Bloc de notes de Josep Romeu

La Mònica Terribas, Directora de Televisió de Catalunya, ha comparegut al Parlament davant la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i hi ha fet unes declaracions sorprenents i contradictòries, o si més no curioses. La qüestió va sorgir arrel de la pregunta d’un diputat de CiU que volia saber quin havia estat el cost econòmic de cobrir la notícia del nomenament de Joan Puigcercós al Santuari de Núria, amb ascensió al Puigmal inclosa. I la resposta va ser que “els partits polítics ens suposen una despesa molt gran i, a vegades, no donen cap notícia”. [@more@] 

Naturalment que trobo d’una absurditat descomunal pretendre buscar les pessigolles sobre el cost de cobrir una informació al Santuari de Núria o al cim del Puigmal, amb totes les dificultats tècniques que això representa. El més barat, i potser per això el més habitual en els nostres mitjans de comunicació, és limitar-se a transcriure els comunicats de premsa, a reproduir declaracions de polítics encara que no responguin a cap fet noticiable, sinó al simple afany d’ocupar quotes de pantalla. Perquè el problema dels mitjans de comunicació no és que facin un esforç suplementari per a cobrir la notícia allà on es trobi, ja sigui al cim del Puigmal, al Japó, a la selva colombiana o a la plaça de Sant Jaume. Justament, el que es pot retreure a mitjans prou poderosos com la Televisió pública catalana és l’oblit sistemàtic de fets que haurien de ser noticiables per la seva gravetat, però que no es cobreixen perquè queden massa lluny, com el conflicte permanent dels pobles indígenes de la selva amazònica (ja ningú recorda les matances de mesos enrere, al Perú?), els interessos europeus i asiàtics a l’Àfrica on s’instiguen guerres i repressions brutals (ja ningú recorda el drama del Sudan?), i tants altres temes que ens ajudarien a tenir una visió global de la realitat del planeta, i que avui no tenim de cap de les maneres.  

El desconcertant, però, és que la Mònica Terribas admeti que els partits polítics li suposen una enorme despesa des del punt de vista informatiu, però que, al capdavall, sovint no donen cap notícia. Doncs, això, ja no és responsabilitat dels partits, sinó dels mitjans de comunicació. Ningú està obligat a donar notícies, de manera que són els mitjans i en aquest cas Televisió de Catalunya qui malgasta esforços en cobrir activitats dels polítics que no tenen cap interès informatiu. Són els mitjans que, per comoditat i per manca de professionalitat, s’obliden de la realitat objectiva de casa nostra i d’arreu del món, que podria ser notíciable, per dedicar-se a seguir de forma abusiva, reiterativa i sense cap interès especial l’activitat d’uns polítics obsessionats en esdevenir notícia permanent.    

Tweet

Queda menys d’un any per acabar la legislatura. I just en aquests moments hi ha damunt la taula un munt de projectes i perspectives que podrien ser decisives a l’hora de fer-ne la valoració global. D’una banda, hi ha la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, a l’espera que el PP i el PSOE considerin que ha arribat el moment oportú per a fer-la pública, però de l’altra hi ha tot un seguit d’iniciatives de caràcter legislatiu que cal que accelerin el seu ritme de tramitació si volen arribar a temps: el desplegament de la LEC, la Llei del cinema, la Llei d’acollida, la Llei de Consultes populars, la Llei electoral, la Llei d’organització territorial (que fins fa poc se’ns deia que havia de ser prèvia a la llei electoral), la reforma de la Sindicatura de comptes, el finançament dels partits o la posada en funcionament de l’Oficina antifrau.  [@more@] 

En el context dels escàndols de corrupció política sembla que, almenys de cara a la galeria, els grans partits polítics es veuen obligats a buscar punts de consens pel que fa a la Llei electoral i a l’Oficina antifrau que fins ara ells mateixos boicotejaven. Potser, més que veure’s obligats a desencallar-los el que no gosen és continuar posant-hi traves tan obertament. Val a dir que des d’un punt de vista nacional no és possible aprovar la nova Llei electoral, si abans no s’ha reformat l’organització territorial; a no ser que es considerin vàlides les circumscripcions provincials  i que no es vulguin tenir en compte les vegueries, o que se’n faci una aprovació provisional que caldria tornar a reformar quan s’hagués resolt el tema de l’organització territorial. Per a Esquerra, però també per al tripartit, seria imperdonable acabar una segona legislatura participant del Govern sense haver tret cap de les grans lleis que ja es formulaven com a prioritàries del primer Pacte del Tinell, i que es retreia a CiU no haver-ho fet abans: la reorganització territorial i la llei electoral.  

