Bloc de notes de Josep Romeu

Acabo de rebre un missatge de l’amic Enric Canela, promotor de la magnífica iniciativa de 10.000 a Brusel·les, i ara de la plataforma Suma Independència. El seu plantejament és molt clar: en les properes eleccions, el que estarà en joc serà la voluntat del poble de Catalunya de seguir per la via estatutària, l’etern estira i arronsa amb el Govern espanyol que sempre acaba guanyant, o emprendre definitivament la via de la independència. Aleshores, diu l’Enric, l’objectiu de Suma Independència és “plantejar una alternativa a la situació actual, una alternativa que plantegi a l’electorat “Vols la independència?” i que vol aplegar molts vots a aquest SI”.  [@more@] 

Fins aquí, d’acord. El problema és la manera d’articular-ho, i l’Enric Canela diu: “No estem pensant en crear cap partit nou ni cap divisió en el ja fragmentat panorama electoral independentista. La nostra proposta, oberta, és que tots els partits, grups, associacions, entitats, persones que creguin que allò que ara és fonamental per al nostre país, (sic) s’uneixin per una vegada i de forma excepcional en una coalició per aconseguir la majoria parlamentària necessària per declarar unilateralment la independència i posar-nos en mans dels organismes internacionals”. Fantàstic, sempre que no es repeteixi una vella història: com que hi ha un excés de fragmentació, creem una nova entitat a la qual s’hi han de sumar els altres; i com que els altres probablement no s’hi voldran sumar, ens quedem amb una nova sigla o un grup més a l’espera que aparegui una altra inciativa amb el mateix afany aglutinador, ara amb l’afegit d’haver-hi un grup més per a reagrupar. Si repassem l’origen dels partits actuals veurem que ja Convergència pretenia ser aquest element cohesionador on convergissin les diferents sensibilitats nacionalistes, és el paper que en el seu moment va fer ERC quan va aglutinar els elements procedents de Nacionalistes d’Esquerra, de la Crida o de Catalunya Lliure, era la idea de les CUP com a candidatures d’Unitat popular, és el paper que vol fer també Reagrupament amb la seva crida a tots els independentistes perquè es reagrupin…  

No vull pas pensar que la proposta de Suma Independència sigui una estratagema per a crear un nou partit, forçosament condemnat a la marginalitat, ni per a situar-se a nivell personal en alguna de les llistes electorals que es presentaran, i voldria creure que realment només pretenen ser un grup de pressió per a forçar  el màxim d’unitat possible en aquest esgavellat món de l’independentisme. Però, això s’ha de fer des de la constatació prèvia que CiU no entrarà en aquest joc, que reagrupar ara Esquerra i Reagrupament és impossible, que les CUP tenen clar que el seu projecte és nacional i revolucionari alhora, i que Reagrupament ja té assumit que exerceix aquest rol d’aglutinar transversalment l’independentisme decebut per l’erràtica política d’Esquerra. La feina que tenen al davant els impulsor de Suma Independència és enorme i realment molt important: aconseguir una sòlida candidatura independentista on hi hauria d’haver Reagrupament, Laporta, Catalunya Acció, Partit Republicà, sectors de les CUP, un llarg etcètera de petits grups i moviments, i naturalment Suma Independència. Si és així, endavant, i ànims.

Tweet

No crec que hagi sorprès ningú que el President del PSC, José Montilla, hagi aprofitat el missatge institucional que corresponia tradicionalment al President de la Generalitat per a fer campanya electoral. El Partit dels Socialistes és fonamentalment un partit de Govern, en el pitjor sentit de l’expressió: el seu màxim objectiu és el de perpetuar-se al poder sense més horitzons de país en cap sentit. No li importa fer una política de dretes, de dreta pura i dura difícil de discernir de la que pot fer el PP, ni fer una política aigualida pel que fa a la qüestió nacional. La seva submissió al PSOE no és ni tan sols un convenciment, com pot tenir el PP, de formar part d’una mateixa comunitat nacional, sinó el mitjà més eficaç per a mantenir-se al poder. [@more@] 

