Bloc de notes de Josep Romeu

Ho ha dit Joan Carretero: Si la candidatura intependentista que impulsa Reagrupament a les properes eleccions treu menys de deu diputats, ho consideraran un fracàs. Una xifra realment agosarada, perquè inicialment no semblava que ningú especulés amb la possibilitat de treure’n més de tres. Hores d’ara és difícil preveure l’abast i la capacitat d’engrescament que pot tenir la nova candidatura de Joan Carretero. Amb tot, em sembla positiu que marquin un llistó fins on creuen que poden o que han d’assolir. No es tracta de veure si encerten la travessa, sinó de posar una fita per tal d’avaluar si valia la pena haver emprès l’aventura. [@more@] 

Entenc que és el que haurien de fer tots els partits polítics. Per exemple, se suposa que ERC ha escollit una estratègia en funció del que s’acordà en el darrer Congrés, segons la qual aquestes eleccions havien de ser les que cataputaven ERC a la centralitat política del país per tal d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra (ho diuen els documents aprovats) que permetrien arribar al 2014 amb garanties per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decidir. I se suposa que l’estratègia de CiU deu estar orientada a guanyar les eleccions amb suficient marge com per a poder formar Govern. No s’hi val, a posteriori, sortir amb excuses dient que “si ho comparem amb no sé què, encara podem estar contents”, “hem resistit prou bé” o “mantenim la nostra influència en la política catalana”… perquè les estratègies seguides no anaven orientades a aquest conformisme d’“anar tirant”. Se suposa que els plantejaments de Carretero, com els de Puigcercós i els de Mas, s’han fet en base a uns pressupòsits, a unes anàlisi i a unes estratègies. Si no s’assoleixen els objectius previstos voldrà dir que s’havia fet una anàlisi errònia de la realitat del país i que conseqüentment s’ha seguit una estratègia equivocada. 

Per tant, em sembla bé que els partits es marquin una fita del que es proposen aconseguir, a partir de la seva anàlisi i l’aplicació de l’estratègia corresponent. Ara bé, caldria que concretessin, a més, què faran si resulta que la seva anàlisi i la seva estratègia era errònia i, per tant, no ha donat els resultats que s’esperaven. El mínim que es pot demanar és un canvi de rumb, i de direcció. Per contra, si s’assoleixen els objectius, els crítics a aquesta direcció hauríem d’admetre que anàvem errats i tancar files amb els nostres dirigents.

Tweet

Alguns mitjans de comunicació han remarcat el fet que Fèlix Millet s’hagi autoinculpat dels delictes de desviaments de fons. Tothom sap que ho ha fet senzillament perquè, un cop destapat el cas, li hauria estat impossible evitar que es demostrés la seva culpabilitat, i per tant li sortia més a compte declarar-se culpable d’entrada. D’aquesta manera, segons la legislació vigent, es pot veure beneficiat amb una reducció de pena perquè en teoria el Tribunal pot considerar que hi ha hagut una confessió prèvia. En definitiva, Millet es confessa culpable no pas com a reconeixement de la seva responsabilitat en el cas i, per tant, com a predisposició a acceptar la condemna que correspongui, sinó com a argúcia per eludir, en la mesura que sigui possible, les conseqüències de la seva acció delictiva.  [@more@] 

És una mica el mateix que feia Antoni Castells en presentar l’auditoria sobre els informes encarregats per la Generalitat. Es vantava del fet que hagi estat la mateixa Generalitat la que hagi fet aquesta auditoria on, tal com es preveia, apareixen nombroses irregularitats. Feia temps que l’oposició reclamava una cosa tan senzilla com tenir accés als informes elaborats amb diner públic, i a hores d’ara encara n’hi ha que no s’han lliurat ni s’ha permès de consultar. Era evident, com en el cas de Fèlix Millet, que un cop oberta la caixa dels trons es descobririen moltes anomalies, i per això s’ha optat per fer aquesta mena de confessió pública que a més els permet simular una actitud de transparència. 

