Bloc de notes de Josep Romeu

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir una moció presentada per Esquerra que insta el Govern de la Generalitat a defensar el model mixt de finançament per als mitjans de comunicació públics. De fet, la moció podia interpretar-se com una resposta a la iniciativa del Govern espanyol de suprimir la publicitat de Televisió Espanyola, entenent des d’una perspectiva estrictament de dretes (PSOE-PP) que cal primar els beneficis de les televisions privades. Els partits de dretes saben que podran manipular molt millor els mitjans de comunicació simulant que es deixen al caprici de la iniciativa privada, que vol dir a la iniciativa dels grans grups econòmics, a l’estil Berlusconi.  [@more@] 

El que resulta sorprenent, però, no és que als partits conservadors els molesti la televisió pública perquè saben que fins i tot quan estan en posició de govern han de mantenir unes certes formes en la gestió d’aquests mitjans de comunicació; ni tampoc que els mateixos partits polítics catalans que a Madrid defensaven l’eliminació de la publicitat, és a dir de la capacitat de competència, de les televisions públiques, a Catalunya poden defensar exactament el contrari; el que realment sorprèn és l’acte de submissió a què se sotmet el Parlament de Catalunya. 

Segons l’Estatut, Catalunya té competències exclusives en els mitjans de comunicació públics, i per tant depèn de la Generalitat el sistema de finançament de Televisió de Catalunya. Aleshores, quin sentit té instar el Govern a defensar el sistema de finançament que ja tenim regulat per competències exclusives, i fer-ho des d’un partit que forma part del Govern? I, encara més, quin sentit té “demanar” al Govern de la Generalitat que “demani” al Govern espanyol que respecti les competències exclusives de la Generalitat en aquesta matèria, de manera que la llei que eliminarà la publicitat de la Televisió Espanyola no inclogui també les televisions autonòmiques? Malfiar-nos de les intencions del Govern espanyol té tota la lògica, perquè ja sabem que ells no respecten les seves pròpies lleis quan els convé; i, per tant, una vegada més, ja no els ve d’aquí, es poden passar pel forro el que estableix l’Estatut. Ara bé, “demanar que demanin que compleixin la llei” és tant com suposar no solament que no la compliran, sinó que tenen tot el dret a fer-ho. 

Per això, nosaltres, humilment, ajupint el cap com correspon, els demanem que tinguin a bé escoltar la nostra súplica. No ens queda ni un mínim de dignitat?

Tweet

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de Centres de Culte que regula les condicions que han de tenir aquests centres per a desenvolupar les seves activitats. Sembla d’entrada positiu que es reguli una activitat pública com aquesta, de la mateixa manera que es regula la resta d’activitats, ja sigui de caràcter lúdic, cultural o cívic. I sembla interessant també que s’hagi trobat un equilibri entre el que ha de ser un respecte per la llibertat de cadascú de tenir les creences que vulgui i de poder-les compartir en espais d´ús públic, amb la neutralitat o laïcitat amb què s’ho ha mirar una administració no confessional. [@more@]

En les darreres dècades, la societat catalana ha seguit un doble procés: d’una banda una lògica laïcització, en la mesura que fins fa relativament poc la religió catòlica ocupava un lloc de privilegi injustificat com un element més del poder i de l’administració; i de l’altra, la irrupció de noves religions sovint com a resultat dels moviments migratoris. La realitat social, ara, és diferent i calia adaptar-hi la legislació. Per tant, em sembla positiu que la legislació catalana tingui en compte aquesta nova realitat, justament per a garantir la llibertat individual dels ciutadans, sigui quina sigui la seva creença, i per a garantir la igualtat i la no discriminació. I positiu també que s’hagi aprovat amb el consens de totes les forces polítiques catalanes. 

Deixant, doncs, per sentat que calia regular els Centres on s’hi practiquen activitats religioses, tant per a garantir el dret de tots els col·lectius a crear-ne com per a garantir que es facin amb les mateixes condicions de seguretat i de salubritat que la resta d’acitivitats en espais d’ús públic, tinc els meus dubtes sobre la necessitat d’especificar-ho en una llei pròpia de Centres de culte, en lloc d’incloure-les dins dels marc legal que ja regula la resta d’activitats cíviques o culturals. Per entendre’ns, l’administració ha de vetllar perquè qualsevol mena d’activitat en un espai d’ús public, i per tant qualsevol local obert al públic, reuneixi unes determinades condicions tècniques, de seguretat, de prevenció, de serveis, de salubritat, etc. essent bastant indiferent que l’activitat en si consisteixi en la presentació d’un llibre, una conferència, una assemblea d’associats o un altre acte que per als assistents tingui una especial significació religiosa.

