Bloc de notes de Josep Romeu

Temps enrere un Conseller de la Generalitat afirmava amb tota vanitat que, gràcies a les accions de Govern, Catalunya seria de les primeres a sortir de la crisi. Una afirmació absolutament gratuïta i petulant, basada en el no res o qui sap si en la confiança que potser l’atzar faria que realment les coses anessin així. La realitat, però, segueix per un altre cantó; sortirem de la crisi, n’estic segur, però no per l’acció del Govern sinó per la inèrcia general de l’economia en l’àmbit europeu. A vegades, s’inisisteix molt en què la gent passa de la política i dels polítics; la realitat, també. [@more@] 

Els mitjans de comunicació, com ja he dit en moltes altres ocasions, prefereixen informar sobre les declaracions dels polítics que interpreten una realitat esbiaixada d’acord amb els seus interessos, més que sobre la realitat mateixa. La roda de premsa del President Montilla després del primer Consell de Govern post estiuenc, en la qual afirmava que la Generalitat no tenia com a prioritat les qüestions indentitàries, sinó afrontar la crisi econòmica, va ocupar les portades de tots els mitjans. I el to de les informacions periodístiques ja no era el d’afirmar que “El President de la Generalitat ha dit...”, sinó donar per fet que “La Generalitat prioritzarà…”. Sense necessitat de contrastar o verificar la certitud de l’afirmació. En canvi, l’estudi de Comissions Obreres en el qual es fa una comparativa de les aportacions reals, amb xifres i dades contrastables, que fan les diferents comunitats autònomes per a donar suport a les seves empreses, va aparèixer com un simple breu, o directament va ser obviat per molts mitjans de comunicació. El President pot dir el que vulgui, però les xifres donen que enfront del 800 milions posats a disposició de les empreses per la Generalitat a través de l’Institut Català de Finances, Extremadura n’hi posa 900 i Castella la Manxa 1.200, tot i tenir un teixit industrial molt menor. I Cataluya continua liderant la destrucció de llocs de treball o la presentació d’expedients de regulació d’ocupació. 

Algú se’n va enriure, quan el mag Zapatero va començar a parlar dels incipients “brots verds” de l’economia de l’Estat.  No era gaire difícil fer el número de predigitació preveient que hi hauria, més tard o més d’hora, una recuperació de l’economia. De la mateixa manera, que al marge de les polítiques seguides pels Governs ens vam veure immersos en la crisis global, també en sortirem, ni que sigui com a darrers de la cua, quan l’economia millori en el context internacional. I és que l’economia, com tantes altres coses, funciona malgrat la política i els polítics.

Tweet

Ahir va saltar l’esperada notícia: “La Justícia prohibeix la consulta sobre la independència, prevista pel dia 13 a Arenys de Munt”. Una notícia falsa llançada sense manies pels mitjans de comunicació alineats amb la Falange, des del País a El Mundo passant per TV3, l’ABC i la Razón. Algú pot pensar que aquests mitjans no disposen de periodistes amb suficient capacitat professional per a exercir com a tals, però això només seria veritat a mitges; és certa la manca de professionalitat, però per pura indignitat i falta d’escrúpols alhora de desinformar i mentir deliberadament al servei d’unes determinades opcions polítiques. Avui per avui, contràriament al que han difós molts mitjans de comunicació, la Justícia no ha prohibit la consulta d’Arenys de Munt.  