Ho deia abans d’ahir, precisament parlant de la facilitat que dóna o propicia l’administració per donar cobertura legal a les irregularitats. No costa gaire, res, elaborar una factura que justifiqui un pagament. El fet que formalment tots els papers estiguin en regla, i per tant que no hi hagi il·legalitats com s’afanyaven a remarcar des del tripartit, només demostra que no són estúpids. L’auditoria de la Generalitat està feta no sobre la totalitat dels informes elaborats sinó sobre una mostra. Tot i així, les irregularitats no són anècdòtiques. Perquè quan es parla d’informes inútils, que no tenen cap interès, elaborats per gent sense cap capacitació per a fer-los o d’un contingut senzillament deplorable, però d’un cost més que considerable, en realitat s’està amagant que la finalitat de l’informe no era altra que el transvassament de diner públic. Que des del Govern es digui que no es prendran mesures ni s’exigiran responsabilitats em sembla una greu irresponsabilitat. 

No s’hi val a dir que el Govern ja ha fet l’exercici d’honestedat i de transparència presentant ell mateix les irregularitats. Es pot ser honest per pura deshonestedat.

Tweet

Avui hi ha prevista la visita de cinc magistrats de l’Audiència Nacional a les obres del túnel del TGV a tocar de la Sagrada Família. El Patronat del Temple de Gaudí va sol·licitar la suspensió de les obres per considerar que podien perjudicar l’estabilitat de la magna obra gaudiniana, i ara l’Audiència ha de determinar si denega aquesta sol·licitud o si realment paralitza les obres. El mateix arquitecte del Temple, Jordi Bonet, ha qualificat la visita d’”extraordinària”. Sincerament, no sé què té d’extraordinari, com tampoc sé si té massa interès la visita d’aquests jutges a no ser que vulguin afegir-se a la filera de jubilats que des de la barrera comenten qualsevol obra pública. [@more@] 

De fet, acostuma a passar amb una certa assiduïtat que hom atribueix a la Justícia i als jutges un paper que va molt més enllà de dilucidar sobre la legalitat d’una acció. Ho hem vist en el cas de l’esport a Itàlia, per exemple, on, davant d’un pressumpte delicte de frau, hi va haver jutges que van gosat dictaminar la pèrdua de punts de la competició futbolística en funció de la gravetat dels fets que se’ls imputava. No sé quins barems jurídics podien haver trobat per a quantificar els punts amb què sancionaven els equips de futbol, inclosa la pèrdua de categoria. I el mateix passa amb moltes altres situacions en què la Justícia entra en el terreny professional i tècnic, com en aquest cas de la Sagrada Família. Se suposa que la formació dels magistrats no inclou també enginyeria, com no inclou medicina ni altres disciplines. I se suposa que el jutge ha de basar les seves decisions en informes tècnics contrastats, en el camp que sigui; i molt més quan resulta que hi ha divisió d’opinions entre els especialistes. La seva visita física a les obres de la Sagrada Família pot tenir altres motivacions, que poden anar des d’acontentar una de les parts a donar la imatge d’interessar-se pel tema, però difícilment pot tenir res a veure amb la decisió que han de prendre sobre el risc de les obres del TGV al seu pas per la Sagrada Família.  

Hem atribuït a l’estament Judicial un poder excessiu, des del moment que no solament diluciden sobre l’aplicació o la vulneració de la legalitat, sinó que intervenen en afers estrictament professionals o prenen decisions amb efectes que ben poc tenen a veure amb aquesta legalitat. D’aquí a l’arbitrarietat només hi ha un pas.

Tweet

El cas Millet porta cua i, com era de preveure, ja hi ha carronyers que intenten treure’n benefici. És evident que hi ha hagut un delicte injustificable, i que aquest delicte ha hagut de comptar com a mínim amb complicitats per activa o per passiva de l’Administració. La data del 2002 que ha aparegut com a data d’un informe de la Sindicatura de Comptes en què alertava de pressumptes irregularitats a més d’un li ha fet veure la possibilitat de carregar el mort a CiU. Certament hi ha hagut irresponsabilitats i negligències de l’Administració; però de totes. Des del 2002, CiU va tenir un any per a estudiar l’informe de la Sindicatura i prendre les decisions oportunes; d’aleshores ençà, el Tripartit ha tingut sis anys per a fer-ho.

[@more@]

Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.

Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l’Administració n’era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’Administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.

L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’Administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.

Tweet

Aquests dies, el Partit Popular, tant per boca de Mariano Rajoy com de la delegada del partit a Catalunya Alicia Sánchez Camacho, ha reiterat que ells acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional. I fins i tot han aclarit que ho faran encara que la sentència no els doni la raó. Unes afirmacions que poden venir motivades perquè ja deuen conèixer la sentència que els seus companys del Tribunal tenen preparada, però que es contradiuen obertament amb la pràctica seguida fins ara. El Partit Popular, quan li ha interessat, ha menystingut i desobeït les sentències que li han estat adeverses, tant del TSJ de València, com del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional. 