Probablement, el President Maragall tenia encara quelcom de sentiment, una certa consciència de fer política per a projectar, a la seva manera, el país. Per a Montilla, com per a Hereu, Iceta o Zaragoza, tot es redueix a treballar per assegurar-se el manteniment de la xarxa de poder i control de les institucions. Tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han continuat amb la seva política, absolutament escandalosa, de costosíssimes campanyes publicitàries en què no s’anuncia res més que la bondat de la seva gestió. Si els socialistes, amb el beneplàcit dels seus socis escolanets, han fet ús i abús dels recursos públics per a publicitar-se permanentment, com no havia d’aprofitar el President dels Socialistes el discurs de Cap d’Any!   

I el seu missatge de partit era claríssim: no ens aventurem a anar ni cap aquí ni cap allà, ni endavant ni endarrere. El país funcionaria per pròpia inèrcia, més o menys igual que si no hi hagués govern. Per tant, des de l’òptica socialista els polítics no són els qui han de portar el lideratge social amb projectes, idees i fulls de ruta per al país, sinó que els polítics socialistes es limiten a adaptar-se i a administrar aquesta inèrcia (tant se val cap allà on ens porti) per a mantenir-se al poder. Ells mateixos són l’objecte i l’objectiu, la raó i la finalitat, de tota l’activitat política. El seu màxim eslògan publicitari és aquell “Visc de Catalunya”.

Tweet

Finalment, sembla que hi ha un acord per a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de cara al 2011. Per donar per vàlid el resultat de la consulta hi haurà d’haver un mínim de participació, que s’ha situat al 58%, i la independència seria reconeguda pel Govern Central si així ho expressen més del 51% dels ciutadans. Es posaria fi, d’aquesta manera, a unes tenses i conflictives relacions entre països de llengua i cultura diferents que, per atzars del destí (atzars relacionats amb el colonialisme i la violència) els havia encabit dins d’un mateix Estat. [@more@] 

Naturalment que hi ha hagut reticències per part dels ultranacionalistes que ara acaparen les estructures de l’Estat, que es negaven a acceptar que hi ha pobles i cultures diferents, i que si no poden viure en concòrdia és millor que cadascú faci el seu camí. És una visió extremadament conservadora pròpia dels nacionalistes més viscerals creure que les fronteres són inamovibles. Si partim de la  idea bàsica que l’Estat és només un instrument al servei de la ciutadania, no hauria de fer cap por que un determinat col·lectiu opti democràticament per constituir-se en Estat propi; cadascú sap el que més li convé. I no tenia cap sentit que fos un sector de l’Estat, per majoritari que hi fos, el qui decidís sobre el que més convenia a l’altre. Des d’una perspectiva internacional, lluny de l’apassionament dels qui ho viuen a flor de pell, i per tant lluny de concepcions nacionalistes, sembla absolutament lògic i raonable entendre que és preferible l’existència de dos estats que puguin conviure, o ignorar-se, com a bons veïns, que forçar la seva pertinença a un mateix Estat sabent que això genera conflictes permanents i insatisfacció per ambdues parts.  

Ara, només caldrà veure si el 2011 realment l’Estat complirà amb el seu compromís d’acceptar democràticament el resultat del Referèndum. Algú pot pensar que l’exigència d’un mínim del 58% de participació és molt elevada; però és evident que si els ciutadans poden exercir el seu vot lliurement, sabent que tant si opten per una o per altra via serà ben acceptada per totes les parts, les possibilitats de participació són molt més elevades que si l’Estat Central, com havia fet fins ara, s’hi mostrava hostil. Creuem els dits i esperem que s’imposi el seny i l’esperit democràtic. El poble sudanès s’ho mereix.

Tweet

Aquests eren els qualificatius que utilitzava el primer ministre britànic Gordon Braun per a expressar el que sentia després de l’execució a la Xina d’un compatriota acusat de narcotràfic. La Xina és eI país capdavanter en l’aplicació de la pena de mort, i no només per delictes de sang especialment greus, sinó també per delictes de caràcter polític; com és també un país capdavanter en la conculcació dels drets humans més elementals. A Gordon Braun no l’ha escandalitzat una execució més, ni tan sols que en aquest cas el condemnat hagi estat un ciutadà britànic, sinó que no li hagin permès fer-se la foto on ell aparegués com el salvador de darrera hora. 