Potser, doncs, no seria tan descabellada la hipòtesi d’unes eleccions anticipades, abans de l’estiu que ve. Seria una manera d’evitar que es pogués culminar l’aprovació de cap d’aquestes lleis que incomoden tots els partits polítics, evitar l’escenificació dels desacords profunds entre els socis del tripartit o evitar que un partit en concret les pogués exhibir com a èxit particular en la campanya electoral. O potser ja tenen calculat que, a hores d’ara, i comptant amb el ritme lent que ells mateixos s’autoimposen, ja no hi ha temps material per a aprovar-les en aquesta legislatura.

Tweet

Benvingudes siguin totes les mesures que s’adoptin a partir d’ara per a fer més neta i transparent la gestió pública. Com sol passar sempre, hi ha hagut d’haver una sotragada forta perquè es comencés a actuar; i temes que semblaven encallats, avui poden tornar a moure’s. És a cop calent que tothom es veu en la necessitat de reconèixer les deficiències del sistema, i s’ha emprès una cursa per veure qui és capaç de presentar-se com a més disposat a lluitar contra la corrupció. A part que no seria d’estranyar que, un cop passada la febre mediàtica, tot tornés a ser com abans, el problema no serà tant d’elaboració de lleis, reglaments o compromisos com de canvis d’actitud que permetin als polítics guanyar-se la credibilitat perduda. [@more@] 

Malgrat les evidències, són ben pocs els polítics que hagin entonat un mea culpa clar i contundent que no es limiti a culpabilitzar “el sistema”, “la burocràcia” o unes genèriques “estructures polítiques”, com si al darrere de tot plegat no hi hagués uns responsables, com a mínim per negligència, amb noms i cognoms. Per això, em sembla molt honesta l’actitud de Ramon Serra i Ramoneda, patró de la Fundació del Palau de la Música, de reconèixer-se a sí mateix com a negligent a l’hora d’exercir la seva funció de vetllar pel bon funcionament de l’entitat i, en conseqüència, proposant la dimissió de tots els gestors que van permetre el cas Millet. Un reconeixement d’aquesta naturalesa en l’esfera política em semblaria indispensable per a creure’ns les presses que tenen ara els polítics per a presentar-se com a valedors de la transparència i de l’honestedat. Els mateixos que fa quatre dies deien que era impossible aprovar la Llei electoral, perquè cadascú la volia a la seva mida, ara ens anuncien que tenen tota la voluntat de tirar-la endavant; la Sindicatura de Comptes elaborava els seus informes on ja detectava irregularitats, però ho feia discretament per no aixecar la llebre, i no com ara que els esgrimeix a bombo i plateret; després d’haver passat per alt aquests mateixos informes de la Sindicatura de Comptes, aprovant-los al Parlament sense llegir-los o sense prendre’ls en consideració, ara tothom fa el propòsit de revisar-los detingudament; un dels grans esculls per a tirar endavant l’Oficina antifrau era que els socialistes es negaven a què aquesta també pogués investigar i intervenir en l’àmbit municipal (ara sabem per què); tothom sap que les Fundacions dels partits, a part de servir teòricament per a difondre les idees pròpies, amb una activitat més aviat escassa en comparació amb els seus recursos, són també portes obertes per al finançament encobert; no és casual que mentre uns posen especial èmfasi en prohibir les donacions anònimes, altres prefereixen atacar el tema de les condonacions de deute per part de les entitats de crèdit; tothom sap que els informes ficticis, sobrevalorats o inútils són el mecanisme que han utilitzat les diferents administracions per a fer pagaments amb diner públic que no gosarien posar en uns pressupostos… 

