Bloc de notes de Josep Romeu

La història ens dóna molts exemples de canvis importants generats a partir d’espurnes, de fets aparentment simbòlics o irrellevants. La consulta d’Arenys hauria passat desapercebuda si no hagués estat per la niciesa d’alguns polítics espanyols que no van saber controlar el seu nerviosisme i van evidenciar la seva feblesa. Els ho agraïm sincerament. El cert és que s’han posat al descobert contradiccions i febleses que poden generar una recomposició del mapa polític català. I n’hi ha per a tothom.

 [@more@] 

Per contradiccions, les del PSOE. Des del Govern espanyol, el mateix que va confiar en un advocat falangista la seva denúncia contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt, tant José Blanco com la Fernàndez de la Vega o la Carme Chacon es contradiuen constantment afirmant d’una banda que la consulta no té cap validesa jurídica, que no s’ha de confondre amb una consulta institucional, i que per això no la podien pas prohibir, però de l’altra acusant els partits que hi han donat suport de situar-se fora de la llei. Curiosament, i com ja sol ser habitual, el PSOE carrega més contra CiU que ha mantingut una posició més aviat ambigua i distant amb la consulta d’Arenys, que no pas contra Esquerra.  

No cal dir l’enrenou que ha portat al si de CiU, amb un sector que apostaria clarament per la via independentista i representat per Àngel Colom, i un altre sector amb la gent d’Unió i els convergents més porucs que no s’arriscarien a apostar per aventures incertes. Les incerteses no són mai positives des de la perspectiva empresarial. I, igual com passa a ICV o en determinats sectors del PSC, es troben entre la convicció democràtica de no coartar la llibertat d’expressió dels ciutadans i la por d’emprendre un procés que no saben si podran controlar.  

Però, de contradiccions també n’hi ha al si d’ERC. Des de la Conferència Nacional de la tardor del 2007 i el Congrés del partit del 2008 he denunciat reiteradament que Esquerra caminava sense rumb ni full de ruta per avançar cap enlloc que no fos mantenir les cotes de poder assolides. I al preu que fos. Aleshores, per sortir del pas es va acordar de forma improvisada fixar la data del 2014 sense preveure cap pas previ ni cap estratègia per avançar en la linea de crear les condicions necessàries que fessin possible una consulta a la ciutadania, o donar passes significatives per millorar l’autogovern. Ben al contrari, s’ha donat suport a una reforma de finançament que ja es veu que no resoldrà absolutament res, i a més es preveu l’aprovació d’una llei de consultes que limitarà per llei catalana la possibilitat de fer un Referèndum sobre temes que sobrepassin l’àmbit de les competències autonòmiques, com ho és evidentment un referèndum sobre l’autodeterminació. I ara, la consulta d’Arenys trenca tots els esquemes i previsions del partit. Ens hi sumem, lògicament, i és possible que intentem capitalitzar-ho; però, en tot cas, la iniciativa l’ha portada una entitat local, i el recolzament municipal va ser proposat per la CUP. L’alcalde d’Arenys, on ERC és a l’oposició, forma part del col·lectiu Decidim.cat que agrupa càrrecs electes favorables al Dret a decidir, que està presidit per un alcalde, que a més és Delegat del Govern a les Comarques Centrals i vinculat amb ICV, i que el dia 3 d’octubre es reuneix per a planificar una consulta simultània a tot un seguit de municipis de Catalunya. Em sembla positiu que la iniciativa sobrepassi i s’escapi de les mans d’Esquerra perquè crec que el moviment independentista ha de ser el màxim de transversal; però això posa en evidència la improvisació i la manca de rumb que tenia la direcció actual, i que ara sembla que Joan Puigcercós, també a trompicons, vol corregir si més no a base de declaracions que contradiuen l’estratègia seguida fins ara. 

