Bloc de notes de Josep Romeu

Admetent que tot el procés de reforma estatutària es va posar en marxa dins dels paràmetres constitucionals, i que des d’una òptica nacionalista es podia concebre l’estratègia d’assajar un darrer intent per veure si Catalunya podia encaixa d’alguna manera dins d’aquesta Espanya constitucional o directament demostrar que l’encaix era impossible, no caldria ni esperar la sentència del Tribunal Constitucional per a concloure la inviabilitat de la iniciativa. Sense esperar que es pronunciï l’Alt Tribunal, des del Govern espanyol ja s’han negat a acceptar el que ells mateixos havien pactat, s’han permès d’incomplir la llei i han demostrat que no estan disposats a buscar cap encaix basat en el respecte a la nostra personalitat, sinó directament a encaixar-nos en el seu esquema constitucional.[@more@] 

Tot el debat sobre el finançament de Catalunya ha estat corromput d’entrada, perquè des d’una perspectiva catalana, legalista i si voleu també cosntitucionalista, no hi havia res a negociar. L’aplicació de les lleis no es negocia; i l’Estatut és un Llei que forma part de l’estructura constitucional. L’opció més coherent hauria estat, amb l’Estatut a la mà, exigir el compliment fil per randa de cadascun dels seus articles. Si el Govern espanyol no dóna per bona una Llei Orgànica com aquesta, fruit d’un pacte polític ja farcit de renúncies, és que no estem parlant de cenyir-nos a la legalitat vigent. Entrar a negociar sobre la validesa de la llei, de si s’ha de respectar parcialment o en un percentatge important, com han admès alguns dels signants del pacte pel nou finançament, és una barbaritat. La negociació del nou finançament, amb més o menys encert i amb més o menys renúncies, es va fer mentre es tramitava l’Estatut i es va concloure en donar per bo les Corts espanyoles l‘acord assolit entre Mas i Zapatero. Un cop aprovades, les lleis ja no es tornen a negociar, simplement es compleixen. 

Podríem admetre que des de Catalunya, amb una renúncia més o menys convençuda o estratègica dels partits catalans, ja hi havia la intenció de trobar un encaix dins de l’Espanya Constitucional, però són els espanyols amb els seus incompliments i el no reconeixement de les lleis que permetien aquest encaix, els qui no hi estan interessats. Nosaltres per a poder-nos trobar mínimament còmodes dins de l’Estat espanyol acceptàvem moltes renúncies i haviem pactat una fórmula en forma de Llei orgànica, l’Estatut; però és l’Estat espanyol a través del Govern i del seu Tribunal Constitucional el que no accepta el pacte i exigeix que l’encaix es faci a base de deixar de ser el que som, a base de renunciar a la nostra personalitat nacional. 

Hi renunciem, doncs?

Tweet

Al marge de la credibilitat i el reconeixement que ens mereixi el Tribunal Constitucional, i de si les seves sentències han de prevaldre per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya, hi ha un fet que cal tenir en compte a l’hora de valorar la constitucionalitat de l’Estatut: l’any 2005 totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya van emprendre la redacció d’un nou Estatut per la via constitucionalista, acceptant per tant les regles de joc que imposa la Constitució espanyola. Des del PP fins a ERC van acceptar endegar un procés ajustat a la Carta Magna espanyola, que inclou naturalment l’arbitri final del Tribunal Constitucional. [@more@] 

Es podrà dir que alguns ho feien amb total convenciment que aquest era el marc idoni, mentre que altres assajaven un darrer intent de veure fins on ens permetia el marc constitucional espanyol. Però, en qualsevol cas, totes les forces polítiques renunciaven a fer cap acte de sobirania i, enquadrats en un mateix bloc constitucionalista, emprenenien la redacció del text estatutari dins d’aquest marc de la Constitució. No es tramitava una llei catalana, sinó una llei espanyola que aprovaven les Corts espanyoles; els redactors sabien que no podien proposar el que ells creien que seria el millor per a Catalunya, sinó el millor que creien que s’ajustava al context jurídic constitucional; s’acceptava, doncs, que fos el Parlament espanyol el qui discutís, esmenés i aprovés el nou Estatut, relegant el paper del Parlament de Catalunya a espectadors de la tribuna de convidats; es renunciava a què fos la ciutadania de Catalunya la que aprovés en referèndum la proposta del seu Parlament, i en tot cas se li deixava només la possibilitat de refrendar o no el text elaborat o ribotejat per les Corts espanyoles; i, en definitiva, s’acceptava el marc jurídic espanyol que preveu un paper decisiu al Tribunal Constitucional per a dictaminar si les lleis s’ajusten a la Carta Magna, amb la facultat d’invalidar-les total o parcialment. 

