Bloc de notes de Josep Romeu

Sempre que hi ha una crisi, del tipus que sigui, hom espera que més enllà d’atendre les urgències del moment es miri de resoldre els problemes de fons que l’han feta possible. D’una crisi ben resolta, com d’una grip ben guarida, se’n pot sortir enfortit amb una certa immunització de cara al futur i sobretot corregint les causes que l’havien generat. El que és desesperançador en el nostre panorama actual és la incapacitat per a fer ni una cosa ni l’altra. Si almenys tinguéssim el consol de pensar que serem els darrers en sortir de la crisi i els qui en sortirem en les pitjors condicions i amb les millors predisposicions per a recaure, degut a la inacció o al poc interès dels nostres polítics! Però, no. Estem a la cua, comptant en què tots els partits i totes les administracions afirmen i asseguren que, per ells, la prioritat és sortir de la crisi.  [@more@] 

No puc ni imaginar què hauria passat si els Governs, tant el català com l’espanyol, haguessin considerat com a poc rellevant i per tant gens prioritari afrontar la crisi econòmica. O potser, sí. Potser hauria estat millor que les administracions se n’haguessin mantingut al marge i haguessin actuat com si res. De la crisi en sortirem per la inèrcia del context internacional, fins i tot malgrat la intervenció de les administracions. Més tard o més d’hora, però al final en sortirem. El que passa és que, a part de sortir-ne més tard que la resta de països de l’entorn, ho farem en les pitjors condicions. No s’ha aprofitat cap de les oportunitats per a refer el model productiu: s’han donat xecs en blanc a la banca que va ser una de les causants de la crisi i que, a més ha aprofitat els recursos públics per a sanejar-se internament, repartir-se entre els dirigents desorbitats beneficis i continuar mantenint tancada l’aixeta del crèdit; s’ha recolzat artificiosament el sobredimensionat sector de la construcció a base d’obra pública, de reconvertir vivenda de renda lliure en renda protegida, en lloc d’adequar-lo a les necessitats reals del país, a l’igual com caldria fer amb altres sectors productius; i ja només faltava que el Govern espanyol retallés el pressupost destinat a la recerca, quan semblava que era un dels camps en què ens estàvem posant a l’alçada de països similars al nostre. 

Tinc la impressió que els polítics, enfront de la crisi, miren bàsicament el calendari. Zapatero deu pensar que, faci el que faci, com serà que el 2012 l’economia de l’estat no hagi remuntat; i després encara tindrà la barra de dir que haurà estat gràcies a la seva acció de Govern. No tindrà tanta sort el Govern de la Generalitat, que de ben segur haurà d’afrontar unes noves eleccions empantanegats amb la crisi, i que haurà d’excusar-se en la manca de recursos i de poder real del Govern autònom, comptant amb què la gent ja no recordi les excel·lències que ens cantaven del nou finançament.  

Tweet

El serial continua perquè hi ha qui està interessat en què continuï. Tant li fa que sigui a base de mentides, de mitges veritats o d’insinuacions que ben poc tenen a veure amb la realitat; per a molts professionals del periodisme, aquests detalls són irrellevants quan es tracta d’atacar l’adversari. El Palau de la Música, amb la signatura del senyor Fèlix Millet com a màxim responsable, tenia i té molts convenis i contractes establerts amb tota mena d’entitats i d’institucions. Treure del calaix selectivament un d’aquests convenis i deixar-lo anar a les portades del diari com una insinuació, sense haver fet el més mínim esforç periodístic d’assegurar-se del contingut, de les motivacions i de les justificacions del conveni, és d’una falta de professionalitat considerable. [@more@] 

Però és la xispa que necessiten, i que probablement havien encarregat, els adversaris polítics per a sortir a la palestra en una veritable picabaralla de besucs. Per a contrarestar l’existència d’un conveni degudament signat, justificat i amb els comptes presentats a totes les institucions pertinents, salten uns altres dient que això és una immoralitat perquè ells no accepten donacions anònimes. Ningú parlava de donacions anònimes sinó de convenis presentats fins i tot a la Sindicatura de Comptes. Aleshores la Sindicatura intervé argumentant que ells mai han auditat la Fundació vinculada a CDC, quan ningú havia parlat d’auditories sinó del requisit formal de presentar-hi els comptes. I, naturalment, si els periodistes no han fet l’esforç professional d’assegurar-se de la veracitat de les seves informacions, molt menys ho faran els polítics que en tenen prou amb un titular de premsa per a basar les seves argumentacions.   

