Bloc de notes de Josep Romeu

En un d’aquests fòrums sobiranistes que hi ha a la xarxa, un comunicant anònim, encès enmig d’un debat sobre la viabilitat d’un Referèndum vinculant i en resposta a la insòlita afirmació de la Rut Carandell de celebrar-lo el 2010, deia: A mi a independentista no hi ha qui em guanyi "ABANS DEL 2010 HI HAURA UN REFERÈNDUM VINCULANT". Naturalment, el comunicant feia broma perquè les declaracions de la vicepresidenta de Reagrupament són d’una gratuïtat absoluta, però no deixen de reflectir una llastimosa realitat que vivim en l’àmbit de l’independentisme: hom mesura el grau d’integritat nacionalista molt més en l’estridència de les paraules que en l’eficàcia dels fets. [@more@] 

Malauradament, la qualitat dels debats independentistes existents a la xarxa, amb honroses excepcions, és baixíssima. Davant d’argumentacions que amb un cert rigor a voltes et presenten persones que no són independentistes o que són senzillament espanyolistes, no hi ha altra solució que admetre que aquests debats no reflecteixen en absolut la realitat del món sobiranista, que hom voldria creure molt més seriós i creïble. Amb una mentalitat gaire bé infantil no solament pretenem establir la línia divisòria entre bons i dolents, entre patriotes i botiflers, sinó que entre nosaltres encara establim una cursa per veure qui situa més enllà aquesta línia divisòria. Algú podria pensar que el panorama polític català es divideix bàsicament en dos fronts, el del catalanisme representat pel tripartit al qual se sumaria una CiU que a voltes des de l’oposició ha de jugar a una certa radicalitat, i el del PP i Ciutadan’s que juguen directament la carta espanyola; altres ampliarien aquest front espanyolista afegint-hi el PSC per la seva dependència del PSOE; un pas més el podríem fer establint la barrera entre els qui donen per morta la via autonomista, que en l’àmbit parlamentari es limitaria a ERC, i la resta de partits que encara juguen a trobar l’encaix impossible al si de l’Estat espanyol; aleshores, surten sectors extraparlamentaris, amb gent que podria estar a Reagrupament, a Catalunya Acció, a les CUP, o a moltes de les plataformes sobiranistes, que sense manies titllen aquesta Esquerra d’espanyolista, de manera que només resta l’esperança d’una nova força emergent que ens ha de salvar del naufragi; però sempre n’hi ha que no en tenen prou amb això, i acaben posant en el mateix sac a Reagrupament, o a qui calgui, perquè sempre hi ha qui és capaç d’afirmar que és més nacionalista que ningú. 

És un argument que ja he esgrimit en altres ocasions: si fos certa aquesta visió que sempre cerca la radicalitat més absoluta, que veu espanyolistes i botiflers a tot arreu, seria tan descoratjador que valdria més dir allò de “l’últim que apagui el llum”. Sincerament, prefereixo fer l’anàlisi a la inversa i descobrir, com feia l’enquesta d’El Periódico, independentistes a tot arreu. La independència, tant se val si serà abans o després del 2010, no la farà en solitari una nova força emergent que arraconarà els actuals partits parlamentaris, ni sumant-hi el 97’5% de votants d’Esquerra que segons l’enquesta votarien que sí en un referèndum per la independència, ni el  56’9% dels votants de CiU que es declaren independentistes, ni el 36’4% d’IC-V, ni el 30% del PSC, ni el 9’8% de votants dels PP que també votarien a favor de la independència. La independència l’assolirem, o no, tots plegats.