Massa negligències acumulades perquè puguem creure’ns la sinceritat de les propostes que fan ara, a corre cuita, els partits polítics. Les mesures que anunciava el President Montilla, com si es tractés d’una mà ferma que volia imposar al seu partit un criteri d’ordre i de transparència, no són sinó el compliment de lleis i normes ja existents, que fins ara s’han saltat a la torera. Benvingudes siguin totes les mesures que puguin prendre abans no els passi la febrada, però difícilment podrem creure en la seva voluntat real de regeneració política i de tallar de rel la corrupció si no són capaços d’admetre els seus errors i potser, com anunciava Serra i Ramoneda, presentar la dimissió.

Tweet

L’actitud del Govern espanyol és de permanent erosió de l’autonomia catalana. I una darrere l’altra va traient propostes, lleis i reglaments que atempten directament contra el nostre ja prou migrat autogovern i en contra de la llengua catalana. I l’estratègia espanyola sempre els funciona, entre altres coses per la nostra pròpia meselleria, a vegades fins i tot simulant un pacte o un compromís de darrera hora. Ara li toca el torn als mitjans audiovisual, com fa ben poc va ser el de la Llei de dependència o el de les Caixes d’Estalvi.  [@more@] 

D’entrada, el Govern espanyol, sabent que vulnera l’Estatut, llei que es pot vulnerar amb tota impunitat amb el vist-i-plau de tribunals corruptes, treu la seva norma pensant estrictament en els seus interessos nacionals que passen per eliminar els interessos de la nació catalana. Si la resposta és molt lleu, com va passar amb la Llei de la Dependència, ja no cal que faci res més: ja ha aconseguit envair les competències teòricament traspassades. Si hi ha unes certes reticències, l’estratègia consisteix en donar llargues al tema, argumentant que estan oberts al diàleg, però tirant pel dret amb resultats irreversibles com ha passat amb els Fons per a les Caixes d’Estalvi; per a les quals el Govern català, a instàncies d’Esquerra, va dir que interposaria un recurs d’inconstitucionalitat si no es modificava, però ja es dóna per perduda la batalla perquè l’operació espanyola s’ha culminat amb èxit, i sense el recurs anunciat. I ara ens trobem amb un cas similar amb la Llei de l’audiovisual, una llei ultraliberal que podia haver fet l’ala dura del PP, però que sobretot perjudica el sector audiovisual català. Han sortit les primeres veus alertant del perill, i fins i tot és possible que, si hi ha una forta resposta, el Govern espanyol s’avingui a fer-hi algunes modificacions. Amb modificacions o sense, serà un nou pas enrere per a l’autogovern i per a la llengua catalana. 

Però ells juguen amb avantatge. Saben que tenen sempre al seu favor els diputats del PSC i, en definitiva, el Govern de Catalunya. Només davant la insistència d’Esquerra aconsegueixen que el Govern català alci mínimament la veu, però mai amb la contundència necessària i sabent que al final es claudicarà. És el trist paper d’Esquerra al Govern de la Generalitat, on és incapaç de plantar-se quan els diputats socialistes a Madrid traeixen Catalunya. Faran una roda de premsa mostrant la seva disconformitat, però com a Govern es continuaran fent solidaris de les agressions contra Catalunya. I d’això se’n valen. Ja sé que argumenten els dirigents republicans que pitjor ens aniria si ells no hi fossin, però això no és cap excusa per no plantar cara decididament: no podem donar suport a un Govern còmplice amb aquestes agressions. 

Tweet

No és pas una situació nova, però sobta cada vegada que es produeix. Polítics i periodistes, degudament untats i comprats per a la causa, parteixen d’un apriorisme que ells mateixos s’han inventat, a partir del qual han d’anar bastint tota l’argumentació, encara que els resulti absolutament xocant i contradictòria. Basteixen la trama sobre bases deliberadament falses, i després ells mateixos queden sorpresos del que consideren inexplicable actitud dels catalans, perquè la realitat no els quadra amb la seva invenció. Ha passat en episodis rellevants com la investidura d’un President de la Generalitat no nascut a Catalunya, i ha passat ara amb un afer més anecdòtic com el fitxatge de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de futbol.  [@more@] 