Un procés sobiranista hauria estat que el Parlament de Catalunya hagués elaborat i aprovat el text de l’Estatut, no com a proposta a enviar a Madrid sinó com a llei pròpia i com a Carta Magna del país; que aquesta llei s’hagués sotmès a votació popular en referèndum del poble de Catalunya; i que, fet l’acte de sobirania, es presentés a Madrid per si volien o podien donar-li encaix dins del marc constitucional espanyol. Però no es va fer així. Es pot al·legar que no hi havia una majoria suficient per a fer-ho, que es va optar per la tradicional política pactista de peix al cove (encara que en aquest cas el peix semblava de dimensions considerables), o simplement que es volia demostrar fins on podíem arribar dins del marc constitucional espanyol precisament per evidenciar-ne les seves limitacions i poder plantejar tot seguit la seva ruptura. En tot cas, es va escollir l’opció constitucionalista amb totes les seves conseqüències. I, en aquest context, el pacte final entre Mas i Zapatero resulta irrellevant perquè, al capdavall, el que s’estava negociant des d’ERC o des d’altres formacions polítiques podia incorporar alguna competència més però s’enquadrava igualment dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, subjectes igualment a la decisió del Tribunal Constitucional. 

No critico ni censuro que els sobiranistes del Parlament de Catalunya optessin per la via constitucionalista, sinó que no s’hagi explicat suficientment que era el darrer intent de trobar un encaix dins de l’Estat espanyol, o més directament de demostrar que aquest encaix era impossible. Però no s’ha donat la impressió, ni els nostres polítics han treballat des d’aquesta perspectiva, que Catalunya presentés una proposta que, en cas de no ser acceptada, implicava emprendre decididament la via sobiranista. Més aviat s’han comportat com a constitucionalistes convençuts; tan convençuts que defensen amb dents i ungles la constitucionalitat del text aprovat per les Corts espanyoles.

Tweet

Quan es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, des d’una perspectiva catalana, es podrà dir que sentim impotència davant la poderosa maquinària de l’Estat, que ens resignem a la nostra dissort, i fins i tot que respectem aquest Tribunal i la seva sentència, però de cap de les maneres es pot utilitzar el concepte d’acatament. Acatar equival a respecte, però amb l’afegit de la submissió. No podem cometre el mateix error que Ibarretxe. 

[@more@]

L’únic acatament que poden i han de fer els nostres polítics és a la voluntat popular. I el poble de Catalunya es va manifestar clarament a favor d’un text estatutari; i encara una part dels qui s’hi van mostrar en contra era perquè el consideraven excessivament esquifit. El poder emana del poble, i és a aquest a qui s’ha de rendir comptes; la resta són instruments per a fer efectiu aquest poder de la ciutadania. En els règims autoritaris hom entén la política com l’exercici del poder enfront d’uns súbdits que s’han de controlar perquè s’ajustin a les necessitats d’un poder il·legítim. La democràcia és el procés a l’inversa: el que preval és la ciutadania, essent la política només el mecanisme de donar compliment a la seva voluntat. I les relacions entre Catalunya i Espanya encara funcionen amb l’esquema d’un poder polític que s’imposa sobre la voluntat dels seus súbdits, als quals vol fer acatar les seves decisions. 

Amb la sentència a la mà, doncs, els nostres polítics, si no són capaços de fer-hi front amb un gest de dignitat nacional, poden admetre la seva debilitat, la seva por o la seva incapacitat per a fer-hi front, poden argumentar estratègies diferents per a acabar fent prevaldre la voluntat del poble de Catalunya, però en cap cas poden fer un acte de submissió i d’acatament. Podríem recordar el text de la declaració unilateral d’independència dels Estats Units, de plena vigència avui: “… la humanitat està més diposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justicia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sometre a un poble a un despotisme absolut, aquest té el dret i deure d’enderrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. …” 

Ajupirem el cap, en un nou acte d’acatament?

