Bloc de notes de Josep Romeu

Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la medicina, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”. [@more@] 

En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible. 

La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s’oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.    

Tweet

Mentre aquí anem perdent el temps en ximpleries, a Madrid saben el que es tenen entre mans i caminem amb pas segur cap a la uniformització nacional d’Espanya. Les condicions imposades pel Banc d’Espanya per tal de forçar l’eliminació del model català de caixes d’estalvi està donant els seus fruits. En pocs temps, Catalunya haurà liquidat la seva estructura caixes territorials, amb el consentiment del Govern català que no tan sols ha portat davant el Constitucional el FROB que envaeix clarament competències de la Generalitat. Però aquest només és un primer pas. [@more@]És absurd i ridicul que els actuals gestors de les Caixes implicades en els processos de fusió expliquin sopars de duro: l’equilibri en els nous òrgans de gestió, la territorialitat de les respectives obres socials, el manteniment de l’interès per a cadascun del territoris que representa cada entitat fusionada… Tot això es volatitzarà en un no res. Està clar que els actuals directius tindran un lloc destacat en la nova entitat, i probablement amb unes millores salarials, primes i blindatges, més que respectables; però en la següent tongada de directius, les noves entitats fusionades ja no s’hi sentiran compromeses, com no s’hi sentiran pel que fa a tenir cura de les necessitats de les comarques que fins ara representaven, tant a l’hora de donar suport a les iniciatives econòmiques com per a revertir-hi l’Obra social.  Però, la història no s’acabarà aquí. Un cop despersonalitzades les entitats d’estalvi, com ja ha fet la Caixa que ja no inverteix prioritàriament a Catalunya, ni tan sols el país serà el centre de l’interès d’aquestes noves entitats. I d’aquí a la possibilitat de fusionar-se i traslladar els centres de decisió a fora del país, com li pot passar al BBVA, només hi ha un pas. Una nova decisió de Madrid, tan sols.    

Tweet

La decisió de Joan Puigcercós d’apartar definitivament Carod Rovira de l’escena política no és sinó un pas més en la seva premeditada carrera per assolir el poder absolut dins d’Esquerra. Als qui som crítics amb l’actual direcció d’Esquerra ens preocupen els errors comesos, que són molts i de considerables dimensions; però ens preocupa sobretot que aquests errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país. [@more@] 

Des de fa temps, l’objectiu de Joan Puigcercós no era altre que el de controlar el partit, al preu que fos. Per això va teixir una xarxa de complicitats per guanyar-se l’aparell, distribuir càrrecs i llocs a les llistes a canvi de fidelitats cegues, fins al punt que actualment un percentatge altíssim, alguns càlculs publicats parlen d’un 30%, dels militants actius del sector oficialista depèn econòmicament de l’estructura del partit i de les administracions on es governa. Pot semblar excessivament prematura la decisió de prescindir de Carod per a les properes eleccions, i sobretot improcedent en la mesura que les llistes electorals estatutàriament no les decideix unilateralment el President del partit, però el càlcul no és erroni. Ara, Carod, des de la seva posició de vice President del Govern, no pot lliurar-se a cap batalla política interna i més tenint en compte que, personalment, ja va tirar la tovallola mesos enrere; i quan els seus afins vulguin reaccionar ja no hi seran a temps. Aquest menyspreu cap a la figura de Carod Rovira té la virtut de no tenir marxa enrere; ni el mateix Carod podria admetre ara, per una qüestió de dignitat personal, un paper secundari en la propera legislatura. I produint-se un any abans de la campanya electoral s’evita l’escàndol que hauria provocat si la decisió s’hagués pres en el moment en què tocarà parlar de llistes. Per a liquidar els sectors crítics de Joan Carretero i d’Uriel Bertran va simular una aliança amb els carotitstes; però, un cop foragitat el metge de Puigcerdà i sabent de la poca empenta de l’Uriel, ha pogut afrontar sense complexos la marginació definitiva de Carod Rovira.                                

Puigcercós té via lliure a Esquerra per a maniobrar al seu aire, sabent que ja no té ningú que li faci la competència. Ha hagut de treballar de valent i no hi ha escatimat esforços. Esquerra, l’Esquerra de Puigcercós, s’ha guanyat a pols la imatge que es dóna des del programa televisiu Polònia; cap altra dissidència interna ha fet tant mal a la imatge del partit com aquesta voraç ambició personal de Puigcercós per fer-se amb el control absolut del partit; ha calgut prescindir de persones de gran vàlua política i professional, alguns crítics amb la seva gestió i d’altres plenament coincidents amb ell, però ha aconseguit l’objectiu. Potser aquesta Esquerra serà més esquifida, amb menys actius polítics i menys persones de nivell intel·lectual i professional remarcable, potser caldrà renunciar a l’objectiu que teòricament s’havia marcat el partit en el darrer congrés d’erigir-se com la força majoritària de l’esquerra que havia de conduir el país cap a no sé on, però ell personalment haurà assolir el seu objectiu de ser el líder indiscutible. És l’Esquerra de Puigcercós.       

