Bloc de notes de Josep Romeu

Quan es va iniciar la redacció del nou Estatut d’Autonomia tothom era conscient que s’estava esgotant la darrera oportunitat de trobar un encaix mínimament acceptable de Catalunya dins l’Estat espanyol. Els socialistes catalans van ser els primers que se’n van desmarcar i es van situar al bàndol espanyol per tal d’impedir que prosperés el text aprovat pel Parlament de Catalunya. I tot seguit, CiU es va deixar utilitzar pels socialistes per signar un Estatut rebaixat, que lògicament deixava molt insatisfets els republicans. Tres anys després ens trobem amb uns socialistes espanyols radicalment en contra del text que van acordar Mas i Zapatero, uns socialistes catalans disposats a fer noves rebaixes i una ERC defensant el resultat d’aquell Estatut que ells van votar negativament. [@more@] 

És difícil de saber, a hores d’ara, si hauria estat possible arribar a un pacte amb els espanyols per assolir un Estatut millor que el que tenim. Si l’aplicació d’aquest, ja rebaixat, resulta inacceptable tant per als socialistes com per als populars, i probablement també ho serà per als seus representants en el Tribunal Constitucional, hom pot imaginar les dificultats reals que hi havia per a obtenir un text millor, tenint en compte que tots els partits, inclosa Esquerra, estaven jugant la carta constitucional. Però bé, sigui com sigui, el debat actual ja no és sobre l’Estatut que hauríem pogut tenir sinó sobre l’aplicació del que tenim. Esquerra, ho deia ahir Joan Puigcercós, donaria per bona la xifra dels 3.800 milions resultant de l’aplicació del text estatutari. Potser la xifra, que fins ara els republicans es negaven a donar com a llistó mínim en la negociació perquè seguien l’estratègia dels socialistes catalans, no és més que un posicionament de darrera hora per a poder argumentar una possible negativa a l’acord final. En qualsevol cas, entra dins la lògica institucional de defensa del compliment de l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles, i referendat per la ciutadania encara que amb l’oposició dels mateixos republicans. 

I bé. Ara estem al final d’un procés i s’obren dues possibilitats: Que s’arribi a un acord de finançament satisfactori, o que no s’hi arribi. I el que no es pot fer és, en qualsevol cas, carregar la culpa als altres i sempre als mateixos en funció només d’un tacticisme de curt abast. Si s’assoleix un bon acord que compleixi amb l’Estatut i que per tant arribi a la xifra proposada per ERC, caldrà remarcar que una part important del mèrit haurà estat la fermesa negociadora dels republicans, amb la complicitat d’alguns sectors del PSC; però, alhora, reconèixer que el text de l’Estatut pactat per CiU, en el ben entès que tothom havia acceptat d’entrada els límits constitucionals, no era tan dolent com això. Per contra, si no es compleix el que marca l’Estatut, i per tant el finançament que se’ns proposa és molt inferior a l’esperat, inferior al 3.800 precisats per Puigcercós, ERC no hi podrà estar d’acord i la responsabilitat s’haurà de fer recaure no tant en els redactors de l’Estatut com en els qui han proposat o acceptat incomplir-lo; i en els seus aliats, naturalment.

Tweet

Aquests darrers dies han sortir de les files socialistes, tradicionalment una gent molt disciplinada, veus discrepants i molt crítiques amb l’actitud del PSOE pel que fa al tema del finançament. I no han estat només personatges relativament apartats de l’activitat política com ara l’ex Conseller de Cultura Ferran Mascarell, sinó gent tan significada com el mateix José Zaragoza, gens suspecte de tenir vel·leïtats nacionalistes, o la Consellera de Justícia Montserrat Tura. A les files socialistes hi ha mala maror. [@more@] 

Quan eren a l’oposició, podien acusar alegrement CiU de practicar el victimisme, de veure fantasmes exteriors i amagar les seves deficiències com a governants carregant en els altres les seves responsabilitats. Els socialistes catalans han arribat al Govern de la Generalitat en el moment més dolç, amb el seu mateix partit governant a Madrid i amb dirigents que tant poden ser ministres espanyols com Consellers o President de la Generalitat. I a més, amb un Govern socialista a Espanya que prometia un model d’Estat de tendència federal i un President que personalment avalava la proposta d’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. I resulta, que en unes condicions tan favorables que no tenen res a veure amb les que tenien els convergents, ara són els socialistes catalans els qui s’exclamen per la incomprensió i la manca de voluntat dels seus propis companys de partit. Han esdevingut víctimes d’una concepció d’Estat que ells mateixos han ajudat a crear.  