Tweet

Dies enrere, un estudi de la UOC dirigit pel sociolingüista Miquel Strubell indicava que en un Referèndum sobre la Independència a Catalunya guanyaria el Sí per un 50’3%, mentre que ahir mateix una enquesta encarregada per El Periódico donava un resultat negatiu, tot i que molt més igualat del que havia donat en enquestes anteriors. L’independentisme creix, això és obvi, encara que les diferents enquestes discrepin dels percentatges i de si al final la balança es decantaria cap a un o altre cantó. Per la seva banda, l‘Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), depenent de la UAB i la Diputació de Barcelona, en el seu Sondeig d’Opinió Catalunya 2009 ha obviat preguntar sobre la independència, perquè per damunt de la professionalitat dels seus responsables hi ha la disciplina de partit. I deuen pensar que, si no t’agraden les respostes, no preguntis. [@more@] 

Tothom sap que en una enquesta els resultats es poden orientar cap a una o altra banda segons el context i la formulació de la pregunta, segons si la resposta és més oberta o tancada, o en funció de si hi ha dues opcions radicalment oposades o si n’hi ha d’intermèdies, etc. En qualsevol cas, el que està en joc, bàsicament, és el respecte democràtic al dret a decidir de la ciutadania; els partidaris de la Independència acceptaríem sempre el resultat, fos quin fos, mentre que molts dels partidaris de la dependència ja avisen que ells no acceptarien el resultat d’una consulta democràtica. El que està en joc, doncs, és la democràcia: per als uns és un valor suprem, per als altres només seria vàlida si donés el resultat que ells volen. I davant de la por que el resultat no els agradi, opten per negar el dret a fer la pregunta.  

De tota manera, qualsevol enquesta que es pugui fer ara difícilment reflectirà del tot la voluntat de la ciutadania, arribat el cas. Les consultes del 13-D o aquestes enquestes estan fetes en un marc on les institucions neguen el dret a la ciutadania de decidir lliurement el seu futur, on l’opció independentista no es presenta com una normalitat democràtica sinó que es fa sota l’amenaça i la coacció dels poders públics. Molts dels enquestats o dels possibles votants, declinen l’opció independentista per por a les amenaces, i perquè creuen que els espanyols encara ens complicarien més la vida. Com ha passat en molts altres països que finalment han assolit la llibertat, en el moment en què es vegi que hi ha possibilitats reals d’assolir la independència, que hi hagi la perspectiva de què el resultat democràtic serà respectat amb normalitat, sortiran independentistes de totes les opcions polítiques actuals.

(publicat a  http://mediterrania.bloc.cat/)

Tweet

A Europa s’han encès totes les alarmes davant de la imminent relleu en la Presidència de la Unió europea que aquest primer semestre del 2010 ha de correspondre a Espanya. Ja se sap que aquest sistema rotatori de presidències de mig any tenen bàsicament la finalitat d’evitar que ningú tingui temps d’aplicar cap tipus d’orientació política, que cap país pugui erigir-se formalment en capdavanter d’Europa (informalment aquest rol ja el tenen ben assumit França i Alemanya, amb les reticències britàniques). En la majoria dels casos, la Presidència de torn de la Unió europea passa del tot desapercebuda, però en segons quines mans pot ser realment perillosa. I Europa tem que l’espanyola pugui passar no tan desapercebuda com les anteriors. [@more@] 

El que preocupa a Europa és l’amenaça llançada pel Govern espanyol de centrar tots els seus esforços en la sortida de la crisi i la lluita contra l’atur. La solvència contrastada del Govern Zapatero en aquest camp és per a esgarrifar qualsevol. En aquests moments en què els principals països europeus estan iniciant de forma més o menys decidida la sortida de la crisi, només faltaria que l’experiència espanyola es volgués exportar a Europa. Probablement és aquest concepte tan espanyol de la solidaritat interterritorial, consistent en frenar les iniciatives capdavanteres per igualar-nos tots a la baixa. Hom podria imaginar un plantejament europeista on cada país hi aportés el millor de sí mateix per tal que el conjunt en sortís beneficiat; igualment, des d’una perspectiva espanyola, hom podria imaginar un govern a Madrid interessat en aprofitar les potencialitats de cada territori. Però la seva idea és la inversa: invertir esforços i recursos per evitar el progrés de cap territori per damunt dels altres, o, millor dit, per damunt de Madrid; evitar que hi hagi cap aeroport que faci ombra a Barajas, que es faci una projecció exterior que no sigui la seva, que s’apliquin models propis en polítiques industrial o de comerç, etc. 