Tweet

Poques paraules em desagraden més del vocabulari polític com la de “traïdors”, sobretot quan s’utilitza irresponsablement per a carregar les tintes contra l’adversari que probablement no està tan lluny ideològicament. Correspon a una visió maniquea, sectària i molt poc seriosa de la realitat, però sobretot la distorsiona buscant l’enemic a casa, entre els qui haurien de ser companys de lluita, i en molts casos entre els qui ja havien estat companys de partit o de grup. Jo he estat molt crític, i ho continuo essent, amb molts dirigents polítics de l’àmbit nacionalista perquè crec que no estan portant adequadament, amb suficient visió de país, la política nacional; però d’aquí a titllar-los de traïdors hi va un bon pas. [@more@] 

Quan alguna vegada, que sol ser bastant sovint, em trobo un independentista que em diu i tu què hi fas, encara, a ERC?, no tinc massa arguments per a defensar determinades polítiques dels dirigents del partit, però sí que acabo dient que, fet i fet, continua essent el principal partit independentista del país, i continuo creient en la possibilitat de redreçar-lo. En qualsevol cas, tinc absolutament clar que tan vàlida pot ser la meva opció com la dels qui es troben a CiU, la dels qui s’han passat al projecte de Reagrupament, la dels qui s’han decantat per opcions més radicals com la CUP o RC, o la dels qui prefereixen no entrar en cap formació política i treballar exclusivament des de les diferents plataformes i associacions sobiranistes. No és que em semblin igualment vàlides totes les opcions, sinó que crec que les necessitem totes, i que continuem essent companys de lluita per uns mateixos objectius, encara que tinguem diferents carnets i seguim estratègies relativament diferents. Al final ens acabarem trobant. Si fos per mi, no tindria cap inconvenient per tenir una doble militància. 

El que em dol, doncs, és que a vegades, moguts més pel ressentiment que per l’anàlisi seriosa, s’intenti posar barreres entre les diferents opcions nacionalistes. I una d’aquestes barreres és la de titllar-se de “traïdors”. Sospito que es fa servir precisament perquè se suposa que és de les acusacions que poden fer més mal. Jo puc criticar durament la direcció d’Esquerra, i algú em pot criticar a mi considerant que vaig errat, però en cap cas penso que es tracti de traïcions. Si fossin certes determinades asseveracions que hom pot llegir i escoltar fàcilment en determinats fòrums, on la paraula “traïció” apareix amb excessiva frivolitat i inconsciència, hauríem de concloure que tenim un país pel qual no val la pena de continuar lluitant. Afortunadament, crec que no és així.  

És per això que condemno, sense pal·liatius, l’ús de la paraula “traïdor” per a referir-nos a qualsevol de les opcions catalanistes del país, i aquí incloc des dels independentistes més radicals a les direccions dels grans partits nacionalistes, així com altres sectors catalanistes que no acaben de veure clara la opció de la independència. Poden anar més o menys errats; però traïdors, no. I si m’apuren, puc arribar a entendre la verborrea eixelebrada d’algun element marginal. Però que la paraula “traïdor” aparegui en boca d’un Conseller de la Generalitat per qualificar una altra opció política, amb la qual tard o d’hora ens haurem d’entendre si volem avançar cap a la plena sobirania, em sembla d’una irresponsabilitat i manca de credibilitat intolerables. No podem tenir al capdavant persones tan inconscients i tan poc serioses.