[@more@] 

És la mateixa hipocresia que ha utilitzat la Unió europea en simular que desaprovava l’execució. Xina és el que és i com és perquè interessa a això que anomenem la “comunitat internacional” i que es concreta en els poders polítics i econòmics dels països més avançats. La defensa dels drets humans per part dels Estats Units i d’Europa no forma part de les seves prioritats, ni a la Xina ni a enlloc del món; però molt menys al gegant asiàtic que és vist com un mercat immens d’enormes possibilitats de negoci. Quan convé, i només quan convé, aquesta comunitat internacional es presenta com a valedora d’uns drets humans i d’uns principis democràtics per a imposar les seves tesis en països petits o que els resulten incòmodes perquè no s’adapten a les seves condicions i als seus interessos de mercat. I ho pot fer amb la mateixa contundència que després defensa règims corruptes, terroristes, dictatorials o que no respecten els drets humans. El tracte preferent que es dóna a la Xina, sabent que no compleix cap dels requisits per a ser considerat un país democràtic, és el que de veritat avala les seves polítiques repressives contra les llibertats individuals i contra les minories ètniques i nacionals. Un sistema repressiu que és vist amb molt bons ulls pels dirigents polítics i empresarials del món civilitzat, perquè els permet operar-hi sense haver de parar compte amb els inconvenients que té l’activitat empresarial a Europa, com els drets dels treballadors, els controls de qualitat o la salvaguarda del medi ambient.  

Gordon Braun està horroritzat i decebut perquè li han fet un lleig. Hauria quedat molt bé que, a darrera hora, el govern xinès hagués fet una excepció per tractar-se d’un ciutadà britànic; això li hauria permès guanyar punts electorals davant dels seus conciutadans, que bona falta li fa. Naturalment que hauria continuat donant suport com fins ara, i com la resta de països europeus, a la política repressiva i de negació dels drets humans a la Xina; almenys, mentre en puguin treure un sucós benefici.

Tweet

Amb dos anys de retard, de retard d’ençà de la darrera promesa de Zapatero, sembla que finalment tindrem traspàs de Rodalies. Naturalment, serà un traspàs a l’espanyola: un sí, però no, això per a tu, l’important m’ho quedo jo. Haurà estat la vella estratègia de guanyar per esgotament. No tenint cap mena d’escrúpol ni de vergonya per a incomplir les seves promeses i la paraula donada, o per passar-se pel forro el que pugui dir l’Estatut sobre la qüestió, no els venia d’aquí anar allargant les negociacions fins a l’infinit. De fet, no hi ha hagut ni negociacions: una simple negativa i un ja en parlarem més endavant, fins que s’acceptin els seus platejaments de no traspassar l’essencial.  [@more@] 

Tot sembla indicar que el Govern espanyol no s’ha mogut ni un pèl a l’hora de negar-se a traspassar el servei de Rodalies. Madrid continuarà gestionant les infraestructures, vies i estacions, el personal i els trens, amb tot el material tècnic complementari. Algú podria suggerir la pregunta: així què traspassen?. I la resposta més honesta i senzilla seria: res. Però, com que s’ha de simular que finalment tenim traspàs de Rodalies, anuncien com a gran èxit que l’Estat continuarà assumint el dèficit que generi el servei en el futur. Només faltaria que només ens haguessin traspassat el dèficit! Per donar més credibilitat al simulacre de traspàs, ben aviat podrem veure en els fulls d’horaris i potser també en els bitllets el segell de la Generalitat, perquè les úniques competències que assumirà el Govern català sembla ser que seran les dels horaris, les freqüències de trens i les tarifes. Dins d’uns límits, lògicament, que ja marcarà el Govern espanyol. 