Tweet

Tot i que és un rumor que s’escampa sovint, sembla que aquesta vegada va de veres: els representants del PSOE i del PP al Tribunal Constitucional poden decidir qualsevol dia d’aquests que ja és el moment políticament oportú per a treure la seva sentència sobre l’Estatut. Ningú dubta que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut; l’expectativa està en veure si les retallades seran importants i substancioses, o bé si seran retallades literals d’anul·lació d’articles o de caràcter interpretatiu. En qualsevol cas, sembla que tothom té clar que la sentència serà una acció més de caràcter polític que jurídic, i per tant amb repercussions també polítiques. En els propers dies voldria fer algunes consideracions sobre el tema, veient sobretot la irresponsabilitat dels polítics catalans que esperen veure-les venir, pensant que a darrera hora ja improvisaran alguna cosa, si pot ser carregant-se mútuament les culpes per a treure rèdits personals o de partit. [@more@] 

Parlar de la politització d’aquest Tribunal Constitucional, i de la seva manca d’independència, no és cap gosadia. Ho han dit i reiterat en els darrers anys tots els mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres. Des del moment en què no es posen d’acord els dos grans partits espanyols sobre la seva preceptiva renovació és perquè cadascú aspira a posar-hi els seus peons i, en conseqüència, a procurar tenir-hi una majoria. I no solament això. També la majoria dels mitjans de comunicació han especulat amb afirmacions contundents en relació al resultat d’aquesta sentència sobre l’Estatut en funció dels membres del Tribunal que finalment podran votar i estampar-hi la seva signatura. Mitjans de comunicació gens radicals ni alternatius, en alguns casos també mitjans públics, han calculat obertament el sentit de la sentència en funció de si es recusava un o altre magistrat (emprant la terminologia de progressista o conservador com a eufemisme de PSOE o PP), o de si la Presidenta del Tribunal podia exercir el vot de qualitat. És a dir que es donava per suposat que, com si es tractés d’un petit Parlament, els magistrats votarien en funció de la seva adscripció política.  És fàcil d’imaginar que si es tractés de magistrats independents que analitzessin el text estatutari amb criteris estrictament jurídics, les diferències interpretatives tècnicament tampoc podrien ser tantes. I, en tot cas, els matisos que hi pogués veure cada magistrat no es correspondrien a una decisió en bloc sinó que per a cada tema o apartat hi podria haver matisacions molt diverses, i per tant vots particulars que no haurien de correspondre als dos blocs tan ben definits, com asseguren sense rubor la majoria dels mitjans de comunicació. 

Per tant, una primera consideració a fer és que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat com a tal per a sentenciar res, perquè neix pervertit d’entrada en ser part interessada políticament a favor o en contra de l’Estatut segons si els magistrats pertanyen al sector proper al partit que hi va votar a favor o si pertanyen al sector proper al partit que n’ha presentat el recurs en contra. Un primer error de la classe política catalana, doncs, és no deixar clara d’entrada la manca de credibilitat d’aquest Tribunal Constitucional, prescindint de si al final ens serà més o menys desfavorable. Fer-ho després de conèixer la sentència ja no tindrà cap mena de valor, i tothom ho interpretarà com una rebequeria.

Tweet

No entenc, sincerament, l’actitud d’alguns dirigents de CiU, com el Duran i Lleida o l’Oriol Pujol, de sortir en defensa de Fèlix Millet, l’expresident de la Fundació de l’Ordeó Català. És cert que hi ha una presumpció d’innocència que s’ha de respectar, però també ho és que en un personatge de projecció pública, ja sigui el President de l’Orfeó, el tresorer del PP o el President de la Generalitat Valenciana, la sola inculpació per presumpte corrupció o presumptes irregularitats, que alguna base deuen tenir, ja representa una greu perjudici per la Institució o l’Administració que representen. [@more@] 

El fet que l’administració catalana, durant l’època convergent, hagués tingut bones relacions amb Fèlix Millet, com també n’hi va tenir el Govern de José Maria Aznar, no significa cap mena de connivència amb les irregularitats detectades ara. Al capdavall, el Patronat de la Fundació està integrat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, i a ningú se li acut relacionar el possible desviament de fons amb les administracions que no només sustenten l’entitat sinó que participen en els seus òrgans de Govern. Igualment, no té sentit retreure ara que Fèlix Millet va rebre el 1999 la Creu de Sant Jordi o que estava a punt de rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona, perquè és evident que aquestes distincions es feien en base a una acció cultural realment portada a terme, i els mèrits de la qual no cal menystenir. 