Tweet

Les valoracions sobre el nou sistema de finançament s’aniran perfilant en els propers dies i setmanes, perquè un cop fetes les primeres anàlisis d’urgència faltarà veure com va quallant tot plegat en repassar la lletra menuda. Ja d’entrada, hem sentit valoracions de tota mena, algunes d’una coherència total, d’altres de més conjunturals i oportunistes, però també algunes carregades d’una absoluta indignitat.  [@more@] 

Els qui millor poden presumir d’un bon acord, amb tota la coherència del món, són els socialistes; tant els socialistes espanyols com el sector catalanista del PSC. L’acord, molt superior al que ja donaven per bo mesos enrere els Iceta i companyia, respon a una lògica descentralitzadora, no ben bé federalista, però menys discriminatòria envers Catalunya, i mantenint integrament la capacitat de decisió a Madrid. A més, segons ells, l’acord confirma la bondat de l’Estatut.  

Esquerra ha volgut emular els convergents, argumentant com ells van fer amb l’Estatut, que aquest era el millor pacte possible; raonament discutible aleshores i més que discutible ara. Per justificar el seu recolzament al nou sistema de finançament han de recórrer a maquillar les xifres, sumant a la quantitat que en plenes rebaixes havien apuntat com a sostre mínim partides que poden venir per altres conceptes, però no derivades del model acordat. I a més, la direcció republicana ha de minimitzar, dissimular o fins i tot negar, incompliments reals de l’Estatut, denunciats no només per CiU sinó per experts i per molts altres sectors i moviments nacionalistes. 

CiU ha de fer el seu paper, com a partit d’oposició, encara que probablement ells haurien acabat acceptant el mateix si haguessin estat al Govern. Tenen tota la raó del món quan denuncien els incompliments de l’Estatut: el nou finançament no té en compte aspectes concrets del text estatutari, com ara el calendari d’aplicació, la bilateralitat, i determinats conceptes que s’havien de tenir en compte com la immigració, el cost de la vida, etc. Uns incompliments que tenen la seva importància des del punt de vista de traducció numèrica, ells parlaven de 5.000 milions, però sobretot tenen importància formal: no es tractava de negociar entre diferents opcions polítiques, sinó el compliment de la Llei. I qualsevol resultat de la negociació que suposi rebaixar a la pràctica el que estableix la Llei, l’Estatut, és impresentable. Impresentable i inacceptable des d’una perspectiva simplement autonomista: l’aplicació de les lleis aprovades no es negocia. Ells ja havien fet la negociació prèvia de la llei. 

Des de sectors sobiranistes, lògicament, l’acord de finançament resulta inacceptable. Però no tant pels 3.800 milions promesos (només són promeses), ni per les contradiccions amb l’Estatut, sinó perquè no responen a la lògica sobiranista de tenir els catalans el dret a decidir sobre els nostres impostos i sobre les nostres finances. I en aquest sentit, fins i tot per aquells que creuen que calia fer un exercici de “responsabilitat” com deia ahir l’Ernest Benach és bo qui hi hagi sectors de la societat catalana que rebutgin de ple l’acord. Perquè tenen raó els socialistes espanyols quan afirmen que aquest acord cohesiona l’Estat i hi fa més còmode l’encaix de Catalunya. Res a veure amb la intencionalitat i la voluntat dels independentistes. 

Fins aquí, diguem que cadascú fa les seves valoracions interessades, encara que per fer-ho calgui exagerar en positiu o en negatiu els resultats de l’acord. Queden, però, els qui cauen en la simple i barroera indignitat. El Partit Popular de Catalunya és capaç d’afirmar que l’acord és dolent perquè no respon als interessos de Catalunya, però alhora ells mateixos defensen un model que hauria reduït a bastant menys de la meitat els recursos per a Catalunya. I a nivell espanyol, amb l’inestimable suport de la premsa més canallesca, es dedica a atiar l’odi contra els catalans a base de tota mena de mentides i falsedats. Podem ser crítics amb les posicions dels partits catalans, però hem de reconèixer que tots ells estan molt lluny d’aquesta impresentable, indigna i menyspreable actitud dels populars.     

