Bloc de notes de Josep Romeu

No és cap excusa, per més que sigui una realitat, disculpar una acció poc adequada amb l’argument que els altres també ho han fet abans. És cert que, en política, sobretot en aquesta política rastrera de gent que es posa com a principal i únic objectiu l’assoliment o la conservació del poder, hom aprofita qualsevol escletxa per a criticar, posar pals a les rodes i carregar els neulers fins i tot en temes en els quals no caldria donar-hi més voltes ni buscar-hi cinc peus al gat. Que les investigacions policials sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan hagin acabat desmentint la versió oficial de la fortuïtat del foc, no hauria de tenir cap més significació política, a no ser que s’hagués amagat informació deliberadament per a encobrir algú. Però no sembla que sigui el cas. [@more@] 

No entenc, doncs, l’actitud dels convergents, així com la dels partits nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) de voler buscar responsabilitats polítiques en un desgraciat incident com aquest. Com passa en moltes altres activitats públiques, és evident que els polítics han de refiar-se dels informes dels tècnics; i si aquests són erronis, com pot haver passat en aquest cas, l’únic que cal demanar-se és la idoneïtat i la preparació dels tècnics en qüestió. Em sembla absurd pretendre carregar contra el President Montilla o el Conseller Baltasar pel fet d’haver donat per bo l’informe dels bombers o dels agents forestals. O més que absurd, un recurs de baixa estopa amb mires absolutament electoralistes. 

Un cas ben diferent és el de la gestió de l’aeroport del Prat. Aquí no hi ha informes tècnics que valguin, sinó enganys deliberats dels responsables polítics de la negociació. Fins ara, els representants catalans del tripartit que negociaven amb el Ministeri de Foment el nou model de gestió de l’aeroport del Prat, així com el mateix ministre José Blanco, ens venien la història que la Generalitat hi tindria “un paper determinant”. Així ho havia assegurat el mateix Ministre, i semblava que el debat podia estar en la interpretació d’aquest concepte de “determinant”. Ara resulta que el Ministre admet que el que ell deia, i així ens ho ratificaven els representants del tripartit, era absolutament fals: “mai va estar a sobre de la taula cedir el control del Prat a la Generalitat”, ha dit el Ministre. A diferència del tema dels incendis d’Horta de Sant Joan, aquí sí que hi ha hagut engany deliberat; s’ha mentit al Parlament i a l’opinió pública fent-nos creure que s’estava negociant la participació “determinant” de la Generalitat en la gestió de l’aeroport. I les responsabilitats són compartides pels tres socis del Govern. Per dignitat i per honestedat política, caldria demanar dimissions per haver mantingut una farsa com aquesta, amb l’objectiu de continuar donant suport a un Govern espanyol que no té cap interès per a potenciar l’aeroport del Prat si no és com a complement o apèndix del de Barajas. 

Hi ha, només una excusa que podria atenuar la responsabilitat de l’engany: les falses promeses i les mentides que ens havien explicat fins ara eren promeses i paraules del Govern Zapatero i dels seus subalterns. Paraules i promeses que fa temps que no tenen cap mena de valor.  

Tweet

L’Ajuntament de Vic sembla que vol aprovar una mesura per a restringir l’empadronament d’immigrants en situació irregular. De fet, tant l’Ajuntament com els mitjans de comunicació i els partits implicats han donat versions diverses, sovint contradictòries, i és possible que en funció de les reaccions socials i polítiques s’acabi fent marxa enrere. Primer semblava que l’Ajuntament pretenia empadronar tothom que ho sol·licités, però donant un termini per a presentar tota la documentació que acrediti la situació legal del sol·licitant, ja que en cas contrari, es posaria en coneixement de la policia espanyola, que és la que té competències en temes d’estrangeria. Després, ha semblat que es rectificava i que no es passaria aquesta informació a la policia, però que en canvi s’enduririen les condicions per a fer efectiu l’empadronament. 

