Bloc de notes de Josep Romeu

Avui al vespre, el Vicepresident del Govern i fins fa ben poc president d’ERC, pronunciarà una conferència amb el títol de “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”. Josep Lluís Carod Rovira, des del primer moment, s’ha afanyat a remarcar que es tractava d’una iniciativa personal, i que per tant és al marge de la seva condició de Vicepresident o de dirigent d’Esquerra. Que ho fa al marge de la seva condició de número dos del Govern, condició que mai ha exercit, sembla evident; entre altres coses perquè els socialistes no li ho permetrien. Ara bé, el que no pot argumentar és que ho faci a tall estrictament personal, al marge de la seva situació dins del partit, perquè és evident que la motivació no és altra que la de reivindicar-se un cop ha hagut d’admetre i donar per perduda la batalla interna. [@more@] 

Seguint la tònica dels darrers temps en la direcció d’Esquerra, és possible que més que una anàlisi de la realitat de la nació i de la vigència del concepte de “nacionalisme”, el que hi sentim sigui una justificació a pilota passada de la seva acció de Govern. Segurament, seríem molts els qui coincidiríem amb ell que el concepte de “nacionalisme” és molt mal vist a Europa i és utilitzat a l’Espanya més nacionalista com a arma per a negar-nos els drets com a poble. Les nacions a les quals ningú discuteix la seva sobirania i els seus drets nacionals, no cal que s’abanderin del “nacionalisme” perquè ja disposen de la força suficient, militar, política, judicial o econòmica, per a imposar-lo. El nacionalisme del PP o del PSOE, posem pel cas, és molt més radical, excloent i intransigent que el nacionalisme basc o català, inclòs el dels abertzales o el d’ERC. Però, donat que el nacionalisme dominant té, a més, el recurs mediàtic d’imposar el seu criteri i de fer veure que els nacionalistes són només els qui reclamen els mateixos drets que per ells resulten innats i inqüestionables; i donat que sembla una empresa titànica o impossible aconseguir que el nostre moderat nacionalisme sigui analitzat amb els mateixos criteris que el seu, Carod i d’altres ideòlegs del país ens proposen renunciar al concepte de “nacionalisme” i centrar-nos en el de “nació”.  

Fins aquí, podríem estar-hi d’acord. Ara bé, una cosa és renunciar al terme “nacionalisme” per a defensar la nació, i l’altra és renunciar a aquesta defensa. I, encara, una altra és autoimposar-nos un concepte de nació en construcció, prescindint de les arrels que la sustenten, de nació inclusiva en el sentit de resignada a perdre la seva identitat, i en definitiva un concepte de nació etèria i difusa que no acceptaria cap altra nació que ja disposa del seu Estat propi i a qui ningú li discuteix la seva sobirania nacional. És el que ha portat a terme, en els darrers temps, la política d’Esquerra dirigida pel tàndem caïnita Carod-Puigcercós, sense obtenir els resultats esperats en la “construcció” de les estructures nacionals. Pot ser, doncs, un discurs amb idees lúcides i interessants, com acostuma a tenir Carod Rovira, però més aviat com a testament polític, com a reivindicació personal i en definitiva més en clau interna que en clau nacional.   

Tweet

Davant del desconcert generalitzat en la vida política del país hom pot tenir la temptació de buscar-hi sortides individuals. Quan les enquestes ens diuen que una majoria dels ciutadans censura la classe política, que no hi té cap mena de confiança i que cada vegada se’n sent més allunyada en això que s’ha convingut anomenar-ne “desafecció”, hem de pensar que aquest sentiment és compartit per bona part de la militància i sobretot dels votants dels partits. És cert que els polítics s’han guanyat a pols aquest desprestigi, ho continuen fent i sembla que no tenen cap interès en deixar de fer-ho en el futur. Però també és cert que les respostes de la mateixa societat no troben el camí adequat per a redreçar-ho.