Una presa de pèl com qualsevol altra que, tenint en compte que es va donar a conèixer ahir dia dels Sants Innocents, igual resulta que tot plegat era una broma; una broma que podria anar al Consell de Ministres de dijous. Al Conseller Nadal, i als seus companys de Govern, se li podria recordar aquell brevíssim conte de Pere Calders:

L’EXPRÉS Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació. 

Tweet

  Quan des del Ministeri d’Economia i des del Banc d’Espanya es va proposar endegar un procés de fusions de Caixes d’Estalvi, eren ben pocs els qui van objectar-hi res. A Madrid tenien molt clar que no s’havien de polititzar aquestes entitats de crèdit, i per això advertien que la bondat de les fusions estava per damunt de mirades curtes, de caràcter nacionalista. Per ells, barrejar la política amb la gestió de les Caixes era un disbarat, simplement havien de decidir quin dels sectors del Partit Popular havia de controlar la seva particular Caja Madrid. L’objectiu, el teòric objectiu de les fusions, era fer-les més solvents i evitar fallides com la de Caja Castilla la Mancha. I l’esquer, l’oferta d’un bon grapat de milions en forma de crèdit.[@more@]
Naturalment, el regal era enverinat. Contràriament a les seves pròpies directrius, el Banc d’Espanya animava les entitats de crèdit fusionades a acceptar la seva generosa oferta d’endeutament, amb el benentès que si d’aquí a cinc anys no podien retornar els diners, l’Estat assumiria part del control de les entitats. Sembla una d’aquelles típiques rondalles en què un pobre desventurat ven la seva ànima al diable a canvi de resoldre-li una situació difícil; la rondalla sol acabar amb alguna enginyosa facècia que al final li permetrà lliurar-se de les flames de l’infern. Però, en la història real de les Caixes hi ha dues diferències bàsiques: en primer lloc, les Caixes ara empeses a processos de fusió, llevat d’alguna excepció, no es trobaven en situacions compromeses com el pobre desventurat de la rondalla; i en segon lloc, aquí el diable no serà tan babau com per deixar-se escapar la presa per a la qual ha ordit tota la trama.

Tot i haver proclamat a Catalunya que no podíem ser tan curt de mires a l’hora de buscar socis per a les fusions, amb mentalitat “regionalista”, el cert és que el Partit Popular de Galícia i el de València han estat taxatius i més nacionalistes que ningú a l’hora d’impedir que cap de les seves Caixes entrés en processos de fusió fora de les seves fronteres. Una de les fusions que sí que sobrepassarà els límits territorials serà la que han formalitzat Sa Nostra, de les Illes, amb Caja de Navarra i Cajacanarias, però en unes condicions que salvarà la marca pròpia, l’àmbit territorial i la seva obra social específica. I és que tothom té por del que sembla inevitable: cada fusió suposa sobretot una pèrdua per a cada un dels territoris que deixaran de tenir una Caixa pròpia. I encara que inicialment pactin un cert repartiment de poder entre els seus directius i d’alguna manera tinguin en compte l’origen de cadascuna, tothom sap que d’aquí a ben poc tot això s’haurà diluït de manera que la nova entitat d’estalvi actuarà sense aquella visió local o comarcal que havia motivat la creació de les deferents Caixes. Però, un cop endegat el procés, la història no s’acabarà aquí: les entitats que no hagin estat engolides directament per l’Estat per no haver pogut fer front al deute que han contret amb les fusions, seran empeses a noves fusions fins que no quedi res d’aquella idea d’un poder econòmic descentralitzat que, modestament, pensava amb mentalitat territorial.

