Bloc de notes de Josep Romeu

La inducció al suïcidi està perfectament tipificada com a delicte en el codi penal, però es refereix només al suïcidi individual i en el sentit estrictament físic del terme. No hi entra, doncs, el suïcidi col·lectiu quan es refereix a l’auto eliminació des del punt de vista lingüístic o cultural. De la mateixa manera que cap persona lliure que no pateixi un trastorn o una forta pressió exterior, de tipus psicològic, físic, econòmic o social, no arriba mai a la decisió serena de suïcidar-se, llevat de molt rares ocasions, tampoc els pobles ni les cultures arriben a aquesta conclusió sense ser-hi induïts per elements externs. [@more@] 

La gran diversitat lingüística i cultural del planeta s’està progressivament deteriorant amb la desaparició de llengües i cultures minoritzades que acaben engolides cultures i llengües dominants. No es tracta de pobles que lliurement decideixin que no val la pena preservar el seu patrimoni secular i que per tant optin per adoptar una nova llengua, sinó que són pobles sotmesos a un assetjament constant i difícilment suportable. Podríem parlar de centenars o milers de llengües amb un nombre reduït de parlants obligats a adoptar la llengua del poder si no volen veure’s exclosos de l’accés a l’educació, a la societat del benestar i en definitiva a la ciutadania. Són moltes les comunitats indígenes d’arreu del món que col·lectivament ja tenen assumit, perquè els han induït a assumir-ho, que la seva és una llengua menor, d’estar per casa, inhàbil per a ser mitjà de transmissió de cultura; són comunitats que preserven la seva llengua exclusivament en l’àmbit familiar i per a usos domèstics, però que ja consideren com a normal el concepte d’inferioritat cultural, lingüística i fins i tot racial que els han inculcat. A molts països, desconèixer l’anglès, el francès l’espanyol, el xinès, el rus, o qualsevol altra llengua dominant implica tenir vetat l’accés a l’educació i a la possibilitat de desenvolupament social i econòmic. En la majoria d’aquests casos, la situació ja és irreversible. 

La versió que es dóna des del poder és que són llengües inviables pel nombre reduït de parlants, o que són ells mateixos els qui opten per renunciar-hi. Í és cert, com passa amb el suïcidi, que al final són ells mateixos els qui prenen la decisió. La falsedat de l’argument del suïcidi voluntari, però, la constatem dia a dia quan els pobles i les cultures que intenten resistir, que no accepten encara suïcidar-se, topen amb l’hostilitat permanent de la cultura dominant. Llengües i cultures amb un nombre de parlants prou considerable, però que no disposen d’un poder polític i militar al darrere, són assetjades permanentment, excloses o discriminades, constitucionalment i per llei, en contra de la seva voluntat. Primer hi ha la imposició, violenta si cal, negant-los els mateixos drets que a les cultures dominants; després, un cop afeblits i en inferioritat de condicions, s’argumenta des de l’ortodòxia neoliberal que en tot cas han de competir “lliurement” amb les cultures dominants; i quan trontolla la capacitat de resistència de la cultura minoritzada, i la necessitat de supervivència dels seus membres els força a adoptar la llengua dominant, aleshores s’argumenta cínicament que és per pròpia voluntat que hi renuncien. Mentre el codi penal castiga el suïcidi induït de les persones, als pobles i a les cultures minoritzades se les criminalitza per no acceptar-lo.

Tweet

L’Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya i destacat dirigent del sector d’Esquerra proper a Josep Lluís Carod Rovira, ha sortit del seu silenci per dir finalment que prescindir de Carod seria un error gravíssim. Val a dir que l’anomenat sector carotista, teòricament alineat amb la línia oficial del partit, pràcticament no ha fet sentir la seva veu per defensar el paper del Vicepresident del Govern, i molt menys per oposar-se a l’exclusió a què l’ha condemnat a priori Joan Puigcercós. Tampoc l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran ha alçat la veu per dir-hi la seva, i al Consell Nacional celebrat a Núria on es proclamava oficialment el candidat a les properes eleccions el suport a Joan Puigcercós ha estat unànime, sense cap vot en contra i només nou abstencions testimonials. [@more@] 

