sí que podria trobar aliats per a compartir-les en un programa de Govern. Si la del referèndum era condició sine qua non, la resta ja hi és sobrera. Però és que immediatament es parla de l’objectiu d’encetar una reivindicació per a aconseguir el concert econòmic; un procés de negociació que s’iniciaria, segons diu Esquerra, quan acabés el període establert per a l’actual model de finançament, és a dir d’aquí a quatre anys, quan ja s’hauran fet noves eleccions al Parlament de Catalunya. Aleshores, per què s’exigeix el compromís de la convocatòria del Referèndum si ja donem per descomptat que a partir del 2014, tal com també es va acordar en el darrer Congrés d’Esquerra, començarem a cercar aliats entre els partits catalans per a presentar conjuntament la reivindicació del Concert econòmic a Madrid. Per la seva banda, a més, Carod continua dient que tenim tota aquesta legislatura per endavant per a preparar el Referèndum del 2014, que no coincideix ni amb les dates que Puigcercós reclama ara per a fer un nou pacte de Govern ni amb la perspectiva de negociar el Concert econòmic a partir d’aquest simbòlic any.  

És relativament fàcil, amb un micròfon al davant, deixar anar frases més o menys escaients però que no tenen per què ser coherents amb les que es deien ahir i molt menys amb la praxi política. No és d’estranyar, doncs, que ningú es prengui seriosament les declaracions altisonants dels altres, i es dóna per descomptat que els pactes vindran més donats per la força de l’aritmètica que per la coherència de plantejaments ideològics. Per això, els comentaristes no haurien de ser tan agosarats com per a treure conclusions precipitades, ni a favor ni en contra, de declaracions puntuals dels polítics. Ni Puigcercós ni Carretero, ni Laporta ni Mas ni cap altre, no són ni l’esca del pecat ni els salvadors de la pàtria. Per a situar-los en el lloc precís que els correspon ens cal una mica de perspectiva per analitzar cap on es va desplaçant el debat polític i, sobretot, quins suports reals tenen de la ciutadania. 

Tweet

Iniciativa per Catalunya pensa demanar la dimissió de Mariano Rajoy i d’Enrique Múgica, si la sentència del Tribunal Constitucional es contrària a l’Estatut. Se suposa que les declaracions del president del grup parlamentari ecosocialista Jaume Bosch són d’aquelles que es fan perquè de tant en tant bé s’ha de donar algun titular als mitjans de comunicació, però no perquè hagi estat una decisió meditada i raonable, i menys encara que es pretengui després portar a la pràctica. És la dinàmica general de la política. [@more@] 

En primer lloc, fóra absurd demanar la dimissió de Mariano Rajoy perquè no ostenta cap càrrec institucional del qual dimitir, i en tot cas seria un afer dels òrgans interns del Partit Popular. Però, en segon lloc, el plantejament sembla del tot erroni. Des de la perspectiva espanyola, si el Tribunal Constitucional, encara que estigui format per titelles pseudojuristes comissionats pel PP i pel PSOE, dictamina donant la raó als qui van presentar els recursos d’insconstitucionalitat, aquests queden clarament reforçats. Des de la perspectiva espanyola, amb una sentència adversa els qui quedarien en evidència són els qui n’avalaven la constitucionalitat, des del mateix Zapatero al Govern de la Generalitat; i hauríem de concloure o bé que la sentència del Constitucional jurídicament fos impresentable i motivada només per raonament polítics, i en aquest cas hauria d’actuar la fiscalia, o bé que els assessors jurídics tant del Govern i de les Corts espanyoles com de les institucions catalanes són professionalment una colla d’ineptes. Les dimissions no caldria demanar-les doncs, insisteixo, des de la perspectiva espanyola, a qui se li acaba donant la raó sinó a qui s’entestava en una posició que ha resultat errònia: ja siguin els defensors de l’Estatut, en cas que la sentència sigui desfavorable, ja siguin els qui van presentar els recursos en cas que la sentència n’avali la constitucionalitat. 

Des d’una perspectiva democràtica, cap Tribunal pot contradir la voluntat expressada per la ciutadania, ni el seu aval no li donaria més legitimitat que la que li va donar el poble de Catalunya, i que per tant li pot revocar en una altra consulta. I des d’una perspectiva catalana, una sentència adversa del Tribunal Constitucional només seria la constatació que els espanyols no ens accepten ni tan sols amb el grau de subordinació i de servilisme que comportava el text estatutari.