Fins avui les condicions i les garanties que ens podien oferir les diferents Caixes no eren tan diferents entre si ni en comparació amb els bancs. En tot cas, la mateixa inèrcia del mercat ja hauria corregit les anomalies que poguessin sorgir. I si no hi havia risc (totes havien presentat balanços positius, malgrat la crisi) per a la supervivència d’aquestes Caixes, hom pot demanar-se quin benefici en traurem els consumidors de tot plegat. Els clients de petites Caixes no ho eren per patriotisme o per localisme, sinó perquè les condicions que els oferien eren molt similars a les que podia oferir “La Caixa” o la majoria dels bancs. Qui serà, doncs, el guanyador de tot aquest procés? Els clients, no; i les diferents comarques o ciutats titulars de les antigues Caixes encara menys, perquè passaran de ser el centre de l’activitat de la seva Caixa particular a ser una comarca o ciutat perifèrica, lluny dels interessos de les grans visions financeres. Hi guanya l’Estat que assumirà un major control de les entitats d’estalvi, hi guanya la banca que elimina la competitivitat que li podia venir pel valor afegit de la proximitat que tenien aquestes Caixes, i hi deuen guanyar els directius que en les negociacions ja s’han procurat un lloc ben remunerat.

Tot just ara hem pogut sentir alguna veu alertant del mal negoci de les fusions (mal negoci per al país, no per als directius); i algunes pot ser que es facin enrere… però ja hem fet tard. Ens han guanyat una nova partida, i amb un Govern de la Generalitat com a simple espectador, com sempre.

Tweet

(article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

A Catalunya ens agrada emmirallar-nos en altres països amb problemàtiques semblants a les nostres, i sobretot amb països que tenen endegats processos de recuperació de la plena sobirania. Sovint hem posat com a model el Quebec pel fet que allà tenen reconegut, com un exercici democràtic més, el dret a celebrar referèndums sobre la independència, encara que no hagin acabat de reeixir mai; darrerament hem deixat de mirar Flandes, o ho fem amb més cautela, en la mesura que algun del partits nacionalistes flamencs s’acosten a posicions xenòfobes o d’extrema dreta; i tot i que sempre hi ha hagut, malgrat l’element distorsionant de la violència, una enorme atracció per la situació del País Basc, en part perquè tenen enfront el mateix Estat que hi tenim nosaltres, també en aquest cas hem tingut un fort desencís en veure com l’empenta que semblava tenir Ibarretxe amb el seu pla sobiranista se n’anava en orris a la primera, i més que previsible, negativa de les institucions espanyoles. Ens queda com a model estrella el cas escocès. [@more@]L’Scottis National Party ha liderat pràcticament en solitari la cursa cap al reconeixement de la sobirania del poble escocès. Amb tot, aquesta legislatura no podrà complir la seva promesa electoral de celebrar un referèndum el 2010 perquè no té al Parlament la majoria suficient per a fer-ho. L’oposició dels laboristes i dels liberals impedirà la convocatòria, tot i que hi havia sectors del partit liberaldemòcrata disposats a donar-hi suport, que s’haurà d’ajornar com a mínim per després de les eleccions del 2011. És possible que, llavors, l’SNP hagi incrementat la seva força al Parlament i s’acosti a la majoria absoluta, però molt probablement encara necessitarà el suport d’altres forces polítiques, com els verds i  els liberals. En la propera campanya electoral, doncs, es posarà de nou una data per a la celebració del Referèndum per a la Independència d’Escòcia, l’any 2012. Tret que hi hagi un avenç electoral espectacular del partit d’Alex Salmond, complir amb aquesta nova data no serà gens fàcil. Per això, hores d’ara ja han començat a sorgir algunes propostes, certament perilloses, per a assegurar-se el suport parlamentari de cara a la consulta. Es tracta de la tercera via. A Escòcia, com a Catalunya, hi ha sectors nacionalistes clarament partidaris de la independència, encara que per a molts escocesos això no hauria de significar forçosament un trencament amb la corona britànica; igualment, hi ha sectors declaradament unionistes, partidaris de mantenir l’estatus actual dins de la Gran Bretanya; però sobretot, com aquí, hi ha amplis sectors socials descontents amb el tracte rebut per part de l’Estat i que oscil·larien entre l’aprofundiment de l’autonomia, el pas cap a un sistema més federal o la mateixa independència. Seria per a captar aquests darrers que hom proposaria una tercera via. Es tractaria de celebrar un Referèndum no pas amb dues opcions, sinó amb tres: deixar les coses com estan, la independència o l’aprofundiment de l’autonomia. Una proposta que, de tirar-se endavant, obtindria un resultat aclaparador a favor d’aquesta tercera via. D’una banda perquè molts dels qui optarien per deixar les coses com estan la preferirien per tal d’evitar la secessió, però de l’altra perquè sectors declaradament independentistes també podrien recolzar-la com a mal menor i com a via més possibilista, i sobretot perquè seria la solució per als indecisos o per als qui no gosaven abanderar-se de les tesis independentistes. Seria un avenç en l’autogovern que podria satisfer els autonomistes i els federalistes, però sobretot seria una barrera molt difícil de superar després per als partidaris de fer el següent pas cap a la Independència. En el cas català, però, jugaríem amb el desavantatge d’haver de negociar amb un Estat que sempre juga amb les cartes marcades, que incompleix tots els seus compromisos, i que fa de la deslleialtat i del joc brut la seva norma d’actuació. D’aquí que sonin com a amenaça les paraules de Joan Puigcercós, ara fa uns dies, tot valorant els resultats del 13-D: ‘La pròxima legislatura, Catalunya haurà de celebrar una consulta vinculant per decidir entre tres vies: quedar-se igual, intentar reformar la Constitució o crear un Estat lliure i independent.’  No es pot al·legar ignorància ni ingenuïtat a l’hora de proposar com a sortida una tercera via en què s’hagi de negociar res amb l’Estat: ni la reforma de la Constitució, ni l’aprofundiment de l’autonomia actual. Si juguem amb foc, tenim tots els números per a cremar-nos.