The Times publicava un article sobre el nou seleccionador català i, a part de repetir les tesis més tronades del nacionalisme espanyol sobre el nacionalisme català i sobre la nostra llengua, feia una giragonsa ben curiosa. Amb una falta absoluta de professionalitat periodística, s’inventava l’argument dient que el catalanisme s’avergonyia del fet que Cruyff no parlés i no volgués parlar català; però, a l’hora, conseqüent amb les seves invencions, trobava incoherent aquest nomenament de la Federació catalana de futbol, avalat pel Govern català, per la Secretaria General de l’esport regida per ERC, o per l’inefable President independentista del Barça Joan Laporta. S’inventa la història del llop que es menja els nens petits, i després titlla d’incoherent el presumpte llop perquè es posa a jugar amb els nens en lloc de cruspir-se’ls. És el mateix que va passar quan ERC va possibilitar l’elecció de José Montilla com a President de la Generalitat; va sortir de boca de nacionalistes espanyols la idea que un “xarnego” no podia ocupar el càrrec de President, i menys venint de la mà dels perniciosos i excloents independentistes. Ho deien perquè ells trobarien inconcebible i no haurien permès mai que una persona no nascuda a Espanya arribés a ser President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el fals periodista del The Times hauria trobat inconcebible fer seleccionador anglès algú que afirmés no estar disposat a parlar la llengua Shakespeare.  De fet, és el mateix que passa al País Basc on la Justícia s’acarnissa amb els sectors abertzales més dialogants i partidaris de trobar una via pacífica al conflicte. Perquè un cop fet la invenció que un bon abertzale ha de ser forçosament violent, no poden tolerar que n’hi hagi que optin per la via política del diàleg i de la negociació; per això van trobar inacceptable la treva d’ETA i es van dedicar, i es dediquen, a boicotejar qualsevol intent de sortida no violenta.

Tweet

Al món de l’empresa, els incentius en relació als guanys obtinguts són una pràctica habitual. Naturalment que no es tracta d’incentius als treballadors, sinó als directius capaços de treure el màxim rendiment d’aquests treballadors. Per als treballadors, l’incentiu és a la inversa: la no consecució d’uns objectius pot tenir conseqüències negatives. De manera que per als dirigents empresarials el que importa de veritat és la presentació de comptes de resultats d’on puguin eixir-ne sucosos rendiments personals; si això va en detriment dels drets laborals, de l’interès del país, o del mateix futur de l’empresa ja no és problema seu, i no figura en la seva agenda de treball. Aquesta mateixa perversa pràctica empresarial portada a la funció pública pot tenir resultats encara més perniciosos. [@more@] 

A Colòmbia, per exemple, els cossos policials rebien incentius si podien presentar en el seu expedient la detenció, o millor la mort, de presumptes guerrillers. Aleshores, com que no era un objectiu fàcil i al Govern li interessava donar la imatge que estava lluitant exitosament contra la guerrilla, la solució era inventar-se els cadàvers. Escamots policials, amb uniforme o sense tant se val, irrompien en poblacions més o menys allunyades de la capital, s’enduien per la força joves a l’atzar que uns dies després apareixien morts, vestits de guerrillers, i exhibits com a trofeus de caça que certificaven l’assoliment dels objectius imposats. Com sempre passa en aquests casos, les denúncies presentades no tenien cap altra resposta que la repressió, de manera que militars i policies podien actuar amb total impunitat. Fins que una Comissió de les Nacions Unides va poder constatar la realitat dels fets: més d’un miler de morts en els darrers anys. Un cop descobert l’engany, el Govern d’Uribe simula la destitució d’alguns comandaments i atribueix els fets a “casos aïllats”. Naturalment, el Govern d’Uribe no ha deixat de rebre per això tot el suport de la comunitat internacional, i especialment dels Estats Units on quelcom de semblant ha passat amb la seva policia, que per tal d’assolir els objectius de lluita contra la delinqüència no dubta en posar proves falses per aconseguir la inculpació i condemna de detinguts sense recursos. Casos aïllats també, està clar. 