Per tant, no entenc la dèria d’alguns mitjans de comunicació de remarcar les relacions que Fèlix Millet havia tingut amb determinades persones, casualment d’un signe polític diferent dels del mitjà, com si això les inculpés d’alguna manera, i obviant naturalment les que mantenia amb persones de signe polític proper al mitjà. Ara, d’aquí a sortir en defensa seva,  hi ha un bon pas. Igual com fan els populars solidaritzant-se i donant suport a dirigents del seu partit inculpats per corrupció, hom podria deduir que estan al corrent i que potser comparteixen les seves presumptes corrupcions. O potser és que, a mi personalment, sempre em dol molt més quan les irregularitats, errors o males gestions són protagonitzades precisament pels qui considero més propers.     

Tweet

Amb tota normalitat, Joan Puigcercós afirmava que el Govern estava pressionant el Tribunal Constitucional per tal que la seva sentència sobre l’Estatut no fos excessivament desfavorable, de la mateixa manera que també ho feia el PP en sentit contrari. Una afirmació que en un Estat de dret seria escandalosa, però que aquí passa com una opinió més, precisament perquè és de domini públic la tendenciositat i manca de credibilitat i legitimitat d’aquest Tribunal. I, com a molt, una afirmació tan contundent com la del President d’ERC és desmentida tímidament per gent com José Zaragoza, més que res perquè no és políticament correcte dir-ho d’una manera tan explícita. [@more@] 

Però és que de casos de manca de credibilitat i de rigor jurídic en les sentències judicials en trobem a cada cantonada. Ho hem vist sovint amb sentències insòlites defensant o justificant determinades agressions masclistes; ho hem vist en tot el tema de la il·legalització de formacions polítiques a les quals, sovint, no se les acusa de cap acció concreta sinó de suposades connivències o coincidències en l’ideari polític; ho hem vist quan comparativament sembla insostenible que es condemni a més anys de presó per cremar un caixer automàtic, per exemple, que per matar una persona; ho veiem a diari quan la mateixa violència que, quan prové de gent d’ideologia abertzale és castigada amb tota severitat, quan prové de l’extrema dreta espanyola és minimitzada al País Valencià, per no dir tolerada, de manera que pot actuar amb total impunitat; o ho hem vist, ara, amb amb la sentència contra l‘anarquista Núria Pórtulas. 

Resulta insòlit que es condemni a algú no per “col·laboració”, sinó per “temptativa de col·laboració” amb una suposada organització terrorista. Però més insòlit resulta si aquesta suposada organització terrorista no ha estat processada com a tal al seu país, a Itàlia, i el judici que es va fer contra la persona de la qual es va trobar el nom a l’agenda de la Núria Pórtulas, essent aquesta la principal prova de càrrec, va ser absolta per la justícia italiana.  

Amb un sistema judicial com aquest, políticament no podem fer altra cosa que negar-los tota legimitat, i no acceptar ni acatar sentències manifestament polítiques, més que jurídiques. Altra cosa és tenir la vana il·lusió de poder-hi influir, com deia Puigcercós, des d’una ideologia absolutament oposada a la seva.

Tweet

Si la qualitat democràtica d’un país es medeix en funció de les possibilitats reals que tenen els seus ciutadans per a escollir els governants, per a associaciar-se i defensar públicament i col·lectiva uns ideals, o per a expressar lliurement la seva opinió, és evident que el Marroc no és cap model de democràcia. Un règim autocràtic, corrupte, que nega els drets més elementals dels seus súbdits (sense categoria de ciutadans), i que imposa la seva llei de la forma més injusta i arbitrària. I precisament és en els moments en què el monarca vol fer ostentació de la seva magnanimitat quan es fa més evident l’aberració del règim. [@more@] 

En motiu del desè aniversari de la seva coronació com a Rei del Marroc, com ja havia fet anteriorment amb el naixement del seu fill, s’ha permès d’atorgar un indult massiu, encara que en diversos graus, que afecta a 24.865 reclusos de les presons del seu país. Des de liquidacions totals de condemna, a reduccions significatives, commutacions de pena de mort per cadèna perpètua o de cadèna perpètua per comdemnes limitades, i tot per la seva magnificència, pel caprici de voler celebrar ostentosament els deu anys de la seva entronització. I, a més, amb el cinisme desmesurat de fer-ho "partint de consideracions humanitàries destinades a garantir la reinserció dels detinguts a la societat sobre la base dels principis i nobles valors ètics". Al marge que a les presons del Marroc hi ha molts ciutadans condemnats injustament per expressar públicament les seves opinions, per defensar uns ideals de llibertat i de justícia, per reivindicar els drets del poble sahaui o del poble berber, o simplement per haver estat crítics amb el règim,  les consideracions humanitàries i el dret a la reinserció no poden dependre del capriciós aniversari d’un monarca que no té ni respecta els més elementals principis i valors ètics.  