[@more@] 

La llei, no pas per casualitat ni per descuit, no és gens precisa en aquest tema: hom pot interpretar que l’Ajuntament té l’obligació d’empadronar tothom que ho sol·liciti, prescindint de si la seva situació està regularitzada o no. Però en canvi, també la llei d’estrangeria posa condicions a l’hora d’efectuar aquests empadronaments. No vull entrar en el cas concret de l’Ajuntament de Vic, perquè l’acord final encara pot acabar modificant-se i perquè en desconec els detalls. Amb tot, és significatiu que un grup d’extrema dreta que fa de la xenofòbia i el racisme els seu element definitori, com és Plataforma per Catalunya, hi hagi donat tot el seu suport. Mentre que dirigents comarcals i nacionals dels mateixos partits que conformen l’equip de govern municipal, CiU, ERC i PSC, ja hi han mostrat el seu desacord. Segurament, ha estat un greu error de l’equip de Govern municipal del qual procurarà aprofitar-se’n el grup racista que dirigeix Josep Anglada, però en tot cas aquí hi ha moltes més responsabilitats. 

La Llei d’estrangeria aprovada pel Govern espanyol és una llei clarament racista que nega els drets més elementals de les persones en funció de si es té o no en regla una documentació administrativa. Tothom sap que hi ha molts immigrants sense papers, molts dels quals distribuïts pel mateix Govern espanyol arreu de l’Estat quan no els pot expulsar, perquè des del punt de vista empresarial ja va bé que hi hagi una massa de població disposada a agafar qualsevol tipus de feina en condicions que no es podrien imposar a una persona d’aquí o amb els papers en regla. D’una banda, es fa una llei duríssima, netament racista, que nega drets fonamentals, però de l’altra es donen instruccions perquè tant la policia com els ajuntaments facin la vista grossa; entre altres coses perquè l’aplicació estricta de la llei seria escandalosament immoral i faria pujar els colors a qualsevol persona amb un mínim de dignitat.  

Entenc, i comparteixo, que associacions d’immigrants, de drets humans o grups com IC-V hagin mostrat el seu rebuig a les propostes de l’Ajuntament de Vic; però que surti el Ministre Corbacho dient que troba del tot improcedent aquesta mesura perquè no és tasca municipal denunciar els immigrants irregulars, em sembla d’un cinisme desmesurat. Encara resultarà que la barrera entre el que és o no és racisme no està en l’articulat de la llei, amb la responsabilitat directa dels qui l’han aprovada, sinó en els qui pretenen aplicar-la.

Tweet

(article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme) 

L’actitud de Joan Laporta, deixant-se festejar pels partits polítics però sense acabar d’aclarir el seu futur, despertava primer il·lusions, quan algú ja el veia incorporat a les seves files, i després recels, quan hom comença a veure’l com a possible adversari. I una forma de combatre’l, en cas que es presenti en solitari o a les files d’un altre partit, és acusar-lo de populisme. Un qualificatiu que no sé sap massa què vol dir, però que hom associa a persones amb afany de poder sense més ideologia que la d’acontentar l’electorat perquè li doni el seu suport. Si ho agafem pel cantó de l’afany de poder, Joan Laporta no té res a envejar a la resta dels dirigents polítics actuals; i si ens quedem amb la presumpta manca d’ideologia, els guanya de carrer en això de tenir les idees clares. [@more@] 

Només cal veure la política dels socialistes, caracteritzada per ser una política estrictament de dretes: suport a la banca i a les grans empreses, tendència a la privatització dels serveis, etc. I no fa gaire dies Artur Mas advertia: “Si amb el PP podem pactar la supressió de l’impost de successions, ho farem. Si pel Quart Cinturó ho hem de fer amb el PSC, ho farem. Si per defensar les competències de Catalunya i de l’autogovern hem de pactar amb ERC, ho farem”. No hauria d’estranyar tant, doncs, que Joan Laporta, igual com havia fet setmanes enrere Joan Carretero, deixi anar que per ell donaria llibertat de vot als seus diputats en temes teòricament més ideològics, que no tinguessin a veure amb l’autogovern i la defensa dels interessos nacionals de Catalunya. Perquè no és pas cert que al si de CiU, d’ERC o del PSC hi hagi unitat de criteris en temes concrets com el Quart Cinturó, l’impost de successions, l’avortament, les curses de braus o tants i tants altres temes; no és que els militants, ni tan sols els dirigents, d’aquests partits tinguin una visió monolítica, sinó que l’interès per a accedir o preservar el poder els obliga a establir unes normes rígides de disciplina de partit.  