La mala maror creada al si del Partit dels Socialistes de Catalunya té, a més, els seus carronyaires que comencen a ensenyar les dents per treure’n algun profit. Mentre es mantenen les dues grans tendències, la dels qui malgrat tot acabarien sempre ajupint el cap, prioritzant la fidelitat al partit abans que la fidelitat al país, i la dels qui consideren que la situació es fa insostenible, apareixen els qui veuen en la tempesta la seva oportunitat personal. El sector més espanyolista, fent l’anàlisi diametralment oposada, pretén responsabilitzar els actuals dirigents del PSC per una suposada deriva cap al nacionalisme. És una manera de fer-se sentir, sobretot davant dels seus superiors a Madrid, per tal que els deixin sortir a la foto. En el seu moment, Zapatero va optar per Montilla per considerar-lo un dels seus enfront del sector més catalanista, però no li costarà gens trair-lo i deixar-lo a l’estacada en benefici de subalterns encara més submisos.   

Tweet

Des d’Europa ens podem mirar amb uns certs recels l’aparició a llatinoamèrica d’una mena de dirigents populistes que poden trencar els nostres esquemes sobre la figura d’un estadista. Sobre el paper, els economistes europeus, i per tant també els de casa nostra, afirmen sovint que amb segons quins règims és molt difícil que se’n surtin. I quan algú pretén blasmar la política de dirigents com Hugo Chávez o Evo Morales, s’acaba parlant més dels seus exabruptes verbals o del jersei multicolor andí que de resultats tangibles de les seves polítiques. [@more@] 

Escandalitza més un jersei o un gest que trenca el protocol, quan correspon a un dirigent titllat de populista, que la matança d’indígenes perpetrada per un clàssic i ortodox neoliberal. Els crims del Govern d’Alan Garcia, al Perú, no li representen cap aïllament internacional ni cap condemna formal per part dels estats que s’aprofiten de la llibertat d’espoli que ell ha atorgat a les empreses multinacionals; a costa de carregar-se els drets dels indígenes, o directament carregar-se les comunitats indígenes, i en benefici no pas del poble peruà sinó d’una minoria privilegiada i corrupta. No escandalitzen les paraules del President peruà quan, referint-se als indígenes revoltats perquè no volien que els prenguessin les seves terres, afirmava “esas personas (los indígenas) no son ciudadanos de primera clase”  o  “qué son 400 mil nativos al lado de 28 millones de peruanos”. Escandalitza, això sí, que l’Evo Morales, a Bolívia, en un acte de lliurament de terres a indígenes de Yuracarés, al departament de Santa Cruz, afirmi: “Estos títulos garantizan que estas tierras son de ustedes, para que nunca más les quiten como lo hicieron en el pasado, porque no sólo son propietarios naturales sino que son propietarios legales” i els animi a “defender su territorio y hacerlo respetar ante la “codicia” de las entidades empresariales que desean explotar sus recursos naturales”. 

Jo no sé si l’aventura boliviana liderada per un Evo Morales vestit amb jersei andí pot acabar resultant eficaç del tot. L’experiència dels indígenes bolivians, de la majoria de la població del país, és que amb l’ortodòxia liberal no se’n sortien; ara s’arrisquen a guanyar. Davant del fracàs assegurat i demostrat durant anys i panys de règims liberals a l’estil de l’Alan García del Perú, l’experiència boliviana és tota una aventura i una incertesa, amb el risc de sortir-hi guanyant.