Encara que sigui a un altre nivell, també a França funciona el sistema d’incentivar cossos policials amb l’objectiu de presentar la detenció d’un mínim d’immigrants sense papers, i a casa nostra amb la fita posada en un mínim de multes diàries. Són les perverses tècniques empresarials que aplicades als teòricament defensors de l’ordre, no és que deixin de banda l‘interès i els drets de les persones, sinó que els ataquen i vulneren directament.    

Tweet

Quan es dóna una situació de crisi, la recepta sembla molt clara: afrontem-la de forma directa i amb decisió, i sobretot sense perdre el temps en ximpleries. La política catalana viu una profunda crisi no pas perquè s’hagin destapat uns determinats casos de corrupció, dels quals ja se n’ocupa la Justícia, sinó perquè ningú es creu les explicacions que ens donen els partits; ni les que fan referència al desconeixement dels fets imputats, ni les que atribueixen els fets a errors o delictes unipersonals dels implicats, ni molt menys les que pretenen donar la impressió que s’està disposat a emprendre una veritable regeneració política. De fet, les mateixes explicacions que ens donen els polítics delaten el garbuix mental en què estan posats, i que lògicament no convenç en absolut els ciutadans. [@more@]Si hi ha hagut casos de corrupció, no caldria fer altra cosa que estirar del fil en la investigació i depurar totes les responsabilitats: les penals dels implicats en accions delictives, i les polítiques dels qui no han vetllat diligentment per la transparència del sistema i per la correcta aplicació dels diners públics. Però tothom és conscient que la crisi de desafecció política va molt més enllà, i per això es parla del finançament dels partits, de la llei electoral i, en general, del funcionament de les institucions. Aleshores, tothom es veu amb cor de fer proclames a tort i a dret en favor de la regeneració política, però advertint això sí que cal començar per allò que és més important, per allò que és essencial, i deixar-se de ximpleries. I en un mostra de la nul·la voluntat d’aquesta regeneració i transparència de la vida pública, cadascú defensa com a element clau i primordial aquell que millor li va als seus interessos partidistes, alhora que menysté i rebutja les propostes dels altres que li poden ser desfavorables. La Llei electoral catalana és inviable, avui per avui, perquè els interessos dels dos grans partits, CiU i PSC, són contraposats: per als uns cal prioritzar el territori i per als altres la proporcionalitat estricta, no pas perquè creguin que és més just un o altre sistema, sinó perquè han calculat el que electoralment els sortiria més a compte. Uns clamen contra les donacions anònimes als partits i altres contra les condonacions de les entitats de crèdit, però cadascú en funció de si s’ha beneficiat d’un o altre recurs de finançament. Pensant en què les imputacions de cobrament de comissions en els afers urbanístics de Santa Coloma poden afectar a personatges significatius d’un determinat partit, el seu oponent posava al mateix sac la malversació de fons públic i el cobrament de comissions. Quan es parla de la necessitat de transparència política, des de CiU aprofiten per reclamar que la transparència comenci amb l’explicació dels inexplicables informes del Govern. I així aniríem fent un llarg etcètera, on cadascú reclama com a primordial allò que sap que pot perjudicar més als altres, mentre que minimitza el que l’afecta directament a ell. Fins i tot el PP, emmerdat fins al coll de casos de corrupció per totes bandes, tenia la barra de reclamar explicacions al President Montilla, amb el convenciment que, digués el que digués, res els seria suficient o satisfactori. En definitiva, tots tenen la seva part de raó en atribuir als altres manca de transparència i de voluntat de regeneració de la política del país. Però el conjunt els posa a tots en el mateix bàndol dels qui creuen en la política com un modus vivendi, com una forma d’assolir i fer ús del poder, i en definitiva com una via per a fer realitat l’eslògan publicitari: “Visc de Catalunya”.