Tweet

(article publicat a Bloc Gran del Sobiranisme)

 A Catalunya ens agrada emmirallar-nos en altres països amb problemàtiques semblants a les nostres, i sobretot amb països que tenen endegats processos de recuperació de la plena sobirania. Sovint hem posat com a model el Quebec pel fet que allà tenen reconegut, com un exercici democràtic més, el dret a celebrar referèndums sobre la independència, encara que no hagin acabat de reeixir mai; darrerament hem deixat de mirar Flandes, o ho fem amb més cautela, en la mesura que algun del partits nacionalistes flamencs s’acosten a posicions xenòfobes o d’extrema dreta; i tot i que sempre hi ha hagut, malgrat l’element distorsionant de la violència, una enorme atracció per la situació del País Basc, en part perquè tenen enfront el mateix Estat que hi tenim nosaltres, també en aquest cas hem tingut un fort desencís en veure com l’empenta que semblava tenir Ibarretxe amb el seu pla sobiranista se n’anava en orris a la primera, i més que previsible, negativa de les institucions espanyoles. Ens queda com a model estrella el cas escocès. [@more@]L’Scottis National Party ha liderat pràcticament en solitari la cursa cap al reconeixement de la sobirania del poble escocès. Amb tot, aquesta legislatura no podrà complir la seva promesa electoral de celebrar un referèndum el 2010 perquè no té al Parlament la majoria suficient per a fer-ho. L’oposició dels laboristes i dels liberals impedirà la convocatòria, tot i que hi havia sectors del partit liberaldemòcrata disposats a donar-hi suport, que s’haurà d’ajornar com a mínim per després de les eleccions del 2011. És possible que, llavors, l’SNP hagi incrementat la seva força al Parlament i s’acosti a la majoria absoluta, però molt probablement encara necessitarà el suport d’altres forces polítiques, com els verds i  els liberals. En la propera campanya electoral, doncs, es posarà de nou una data per a la celebració del Referèndum per a la Independència d’Escòcia, l’any 2012. Tret que hi hagi un avenç electoral espectacular del partit d’Alex Salmond, complir amb aquesta nova data no serà gens fàcil. Per això, hores d’ara ja han començat a sorgir algunes propostes, certament perilloses, per a assegurar-se el suport parlamentari de cara a la consulta. Es tracta de la tercera via. A Escòcia, com a Catalunya, hi ha sectors nacionalistes clarament partidaris de la independència, encara que per a molts escocesos això no hauria de significar forçosament un trencament amb la corona britànica; igualment, hi ha sectors declaradament unionistes, partidaris de mantenir l’estatus actual dins de la Gran Bretanya; però sobretot, com aquí, hi ha amplis sectors socials descontents amb el tracte rebut per part de l’Estat i que oscil·larien entre l’aprofundiment de l’autonomia, el pas cap a un sistema més federal o la mateixa independència. Seria per a captar aquests darrers que hom proposaria una tercera via. Es tractaria de celebrar un Referèndum no pas amb dues opcions, sinó amb tres: deixar les coses com estan, la independència o l’aprofundiment de l’autonomia. Una proposta que, de tirar-se endavant, obtindria un resultat aclaparador a favor d’aquesta tercera via. D’una banda perquè molts dels qui optarien per deixar les coses com estan la preferirien per tal d’evitar la secessió, però de l’altra perquè sectors declaradament independentistes també podrien recolzar-la com a mal menor i com a via més possibilista, i sobretot perquè seria la solució per als indecisos o per als qui no gosaven abanderar-se de les tesis independentistes. Seria un avenç en l’autogovern que podria satisfer els autonomistes i els federalistes, però sobretot seria una barrera molt difícil de superar després per als partidaris de fer el següent pas cap a la Independència. En el cas català, però, jugaríem amb el desavantatge d’haver de negociar amb un Estat que sempre juga amb les cartes marcades, que incompleix tots els seus compromisos, i que fa de la deslleialtat i del joc brut la seva norma d’actuació. D’aquí que sonin com a amenaça les paraules de Joan Puigcercós, ara fa uns dies, tot valorant els resultats del 13-D: ‘La pròxima legislatura, Catalunya haurà de celebrar una consulta vinculant per decidir entre tres vies: quedar-se igual, intentar reformar la Constitució o crear un Estat lliure i independent.’  No es pot al·legar ignorància ni ingenuïtat a l’hora de proposar com a sortida una tercera via en què s’hagi de negociar res amb l’Estat: ni la reforma de la Constitució, ni l’aprofundiment de l’autonomia actual. Si juguem amb foc, tenim tots els números per a cremar-nos.

