Bloc de notes de Josep Romeu

Joan Herrera, el diputat d’Iniciativa per Catalunya-Verds, ja s’havia fet totes les il·lusions de sortir de les Corts espanyoles amb el mèrit d’haver aconseguit que el PSOE prengués la decisió d’augmentar els impostos a les rendes més altes. Una il·lusió pròpia d’il·lusos, està clar, perquè la dreta sempre fa pinya. Zapatero, al final, i per no faltar al costum, es va desdir del que havia pactat unes hores abans per tal d’assegurar-se el suport de CiU en el primer tràmit per a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat del 2010. És la mateixa dreta (CiU-PSC-PP) que aquí rebutjarà la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia posar fre al cultiu de productes transgènics.   [@more@] 

Costa d’entendre què hi guanyava CiU salvant el PSOE de la minoria parlamentària en què es trobava, i que hauria estat un seriós avís per a Zapatero. La contrapartida oficial encara és més difícil d’entendre: acordar un sostre de despesa en els comptes de l’Estat per al 2010, que després servirà per a negar un millor finançament a les comunitats autònomes. Podríem pensar que hi ha contrapartides i pactes de sotamà inconfessables entre socialistes i convergents, o simplement que hi ha coincidències ideològiques en matèria de política econòmica. És aquesta fal·làcia del bloc progressista, que a Catalunya es tradueix en el tripartit, enfront del bloc conservador, CiU-PP; la fal·làcia que tant agrada als dirigents d’IC i d’ERC, més que res perquè és l’única manera de justificar la seva política de pactes. Quan es tracta de defensar la unitat d’Espanya, PP i PSOE s’alien sense manies, com han fet al País Basc.

Quan es tracta de proposar polítiques conservadores, CiU i PSOE, també van de costat, com hem vist en la votació sobre la fiscalitat de les rendes més altes o sobre el cultiu de transgènics a Catalunya. Les disputes aparents entre PP i PSOE, o entre CiU i PSC, no són irreconciliables per motivacions ideològiques sinó per aspirar a la mateixa poltrona del poder. I a l’esquerra, a IC-V i a ERC, els toca fer el paper de comparses.

Tweet

Per demà dissabte hi ha prevista una acció sobiranista que consistirà en una concentració a les 5 de la tarda a Arc de Triomf, i des d’allà s’anirà en manifestació fins a la seu del Parlament. Els organitzadors de la marxa independentista pretenen reclamar a les forces parlamentàries un Acte de Sobirania que permeti albirar un horitzó d’alliberament nacional. Per això esperen ser rebuts, a les set de la tarda al Parlament de Catalunya, per diputats catalans de diversos grups polítics. 

[@more@] 

Si el sobiranisme ja va rebre una plantofada parlamentària, dies enrere, en ser rebutjada per unanimitat una Iniciativa Legislativa Popular que pretenia convocar un Referèndum d’Autodeterminació, ara com a mínim s’espera que hi hagi algun parlamentari disposat a rebre’ls. El rebuig a aquella ILP al·legant motius constitucionalistes, va decebre molts militants i seguidors de CiU i d’ERC; perquè, de fet, no es demanava que es pronunciessin sobre el tema, sinó sobre si creien oportú que s’iniciés el tràmit de recollida de signatures que hauria permès discutir el tema al Parlament, i fer-hi per tant totes les esmenes que els parlamentaris consideressin oportú, inclosa l’esmena a la totalitat. El que va votar aleshores la Mesa del Parlament, des del PP a ERC, va ser no permetre que la societat civil presentés una iniciativa legislativa popular: d’aquest tema, ni parlar-ne. 

Ara, els ho posen més fàcil. Només es tracta de rebre els organitzadors de l’Acte de Sobirania, i si volen només han de recordar-los que en algun lloc amagat dels seus estatuts i dels seus principis ideològics ja hi figura la defensa d’una sobirania nacional. No caldrà que es comprometin en gaire més, ni tan sols que els recordin que ERC va posar la data del 2014 que tothom dóna per morta. Un nou desaire a la societat civil seria incomprensible.