Aquí hi ha hagut un delicte greu i cal investigar fins al final totes les implicacions que se’n derivin, sigui quin sigui el partit que hi hagi al darrere, si és que n’hi ha algun. De cap de les maneres no estic afirmant la innocència de ningú, sinó simplement que l’existència de donacions, convenis o contractes, per si mateixos, no demostren res. Investigar les complicitats delictives no vol dir esquitxar barroerament qualsevol adversari a qui pugui atribuir-se-li una foto o una signatura al costat de Fèlix Millet.

Tweet

Els mitjans de comunicació, la majoria, es mouen per tongades o per modes, però sense un criteri propi. Tot d’una apareix un tema i tothom s’aboca a donar-hi voltes i més voltes fins a l’absurd, o fins que de cop el tema deixa d’interessar; i això al marge de la importància real de la qüestió o de si s’ha resolt definitivament. El tema de la prostitució al carrer, a la ciutat de Barcelona o a moltes carreteres del país és més antic que l’anar a peu; però, de sobte, va passar de l’oblit a les portades, i de les portades ha tornat a l’oblit. El mateix està passant ara amb el cas Millet; aquí amb l’agreujant que els presumptes periodistes a part de no fer ni l’esforç de contrastar la notícia, com ja sol ser habitual, es limiten a repetir frases, llistes i paràgrafs d’expedients sense informar el més mínim de la realitat de cada cosa.

[@more@] 

El titular de “el partit tal o fulano de tal, esquitxat pel cas Millet”, es paga a bon preu. Sobretot, si amb aquest titular podem empastifar algun grup adversari. Sembla com si els mitjans de comunicació, cadascun des de la seva òptica partidista, busquessin qualsevol vincle o relació amb Fèlix Millet per poder-ho esbombar, sense donar la informació més bàsica, sense contrastar-ho, i per suposat sense entrar en matisos. O, a vegades, a grans titulars es fan afirmacions que després queden molt matisades o contradites en la lletra petita. Fèlix Millet va ser durant molts anys el màxim representant del Palau de la Música, i com a tal de ben segur que ha tingut col·laboracions amb moltes institucions, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona sobretot, però també amb molts grups polítics, associacions i persones de tots els àmbits. Quan algú està posant aquestes habituals i institucionals relacions al mateix nivell que els desviaments de fons de l’entitat que feia el Millet personalment està desinformant els lectors, oients o espectadors. A grans titulars hem llegit que Fèlix Millet va fer donacions a partits polítics, sense precisar si eren donacions personals, com les del PI d’Àngel Colom, o convenis formals perfectament legalitzats i comptabilitzats amb altres fundacions, sense aclarir per tant si es feien des de la legalitat, amb els rebuts i signatures corresponents o si eren en diner negre.  

Però, per a la mediocritat periodística els detalls i els matisos no solament no importen, sinó que cal evitar-los perquè aleshores es quedarien sense titular. No diferenciar entre les accions delictives i les activitats i convenis habituals en aquesta mena d’institucions és d’una ignorància supina o d’una mala fe impressionant, que tant serveix per a empastifar innocents com per a relativitzar els veritables delictes.  

Tweet

Els reis de la demagògia, quan hi ha un tema que no els interessa tocar, es treuen de la màniga la frase màgica: “allò que realment interessa als ciutadans”. I ara, el que realment interessa als ciutadans és una sortida de la crisi. L’argument no se sosté per cap banda, perquè és evident que totes les administracions, a part de donar prioritat al tema de la crisi, han continuar amb la seva tasca en tots els àmbits de la vida del país, els serveis socials i l’aplicació de la llei de la dependència, l’educació, la cultura, l’esport, la llengua, la projecció exterior,… i per suposat que la crisi no és cap motiu per a negligir un dret tan elemental i democràtic com el dret  a decidir. [@more@] 

És el que feia el President de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (CEOMA), José Luis Méler, quan blasmava la Generalitat de Catalunya pels recursos que destina a la llengua catalana, com si fossin aquests el que impedeixen l’aplicació de la llei de dependència. Naturalment, no si li acudiria mai dir que cal suprimir, per no ser prioritari, l’Instituto Cervantes, ni abolir per inútil la Monarquia, ni reduir els Ministeris quan ja han transferit les competències a les Comunitats autònomes, ni tantes altres coses. És el mateix joc baix, i brut, que emprava el president de la Generalitat per dir que no hem de perdre el temps en aventures com les de permetre a la ciutadania expressar la seva voluntat sobre el futur del país, i que deu haver convençut Esquerra perquè no presentés, en el debat de política general celebrat aquests dies al Parlament, cap proposta sobre el dret a decidir i les consultes populars endegades arreu del país. 