Tweet

Joan Puigcercós insta el Govern a marcar un xifra concreta per a poder visualitzar el que consideraria un bon acord de finançament. Des del mes d’agost de l’any passat que hi ha gent que està reclamant aclarir què entenem per un bon finançament, i per tant saber quina és la xifra mínima que es podria donar com a bona. El Govern de la Generalitat, i per tant també Esquerra, no solament s’ha negat sempre a donar cap xifra, sinó que ha blasmat els qui ho han fet. I més aviat s’ha insistit que és més important el model que la xifra resultant.  [@more@] 

L’argument de Joan Puigcercós és molt clar: donar una xifra del que s’espera d’aquest nou finançament orientaria la ciutadania. L’hauria orientada ara fa un any quan els partits catalans, amb el Govern al capdavant, havien d’haver presentat la seva proposta a la ciutadania, clara i precisa. S’ha preferit sempre moure’s amb vaguetats, parlar de lleugers acostaments o de distàncies encara insalvables, però no concretar mai quina és la reclamació de la Generalitat en base a l’Estatut ni quina és la proposta que els ha fet el Govern espanyol. Es pot argumentar que aquestes coses s’han de fer amb discreció, que marcar un llistó de mínims equival també a marcar un llistó de màxims, que no s’han d’ensenyar les cartes a l’adversari… En realitat, a qui no es volen ensenyar les cartes és a la ciutadania, perquè fonamentalment el que interessa és deixar la porta oberta a signar qualsevol mena de pacte, per al qual segur que trobarien mil i una justificacions. La frase de “ha estat el millor dels acords possibles” resultaria inexplicable si tinguéssim una xifra prèvia molt allunyada de la xifra finalment obtinguda. 

Aquest frau que es fa a la ciutadania, amagant-li les claus de la negociació per a poder-ne justificar després el resultat, és el mateix que es fa en altres àmbits quan no es vol precisar què no estarem disposats a acceptar, per exemple, de la retallada del Constitucional. I sobretot, quan els partits catalans, tots, es neguen a avançar quina serà la seva postura davant d’un no acord o d’un mal acord, o davant una sentència inacceptable del Tribunal Constitucional. Prefereixen no comprometre’s amb la ciutadania, i a darrera hora improvisar una reacció més orientada a justificar-se ells mateixos que a donar una resposta de país.  

Tweet

Com era de preveure, la majoria de dretes del Parlament de Catalunya, PSC-CiU-PP, ha impedit que es pugui debatre la Iniciativa Legislativa Popular que propugnava la prohibició del cultiu de transgènics a Catalunya. Encara que en aquest cas la ILP havia fet un pas més que la rebutjada recentment per la mesa del Parlament sobre la convocatòria d’un Referèndum d’autodeterminació, en tots dos casos s’ha evitat haver d’entrar en la discussió del tema. En tots dos casos no es tractava només d’una disconformitat amb la formulació de la proposta de Llei, que podia ser debatuda i esmenada en la seva tramitació posterior, sinó d’una negativa a parlar-ne. [@more@] 

Com passa amb altres qüestions, els riscos del cultiu de transgènics no són sempre tan clars, i no hi ha unanimitat entre la comunitat científica. Però, per això, la mateixa ILP ja preveia entre altres coses la realització dels estudis pertinents per tal de conèixer l’abast real dels efectes del cultiu dels transgènics. De manera que els grups parlamentaris podien, com a mínim, haver permès el debat de la proposta de Llei encara que al final només s’hagués aprovat aquest apartat dels estudis sobre els transgènics. Però des d’una visió conservadora, si hom intueix que l’estudi no ha de servir per a reforçar els seus interessos, és millor no encetar-lo. A mi no em sorprèn que davant dels dubtes sobre la perillositat dels transgènics, els sectors més conservadors optin per prioritzar la rendibilitat econòmica. El que em sorprèn és que hi hagi ingenus que continuïn qualificant d’esquerres aquest Govern, liderat bàsicament pel Partit dels Socialistes.  

Aquesta votació dels socialistes al costat de populars i convergents podria ser la contrapartida a la votació d’Esquerra en contra de la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació. Els pactes contra natura ja les tenen aquestes coses: les aliances no són per a avançar, sinó per a impedir que es facin passes endavant. Els socialistes renuncien a fer polítiques d’esquerres a canvi que els republicans renunciïn a fer-ne de nacionals. No es tracta tant de reforçar-se mútuament com de neutralitzar-se, es pacten més les renúncies que les conquestes.