Tweet

Els polítics, políticament correctes, acostumen a utilitzar allò de respectar i acatar les sentències judicials, sense entrar a valorar-les i molt menys criticar-les. Però això no sempre és així, almenys quan les sentències toquen determinats temes. Al País Valencià fa molt de temps que es repeteix una mateixa història, en la qual la Justícia no és respectada per ningú, ni pels mateixos jutges. El Tribunal Superior de Justícia, per quinzena vegada, ha resolt en contra de la Generalitat Valenciana en el tema de la unitat de la llengua; i enmig de la sentència, en una mena de conya entre cínica i sarcàstica, els jutges es permeten la llicència de criticar el Conseller d’Educació valencià per la seva “manifesta temeritat al reiterar, incomprensiblement l’omissió qüestionada sense respecte a les decisions judicials fermes, anteriors i conegudes, i faltar reiteradament, a la seva obligació de respectar i complir les sentències fermes”. [@more@] 

Les sentències que avalen la unitat de la llengua, tant les del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià com les del Tribunal Constitucional, són reiteradament menystingudes i incomplertes per l’Administració valenciana així com per l’administració espanyola. Interpreten que aquestes sentències són simples opinions de les quals no cal fer-ne massa cabal. Però no es tracta només que els responsables polítics facin mofa i befa de les sentències judicials que no consideren que siguin d’obligat compliment, sinó que és la mateixa Justícia la que admet el seu nul valor quan es tracta de segons quins temes.  

En qualsevol altre procés judicial, el fet que una de les parts reincidís en una mateixa causa ja sentenciada amb anterioritat seria considerat un desacatament a la Justícia, amb les conseqüències penals que se’n derivarien. En el cas valencià, la Justícia no solament no actua com ho faria normalment, sinó que fent burla de sí mateix, de la seva manca d’autoritat i de poder legal per a fer-se respectar, es permet la llicència de criticar els qui incompleixen les seves sentències. Fan el mateix amb les altres sentències?.

Tweet

El Conseller d’Economia, Antoni Castells, preveient que el nou finançament no resoldrà els dèficits de l’administració catalana, ha anunciat un pla d’estalvi: entre tots els Departaments de la Generalitat s’han d’estalviar fins a 900 milions d’euros. Una mesura del tot lògica, si tenim en compte que en el nostre cas tenim una triple crisi: la crisi econòmica general, la derivada del manteniment de l’espoli fiscal que no resoldrà ni el millor dels escenaris possible del nou finançament, i la generada per la pròpia administració que arrossega un dèficit prou important. El tema no és si cal o no estrènyer-se el cinturó, perquè en això ja hi hauria acord unànime, sinó en quines partides cal fer-ho. [@more@] 

Des del punt de vista de la dreta, el primer que caldria retallar són les despeses socials. Per forta que sigui la crisi hi hauria recursos per a salvar grans empreses o entitats de crèdit, però no per a salvar les economies domèstiques i garantir uns mínims de subsistència i de serveis bàsics. Des del punt de vista dels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, el primer que caldria retallar són les despeses de suport a la cultura catalana, a la seva projecció exterior i a totes aquelles accions encaminades a salvaguardar els elements indentitaris; identitaris catalans, s’entén. El Govern de la Generalitat, que no es defineix ni de dretes i ni anticatalà, haurà de fer molts equilibris perquè aquest reajustament del pressupost no acabi afectant les polítiques socials i les de defensa de la pròpia identitat. 

Hi ha, però, unes partides que es podrien haver retallat dràsticament des de qualsevol perspectiva. Per exemple, els alts càrrecs de confiança, absolutament sobre dimensionats en l’administració catalana i que equivaldria com a mínim a la meitat del que el Conseller Castells preveu estalviar amb la congelació de les plantilles de funcionaris. O per exemple, les partides de publicitat institucional, que en el cas de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona han assolit nivells que freguen el delicte per tractar-se d’una publicitat caríssima, d’un interès social nul i d’un clar electoralisme de partit.