Tweet

Està perfectament tipificat, en el món de l’empresa i de la gestió, el dirigent mediocre que, per la seva mateixa inseguretat, té por dels qui l’envolten i es busca col·laboradors encara més mediocres. De fet, té por de posar-se en evidència, que algun dels seus col·laboradors o subalterns li passi la mà per la cara i, per tant, que li prenguin el lloc. Molt diferent del directiu intel·ligent que es busca els millors col·laboradors perquè sap que entre tots faran un millor equip i es potenciaran mútuament. I, en tot cas, la competència interna encara els estimula més a excel·lir en la seva tasca. Una cosa semblant pot passar en política. [@more@] 

L’aparició de Reagrupament no ha de preocupar ningú de l’àmbit nacionalista. El que realment comptarà serà el nombre de diputats nacionalistes, i dins d’aquests el nombre d’independentistes, que disposarà el proper Parlament, i que, per tant, podran tenir una incidència real en el futur Govern i sobretot en el procés cap a la independència. Reagrupament neix perquè hi ha la percepció que ni ERC ni CiU estan cobrint adequadament les expectatives independentistes d’un sector de la població. Aleshores, es pot donar el cas que aquesta percepció sigui errònia o molt limitada, cosa que abocaria al fracàs la iniciativa de Carretero, o pot resultar que realment la nova formació ocupi un espai polític que fins ara no tenia el referent adequat. I en aquest segon cas, pot resultar que tant ERC com CiU es mantinguin en les seves tessitures actuals, deixant aquest camp d’actuació a Reagrupament, o que facin un desplaçament ideològic cap a les seves propostes independentistes. En qualsevol cas, des de la perspectiva nacionalista, l’escenari més negatiu seria el del fracàs electoral de Reagrupament, perquè hauria suposat un malbaratament de recursos i d’energies, i molt probablement de cremar políticament persones molt útils per al país; a no ser que aquest fracàs fos degut a la reacció prèvia de les altres forces nacionalistes que haurien corregit a temps els errors comesos que deixaven tant d’espai a una nova formació política. L’escenari més positiu seria el d’una forta irrupció de Reagrupament que esperonés els altres grups polítics a aprofundir en una estratègia conjunta que ens portés a l’exercici del dret a decidir. 

Aquests dies hem sentit veus remarcant que no els feia por Reagrupament, però ho argumentaven dient que no creien (o potser voldrien no creure) que tingués un resultat electoral que els afectés excessivament. És, com sempre, aquesta visió tancada i partidista de la política en què s’oblida l’interès del país, com si l’únic que ens hagués d’importar fos el resultat d’una formació política en concret, prescindint de la resta. La importància, l’èxit o el fracàs, de Reagrupament no s’hauria de mesurar només en funció dels seus resultats sinó del conjunt de les forces polítiques.

Tweet

Estem tan avesats a veure el director d’orquestra aixecant la batuta per tal que els músics es posin a tocar la partitura que correspon, que ja ho trobem d’allò més normal. Si no fos perquè al Parlament a part de les votacions dels Plens hi ha tot el treball de les comissions, es podrien reduir les sessions a un representant de cada grup, cadascun amb el nombre de vots delegats que representa. De fet, sovint veiem els escons buits mentre algú està simulant argumentar des de la tribuna la seva posició, i de cop, a toc de xiulet o de timbre, acudeixen tots a votar en el moment precís, encara que no sàpiguen ni què estan votant. [@more@] 

Sembla interessant en aquest sentit que Reagrupament es proposi alliberar, ni que sigui parcialment, la disciplina de vot dels seus diputats. De fet, hi ha moltes votacions i, per tant, preses de posició que tenen ben poc a veure amb la ideologia que se suposa que té cada partit; i, en canvi, per pura disciplina els diputats es veuen obligats a votar segons les consignes donades. Es dóna prioritat a l’estratègia de partit, que a vegades consisteix en votar en un sentit diferent del que sincerament voldrien els diputats, abans que a l’interès general del país o a l’opinió de cadascú. I no hauríem de fer tants escarafalls perquè un diputat trenqui la disciplina de vot, o perquè l’equip de Govern perdi una votació. Reagrupament ho argumenta dient que, donat que ells són un grup transversal on poden conviure ideologies diverses amb l’únic denominador comú de treballar per la independència, en els temes que no són essencials per al futur del país cada diputat pot votar lliurement. Però això seria igualment vàlid en qualsevol altre grup.  