Tweet

S’ha arribat al final, sembla, de tot el sainet del nou finançament. I dic sembla perquè caldrà veure com queda el text final en la reunió del Consell de Política fiscal i financera, amb tots les comunitats autònomes. Lògicament, cadascú mirarà de fer-ne la lectura que li convingui: el Govern espanyol i el Tripartit ho presenten com un gran èxit, un acord magnífic, i fins i tot hi qui parla d’un dia històric. L’oposició, com va passar amb l’Estatut, ha de dir que no, encara que per motius oposats: pel PP s’han fet massa concessions a Catalunya, massa diners per als catalans, mentre que per CiU no s’han esgotat totes les possibilitats que oferia l’Estatut i es podia haver aconseguir un millor acord. [@more@] 

A falta de conèixer el detall de l’acord, més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, és evident que l’anàlisi es pot fer des de perspectives diverses. L’Estatut semblava ser la darrera carta autonomista per a trobar un encaix adequat a Espanya; tots els partits catalans, inclosa Esquerra, van encarar el nou text estatutari dins del marc constitucional. Per uns, el nou Estatut era el màxim que es podia aconseguir, mentre que per uns altres es podia haver anat més enllà; però sempre dins de la legalitat espanyola. Ara s’ha repetit la jugada amb els actors canviats: dins d’aquest marc legal espanyol s’ha aconseguit un acord que satisfà les aspiracions dels socialistes catalans, i que donen per bo els socis del Govern de la Generalitat, mentre que CiU considera que s’incompleix l’Estatut, que s’accepta una rebaixa del text estatutari, i es podia haver aconseguit un millor resultat.  

Des d’aquesta perspectiva constitucionalista, tot té la seva lògica i explicació; i els desacords corresponen més a la dinàmica de govern-oposició que a discrepàncies abismals. És un fet evident que s’incompleix l’Estatut, com a mínim en els terminis d’aplicació del nou sistema de finançament; però tampoc seria cap drama, si l’acord fos bo, allargar un any més la seva implantació. A part, queda l’experiència, que esdevé gaire bé una seguretat, dels incompliments del Govern espanyol; però ara ja no es podrà al·legar ignorància. S’ha de reconèixer que Esquerra, així com també sectors dels socialistes catalans amb el Conseller Castells al capdavant, ha estat decisiva per a no acceptar l’acord que se’ns proposava inicialment i que ja donaven per bo, des del Montilla al Zaragoza, passant per l’inefable Iceta, i que es quedava gaire bé a la meitat del que s’ha pactat al final. Segons Esquerra, per boca de Joan Puigcercós, s’ha assolit l’objectiu dels 3.800 milions, una xifra que no confirma ni la Ministra Salgado ni els socialistes catalans que parlen d’entre 3.400 i 3.600 milions; i segons Puigcercós es redueix un terç del dèficit fiscal de Catalunya, encara que per calcular-lo ha fet servir, i per tant donat per bons, els càlculs del Govern espanyol que sempre havien considerat que no es corresponien al dèficit real. Però això també serien diferències menors. 

Queden, doncs, altres perspectives d’anàlisi. Aquest és un bon acord des de l’òptica autonomista dels socialistes catalans, que com deia Miquel Iceta “honora l’Estatut”, aquell Estatut retallat pactat per CiU: uns van pactar les bases i els altres han acabat pactant-ne el desplegament. Des d’una perspectiva independentista l’afirmació de Joan Puigcercós resulta entre ridícula i patètica quan diu que “Avui, doncs, és un dia històric, hem aconseguit una cosa molt important, hem assolit una molt bon acord de finançament i avui marca un punt d’inflexió en la vida política”.

Si aquest és un dia històric, quina història més trista!

Tweet

Els esclats de violència al Turquestan Oriental, a l’extrem nord occidental de la Xina, han agafat per sorpresa la majoria de ciutadans europeus perquè els afers interns de la Xina no acostumen a ser matèria informativa. Xina, com l’antiga URSS o l’extinta Iugoslàvia, és una amalgama de pobles i cultures diferents amagada i silenciada per la majoritària dominant. I els mitjans de comunicació d’aquí, amb enormes dificultats per a informar en aquell país, però també amb escassa voluntat de fer-ho, acostumen a presentar només la cara amable i monolítica que presenta el règim. La que convé als interessos econòmics que no tenen cap mania a l’hora de posar-se al costat del terrorisme més violent i descarnat per a extreure’n beneficis. 