I una darrera contradicció. A Arenys, per més que la Chacon i altres ministres espanyols intentin minimitzar-ho, es confrontava la voluntat democràtica d’una ciutadania que representa molt més que cap dels partits presents al poble i que s’ha expressat d’una forma inequívoca, i el pànic dels qui s’oposen no només a una determinada opció de país sinó sobretot a què els ciutadans puguin expressar-se i ser consultats sobre el futur del país. D’un costat els demòcrates, més o menys decidits a impulsar consultes, però convençuts que no es pot coartar la llibertat. I de l’altra, els qui tenen por de la llibertat, i que haurien preferit un escenari de violència que justifiqués la repressió i la prohibició de la consulta.

Tweet

Hem guanyat una primera batalla. Hi havia el risc que la intimidació falangista, amb la qual se sentia  representat l’aparell de l’Estat, des del Govern socialista a les estructures judicials, desbaratessin la iniciativa democràtica d’Arenys de Munt. Però no se n’han sortit. Hi ha moltes valoracions a fer d’aquest acte simbòlic, i cal que tots plegats afinem bé per treure el màxim de rendibilitat al gest iniciat. Aquesta pot ser una jornada històrica, un punt d’inflexió en la política catalana, o una anècdota més que es pot oblidar abans de les properes eleccions. [@more@] 

Una primera constatació: un èxit  absolut de convocatòria. Superar el 40% de participació, acostant-se, doncs, a la participació de la resta de consultes electorals, era impensable per als mateixos organitzadors. I més tenint en compte els entrebancs que s’hi havia posat, el fet de no saber-se el local on es faria fins al darrer moment, i les amenaces rebudes.  

Una segona constatació és la normalitat i la tranquil·litat amb què va transcórrer la jornada. En aquesta ocasió, el cos policial dels Mossos d’Esquadra va estar a l’alçada de les circumstàncies, establint una vigilància estricta per evitar possibles brots de violència. És fàcil d’imaginar el que hauria passat, si en lloc dels Mossos hi hagués anat la Guàrdia Civil o la Policia espanyola. 

El fracàs de la convocatòria falangista és un altre dels èxits del dia. Tothom sap de l’escassa incidència dels grupuscles falangistes, però segurament el Partit Popular i el PSOE esperaven que els fes millor la feina bruta. 

Un altre aspecte important. Tothom sembla veure clar que a partir d’ara no es tracta d’anar fent un degoteig de consultes semblants a les d’Arenys. Res de taques d’oli, com deia algun despistat. Ara cal una acció unitària. Concentrar en una mateixa diada, la celebració simultània de consultes sobre la independència de Catalunya. 

Es mantenen encara algunes incògnites sobre el paper dels partits polítics. Perquè aquestes iniciatives ciutadanes, en un moment o altre, s’hauran de traduir en realitats polítiques, en accions dels partits. L’organització de la consulta d’Arenys no ha pogut ser il·legalitzada, perquè no hi havia mecanismes legals per a fer-ho. Però a partir d’ara, els polítics hauran de fer algun pas de transgressió de la legalitat, emparant-se en la legitimitat. Altrament, seria impossible avançar cap a la independència. 

Finalment, els suports més o menys decidits, els silencis i les complicitats dels partits polítics amb la consulta d’Arenys responen al perfil previsible d’un hipotètic procés cap a la independència. Cal ponderar-lo en la seva justa mesura per sumar a aquest procés una majoria de la societat. 

El resultat era el previsible. Una immensa majoria està a favor de la llibertat. Com deia la Montserrat Nebreda, del PP, qui podria estar-hi en contra?

Tweet

Aquests dies són molts els qui han formulat la pregunta: A quin demòcrata pot fer por una consulta popular?. La resposta és molt simple: a cap. No cal donar-hi gaires voltes. Josep Lluís Carod Rovira escrivia en el seu blog que a l’Estat no li fa tanta por la pregunta com la resposta. Sincerament, crec que s’equivoca. Als demòcrates ens pot fer por la resposta, com ens fa por cada vegada que hi ha eleccions que l’extrema dreta tingui suport electoral, però no ens fa por la pregunta; a l’Estat, bàsicament, li fa por la pregunta.  [@more@] 