Aquest tipus de mesures, a l’igual que el tema de les llistes obertes, s’acostumen a defensar des de l’extraparlamentarisme, però s’obliden fàcilment tan bon punt hom s’adona que hi ha un joc polític que va més enllà de la simple defensa d’uns ideals. En un procés negociador, per exemple, qui es fiaria d’un grup que no pot garantir el vot dels seus diputats i per tant l’estabilitat del pacte? En qualsevol cas, valoro positivament que Reagrupament parteixi d’uns principis de radicalitat democràtica; només caldrà que sigui capaç de mantenir-los.  

Tweet

Una de les meves discrepàncies amb l’actual direcció d’Esquerra és la seva manca de rumb o de full de ruta que ens meni cap enlloc. Tant en la Conferència Nacional del 2007 com en el Congrés de l’any passat, les meves crítiques i esmenes anaven encaminades a fer veure l’absurditat de pretendre que el procés cap a la independència passi per un sol partit polític. Les ponències oficials aprovades parlaven de fer d’ERC el partit hegemònic de l’esquerra, i finalment del país, situació de privilegi que ens hauria de permetre fer al pas definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Un full de ruta absurd que es contradiu, a més, amb la pràctica política seguida des d’aleshores i amb la conformitat amb què es contemplen les diferents conteses electorals limitant-nos a anar resistint a la baixa.  [@more@] 

Sembla que cada vegada són més les veus que pregonen la necessitat d’un projecte transversal per assolir la independència. No és possible assolir-la si és vista com un projecte exclusivament de dretes o d’esquerres. El que tampoc vol dir que s’hagi d’emprendre prescindint de la dreta i de l’esquerra, sinó tot el contrari, comptant amb la transversalitat del moviment. Un dels perills de Reagrupament seria precisament que pretenguessin erigir-se en aquest moviment transversal. D’alguna manera seria caure en el mateix error d’Esquerra, si el full de ruta que es marqués Reagrupament passés únicament pel creixement de la seva força política fins a esdevenir majoritària, com si la resta de partits nacionalistes ja no comptessin. La transversalitat del moviment independentista no vindrà d’una sola força política, per més que aquesta adopti un caire transversal i vulgui obviar les diferències ideològiques existents, sinó del conjunt de grups polítics que acabin assumint la independència com un dels objectius unitaris a assolir. 

És entre tots plegats que hem de crear les condicions necessàries perquè la societat assumeixi el projecte independentista com la millor via per a progressar com a país. I que en conseqüència es pugui produir al Parlament una majoria suficient per a adoptar de forma unilateral la proclamació de la independència. Reagrupament no s’hauria de deixar portar per una eufòria excessiva que li fes perdre el món de vista. El seu paper pot ser molt important com a revulsiu i com a impulsor de la transversalitat necessària, però no creure’s que la transversalitat del país sigui Reagrupament.

Tweet

El ressentiment és, en política, un dels pitjors consellers. Hem vist moltes vegades polítics que ben legítimament han deixat una formació per incorporar-se a una altra o crear-ne una de nova, i que en la nova etapa han esdevingut enemics acèrrims dels qui havien estat fins aleshores els seus companys. Resulta poc creïble que després d’haver compartit durant molt de temps idees, plantejaments i projectes, de cop i volta hom se’n situï a les antípodes. Res comença ni acaba en el moment en què un pren la decisió d’encetar una nova etapa. [@more@]Reagrupament vol erigir-se en un moviment transversal que, més enllà de la ideologia, prioritzi l’alliberament nacional. Això vol dir que s’hi poden sentir identificades moltes persones que fins ara havien format part, com a militants o com a simples votants, d’altres projectes polítics. I això vol dir, per tant, que més d’un tindrà els seus dubtes a l’hora d’acompanyar-los en aquest gir polític. En la mesura que es pugui percebre en els dirigents de Reagrupament, la gran majoria provinents d’ERC, un ressentiment cap a la seva antiga formació estaran desacreditant el nou projecte que es podria interpretar més com una eina de despit personal que com un veritable projecte de país. Espero, i voldria creure, que això no serà així; que des de la direcció de Reagrupament hi haurà el suficient rigor i serenitat com per analitzar la realitat política del país en la seva globalitat. I aquesta visió global haurà de passar per contemplar les altres formacions nacionalistes, i concretament ERC, com els aliats naturals per a avançar cap a l’exercici del dret a decidir.  Tinc molt bons amics, personals i polítics, que han fet l’opció d’apuntar-se a Reagrupament i no per això ha canviat res en la nostra concepció compartida de la realitat del país i dels passos a seguir cap a la independència. Si fins ara deia que era imprescindible establir uns mecanismes de complicitat entre les diferents forces nacionalistes del país, ara continuo dient exactament el mateix. Encara que, ara, comptant amb un partit més. Si ha de ser Reagrupament o ERC o CiU el qui encapçali el procés cap a la indepèndència és absolutament irrellevant; el que compta és que els necessitem a tots.