Al si d’ERC, per exemple, sovint s’assisteix al debat sobre la conveniència de determinats pactes polítics, que normalment se sol concloure amb la inconveniència de pactar amb CiU pel seu tarannà de dretes. S’oblida, però que les polítiques dels socialistes sovint no són pas gaire més d’esquerres, llevat d’aquells aspectes més personals (avortament, homosexualitat, etc…) que irriten especialment la cavernícola jerarquia eclesiàstica, cosa que fa suposar al PP que en pot treure un rendiment electoral. Les polítiques seguides fins ara pel tripartit no es pot pas dir que sigui més progressistes que les dels governs convergents: tendència a la privatització tant de la sanitat com de l’educació (les escoles concertades religioses estan encantades amb el tracte rebut per aquests governs), un empitjorament notori de la sanitat pública, les entitats ecologistes estan revoltades contra el Departament de Medi Ambient, les ONGs desaproven les polítiques de cooperació… i som capdavanters en pèrdua de llocs de treball i a la cua a l’hora d’iniciar la sortida de la crisi. I malgrat tot, alguns encara es qüestionen si val la pena sacrificar plantejaments nacionals per participar en suposats governs d’esquerres. 

En tot cas, encara que fos possible pactar amb els socialistes polítiques d’esquerres, l’error està en confondre el que és essencial del que és circumstancial o accessori. Des del meu punt de vista no es pot equiparar la importància de la defensa dels drets nacionals de Catalunya, que són els que ens haurien de permetre fer veritables polítiques de dretes o d’esquerres, amb la defensa d’uns posicionament ideològics concrets. Jo puc ser antitaurí, contrari a la MAT, partidari d’enfortir el sector públic de la sanitat i l’educació, i moltes coses més; però cap seria suficient per a renunciar a portar Catalunya cap a la seva independència. No és que Joan Laporta no tingui una ideologia concreta, que a nivell personal suposo que la deu tenir, sinó que té més clar que la majoria quin ha de ser l’objectiu final i per tant la prioritat de la tasca política. La presència d’elements com Laporta o Carretero haurien de condicionar positivament la política catalana perquè afronti el veritable repte que tenim al davant, la Independència. De la resta, ja en parlarem més endavant o en tot cas com a prioritat de segona.

Tweet

Ho he hagut de llegir un parell de vegades per acabar-m’ho de creure. El dirigent socialista José Zaragoza, parlant de possibles pactes electorals, deia que l’ambició del PSC era governar en solitari, és a dir tenir una majoria suficient com per no haver de pactar amb cap altre grup polític; o millor dit aconseguir un resultat en què no sigui possible que la suma d’altres forces polítics conformin una altra majoria, que no és ben bé el mateix. Fins aquí és de pura lògica i és el que voldria qualsevol grup polític quan es presenta a unes eleccions; no hi ha ningú que cregui en la bondat de les coalicions, ni per a fer fronts d’esquerres ni fronts nacionalistes. Però la perla ve després, quan Zaragoza ha de respondre sobre la hipòtesi d’un pacte sociovergent i diu que només es justificaria si hi hagués una “emergència nacional” que, segons ell, seria “en el cas que cap de les dues formacions poguessin formar govern”. [@more@] 

És la mesura exacta del concepte de política que té el senyor Zaragoza, i al seu darrer el PSC, i molt probablement també altres dirigents i partits. L’objectiu únic de la política és l’assoliment del poder, tant se val que sigui per a fer polítiques de drets com d’esquerres, per a fer polítiques a favor del país o a favor del país veí, l’important és ser al poder. Per tant, per ell, “una emergència nacional” no seria una sentència del Tribunal Constitucional que ens deixés sense el marc legal que va votar la ciutadania, ni ho seria la incapacitat governamental de fer sortir el país de la crisi, ni molt menys el retrocés cada vegada més alarmant de la llengua catalana, o la pèrdua de confiança dels ciutadans envers la classe dirigent i la seva política de disputa de poltrones. Per ell, l’”emergència nacional” seria que el seu partit, o el suposat rival amb qui es disputen l’hegemonia, no pogués formar govern. Aquest és el seu drama nacional: no poder continuar vivint del poder. Convergents i socialistes, donat el cas, es posarien ràpidament d’acord perquè seria “una emergència nacional” i perquè al capdavall les seves diferències tampoc són tantes, ni en l’àmbit social ni en l’àmbit nacional. 