Tweet

El Conseller Castells va presentar ahir el Projecte de Llei de Pressupostos per 2010. Un projecte d’aquestes característiques representa un mar de xifres on fàcilment ens podem perdre, i que, en conseqüència, cadascú ens pot vendre segons li convingui. Com no podia ser d’altra manera, en període de crisi, es tracta d’uns pressupostos de contenció, de gaire bé 40.000 milions d’euros, amb una reducció del seu import total en un 0’4%. I com no podia ser d’altra manera, els partits polítics han d’escenificar el rol que els correspon, de govern o d’oposició, que té ben poc a veure amb l’acord o el desacord amb el detall d’aquest pressupost. [@more@]Poca credibilitat mereixen a la ciutadania tant els elogis com les crítiques que es fan al Projecte de Pressupostos del 2010. Tothom sap que l’oposició, per sistema, sense necessitat d’haver-se’l llegit i amb la seguretat que n’hauria fet uns de semblants si hagués estat al Govern, se l’ha de carregar dient que no són els pressupostos que el país necessita per a afrontar la crisi; en criticaran l’endeutament però probablement presentaran més propostes d’ampliació de partides per acontentar electoralment un o altre sector i es mullaran molt poc amb les partides que, segons ells, s’haurien de retallar més per tal de reduir-ne el dèficit. Unes crítiques que el Govern rebutjarà de ple, sabent que si hagués estat a l’oposició serien molt semblants a les que hi farien ells. És el mateix que ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat. A part del PP que ja tenia molt clar que, presentés el que presentés el PSOE, ells havien de fer-hi una oposició frontal, la resta de partits mirava de negociar amb Zapatero per veure quin rendiment en podia treure. Els mateixos pressupostos que ara resulten acceptables per al PNB, haurien estat un desastre si Zapatero no s’hagués compromès a blindar el concert econòmic basc; de la mateixa manera que aquest desastre de pressupostos haurien estat ben assumibles per Esquerra si Zapatero s’hagués compromès a traspassar a la Generalitat l’aeroport del Prat, per exemple. Tant poc creïble és afirmar que aquests són els millors pressupostos possibles, com afirmar que aquests no són els pressupostos que necessita el país per a afrontar la crisi. Tothom sap que tot plegat és pura comèdia. Amb l’única cosa que em quedaria és que aquests pressupostos, tant els de la Generalitat com els de l’Estat, són la constatació de la incapacitat de fer res per a sortir de la crisi. En tots dos casos es preveu que durant el 2010 continuarem immersos en la recessió econòmica, per tant amb pèrdua de capacitat productiva i destrucció de llocs de treball, menys ingressos per a les arques públiques i més despeses per a pal·liar-ne els efectes. I això en un context internacional en què els països del nostre entorn ja estant iniciant la seva recuperació; ens vam veure abocats a la crisi en el marc d’aquest context, però no som capaços de sortir-ne ni per la inèrcia del mateix marc. És la constatació del fracàs de les polítiques econòmiques de l’administració: la catalana i l’espanyola.

Tweet

La Junta Directiva d’Òmnium Cultural ha fet una declaració solemne dels principis que regeixen la seva gestió: transparència, rigor i independència. Com a soci no tinc cap dubte de la transparència, del rigor i de la independència de la gestió de l’entitat, com no tinc cap dubte que la declaració ve a tomb perquè hi ha hagut un escàndol majúscul entorn de la gestió d’una altra de les gran entitats del país: el Palau de la Música. I hom té molt clar que l’escàndol d’una entitat, d’un Ajuntament o d’un partit polític acaba perjudicant la imatge de tots plegats. Les explicacions d’Òmnium, doncs, haurien estat innecessàries si no hagués esclatat el cas Millet, com innecessària hauria estat la crida del President del Parlament de Catalunya a lluitar contra el descrèdit de les institucions, si no hagués esclatat el cas dels municipis del Barcelonès Nord.