Tweet

Exitosa primera posada en escena de la nova força política liderada per Joan Carretero. Unanimitat i eufòria ben comprensibles tractant-se dels inicis d’una aventura que parteix amb l’ideal de regenerar la vida política del país i amb un objectiu clar, contundent i inequívoc: la independència de Catalunya. Qualsevol independentista s’hauria d’alegrar que finalment aparegui al país una força desacomplexada i valenta que plantegi la radicalitat democràtica portada fins a les últimes conseqüències, i que no es limiti a fer-ho com un horitzó llunyà al qual no s’arriba mai. Hi ha, però, tot un seguit d’incògnites i d’incerteses que caldria anar esvaint abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. [@more@]

Tothom recorda l’experiència del PI. Un partit que tenia uns plantejaments similars, ben simples, exageradament simplistes com deien els seus detractors. El fracàs d’aquella temptativa es pot atribuir a unes condicions força diferents a les actuals pel que fa a la consciència sobiranista de la societat catalana, però també a errors de plantejament dels seus impulsors. L’important, o el més important, no és el discurs que es pugui elaborar, no són les paraules, sinó la credibilitat que puguin merèixer de boca dels seus protagonistes. La proposta d’Àngel Colom no va despertar l’entusiasme que s’esperava ni tant sols en la mateixa gent que ara sembla il·lusionar-se amb aquest nou projecte. Hom hi va veure, probablement, un partit fet a mida del seu impulsor, una proposta  més encaminada a mantenir viu el líder caigut en desgràcia que a cap altra cosa. Carretero n’hauria de prendre bona nota. Ara mateix, tothom associa Reagrupament a l’ex dirigent d’Esquerra. D’aquí a uns mesos, si de veritat es vol que el projecte reïxi, Reagrupament hauria de deixar de ser un projecte unipersonal per esdevenir un moviment amb molts cares i matisos. La de Laporta en podria ser una, però en caldrien moltes més. 

L’eufòria, en un recinte tancat, es contagia. I hom pot sortir del Congrés imaginant que a partir d’aquí s’inicia una nova era de la política catalana. Però la realitat del país en pot ser tota una altra. En la mesura que es consolidi com una amenaça electoral que forçosament haurà de treure vots d’altres formacions polítiques, també estarà al punt de mira de tots els mitjans de comunicació que fidels als partits tradicionals no n’hi perdonaran ni una. Caldrà caminar mesurant molt bé les passes i les paraules, sense massa relliscades com aquella en què Carretero va deixar anar que era més important un President del Barça que de la Generalitat.

Tweet

De la mateixa manera que no s’està fent res per sortir de la crisi econòmica en les millors condicions possibles i sobretot havent corregit els errors que ens hi van abocar, tampoc sembla interessar ningú afrontar el tema de les subvencions públiques que han generat escàndols com el dels informes de l’Administració o el cas Millet. Perquè no oblidem que el cas Millet ha estat possible perquè han fallat els mecanismes de control que hauria de tenir tota administració responsable. [@more@] 

