Bloc de notes de Josep Romeu

Fa temps que els ho han advertit, i sembla que al final la Unió europea pot acabar sancionant l’Estat espanyol pel canal Segarra-Garrigues. No es sancionaria la Generalitat de Catalunya sinó l’Estat espanyol senzillament perquè Catalunya, als ulls d’Europa, no existeix. Amb tot, pot resultar xocant per a un conseller de medi ambient de la Generalitat, Francesc Baltasar del partit ecologista per excel·lència, veure com se’ls sanciona per una infracció contra el medi ambient. El tema pot resultar grotesc, escandalós, paradoxal o incomprensible, segons des de la perspectiva que hom vulgui contemplar-lo. [@more@] 

El Canal Segarra-Garrigues és una de les obres d’infrastructura més importants que s’han emprès a Catalunya en les darreres dècades. I sembla inexplicable que tot just ara, quan s’inaugura un primer tram del canal, s’adonin que la magna obra incompleix alguna normativa comunitària: aquí hi ha hagut irresponsabilitats en majúscules, que imagino que deuen ser compartides perquè ningú gosa tirar la primera pedra. Les sancions de la Unió europea poden ser milionàries, com també ho serien les modificacions que caldria fer al projecte per a adequar-lo a les seves exigències.  

Al marge, doncs, d’aquestes responsabilitats que caldria depurar, de l’estultícia dels qui sabent que estaven en fals procedien a fer inauguracions solemnes, i de la paradoxa que es sancioni per atemptat al medi ambient una obra inaugurada per un govern d’esquerres i amb un Conseller ecologista, hi ha la incongruència de la mateixa Unió europea. Sense entrar en la importància de salvaguardar uns determinats paratges per a determinades espècies d’aus, enfront de l’interès de la població de la Catalunya central per a convertir en regadiu unes terres de secà, com a mínim resulta xocant i contradictori que aquest escrupolós afany proteccionista provingui de la mateixa institució que fomenta i financia altres obres que agredeixen amb molta més contundència el territori; i que permet, tolera o es limita a amonestar la destrucció del litoral català, o del Pirineu, amb un urbanisme salvatge que no respecta res ni ningú.  

Si tant de menyspreu ha mostrat i continua mostrant la Unió europea envers el medi ambient, en temes com la MAT, les infrastructures viàries, la permissivitat urbanística… amb quina autoritat moral pot erigir-se ara en protector d’uns espais per a determinades aus avesades a viure en terres de secà? La resposta és ben senzilla: El medi ambient els importa un rave; l’únic que els pagesos no tenen ni la capacitat de pressió, ni la capacitat d’agrair generosament la permissivitat que tenen les grans empreses elèctriques, les constructores, les immobiliàries i en definitiva els grans poders econòmics. Amb els pagesos tothom s’hi veu amb cor; i, a més, poden simular un interès pel medi ambient que no tenen en absolut.  

Tweet

Sempre hi ha gent disposada a fer llenya d’arbre caigut, a treure suc de les desgràcies, a aprofitar els moments crítics en benefici propi. Hi ajuda el fet que vivim en una societat on sembla que tot ha de tenir una causa, una justificació i per tant un responsable, sense deixar espai per a l’inevitable, per a l’atzar, o per a l’acte fortuït i imprevisible. Els focs d’aquest estiu, amb els tràgics resultats a l’Horta de Sant Joan, són un exemple d’aquesta impossibilitat de tenir-ho tot controlat i previst, de garantir fórmules màgiques per a evitar la malastrugança.[@more@]  No es pot atribuir al Govern de la Generalitat, ni al Conseller Saura, la responsabilitat d’un sinistre provocat per causes naturals, avivat per unes condicions meteorològiques adverses i de difícil control donades les característiques orogràfiques del lloc on es va produir. Cal admetre que l’atzar, en forma de cúmul de circumstàncies, ens pot jugar una mala passada. Tampoc se’ls pot responsabilitzar, ni a ells ni molt menys als cossos de bombers, de falta de preparació, de problemes de coordinació o d’errors en l’execució de la seva tasca. Per més mitjans de què es disposi, per més recursos que s’hi esmercin, en la lluita contra el foc sempre hi ha l’imprevist, perquè cada situació i cada indret és diferent. És comprensible la desesperació d’alguna de les persones afectades a qui puntualment, i des d’una perspectiva molt subjectiva, li pot semblar que no s’ha actuat en el seu cas de la forma més efectiva; però de cap de les maneres no es pot aprofitar la desgràcia per a carregar les culpes o intentar treure’n rèdits polítics. Dit això, només recomanar una revisió de l’hemeroteca per veure com es van comportar determinats grups polítics quan sinistres semblants es van produir temps enrere, amb un govern de color diferent. Els mateixos arguments que serveixen ara per eximir responsabilitats, per acceptar que en determinades circumstàncies no tot és previsible ni evitable, ja hi eren llavors. Altra cosa és que si l’any passat algú es penjava medalles atribuint la manca d’incendis a la seva bona gestió, sense considerar que la climatologia favorable n’havia estat el principal actor responsable, ara se les hauria de despenjar. O no?  