És evident que al Consell Nacional hi ha representada bàsicament la línia oficial del partit, que d’ençà del darrer congrés es concreta en el sector que lideren Joan Puigcercós i Joan Ridao, amb un paper molt menor dels representants propers a Carod o a l’Uriel Bertran. Amb tot, sobta aquesta unanimitat gaire bé soviètica entorn d’un candidat que fins ara ha propiciat una reiterada davallada electoral del partit en els diferents comicis, que ha protagonitzat l’espectacle més deplorable i més perjudicial per a la imatge d’ERC amb el seu enfrontament obert amb Carod, que ja ha manifestat la voluntat de prescindir d’ell, i que sembla disposat a portar el partit a la seva manera fent-lo a la seva mida. O potser és precisament per això que ha obtingut el suport unànime dels Consellers Nacionals: qualsevol moviment en fals, com el d’Ernest Benach qualificant d’error gravíssim prescindir de Carod, pot representar no sortir a la foto o a la propera llista electoral, i després no comptar per a cobrir algun dels nombrosos càrrecs en l’Administració, si es continua formant part del Govern.  

És el vot de la por, del servilisme acrític que fa temps que impera a Esquerra. Qualsevol veu discrepant és silenciada o blasmada amb l’excusa que ara és hora de fer pinya i que la desunió ens donaria una mala imatge electoral; una excusa ben curiosa provenint dels qui han protagonitzat la desunió i la picabaralla personal permanent que més mal ha fet al partit en els darrers temps. Si jo hagués estat al Consell Nacional de Núria, Puicercós hauria tingut com a mínim un vot en contra; després de les eleccions, si el fracàs electoral fos tan gran que no es pogués maquillar amb excuses externes de mal pagador, probablement les veus discrepants es multiplicarien. Sobretot per part d’aquells que s’han sentit víctimes excloses del repartiment del pastís.  

Tweet

La història ja comença a sobrepassar tots els límits de la decència. Polítics i mitjans de comunicació, cadascun d’acord amb els interessos dels partits respectius, es van enfangant en una rocambolesca història, que no pot provocar sinó la desafecció de la ciutadania envers la classe política. De l’acció delictiva d’un personatge com Fèlix Millet a qui polítics de tots els colors han fet la gara-gara, i li han concedit o estaven a punt de concedir creus i medalles d’honor, s’ha passat a l’acció indigna d’absoluta deshonestedat dels qui creuen poder treure’n un rendiment personal o partidista.  [@more@] 

Els mitjans de comunicació, de forma conscient i interessada, barregen sota l’apel·latiu de “cas Millet” els aspectes estrictament delictius i que ja estan en mans de la Justícia amb les relacions normals que en tant que President del Palau mantenia Fèlix Millet amb altres entitats i persones. Per exemple, ahir mateix, a les notícies del vespre de TV3 es feien ressò dels convenis existents entre la Fundació del Palau i la Fundació Trias Fargas, convenis més o menys útils o justificats com els informes de la Generalitat, però perfectament legals i amb les implicacions econòmiques dels quals perfectament declarades i havent passat totes les supervisions prescriptives, incloses les institucionals i les internes de la Fundació del Palau i del Consorci on hi ha representants de totes les forces polítiques. Però tot seguit, els periodistes de Televisió de Catalunya encadenaven la notícia amb la següent dient que un altre cas que preocupa és el de la delinqüència amb robatoris amb violència. El que és evident és que hi ha hagut una negligència manifesta per part tant de l’anterior Govern com de l’actual, i per part de l’Ajuntament de Barcelona, també present al Consorci del Palau, en fer la vista grossa davant de la gestió que s’hi portava a terme. El desviament de diners, amb factures falses o no justificades, no podia passar desapercebut ni pels integrants del Consorci ni pels nombrosos vocals que té l’entitat, com remarcava ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, però molt menys els convenis signats i les memòries de l’entitat.  