Els règims totalitaris, i molt específicament els dèspotes més abjectes, potser conscients de la injustícia que representa la seva mateixa existència, han de donar mostres obscenes d’indulgència com una forma més de demostrar el seu poder absolut. La justícia i la llibertat no són drets de la ciutadania, sinó capricis perversos del monarca.

Tweet

Tant els socialistes catalans com els convergents van fer una campanya electoral europea presentant el Partit Popular com l’enemic a batre. I no els faltava raó: el seu odi contra Catalunya i la llengua catalana, i en general contra qualsevol concepte de diversitat que faci ombra l’hegemonia espanyola, continuarà impedint que els catalans tinguem veu a Europa, que hi siguem reconeguts com a poble, i en definitiva que tinguem els mateixos drets que els altres. Continuarem essent, a Europa, ciutadans de segona. Però no només gràcies a l’obstinada voluntat del PP, sinó també al suport que reben dels socialistes i dels convergents. 

[@more@] 

Tant els diputats socialistes com els convergents han acabat votant el candidat popular a la Presidència de l’Eurocambra. El problema no rau en el fet que s’hagi arribat a un pacte per a repartir-se més o menys equitativament els càrrecs del Parlament europeu, com deia Ramon Tremosa en justificar-se adduint que el seu grup obtenia així una vicepresidència, sinó en l’engany i el frau a l’electorat que això suposa. Ja podem entendre que els candidats socialistes catalans, malgrat que la seva campanya simulava ser autònoma, en realitat anaven perduts enmig de la llista del PSOE al qual deuen la disciplina de vot, i que per tant ja ho tenen prou difícil, per no dir impossible, de fer valdre les reivindicacions catalans davant dels socialistes espanyols. I, encara, aquests socialistes espanyols queden enquadrats a Europa dins d’un grup parlamentari molt heterogeni, però que tenen en comú una visió molt estatalista d’Europa i molt jacobina dels Estats. El mateix que li passa al diputat convergent dins del Grup Liberal. El problema rau, doncs, en l’engany i el frau a l’electorat quan se li prometia no sé quantes coses, però sobretot fermesa enfront d’un Partit Popular sempre hostil a Catalunya, que al final han acabat votant. 

La desafecció dels ciutadans envers la política probablement es basa en això. Polítics i mitjans de comunicació troben normal que no es faci res, o que es faci exactament el contrari, del que es prometia durant la campanya electoral. Ho hem vist en aquest cas de les eleccions europees, però ho veiem constantment en la política espanyola i en la catalana. La conclusió de l’electorat és que la política és una farsa i un engany permanent, que la paraula i les promeses d’un polític (i no només del Zapatero) no tenen cap valor. No és d’estranyar, doncs, perquè els polítics s’ho han guanyat a pols, que la gent els engegui ‘a fer la mà’, com dirien els valencians.

Tweet

De cop i volta, empesos per no sé què o no sé qui, però segur que amb mans interessades al darrere, es va començar a parlar de la necessitat de fusionar “caixes d’estalvi”. La crisi en seria la causa fonamental, o bé l’excusa, com passa a moltes empreses que aprofiten l’ocasió per a treure’s personal del damunt, per facilitar deslocalitzacions, per reduir els drets dels treballadors, etc. No sé si cap de les entitats d’estalvi catalanes implicades en procesos de fusió tenia realment problemes de solvència; en tot cas, l’exercici del 2008 s’havia tancat amb baixades clares de beneficis, però, malgrat tot, encara amb beneficis. I la crisi es pot superar en un, dos o tres anys, però el procés ja serà irreversible.