[@more@] 

La Junta d’Omnium recorda en la seva declaració els mecanismes de funcionament que permetrien detectar qualsevol irregularitat, no ja per part de possibles auditors, sinó de qualsevol soci. Uns mecanismes que són més estrictes en el cas del Palau, amb un Consorci on intervenen les administracions de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, així com en el cas de les administracions locals. A hores d’ara resulta del tot inversemblant imaginar que, tant en el cas Millet com en el cas de Santa Coloma, no n’estaven al corrent els membres del Consorci i de la Junta del Palau, així com els membres del consistori presidit per Bartomeu Muñoz i la direcció del seu partit. A tot estirar poden al·legar que no s’imaginaven que la trama fos tan monumental ni tan descarada, però no pas ignorància; en tots dos casos, s’havien detectat irregularitats des de la Sindicatura de Comptes, els informes de la qual arriben a tots els grups polítics a través del Parlament, hi havia antecedents i denúncies que havien estat ignorades pels qui haurien d’haver vetllat pel seu correcte funcionament, i sobretot eren vox populi tant a l’interior mateix de l’entitat i de l’Ajuntament com en el seu entorn.

No és d’estranyar que a Santa Coloma hi hagi veïns que reclamin la formació d’una gestora que supleixi la totalitat del Consistori, el mateix que caldria reclamar a les estructures del Palau de la Música. No hi ha cap possibilitat que els qui d’alguna manera o altra han participat en la gestió del Palau i de l’Ajuntament de Santa Coloma, i d’altres ajuntaments, puguin al·legar ignorància, cosa que seria una irresponsabilitat igualment greu per part seva. L’únic que tenen en defensa pròpia és que “no hi ha proves documentals de què n’eren coneixedors”, i això els pot eximir de responsabilitats penals davant la justícia, de la mateixa manera que intentaran eludir-les els qui avui estan imputats, però no els eximeix de la seva responsabilitat davant la societat.

Tweet

Poques sorpreses en el discurs d’ahir de Josep Lluís Carod Rovira. I és que els polítics són tan previsibles que hom pot fer-ne la crònica anticipada. Bàsicament es tractava de justificar la seva acció de Govern, la seva aposta personal en els tripartits, i reivindicar-se a si mateix per al futur més proper. Quan es produeix un relleu, o simplement algú s’acomiada d’un lloc de responsabilitat, s’acostuma a dir per pura cortesia que es comptarà amb la seva inestimable col·laboració i mestratge; un cop tancada la porta, ja ningú se’n recorda. I això és el que deu témer Josep Lluís Carod Rovira. Un tema interessant, però, del seu discrus va ser el de la transversalitat del sobiranisme.  [@more@] 

Hi ha dos grans temes que ERC es pot atribuir com a mèrits en els darrers temps, malgrat que després no els ha sabut gestionar correctament: d’una banda acostar el Partit dels Socialistes cap a posicionaments propis del catalanisme, evitant així una bipolarització entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català, i de l’altra posar el concepte de sobirania en l’agenda política del país. Amb una mica de perspectiva, és evident que els socialistes catalans van fer un gir interessant cap al catalanisme, no pas sense problemes interns ja que el discurs netament espanyolista hi era molt arrelat. Probablement, un dels retrets que es pot fer als Governs tripartits, des de l’òptica independentista, és que han seguit una línia continuista, en relació als governs convergents, en el camp de la política lingüística i en general en el camp de les polítiques nacionals, les del peix al cove o de la pluja fina que en diuen ara. Però aquest mateix retret que irrita a molts independentistes que confiaven que l’entrada d’Esquerra al Govern comportés avenços substancials en l’autogovern, té la seva part de mèrit, si tenim en compte que les polítiques governamentals toves nacionalment ja no les fa CiU sinó el mateix PSC que abans les combatia. Més que un balanç exitós de l’acció de Govern, com pretenen sovint els dirigents d’Esquerra, hi ha l’èxit d’haver impedit un desastre nacional si el PSC s’hagués comportat com els socialistes bascos, per exemple.  

Una mostra la tenim en el discurs que, paral·lelament al de Carod Rovira, feia el Conseller Castells advertint que podríem estar arribant al final d’una etapa en les relacions entre Catalunya i Espanya. Encara que els projectes polítics siguin diferents, com deia Carod “La transversalització del sobiranisme és una evidència irrefutable”. El problema és que l’actual direcció d’Esquerra, que fins ara ha comptat amb el suport de Carod, continua amb l’absurda estratègia d’erigir-se en l’únic valedor del sobiranisme, excloent-ne fins i tot els dissidents interns, en lloc d’avançar cap a projectes globals de país que contemplin aquesta transversalització.

Tweet