Tweet

Aquest ha estat un dels cursos escolars en què els sindicats de l’ensenyament han convocat més vagues en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. Si no és el rècord absolut, ben poc se’n deu faltar. I les diferents convocatòries de vaga han tingut motivacions diverses, però normalment ha estat més la denúncia a un cúmul de despropòsits que una reivindicació molt concreta. La dimissió de Joan Badia, Director General d’Innovació Educativa, arriba ara discretament, a final de curs, aparentment al marge del malestar general creat per l’erràtica política del Departament d’Educació que ha portat els sindicats de l’ensenyament a demanar reiteradament la dimissió del Conseller Maragall. [@more@] 

Joan Badia no era el blanc de les protestes dels professionals del sector, i estic convençut que la seva responsabilitat en el desgavell del Departament d’Educació no va gaire més enllà que la de formar part de l’equip del Conseller Ernest Maragall. Suposo que la seva dimissió té més a veure amb una incomoditat personal, la de formar part d’una estructura que ell mateix reconeix com a poc cohesionada, que pel desgast i les crítiques que hagin pogut arribar dels professionals de l’ensenyament. Però el que resulta preocupant és l’explicació que ell mateix dóna de les causes de la seva dimissió: “Si la Conselleria d’Educació la té el PSC, ha de ser el PSC qui faci el desplegament i doni tot l’impuls a la LEC”. Sis anys seguits de govern de coalició, i malgrat els desmentiments constants que n’han volgut fer els seus dirigents, no s’ha aconseguit superar el concepte de tripartit entès com a govern partit en tres, en lloc de considerar-lo com un govern compartit entre tres forces polítiques. 

Les protestes dels ensenyants sovint eren més motivades per les atzagaiades sense cap ni peus del Conseller, per la improvisació constant i canvis de criteri desconcertants, que per motivacions específiques com podia ser la mateixa Llei d’Educació, sobre la qual tampoc hi hauria unanimitat de criteri entre els convocants de les mobilitzacions. Potser té raó Joan Badia quan argumenta que per al desplegament de la Llei “hi ha d’haver un equip més cohesionat, un equip diferent del que existeix actualment”. El que no està tan clar, és que aquest equip hagi de correspondre a un partit en concret, a no ser que se sigui conscient del nyap que s’hi està fent i es vulgui carregar el mort al soci que n’ostenta la titularitat.

Tweet

Finalment, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) no seran presents a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi havia un nombre important d’assemblees locals partidàries de fer el pas al parlamentarisme, i una certa moguda de suports externs que els hi animaven, però a l’Assemblea de Girona es va decidir prioritzar les eleccions municipals del 2011, enlloc d’arriscar-se a fracassar en les del Parlament que s’han de celebrar la tardor de l’any que ve, amb la possibilitat que s’acabin avançant. No és una qüestió de creure o no en la necessitat de fer el salt a la via parlamentària, sinó d’analitzar si aquest és el moment oportú de fer-ho. [@more@] 

No puc negar que m’hauria agradat que la CUP hagués obtingut representació parlamentària. Crec que hauria estat bo per a la dinàmica política del país. Però, si un fracàs electoral degut a la precipitació i a la manca de recursos havia de perjudicar el procés d’arrelament municipalista, han fet bé de desistir-hi, de moment. És possible, d’altra banda, que aquesta decisió de la CUP faciliti la formació d’alguna altra candidatura independentista a l’entorn de la proposta de Joan Carretero. Seria una candidatura molt menys marcada ideològicament, més transversal, i probablement amb més capacitat de recollir el vot descontent de sectors propers a CiU i a ERC. Tot dependrà de la credibilitat que mereixi el conjunt de la candidatura, que no doni la imatge de rebotats de diversos signes, i que sàpiga crear una il·lusió i un engrescament col·lectiu; tasca gens fàcil, tanmateix. 

Per a la CUP, presentar-se o no, suposava assumir el risc de malbaratar un projecte que de moment desperta prou simpaties en l’àmbit municipal. Per a Carretero, en canvi, és molt més arriscat no presentar-se: implicaria avortar un projecte tot just insinuat, i probablement liquidar una carrera política personal. La CUP no s’ha volgut jugar l’engrescament que ha despertat en la política local, Carretero necessita crear un engrescament  col·lectiu per a fer viable el seu projecte, i els crítics d’Esquerra, l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran, pretenen recuperar la il·lusió perduda al si del partit republicà. És tot el país que espera recuperar una autoestima i una il·lusió col·lectiva; que es faci sota unes sigles o unes altres, és pura anècdota.