[@more@] 

La interlocutòria del Jutjat de Barcelona es limita a invalidar l’acord municipal d’Arenys de Munt, pel qual es cedien els locals i s’oferia suport a l’entitat convocant de la consulta. Però la veritat importa ben poc als professionals corruptes que s’avenen a difondre falsedats i mentides, a partir de les quals els comentaristes polítics ja s’encarregaran d’anar tirant llenya al foc. És evident que les denúncies presentades per la Falange i Ciutadans, així com la interlocutòria judicial, no tenen res a veure amb el fet d’una hipotètica extralimitació municipal, sinó en el fet que la consulta tingui un caire polític diferent del seu. Algú recordava la consulta que s’havia fet a Andalusia, amb meses instal·lades fins i tot al Parlament andalús, perquè la gent opinés sobre la situació del poble saharaui. Allà, cap partit, ni l’advocacia de l’estat ni cap jutge, va considerar que s’estés cometent una illegalitat pel fet de consultar sobre quelcom que no corresponia a les competències locals o de la comunitat autònoma.  

Caldrà veure, però, si l’Estat es limita a mostrar un excés de zel discriminatori com ha fet de moment el jutjat de Barcelona, prohibint que l’Ajuntament doni suport a la consulta i cedeixi els locals a l’entitat convocant. De ben segur que a darrera hora intentarà, sense necessitat de tenir cap base jurídica per a fer-ho, impedir la consulta. La mateixa arbitrarietat amb què es persegueix determinades organitzacions polítiques per no condemnar una determinada violència, mentre que es dóna total impunitat als qui tampoc condemnen, i voltes practiquen, la violència de signe contrari, els permet actuar vulnerant les seves pròpies lleis i els principis constitucionals com el de la llibertat d’expressió.

Tweet

La consulta d’Arenys de Munt, prevista pel dia 13, ha pres una rellevància molt superior a la que hauria pogut tenir si no haguessin aparegut les reaccions en contra del nacionalisme espanyol més intransigent. En principi, era una consulta organitzada per una entitat del poble, a la qual l’Ajuntament es limitava a cedir-los uns espais públics. Una consulta privada, doncs, sense validesa jurídica, i celebrada en un poble de poc més de set mil habitants. La consulta hauria pogut transcórrer sense més pena ni glòria que la d’una anècdota local, molt menys trascendent que qualsevol de les enquestes que sovint es fan arreu del país on s’inclou el sentiment o la voluntat independentista dels ciutadans. [@more@] 

Recollint el sentiment general del nacionalisme espanyol, i de la seva brunete mediàtica, un grup de violència tolerada com la Falange va fer el primer pas per oposar-se al que devia considerar com una ofensa als principis generals del Movimiento, convocant una manifestació paral·lela el mateix dia de la consulta. Tant l’Ajuntament d’Arenys com la Conselleria d’Interior, basant-se en uns altres esquemes, van donar per bona la convocatòria falangista, segurament per no donar més importància a un grupuscle sense cap representativitat ni al poble ni al país. Però aquesta no és la perspectiva espanyola: l’ofensiva de Falange va ser recollida immediatament pels mitjans de comunicació espanyols, del País a el Mundo passant per l’ABC i la Razón, en una lliçó magistral d’objectivitat periodística. A Ciutadan’s, immersos en una profunda crisi interna, els va venir com anell al dit poder sortir als mitjans de comunicació al costat de la Falange en contra de la llibertat d’expressió, i finalment també els advocats de l’Estat han fet costat a les tesis falangistes. Es tracta d’impedir que una entitat privada demani a la ciutadania d’un poblet del Maresme la seva opinió sobre el futur de Catalunya. 

El que hauria estat una anècdota intrascendent es pot convertir en el desencadenant d’un conflicte entre Catalunya i Espanya, entre partidaris i detractors de la llibertat i la democràcia. La dictadura no necessitava arguments jurídics per a imposar la seva llei, i tampoc ara la Justícia espanyola en necessitarà per a prohibir la consulta, si la considera políticament perniciosa. Tant li fa que aquesta convocatòria no vulneri la Llei que només parla de consultes organitzades per les administracions locals; la Falange, la Justícia espanyola i el poder política que la maniobra no s’estan de foteses. No sé si els organitzadors de la consulta seran capaços de mantenir-la, en cas que finalment sigui prohibida. Però el sol fet d’haver arribat fins aquí, ja pot ser una mostra clara del que podria arribar a passar si algun partit polític mínimament seriós es proposés tirar endavant una consulta nacional sobre el dret a decidir. Algú es recorda d’aquella proposta d’Esquerra per al 2014?