Quan es parla de desafecció política no ens referim a una incomprensible manca d’interès dels ciutadans per la política. Sinó a una més que justificada aversió a uns polítics perversos que han pervertit la política fins a l’extrem d’expressions com la de José Zaragoza. Potser l’“emergència nacional” comença a ser poder bandejar de la política aquesta colla de putrefactes sangoneres que ja s’han avesat a viure a costa dels altres i a costa del país

Tweet

El President de la Generalitat, que de fet no actua sinó com a president del PSC, ens l’ha tornada a jugar. Quan se li demanava que en tant que President encapçalés una resposta unitària de les forces polítiques davant d’una previsible sentència hostil del Tribunal Constitucional, ell s’hi negava en rodó, adduint d’una banda que no calia fer res fins que es sabés el contingut de la sentència i, de l’altra, que en qualsevol cas el que tocaria fer, segons ell, seria acatar-la. El que no volia de cap de les maneres és que hi hagués un front comú en defensa del país, si això volia dir haver d’enfrontar-se amb els seus superiors de Madrid. Ara ha pres la iniciativa, però amb trampa. [@more@] 

L’editorial conjunt d’ara fa unes mesos en què els principals mitjans de comunicació s’avançaven a demanar una actitud de dignitat per Catalunya, en defensa de l’Estatut que havia votat majoritàriament la ciutadania, podia presentar-se des de l’independentisme com una maniobra per a donar suport a un text tant de mínims que qualsevol retallada resultaria insultant. Però era un punt de partida que posava de manifest que una acció unitària de gran envergadura podria fer trontollar la posició de força dels poders espanyols. Algú, potser a partir de les Consultes Populars dels 13 de desembre, els deu haver fet adonar que davant de la deliberada passivitat del Govern de la Generalitat, la resposta unitària de la societat civil podria prendre un caire molt més nacional. Una cosa és que l’estratègia socialista passés per mantenir en silenci el Govern, cosa que els ha resultat escandalosament fàcil, i a l’hora de la veritat mostrar una lleu disconformitat amb el contingut de la retallada de l’Estatut, per acabar ajupint el cap i servilment acatar la sentència del Constitucional; però una altra és que la seva intencionada inacció deixés la via lliure a la societat civil per a mobilitzar-se. 

Entenc que aquest és el sentit de la iniciativa del President del Partit dels Socialistes, que ja va començar amb el discurs de Cap d’Any, estrictament de partit. Un cop aconseguit que els socis de Govern es fessin còmplices del silenci i la passivitat institucional, calia frenar també la societat civil. I una manera de fer-ho ha estat comminar-los a seguir el seu lideratge, en nom d’una unitat amb la qual només combrega el Partit dels Socialistes, més que per a emprendre accions reals de rebuig a la sentència per acabar acatant-la tots plegats.

Tweet

Les compareixences en roda de premsa del Conseller Joaquim Nadal acostumen a ser insulses, carregoses i ben poc aclaridores; la d’aquest dimarts, però, es superava a si mateix arribant a extrems de patetisme. Davant de l’evidència dels fets entorn del projecte de Llei de Vegueries, en lloc d’acceptar-los amb normalitat i cercar-hi argumentacions més o menys plausibles, Nadal actuant com a portaveu del Govern s’entestava a negar-la i insistia en reduir-ho tot a un problema de “maduració” de la llei: no hi ha discrepàncies internes al tripartit, deia, ni manca de consens amb el territori, sinó simplement el que passa és que la llei no està prou “madura”. Els qui sí que ja són una mica madurs són els ciutadans que no mereixen ser tractats com a imbècils, senyor Nadal. [@more@] 

Hi ha diferències clares entre els partits del Govern, potser no tant pel concepte de llei territorial que es voldria per a Catalunya, com per la pugna interna que mantenen permanentment per veure qui s’apunta la medalla o l’èxit de Govern. I ja en precampanya electoral, els socialistes no estan disposats a regalar a ERC un petit èxit governamental com seria l’aprovació de la Llei de Vegueries que, a més, per força haurà de portar tensions al territori. I aquestes tensions les reben sobretot els socialistes, donat que dominen les principals capitals afectades per la nova distribució territorial: Tarragona, Reus, Lleida, Aran, Vilafranca… Si al final s’arribés a provar la Llei en aquesta legislatura, cosa que dubto, seria perquè els socialistes s’haurien assegurat que mediàticament l’èxit de l’acord territorial no hauria estat degut a la gestió del conseller republicà Jordi Ausàs, sinó a la intervenció directe del President Montilla, en tant que president dels socialistes catalans.  