Però la demagògia esdevé molt més manifesta quan resulta que, al capdavall, la crisi segueix el seu curs exactament igual que si el Govern no existís. Probablement en sortirien molt més ben parats si fessin un reconeixement de la seva impotència: la crisi és d’abast internacional i no tenim els recursos ni el poder polític suficient per a fer-hi front. De la mateixa manera que ens hi hem vist involucrats per causes alienes, en sortirem també per inèrcies que no depenen de nosaltres. Altrament, aquesta tossuderia en voler erigir-se en protagonistes d’una lluita contra la crisi, a part de la demagògia que implica, ens porta al pitjor dels ridículs. Tot apunta que es comencen a notar els primers símptomes de recuperació, però l’Estat espanyol en serà una excepció i continuarà una temporada més patint-ne els efectes; i dins d’aquest Estat, Catalunya amb uns gestors polítics que es vanten de prioritzar-ho tot per la crisi, anem a la cua. Demagogs i ridículs.

Tweet

Des de fa un cert temps, no massa tampoc, es nota un canvi de discurs com a mínim de Joan Puigcercós. I ahir mateix la cara del vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, quan Puigcercós era a a la tribuna d’oradors en el Ple de política general del Parlament de Catalunya, era tot un poema. No ha estat per pròpia iniciativa, sinó forçat probablement per l’aparició de Reagrupament i per la consulta d’Arenys que, no ens enganyem, ha trencat totes les previsions i fulls de ruta imaginaris que tenia Esquerra. El cert és que, per més que vulguin desmentir-ho, el discurs actual del dirigent d’Esquerra no té res a veure amb el que feia un any enrere ni amb la política seguida fins ara des del Govern. [@more@] 

Les condicions que propugnava ara fa uns dies per a formalitzar un futur Govern de coalició, si són sinceres i es mantenen, descarten tota possibilitat d’un nou tripartit i fan molt difícil un Govern amb CiU. De la mateixa manera que les condicions que afirmaven haver posat damunt la taula per a donar suport els pressupostos generals de l’Estat, també n’exclouen qualsevol viabilitat. Des de Reagrupament i des d’altres sectors independentistes ja han sortit veus queixant-se de l’intent de monopolització de les consultes populars, i alguns han anat més enllà argumentant que el canvi de rumb és degut justament al fet que, a Esquerra, l’independentisme se li està escapant de les mans. Naturalment, hi pot haver l’opció dels qui prefereixin que Esquerra segueixi la seva deriva actual, que és la que possibilita el sorgiment d’un nou independentisme, com si calgués donar per perduda aquesta Esquerra per a la causa nacional i començar de bell nou amb Reagrupament; és el que sovint podem llegir en articles d’escriptors com Víctor Alexandre. Realment, seria un drama per al país haver de concloure que ara mateix no tenim referent independentista al Parlament de Catalunya, i que calgui esperar que en les properes eleccions hi pugui haver una sola força política independentista amb un suport molt inferior (això en la millor de les perspectives electorals possibles per a Reagrupament) que l’actual Esquerra. 

Sincerament, prefereixo creure que l’aparició de Reagrupament, per a qui esperem que obtingui el millor dels resultats, així com l’eclosió sobiranista de la mà de les diferents plataformes i d’iniciatives com les d’Arenys, facin reaccionar ERC. L’únic perill seria que l’aparent gir iniciat per Joan Puigcercós fos només una maniobra de distracció per a no perdre el protagonisme i el lideratge del conjunt de l’independentisme, però per tornar a caure en els mateixos errors. Un risc que també podria córrer Reagrupament en cas d’esdevenir una opció de Govern. Algú dirà que la fam de poder i de reservar-se unes poltrones faran inviable el gir de 180º que hauria d’emprendre Esquerra. Voldria creure (digueu-me il·lús) que hi ha la possibilitat d’una reacció sincera, encara que ni ells mateixos no la vulguin admetre, i que la propera legislatura comptarem amb dues forces independentistes que estaran condemnades a entendre’s per a les grans qüestions de país.