Tweet

Catalunya s’ha dotat d’una bona Llei d’Educació. Aquesta afirmació seria molt discutible si l’analitzéssim punt per punt, i intentéssim esmenar-la com pretenia IC-V des d’una perspectiva ideològica d’esquerres, o des de la perspectiva funcionarial que ha motivat moltes, no totes, de les discrepàncies sindicals. L’afirmació és vàlida, però, en termes de país. I sobretot és una exemplificació de quina pot ser la via real de construcció de les estructures nacionals. [@more@] 

Si em deixessin triar, com a rampell sortit de l’estómac, hauria negat en l’articulat de la Llei qualsevol possibilitat que determinades escoles elitistes poguessin acollir-se als beneficis de les escoles concertades. Però és que aquest no és problema de l’Educació a Catalunya. L’element clau, i en aquest sentit ho han vist clar els partits nacionalistes espanyols, és garantir una escola al servei del país; per això ells hi han votat en contra. I no és només que la Llei compleixi els requisits essencials per a ser un bon instrument per a l’escola catalana, malgrat que pogués ser millorable des d’una perspectiva d’esquerres, sinó que obsedir-se en aquests matisos ideològics, que al capdavall es poden modular a través de la reglamentació i l’acció puntual de Govern, hauria pogut malbaratar tots els beneficis de la Llei, en tant que Llei de país.   

Si encara algú es creu allò de “construir estructures d’Estat”, tot i que aquesta Llei d’Educació essent positiva tampoc es pot considerar com a tal, hem d’entendre que aquestes estructures d’Estat han d’incorporar inexcusablement les diferents sensibilitats majoritàries del país, de dretes i d’esquerres. El país, i naturalment qualsevol projecte sobiranista, no es pot construir com una opció ideològica de dretes o d’esquerres; aquesta opció és la que es traduirà després en l’acció de Govern, en l’aplicació de prioritats, però no en els acords bàsics i estructurals.

Tweet

Avui, el Parlament de Catalunya ha d’aprovar la nova Llei d’Educació. És una Llei de gran importància per a Catalunya, però curiosament, o potser precisament per això, el text tindrà un ampli suport parlamentari que no es correspon amb el joc de majories que configuren l’actual Govern de la Generalitat. Iniciativa per Catalunya se’n demarca per una banda, i el PP i Ciutadans ho faran per l’altra. Els uns perquè consideren que no és una llei suficientment d’esquerres, i els altres perquè posa pals a les rodes al procés de substitució lingüística a Catalunya. I uns i altres tenen raó. [@more@] 

Les objeccions que hi posa Iniciativa per Catalunya no són gratuïtes ni sobreres. És ben cert que la Llei promoguda per Ernest Maragall es correspon amb un model educatiu plenament compartit amb la dreta catalana que representa CiU. No sé si obre del tot la porta a la privatització, com diuen, però sí que aposta per un model de complementarietat entre el sector públic i el privat; les escoles concertades en poden sortir molt beneficiades, com ja s’han beneficiat de la política portada a terme en aquest àmbit pel Govern tripartit. El vot negatiu d’Iniciativa estarà del tot justificat, perquè aquesta no és una Llei d’esquerres; tampoc és una llei conservadora, val a dir-ho, però és una llei ben assumible per la dreta. Els recels d’Iniciativa només tenen un punt feble: La nova Llei d’Educació està amb perfecta consonància amb les polítiques seguides fins ara pel Govern de la Generalitat, que sí que han tingut el suport d’Iniciativa, i que no difereixen en gran cosa de les que hauria pogut fer Convergència i Unió. 