Tweet

Per acabar aquesta sèrie d’articles sobre l’Enquesta d’usos lingüistics elaborada per la Generalitat de Catalunya, voldria comentar les dades generals de coneixement de la llengua. Els resultats són els següents: un 94’8% entén el català, un 81’7% pot llegir-lo, un 78’3% el pot parlar i un 61’8% el pot escriure. Pel que fa al castellà, en canvi, l’entén un 99’9%, el parla un 99’7%, el llegeix un 97’4% i l’escriu un 95’8%. I és entre la població més jove on s’incrementa el percentatge de coneixement de la llengua, sobretot pel que fa a la llengua escrita, sens dubte per l’efecte positiu del sistema educatiu de Catalunya. Fins aquí les dades es podrien considerar relativament satisfactòries. [@more@] 

D’una banda, l’argument dels qui parlen d’una suposada discriminació del castellà en l’àmbit de l’educació és absolutament fals. En tot cas, les deficiències hi continuen essent per al català, encara que és de suposar que els qui no poden escriure, parlar o llegir correctament en català són persones que ja no estan en el període escolar. Però de l’altra, les dades posen en evidència que no hi ha obstacles objectius per a aplicar polítiques lingüístiques normalitzadores perquè el nivell d’incomprensió és baixíssim. L’oposició de sectors minoritaris a la normalització lingüística no es fonamenta en problemes de comunicació, sinó simplement en actituds personals de caire estrictament polític. Es tracta, però, d’una situació ben diferent de la del País Valencià on el Partit Popular ha aconseguit, a base d’incomplir el seu propi Estatut, que hi hagi percentatges molt més significatius de persones que no entenen la llengua pròpia del País Valencià. 

Quan comparem aquestes dades del 2008 amb les del 2003, veiem que el percentatge dels qui poden entendre el català ha baixat del 96’5 al 94’5%, els qui el poden parlar del 81’6 al 78’3%, els qui el poden llegir del 89 al 81’7% i en canvi els qui el poden escriure s’ha incrementat del 58’8 al 61’6%. Unes dades que no hauríem de considerar com exageradament negatives si tenim en compte l’increment de població vinguda d’altres països en els darrers anys i que no ha tingut temps de tenir prou coneixements de la llengua del país. Però resulta que aquesta població sí que n’ha tingut per a conèixer la llengua castellana quan hi ha bon percentatge d’immigració procedent de l’Europa de l’Est, de l’Àsia o de l’Àfrica. I en qualsevol cas, aquest diferencial estadístic derivat de la immigració no justificaria la caiguda de l’ús de la llengua catalana en més d’un 20% en només cinc anys. 

Encara hi som a temps, però cal un gir radical en les polítiques lingüístiques de la Generalitat. Un gir que no serà possible si els seus responsables no valoren en la justa mesura les dades d’aquesta Enquesta d’usos lingüístics que ells han elaborat. I la valoració, amb els números a la mà, no pot ser ni de cofoisme ni d’anar tirant com fins ara. Amb una tendència clarament negativa, la continuïtat de les polítiques seguides fins ara no ens porta sinó al desastre absolut.

Tweet

Les dades, amb el marge d’error que se li vulgui atribuir a l’Enquesta d’usos lingüistics, són mesures objectives. Ara bé, en la pròpia enquesta també es tenia en compte la percepció que en tenen els ciutadans, tant de la situació present i de l’evolució dels darrers anys com de les perspectives de futur. I si els joves, com vèiem en els articles anteriors, eren els qui menys ús feien de la llengua, en aquest cas són els qui més aviat creuen que s’utilitza poc, potser perquè ja són conscients del poc ús que en fan. [@more@]