Durant l’època republicana es va fer cèlebre aquella frase dels feixistes “Antes roja que rota”, a la qual responen els socialistes espanyols d’avui “Antes facha que rota”. I mouen tots els ressorts de l’Estat, confonent-se uns i altres. No és casual que l’advocat de l’Estat en la causa oberta per la decisió de l’Ajuntament d’Arenys de Munt fos un dirigent falangista. No és casual que la Justícia actués amb celeritat per limitar la llibertat d’expressió i per fer costat als violents després. Ramon Pujol, membre de la Comissió Organitzadora de la Consulta, es lamentava que el jutge donés la raó a La Falange i permetés la seva manifestació “malgrat que aquesta setmana han amenaçat telefònicament amb cremar els bars i els boscos d’Arenys de Munt”. S’equivoca Ramon Pujol; la Justícia no ha autoritzat la manifestació convocada per l’extrema dreta “malgrat” la voluntat provocadora, les amenaces i el risc evident de violència, sinó precisament l’ha autoritzada, desautoritzant la Conselleria d’Interior de la Generalitat, per aquesta raó. 

L’Estat espanyol, amb tota la seva maquinària de partits, propagandística, judicial i de milicians falangistes, està esperant que es produeixin incidents a Arenys de Munt. Han fet i faran tot el que estigui al seu abast per a fomentar la violència i abortat els intents dels demòcrates a expressar lliurement la seva opinió. Sense gaire matisos.

Tweet

Trobo que és molt discutible el posicionament d’ICV-EUiA en contra de la participació de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada. D’una banda, perquè l’artista s’ha expressat en moltes ocasions, i ahir hi va insistir, a favor de la pau i la reconciliació entre israelians i palestins. Però de l’altra, perquè no té cap sentit que facin el doble joc, i que com a membres del Govern que organitzava l’acte invitin la cantant a participar-hi i després es protesti per la seva presència. Amb tot, el pitjor de tot ha estat la irresponsabilitat de no voler assumir la responsabilitat de la seva actitud. [@more@] 

Si algú coneix l’historial de la cantant o fa una mínima recerca a través de la xarxa, trobarà versions diverses: algunes, com a militant pacifista en un país on el pacifisme és una actitud de risc, i d’altres visceralment en contra de la violència que inclou, i sobretot emfatitza, la de Hamas. Tradicionalment, l’esquerra de casa nostra ha fet costat a la causa palestina i la seva lluita per la supervivència, però d’aquí a posicionar-se incondicionalment a favor de les pràctiques de Hamas, la condemna de les quals li ha valgut a la cantant Noa les crítiques que ahir vam sentir al Parc de la Ciutadella, hi va un bon tros. Puc estar estar més o menys d’acord amb la cantant israeliana o discrepar d’algunes de les seves afirmacions, i puc entendre que altres també vulguin manifestar aquesta discrepància. Però si els d’ICV-EUiA haguessin de xiular de forma proporcional les discrepàncies en relació a la mateixa causa palestina, o a tantes altres causes d’arreu del món, haurien de començar per boicotejar el mateix Consell de Govern de la Generalitat, eixordant el President i molts dels seus Consellers. 

En qualsevol cas, amb més desencert que encert al meu entendre, ICV-EUiA va optar per fer públic el seu descontentament per la presència de la cantant israelina en l’acte de la Diada. Res a dir, si no fos perquè ells mateixos formen part, encara que sigui com a esconalets, del Govern i de les institucions que l’havien invitada. Ara bé, cadascú ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes. I un cop atiat el foc, feta la crida a boicotejar la cantant, no és honest ni responsable voler eludir les seves responsabilitats desmarcant-se i criticant també els qui, atenent la seva crida, van xiular durant l’acte institucional.  No es pot fer de piròman i bomber alhora, com ja ens té acostumats el partit de Joan Saura.