Tweet

Tenim la classe política que ens mereixem: uns polítics que tenen un país que no es mereixen. Després de molt de temps de demanar explicacions, el Govern ha hagut de mostrar un informe propi sobre els informes encarregats per la Generalitat, amb un resultat  que confirma les sospites: molts informes inútils, mal justificats, i que amaguen intencions partidistes. Però ara resulta que l’informe sobre els informes també estava falsejat, i per tant esdevé inútil com els altres en la mesura que té una orientació clarament partidista. No s’ha fet una auditoria dels conjunt dels informes de l’Administració, sinó que se n’ha analitzat una mostra seleccionada prèviament, per a evitar que surtin a la llum els informes encarregats per Presidència. [@more@] 

Aquí hi ha llenya per a tothom. Els socialistes, com han fet sempre, s’han burlat dels seus socis de Govern intentant carregar-los el mort: Castells apareixia públicament vantant-se de ser tan honestos que ells mateixos havien elaborat l’informe on es recullen les irregularitats comeses pels seus socis.  No deia, està clar, que n’havien exclòs expressament els informes encarregats per Presidència. Amb tot, la deslleialtat dels socialistes no treu les pròpies responsabilitats. I entre el munt d’informes inútils seleccionats per a exhibir públicament hi apareix el que analitza la imatge pública de Joan Puigcercós quan era Conseller de Governació. Ridícul i absurd que el dirigent d’Esquerra fes fer un informe per analitzar la seva imatge, i com era tractat des del programa televisiu Polònia. Ridícul i absurd no només perquè és una malversació de fons públics, com molts dels informes realitzats, sinó perquè la mala imatge d’Esquerra que es dóna al programa Polònia se l’ha guanyada ell a pols. 

Però hi ha l’altra cara de la moneda. Estem parlant d’uns informes que, un cop qualificats com vulgueu, no deixen de ser la xocolata del lloro. Qualsevol administració mínimament seriosa encarrega molts informes per a conèixer tant la realitat del país o del seu àmbit de competència com la imatge i l’opinió dels seus ciutadans. I alguns d’aquests informes poden tenir més o menys utilitat i d’altres poden caure en el ridícul, com aquest de Joan Puigcercós. Però tot plegat no es posaria en discussió en cap país seriós, ni ningú en faria una qüestió d’Estat. Quan tenim unes amenaces certes sobre el nostre país, una incapacitat per a sortir de la crisi, i una corrupció escandalosa tant al Partit Popular com en tot el sistema judicial espanyol, fem força el ridícul perdent el temps en ximpleries. Nosaltres en fem qüestió d’Estat justament perquè ni tenim Estat ni tenim estadistes.

Tweet

El mateix dia en què el Govern presentava el seu projecte de Pressupostos per al 2010, donava a conèixer també el de modificació de l’actual Llei de l’avortament. No crec que fos casual. L’atenció mediàtica està centrada en la crisi econòmica i la pujada dels impostos, de manera que el tema de l’avortament podia passar desapercebut estalviant-se així una de les habituals polèmiques en un dels pocs temes que diferencia l’anomenada esquerra de la dreta més conservadora. El Partit Popular deu considerar que ara li surt més a compte electoralment incidir en el tema econòmic que en un tema com el de l’avortament que a ells els importa un rave, per més que l’utilitzin quan no tenen altra arma a la mà per tirar al PSOE. [@more@] 

D’aquesta manera els socialistes espanyols es podran dedicar de ple a cercar els suports necessaris per a aprovar els seus pressupostos, mentre tirant endavant una llei que malgrat les seves mancances sempre podran presentar com a aval de progressisme. Tot i que alguns mitjans de comunicació, i també molts observadors polítics, posen èmfasi en la soledat de Zapatero i en les dificultats que pot tenir per a trobar aliats després dels reiterats incompliments de totes les seves promeses, jo no tinc cap dubte que se’n sortirà ben airós, com ha fet sempre. D’entrada, tots els partits polítics que podrien donar-li suport han refermat el seu posicionament en contra del projecte de pressupostos, o bé per la pujada de la pressió fiscal, o bé perquè no es consideren satisfets amb el tracte que rep el respectiu territori, ja sigui Catalunya, el País Basc o Galícia. Però tot és un simulacre d’oposició. Hores d’ara, tothom, des de CiU o PNB a ERC, BNG, CC o IU-IV, ja està negociant per veure quin rendiment de partit podrà treure de la hipotètica feblesa de Zapatero. Si se’n surten, encara que sigui per un plat de llenties, presentaran l’acord amb els socialistes com un èxit de la força minoritària capaç de doblegar el partit del Govern, com alguns van fer amb l’acord de finançament o el de les prestacions per als aturats sense subsidi. I els qui no hagin aconseguit l’acord, tant si és per la intransigència de Zapatero com si és perquè aquest ha preferit sortir a la foto amb un altre aliat, com va passar amb l’Estatut, continuaran blasmant els pressupostos amb una oposició frontal. La diferència entre donar-hi suport o oposar-s’hi radicalment pot ser una mínima concessió, una promesa fàcilment oblidable, o el permís de sortir a la foto com el David capaç de doblegar Goliat. 