Al pol oposat, el Partit Popular i Ciutadans hi votaran en contra únicament perquè la Llei es basa en el desplegament de l’Estatut d’Autonomia, i defensa un model lingüístic que no es correspon amb el seu. La Llei defensa el model lingüístic que propicia que els alumnes catalans surtin amb uns coneixements de castellà una mica superiors als coneixements de català, i en tot cas amb uns nivells perfectament equiparables a la resta de l’Estat. Mentre que el PP i Ciutadans defensen un model a la valenciana que és el que dóna com a resultat uns nivells del tot insatisfactoris pel que fa al coneixement de la llengua pròpia del País Valencià, incomplint així el que estableix el seu Estatut d’Autonomia; i un model que està donant els seus fruits amb la pràctica desaparició de la llengua catalana a València. El model català que reforça la nova Llei no garanteix la supervivència de la llengua, tal com hem vist en les darreres dades oficials sobre l’ús del català que indiquen un clar retrocés, però tampoc afavoreix una regressió més ràpida, tal com voldrien els dos partits nacionalistes espanyols.    

Tweet

La dada és d’una gravetat excepcional, però s’ha deixat anar com qui no vol la cosa. En cinc anys hem passat d’un cert equilibri entre els qui tenien el català i els qui tenien el castellà com a llengua d’ús habitual, a una clara superioritat del castellà. Segons dades oficial, des del 2003 al 2008 la davallada dels qui tenen el català com a llengua d’ús habitual és d’un 20%: hem passat del 46% al 35’6% en només cinc anys. Una dada esgarrifosa, complementada per la que presentava dies enrere l’IEC, sobre el trencament de la transmissió generacional (pas previ a la mort definitiva d’una llengua) a les ciutats del Pais Valencià, a la Catalunya Nord i, en menor mesura, a les Illes. [@more@] 

Ja sé que en l’enquesta d’usos lingüístics del 2008 és possible trobar-hi alguna dada no tan negativa; però aquesta és molt significativa i marca una tendència que pot fer realitat el pitjor presagi dels qui anunciaven la mort de la llengua en vint o trenta anys. Només cal seguir la progressió actual. Si fins ara es podia parlar d’un cert equilibri entre les dues llengües oficials, de manera que el caràcter de llengua pròpia podia fer decantar la balança a favor del català, ara l’equilibri s’ha trencat i cada vegada serà més difícil justificar l’ús del català com a llengua comuna i d’integració a Catalunya (al País Valencià i a les Illes ja fa temps que no ho és). Objectivament, amb les dades oficials a la mà, ens estan guanyant la partida, i per golejada. Ni el PP ni Ciutadans haurien imaginat un escenari millor per a fer possible el seu somni d’acabar definitivament amb la llengua catalana. 

El Partit Popular i Ciutadans, coneixent aquesta realitat, estan interessats en no donar-hi massa rellevància perquè els trauria arguments per continuar la seva croada en contra del català. Fins ara, simulant un cert victimisme, han obtingut uns resultats espectaculars; només és qüestió de continuar uns anys més, no gaires, com fins ara i la victòria haurà estat total. El que és inexplicable és que surti el Secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i digui que “el català resisteix” . I que, a sobre, s’atribueixi com un mèrit de la seva política, la política lingüística del Govern de la Generalitat, aquesta capacitat de resistir. Si d’una davallada d’un 20% en cinc anys en diem resistir, quants anys de vida ens queda resistint a aquest ritme?

Com és possble tanta irresponsabilitat en un governant?

Tweet

La història es repeteix l’endemà. Manifestació a Barcelona per a defensar la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia regular o prohibir la producció de transgènics a Catalunya. La resposta social va ser ben escassa, i els partits que teòricament hi donen suport, especialment IC-V, van ser escridassats pels assistents. Aleshores, de la mateixa manera que quan els assistents a la concentració de dissabte escridassaven els diputats d’ERC, podíem demanar-nos qui defensa la independència en aquest país, també en aquest cas podem demanar-nos qui defensa la regulació dels transgènics a Catalunya. [@more@] 

Es pot estar més o menys d‘acord amb la política seguida pels dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa, i jo personalment hi sóc molt crític. Però d’aquí a desqualificar-los o d’alguna manera invalidar-los, i sobretot a desqualificar el que representen aquests partits, em sembla una temeritat. Quan veig com a l’entorn de Reagrupament hi ha gent que afirma amb una total lleugeresa que el sobiranisme s’ha quedat sense referent al Parlament de Catalunya, la pregunta que ens pot venir al cap és: i aleshores on són els sobiranistes a Catalunya? I el mateix podríem dir en el cas d’Iniciativa; si aquests tampoc representen l’ecologisme, aleshores on són els ecologistes a Catalunya?. 