Tweet

Hi ha notícies que a vegades apareixen als mitjans de comunicació més per l’interès personal d’algú, o per un fet estrictament circumstancial, que per l’actualitat del tema. Sembla que ara ha escandalitzat a algú, i els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, que des de fa gaire bé 10 anys s’exhibeix una Constitució franquista, amb tots els seus símbols, a la seu de l’Eurocambra, a Brussel·les. I, està clar, els eurodiputats catalans, com si no haguessin passat tant ells com els seus predecessors mil vegades pel davant de les vitrines on s’exhibeix, ja s’han afanyat a demanar-ne la seva retirada. Entenc que aquesta petició la facin els eurodiputats socialistes i populars, però no que ho faci l’Oriol Junqueras. [@more@] 

Quan parlem de memòria històrica, parlem de mantenir viu el record del que es va esdevenir en el passat. Hi ha víctimes oblidades en fosses comunes, hi ha crims silenciats o ignorats per autors revisionistes, com hi ha fets històrics que pretenen ser tergiversats pels qui d’alguna manera se saben hereus d’unes conductes més que reprotxables. El 1997 es va sol·licitar als diferents Estats membres de la Unió que fessin una aportació simbòlica, representativa de cada Estat, per tal de mantenir a la seu de Brussel·les una exposició permanent. Les Corts espanyoles, amb molt bon criteri van oferir un exemplar del primer text Constitucional del 1978, el mateix text vigent encara. I naturalment, aquest text gestat o sorgit de les entranyes del franquisme conté els símbols feixistes de l’Àliga imperial i el lema del Règim que pretenia perpetuar-se maquillat en forma de Constitució, “Una, Grande y Libre”. I allà ha romàs, obert i a l’abast de tothom, un element de la memòria història que ens recorda quin és l’origen d’aquesta Constitució espanyola.  

No vulgueu fer d’historiadors revisionistes i col·locar-hi ara una nova edició que n’obviï la versió original, pel simple fet que ens produeix nàusees. Els alemanys també mantenen viu el record del nazisme i dels camps de concentració, justament perquè no volen deixar de tenir nàusees davant d’un passat històric que els avergonyeix, com als espanyols hauria d’avergonyir el seu passat feixista. Està clar que a Alemanya, com a Espanya, encara hi ha elements que reivindiquen ser-ne hereus, alguns mantenint els símbols originals i d’altres, maquillant-los. Per la memòria històrica, mantingueu els símbols feixistes que il·lustren l’original de la Constitució espanyola.  

Tweet

Ja s’entén que quan algú es troba a l’oposició s’ha de mirar amb lupa cada proposta i cada projecte governamental, tant per a trobar-hi els punts febles com per a poder demostrar que ells ho haurien fet millor. Això fa que, sovint, es presentin esmenes que el mateix que les presenta no hauria gosat incorporar-les en el projecte inicial si hagués estat iniciativa seva. Això passava durant els governs convergents i passa ara, encara que amb els agents canviats. El perill no està en un excés de zel, ni tan sols en la manca de realisme que es pot tenir des de l’oposició sobretot si aquesta és marginal i amb poques perspectives d’arribar al Govern, sinó que l’afany d’esmenar l’acció governamental faci perdre el nord. [@more@] 

Incomprensiblement, CiU ja ha anunciat que presentarà esmenes a la Llei del Cinema, diuen, per a rebaixar-ne la “imposició”. El projecte de Llei que es presenta ara és molt similar al que havien intentat presentar en diferents ocasions els governs convergents, i que no havien gosat tirar-lo endavant perquè sabien que tindrien una doble oposició: d’una banda la dels distribuïdors i exhibidors, per als quals els drets dels ciutadans els importen un rave, i la llengua i la cultura del país encara menys, i que per tant no entenen que calgui canviar res si imposant el castellà ells omplen igualment el calaix i s’estalvien de fer l’esforç de tenir en consideració els consumidors catalans. Però de l’altra, perquè sabien que tant el Partit Popular com el Partit Socialista s’hi posarien radicalment en contra. Ara que s’ha aconseguit, i en bona part gràcies a ERC, que els socialistes acceptin algunes propostes catalanistes i de defensa de la llengua catalana com aquesta Llei del Cinema, CiU fa aigües. 