El que no té cap sentit és que a aquestes alçades es digui que no hi ha hagut prou diàleg i debat sobre la qüestió. És un tema que els partits d’esquerres venien reclamant des de fa anys als governs convergents, i li retreien la seva incapacitat per a desplegar l’Estatut en aquesta qüestió, un tema que portaven en l’agenda des del primer acord del Tinell, i que per tant se suposa que cadascú hauria d’haver tingut més o menys madurat com a proposta de partit. Però resulta que no, que els partits no havien debatut en absolut el tema, si tenim en compte, per exemple, que els socialistes de Lleida no es queixen per un aspecte menor o de detall sinó que reclamen el manteniment de l’àmbit territorial de la província. 

Senyor Nadal, no vulgui prendre el pèl a la gent. Les Lleis no maduren per si soles. Els partits polítics, i molt especialment el PSC, no han fet ni tan sols el debat intern per saber quina proposta territorial volen per a Catalunya; i, per tant, tampoc el Govern tripartit tenia clar quin havia de ser el model territorial. El qui ha de madurar és aquest Govern i els partits polítics que el conformen, però molt especialment el partit dels socialistes. El mínim que es podria demanar, en constatar la realitat, senyor Nadal, és una mica d’honestedat i de transparència, i no voler-nos enganyar amb subterfugis i fugides d’estudi dient que la “Llei no està prou madura”.   

Tweet

El debat al territori sobre el projecte de Llei de Vegueries sembla donar la talla del nivell i de la credibilitat dels nostres polítics. En general, el que es discuteix no és la idoneïtat d’una o altra proposta de vegueria sinó que no es toqui el privilegi d’una ciutat o demarcació, o no haver de veure’s inclòs en una circumscripció de la qual no se’n podrà exercir la capitalitat. Però són ben pocs els arguments que sentim basats en l’eficàcia i l’interès dels ciutadans. Probablement, en molts casos, ni tan sols es coneixen les competències reals d’aquestes noves vegueries, i per tant la conveniència que agrupi un determinat tipus de comarques amb unes afinitats en comú. [@more@] 

Sentint debats com els que protagonitzen Tarragona i Reus, sobre la possibilitat de compartir o no la capitalitat i de donar a la vegueria el nom estricte de la ciutat o bé una denominació més genèrica amb la qual s’hi puguin sentir igualment identificades les comarques de l’entorn de Tarragona, hom ja pot imaginar el tarannà i la talla moral dels seus protagonistes. Des del moment que hi ha una oposició tan frontal a compartir capitalitat és perquè es té el convenciment que aquesta s’exercirà amb una visió absolutament centralista, egoista i ignorant la resta del territori. I això vol dir que els partits polítics poden tenir els seus programes i els seus idearis generals, però que després no els exigeixen als seus militants i representants en el territori; poder fer bandera d’uns principis que després ningú es cuida de fer respectar.  

Algú hauria d’explicar, amb raonaments tècnics i d’eficàcia de cara al ciutadà, per què es reclama una vegueria pròpia per al Penedès o per a l’Alt Ter, o per què l’Aran no creu que hagi de pertànyer a la vegueria dels Pirineus, de la mateixa manera que el Govern hauria d’explicar amb els mateixos raonaments, per què no es pot considerar la petició que fan aquestes comarques. L’argument de Lleida, dient que la seva vegueria quedarà depreciada si no es manté la unitat de les comarques del Pla de Lleida amb les de la zona pirinenca, és d’una absurditat i d’un infantilisme incomprensible, però sobretot d’una preocupant manca de visió de país. Totes les províncies, en quedar suprimides, veuran esquarterat el seu territori; el que cal raonar és l’eficàcia que podrà tenir aquesta nova divisió territorial i no aferrar-se als privilegis del sistema caduc. 

Però, no. Tot sembla concloure’s amb posicionaments viscerals, de localisme per part dels uns i d’estratègies polítiques, més electoralistes que altra cosa, per part dels altres. De la mateixa manera, els populars s’aferren visceralment a defensar la divisió provincial imposada pel centralisme espanyol, perquè ara s’adonen que ni tan sols això no tenia ben lligat el seu cap de files.