 [@more@] 

La impressió que dóna, vist des de la distància, és que la iniciativa va sorgir del poder econòmic central, del Banc d’Espanya i de l’interès de la Banca espanyola per tal de clarificar el panorama financer i tenir més camp per a córrer. Un interès compartit pels nacionalistes espanyols que hi veien la possibilitat d’homogeneïtzar el sistema, carregant-se el que s’ha anomenat model català de Caixes d’Estalvi. Hom ja s’imaginava fusionant caixes locals o provincials catalanes amb qualsevol altra de l’Estat, de manera que fonamentalment deixessin de ser Caixes d’àmbit nacional. Inicialment, la Generalitat va sortir en defensa d’aquest “model català”, però tot seguit s’ha apuntat a la iniciativa, encara que delimitant, de moment, les fusions al marc geogràfic de Catalunya.   

Per als usuaris, la diferència entre els serveis que ens pot oferir una o altra entitat financera és ben minsa. És en la seva projecció global, inserida en un marc geogràfic que la defineix, que cada Caixa pot tenir una incidència especial i específica en el seu territori. L’interès, i per tant el valor específic, de la Caixa de Sabadell, de Manlleu, de Tarragona, de Terrassa, del Penedès, de Manresa, o de Girona, posem per cas, no està en el seu potencial econòmic pròpiament, sinó en el seu arrelament al territori. Per als usuaris, un cop desdibuixada aquesta personalitat que ens les feia sentir més properes, deixaran de tenir sentit si no poden competir amb els bancs o amb “la Caixa”. Però, per més que inicialment intentin preservar algun lligam amb el territori original, les grans perjudicades d’aquestes fusions seran les comarques que perdran un dels elements dinamitzadors de la seva economia, a part del mecenatge local que hi exercien.

Tweet

Els canvis de Govern sempre són el resultat d’una crisi, la constatació que alguna cosa no acaba de funcionar prou bé o, com a mínim, que l’equip governant no és el més adequat. És cert que a vegades cal passar aquest mal tràngol per sortir-ne reforçat, tot prescindint d’algun dels seus membres que amb la seva gestió pot perjudicar la imatge de tot l’equip de Govern, però en cap cas es pot pensar en una remodelació positiva per se. Per això, resulta sorprenent l’anunci i la insistència dels dirigents d’Esquerra en considerar idònia ara una remodelació del Govern de la Generalitat. [@more@]D’entrada, és lògic que els socis de Govern s’hagin sentit molestos; perquè, si de veritat creuen que seria bo fer algun canvi, el normal i més lleial hauria estat fer-ho saber al President o als membres del partit que formen part de l’Executiu català, en lloc d’esbombar-ho a través dels mitjans de comunicació. D’altra banda, des del moment que parlen de la necessitat de rellevar alguns Consellers deu ser que ja en tenen algun de pensat, i que no gosen dir. Això, sense deixar de banda que efectuar canvis només per un any implica que un cop nomenats i adaptats els nous Consellers amb tot l’enrenou de reestructuracions internes amb els nous equips de treball, gaire bé no tindrien temps d’encetar cap nova iniciativa. Per tant, m’inclino a pensar que aquesta maldestra actuació dels dirigents d’Esquerra obeeix a interessos que ben poc tenen a veure amb la necessitat d’encarar amb garanties d’èxit el que queda de legislatura. D’hipòtesis aquestes dies se n’han formulat unes quantes. Una primera, i potser la més infantil, seria imaginar que el President Montilla ja tenia previst de fer alguna remodelació, i sabent-ho els dirigents d’Esquerra se li han avançat anunciant-ho públicament per tal de donar la impressió que són ells els qui marquen l’agenda política. En aquest cas, hauria estat una mala jugada de deslleialtat envers el govern i el seu President, que obligaria a Montilla a postposar la remodelació per evitar la imatge de poca autoritat. Una altra possibilitat seria que des d’Esquerra es pretengués vendre la idea de la bondat de fer canvis en el Govern, tant per evitar que només es canviessin algunes de les carteres que tenen adjudicades com per donar a entendre que, en tot cas, al relleu se li ha de fer una lectura positiva. Queda encara una darrera i més malèvola interpretació que ja han fet alguns analistes: la direcció d’Esquerra, amb Puigcercós i Ridao al capdavant, intentarien prendre algun protagonisme rematant la feina de defenestració de l’entorn de Carod. En qualsevol cas, no ha estat sinó la inèpcia dels dirigents d’Esquerra la que ha obert la porta a tota aquesta mena d’especulacions que contribueixen a malmetre la ja prou malmesa imatge del partit. Amb aquest personal, anem bé per anar a Roma!

Tweet