[@more@] 

Des d’una perspectiva nacional catalana, no cal esperar el resultat de la sentència del Constitucional. Cap Tribunal forà no té cap dret a immiscuir-se en els afers de Catalunya, i molt menys pretendre limitar o invalidar la voluntat majoritàriament expressada per la ciutadania, tant si és la de donar suport a un determinat Estatut com si és la d’optar per la via rupturista. D’aquí que no té cap sentit, com fan alguns, dir que hem d’esperar a conèixer la sentència, perquè això és tant com reconèixer que aquest Tribunal Constitucional està per damunt de la voluntat del poble de Catalunya. Però, està clar, per als espanyols l’acatament de les sentències judicials té tota una altra lògica perquè es tracta de la seva Justícia. I el que resulta més pervers és l’acceptació i la defensa de les sentències que els són favorables, mentre s’està desobeint i desacatant impunement les que els són contràries. 

I això és el que ha fet el Partit Popular fins ara. Per exemple, només cal recordar la sentència del Tribunal Constitucional 337/1994 en la qual declarava plenament constitucional el model d’immersió lingüística de l’ensenyament a Catalunya, derivat de la Llei de Normalització Lingüística. El Partit Popular, malgrat la sentència, continua amb la seva croada en contra d’aquest model. Al País Valencià, la Generalitat deu tenir el rècord d’incompliments reiterats d’un mateix principi que ha estat sancionat setze vegades pel Tribunal Superior de Justícia de València i també pel Tribunal Suprem el 2006, sobre la unitat de la llengua. Fins i tot el TSJ de València, presidit per l’amic de Francisco Camps, en una de les darreres sentències en contra del posicionament de la Generalitat, li recrimina la seva insistència en el tema que ja ha estat fallat en diverses ocasions. Quan Alícia Sánchez Camacho i Mariano Rajoy afirmen que acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional menteixen descaradament, i demostren el seu nivell d’indignitat i de falta d’honestedat, perquè no ho han fet fins ara i tampoc ho faran si el Constitucional no es desdiu de l’anterior sentència en què avalava la constitucionalitat del model d’ensenyament català.

Tweet

La notícia del frau o apropiació indeguda de fons del Palau de la Música Catalana per part del seu President Fèlix Millet, va sobtar a molta gent. Hom sabia del caràcter conservador de la institució i de la figura del seu President, gaire bé vitalici, però no no la baixesa d’aprofitar-se dels recursos provinents d’administracions públiques per a enriquiment personal; i més tenint en compte que Fèlix Millet és un personatge representatiu de la burgesia catalana més nostrada. Tres milions d’euros, que podrien ser uns quants més, és una quantitat prou considerable que ha provocat la indignació de la mateixa gent del Palau de la Música, de les administracions, i dels ciutadans en general. [@more@] 

Una primera conclusió, d’una obvietat que sembla que només es neguen a veure els investigadors del cas, és que és impossible sostreure o desviar tres milions d’euros sense més complicitats. Complicitats de l’entorn immediat i, com a mínim, irresponsabilitat i negligència de les administracions que cedien les subvencions sense massa rigor; quan tothom sap de les exigències i de l’escrupolositat a l’hora de justificar la més mínima subvenció. S’ha d’estirar el fil de la investigació i anar més enllà de les responsabilitats personals dels senyor Fèlix Millet, perquè no es tracta només d’una estafa feta a una entitat emblemàtica del país sinó d’una malversació de fons públics que hem pagat entre tots. I aquest és, només. el punt de connexió amb el tema de l’aigua potable, com encapçala l’article. 