Tweet

El President Montilla va voler protagonitzar la primera roda de premsa que segueix les habituals reunions dels dimarts del Govern de la Generalitat, per tal d’assenyalar les pautes a seguir en aquest darrer curs polític abans de les eleccions de la tardor que ve. I ho va fer amb el to i la profunditat a què ja ens té acostumats, però amb una intencionalitat política evident: deixar clar que el Govern no prendrà cap iniciativa en relació a la sentència del Tribunal Constitucional. En la roda de premsa no va dir res de nou ni de significatiu, tret d’anunciar que s’incrementaria el pressupost per a les beques de menjadors escolars. [@more@] 

El discurs del President, en nom del Govern, era estrictament el discurs del partit dels socialistes, basat en la pura demagògia, prometre fum i fer una demostració de submissió i d’impotència. L’argument de prioritzar la lluita contra la crisi per sobre de les qüestions identitàries és d’una fal·làcia insostenible. La mateixa Consellera de Treball, Mar Serna, ahir mateix s’encarregava de fer-li evident: les mesures anticrisi les ha de prendre qui té els recursos i la capacitat per a fer-ho, és a dir el Govern espanyol. És el mateix que han dit els seus companys de partit a Arenys de Munt com a argument per oposar-se a una consulta popular sobre la independència de Catalunya: a ells els interessa només resoldre els problemes reals de la gent. El que no diuen, a excepció feta del Conseller Castells i algun altre, és que en aquestes qüestions identitàries ens hi juguem el futur del país, i la capacitat de tenir els recursos suficients per a fer front als problemes reals de la gent. Des de fa uns anys tenim un Govern paralitzat per manca de recursos, que no resoldrà tampoc el nou finançament pactat, i per tant impossibilitat per a fer front a la crisi. A ningú se li acudiria acusar el Govern de la Generalitat de ser incapaç de treure’ns de la crisi, malgrat la bajanada d’algun Conseller que presumia que amb les seves mesures impulsaria a Catalunya la recuperació econòmica abans que altres comunitats autònomes; tothom sap que aquest Govern, amb el nou finançament inclòs, no té ni recursos, ni competències ni capacitat reals per a influir decisivament en l’economia del país. 

I és aquí on hi ha la trampa: s’argumenta deixar de banda les qüestions identitàries per centrar-nos en els problemes reals de la gent, i per tant en la crisi econòmica. S’amaga, però, que només amb la resolució del tema identitari, és a dir amb la consecució d’un Estat propi, disposarem dels recursos necessaris per a fer front als problemes reals de la gent i del país. I sobretot s’amaga la incapacitat d’aquest Govern, o de qualsevol altre, per a fer-hi front si ens mantenim dins del marc de l’Estat espanyol. Per això, el President Montilla presentava com a gran mesura del nou curs polític, i que dóna la mesura exacta del nostre autogovern, l’increment de les beques de menjadors escolars.

Tweet

Fa temps que es diu que Zapatero es troba a la corda fluixa, sense majoria a les Corts espanyoles; però ell sempre se n’acaba sortint. Sabent que no pot comptar amb cap compromís d’Estat amb el principal partit de l’oposició, interessat només en recuperar el poder, s’ha de refiar dels partits nacionalistes catalans i bascos. A priori, hom podria creure que és una tasca difícil, vist el maltracte donat a uns i altres, però com un veritable mag sempre troba la manera de treure un darrer conill de la xistera. Un truc que ja no té ni la gràcia ni el factor sorpresa que podia tenir al principi, però que continua embadocant els més ingenus. [@more@] 