[@more@]

De fet, la majoria de països del món tenen una configuració diversa pel que fa a llengües i cultures. En molts casos, els grups minoritaris en vies d’extinció ni tan sols formulen reivindicacions polítiques, culturals o lingüístiques, resignats a acabar assimilats per la cultura dominant; i només en alguns, quan el grup minoritari té una certa consistència ja sigui pel nombre d’individus, per la identificació religiosa o per la seva consciència identitària, expressen la seva voluntat de sobreviure i es resisteixen a desaparèixer com a poble. I encara d’aquests, tan sols una minoria arriben a plantejar una reivindicació política quan l’agressió de l’Estat, en mans del grup dominant, es fa insuportable. 

La política dels Estats que aspiren a esdevenir uniformes a base d’imposar la majoria sobre les minories, acostuma a practicar una política de barreja interètnica a base de moviments migratoris interns, com els que va forçar el règim soviètic o els que ha propiciat el règim xinès. Un cop aconseguida aquesta amalgama, les poblacions autòctones de cada país tenen més dificultats per a viure en la seva llengua i segons els cànons de la seva cultura; però tot seguit, l’estratègia uniformadora del grup dominant emprèn la fase d’incitació dels membres d’aquesta majoria desplaçats en territoris propis d’una altra cultura perquè reclamin uns suposats drets a viure en aquell país segons la seva cultura d’origen i considerant la cultura autòctona com a agressiva pel sol fet d’existir. La història dels uigurs no ens és tan llunyana. 

La violència al Turquestan Oriental no es correspon, doncs, a disputes interètniques entre uigurs i hans (l’ètnia pròpiament xinesa), sinó a l’interès de l’Estat xinès per a anorrear i exterminar la cultura uigur, com ho han intentat també amb els tibetans, servint-se de la població xinesa desplaçada en aquells territoris. La intervenció de l’Estat no ha estat en cap moment la d’imposar una força mediadora enmig d’una baralla interètnica, sinó la d’incentivar els disturbis i les agressions per a poder acudir després en defensa del grup que considera com a propi.

Tweet

Tant el PSC com CiU han confirmat que donaran llibertat de vot als seus diputats perquè puguin decidir sobre la Iniciativa Legislativa Popular que pretén prohibir les curses de braus a Catalunya. Caldrà veure, però, si en primera instància permetran que la ILP arribi a debatre’s al Parlament i que no sigui bloquejada a la primera com van fer amb la dels transgènics. En qualsevol cas és interessant veure com els partits utilitzen la disciplina de vot dels seus diputats més com una arma interna que com un acte de coherència o d’acceptació de la lliure voluntats dels seus membres. [@more@] 

Es considera d’allò més normal que cada grup parlamentari tingui un cap de files que indica el sentit del vot dels seus diputats, de manera que aquests no han de fer cap raonament sobre la conveniència o no del seu vot sinó un simple acte d’obediència. I, per tant, és un fet excepcional i noticiable que un partit doni llibertat de vot als seus diputats. En política, hi ha molts temes, jo gosaria dir que són la majoria, que no depenen tant de la ideologia en si o de l’ideari de partit com de l’opinió i la visió personal de cadascú. Els ciutadans, i per tant també els polítics, no estan compartimentats en la societat en ideologies tancades i incompatibles, sinó que conformen una amalgama de diferents formes de pensar que en alguns casos s’agruparien d’una determinada manera i en d’altres s’agruparien d’una manera diferent. 

El que passa és que la política no s’entén com un marc on s’expressen les diferents sensibilitats, sinó com un camp de batalla per a l’accés al poder. I els partits no són tant l’intent d’agrupar les diferents sensibilitats, cosa impossible perquè per a cada tema hi pot haver sensibilitats diferents, sinó les estratègies organitzatives per accedir al poder; i aleshores sí que s’entén la necessitat de la disciplina de vot dels diputats. Normalment, el vot de cada diputat no representa tant la seva opinió sobre el tema que es consulta com l’acte de fe en favor d’uns dirigents i en favor de la seva estratègia per a assolir o mantenir el poder. Uns Parlaments amb llibertat de vot per als seus diputats, a part que suposaria per als partits filar molt més prim a l’hora d’escollir els candidats, donarien molt més joc i serien molt més representatius de la societat.  