Pel que fa a l’evolució de la llengua en els darrers cinc anys, l’enquesta indica que hi ha opinions força equilibrades: un 31% creuen que s’utilitza més, un 39’8% que s’utilitza igual, i un 20’8% que s’utilitza menys. Unes dades que coincideixen molt amb la prospecció que fan els mateixos enquestats per als propers cinc anys. És a dir que podem deduir que la gent, malgrat tot, té una visió relativament optimista sobre la situació i l’evolució de la llengua. Però també en aquest cas com més joves són els enquestats més pessimistes es mostren, passant del 34’1% al 26’7% els qui creuen que l’evolució serà positiva, i del 16’4 al 25% els qui creuen que serà negativa. Curiosament, fent la comparativa amb l’anterior Enquesta d’úsos lingüístics, baixen tant els que creuen que l’evolució ha estat i seguirà essent positiva com els qui creuen que ha estat i seguirà essent negaitva, i per tant pugen els qui consideren que es mantindrà igual.   

En qualsevol cas, són percepcions que no s’ajusten a la realitat que ens indica la mateixa enquesta, i que tenen de positiu el fet que no hi hagi una sensació de derrotisme i de caiguda imparable de la llengua catalana, que encara acabaria d’accelerar el procés. Faltaria saber si la percepció també moderadament optimista que expressaven els responsables de política lingüística de la Generalitat, tenia aquest objectiu d’evitar un derrotisme que podria resultar fatal; i, per tant, una cosa seria l’opinió expressada de cara enfora, tranquil·la i optimista, i una altra de ben diferent que a nivell intern estiguessin enceses ja totes les alarmes de l’administració, disposats a fer un gir absolut a la política seguida fins ara per tal de revertir la situació.

Altrament, seria imperdonable que els responsables de la Política Lingüística es basessin més en una percepció personal i subjectiva que en les dades reals, a l’hora d’abordar els reptes de política lingüística, bàsicament el de salvar la llengua.  

Tweet

Per valorar la incidència de les polítiques lingüístiques de la Generalitat, només cal fer un repàs de quins són els àmbits en què s’han dedicat més esforços amb campanyes publicitàries i programes pilot: el català en l’àmbit de la Justícia, l’ús del català entre els joves, la fidelitat a la llengua davant de persones forasteres o que ens parlen en castellà… Justament, són els àmbits en què després de tots els esforços esmerçats continuen essent més deficitaris. L’Enquesta d’usos lingüístics del 2008 recull, per exemple, l’actitud dels catalanoparlants quan el seu interlocutor els respon en castellà. [@more@] 

Les dades són tan descoratjadores que més d’un hauria de plantejar-se canviar d’ofici. La inutilitat de les campanyes publicitàries que s’han fet en aquest sentit resulta gaire bé insultant. El plantejament és molt clar: si la immensa majoria de la gent coneix les dues llengües, el mínim que es podria fer és, encara que ens responguin en castellà, continuar parlant en català. Fins i tot molts immigrants ho han demanat insistentment perquè és la seva oportunitat d’aprendre la llengua i per tant d’integrar-se plenament al país. Però les dades no ens indiquen res d’això. Només un 12% de catalanoparlants segueix parlant en català quan el seu interlocutor se’ls adreça en castellà, i un 76% en aquesta mateixa circumstància es passa directament al castellà renunciant a la seva llengua. Si ho comparem amb cinc anys enrere, ens troben que ha baixat en dos punts el percentatge de gent que mantenia la conversa en català, i s’ha incrementat de gaire bé 20 punt els qui es passen ràpidament al castellà. Una dada agreujada, una vegada més, pel fet que també els més joves es passen més fàcilment al castellà que els més grans. 

Com a complement d’aquest indicador de la mala salut de ferro del català, o de la bona salut de cotofluix, tenim que entre els àmbits d’ús en què el català s’utilitza menys hi ha els que implica relacions interpersonals com ara en les amistats, en la feina, en el comerç, on se suposa que es deu produir fàcilment aquesta deserció lingüística. I en qualsevol cas, sempre totes aquestes dades són encara més negatives entre la població jove. 

Està clar que els qui volen creure que el “català encara resisteix” potser per no reconèixer el desencert de les polítiques seguides, sempre tenen el recurs de dir que si no hagués estat per les seves campanyes publicitàries els resultats encara serien més desastrosos. Potser sí.