Tweet

Ho deia Josep Antoni Duran i Lleida: cal anar amb compte amb segons quines iniciatives populars, com la d’Arenys de Munt, perquè poden acabar generant un munt de frustracions. I té la seva part de raó. Som un país que tan fàcilment cau en el desànim com es deixa portar per una eufòria injustificada. La pretensió inicial dels promotors de la consulta d’Arenys no era obrir cap expectativa de país, sinó fer un simple i elemental exercici democràtic. Però, el resultat de tot plegat sí que podria generar les frustracions que pronostica el dirigent d’Unió, encara que probablement no per les raons que ell insinua. [@more@]

La consulta d’Arenys de Munt l’han magnificada i elevada a la categoria de conflicte nacional, tant per a la nació catalana com per a l’espanyola, per l’estultícia de l’espanyolisme més ranci i antidemocràtic molt ben representat en aquest cas per un advocat falangista. Els socialistes espanyols se senten molt més còmodes i identificats amb els posicionaments de la Falange que amb els dels demòcrates. Malgrat els intents d’abortar la iniciativa, amb potineries pseudojurídiques incloses, la consulta es farà. I ja que no han pogut prohibir-la, com a mínim han imposant poder-hi garantir la presència de milicians falangistes, no només com a mesura coercitiva i amenaçadora sinó amb l’esperança que hi hagi incidents i violència que els permetria situar l’independentisme al mateix nivell que la Falange. Però han aconseguit, a més, que tant des de l’Alcaldia d’Arenys com des d’algunes formacions polítiques que donen suport a la consulta basin la defensa de la seva legalitat en l’argument que “aquesta és una iniciativa privada”, que “l’Ajuntament només hi cedia els locals i donava suport sense participar-hi”, i en definitiva que “no tenia cap validesa legal ni real”. 

Per això dic que Josep Antoni Duran i Lleida té la seva part de raó. S’ha generat una certa eufòria col·lectiva per la consulta d’aquest diumenge. El resultat serà el de menys. L’eufòria de sectors independentistes ve donada perquè hom ja s’imagina què podria passar si aquesta mena de consulta és fes un mateix dia arreu del país, i sobretot si tinguéssim una classe política disposada a plantar cara a la Falange i, per tant, a donar-hi el suport institucional necessari. I aquí és on té raó el dirigent unionista: ell sap que la classe política, o almenys la que ell representa, es faria enrere. La frustració podria i pot venir per la incapacitat, o manca de coratge i de dignitat nacional, dels nostres dirigents per a liderar el moviment sobiranista que s’impulsa des de la societat civil.

Tweet

Com era d’esperar, ha guanyat la Falange. L’advocat de l’Ajuntament d’Arenys de Munt ja va protestar el dilluns, durant la compareixença davant la jutgessa, perquè aquesta ja tenia presa la decisió abans d’escoltar ningú. De fet, la Justícia ja té presa la decisió abans de conèixer els fets, abans de comprovar si es vulnera o no cap principi legal, llei o normativa. Si la consulta l’hagués promoguda una entitat feixista sobre un tema d’àmbit espanyol, hagués tingut el suport d’un Ajuntament governat pel PP, i algun partit catalanista hagués convocat una manifestació de rebuig pel mateix dia, la Justícia hauria resolt amb la mateixa contundència: prohibir la manifestació, autoritzar la consulta i donar per vàlid el suport municipal. Ho veiem a diari al País Basc, per exemple. [@more@] 

L’advocat falangista, el PP, Ciutadans i el PSOE poden estar satisfets perquè com a mínim han intentat boicotejar la llibertat d’expressió, tant per la via d’intentar declarar-la il·legal com per la via de donar suport als violents que pretenen coartar-la. Suposo, però, que deuen lamentar no poder disposar, amb la mateixa impunitat a Catalunya, com havien fet abans, dels cossos policials per a fer-los actuar com a provocadors dels desordres. Tots recordem les actuacions d’agents de paisà infiltrats en manifestacions pacífiques per a provocar desordres en la via pública que justifiquessin la brutalitat policial, així com com la responsabilitat dels organitzadors de la manifestació. L’interès del TSJC per facilitar que la Falange es pugui manifestar provocadorament el mateix dia de la consulta a Arenys no és altre que propiciar l’enfrontament per tal de poder presentar després la Falange i els convocants de la consulta com els pols oposats, però igualment radicals i violents. 