El Partit Popular ja té el seu guió escrit i ha de fer el seu paperet, que dramatitzarà en excés. Alguns lamentaran perdre l’oportunitat de sortir al carrer pel tema de l’avortament, però ara no toca. I l’Església, sempre amatent als designis del senyor, en aquest cas de Don Mariano, també es reservarà les seves ires, no fos cas que volent ajudar encara obstaculitzés la campanya del Partit Popular per retornar al poder.

Tweet

En un nou comunicat, ETA afirma haver conclòs un període de reflexió que, de fet, deu haver servit de ben poca cosa, vistes les conclusions: S’aposta pel diàleg sense deixar les armes. Una conclusió que no és pas nova i que significa “res de res” o “més del mateix”. Al final, però, ETA deixar anar la pregunta del milió: ¿Sense activitat armada, l’Estat acceptaria que el poble basc pogués expressar-se democràticament, i decidir sobre el seu futur?. La pregunta és pura retòrica perquè ja en saben la resposta. És la mateixa retòrica que utilitza el Govern espanyol quan diu allò de “amb violència no hi ha diàleg possible”, perquè saben que el diàleg, la llibertat d’expressió i el respecte per la voluntat dels ciutadans no serà acceptat en cap cas, ni amb violència ni sense. [@more@]

Quan aquests dies, arreu de Catalunya, molts ajuntaments estan aprovant o rebutjant mocions de suport a possibles consultes populars, en realitat no s’estan contraposant posicions independentistes amb posicions autonomistes, sinó posicions democràtiques amb posicions antidemocràtiques. Es tracta només de decidir si es recolza la idea que el poble pugui ser consultat sobre el futur del país. I, com deia la Montserrat Nebreda, aquesta mena de consultes no es poden formular perquè “qui no estaria a favor de la llibertat?”. Aleshores, si no hi ha voluntat de respectar la voluntat de la ciutadania, consideren més assenyat prohibir o impedir que aquesta pugui expressar-se. O, com han dit alguns altres dirigents polítics, aquestes consultes creen falses expectatives perquè al capdavall els mateixos polítics no estan disposats a respectar-ne el resultat.

I, sense dubte, el comunicat d’ETA ha recollit, encara que no ho citi explícitament, l’experiència d’Arenys de Munt. Ells han optat per una via, l’armada, i topen amb el rebuig frontal de l’Estat que argumenta que “amb violència, res de res”; però és que sense violència l’Estat reacciona de la mateixa manera. La pregunta d’ETA, doncs, és pura retòrica perquè no espera resposta. Tothom sap que l’Estat i els polítics que el representen menteixen grollerament quan afirmen que democràticament i per via pacífica tot és defensable. La pregunta d’ETA més aviat és una justificació a la seva decisió de continuar per la via de les armes: si per la via democràtica, si pacíficament els ciutadans no poden decidir el seu futur, quina opció els queda? Realment, és la negativa a acceptar que els ciutadans puguin expressar-se i decidir el seu futur democràticament, el que dóna arguments a ETA. Particularment, a Catalunya, preferim un argument més simple i més radicalment democràtic: la voluntat del poble és l’element fonamental dels principis democràtics, i cal respectar-la fins i tot encara que sigui en contra de la legalitat vigent.

Tweet

Les alarmes van saltar al País Basc i a l’Espanya més tronada: A través de cartells es convocava al poble d’Arralde un acte d’homenatge a presos d’ETA, i la Justícia no feia res per a impedir-ho. A través de la xarxa, es va muntar un sideral per a impedir un desafiament d’aquesta naturalesa, i no eren pocs els qui ja clamaven contra el Govern i contra el jutge Garzón per no tallar de soca-rel la convocatòria. L’associació ultradretana Dignidad y Justícia va denunciar ràpidament els fets, i el jutge Garzon es va limitar a posar en alerta les forces policials, per si de cas. Va ser el diari ABC el qui va saltar amb més virulència contra la temptativa criminal dels abertazales, contra la passivitat de la Justícia i contra la tolerància del Govern socialista. [@more@] 