Tweet

Un altre tema interessant per a conèixer la salut de la llengua és la seva transmissió generacional. Aquesta era una de les dades més positives i que més convidaven a l’optimisme en anteriors enquestes d’usos lingüístics. Aleshores, cinc anys enrere, es considerava que hi havia més d’un 10% de persones que s’adreçaven en castellà amb els seus pares, però que ho feien en català amb els seus fills; i era irrellevant el percentatge que ho feia al revés. Això indicava que hi havia població d’origen castellanoparlant que amb les noves generacions acabava essent catalanoparlant. [@more@] 

Les dades de l’Enquesta del 2008 continuen essent positives per al català, però menys. El diferencial ara és del 31’1% a 38’8%. Però la dada realment preocupant és la que fa referència a l’ús habitual de la llengua en l’àmbit familiar, que de fet és el que acabarà traduint-se en la transmissió generacional d’una o altra llengua. Mentre que el nombre de llars on es parla només en castellà es manté força invariable, entre un 40 i un 45%, aquelles on es parla només català baixa d’una manera dràstica, senzillament dramàtica, entre la població més jove. Així, mentre que en les persones de mitjana i avançada edat s’arriba al 42% de llars on es parla bàsicament només en català, entre la població joves aquest percentatge es redueix fins al 27%. I, naturalment, aquesta tendència a l’ús menys habitual del català entre la població jove es reflexa també en la resta d’àmbits, com les amistats, la feina, el comerç, etc. Amb l’única excepció de les notes personals, probablement per l’efecte de l’educació.  

La immigració explica algunes d’aquestes dades estadísticament negatives per al català. Però, no pas totes. I el futur, si no s’inverteixen aquestes tendències no el podem veure sinó negre, a no ser que siguem uns irresponsables i considerem que “ja anem resistint” amb la política de l’anar tirant, com fins ara.

Tweet

Un dels primers temes que aborda l’Enquesta d’usos lingüístics és el de la llengua inicial de la població, el de la llengua d’identificació i la d’ús habitual. I, a primer cop d’ull, les dades semblen moderadament positives: un 55% tindrien el castellà com a llengua inicial, enfront de només el 31’6% que hi tenen el català. Però, quan es tracta de la llengua d’identificació, hi ha un 46’5% que hi consideren el castellà enfront del 37’2% que hi consideren el català. I pel que fa a la llengua habitual el castellà representa el 45’9% mentre que el català representa el 35’6%.  [@more@] 

D’aquesta primera dada en podríem concloure que hi ha un 9% de població que tenint el castellà com a llengua inicial s’identifiquen millor amb la llengua catalana o com a mínim amb totes dues. Amb tot, l’ascens del català com a llengua d’identificació en relació als qui la tenen com a llengua inicial, només és de 4 punts. Sigui com sigui, es podria dir que hi ha una lleugera tendència a favor del català pel que fa a la llengua d’identificació que després també es tradueix en un lleuger ascens de la llengua d’ús. La veritable progressió ascendent, però, és la dels qui tenen i usen les dues llengües per igual. Segons l’enquesta eren un 3’8% els qui consideraven ambdues llengües com a inicials, que després s’amplia fins al 8’8% d’identificació bilingüe, i a un 12 % d’ús habitual de totes dues. Tot i que l’increment d’identificació i ús bilingüe pot semblar positiu o innocu, en realitat representa una pèrdua del sentit de llengua pròpia o una equiparació que a la llarga només pot beneficiar el castellà. 

Amb tot, aquestes dades podrien justificar un cert optimisme per part dels responsables de la política lingüística del país, i fins i tot fer-los afirmar que “el català resisteix”, si no fos per la comparativa que es fa amb la de cinc anys enrere. Aleshores, veiem que fa cinc anys eren el 36’2% els qui tenien el català com a llengua inicial, i ara només són el 31’6; la llengua d’identificació baixa del 44’3 al 37’2%, i la llengua d’ús habitual passa del 46 al 35’6”. És a dir ara hi ha menys gent que té el català com a llengua inicial (pot ser l’efecte de la immigració), però molta més que no s’hi identifica o no l’usa habitualment, una davallada del 20% en cinc anys. Però la dada més preocupant és quan s’analitza el tema per franges d’edat, perquè en tots els casos són els més joves els qui menys s’identifiquen amb el català i els qui menys l’usen habitualment amb una diferència de més de 10 punts. 

La foto inicial podia semblar passable, però vista en perspectiva ens indica clarament que anem enrere. 