[@more@]
Al si dels partits hi ha una part important dels militants que o bé són càrrecs electes, càrrecs interns o càrrecs de confiança a les administracions, o bé aspiren a ser-ho. I tothom sap que cap dirigent mediocre vol veus crítiques o discrepants a les seves files; qui es mogui, no sortirà a la foto. Ho deia amb una contundència pròpia d’una mentalitat estrictament autoritària el President valencià Francisco Camps, però és una pràctica habitual en totes les formacions polítiques. No hi ha al si dels partits un diàleg i un debat normalitzat entre les diferents tendències; hi ha obediència estricta, cega, o marginació. D’altra banda, la desafecció, i en definitiva l’abstenció, no preocupa en absolut a la classe política perquè els permet igualment repartir-se el pastís; amb l’avantatge que, d’aquesta manera, persones honestes i amb talent que podrien fàcilment prendre’ls el lloc prefereixen aplicar les seves energies i les seves capacitats en altres camps, amb gran satisfacció dels professionals de la política. La societat contempla el panorama entre l’astorament, el fastigueig i la indignació, però sense saber trobar-hi una sortida. Per a molts, pretendre la regeneració política des de dins dels partits és del tot inviable, de manera que opten per crear moviments i plataformes ciutadanes sense arribar a consolidar un gran moviment social que sacsegi aquesta mediocre classe política. Entre altres coses perquè la fragmentació, els afanys de protagonisme i les ambicions personals també es reprodueixen en aquest àmbit. I d’altra banda, al marge dels partits polítics es poden afavorir determinats estats d’opinió i determinades tendències, que al cap i a la fi recolliran electoralment els mateixos partits polítics.

Aleshores resta l’altra opció de creure que, donat que cal una regeneració de la política i que els dirigents i les estructures actuals no responen positivament a aquesta necessitat de regeneració, podem crear un nou partit polític. És el que intenta Reagrupament; però sense haver-se presentat encara, ja apareixen veus que busquen noves alternatives com pot ser la plataforma que s’insinua que podria estar estudiant Joan Laporta, la voluntat de l’MDT de presentar-se a les eleccions malgrat el posicionament en contra de la CUP de la qual formen part, o les pretensions de la Montserrat Nebreda afirmant que “l’única alternativa és un moviment capaç d’arribar al Parlament i fer-lo esclatar”. És possible que alguna d’aquestes forces, sobretot Reagrupament, arribi a obtenir representació parlamentària; el que no està tan clar que és que puguin ser un revulsiu suficient per a fer esclatar res.

Tweet

He insistit diverses vegades, aquests dies, en què hi ha delinqüents professionals, hi ha gent que hi col·labora sabent com a mínim que amaga jugades fosques, però hi ha també uns condicionants i uns mecanismes induïts des de la mateixa Administració que ho faciliten. Evidentment, la reacció de la classe política ha estat immediata en el sentit de desmarcar-se dels implicats en la trama de corrupció, més que res per aparentar que es tracta de casos aïllats i sobretot per no haver de canviar res de la situació actual que l’ha possibilitada. Costa molt de creure que, a Santa Coloma de Gramanet on ara resulta que tothom ja ho veia i tothom ja ho havia advertit, els companys de Consistori no en sabessin res. Com costa de creure que no en sabessin res a la seu del PSC, on l’Alcalde de Santa Coloma formava part de l’executiva, o que no en sabessin res a la Conselleria de Política Territorial i Urbanisme. [@more@] 