Des de la marginalitat, hi ha una perniciosa tendència a desqualificar tothom que no es consideri radicalment pur i no segueixi els seus esquemes tan precisos com simplistes. En una voràgine infernal, es va desqualificant tots els qui segueixen altres estratègies i altres formes d’avançar cap als mateixos objectius, fins arribar a la solitud de grupuscles que al seu torn s’acaben escindint tan bon punt creixen mínimament. Si fos cert, com diuen alguns, que ERC ja no és independentista o que IC-V ja no és ecologista, hauríem de concloure que aquestes idees han fracassat estrepitosament a Catalunya; perquè les alternatives, malauradament, tenen ben poc ressò i un seguiment escàs entre la ciutadania.  

Malgrat totes les crítiques que es puguin fer als seus dirigents, prefereixo creure que l’independentisme és ben viu a casa nostra, i no només a les plataformes sobiranistes, a les CUP o a Reagrupament, sinó  a ERC, a CiU i a IC-V, i fins i tot en trobaríem al sí del Partit dels socialistes. Altrament, hauríem d’admetre que hem perdut la batalla.

Tweet

Sovint ens queixem, i jo mateix ho faig constantment en aquest bloc, de la incapacitat que tenen els polítics a l’hora d’analitzar la realitat que ens envolta, obsessionats com estan a justificar permanentment la seva actuació i el manteniment del seu privilegiat status. Però cal anar amb compte, perquè en aquest mateix parany que porta els nostres polítics a tenir una visió egocèntrica de la realitat, a pensar cadascun d’ells que són l’única via i l’única força que treballa per a un projecte que hauria de ser de país, també hi cauen sovint entitats i persones que s’autoproclamen “la societat civil”. [@more@] 

Com he dit en altres ocasions, sovint apareixen iniciatives més que lloables de persones i entitats que en un moment donat consideren que cal fer un acte o acció solemne de país, però que les emprenen amb poca reflexió prèvia de quins són els objectius, mesurant malament les pròpies possibilitats i generant, conseqüentment, unes expectatives que després es veuen frustrades. Aleshores, davant d’una realitat que s’obstina a no ser com voldríem, podem caure en el mateix error dels polítics professionals de concloure que tothom va errat, menys nosaltres.  

Davant de l’existència de diferents sensibilitats, de diferents formes d’entendre una lluita a favor del país, o simplement de diferents prioritats i estratègies puntuals, podem caure fàcilment en actituds puristes i excloents. Només els qui, com nosaltres, tenen una determinada sensibilitat, una determinada estratègia i unes determinades prioritats són patriotes de veritat. I aleshores, cadascú des del seu microcosmos, conclou que la immensa majoria de la població i dels seus representants polítics són botiflers, venuts i apoltronats al poder; i només una minoria selecta, l’autèntica i genuïna ànima de la societat civil catalana, està portant la lluita adequada que ens ha de portar a la victòria final (de victòria en victòria, fins a la derrota final). D’aquí divisions internes i infinitat de plataformes i associacions sobiranistes al si d’aquesta societat civil que recrimina la manca de coratge als nostres polítics; d’aquí l’escridassada, titllant-los de botiflers, als diputats d’ERC presents en l’Acte de Sobirania d’ahir; d’aquí els retrets constants d’Esquerra envers CiU per no assumir els seus plantejament, sobre el paper, més sobiranistes…    

Molts dels assistents a l’Acte de Sobirania van arribar a la conclusió que els d’ERC, van signar només per quedar bé, perquè els era molt fàcil i no els comprometia a res. Els d’ERC poden concloure que ells són els únics que van signar el document dels organitzadors de l’Acte de Sobirania. I des de CiU poden presumir que ells, a diferència d’altres grups parlamentaris, sí que hi eren presents. Però la realitat és que la convocatòria va engrescar ben poca gent, que allà hi havia una part molt ínfima de la societat catalana.

Tweet