Només faltaria ara que Zapatero intentés prendre, durant aquests sis mesos de Presidència europea, cap tipus d’iniciativa per a sortir de la crisi o reduir les taxes d’atur. L’única esperança dels europeus és que sis mesos passen molt aviat, i amb els sistemes de bloqueig existents, com serà que no es pugui frenar i avortar qualsevol temptativa. No sé si Zapatero pot donar a Europa massa lliçons de res, però de lluita contra la crisi, segur que no. El millor que podria fer per al bé de tots plegats és oblidar-se del tema, no tocar-hi absolutament res, i passar de puntetes aquest mig any. Els catalans, però, juguem amb l’avantatge de saber que les seves amenaces són simplement això, perquè el que realment sap fer Zapatero és incomplir les promeses. I aquesta vegada esperem que així sigui.  

Tweet

Normalment, els polítics i els seus mitjans de comunicació acostumen a maquillar la realitat per a presentar com a avenços o èxits de la seva gestió el que són simples tapaforats, accions mediocres i fracassos sense pal·liatius. Aquesta vegada, a Copenhaguen, no han gosat fer ni això. Han hagut d’admetre que tot plegat no ha servit per a res, ni un trist manifest conjunt de bones intencions… I és que de bones intencions, cap ni una. [@more@] 

És possible que a algú, com una qüestió personal, li preocupi el tema del canvi climàtic i les greus repercussions que pot acabar tenint per al planeta. Però a les institucions, als Governs, al món financer i empresarial, preocupa molt més com mantenir el lideratge i sobretot com incrementar-lo aprofitant els reajustament que caldrà per adaptar-se a aquesta nova situació que tothom dóna per inevitable. El canvi climàtic, diuen, portarà més pobresa; però al primer món respirem tranquils, perquè això s’esdevindrà bàsicament als països que ara ja ho són. El canvi climàtic propiciarà l’eixamplament de les zones desèrtiques, bàsicament del continent africà, i l’agudització de fenòmens meteorològics adversos a les zones tropicals del sud est asiàtic; relativa tranquil·litat a la vella Europa o als Estats Units. El que es perdrà, pel que fa als recursos naturals, amb l’escalfament del planeta als països subtropicals es pot guanyar pel nord, a Rússia i al Canadà, per exemple. A Copenhaguen tothom tenia molt clar que no es tractava de defensar els països més pobres que es veuran més directament afectats pel canvi climàtic. En tot cas, l’única disputa o l’únic debat era veure si els anomenats països emergents, Xina, India o Brasil, podien arrenglerar-se amb els països capdavanters. 

Encara que alguns ecologistes presenten un panorama apocalíptic, hom espera que les conseqüències del canvi climàtic siguin suficientment lentes com per a poder-s’hi anar adaptant, i en aquest procés d’adaptació poder treure’n encara un bon rendiment. A Copenhaguen no s’ha volgut repetir el ridícul de Kyoto on es van acordar unes minses mesures que no ha complert ningú, tret de rares i honroses excepcions. S’hi ha acordat només que en continuarem parlant, mentre els països rics continuen competint, perquè aquesta és la lògica del mercat, pel lideratge i el manteniment d’una riquesa cada vegada més negada als qui no formen part del club dels poderosos.