Tweet

Quan es va presentar l’Enquesta d’usos lingüístics de la població corresponent al 2008, em va semblar molt agosarat, per no dir irresponsable, per part del Secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, afirmar que el català “estava resistint”. Les primeres dades en forma de titulars eren realment alarmants, i el moderat optimisme de Bernat Joan només es podia entendre si l’expressava de cara a la galeria però essent conscient que els resultats de l’enquesta eren desastrosos per al català, i que, per tant, calia fer un gir important en la política seguida fins aleshores. [@more@] 

Val a dir que la política lingüística de la Generalitat ha estat invariable, a grans trets, en els darrers trenta anys, sense cap canvi significatiu ni en positiu ni en negatiu amb l’arribada dels governs tripartits. Durant tot aquest temps, el Govern s’ha limitat a costosíssimes campanyes de sensibilització, de resultats més que dubtosos, a mantenir els cursos de català per a adults sempre insuficients i comptant amb la bona voluntat dels alumnes, algun que altre contacte amb alguna empresa per demanar-li que introdueixi el català en el seu etiquetatge o com a llengua de comunicació, i poca cosa més. Si des d’un punt de vista nacionalista definim la llengua com un dels elements essencials de la nostra identitat, és evident que no se li està donant la importància que es mereix, ni tan sols quan se’ns demostra amb dades precises que el català està reculant en tots els àmbits i en tots els sentits. 

Naturalment que no podrem pas dir que la reculada que pateix la llengua, pel que fa a la seva qualitat, a àmbits territorials, a àmbits d’ús i pel que fa al nivell de consciència o d’identificació dels catalans, sigui degut a la política lingüística de la Generalitat; però sí que aquesta reculada es produeix malgrat la política lingüística de la Generalitat. I si amb polítiques teòricament catalanistes, dirigides per Esquerra, el català va de mal borràs ja ens podem imaginar què podria passar el dia que hi hagués un govern amb menys sensibilitat nacional. En qualsevol cas, si mantenim l’actual política lingüística, la que segons el secretari de política lingüística permet que el catala “resisteixi”, el futur de la llengua és molt negre o, millor dit, un futur ben escàs. 

En els propers dies intentaré analitzar algunes de les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de població del 2008, fet i presentat per la Generalitat de Catalunya. Amb les dades a la mà, qualsevol optimisme o és un engany o és una irresponsabilitat.

Tweet

Ahir, el Consell polític de la CUP es reunia a Manresa amb un ordre del dia ocupat més per temes de debat intern que de construcció d’una alternativa de futur. Des de diversos sectors nacionalistes, fins i tot enquadrats en altres formacions polítiques, es mira amb simpatia el naixement d’un moviment popular i alternatiu com les CUP en la mesura que sovint el seu missatge pot respondre més als ideals d’un independentisme i d’una esquerra sense embuts ni concessions. Potser per això ens mirem amb preocupació els convulsos debats interns que està vivint en els darrers temps. [@more@] 

Devem ser molts els qui, malgrat no coincidir del tot amb l’estratègia i la polítca seguida per la direcció, ens mantenim al si d’uns partits nacionalistes conscients que, al marge dels errors dels seus dirigents, hi ha uns condicionants inevitables imposats pel fet de ser opcions de Govern. Uns condicionants que sumats als errors, en molts casos, fa que se’ns regiri l’estómac perquè tenim la impressió que hem caigut en la voràgine del poder, oblidant o postposant indefinidament els objectius que motivaven la nostra acció política. Des d’una posició marginal (i no ho dic amb cap sentit pejoratiu) és molt més fàcil la crítica al poder i fer les propostes més agosarades; però a l’hora també es poden defensar millor unes idees en el seu estat pur, sense condicionants ni perversions interessades. Això fa que ens sentim reconfortats en veure com altres formacions polítiques supleixen les nostres mancances, amb una doble possibilitat: o bé que obliguin a reconduir el rumb de les formacions ja existents o bé que es facin un espai en el mapa polític del país. La deriva d’una Esquerra que sembla haver perdut el nord, capaç, per exemple, de votar en contra d’una ILP a favor de l’autodeterminació, de facilitar un lloc al Partit Popular en detriment d’una altra formació nacionalista al Consell de Garanties Estatutàries, de fer costat al PSOE per evitar la compareixença de la Ministra Chacon, o de recolzar un acord de finançament que segons els seus socis de govern i de signatura cohesiona Espanya, tot això crea un malestar suficient com perquè apareguin moviments com el de Reagrupament o el de les CUP. Que una de les dues formacions, o totes dues, entressin al Parlament seria bo per a Catalunya perquè representarien unes veus clarament independentistes, però també ho seria per a ERC que s’hauria de repensar algunes actituds. 