Des de les administracions, massa sovint, es disposa dels diners públics amb una alegria excessiva. Alegria que no mereix altra qualificatiu que irresponsabilitat. Tots hem vist obres públiques que es fan i es refan, o es desfan, amb una rapidesa sorprenent; s’enderroquen o s’han de modificar obres acabades d’estrenar com aquell qui diu, potser perquè hi havia més pressa per estrenar-les que interès per assegurar que es planificaven correctament. Vegem el cas de la dessalinitzadora del Prat, una obra que ha costat 230 milions d’euros, que surten de la mateixa butxaca dels contribuents d’on van sortir el tres milions robats per Fèlix Millet. S’havia de corregir la mala imatge del Govern pel que fa a la gestió de la sequera de l’any passat, i es va inaugurar a bombos i platerets. L’objectiu era evitar un nou ensurt si les condicions climàtiques tornaven a ser adverses, però sobretot, tal com reiterava el Conseller Francesc Baltasar per no donar la sensació que estava improvisant, es tractava d’evitar la sobreexplotació que pateix la conca del Ter. I bé, la planta és allà, inaugurada de bell nou, flamant, però parada. Perquè? Molt senzill, a Agbar li surt més a compte continuar traient aigua del Ter que servir-se de la dessalinitzadora. No n’havien calculat el cost? Una administració d’esquerres i un Conseller ecologista no pot permetre que el cost de la dessalinitzadora es calculi només en funció del que li costa obtenir-la a Agbar, una empresa amb beneficis de prop de 80 milions el primer semestre del 2009. ¿O és que no es comptabilitza el cost ecològic que representa per a la conca del Ter, o els perjudicis que representa la falta de cabal del riu per als municipis i per als pagesos que podrien beneficiar-se de l’aigua per al reg de les seves terres?  

De moment, la gran dessalinitzadora del Prat, on hi ha invertits molts diners dels ciutadans, està morta de riure. Està clar que aquí no hi ha delicte com en el cas del Palau de la Música, però sí la mateixa irresponsabilitat de disposar dels diners públics sense el rigor que caldria.

Tweet

La corrupció política i Judicial a l’Estat espanyol està arribant a uns nivells absolutament escandalosos. Escandalosos per la gravetat dels fets sí, però també per la forma com mitjans de comunicació i forces polítiques estan deixant passar per alt. El cas Gurtel, amb les seves trames valencianes, en qualsevol país normal on funcionés mínimament la Justícia hauria esclatat amb tota la seva virulència i avui hi hauria molts més imputats no només de l’àmbit polític sinó també de l’administració de Justícia. [@more@] 

Obert el procés d’investigació pels pressumptes delictes inclosos en el cas Gurtel, i que afecten a empresaris propers al Partit Popular, però també al seu tresorer, un senador i altres càrrecs del partit, es va descobrir que hi havia implicacions de la trama que afectaven a dirigents populars del País Valencià, i entre ells el President de la Generalitat, Francisco Camps. El 28 de juliol, el jutge instructor del cas Gürtel al TSJ de Madrid, Antonio Pedreira, va remetre al TSJ de València un auto pel qual s’inhibia a favor del TSJ de Valencia, quan es va veure que hi havia implicades persones aforades d’aquesta Comunitat, encara que no s’havia ni desprecintat tot la documentació recollida sobre el cas. I del TSJ de Madrid van sortir unes caixes precintades amb aquesta documentació que al TSJ de València neguen haver rebut. Ës evident que les caixes no s’han perdut, sinó que hi ha hagut una acció delictiva per a fer-les desaparèixer. 

El TSJ de Madrid imputava, entre altres delictes, als empresaris Francisco Correa, Pablo Crespo, i al gerent d’Orange Market, Álvaro Pérez, el dels regals com a pagament de suborns al President de la Generalitat Valenciana i a altres dirigents del partit, sense necessitat d’acabar de veure totes les proves documentals que hi havia a les caixes que algú ha fet desparèixer. I el TSJ de València, el President dels quals és molt amic del President Camps i que per tant legalment s’havia d’haver inhibit, a part de negar la recepció de les caixes es va afanyar a arxivar el cas, amb arguments que farien riure a qualsevol jurista seriós però que indignarien a qualsevol jurista honest, amb l’agreujant de prendre la decisió sabent que hi havia una documentació tramesa pel TSJ de Madrid que podia donar més dades sobre el cas.  

Indignant el nivell de corrupció als estaments judicials que permet que documentació d’un cas que s’està instuint, teòricament custodiada per la policia judicial, desaparegui sense més ni més; que el TSJ de València, sabent de l’existència d’aquesta documentació i que segons ells encara no havia arribat a les seves mans, resolgui el cas sense ni esperar saber-ne el contingut; que no s’obri amb urgència la investigació pertinent per a descobrir els autors del delicte d’encobriment i robatori de proves documentals; que els òrgans judicials no intervinguin davant l’actuació del TSJ de València, tant per la participació del seu President, amic d’uns dels imputats, com per prendre decisions sabent que no tenien tota la documentació per a fer-ho; i que la fiscalia es miri l’espectacle denigrant i vergonyós que ens estan oferint, sense intervenir-hi. 