Però, deixant al marge els actes estrictament delictius i les seves complicitats, en aquest cas transversals, hi ha un problema estructural, de fons, que des d’una perspectiva mínimament progressista resulta inacceptable: el finançament dels Ajuntaments depèn en bona mesura de la seva activitat urbanitzadora. A rel de la crisi econòmica, que a casa nostra ha tingut molt també de crisi de la construcció, hi ha molts Ajuntaments amb problemes greus de tresoreria perquè s’han reduït dràsticament els ingressos provinents de les plusvàlues, de les llicències d’obres i dels impostos que se’n deriven. Quan un Ajuntament sap que les seves finances, i per tant la seva capacitat inversora o de millora dels serveis, depèn de l’acció urbanitzadora és molt fàcil que es llanci a impulsar plans expansius, amb una destrucció del territori absolutament desorbitada com hem vist al litoral català (de Salses a Guardamar) i com hem vist a l’àrea metropolitana de Barcelona. És des de la mateixa Conselleria de Política Territorial i Urbanisme que s’han impulsat plans expansius, des d’una mentalitat estrictament de dretes (de dreta pura i dura) que aposta pel creixement desaforat en detriment de la qualitat de les poblacions existents i sobretot en detriment del territori. Quan algú parla de la possibilitat que torni CiU al Govern, almenys podem tenir la tranquil·litat que no és possible fer una política més agressiva contra el territori i més dretes que la que ha fet el tripartit en el camp de l’urbanisme. 

Que la Justícia faci el seu curs, que estiri de la manta tant com pugui, i no perdem el temps en si s’han vulnerat aspectes formals (si s’han de corregir, no és perquè ara s’hi hagin vist implicats delinqüents de guant blanc, sinó perquè són pràctiques inacceptables per a qualsevol detingut). Si hi hagués una mínima voluntat d’evitar casos de corrupció, i alhora de salvaguardar el territori, faria temps que s’haurien canviat els mecanismes de finançament dels municipis per tal que no es vegin premiats aquells que més urbanitzen, més destrueixen el territori i més afavoreixen l’especulació. I això, comptant que des dels partits no es confiï el govern de determinades administracions a xoriços consumats…!

Tweet

L’Estatut de Catalunya preveu la possibilitat de participació ciutadana en la vida política a través de les Iniciatives Legislatives Populars. Algú, amb un escàs sentit democràtic, podria pensar que els ciutadans ja estem suficientment representats pels partits polítics, als quals podem renovar la confiança cada quatre anys, donant per fet a la pràctica que els qui s’abstenen és perquè ja els va bé qualsevol de les formacions presentades. Però l’esperit de la Llei era donar una via diferent, d’iniciativa popular, perquè també es poguessin presentar al Parlament propostes legislatives sorgides directament de la ciutadania. Una vegada més, però, ens trobem en què tot plegat era una farsa, que no hi havia cap interès en desenvolupar la democràcia participativa i molt menys en apropar la política als ciutadans; i feta la Llei, feta la trampa. [@more@] 

Per a poder tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular s’exigeixen a les persones que l’impulsen tot un seguit de requisits, com ara la recollida d’un mínim de 50.000 signatures autentificades per tal que quedi clar que la proposta té un determinat suport popular. Naturalment que el fet de recollir aquestes signatures no implica l’aprovació de la Llei sinó simplement que la iniciativa parlamentària enceta formalment els seus tràmits a la Cambra catalana. Se suposa que per respecte als ciutadans i a l’esperit democràtic de la Llei, els parlamentaris haurien d’estudiar-se la proposta en Comissió i fer-hi les esmenes pertinents. Però, per als qui tot això de la democràcia els rellisca, i només ho veuen com una excusa per a continuar fent realitat aquell eslògan publicitari de “Visc de Catalunya”, la solució és fàcil: primer simulen autoritzar des del Parlament el tràmit de la recollida de signatures, sabent que és una tasca ingent i costosa; però tant bon punt es presenta la petició, suficientment avalada per la ciutadania, hi presenten una esmena a la totalitat, de manera que la Iniciativa Legislativa Popular no arriba ni a discutir-se en Comissió. 