Zapatero no ha tingut cap mania a l’hora de foragitar els nacionalistes bascos, aliant-se amb el PP, ni n’ha tingut cap a l’hora de deixar a l’estacada els partits d’esquerres per obtenir el suport de CiU, o de riure’s dels convergents per tornar a festejar els d’Esquerra. Juga amb tots els partits minoritaris al Congrés espanyol com si fossin marionetes o nines de drap, amb la seguretat de qui sap que, encara que els reboti contra la paret quan s’ha cansat de jugar-hi, restaran allà prestes i delitoses  de tornar a ser la nina del mag. Cada vegada que el Govern espanyol ha de prendre una decisió important, passar un examen a les Corts o aprovar uns pressupostos, hi ha analistes de pa sucat amb oli que auguren un mal tràngol per un President que no té una majoria assegurada. Però els únics que es posen nerviosos són els mateixos partits que han estat reiteradament traïts i enganyats pel Govern socialista, que ara es disputen l’honor de treure-li de nou les castanyes del foc. 

No cal ni que s’esforci en trobar un conillet nou per a treure de la xistera. Els mateixos de sempre, reciclats, poden tornar a servir. De cara a l’aprovació dels pressupostos generals per al 2010, ja li sobren pretendents per a fer-li de crossa. I amb unes exigències mínimes. En alguns casos només li caldrà tornar a prometre allò que havia promès en anteriors ocasions, i que naturalment havia incomplert com tornarà a incomplir ara. Així, entre les reivindicacions d’alguns dels partits disposats a donar-li suport, hi tornem a veure la del traspàs de rodalies o la gestió de l’aeroport. Davant d’un públic tan ben predisposat d’entrada, no cal ser el Màgic Andreu.  

Tweet

Fa gaire bé mig any que les autoritats sanitàries estan alertades de l’abast i de la incidència que pot tenir a Europa la grip A. Per tant, han tingut temps suficient per a preparar tots els mecanismes necessaris per a fer-hi front, tret que alguna administració hagi estat tan irresponsable com per esperar a darrera hora per veure com organitzarà els centres hospitalaris, l’atenció primària i domiciliària, els efectes laborals a empreses privades, serveis públics i la mateixa administració, etc. Els qui, com sempre, en patiran tots els efectes sense cap dels recursos i de les atencions de què disposarem aquí són els pobles indígenes. [@more@] 

Hores d’ara ja s’han detectat els primers casos de contagi entre els indígenes de l’Amazònia. En concret, se sap de membres de la comunitat Matsigenka, a la regió peruana de Cusco que han contret la malaltia. Cal tenir en compte que aquestes comunitats indígenes, tot i que teòricament viuen en un cert aïllament, tenen contactes entre ells de manera que la infecció sense cap mesura de control ni informació es pot escampar com una taca d’oli. Si a Europa es parla que un percentatge altíssim de la població, que alguns xifren entre el 40 i el 50%, pot arribar a contraure la malaltia, aquest mateix percentatge en les comunitats indígenes pot ser molt més elevat i tenir efectes catastròfics. Els experts quantifiquen en quatre o cinc vegades més les possibilitats de contagi entre els membres de les comunitats indígenes, amb l’agreujant de no poder disposar no ja de la vacuna sinó ni dels medicaments antivirals per a fer-hi front. Amb l’element afegit, que pot ser devastador en aquests pobles, de la manca de defenses davant de malalties externes, a causa del seu aïllament. La mortalitat, doncs, pot ser exponencialment més alta que a casa nostra. Comunitats senceres es poden trobar afectades per la grip A, sense medicaments ni recursos per a combatre-la, però també sense mecanismes de suport extern per a atendre els malalts i procurar-los la mínima subsistència. 

Però, això pot esdevenir-se a les comunitats indígenes de l’Amazònia o d’altres indrets del món que no són, ni de tros, la preocupació de societats benestants com la nostra. Aquí en tindrem prou en contemplar l’espectacle que ens estan donant els nostres governants, improvisant a cada pas i creant més alarmisme que no aportant solucions.