Tots els grups polítics, si tinguessin un mínim de dignitat i de decència, haurien de reconèixer la seva actitud negligent i, en tot cas, depurar les seves pròpies responsabilitats. El “cas Millet” comprèn el període de Governs de CiU, però també el període de Govern Tripartit. I representants de tots els grups polítics han aprovat pressupostos per al Palau que gestionava Millet, han donat el vist-i-plau als seus comptes i a les seves memòries. L’únic que he vist que honestament entonava un mea culpa, que hauria de ser compartit amb la resta, va ser el Conseller de Cultura. Certament al Palau hi ha hagut uns delinqüents que ja són davant la Justícia, però a les Administracions hi ha hagut uns irresponsables negligents, i els partits polítics en lloc d’assumir les responsabilitats compartides intenten amb absoluta indignitat treure profit de la situació amb el suport d’uns professionals del periodisme que no els importa col·laborar amb la cerimònia de la confusió. Ben mirat, potser sí que entre delinqüents, irresponsables i professionals indignes no hi ha tanta diferència.

Tweet

Ho deia uns mesos enrere: el debat lingüístic a Catalunya està corromput, en part gràcies a la desinformació interessada i permanent dels mitjans de comunicació, perquè es presenten uns posicionaments previs que ben poc tenen a veure amb la realitat. Tenim un país amb una gran diversitat de llengües, encara que amb un predomini clar de les dues llengües oficials, el català i el castellà; la tendència continua essent la del creixement de la llengua castellana en detriment de la catalana; sobre el paper hi ha uns grups que defensen la salvaguarda del català, mentre que altres ho fan amb el castellà; però sovint els mitjans de comunicació s’entesten a tergiversar la realitat fent veure que el debat està entre els qui voldrien l’equiparació de les dues llengües amb un pretès bilingüisme, i els qui voldrien la preeminència del català. [@more@] 

Aplicant les polítiques d’Esquerra, amb un Govern qualificat de catalanista que confia la política lingüística al partit independentista, la tendència continua essent clarament desfavorable al català i ens aboca al desastre. Ho diuen les xifres oficials presentades per la mateixa Secretaria de Política Lingüística. Aplicant les polítiques dels grups més catalanistes, cada vegada més ens allunyem d’una situació teòrica de bilingüisme, en benefici del castellà, mentre que al País Valencià on s’apliquen les polítiques dels falsament presentats com a defensors del bilingüisme, ja han aconseguit convertir la llengua catalana en residual. Ara, l’avantprojecte de Llei del Cinema ens demostra una vegada més la perversió interessada del debat lingüístic. La pretensió dels impulsors de la Llei, el Departament de Cultura dirigit per ERC, és aconseguir una situació de teòrica paritat entre la llengua catalana i la castellana als cinemes, admetent però que ha de ser un procés gradual i amb diverses excepcions que permetran la supremacia del castellà. Els mateixos impulsors de la Llei ja preveuen que, en el millor dels casos, suposant que la llei es complís i que les distribuïdores l’assumissin decididament, podríem passar d’aquí a uns anys de l’actual 3% de cinema en català a un 20 o un 25%. Naturalment, els qui perversament es presenten com a defensors del bilingüisme ja s’han escandalitzat per aquesta llei que consideren una imposició. No s’escandalitzen pel fet que als ciutadans de Catalunya no se’ls reconegui el dret a escollir en quina llengua volen veure el cinema, de la mateixa manera que consideren normal la proporció d’un 3%, un 2’7% per ser més exactes, de català a les pantalles.   

Però és igual. Els mitjans de comunicació, fins i tot molts dels que en principi podrien compartir les tesis de defensa del català, continuaran presentant el debat com si els dos bàndols oposats fossin els qui defensen el bilingüisme i la llibertat de les dues llengües, enfront dels qui defensen la imposició del català. En realitat, el Govern actual, igual com feia l’anterior, intenta promoure mesures que evitin (de moment sense sortir-se’n) la davallada del català i fer menys escandalosa la desproporció entre les dues llengües en favor del castellà; però som molt lluny encara d’assolir una situació de bilingüisme real. Per la seva banda, simulant una defensa del bilingüisme, els qui aspiren a l’eliminació definitiva de la llengua catalana s’oposen a qualsevol mesura que pretengui corregir la situació actual, com aquesta Llei del Cinema; per ells, el 3% de català és una xifra acceptable, és el seu concepte de bilingüisme.