S’ha optat per afavorir la violència, i per coartar la llibertat dels demòcrates. No ens ha d’estranyar venint de la Falange, i dels seus seguidors reciclats. El que realment pot ser preocupant és l’actuació que pugui tenir la Generaltat i la seva policia. També es posarà al costat dels violents?. Serà a Arenys de Munt per a garantir que els ciutadans puguin expressar-se lliurement i sense coaccions? O farà el joc als nacionalistes espanyols simulant una neutralitat que equivaldria a carregar per igual contra els demòcrates que contra els violents, per tal de presentar-los davant l’opinió pública com als extrems radicals?.  

Tweet

La política seguida pel Govern de la Generalitat d’aprovar pactes nacionals per a les grans qüestions de país és ben lloable, en la mesura que representi dotar-nos de projectes de futur que no es vegin afectats pels possibles canvis de Govern. No podem estar canviant de rumb cada cop que canvia la correlació de forces polítiques o simplement que es substitueix el titular d’un Departament. Però, està clar, perquè això sigui així cal que aquests Pactes Nacionals no es redueixin a simples acords de Govern, i encara amb diferències internes tan notables que obliguen a redactar un pacte ple d’ambigüitats i de propostes per definir. [@more@] 

Si dic, doncs, que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures és una proposta bàsicament socialista no és només perquè la lògica del pes majoritari del PSC es palesi en el redactat del text, i que per tant en el seu conjunt respongui més al programa socialista que al de cap altre partit, sinó per l’estil i les maneres de redactar-lo. És un Pacte carregat de fum, de bones intencions i de promeses, però també de reincidències i redundàncies de velles aspiracions. En el tema del Quart Cinturó, per exemple, ìdeològicament el PSC s’arrengleraria més aviat amb la posició que mantenen CiU i el PP, però per no crear tensions internes de Govern s’opta per deixar una vegada més el tema sense concretar; és a dir ajornant-lo sine die, que és una manera de dir que quan tinguin la majoria suficient ja el faran a la seva manera. En el cas de la MAT, s’ha tirat pel dret i avui podem veure com l’interès de companyies privades ha ratllat brutalment el territori, davant de la mirada impassible de republicans i ecosocialistes que no han gosat prioritzar la defensa del país. 

Altres exemples els tenim en els eixos ferroviaris. Els socialistes presentaven en la campanya electoral del 2006, dins d’un pamflet sobre la feina feta pel tripartit, l’eix viari Girona-Lleida, que apareix de nou com una ratlla més damunt el mapa, però sense més concreció. Si Zapatero va prometre que l’1 de gener del 2008 tindríem el traspàs de redalies Renfe, en el nou Pacte Nacional d’Infraestructures es preveu aquest traspàs per al 2012. Uns quants anys de retard, com els que porta ja la proposta de desdoblament de l’Eix transversal, que torna a figurar, naturalment, en el Pacte. Més indefinicions encara trobem en el tema dels aeroports: aquí es reprodueix la vella reivindicació dels socialistes catalans, que no dels republicans, de poder tenir una participació “determinant” en la gestió del Prat, comptant que serà més aviat una participació simbòlica. I l’únic que es reclama, i només com a reivindicació, és l’aplicació de l’Estatut pel que fa als aeroports secundaris de Girona o Reus. 

No negaré que aquest Pacte Nacional d’Infraestructures no tingui aspectes positius i interessants de cara al futur desenvolupament de les nostres infraestructures, però no mereix tenir el qualificatiu de Pacte Nacional quan es limita a ser un acord de Govern i encara agafat amb pinces, i està excessivament carregat de promeses, reivindicacions, inconcrecions i ambigüitats. I al final, la gran incògnita: qui pagarà la factura. El nerviosisme del Conseller Castells és evident perquè sap que, ni amb el nou finançament, Catalunya no disposarà dels recursos necessaris per a tirar-lo endavant; i les promeses de Madrid són això: promeses, fum i brindis al sol.   