Si la llibertat de vot que donen els grups polítics als seus diputats és un cas excepcional, no és perquè creguin en la seva llibertat individual ni perquè creguin que al si de cada partit hi pot haver sensibilitats diferents (que en tot cas hi serien per a molts altres temes), sinó simplement perquè els seus dirigents valoren que en aquell tema en concret els convé no mullar-se.

Tweet

Tot sembla indicar que s’està preparant el terreny per poder presentar la setmana que ve, o l’altra, un acord definitiu de finançament. De fet, és la mateixa sensació que hi havia a finals d’any, quan tothom parlava d’un gir en positiu de l’actitud del Govern espanyol, d’un avenç substancial, i llavors fins i tot amb la intervenció directa del President Montilla per a desencallar la negociació. S’anuncia una data que tenim a tocar, es diu que el Govern espanyol ha mogut fitxa encara que no del tot, i en definitiva es comença a preparar l’opinió pública per a presentar l’acord com un èxit rotund. Perquè la principal dificultat no serà ni el model ni la xifra, sinó la manera de fer creïble l’acord davant dels electors. I cadascú ha de mirar pels seus electors. [@more@] 

El Govern espanyol ho haurà d’explicar davant el conjunt de l’Estat negant en rodó el que des de Catalunya, des de la Generalitat, sempre s’ha dit que era condició indispensable. Els tècnics, d’una i altra banda, ja es cuidaran prou d’elaborar un acord final de difícil interpretació o, millor dit, d’interpretació múltiple perquè cadascú hi faci la seva i es pugui justificar davant dels seus. Però de l’altra, es buscarà la manera per a poder explicar un “sí, però no” que fàcilment es pot traduir amb “no, però sí”. Ens hem passat tot un any insistint en la idea que l’important no era la xifra sinó el model; més que res perquè donant una xifra prèvia és més fàcil de comprovar si l’acord hi arriba o no. I ara, de cop, ens vindran les presses per les xifres perquè han trobat la manera de disfressar-les: la gradualitat i la complementarietat. Un acord a la baixa, els primers anys, que servirà per a justificar-lo davant la resta de l’Estat, amb la promesa que amb els anys Catalunya hi sortirà guanyant, sempre comptant amb l’amnèsia dels catalans pel que fa als reiterats incompliments del Govern espanyol. I si fins ara només volíem parlar de model, ara ens oferiran un model que acontentarà la resta de l’Estat, però amb uns complements extres per a què els politics catalans puguin justificar la claudicació. 

Com va passar a finals d’any, el principal escull no és ni el model ni les xifres, perquè els socialistes ja haurien firmat llavors quan deien que només faltaven “uns serrells” per polir, tant se val quin fos el model i la xifra donada. L’escull era d’una banda la negativa d’ERC a signar aquell acord, amb el conseqüent trencament del tripartit, i de l’altra la dificultat per part dels socialistes catalans de justificar-ho davant del seu electoral. Ara, l’estratègia de Zapatero ha tornat a guanyar i ha aconseguit un cansament tal que aquests obstacles poden ser més fàcilment salvables. Per si de cas, la direcció d’Esquerra ja s’ha desmarcat de la posició oficial del Govern del qual forma part, posant una xifra que se sap que no s’assolirà i rebaixant les expectatives per si, en el darrer moment, s’han d’estripar les cartes.

Tweet

Resulta realment sorprenent el papanatisme de molts mitjans de comunicació capaços de fer-nos creure la transcendència de determinats esdeveniments, absolutament fugaços i de resultats més que dubtosos. L’arribada del Tour a la ciutat de Barcelona ha estat presentat com un fet extraordinari que alguns han tingut la gosadia de comparar amb els Jocs Olímpics, per exemple. Al capdavall, demà serà notícia la seva sortida, i la història s’haurà acabat aquí. L’enrenou mediàtic no es justifica per l’interès de veure passar uns breus instants i en directe una massa de ciclistes, quan en tot cas la cursa pot seguir-se molt millor a través de la televisió, sinó per a justificar l’enorme despesa que ha representat que Barcelona fos final d’etapa del Tour. [@more@] 

Més enllà de l’aportació milionària de les institucions catalanes, l’arribada del Tour haurà representat un altíssim cost per al país pel que fa a la mobilització de recursos, especialment cossos de seguretat, però també pel que fa a limitació de l’activitat ordinària amb talls de carreteres, col·lapse de serveis, etc. que afectarà a moltes empreses i particulars. Tan difícil deu ser calcular la despesa real que ha generat fer arribar el Tour a la capital catalana com calcular-ne els beneficis, que evidentment també hi són. I no seré pas jo qui gosi fer-ne un balanç en un o altre sentit. El tema deu ser equiparable a moltes altres iniciatives que representen una notable inversió de mitjans públics, però que s’espera que repercuteixi en benefici de l’interès comú. 