Un petit detall se’ls havia escapat: el poble d’Arralde no existeix, sinó que és el poble de ficció de la sèrie “Goenkale” de la televisió pública basca. Com el nostre “Ventdelplà”. Però és que al cartell en qüestió, en euskera naturalment, en lloc deia que es tractés de presos d’ETA, sinó simplement de presos bascos, ni de fer cap homenatge. Es limitava a dir “Ens veiem a Arralde” amb un programa d’actes que anava des d’una matinal de pelotaris, un dinar lleugeret, manifestació i un concert cap al tard. La qualitat professional dels periodistes de l’ABC no dóna per tant com per a intentar contrastar la notícia, ni tan sols per a mirar sobre el mapa on cau el poble d’Arralde; com a mínim haurien trobat que sí que existeix una muntanya amb aquest nom. Potser van fer servir un traductor automàtic, que deuria traduir la conjunció copulativa “eta”, és a dir la “i”, per una reforçada ETA. I, malgrat tot, el periodista de l’ABC informava que l’acte s’havia fet.

Una anècdota, un detall, una broma, o el que vulgueu, però que posa en evidència el nivell absolutament menyspreable d’uns professionals de l’ABC que tenen ben poc de periodistes i molt més de servils agitadors al servei d’una ideologia política. Entenc que algun blocaire despistat caigués en el parany, però no un professional que tingui un mínim de dignitat. Em recorda l’anècdota que explicaven d’un bromista que va enviar a una trobada blavera al País Valencià un comunicat d’adhesió d’un professor alemany inventat. Faltats com van d’acadèmics que recolzin les tesis blaveres, els va faltar temps per a publicitar el nom fictici del lingüista alemany que exhibien amb orgull com a prova irrefutable de la serietat de les seves propostes.

Tweet

Quan algú pateix una obstinació malaltissa, de ben poc serveixen els arguments, les evidències i les opinions contrastades. El Partit Popular continua encegat en la seva croada contra la llengua catalana, potser precisament perquè és conscient que la nostra llengua té dificultats serioses per a sobreviure en les circumstàncies actuals i, per tant, veu la possibilitat d’anorrear-la, com ho ha aconseguit al País Valencià on la reculada és dramàtica i ells confien que sigui irreversible. Adonant-se de la feblesa de la nostra llengua introdueixen elements de discòrdia i de conflicte, no pas perquè creguin mínimament en el que diuen sinó perquè així eviten que s’afronti realment la normalització de la llengua catalana. [@more@] 

Els és ben igual el que diguin les sentències de la Justícia espanyola que han estat faorables a la llengua catalana, com les del TSJ de Vaència, el Tribunal Suprem o el mateix Tribunal Constitucional. Ells les incompleixen i les ignoren impunement. Els és ben igual el que digui la legislació vigent, o els compromisos de l’Estat espanyol que va ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ells menyspreen aquest marc jurídic amb la seguretat que cap jutge els demanarà comptes de l’incompliment de la Llei si és per a afavorir la imposició del castellà. Els importa ben poc que el Consell d’Europa hagi elogiat i avalat el model lingüístic català, alhora que hagi censurat el seguit per la Generalitat valenciana, com els importa ben poc que el Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, hagi alertat de la necessitat que els immigrants aprenguin la llengua pròpia del país d’acollida com a mesura imprescindible per a una adequada integració, i que hagi elogiat també el model català. Ells, encegats per l’odi contra la diversitat de llengües de l’Estat i per tant contra les llengües altres que el castellà, treballen per destruir qualsevol intent de normalització i de consolidació d’aquestes llengües. És el primer que ha fet el govern gallec i és la condició bàsica que han imposat per donar suport al govern basc. A ells, de cap de les maneres els interessa el que diu la Comissió europea sobre la integració dels immigrants, primera perquè els immigrants només els interessen com a mà d’obra barata, i segona perquè ja els va bé que no hi hagi integració, sinó guetos, marginació i conflicte. 

Les paraules del Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, són d’una evidència tal que semblarien innecessàries. Però l’estratègia dels populars els funciona: amb la seva irracional croada ja saben que no aconseguiran directament el que persegueixen, però saben que aixó impideix que el debat se centri en les mesures a prendre per tal de redreçar la situació. Perquè ells són més conscients que ningú, o almenys més que el propi Govern, que amb la legislació actual i amb la política que se segueix des de posicions teòricament nacionalistes, la davallada del català és lenta però constant. Ells només voldrien accelerar-la.

Tweet