Tweet

Des de fa temps, (el Carretero d’ençà que el van treure del primer Govern tripartit) hi ha sectors d’ERC, del seu entorn o de l’àmbit independentista que es mostren clarament hostils amb el pacte de Govern que ha portat els socialistes al capdavant de la Generalitat. Per a alguns, el primer tripartit tenia una justificació, però el segon no; mentre que per a altres cap dels dos està justificat. Naturalment, hi ha també els fidels a l’aparell del partit que consideren ben profitosos ambdós acords tripartits, i no veurien malament repetir la història per tercera vegada. [@more@] 

A un any de les eleccions, l’electorat voldrà saber quines són les intencions dels diferents partits en matèria de possibles coalicions de govern, i des del món independentista s’estarà a l’aguait del que pugui pensar la direcció d’Esquerra. I en aquest sentit, Joan Puigcercós ja avançava per on anirien els trets. Quan en una entrevista se li demanava sobre una possible aliança amb CiU, responia: “Sempre he dit que els fronts requereixen una causa comuna”. I en alguna altra ocasió també ha recordat que l’important no és amb qui, sinó per a fer què. Sembla un plantejament molt raonable, encara que molt poc usual en la pràctica política actual en què tot es basa en una lluita pel poder, sense objectius i projectes de país. La consecució o la preservació del poder, amb tots els beneficis personals i partidistes que el poder comporta, és l’únic mòbil de la lluita política. Per això és bo sentir que algú planteja la necessitat de tenir, prèviament a cap pacte, una causa comuna. Està clar que algú li pot demanar quina era, doncs, la causa comuna per a fer els acords tripartits. 

Amb tot, coincidiria amb Joan Puigcercós que per a fer un front comú amb CiU cal tenir una causa comuna. Una causa que valgui la pena, com ara avançar significativament cap a la sobirania nacional, i deixar-se d’estupideses com allò de “la pluja fina” que no deixa de ser la reedició del “peix al cove”. Si del que es tracta és de veure com gestionem la migrada autonomia, de com ens repartim el petit pastis de la Generalitat com ha fet el tripartit (tripartit en aquest cas ha significat un govern partit en tres), potser no val la pena crear les expectatives que podria crear un front nacionalista entre convergents i republicans. Aquesta hauria de ser la carta definitiva per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decicir.

Tweet

El missatge oficial és molt clar: el futur passa per la formació. La gent que, amb poca qualificació professional, es troba a l’atur cal que faci cursos de formació que li seran imprescindibles per a reinserir-se en el mercat laboral. Encara que alguna vegada s’ha volgut vendre la idea que, al capdavall, els titulats universitaris també tenen problemes per trobar feina i sovint s’han de conformar amb un lloc que no té res a veure amb la carrera que han estudiat, el cert és que les persones amb estudis tenen més possibilitats laborals, i a la llarga poden acabar treballant en temes relacionats amb la seva preparació acadèmica. El problema ve quan un treballador en situació d’atur es decideix a fer algun curs de formació. [@more@] 

En principi sembla que hi ha una àmplia oferta de cursos per a treballadors en atur, però quan un busca alguna especialitat en concret les possibilitats es redueixen dràsticament, no es fàcil trobar-ne a comarques, i menys si hom busca un curs presencial. Al final és molt probable que s’hagi de recórrer a cursos subvencionats, però organitzats per empreses, sindicats o patronals, en la modalitat de “a distància”. Un cop matriculat en un d’aquests cursos a distància resulta que el curs consisteix bàsicament en uns llibrets amb els continguts i un qüestionari o avaluació final amb unes preguntes elementals, de comprensió de text o de simple repetició del que es diu en els manuals. Amb una facilitat extraordinària, en poques setmanes i sense gaire esforç, hom pot acabar rebent un diploma que certifica haver seguit el curs; un diploma sense cap validesa acadèmica, però també sense cap credibilitat si la gent sap com es fan aquests cursos. 