(publicat a http://mediterrania.bloc.cat/)

Tweet

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El procés d’extinció d’una llengua segueix normalment tot un seguit de fases que van de les primeres interferències lingüístiques al trencament de la transmissió generacional, a partir del qual ja s’encara la recta final. I una de les darreres fases és la de l’atomització. Quan en una comunitat lingüística s’han perdut els referents de cohesió i hom ja no se sent identificat amb una forma estàndard ni amb un concepte global de país, fàcilment es pot caure en la temptació de concebre la seva parla com una singularitat local. I, suposo que com a mecanisme d’autodefensa o d’autojustificació, és possible que hom ho valori com una recerca d’allò més genuí i més autèntic, menystenint el que pot considerar com a formes alienes, adulterades o, en tot cas, poc escaients per a la seva particularitat. És el que li ha passat a l’occità o al reto romanx, i el que s’havia esdevingut també amb el basc. I en aquest darrer cas, justament per a invertir el procés, una de les primeres comeses dels governs nacionalistes va ser la consolidació d’una forma estàndard que fos assumida per tota la comunitat lingüística.

[@more@] 

En molts casos, doncs, són els mateixos parlants els qui inconscientment aboquen la seva llengua a la desaparició a base d’aprofundir en els localismes, fins al punt que cadascun d’ells resulta inviable com a llengua de comunicació. Però aquest procés és sobradament conegut també pels qui en altres temps haurien procedit a la persecució directa i sense embuts de la llengua. I, no podent-ho fer ara, almenys no pas amb la mateixa intensitat, s’han de limitat a posar pals a les rodes de la normalització i sobretot a restar amatents perquè aquesta normalització no es faci en detriment de la llengua que ells volen acabar imposant. I una de les maneres més eficaces de combatre una llengua  per tal de portar-la fins a la seva desaparició és forçar aquest procés d’atomització. És el que han fet al País Valencià, on el retrocés de la llengua no és només que sigui alarmant sinó que en alguns indrets sembla ja irreversible, i és el mateix que han intentat a les Illes. La voluntat de genocidi cultural hi és clara, i l’arma més poderosa és aquest segregacionisme, que en aquest cas no té res d’inconscient.

 Però això mateix s’esdevé en l’àmbit de la política. Els corsos, sempre immersos en lluites intestines, ho han posat molt fàcil a l’Estat francès; ben al contrari del camí seguit pels escocesos tot i tenir un nivell de consciència identitària força inferior, sovint sentint-se vinculats a la corona britànica encara que no se sentin anglesos. No gosaria dir que els catalans optem per la via corsa, però sí que som lluny de la via escocesa. És evident que tenim una classe dirigent poruga, que es perd en estratègies de curt abast i de més minsa volada, amb actituds i posicionaments que sovint ens treuen de polleguera; però també és cert que no hi ha capacitat ni per a bastir una alternativa seriosa ni per a orientar les diferents forces polítiques cap a un procés unitari. Fàcilment desertem dels grups majoritaris perquè creiem que són incapaços de satisfer les nostres expectatives, però després tampoc tenim la valentia, la generositat o la destresa suficient per a crear un moviment que sí que sigui capaç de satisfer-les. Acusem els uns d’aferrar-se als beneficis del poder, però després ambicions personals del mateix caire ens porten a l’atomització fins a l’infinit. A cada nou esdeveniment, apareix un nou grup, remarcant, això sí, que la seva voluntat és la d’aglutinar l’indepedentisme; però, d’entrada, ho han fent creant una nova capelleta. Si tothom té la voluntat de liderar un procés unitari, el resultat és l’atomització, símptoma o causa d’un procés que pot esdevenir irreversible

Tweet

En el debat al Parlament de Catalunya on s’havia de decidir si es bloquejava la Iniciaitiva Legislativa Popular per a prohibir les curses de braus, tant Josep Rull de CiU com Joan Puigcercós d’Esquerra van voler deixar clar que aquest no era un debat identitari. La tradició del braus no és aliena a Catalunya, sobretot a les comarques tarragonines, i en alguns casos pren formes ben genuïnament catalanes. Una vegada més, però, el debat polític barrejava els dos eixos tradicionals de la política de casa nostra, el més ideològic dreta-esquerra i el més identitari nacionalisme espanyol versus nacionalisme català. [@more@] 