Tweet

A Catalunya ha causat estupor la decisió del jutge instructor del cas Millet que deixa els dos imputats en llibertat sense fiança. I al País Basc, milers de ciutadans es manifestaven contra la decisió del jutge Garzón d’empresonar Arnaldo Otegi i altres noms destacats de l’esquerra abertzale. Alguns, per a defensar determinades actituds inexplicables, utilitzen el tòpic que “la justícia és cega”; i amb la llei a la mà hom pot trobar arguments que avalin la decisió de deixar en llibertat Fèlix Millet i d’empresonar Otegi. Però, hom té la impressió que des de l’Admnistració de la Justícia no hi ha cap voluntat de “fer justícia”, sinó més aviat d’emparar-se en qualsevol escletxa legal per a justificar “la injustícia”. [@more@] 

Per a determinar el que és just, no es tracta d’argumentar només si les actuacions empreses s’ajusten a la llei, encara que en el cas de l’esquerra abertzale es tracti d’una llei manifestament i prevaricadorament injusta en la mesura que està pensada per a perseguir una ideologia política en concret. El que fa que una actuació mereixi o no el qualificatiu de justa és l’objectivitat amb què s’aplica, i sobretot que l’aplicació sigui igual per a tothom. Per entendre’ns, que a un automobilista el multin per aparcar en un lloc prohibit pot ser perfectament just, però deixa de ser-ho si no es multa amb el mateix criteri a la resta d’automobilistes que cometen la mateixa infracció. Per a afirmar que és del tot injusta la decisió de deixar en llibertat sense fiança el senyor Fèlix Millet no cal indagar si el jutge instructor ha trobat la base legal per a fer-ho, sinó constatar que no és el mateix criteri que s’utilitza sovint per als imputats de moltes altres causes; les presons són plenes de preventius que esperen judici amb poques possibilitats de fugir, perquè tampoc disposen dels recursos del senyor Millet, i encara menys possibilitats de destruir proves com és lògic pensar que han estat fent i continuaran fent els imputats del Palau de la Música. En el cas de la detenció dels dirigents de l’esquerra abertzale, resulta paradoxal aquest aferrissament contra una determinada ideologia quan hi ha partits que tampoc condemnen la violència, o almenys determinada violència, o quan al País Valencià ni tan sols es persegueixen els grups violents que actuen impunement i a la vista de tothom. I més paradoxal resulta que es detingui justament aquells dirigent que voldrien impulsar processos de pau i de negociació per a superar la violència; potser se’ls ha detingut precisament per això. 

La Justícia és tremendament injusta perquè no està pensada per a projectar una aplicació universal d’uns principis i d’unes normes iguals per a tothom, sinó que es basa en la disposició d’un complexíssim entramat de lleis i de normes jurídiques que s’apliquen arbitràriament. La funció del jutge, sovint, sembla més la d’aquell que busca qualsevol escletxa legal per a justificar l’injustificable. És el poder de la Justícia.

Tweet

Josep Antoni Duran i Lleida, davant les proclames de Joan Puigcercós al cim del Puigmal, blasmava el líder republicà dient que aquest munta espectacles de cap de setmana que després es contradiuen amb la praxi política d’Esquerra que dóna suport a un President socialista. Unes declaracions semblants a les que feia Felip Puig, que també recordava a Puigcercós que la defensa del Dret a decidir és incompatible amb la reedició d’un nou tripartit. No s’ha de ser gaire espavilat per entendre que l’objectiu dels dirigents de CiU no és el de prioritzar el Dret a decidir, sinó evitar que una nova aliances d’esquerres els torni a deixar a l’oposició.[@more@] 

I vist des d’aquesta perspectiva l’interès per canviar la política d’aliances perd molts punts. Però el mateix Puigcercós, i sobretot Joan Ridao, han confirmat ràpidament les sospites de Duran i Lleida i li han donat la raó en el sentit que les proclames des del cim del Puigmal eren pura esbravada de cap de setmana. Si fa només uns dies els dos dirigents republicans afirmaven rotundament que “no pactarien amb ningú que no estigués disposat a fer passes endavant en l’exercici del Dret a decidir”, ahir ja ho aigualien dient que en realitat no pactarien “amb qui pretengués fer passes enrere”. Si Puigcercós assegurava que el Dret a decidir seria l’eix central de la nova legislatura, ahir Ridao ja deia que aquesta qüestió no seria una condició indispensable per als futurs pactes d’Esquerra. Qualsevol que repassi les declaracions de Joan Puigcercós fetes a Núria o en dies anteriors sobre les condicions que exigirà Esquerra per a formar un nou Govern, deduirà que el tripartit amb els socialistes, obertament contraris al Dret a decidir, és irrepetible. Com a crida de cap de setmana per a acontentar la parròquia ja queda bé, però arribat el dilluns i tocant de peus a terra és qüestió de no tancar-se cap porta si es vol continuar prioritzant el manteniment de cotes de poder. 