Tweet

Encara que el dia dels Innocents és demà passat, per a alguns es podria dir que és tot l’any. Arnaldo Otegi va trametre una carta a un altre pres. Aquesta carta, lògicament, va ser interceptada i llegida per qui l’havia de llegir abans que el destinatari, i veient que era prou sucosa es va filtrar als mitjans de comunicació. Aquí la paraula filtrar, emprada també quan el Tribunal Constitucional vol sondejar l’estat d’opinió que podrien generar determinades decisions seves, no té el sentit d’una fuga involuntària d’uns papers, sinó només com a sinònim de passar interessadament un determinat document, amb l’únic requisit de simular que no se sap d’on ha vingut. De la mateixa manera que els anomenats “fons reservats” són recursos de l’Estat per a delinquir, i els grups “paramilitars” no són sinó militars fent hores extres.  [@more@]

Entès, doncs, que periodísticament s’empren aquesta mena d’eufemismes per allò de mantenir les formes, sembla inexplicable que Arnaldo Otegi vulgui fer veure que ho ignora i els seus advocats anunciïn que poden emprendre accions legals per un suposat delicte de violació del secret postal. Suposo que algú, més assenyat, el farà desistir de la seva absurda pretensió. Cap jutge no admetria ni a tràmit una denúncia d’aquesta mena sabent que prové d’una persona d’ideologia abertzale. Si la “Justícia” (un altre eufemisme) no té cap mena de pudor per a condemnar a tort i a dret qualsevol acció o iniciativa que pugui tenir una determinada ideologia, sovint sense proves ni argumentacions jurídiques, o amb argumentacions jurídiques que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament honest; si la “Justícia” és l’instrument de l’Estat per a institucionalitzar la injustícia, per a discriminar entre bons i dolents no pas en funció dels seus actes sinó estrictament en funció de les seves idees… com volen que ara atengui una insignificant reclamació de violació del secret postal! No hi ha cap jutge que dicti sentència contra ningú ni il·legalitzi cap partit per no condemnar el terrorisme, per exemple, sinó estrictament per no condemnar una determinada violència. La violació del secret postal deixa de ser delicte tan bon punt se sap que la víctima és un abertzale.