No anava gens desencaminat Fèlix Millet quan afirmava que determinades pràctiques irregulars eren habituals en segons quins àmbits. Una forma fàcil de desviar recursos és a través dels informes: l’administració encarrega un informe, la utilitat del qual pot ser més que dubtosa, per un cost molt per damunt del real sabent que és difícil de demostrar-ho; naturalment, les factures, els rebuts i tots els segells de conformitat estan en regla. Igualment, l’administració mateixa imposa unes condicions a les entitats que sol·liciten subvencions que forcen, sabent-ho l’administració, a incórrer en irregularitats tals com factures anticipades, factures que no es corresponen a l’objecte de la subvenció, etc. Naturalment que la majoria de les entitats que es veuen obligades per l’administració a incórrer en aquestes irregularitats, després compleixen rigorosament amb el compromís contret. Vull dir, per exemple, que si t’obliguen a presentar les justificacions abans de realitzar l’activitat, un cop es disposa dels recursos plenament justificats davant l’administració hom acostuma a emprar-los per l’activitat proposada, però seria molt fàcil desviar-los per a una altra activitat o simplement quedar-se els diners sense fer res. El fet que s’hagi justificat una despesa no vol dir res, perquè rarament l’administració un cop s’ha assegurat que tots els papers tenen el seu NIF i els segells corresponents, va a comprovar l’activitat real. La Sindicatura de Comptes, per exemple, es limita a constatar la regularitat dels papers que se li presenten, i a posar-hi el segell de conformitat però sense saber realment el contingut real que s’amaga darrere d’aquella paperassa i d’aquells números. 

L’administració controla els papers, la burocràcia, a vegades fins a extrems ridículs, però no té gens en compte la realitat de cada informe o de cada projecte proposat. El sistema burocràtic existent està pensat perquè hi hagi tota mena d’irregularitats. Millet no va fer sinó aprofitar delictivament aquesta magnífica oportunitat que li brindava el sistema. Hom podria aprofitar, ara, per reordenar tot el tema i canviar de soca-rel el sistema burocràtic que imposa l’administració, però és molt més rendible mirar d’esquitxar l’opositor i deixar les coses tal com estan, perquè hi ha la voluntat expressa de continuar fent ús d’aquestes irregularitats.

Tweet

Recordo que fa una colla d’anys, en un sopar informal on hi era present l’ex conseller de Governació Joan Vidal i Gayolà, aquest ens explicava que hi havia aspectes del 23-F que no s’arribarien a saber mai perquè els polítics que, com ell, ho van viure de primera mà mantindrien el silenci per responsabilitat. No ho vaig entendre llavors i continuo sense entendre-ho ara. En l’activitat política, és evident que hi ha un munt d’informació que no arriba mai a l’opinió pública, perquè el conjunt de la classe política manté un acord no escrit de tapar-se les vergonyes. El que apareix als mitjans de comunicació és només la punta de l’iceberg o el resultat consensuat de la conxorxa.  [@more@]El concepte de transparència és absolutament inexistent en els polítics professionals, excepte quan es tracta de retreure-ho als adversaris. Però fins i tot en aquest cas, hi ha uns límits que no se sobrepassen mai perquè saben que tots tenen coses per amagar, i que la roba bruta val més rentar-la a casa, entenent per “casa” el clan tancat dels professionals de la política. Ningú ens explicarà mai del tot, les trifulgues que ha tingut el Tribunal Constitucional en tot el serial de l’Estatut amb pressions subtils i no tan subtils, i propostes de pactes de resolució incloses; ni com es va desencallar la negociació de l’Estatut donant un paper rellevant a l’Artur Mas, quan ERC i el PSOE tenien ja molt avançat un principi d’acord, els termes del qual se’n guardaran prou d’esbombar; ni el paper del Rei aquella nit del 23-F, que va tardar més de sis hores a reaccionar perquè no volia pronunciar-se sense saber si els colpistes tenien possibilitats de reeixir, essent difícil de creure que els militars encetessin l’aventura sense pensar que tindrien el seu suport; ni tants altres temes oficialment desmentits, però que s’intueixen o se saben per vies informals difícilment contrastables, i que donen peu a tota mena d’especulacions. Hi ha un pacte de silenci que atribueixen a un exercici de responsabilitat, però que en realitat no és més que una salvaguarda gremial de la classe política. Per això, quan un polític retirat escriu les seves memòries, probablement perquè ja no hi té res a perdre, es pot permetre la llicència de destapar algun d’aquests secrets. Ara, Jordi Pujol ens presenta les seves memòries i entre altres coses explica que Enrique Múgica, l’actual Defensor del Pueblo li va proposar substituir Adolfo Suàrez per un militar de tarannà progressista, si és que això és compatible amb la condició militar. Sempre s’ha dit que aquest individu, que té la pocavergonya d’ocupar un càrrec teòricament democràtic, estava implicat en les intentones colpistes, però ara ens ho confirma Jordi Pujol. Si quedés un mínim de dignitat, dimitiria o se’l faria fora. Però és evident que té el càrrec ben assegurat.

Tweet