El que passa és que en aquest cas sembla que la desproporció pot ser excessiva. Demà passat no n’haurà quedat res del pas del Tour per terres catalanes, més enllà del calaix fet per alguns establiments hotelers i de restauració, i algunes altres empreses que s’hauran beneficiat del proveïment dels serveis que ha precisat l’esdeveniment. Però el cost de tot plegat, l’haurem pagat entre tots plegats, amb els nostres impostos. Amb l’afegit que, essent el Tour també un gran muntatge econòmic, encara hi haurà hagut qui innocentment, per no dir una altra cosa, s’haurà prestat per a col·laborar-hi com a voluntari.  

Tweet

Des d’Esquerra Republicana, en més d’una ocasió s’ha reptar els socialistes catalans a decidir-se entre una fidelitat al seu partit o al seu país. Tant en el tema de l’elaboració de l’Estatut com en les negociacions per al finançament, el PSC ha optat sistemàticament per una fidelitat absoluta al PSOE. Els seus vint-i-cinc diputats a Madrid són vitals per al Govern Zapatero, i en cap cas no han servit per exercir cap mena de pressió per afavorir les negociacions. És cert que, en bona mesura pressionats per ERC, hi ha sectors socialistes que no han acceptat la pèssima proposta de finançament que proposava el Govern espanyol, però no han fet el pas següent d’utilitzar la seva força per aconseguir un acord favorable. [@more@] 

El retret, doncs, de l’opció de partit que fan els socialistes catalans en detriment d’una opció de país, està més que justificat. Ara el que cal veure és si els republicans, també seguint el mateix esquema, fan l’opció de país o l’opció de fidelitat al partit (al PSC) que ja ha fet l’opció a favor de la central espanyola. L’acord a què hauria arribat el Govern tripartit, i per tant amb l’aprovació d’Esquerra, amb el Partit Popular per la configuració del Consell de Garanties Estatutàries ha fet saltar totes les alarmes. Hi havia l’opció d’atorgar, aplicant la llei de Hondt, un lloc més a un membre del Consell nomenat per CiU o l’opció d’atorgar-lo al PP. En un cas, al Consell de Garanties Estatutàries hi hauria una majoria nacionalista, CiU i ERC, i en l’altre la majoria la tindrien el PSC i el PP. No és un tema menor, perquè el Consell de Garanties Estatutàries tindrà capacitat de veto a l’hora d’interpretar el desplegament de l’Estatut i per tant qualsevol proposta de caràcter sobiranista que pogués fer el Govern.  

La renúncia dels socialistes catalans a defensar el país, si això ha de suposar enfrontar-se als seus superiors jeràrquics espanyols, és del tot reprovable des d’un punt de vista nacional. Però ja sabem en quina indefinició es mouen. Ara bé, la renúncia d’Esquerra a defensar el país, per tal d’afavorir l’estratègia dels qui estan subordinats a Madrid, seria imperdonable. Puigcercós, conscient del gravíssim error que estan a punt de cometre, que inicialment ja han comès, afirmava ahir que el tema encara no estava tancat, que calia esperar. La setmana que ve, si no hi ha un ajornament, s’ha de resoldre la qüestió i Esquerra té a les seves mans fer una opció de país o una opció de partit (de partit espanyol, PSOE). Sembla impensable que Esquerra se sumi a un pacte per afavorir el PP i l’espanyolisme i per posar una trava més a qualsevol avenç del sobiranisme a Catalunya, hipotecant així un possible govern nacionalista; però de moment ja resulta preocupant la primera relliscada i que la direcció d’Esquerra no sigui taxativa en aquest tema, i que es limiti a dir: ‘El Consell de Garanties Estatutàries no és un tema tancat. Està obert i cal esperar’. Esperar què?

Tweet