Però el més preocupant no és que CiU intenti esmenar, com sigui, aquest projecte de Llei, ni tant sols que ho faci deshonestament per tal d’evitar que algú, a qui consideren adversari polític, pugui exhibir un èxit de la seva gestió. El més preocupant és que facin servir aquell argument falaç i hipòcrita de blasmar la “imposició” i de defensar la “seducció”, que han utilitzat sempre els nacionalistes espanyols, només quan es tracta de protegir la llengua castellana i mai quan és a l’inrevés. Les lleis sense mesures sancionadores per als qui les incompleixen són burles i caricatures de llei. Si la legislació espanyola conté, segons un informe del Parlament,  unes cinc-centes lleis, reglaments i decrets que imposen l’ús del castellà és perquè no tenen cap interès en seduir-nos perquè utilitzem la seva llengua, simplement ens la imposen. Aquesta nova Llei del Cinema, en tot cas, no imposa ni tan sols la paritat entre català i castellà, que tant defensen els nacionalistes del PP i de Ciutadans només en aquells àmbits on s’ha normalitzat l’ús del català.

Tweet

Deu ser relativament normal que els qui, sense ser-ne professionals, ens dediquem a fer comentaris d’actualitat, i més si són diaris com en el meu cas, no puguem anar a buscar sempre les fonts de cada informació, i que sovint ens limitem a fer comentaris a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació. El que això ja no és tan normal, o no ho hauria de ser, és que ho facin també els professionals del periodisme, o els qui parlen en nom d’institucions. I aquests dies, arran de la polèmica generada per la proposta de l’Ajuntament de Vic sobre la immigració, n’hem llegit i sentit de tots colors i alguns amb una insolvència esfereïdora. [@more@] 

És relativament fàcil de comprovar, sobretot en els mitjans escrits, com en la majoria dels casos no es citen les fonts ni els textos legals als quals fàcilment uns i altres es poden recolzar per a mantenir les seves posicions. Per exemple, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ha emès un comunicat molt dur contra l’Ajuntament de Vic, però ja admet que el fa a partir de les notícies publicades i no d’haver-se informat degudament; el comunicat comença textualment: “La Comissió de Defensa del Col∙legi d’Advocats de Barcelona ha tingut coneixement a través de les notícies publicades en diversos mitjans de comunicació que l’Ajuntament de Vic ha acordat exigir als ciutadans estrangers que viuen en el seu municipi i tenen l’obligació legal d’empadronar‐se, que, per fer aquest tràmit, acreditin que són titulars d’una autorització administrativa de residència legal. I,també s’ha publicat que l’Ajuntament ha decidit que transmetrà als cossos policials competents en matèria de control de legalitat administrativa d’estrangeria les dades obtingudes aprofitant aquesta circumstancia, dels ciutadans sense autorització administrativa de residència”.  

La darrera reforma de la Llei d’estrangeria publicada al BOE aquest mes de desembre, deixa clar que es tracta de lluitar contra la immigració il·legal. Per això fa una classificació de les diferents situacions d’estrangeria, per tal de delimitar els drets i deures de cada cas: des del qui està de pas, en una situació temporal per una qüestió d’estudis, de recerca o de treball específic, al qui disposa dels permisos de treball i residència legalment establerts. Entre aquestes situacions, evidentment, els anomenats “il·legals” no hi figuren perquè  se suposa, com es diu en el preàmbul, que són els que s’han de perseguir. Per exemple, s’hi diu: “En el Título III, con el objetivo de reforzar la lucha contra la inmigración irregular se prevén nuevas infracciones para evitar actuaciones fraudulentas, tales como los matrimonios de conveniencia, la promoción de la inmigración irregular por medios indirectos o el falseamiento de los datos para el empadronamiento.”