És des d’una visió progressista que el promotors, amb un fort aval de la ciutadania, van presentar la ILP, per tal d’acabar amb el denigrant espectacle de gaudir amb el patiment i la tortura dels animals. I és des d’aquesta visió que partits com Iniciativa i Esquerra tenien clar que calia oposar-se als qui pretenien que el tema no arribés ni a debatre’s; no és pas per casualitat que les tres esmenes a la totalitat defensant que la qüestió dels braus no s’havia de discutir en comissió parlamentària provenien dels mateixos partits que defensaven que el tema del futur de Catalunya i la independència tampoc s’havien de consultar a la ciutadania. Hi ha tabús del nacionalisme espanyol que són intocables. És més que probable que al si dels partits d’esquerres hi hagi gent que sigui partidària de permetre les curses de braus i que prioritzi el valor tradicional de les festes amb els animals per sobre d’altres consideracions; no hi hauria unanimitat ni al si d’Iniciativa ni al si d’Esquerra, almenys a les comarques tarragonines. Però aquests partits han pres una decisió des de la perspectiva progressista o d’esquerres. 

I és el mateix que deu haver passat al si dels partits de la dreta, on de ben segur que hi ha gent a qui li repugna la brutalitat de l’espectacle taurí. Però aquests partits, especialment el PP i Ciutadan’s, i en bona mesura també el PSC, han prioritzat i han fet bandera del caràcter identitari de les curses de braus. La seva concepció de la política, on tot gira entorn de l’eix identitari espanyol ha prevalgut per damunt de qualsevol altra consideració.  

 (publicat a http://mediterrania.bloc.cat/)

Tweet

Finalment, Aragó ha aprovat l’anomenada Llei de llengües. No calia esperar-ne gran cosa; els socialistes s’han passat moltes legislatures incomplint el seu compromís per acabar fent una Llei que no fa sinó ratificar la discriminació dels seus ciutadans segons la seva llengua. Seguint el model constitucional, inconstitucional en sí mateix en la mesura que no considera la igualtat de drets entre les diferents comunitats lingüístiques, la nova llei aragonesa ratifica que només hi ha una llengua oficial, i per tant només els parlants d’aquesta llengua es podran beneficiar dels privilegis d’aquest reconeixement d’oficialitat. [@more@] 

Està clar que, com a mínim, ara es reconeix l’existència del català i de l’aragonès, fins ara obviada i fins i tot negada pels nacionalistes espanyols més radicals. El PP i el PAR s’han oposat a la llei perquè consideren excessiu que s’admeti l’existència de gent que tenen com a pròpia altres llengües diferents del castellà; i molt més que això els doni cap mena de dret. El Partit Popular és un partit que fa de l’odi contra els qui no parlen la llengua de l’imperi un dels seus puntals ideològics. I ho fa de la manera més deshonesta i perversa possible. A Catalunya, on es troba en minoria i no ha pogut evitar una certa, encara que incompleta, normalització del català, clama a favor de la paritat, d’un bilingüisme simètric i sobretot d’un reconeixement d’un suposat dret dels castellanoparlants a no haver de sentir com a pròpia la llengua del país, i per tant a poder tenir un sistema educatiu paral·lel. Uns plantejaments que nega en rodó quan la situació és a la inversa. Quan han governat a les Illes, on podrien aplicar aquestes tesis de bilingüisme simètric, es negaven a fer-ho per afavorir només la llengua castellana i anar marginant i minoritzant la llengua catalana. Al País Valencià, fan un pas més i ja es dediquen obertament a perseguir la llengua pròpia, a la qual neguen fins i tot el nom i la identitat. Però, ni les tesis dels populars valencians no les volen aplicar a Aragó, perquè aquí consideren que la supremacia del castellà és tan gran que ja els permet fer el darrer pas de negar-ne definitivament l’existència. 

Encara que el que diu el Partit Popular a Aragó sigui diametralment oposat al que diu el mateix partit a Catalunya, no vol dir que no formi part d’una mateixa estratègia. És seu objectiu, de caràcter netament racista i xenòfob, és l’eliminació de les diferents llengües de l’Estat espanyol per imposar-hi la uniformitat castellana. Les diferents polítiques seguides a Catalunya, a les Illes, al País Valencià o a l’Aragó, no corresponen, per contradictòries que semblin, sinó a diferents fases d’aquesta mateixa estratègia.