Poca credibilitat mereix el Duran i Lleida que, si no pot aconseguir un Ministeri, com a mínim voldria ser titular d’una Conselleria; però no en mereixen gaire més els dirigents republicans que es desmenteixen ells mateixos, i amb les mateixes intencions. Si de veritat els convergents volen tenir el suport d’ERC, o almenys convèncer les bases independentistes, haurien d’apostar obertament pel Dret a decidir de cara a la propera legislatura. L’ambigüitat calculada que representen Duran i Lleida i Felip Puig a les files convergents és tan similar a la contradictòria posició dels dirigents d’Esquerra que el panorama polític queda obert a qualsevol pacte; amb la més que fundada sopita que no prevaldran els principis ni els projectes de país, sinó els beneficis partidistes i personals d’una o altra alinaça.

Tweet

Ha tardat prou la Montserrat Nebreda a deixar el Partit Popular de Catalunya. I ho fa traient un llibre on explica moltes de les confidències que ha anat acumulant durant aquests anys de militància al partit nacionalista espanyol per excel·lència. Les frases que hi recull, segons han avançat alguns mitjans de comunicació, són per sucar-hi pa i posen al descobert el caràcter autoritari, racista, d’un odi visceral envers Catalunya i la seva llengua, i en definitiva el veritable paper mercenari dels populars catalans als quals importa un rave el país, dedicats de ple a crear tensions i enfrontaments ficticis per afavorir l’ascens del PP a Espanya. Però no diu res de nou la Montserrat Nebreda. [@more@] 

El rol del Partit Popular a Catalunya no és cap secret per a ningú. La seva funció no és fer cap aportació positiva per al país, encara que fos des de la seva òptica, sinó actuar com a element provocador i atiador de conflictes, tot per a justificar l’estratègia ultra dels seus superiors espanyols. I això ho sabia la Montserrat Nebreda quan va ingressar al partit, com ho sabia el Josep Piqué, l’Anna Birulés i tants d’altres que han sortit escaldats del seu intent de reformar el partit des de dins. Perquè, el problema no és que la direcció del Partit Popular a Catalunya adopti estratègicament una determinada tendència que alguns pugin tenir la pretensió de capgirar, sinó que el problema rau en seu objectiu final, i únic. És el mateix que li passa a Ciutadans, que teòricament va néixer amb la idea de deixar de banda el nacionalisme català, i ha estat un partit monotemàtic, obsessionat només amb els temes essencialistes des d’un nacionalisme espanyol d’allò més tronat que els ha portat a aliar-se a Europa amb l’extrema dreta més xenòfoba.  

És comprensible que una persona mínimament assenyada, mínimament honesta, vulgui deixar un partit que fa de l’odi envers el país la seva bandera. Però la Montserrat Nebreda no ha descobert res de nou durant aquests anys de militància al PPC. Ni pot al·legar ni ignorància. L’únic que li ha fallat és la seva vana pretensió de fer carrera política en un partit on no compten ni les idees, ni l’honestedat, ni la raó, on tot es basa en l’obsessió cega en contra de Catalunya. En una cosa deu tenir raó l’Alícia Sànchez Camacho: la Montserrat Nebreda decideix ara abandonar el partit com a gest publicitari per a vendre el seu llibre.   