És el que va passar amb la tramitació de la ILP que pretenia posar fre al cultiu de transgènics, és el que va passar amb la ILP que pretenia impulsar una Consulta popular sobre el Dret a decidir, en aquest cas bloquejada en el tràmit previ, i és el que pot passar ara amb la ILP dels antitaurins. El PSC i el PP ja han amenaçat amb fer servir aquest recurs de bloqueig, com ja ho havien fet anteriorment amb les altres ILP, amb el suport de CiU i en algun cas també amb el d’Esquerra i d’IC-V. Així, l’enorme esforç dels promotors de la ILP que han recollit més de 100.000 signatures pot quedar en paper mullat per la negativa dels polítics a debatre el tema ni tan sols en Comissió. Per honradesa i per respecte a la ciutadania, haurien pogut tenir la decència de no permetre’ls ni tan sols la recollida de signatures. Però honradesa i respecte són qualitats inexistents en una classe política que treballa dia a dia incansablement per aconseguir que els ciutadans s’allunyin el màxim de la vida política, del seu feu privat. Feta la Llei, feta la trampa, feta la farsa…  

Tweet

L’altre dia escrivia en aquest Bloc de notes que hi ha corrupció perquè hi ha gent sense escrúpols i sense vergonya, però també perquè hi ha uns mecanismes i unes administracions que ho permeten, quan no ho indueixen directament. Naturalment, vaig rebre de seguida missatges per diversos mitjans que em deien que no es podien barrejar les coses: com deia el comunicat institucional del President Montilla, una cosa eren determinats fets delictius aïllats i l’altra l’honorabilitat de la immensa majoria de persones que es dediquen a la política. Doncs, no. Encara que només ho diguem uns pocs comentaristes, com ho feia el López Tena dies enrere al diari AVUI, continuo creient en la responsabilitat gremial de la classe política i de les seves institucions. [@more@] 

Dels pocs comentaris polítics mínimament convincents, i mínimament honestos, en destacaria un del Conseller Joan Manuel Tresseras quan entonava un mea culpa afirmant que en el cas Millet “tots” havien actuat negligentment. I em sembla que aquesta seria l’única possibilitat no solament de fer creïble l’honestedat dels polítics sinó de fer creïble que hi ha alguna voluntat de redreçar la situació. Ben al contrari, l’espectacle que ens estan donat és absolutament a la inversa: en la mesura que es pot, aprofitar els casos de corrupció per desgastar l’adversari, però per sortir després a criticar els procediments i a defensar la presumpció d’innocència quan es tracta d’algun dels seus; eludir qualsevol responsabilitat dient que ningú en sabia res, quan n’hi ha que eren de domini públic; fer veure que es tracta de casos aïllats, quan tothom sap que el que són aïllats són els casos tan descarats i per tant els que arriben de veritat a tramitar-se judicialment. Però és que el descrèdit de la política l’arriben a portar deliberadament a les institucions: unànimement els grups parlamentaris argumenten que no és competència seva controlar els Ajuntaments (aleshores per què la Sindicatura de Comptes els tramet els seus informes?); la Sindicatura de Comptes diu que ja ha complert amb la seva obligació fent els informes on es detectaven irregularitats i enviant-los als Grups Polítics, al Parlament i al Tribunal de Comptes; el Tribunal de Comptes nega primer tenir-ne coneixement, tot i que després ha de reconèixer que sí que els havia rebut…  

Pilotes fora i fer tots els possibles per esquivar les responsabilitats i sobretot per no haver de canviar absolutament res. Tenim unes institucions i uns mecanismes administratius que faciliten, indueixen o forcen les irregularitats generalitzades i com a norma. Tothom reconeix que les lleis i les normes no es poden complir al peu de la lletra, i que ja es compta amb què es farà la vista grossa. Esperar que els mateixos polítics i sobretot les empreses utilitzin aquestes irregularitats només per a corregir o agilitzar els processos administratius, però sense aprofitar, un cop comesa la irregularitat, el delicte que es presenta com una oportunitat d’or, és d’una ingenuïtat o d’una mala fe imperdonable.   