(publicat a http://mediterrania.bloc.cat/)

Tweet

Avui, el Parlament de Catalunya ha d’admetre a tràmit o rebutjar de ple la Iniciativa Legislativa Popular que proposa la prohibició de les curses de braus. Com ja s’ha demostrat en anteriors ocasions, el mecanisme previst per a les ILP no funciona; una darrere l’altra són rebutjades abans d’iniciar-se la seva discussió parlamentària perquè els grups polítics hi presenten esmenes a la totalitat. Primer es fa un simulacre de voluntat democràtica, acceptant que s’iniciï el costós procés de recollida de signatures, per després rebutjar-la de ple sense ni debatre-la en comissió. No té cap sentit posar unes exigències tan altes als promotors de les iniciatives populars, si després les han de menystenir a la primera. I és possible que avui es repeteixi l’escena. [@more@] 

És evident que en el tema de les curses de braus no hi ha unanimitat al sí de les formacions polítiques; tot i que els antitaurins serien més majoritaris en els partits més d’esquerres i menys espanyolistes, el cert és que arreu hi ha divisió d’opinions. Potser  per això, inusualment, la votació d’avui serà secreta, i per tant el resultat és més incert. Tant CiU com el PSC donaran llibertat de vot als seus diputats, diuen, per respecte a l’opció personal de cadascú. Curiós argument, perquè aquesta llibertat dels diputats no és per a debatre si cal prohibir totalment, només en part o per fer-ne algun tipus de regulació, sinó per a decidir si s’ha de respectar o no la voluntat dels milers de ciutadans que en demanen una prohibició a través de la ILP. Els diputats tindran la llibertat per a menystenir o no la iniciativa ciutadana, sense entrar en la seva discussió ni cercar-ne, en tot cas, una proposta alternativa. També és curiós que l’endemà de fer-se retrets al Parlament per les discrepàncies internes en el Tripartit, com si això fos una drama, o com si no en tinguessin també els convergents, els dos principals partits hagin decidit donar llibertat de vot als seus diputats. 

Aquesta llibertat de vot dels diputats, que probablement seria molt saludable si es generalitzés en moltes altres situacions on hi ha igualment discrepàncies internes, no té tant la voluntat de respectar el lliure criteri de cadascun dels parlamentaris que normalment no és respectat, sinó l’objectiu de reservar-se una coartada davant d’un possible resultat que els sigui difícil de justificar davant dels seus. Els socialistes catalans quedarien disculpats davant dels seus superiors de Madrid, en cas que la prohibició de la cursa de braus prosperés, i els convergents també quedarien disculpats davant d’un electorat majoritàriament contrari a les curses, si aquesta ILP és rebutjada. Un interessat simulacre de llibertat de vot, per a un simulat mecanisme de participació democràtica de la ciutadania.

Tweet

És un recurs habitual, en qualsevol text argumentatiu, fer ús de la comparació o de l’exemplificació. Està clar que, si no s’és molt acurat, es corre el risc de produir un efecte contrari al desitjat, perquè és evident que cada situació i cada realitat té unes singularitats pròpies i no equiparables a cap altra. I si el qui intenta jugar amb les comparacions és tan inhàbil com poc destre, pot arribar a fer-s’hi mal. Això és el que li ha passat al President de Cantàbria, en el seu afany d’argumentar que l’exercici de la democràcia a través dels referèndums només es pot permetre si voten tots els espanyols. [@more@] 