No els falta raó a les CUP quan critiquen Esquerra per haver-se convertit en una maquinària per a accedir o mantenir-se al poder. La temptació del poder, per petit que sigui, deu formar part de la naturalesa humana. I per això mateix, hom pot pensar que determinades crítiques fetes des de sectors radicals es poden fer precisament perquè no tenen l’esquer del poder a l’abast, però que caurien en els mateixos errors tan bon punt comencessin a créixer i a albirar-lo de més a prop. Alguns dels debats interns de la CUP, malauradament, podrien anar per aquí: el debat sobre la conveniència o no de presentar-se a les eleccions catalanes va trascendir la tria d’una o altra alternativa i va motivar el rebuig de la seva Assemblea a l’informe de gestió presentat pel seu Secretariat Nacional, que va presentar la dimissió en bloc; les purgues internes a algun dels seus portaveus per haver-se mostrat favorable a donar el seu suport electoral a l’Oriol Junqueras, o a Iniciativa internacionalista, demostren que el moviment popular de candidatures municipals comença a patir dels mateixos tics que els altres partits polítics, obsessionats pel control i la disciplina dels seus militants. Tant de bo m’equivoqui i tant la CUP com Reagrupament siguin capaços d’articular alternatives, també en la forma de fer política.

Tweet

El Partit Popular no pot amagar les seves ires perquè el nou model de finançament ha intentat corregir, ni que sigui mínimament, la situació d’espoli que patia Catalunya. Per al Partit Popular Catalunya ha tingut un tracte execssivament favorable, que farà que només un 75% del seu esforç fiscal vagi a parar al fons comú de l’Estat, i en definitiva que fent una aportació vint punts per sobre de la mitjana espanyola arribem a rebre’n entre dos i cinc punts per sobre. O sia que per al Partit Popular, també per al Partit Popular de Catalunya, els catalans rebrem massa diners. [@more@] 

No és res de nou. Aquesta opinió també era i és compartida en bona mesura pel PSOE amb la diferència que ara Zapatero necessitava els catalans per a sobreviure políticament. No ens ha d’estranyar quan ens hem passat 30 anys, amb governs d’uns i altres, amb sistemes de finançament que espoliaven Catalunya, i amb l’agreujant d’una clara i premeditada discriminació pel que fa a les inversions públiques. El nou sistema de finançament no resol el tema, però com a mínim el suavitza. Peix al cove. Com diuen els socialistes catalans, és un sistema just des del punt de vista d’una Espanya autonòmica que manté les cotes de solidaritat de les comunitats més productives, però sense escanyar-les tant com abans; i, en definitiva, també segons els socialistes catalans és un sistema que cohesiona l’Estat espanyol perquè fa que tothom s’hi pugui sentir més còmode. Des d’aquesta perspectiva autonomista, el nou model de finançament no és tan dolent com això. Ara, des d’una perspectiva independentista, ja és tota una altra cosa. 

Però el Partit Popular ja ha amenaçat que, quan torni a governar, reobrirà el tema per a reconduir-lo segons els paràmetres d’espoli anteriors. Tampoc és res de nou. El que passa és que aquesta amenaça del Partit Popular podrà fer-se realitat sobre la base de l’error que s’ha comès amb la negociació del nou sistema de finançament. Diuen que el Govern ha negociat durant tot un any per arribar a esgarrapar el que ha pogut. I el problema no és, com diuen els convergents, si s’hauria pogut esgarrapar un xic més, sinó que el problema, l’error, és haver encetat una negociació sobre el compliment d’una Llei. Quan s’elabora una Llei, com la de l’Estatut, hi pot haver totes les negociacions polítiques que calgui; però un cop aprovada, no. No es negocia el compliment de les lleis, ni es pot donar per bo el resultat d’una negociació que impliqui només el compliment parcial de la llei, o dit d’una altra manera que suposi l’incompliment d’una part de la llei. Amb aquest precedent de considerar l’Estatut només un document de bases, l’aplicació del qual pot ser discutible en funció del color polític del qui governa i en funció de la conjuntura del moment, el Partit Popular podrà complir la seva amenaça.  

No només vivim sotmesos en un Estat que ben just si ens permet un migrat Estatut, negant-nos el dret a decidir sobre el nostre futur, sinó que a més aquest migrat Estatut tampoc el consideren com una Llei bàsica que calgui complir.

Tweet