Tweet

Com era d’esperar, i seguint l’estratègia habitual dels polítics espanyols, el jutjat de Barcelona que havia de decidir sobre la consulta d’aquest diumenge a Arenys de Munt, esperarà uns dies per donar a conèixer la seva resolució. Es tracta d’esperar fins al darrer moment amb la intenció de deixar un mínim temps de reacció, tal com feien també amb les anul·lacions de candidatures abertzales al País Basc. El que passa és que es continua jugant amb el mateix equívoc que denunciava l’altre dia: el que està en discussió no és la celebració de la consulta d’Arenys, sinó el suport institucional de l’Ajuntament. [@more@] 

La jutgessa encarregada del cas va suspendre cautelarment un acord municipal, però no pas la convocatòria feta per l’entitat promotora. Quan ha cridat a declarar les parts implicades, doncs, ha citat d’una banda l’Ajuntament d’Arenys de Munt, representat per l’advocat Salvador Milà, i de l’altra, l’Estat espanyol representat per Jorge Buxadé Villalba, que havia estat candidat per Tarragona de la Falange Española de les JONS i de la Falange Española Auténtica. Les posicions són clares: l’Ajuntament té el suport de totes les forces polítiques catalanes, a excepció feta del PSC tot i que molts dirigents s’han mostrat partidaris d’acceptar la llibertat d’expressió, i de l’altra la Falange, Ciutadans, el PP i el Govern espanyol. Però en qualsevol cas, escoltades les dues parts, la jutgessa haurà de resoldre sobre l’acord municipal de l’Ajuntament d’Arenys, però no sobre la convocatòria en si feta per una entitat del poble. 

És evident que, donada la putrefacció del sistema judicial espanyol, al final la resolució pot anar en qualsevol direcció, fins i tot podria dictar en contra de l’entitat convocant, sense que aquesta hagi estat ni tan sols citada a declarar. Els tribunals utlitzen les lleis només com a excusa i argumentari per a exercir el poder, i se les poden saltar alegrement quan políticament no els convé. És possible que el plet el guanyi la Falange, és a dir l’Estat espanyol, i que aquesta organització pugui manifestar-se hi hagi o no prohibicions expresses de la Conselleria d’Interior. El pols de veritat, però, es resoldrà en la celebració de la consulta del dia 13, digui el que digui la Falange i les institucions afins; i en el paper de la Generalitat que pot posar-se al costat de la llibertat d’expressió amb la intervenció dels Mossos d’Esquadra com a garants de l’ordre, o es pot posar al costat dels violents falangistes que la neguen.

Tweet

A l’Afganistan, setmanes després de les eleccions presidencials, encara estan fent el recompte de vots. Per manual va vagi el sistema d’escrutini, com anava aquí anys enrere, es pot allargar tota una nit, però no dies ni setmanes. Quan això passa, tal com hem vist a molts altres països, és senzillament perquè hi ha la voluntat expressa de falsejar els resultats electorals. L’Afganistan, doncs, és un més d’aquests països que anomenem subdesenvolupats, sobretot des del punt de vista de cultura democràtica, en què la corrupció, el caciquisme i les tupinades estan a l’ordre del dia. Amb una diferència, però. En aquest cas, la corrupció, el caciquisme i la tupinada ha vingut avalada, sinó dirigida i promoguda, per la comunitat internacional. [@more@] 