Tweet

Tot sembla indicar que, malgrat les reiterades afirmacions del Conseller Jordi Ausàs, tampoc es podrà aprovar en aquesta legislatura ni la Llei de Vegueries ni la Llei electoral. Figuraven en la primera línia de l’acord del Tinell i del programa dels dos Governs tripartits; però, com sempre, a l’inici de la legislatura no es vol entrar a fons en una qüestió que se sap polèmica, i es va deixant per al final, moment en què tothom coincideix que tampoc és el moment oportú per a fer-ho. Hi ha massa interessos, partidistes i personals, en joc com per a encarar el debat amb objectivitat i amb rigor. [@more@] 

No té massa sentit que quan s’anuncia la data (inicialment era el 5 de gener) per a aprovar el projecte de Llei de Vegueries, s’iniciï el veritable debat territorial i s’hi presentin al·legacions que qüestionen aspectes bàsics del projecte de Llei. Aquest debat s’hauria d’haver fet amb anterioritat i no esperar a darrera hora perquè ajuntaments com el de Tarragona o el de Lleida, o territoris com el Penedès, l’Aran o l’Alt Ter, presentin les seves al·legacions a corre-cuita. I aquí la responsabilitat és fonamentalment dels partits polítics que a la Generalitat i al Parlament preparaven un projecte d’esquena a la seva gent al territori afectat. Tarragona i Lleida tenen por de perdre protagonisme, una por semblant a la que tenen els del Penedès o els d’Osona-Ripollès diluïts en unes vegueries amb les quals no se senten pas gaire més identificades que amb les províncies actuals. Però bé, un Govern, i amb ell els partits que el sustenten, han de prendre decisions. El lògic hauria estat obrir a inici de legislatura un debat al territori, acotat en el temps, amb la previsió si era necessari de consultes obertes a la població; i culminar el procés amb una presa de decisions, sabent que no seran del gust de tothom. Primer, decisions al si de cada partit, que cadascú assumeixi les pròpies contradiccions, i després al si del Govern. Però, com he reiterat diverses vegades, aquest no és un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres.  

La pugna interna entre els diferents socis es trasllada després al territori on els alcaldes socialistes, per exemple, no tenen cap mania a plantar cara al projecte de Llei del Govern, perquè saben que en realitat no és del Govern sinó de l’àrea que ha caigut en mans d’ERC. La disciplina interna del PSC faria impensable que els barons territorials es revoltessin contra els seus superiors; els socialistes coneixien el tema i el plantejament que es feia en el projecte de Llei des de fa temps, però intencionadament han esperat a darrera hora per a dinamitar una proposta que podria afavorir un dels seus rivals polítics.   

Tweet

L’espectacle que ens ofereixen els fantotxes del Tribunal Constitucional és entre esperpèntic, vergonyós i delirant. Un dia rere l’altre van filtrant possibles propostes de resolució sobre l’Estatut de Catalunya per tal de veure com l’encaixarien políticament les diferents parts en litigi. Els costa de trobar la fórmula exacta que acontenti tant al Partit Popular com al Partit Socialista. La darrera bufonada ha estat la que han filtrat a través del diari El País, intentant de marcar una diferència entre el concepte de “nació” i el de “nacionalitat”. [@more@]És possible que els magistrats del Partit Popular arribin a acceptar no tocar el substantiu “nació” del preàmbul, ni l’adjectiu “nacional” de l’articulat, a canvi que s’hi deixés clar que aquests termes es refereixen a la idea de “nacionalitat”, recollida en el text constitucional, i que seria diferent del concepte “Nació” en majúscules aplicable únicament a la nació espanyola. Així entre el “Teatro Nacional” i el “Teatre Nacional” la diferència bàsica no seria que l’un es refereix al Teatre espanyol, dirigit i gestionat des de Madrid i l’altre al Teatre català dirigit i gestionat des de Barcelona, i cadascun acomplint la missió de teatre públic i oficial de la nació corresponent, sinó que l’un es referiria al teatre de la nació espanyola i l’altra al de la nacionalitat catalana. Així, quan en qualsevol tràmit burocràtic ens fan omplir la casella “Nacionalitat” els catalans hi hauríem de posar "catalana", per lògica però ara també per decisió d’aquest simulacre de Tribunal; però aleshores els espanyols no hi podrien posar “espanyola” perquè aquest terme no es correspon a la nacionalitat, sinó a la nació.  Costa de creure que algú sigui tan ximple com per afirmar que s’ha d’acatar la sentència d’un Tribunal tan incompetent i indigne com aquest. Si la seva competència com a juristes, o almenys com a juristes mínimament honestos, és nul·la, com a lingüistes és nefasta.  

Tweet

Tweet