Un cop fet l’advertiment inicial que l’objectiu és lluitar contra la immigració il·legal amb la previsió d’expulsar-la quan sigui possible, la Llei ja no fa gaire referències més sobre els qui es troben en situació d’irregularitat. De manera que quan es detalla en cada article els drets i deures dels estrangers, s’ha d’entendre que es deu referir a les diferents situcions previstes d’estrangeria legal. No tindria sentit pensar que quan es parla dels drets dels estrangers, des del dret a vot en les municipals, al de treballar, crear una empresa, adquirir propietats o reclamar a l’administració, es parla tant dels estrangers en situació regular com dels qui no tenen papers. A l’article 6, s’hi diu: “2. Los extranjeros residentes, empadronados en un municipio, tienen todos los derechos establecidos por tal concepto en la legislación de bases de régimen local, pudiendo ser oídos en los asuntos que les afecten de acuerdo con lo que disponga la normativa de aplicación.3. Los Ayuntamientos incorporarán al padrón a los extranjeros que tengan su domicilio habitual en el municipio y mantendrán actualizada la información relativa a los mismos.” L’ambigüïtat no és casual ni producte de la incapacitat del legislador, sinó perfectament calculada. Cadascú pot interpretar-ho com vulgui, però sembla bastant difícil d’entendre que vulgui dir que quan un immigrant “il·legal” es troba davant de l’administració local, ha de gaudir de tots els drets, mentre que si és enxampat per la policia espanyola (aquí no s’hi val la cooperació entre policies) pot ser detingut i expulsat del país pel sol fet de ser aquí. 

En l’article 12 es diu que: “Los extranjeros que se encuentren en España, inscritos en el padrón del municipio en el que tengan su domicilio habitual, tienen derecho a la asistencia sanitaria en las mismas condiciones que los españoles.” Sembla que s’ha d’interpretar, doncs, en el sentit que té els mateixos drets que els espanyols, excepte que pot ser expulsat en qualsevol moment. És a dir, té dret a l’assistència sanitària però no a ser en el país on es pot oferir aquesta assistència sanitària. Difícil d’entendre.  

Més endavant, quan parla de les faltes greus, en l’article 53, la Llei cita aquests caos: “c) Incurrir en ocultación dolosa o falsedad grave en el cumplimiento de la obligación de poner en conocimiento de las autoridades competentes los cambios que afecten a nacionalidad, estado civil o domicilio, así como incurrir en falsedad en la declaración de los datos obligatorios para cumplimentar el alta en el padrón municipal a los efectos previstos en esta Ley, siempre que tales hechos no constituyan delito. Cuando cualquier autoridad tuviera conocimiento de una posible infracción por esta causa, lo pondrá en conocimiento de las autoridades competentes con el fin de que pueda instruirse el oportuno expediente sancionador…. d) Consentir la inscripción de un extranjero en el Padrón Municipal por parte del titular de una vivienda habilitado para tal fin, cuando dicha vivienda no constituya el domicilio real del extranjero. Se incurrirá en una infracción por cada persona indebidamente inscrita.” 

Sembla que l’Ajuntament de Vic ja ha desistit de la primera idea d’informar a la policia dels casos d’immigrants que no tinguin els papers en regla, és a dir que es troben en situació irregular. Però la llei en l’articcle 68 diu: “3. Con carácter previo a la concesión de autorizaciones por arraigo, las Comunidades Autónomas o, en su caso, los Ayuntamientos, emitirán un informe sobre la integración social del extranjero cuyo domicilio habitual se encuentre en su territorio. Reglamentariamente se determinarán los contenidos de dicho informe. En todo caso, el informe tendrá en cuenta el periodo de permanencia, la posibilidad de contar con vivienda y medios de vida, los vínculos con familiares residentes en España, y los esfuerzos de integración a través del seguimiento de programas de inserción sociolaborales y culturales.” No queda clar a qui s’han de remetre aquests informes, ni si aquests informes (com tot l’articulat de la Llei) es refereixen només als estrangers que tenen la seva situació regularitzada en qualsevol de les formes existents i prèviament relacionades en la mateixa llei. 

Continuo dient que em sembla un greu error la proposta de l’Ajuntament de Vic, i que hi ha motius més que suficients, tant de caràcter polític com de caràcter social o humanitari, per a rebutjar-la de ple. Ara bé, el primer responsable d’aquesta situació és el legislador (els partits que hi ha donat suport) que ha elaborat un llei que obre les portes a tota mena d’actuacions; la intencionalitat, la mala fe del legislador, era tenir una eina que ho permetés, encara que hipòcritament se’n fes un ús més restringit i selectiu, i no tan generalitzat com pretén fer l’Ajuntament de Vic.

Tweet