Tweet

Recordant vells temps, encara en època franquista, a les files independentistes del PSAN sovint corria la brama que algun agent infiltrat es dedicava a provocar periòdicament crisis i escissions que ens debilitaven. Quan semblava que començàvem a remuntar apareixia un punt de discòrdia, que tant podia ser una frase d’un document intern que algú considerava transcendental com la possible participació en una activitat de caràcter més unitari, o qualsevol altre fet que mirat amb un mínim de perspectiva es veia que era irrellevant. El cert és que massa sovint es creaven tensions internes que ens portaven a la divisió i a la ruptura. Veig que les coses no han canviat gaire. [@more@] 

Potser va ser exagerada l’expressió de l’Alfons López Tena qualificant de tòxiques determinades Plataformes sobiranistes, i acusant-les de dinamitar el procés de consultes populars endegat a Arenys de Munt. El cert és que es repeteix la vella història de les crispacions internes que impedeixen una acció unitària a gran escala. Jo no gosaria insinuar la infiltració d’agents externs amb l’objectiu de debilitar aquests moviments sobiranistes, sinó que més aviat m’inclinaria a pensar que és el resultat de la pròpia debilitat. Quan es parla del procés de desaparició d’una llengua, es parla d’una etapa d’atomització, com li ha passat a l’occità o li estava passant al basc abans de la recuperació de les seves institucions. Tinc la sensació que és el mateix que ens està passant en els moviments independentistes. La mateixa existència de tantes i tantes Plataformes sobiranistes és degut a què hi ha persones i grups que en lloc d’apuntar-se a les ja existents han preferit crear-ne de noves; i és el seu mateix afany de protagonisme o d’entendre l’acció d’una forma unilateral, molt tancada, única i sectària el que provoca enfrontaments interns, tan bon punt s’enceta un procés unitari o alguna d’aquestes plataformes comença a créixer. Les disputes internes de la PDD en són un exemple. 

Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha aquesta incapacitat manifesta de bastir un moviment ciutadà, al marge dels partits, mínimament sòlid i amb perspectiva unitària, i de l’altra tenim uns partits que també pretenen fer passar tota l’estratègia del país pel sedàs de la seva estratègia de partit. Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha una nul·la capacitat autocrítica i les dissensions es resolen amb l’exclusió o l’expulsió, i de l’altra a la més mínima discrepància estripem les cartes i muntem una nova organització feta a la mida de l’il·luminat de torn. Tenim mala peça al teler si no entenem que els partits no poden actuar sense tenir en compte els moviments ciutadans, però també que el treball dels moviments ciutadans en algun moment o altre s’haurà de concretar i plasmar en realitats polítiques tangibles a través dels partits. 

Tenim mala peça al teler. Certament, algun element tòxic està enverinant el moviment sobiranista a casa nostra, o potser només és el resultat i el símptoma de la de la nostra feblesa.  

Tweet

Josep Lluís Carod Rovira anuncia pel proper dia 4 de novembre una conferència a la Pedrera de Barcelona que portarà per títol “Adéu al nacionalisme, visca la nació”. I, en anunciar-la, remarca especialment que la farà al marge de la seva condició de Vicepresident del Govern i al marge de la seva condició de membre i dirigent d’Esquerra. Una estratègia que ja havia fet servir el seu principal enemic justament per a impulsar els seus plans per a rellevar-lo. Josep Lluís Carod Rovira ha fet importants i lloables aportacions al nacionalisme català, i és molt probable que aquest dia la seva brillant oratòria ens obsequiï amb idees igualment valuoses i dignes de consideració. Però la significació de la conferència, en les actuals circumstàncies, té ben poc a veure amb les necessàries reflexions que precisa fer sovint la societat catalana.  [@more@] 

Més que una conferència on es puguin apuntar reflexions i idees amb perspectiva de futur, sembla una voluntat de deixar anar un testament polític per reivindicar la seva figura defenestrada. Els millors moments d’ERC han arribat de la seva mà: ell va aportar una visió moderna i creïble de l’independentisme, i el va col·locar al bell mig del debat polític; amb ell, ERC va sortir de la marginalitat pintoresca per esdevenir una força política central i amb capacitat de Govern; gràcies a ell, o almenys en bona part, els socialistes catalans van fer un gir polític cap al catalanisme, impensable set o vuit anys enrere. Però no va saber, o no va poder, trobar l’equip adequat per a consolidar i tirar endavant el projecte endegat. Ell ha estat més un home d’idees que d’organització, que hauria precisat d’un entorn amb capacitat per a gestionar i plasmar en una estructura de partit la seva concepció de la política, i s’ha trobat amb uns voltors assetjant-lo. Ell es va desentendre de la maquinària interna del partit, que altres han utilitzat per a foragitar-lo. I sobretot no va saber veure que les crítiques internes que apareixien en forma de corrents o de veus discrepants eren molt més positives, i segurament més compatibles amb les seves idees, que les actituds dels qui al seu voltant li segaven l’herba sota els peus. 