Tweet

En la seva obsessió nacionalista, el que queda del grup de Ciutadan’s al Parlament de Catalunya va intentar que la Cambra catalana es pronunciés en contra de les Consultes populars. Naturalment, els diputats nacionalistes espanyols es van quedar sols en la votació. El diputat republicà Pere Aragonès, en la seva rèplica a l’Albert Rivera li va deixar anar: “en uns Països Catalans lliures, vostè també seria una persona més lliure”.  [@more@] 

La llibertat dels pobles sovint és defensada només per grups anomenats nacionalistes, normalment força menys nacionalistes que els qui la neguen. Però un cop assolida, o fins i tot a cada petita passa feta, ningú es vol fer enrere. A Europa n’hi una bona colla d’exemples. En els darrers 20 anys s’han creat molts nous Estats, que avui ja ningú discuteix. Però abans d’assolir la independència, aquesta opció era minoritària o com a mínim tenia una fortíssima oposició interna que col·laborava amb l’Estat del qual formaven part. Ara bé, aquests mateixos grups unionistes que no veien la necessitat de desvincular-se de l’Estat, un cop creat el propi, han esdevingut com per art d’encantament acèrrims defensors de la independència. I, quan els qui no van tenir prou força per a evitar la independència, uns anys després en el normal relleu democràtic, han assolit el poder no volen ni sentir a parlar de retornar a la situació de dependència anterior. I en tots els països on s’han obert processos de cessió d’autonomia, el debat al sí de cada autonomia no està en decidir si cal retornar a la situació anterior, sinó en si es pot continuar avançant; de manera que els qui abans es posicionaven en contra de l’autonomia n’esdevenen els defensors en contra dels qui voldrien aprofundir en la llibertat. Al País Basc, per exemple, fins i tot el Partit Popular defensava el blindatge del seu Concert econòmic! 

S’explica l’anècdota d’aquell escriptor que tenia una ferradura penjada a la llinda de la porta de casa seva; i en demanar-li explicacions un amic seu, recordant-li que ell no era supersticiós, li va respondre: “sí, però és que la ferradura porta sort fins i tot als qui no hi creiem”. La llibertat, com la sort, és beneficiosa fins i tot per als qui no hi creuen.

Tweet

L’espectacle resulta patètic i denigrant. Però no pas per l’acció “puntual” del cas Pretoria, del cas Millet, del cas Gurtel, del cas Palma Arena, o de les rastellera de casos sense nom i que només suposen la punta de l’iceberg dels casos de corrupció en què els implicats han comès la imprudència de deixar rastres evidents; sinó per l’actitud que mantenen en general i de forma permanent els partits polítics. Fa molt de temps que des de la societat civil s’està dient que els polítics fan tots els esforços possibles per denigrar l’acció pública, i no hi ha la més mínima voluntat per part de ningú de redreçar la situació. L’aparició ahir del President Montilla demanant inútilment que la gent tingui confiança en les administracions n’és un bon exemple: acudits i frases fetes, sense cap credibilitat.  [@more@] 

“No tots som iguals”, deia el President. Oi tant, com no. N’hi ha que es cobreixen bé les espatlles i n’hi ha de prepotents que actuen convençuts que ningú els dirà res; n’hi ha que confien en amics jutges que els trauran les castanyes del foc i n’hi ha que confien més en la seva astúcia d’haver amagat suficientment les proves del delicte; n’hi ha que busquen l’enriquiment ràpid i sense embuts i n’hi ha que es conformen amb una pluja fina, o fins i tot n’hi ha que en tenen prou amb engreixar el seu ego personal. 

“La política dignifica el país”, insistia el President. I els polítics insisteixen en denigrar la política. Uns amb corrupcions i corruptel·les que arriben a la Justícia quan s’han excedit tots els límits i són de domini públic; i d’altres, amb actituds potser no delictives però igualment denigrants oblidant l’interès general del país en benefici del partit, per acabar oblidant l’interès del partit en benefici personal. 