L’única diferència entre aquesta Espanya i una corrupta República bananera, és que Espanya és una Monarquia.  

Tweet

Ha començat a Mallorca el judici contra el Coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, en relació als incidents de la darrera edició de l’Acampallengua. Aparentment, és un judici per esclarir les presumptes imputacions que fa la Guàrdia Civil a Tomeu Martí, a qui acusa de resistència a l’autoritat. En realitat, però, és un cas clar de prevaricació perquè s’estan emprenent unes accions que tothom sap que són absolutament infundades, i que en realitat no tenen l’objectiu de jutjar Tomeu Martí, sinó justament el contrari: evitar que aquest denunciï els veritables provocadors dels incidents. [@more@] 

La situació no és nova ni aïllada. Es tracta d’una estratègia seguida amb certa freqüència per determinats grups uniformats que, lluny de portar una tasca de garantir l’ordre públic, exerceixen de força de xoc contra els qui defensen legal i legítimament la llengua i la cultura del país. I l’estratègia els funciona a València i a les Illes Balears, comptant sempre amb la complicitat d’un aparell judicial que jutja en funció de la ideologia i que, per tant, exculpa tots els excessos de l’extrema dreta espanyola mentre busca qualsevol excusa per a fustigar els adversaris encara que tinguin teòricament la llei al seu favor. No fa pas gaire que un jove de les Illes va ser apallisat per la Guàrdia Civil per haver tingut la gosadia d’adreçar-se’ls en la seva llengua, teòricament reconeguda com a cooficial. Per a jutges i cossos policials espanyols no hi ha lleis ni estatuts que valguin, quan es tracta de continuar la repressió contra la llengua i la cultura catalanes i contra els drets i les llibertats dels ciutadans. 

Des dels policies provocadors dels incidents a l’aparell judicial que ha admès a tràmit la querella i que ara ha tirat endavant el judici contra Tomeu Martí, tothom sap que no hi ha res per a acusar-lo. I el resultat és més que previsible: o l’absoldran o li imposaran una condemna absolutament ridícula, que no gosarien posar a ningú que realment hagués comès el delicte que li imputen. Però ells saben que la intenció no és jutjar Tomeu Martí, sinó evitar que aquest o els organitzadors de l’Acampallengua puguin denunciar els veritables provocadors i pertorbadors de l’ordre. Així, simularan donar la raó a Tomeu Martí, en una farsa de judici que amb una Justícia mínimament decent no hauria ni començat. Però, en realitat ells hauran estat els triomfadors perquè haurà quedat impune la seva actitud agressiva en contra de la llengua, la cultura i en definitiva contra la legalitat vigent a les Illes. No es jutja Tomeu Martí, sinó que s’avala la impunitat de la Guàrdia Civil.

Tweet

La consulta d’Arenys de Munt va ser possible perquè no hi ha cap llei que prohibeixi a una entitat privada fer-la, tant si és demanant a la gent que vagi a a donar-los la seva opinió com si és a través d’una enquesta personal o telefònica. Malauradament, molts polítics catalans, inclosos alguns independentistes, han esgrimit aquesta manca de legislació sobre el tema per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys, basant la legitimitat per a fer-la en aquest buit legal, en lloc de basar-ho en un dret irrenunciable, digui el que digui la legislació vigent. Quan l’alcalde d’Arenys afirmava que ell acatava la sentència judicial que els prohibia donar-hi suport “perquè era més demòcrata que ningú” estava afirmant que mai farà cap pas seriós i definitiu cap a la independencia. [@more@] 

No sé si és per això, per voler tenir algun protagonisme o per absoluta inconsciència, que el Conseller Ausàs ha sortit amb l’amenaça que la Llei de Consultes populars que està tramitant el Parlament regularà també les consultes no institucionals. És absurd que digui que amb la nova Llei catalana es podrà convocar un referèndum sobre el dret a decidir, ni que sigui sota la fórmula que suggereix el jurista López Tena de no demanar directament la independència sinó demanar que les institucions del país facin els canvis legislatius necessaris per a assolir-la. És un error gravíssim que, per llei catalana, limitem el nostre dret a decidir a la imprescindible autorització del Govern espanyol. Com ja he dit en altres ocasions, determinades consultes seran impossibles perquè no reuniran els requisits que ens hem imposat nosaltres mateixos; i per tant no tindrem ni la legalitat a favor nostra ni la legitimitat per a saltar-nos aquesta legalitat. 