El comportament de les potències occidentals a l’Afganistan, com ho va ser també a Bòsnia, on les forces de les Nacions Unides van acompanyar les matances d’Srebreninka, o a l’Iraq, ha estat senzillament deplorable, denigrant, indigne, i còmplice de totes les injustícies, crims i atrocitats que viu el país. En el seu moment, es va donar suport incondicional als talibans perquè el seu règim dictatorial els ajudava a debilitar el poder rus, i ara es limiten recolzar uns o altres senyors de la guerra sense parar esment en el seu grau de criminalitat, només amb l’objectiu de mantenir-hi una posició dominant que els permeti controlar els gasoductes i la posició estratègica a la zona. Les forces internacionals se suposa que eren al país per a garantir un procés de democratització, on fossin respectats els drets de les persones, que permetés al país refer-se del malson viscut en l’època dels talibans. Res més lluny de la realitat. Sota la tutela d’aquestes forces internacionals continua la violació dels drets humans, els traficants i productors de drogues continuen mantenint el seu poder, les lluites tribals són atiades a base d’afavorir uns o altres senyors de la guerra en funció dels interessos de cada moment, les matances de civils per part de les forces de l’OTAN estan a l’ordre del dia, s’han permès unes eleccions fraudulentes, i només faltava ara que es difonguessin les imatges de les vexacions a què els militars estrangers sotmeten a la població. 

Quan veiem imatges d’una societat dominada pels talibans, amb les dones tapades sota les burkes, ens sembla impossible que aquests puguin tenir suport de la població civil. Hi ha raons històriques i culturals que ho poden explicar, pero sobretot hi ha la percepció que probablement és pitjor el tracte rebut per part de les forces internacionals que el que els dispensarien altre cop els talibans. La coalició de les primeres potències mundials és incapaç de guanyar la guerra, de garantir la pau i de refer el país; en part pot ser degut a la incapacitat i l’ineptitud dels seu responsables, però sobretot hi deu haver una voluntat expressa de no anar més enllà de controlar i vetllar pels seus interessos amb un menyspreu absolut pels afganesos.

Tweet

La Vicepresidenta del Govern espanyol té tota la raó quan afirma que “La independència no té cabuda en la Constitució”. Només cal una primera lectura del text constitucional per adonar-se que això és ben cert. I per això no entenc que alguns polítics catalans li hagin volgut retreure. La independència, el dret a l’autodeterminació, la llibertat, la igualtat del pobles, la igualtat de drets lingüístics, etc. són conceptes que no hi caben en la Constitució espanyola. No cal donar-hi voltes, ni enfadar-s’hi: s’ajup el cap en senyal de submissió, s’intenta sobreviure de les escorrialles que els amos constitucionals ens vulguin generosament cedir, s’acata les seves sentències, s’accepta la nostra inferioritat i manca de drets constitucionals… o molt més simple, es renuncia a estar a l’empara d’aquesta Constitució. [@more@] 

La Constitució és un marc legal que s’han dotat els espanyols per a organitzar-se políticament. Fantàstic, res a dir, allà ells. L’únic que cal, donat que aquest marc legal no encaixa amb la idea de llibertat i de convivència que tenim els catalans, és desvincular-nos-en. I seria estúpid pretendre trobar una via constitucional per a deixar d’estar sotmesos a una Constitució que no ens reconeix, no ens respecta i no ens accepta tal com som. Senzillament, ens donem de baixa. Per tant, no cal reprovar la Vicepresidenta del Govern espanyol per fer una afirmació tan obvia, ni cal confiar que el Tribunal Constitucional siguin benvolent i no ens retalli en excés, ni cal esperar que la Justícia basada en aquesta Constitució espanyola ens autoritzi a dir el que pensem o ens reconegui els nostres drets. Els drets es tenen, siguin reconeguts o no, i en conseqüència s’exerceixen. Que hi pot haver repressió? Cert. Ho hem viscut més descarnadament en altres èpoques i ho estem vivint encara, de la mateixa manera que ho han viscut i ho estan vivint altres pobles. I els que han tingut la valentia suficient, se n’han sortit. Davant la violència i les amenaces, podem ajupir el cap i renunciar a la nostra dignitat com a persones i com a poble, o podem dir prou. A aquest joc, ja no hi volem jugar més. 

És hora que la societat catalana, i amb ells els seus dirigents polítics, decideixi si continua participant del joc constitucional espanyol (Estatut, acords de finançament…), amb tot el que això comporta de renúncia a exercir els nostres drets, o si amablement i democràticament els diem: gràcies per la invitació, nosaltres optem per jugar a un altre joc.

Tweet