“Hem d’evitar que la política s’allunyi de l’ànima i del cor dels ciutadans”, afirmava en la declaració institucional com si no sabés que fa molt de temps que la ciutadania ja se n’ha allunyat. No és per casualitat que l’abstenció creixi a cada cita electoral; i encara perquè n’hi ha molts que parafrasejant allò que “la democràcia és el menys imperfecte dels sistemes polítics”, ens queda humor per anar a votar el que considerem menys dolent dels dirigents o dels partits polítics. I a vegades costa prou decidir-se.  

“Milers i milers d’homes i dones, de tots els partits, simpatitzants, militants, càrrecs públics i electes als ajuntaments, consells comarcals, diputacions i parlaments actuen amb un grau de generositat i compromís que fan que el país avanci”, segueix la declaració institucional en un intent de salvar els mobles del gremi. El que hi ha a tots els partits són milers, o centenars o desenes, segons la grandària del partit, de persones disposades a tot per obtenir un càrrec i una posició de privilegi, que no es respecten ni entre teòrics companys de militància perquè es consideren rivals en la seva particular escalada. I el que hi ha són milers, centenars o desenes de persones que han abandonat la política fastiguejats de veure que l’últim que importa és l’interès del país. 

“Hem actuat com mai s’havia fet fins ara i hem impulsat noves institucions per a perseguir la corrupció”, continuava. Ja ens explicaran què vol dir haver actuat com mai i haver impulsat noves institucions per perseguir la corrupció, quan tot el que apareix ara en realitat ja havia estat denunciat, o s’havia insinuat, en els informes de la Sindicatura de Comptes, sense que cap partit polític, sense excepció, hagués fet el més mínim gest. L’únic que hem vist són intents d’aprofitar cada ocasió per a debilitar l’adversari, però no per eradicar la corrupció. 

“Demano confiança en les nostres institucions i en la política democràtica” acabava. En l’únic que podem confiar és en què el país funcioni igualment malgrat l’existència d’aquesta classe política que tenim, i que no ens mereixem. O potser sí.

Tweet

L’un darrere l’altre, els escàndols de corrupció sacsegen la vida del país, a l’igual com ho fan a la vida del país veí. I les respostes dels grups implicats són sempre les mateixes: d’una banda preservar l’honorabilitat del col·lectiu dient que es tracta de casos aïllats, i de l’altra reclamar que es respecti el dret a la presumpció d’innocència. Una obvietat, aquesta, que no caldria explicitar si no fos perquè hi ha l’opinió generalitzada que la corrupció, en qualsevol de les seves formes, és molt més generalitzada del que sembla en els àmbits polítics i sobretot empresarials. Quan intervé la Justícia, amb desplegaments policials inclosos, no és perquè hi hagi “indicis” de delicte sinó perquè es considera que ja hi ha proves més que evidents; el dubte de si cal intervenir policialment no està en el grau de convenciment de la culpabilitat, sinó de tenir les proves documentals suficients per a formular l’acusació. [@more@] 