Es pot adduir que, si volen, si hi posen interès per la seva part, d’aquest cursos els treballadors també en prou treure algun profit. Naturalment, i si en lloc d’inscriure’s al curs s’hagués comprat els manuals pel seu compte, també. Però, sembla evident que aquests cursos serveixen per poca cosa més que per a distreure el personal… a part de ser una magnífica font de finançament de les entitats organitzadores; a càrrec de l’erari públic, és clar.

Tweet

En política el temps passa a una gran velocitat, i la memòria és efímera. La majoria de les acusacions que feien els grups d’esquerra quan eren a l’oposició, publicitat institucional excessiva, excés de càrrecs de confiança, nepotisme, clientelisme, etc, ara les poden fer tranquil·lament els convergents. Com diu la dita: “el rector no es recorda de quan era vicari”. El greu del cas, és que tant els uns com els altres tenen raó. Així, els convergents poden retreure al govern coses que ells també feien quan governaven, i l’esquerra pot defensar-se amb els mateixos arguments: vosaltres també ho fèieu. [@more@] 

No s’acostuma a fer ús de l’hemeroteca, tot i que amb les noves tecnologies és molt més fàcil. Ni els polítics ni els mitjans de comunicació, que podrien posar de relleu la incoherència dels que censuren el que ells feien habitualment o defensen ara el que abans denunciaven. Això fa que a la ciutadania la música sempre soni igual, i li sigui difícil d’esbrinar quin són els intèrprets en cada cas. Per tant, quan un orador surt a la tribunal i es posa a discursejar a vegades amb un to enèrgic i vehement, la gent ja sap que és pura comèdia. Està seguint un guió que és el que correspon a la seva situació actual però no a cap creença ni idea concreta. I la gent, que no es tonta, sap que no cal fer-ne massa cabal. 

Per això, a vegades els polítics queden parats en veure que la gent no respon davant d’arguments que els semblen irrefutables. I és que ells mateixos han fet que fins i tot les bones idees i els bons arguments perdin valor i credibilitat.

Tweet

En el descrèdit de la política els mitjans de comunicació hi juguen un paper important. En lloc de donar rellevància als polítics honestos, si és que n’hi ha algun, el que fan és participar del sarau esperpèntic i del xou televisiu que acaba fastiguejant a tothom. En el futbol, els àrbitres poden equivocar-se, però en cas que algun s’adonés del seu error i gosés rectificar, aleshores els mitjans de comunicació se li tirarien al damunt titllant-lo de covard, de poca personalitat i de manca d’autoritat. En la política passa el mateix: qualsevol estupidesa es pot sostenir sempre que a ningú se li acudeixi de rectificar. [@more@] 

Quan es produeix un fet més o menys greu, correspon demanar responsabilitats. Si ni la persona implicada ni els seus superiors no reconeixen l’error, es pot produir una polèmica d’acusacions i desmentiments que s’allarga fins que algú o altre se’n cansa. Normalment, els espectadors o els lectors. Però, si a algú se li acudís reconèixer que hi pot haver hagut un error, com si els polítics fossin humans a qui es pogués perdonar un error, aleshores se li exigeix immediatament la dimissió. I en cas que la dimissió ja l’hagués presentada ell, aleshores es demanen responsabilitats i dimissions cap als seus comandaments.  

Segons l’opinió generalitzada, els polítics han de fer sempre el paper d’oposició dels altres. Això vol dir que si són al Govern no poden acceptar idees ni propostes que vinguin de l’oposició, ni l’oposició no pot aplaudir accions de govern. A cadascú el paper que li correspon. En cas contrari, en lloc d’elogiar l’actitud d’honradesa del qui sap reconèixer els encerts i les aportacions dels altres, els mitjans de comunicació i la resta de forces polítics llançaran l’acusació de manca de projecte propi, de seguidisme, de poca personalitat, o del que calgui.

Tweet