El dia 4 de novembre Carod aconseguirà, molt probablement, titulars i comentaris elogiosos per la seva clarividència i el seu rigor intel·lectual, i fins i tot algú sortirà a l’escenari per abraçar-lo i agrair-li els serveis prestats. Però ell mateix, o com a mínim amb la seva aquiescència, ha avesat la militància a discernir entre el que eren els discursos teòrics, convertits en pura retòrica, de la praxi quotidiana; ha beneït una forma d’entendre la militància i la lleialtat, molt més propera a l’actitud acrítica i de fidelitat cega que converteixen en paper mullar les anàlisis, els acords i resolucions dels congressos, i en definitiva també els discursos com el seu. Ja podem imaginar per on anirà el seu discurs que encapçala amb aquest “Adéu al nacionalisme, visca la nació”; però, coincidint més o menys amb els seus plantejaments, tothom entendrà que no parla d’altre comiat que del seu.

Tweet

No és casual ni fortuïta la fal·lera que ha agafat de cop als dirigents de les caixes d’estalvi catalanes per embrancar-se en processos de fusió que liquidaran en ben poc temps un model propi del sector. Si fem cas dels números oficials que s’han presentat fins ara als mitjans de comunicació, totes les caixes d’estalvi catalanes continuaven tenint beneficis malgrat la crisi, encara que inferiors als d’anys anteriors. I és cert que, com a tot el sector financer, havia augmentat la morositat, però llevat d’alguna excepció no pas a uns nivells tan alarmants com per a fer perillar la seva supervivència. Em costa de creure, doncs, que la societat catalana i la classe política en general hagi estat incapaç de reaccionar i que accepti com a normals les mentides que s’expliquen per a justificar tot el procés. [@more@] 

Els processos de fusió no parteixen d’iniciatives pròpies de les entitats implicades sinó que han estat induïts, per no dir coaccionats, per unes motivacions polítiques, de política espanyola, amb la complicitat del Govern català. Un exemple més de la desfiguració de les poques estructures sinó d’Estat com a mínim de país que disposàvem, en la línia diametralment oposada a la que els teòrics i dirigents d’Esquerra simulaven presentar com a justificació per a romandre al poder. Les Caixes d’àmbit comarcal perdran la seva personalitat i la seva capacitat d’influència sobre el territori, per més que inicialment es vulgui aparentar que es respectarà aquesta voluntat de servei al lloc d’origen, de la mateixa manera que la Caixa de Catalunya perdrà, amb el nom, el seu caràcter de segona caixa del país. Hi perdrà Osona, el Penedès, el Bages, el Vallès, així com les comarques de Girona i de Tarragona, com també hi perdrà Catalunya. Amb la desnaturalització i la pèrdua del seu sentit original, les noves entitats d’estalvi perdran un dels seus actius més importants, que hauran de compensar amb una major dependència de l’Estat via FROB i amb l’obertura a la possibilitat d’acabar de diluir-se en projectes estrictament espanyols. 

El més greu del cas, però, és la falsedat d’arguments que s’estan donant per a justificar la liquidació del model català de caixes d’estalvi. Caixes centenàries, més o menys locals i de petites dimensions, havien superat tota mena d’esculls al llarg de la història i s’havien mantingut exitosament al servei del territori que representaven; ara, diuen que es veuen abocades a les fusions “per a poder afrontar la crisi”. Si això fos cert, hauríem d’admetre el fracàs dels seus gestors que han estat incapaços de dirigir adequadament l’entitat en temps de crisi. Però la conseqüència d’una incapacitat de gestió no pot ser el repartiment de càrrecs, amb sobresous inclosos, entre aquests directius i la liquidació del que han estat incapaços de gestionar. La crisi, malgrat el Govern espanyol i malgrat el Govern català, passarà d’aquí a un any o d’aquí a dos per la inèrcia del context internacional. Però Catalunya ja haurà perdut un dels seus actius més importants, un model de Caixes d’estalvi que havia estat útil i eficaç fins ara. Fins que el Govern espanyol, amb la complicitat del català, ha decidit liquidar-lo.    

Tweet