A vegades se senten comentaris sobre els imputats tals com: “és estrany que s’arrisquin d’aquesta manera, sabent que al final els enxamparan”. Doncs, precisament per això. Perquè saben que a la immensa majoria no els enxampen mai; i confien que si els altres ho fan, més ho han de poder fer ells, que naturalment es consideren molt més espavilats que la resta. Podem parlar del dret a la presumpció d’innocència, però no crec que hi hagi ningú que dubti de la culpabilitat del Millet, per exemple, tot i que encara no ha estat jutjat. I Millet podia ser un xoriço i un delinqüent, però tenia tota la raó del món quan afirmava que moltes de les seves pràctiques, que ara hi ha gent que fa veure que l’escandalitzen, són pràctiques no solament habituals, sinó considerades normals en el món de l’empresa i de l’administració. Potser no era normal la fatxenderia amb què ho feia ell tant a la vista de tothom (qualsevol grup o persona que formés part del Consorci del Palau, de la Junta o del Patronat de la Fundació, o del Parlament que rebia els informes de la Sindicatura de Comptes, i que negui saber-ne res, no és sinó un vulgar mentider pocavergonya), però sí que són normals les pràctiques que ell denunciava i moltes més que són de domini públic: el pagament amb diner negre; la falsificació de factures (en el cas de les entitats sovint per recomanació o inducció de la pròpia administració); la utilització d’entitats o persones intermediàries per a fer arribar diners a un determinat destí; la utilització dels paradisos fiscals (perquè es pensen que les grans empreses i els grans bancs en fan ús, doncs!); la condonació interessada de deutes per part d’entitats financeres; la defraudació a Hisenda, amb serveis especialitzats inclosos; el càrrec de despeses personals a compte de l’empresa; la instrumentalització d’empreses fantasmes, ara anomenades “pantalla”, perfectament localitzables a través del registre de societats; i un llarguíssim etcètera que és de domini públic, al darrere de les quals hom encara pot imaginar-hi altres operacions d’enginyeria fraudulenta (alguns en diuen “enginyeria financera”), de més difícil comprensió per als no iniciats. 

El tema no està en la presumpció de culpabilitat, que s’ha de donar per descomptada (hi ha algú que gosi dir que no coneix empreses que mantenen pràctiques irregulars?), sinó en la predisposició a denunciar-ho i, sobretot, en tenir-ne les proves documentals necessàries. Perquè una cosa és que la corrupció estigui molt generalitzada, i l’altra és que la majoria no prengui les precaucions suficients com per a no fer-les tan evidents. En una ocasió en què em vaig trobar davant d’un cas de corrupció flagrant, recordo que quan advertia als companys de l’evidència dels fets, un em va dir: “Sí, ja ho sé, però no tinc proves de què ho sé”. El paper de la Justícia no és la recerca dels culpables, sinó de les proves de la seva culpabilitat. Els ciutadans, veient el que veiem, tenim tot el dret a la presumpció de culpabilitat.

Tweet

Encara que alguns se n’escandalitzin, és evident que les perspectives d’avançar cap a l’exercici del dret a decidir passen ineludiblement, en algun moment o altre, per fer el salt a la legalitat vigent. Les proclames i justificacions que donen sovint no només els constitucionalistes, que d’aquests no en podíem esperar altra cosa, sinó teòrics sobiranistes per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys o de les que es puguin fer el dia 13 de desembre, són del tot contraproduents. D’alguna manera representa acceptar el marc legal espanyol que, si bé ens ha permès trobar-hi una escletxa per a fer aquesta mena de consultes no vinculants, no en permetrà gaires més. [@more@] 

Aquest ha estat un dels errors d’Esquerra al Govern, on potser enlluernat per les possibilitats que ofereix disposar d’espais de poder ha contribuït a reforçar la idea de la legalitat vigent com a marc d’actuació. Al meu entendre, l’error no ha estat tant el pacte amb els socialistes amb alguns avenços que, només faltaria, s’han pogut fer des del Govern, com el fet de consolidar la idea fins i tot des de l’òptica teòricament independentista que sempre ens hem de moure dins dels paràmetres que ens marca la Llei espanyola. Així s’arriben a dir tantes bajanades com les d’afirmar que si no podíem obtenir un bon finançament demanaríem el Concert econòmic, o que si el Constitucional ens és advers demanarem reformar la Constitució; o més greu encara, plantejar lleis com la de les Consultes Populars en base a l’acceptació de la supremacia de la Constitució i per tant del necessari consentiment del Govern espanyol. Ho hem de dir molt clar: en algun moment o altre, i molts creiem que ja ha arribat el moment, haurem de fer el salt a la legalitat, haurem de transgredir-la. 