 Es parla de la corrupció generalitzada en el món de la política, i hi ha un bon punt de raó. No es parla tant, però potser perquè tothom ja ho dóna per suposat, de la corrupció o la violació de les lleis en el món empresarial, perquè és la mateixa Administració la que ja regula uns nivells acceptables d’incompliment de la llei; i no escandalitza ningú. Però és que la putrefacció de la “Justícia” és d’un nivell tan escandalós que faria avergonyir el mateix Millet en persona. Per això, no sé si és una broma d’Arnaldo Otegi pretendre que cap jutge vulgui atendre la seva reclamació perquè li siguin respectats els seus drets (els seus suposats drets). Si no és una broma, només se m’acut dir-li: Innocent, innocent!.

Tweet

No tinc massa clar si és o no un bon símptoma, però en els darrers temps sembla que tots plegats ens haguem desacomplexat una mica; alguns, potser una mica massa. Tothom sap que hi ha uns formalismes que s’han de guardar per a no ferir sensibilitats, per a justificar mínimament posicions altrament injustificables, i en definitiva per a poder presentar com a respectables totes les opinions i actituds. Fins ara tothom sabia que una cosa era el discurs oficial i una altra el pensament real que s’hi amagava; però sembla que s’hagi perdut el pudor i la vergonya per a presentar-nos tal com som i tal com pensem. [@more@] 

I en trobaríem exemples recents ben diversos, que no tenen en comú res més que aquest descarament de perdre allò que popularment se’n diu “els modos i la vergonya”. Podríem parlar de les sentències i decisions judicials contra el món abertzale, que criminalitzen qualsevol opció política que s’acosti a l’ideari de Batasuna, sense necessitat de més argumentacions jurídiques ni més proves que telèfons en una agenda. Podríem parlar del cas Millet, en què l’individu en qüestió va aprofitar els mecanismes institucionals que ja indueixen a la falsedat documental, encara que ell es va passar de rosca escombrant cap a casa. Podríem parlar dels casos de corrupció, Gurtel, Palma Arena o Pretòria, en què s’han posat de manifest pràctiques absolutament habituals i generalitzades, fins al punt que ni els mateixos protagonistes eren conscients del delicte; el mateix Francisco Camps donava com a prova de la seva innocència que la descoberta de la seva trama havia estat possible seguint mètodes no del tot homologats. I és que en el món de l’empresa seria molt rar trobar-ne una de sola que complís escrupolosament amb tot el que marca la llei; la mateixa Administració ja la incompleix. Podríem parlar del President de la Patronal espanyola, que en tant que President de la Companyia Air Comet no només deixa penjats milers d’usuaris que havien pagat el seu bitllet, sinó que a més encara se n’enriu públicament dient que ja es veia a venir que la seva empresa faria fallida i que ell no hauria estat tan enze com per a confiar-hi. O podríem parlar de la col·lecta “popular” (jo diria més aviat “socialista”) per a pagar la fiança de l’ex alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, perquè tothom sap que el seu error no han estat les potineries i els tripijocs, com n’hi ha a tot arreu, sinó l’excés de confiança, la fatxenderia i la manca de discreció; en el fons es mostren solidaris amb ell perquè s’hi senten plenament identificats, i un no sap de qui s’haurà de refiar demà. 

No es que hi hagi més joc brut que abans, sinó que tots plegats hem perdut la vergonya. Temps enrere hom havia encunyat l’expressió “enginyeria financera” per a explicar casos de corrupció, d’evasió d’impostos o de blanqueig de capitals, a base de sofisticats moviments i trames molt complexes; ara, ens hem tornat més xapoters, tant els professionals de l’estafa com les institucions o els tribunals que haurien de vetllar per l’aplicació de les lleis.

Tweet