Si l’amenaça del Conseller Ausàs es compleix, s’haurà acabat la possibilitat de fer consultes populars com les d’Arenys. Quan una entitat ho vulgui fer, no solament no podrà tenir el suport institucional tal com ens impideix la legislació espanyola, sinó que precisarà l’autorització de l’Estat per simple autoimposició catalana. A no ser que la llei catalana especifiqui que les consultes no institucionals no precisen d’autorització governamental; però, aleshores, no sé si val la pena pretendre regular-les amb aquesta llei.  

A l’Estat se li ha obert una via d’aigua, una escletxa que no havia previst. Entenc les presses de la Falange, del PP i del PSOE per a tapar-la, però que sigui un Conseller republicà el qui els faci la feina em sembla inconcebible. 

Tweet

Qualsevol que repassi els processos d’emancipació nacional d’arreu del món, o com a mínim del món occidental, veurà que s’hi donen unes circumstàncies semblants. És molt difícil, si no hi ha un conflicte bèl·lic pel mig, que un poble en massa surti en defensa del seu dret a decidir per generació espontània. En països on el nivell de vida dels ciutadans és raonablement bo, la incertesa d’encetar un procés que mai es pot desenvolupar amb normalitat perquè sempre compta amb les amenaces i l’agressivitat de l’Estat dominant frena una majoria de la població. Aquesta s’hi suma a posteriori, quan s’adona que el procés és irreversible i sobretot que les pors eren injustificades i els beneficis, considerables. La prova és que cap país que ha tastat l’alliberament nacional, vol desdir-se del camí emprès. [@more@] 

Així, sempre hi ha d’haver un partit o un moviment nacional que exerceixi el paper de punta de llanca, d’impulsor i ànima de la proposta independentista. No cal que sigui un partit majoritari, però sí que respongui al desig més o menys manifest de la ciutadania. Si la proposta mereix prou credibilitat, apareixen moviments transversals que defugen el debat ideològic estricte i que creen el caldo de cultiu imprescindible. Una espurna pot desencadenar els fets que s’emporten per davant els polítics o els partits que no tenen l’habilitat de reaccionar a temps. Al primer esclat s’hi sumen grups i partits que fins aleshores havien estat flirtejant amb la legalitat, amb posicions ambigües i poc definides; i un altre sector, que fins aleshores s’havia mostrat reticent o poc partidari de la independència, accepta si més no el repte democràtic de deixar que sigui la població la que digui la darrera paraula, a voltes confiant amb el recolzament que havia tingut fins aleshores la seva opció contrària a la independència, i a voltes per un veritable sentit democràtic. I inesperadament, l’opció independentista que electoralment semblava representar una minoria esdevé majoritària. Resta naturalment, un sector que manté la seva posició hostil no només a la possibilitat de la independència sinó a permetre que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre el seu futur. 

És l’hipotètic panorama que podríem tenir a Catalunya, en un assaig de política ficció. Posar-he les sigles és relativament fàcil. Hi ha un moviment independentista que electoralment, i segons moltes enquestes, es mou entre el 15 i el 25% de la població; unes opcions polítiques amb molt de pes que per pròpia iniciativa no s’arriscarien a posar en marxa el procés, però que donat el cas tampoc en voldrien restar al marge; un altre grup majoritari que inicialment hi estaria en contra, però que tampoc gosaria contradir el seu esperit democràtic, amb les seves excepcions naturalment; i finalment els sectors més radicals que no tenen cap escrúpol a l’hora de posicionar-se en contra de la possibilitat de deixar que els ciutadans puguin exercir els drets democràtics més elementals.  

L’escenari seria possible. Caldrà veure quina de les peces del trencaclosques no encaixa en aquest esquema, i, per tant, si l’espurna encesa es perd per falta de combustible per a provocar la reacció en cadena. Ja han aparegut els primers senyals que indicarien que aquest tampoc és el nostre escenari cap a la independència.

Tweet