El valor de la Consulta d’Arenys o de les que es puguin fer més endavant està precisament en el fet de ser una acció ciutadana i nacional al marge de la legalitat espanyola. El fet que la Justícia espanyola admeti que aquestes consultes no són il·legals no és cap punt a favor de les consultes, ben al contrari, perquè vénen a ser la constatació que fins aquí hem pogut arribar perquè no hi havia cap llei que ho impedís, però que no podrem anar més enllà tan bon punt hi hagi una llei que ho impedeixi. I aquests lleis hi són, naturalment. És més, les consultes previstes pel 13 de desembre es podran fer perquè encara no estarà aprovada la Llei de Consultes que s’està tramitant al Parlament; però, un cop aprovada aquesta llei, si es compleixen les amenaces del Conseller Ausàs, ja no caldrà recórrer a la Falange ni a l’Advocacia de l’Estat per intentar impedir-les, serà la mateixa legislació catalana la que ho impedirà. ¿Podrem reivindicar també fer el salt a aquesta Llei del Parlament de Catalunya?    

Tweet

Durant aquest cap de setmana s’han produït diverses declaracions creuades entre dirigents d’Esquerra i de CiU en relació a l’impost de successions. Va començar Duran i Lleida reptant ERC a trencar la disciplina tripartita per tal d’aprovar conjuntament amb ells la reducció dràstica d’aquest impost; va respondre Puigcercós dient que ‘ERC i CiU disposem de majoria suficient al Parlament per fer possible que les rendes mitjanes i baixes no hagin de seguir patint la sagnia de l’impost de successions’ . Però tot seguit, tant els uns com els altres han començat a posar-se pals a les rodes i a fer veure que l’acord és inviable, naturalment per manca de voluntat de l’adversari. 

[@more@]

És una tònica ja habitual en la política catalana. En molts temes, una entesa entre CiU i ERC permetria avançar ràpidament des d’una perspectiva nacional, però acaben prioritzant els interessos partidistes. Si perceben o creuen que l’adversari no secundarà la seva proposta gallardegen ells de proclamar el repte, convençuts que davant la negativa de l’oponent podran sortir reforçats amb la seva tesi que és l’”altre” el qui no vol sumar en un projecte de país. Però, tan bon punt l’adversari accepta el repte i es mostra disposat a fer un front comú, el proponent inicial es fa enrere o busca qualsevol excusa per a magnificar les desavinences o els matisos. La diferència radical en el tema de l’impost de successions, com en molts altres temes de país, és entre ERC i el PSC; els republicans partidaris d’abolir-lo, almenys per a les rendes més baixes i mitjanes, mentre que els socialistes són partidaris de mantenir-lo o només fer-ne una rebaixa simbòlica. En canvi, les coincidències són molt més grans entre ERC i CiU, encara que hi ha el matís que els convergents farien més màniga ampla per a les rendes altes. Coincideixen en la reducció o anul·lació de l’impost que beneficiaria el 85% dels catalans, encara que difereixin en la resta. Una diferència mínima que els ve com anell al dit per a poder argumentar que l’acord no és possible, mantenint així la fidelitat i la servitud d’Esquerra amb els socialistes, amb els quals les discrepàncies teòriques són gaire bé totals. 

Esquerra i CiU fins i tot coincideixen en mantenir aquesta mateixa estratègia de simular possibilitat d’acords, no tant amb la voluntat d’assolir-los com de posar en evidència l’adversari. Una estratègia de la qual se n’aprofiten els socialistes, per als quals, per exemple, la deriva sobiranista que observen en els convergents és un obstacle que els invalida com a alternativa de govern, com si no fossin sobiranistes els seus socis de Govern. No és d’estranyar, aleshores, que des de diversos sectors independentistes s’acabi donant la raó al PSC.

Tweet