El seu exemple per a desqualificar les Consultes populars sobre la Independència ha estat aquest: “Suposem que a El Ejido hi ha una majoria de població marroquí i surt un alcalde del Marroc. Un bon dia, l’Alcalde decideix fer una consulta popular per considerar que El Ejido és marroquí. La resta d’espanyols quedaríem sorpresos”. Genial. Els que quedarien veritablement sorpresos serien els habitants d’El Ejido. És justament l’argument que els nacionalistes espanyols que viuen a Catalunya no voldrien sentir mai, i que els nacionalistes catalans tampoc el  fan servir. Els Populars catalans o els de Ciutadans posarien el crit al cel, i no dubtarien a titllar de racisme pur, si des de qualsevol opció sobiranista hom defensés que només els originaris del lloc tenen dret a decidir el futur del poble. L’exemple del President de Cantàbria traslladat a la realitat catalana equivaldria a dir que els qui han vingut d’altres contrades no tenen dret a decidir sobre el futur del país. Ben al contrari, la primera vegada en què s’ha reconegut a la població immigrada el dret a participar en les urnes, tot i sabent que la seva inclusió probablement incrementaria el percentatge de l’abstenció, ha estat en aquestes consultes sobiranistes.  

L’exemple del President de Cantàbria és d’un radicalisme xenòfob propi d’un ultranacionalista que no té cap parangó, afortunadament, a Catalunya. Mentre aquí en el món sobiranista es posa especial èmfasi en la construcció d’una societat catalana integradora i es reconeix el dret de vot a la població immigrada, no sembla que hagi escandalitzat ningú que el President de Cantàbria, Miguel Àngel Revilla reivindiqui el dret al pedigrí d’una comunitat per a decidir-ne el seu futur.

 (publicat a http://mediterrania.bloc.cat/)

Tweet

Quan a la primavera passada es va promoure una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya elaborés una llei per a celebrar un Referèndum sobre la Independència, vaig demanar reiteradament que se’m digués quin era l’objectiu de la proposta. Una pregunta que, per ser aparentment òbvia, semblava fins i tot molestar alguns dels seus impulsors. La resposta era tan simplista com irreal: celebrar un Referèndum per la independència. [@more@]De fet, no era pas la primera vegada, ni en va ser la darrera, que el fet de voler precisar posicions, de demanar aclariments, de posar dubtes, o simplement de reclamar una anàlisi més seriosa és vist com una actitud derrotista, entorpidora o fins i tot qualificada de poc patriotisme. Al si del moviment sobiranista, diguem-ne radical, sembla que hi hagi una cursa permanent per veure qui és capaç de fer la proposta més agosarada, qui la diu més grossa, o qui pot atribuir-se la patent del patriotisme més genuí i autèntic. L’anàlisi serena i l’avaluació dels riscos de qualsevol acció política hi són exclosos amb tanta facilitat com infantilisme. Ben mirat, jo deia que la presentació d’una ILP per a un Referèndum sobre la Independència podia tenir sentit tant si es feia perquè es considerava que era el moment oportú perquè el Parlament la tirés endavant, com si es feia simplement com a acció testimonial per a posar el tema damunt la taula dels partits polítics, com si senzillament es volia emplaçar les forces polítiques que s’autoqualifiquen de sobiranistes; però el que no tenia sentit era presentar-la sense saber què en volíem treure, i quin objectiu tenia. Fins i tot es va començar a mobilitzar gent com si realment s’hagués de tirar endavant el procés de recollida de signatures, quan era evident que tal com es presentava no ho assumiria ni Esquerra. El resultat va ser el que calia esperar: desànim i frustració. L’endemà de les Consultes populars, sense haver-ne fet amb calma la suficient anàlisi conjunta, sense tenir en compte els municipis que tenen previst de fer noves consultes el febrer o el mes d’abril, i sense comptar amb la realitat del Parlament de Catalunya, s’ha presentat una nova ILP per demanar un Referèndum vinculant pel proper 25 d’abril. Aquesta vegada, l’acció ha estat tan irreflexiva que ni tan sols s’ha tingut en compte que no hi ha temps material per a tirar-la endavant, encara que tots els partits hi estiguessin d’acord. Aleshores, és lícit demanar-se quin és l’objectiu real d’aquesta proposta.

Tweet