Tweet

Dies enrere lamentava en aquesta pàgina el silenci informatiu de la majoria dels mitjans de comunicació respecte al conflicte que mantenien els pobles amazònics amb el Govern del Perú. Aquest, contravenint compromisos anteriors i convenis internacionals pretenia consolidar legislativament la seva política de concessió de les terres tradicionals de les comunitats indígenes a empreses internacionals per a explotar-ne els recursos naturals. Uns dies després, amb un retard de més de cinquanta dies, el conflicte va aparèixer als titulars dels nostres mitjans de comunicació, arrel d’una matança d’indígenes a la zona de Bagua. Però, d’ençà de llavors, sense acabar d’explicar ni l’origen ni el desenllaç dels fets, la premsa de casa nostra ha tornat a obviar el tema. La sort dels pobles indígenes no interessa ningú. [@more@] 

La gravetat dels fets, que en altres contextos hauria continuat acaparant l’actualitat informativa, també hauria de qüestionar el reconeixement internacional d’unes autoritats que utilitzen la violència indiscriminada contra determinats sectors del seu país. Però, no. La violència i el terrorisme d’Estat, quan es practica sobre comunitats indígenes i, sobretot, en benefici de grans empreses multinacionals, deixa de ser condemnable; i des d’aquí també es deu pensar que és millor estar bé amb aquest terrorisme oficialitzat, que pot resultar ben rendible. I una condició per a gaudir dels avantatges que atorga el Govern peruà per a l’explotació dels seus recursos naturals a costa del medi naturals, del qual formen part les comunitats indígenes, és el silenci informatiu. Altrament, no es podrien guardar les formes ni donar suport als partidaris de la violència. La comunitat internacional ja té establerts els criteris de quins són els règims autoritaris, els de l’eix del mal, els que no respecten els drets humans… només faltaria que una lleugeresa informativa malbaratés els seus esquemes. 

Així s’entén el silenci informatiu dels grans mitjans de comunicació occidentals. És cert que després de les matances d’indígenes al Perú, el mateix Govern sense admetre les seves responsabilitats en el conflicte ni emprendre cap mena d’investigació sobre els fets, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plans. Ha estat només una victòria parcial, i encara basada en la promesa de negociar amb els dirigents de les comunitats indígenes de l’Amazònia peruana. Una promesa que, un cop aconseguida la desmobilització popular i sense els mitjans de comunicació internacionals com a testimonis, podrà ser fàcilment oblidada.

Tweet

El dia que Esquerra Independentista celebra una assemblea de militants per intentar redreçar el partit, amb el lema “Torna l’Independentisme. Torna Esquerra Republicana”, Joan Puigcercós pren posicions i dóna per acabada la legislatura. De fet, també Joan Saura es veu a venir la patacada i ja anuncia que cada partit de la coalició de Govern pot prendre una posició diferent respecte al nou finançament. Tothom té la impressió que s’ha acabat la comèdia, que ja no és sostenible, ni creïble, continuar simulant que es governa, que es negocia o que s’està pensant en el futur del país.  [@more@] 

No cal que carreguem les tintes només a una banda. La societat catalana, amb els seus líders i la seva classe política al capdavant, ha estat incapaç no ja de presentar una imatge sòlida i unitària en defensa dels interessos de Catalunya, sinó de bastir cap alternativa ni cap horitzó mínimament esperançador. Com sempre, reaccionarem tard i malament. Ens esquinçarem les vestidures i ens culpabilitzarem els uns als altres; tot per no haver d’assumir el fracàs d’una estratègia que ens ha portat fins aquí, que no ens ha portat enlloc. Mentrestant, a Madrid somriuran triomfants perquè ens hauran fet ajupir el cap, i a sobre neutralitzant-nos nosaltres mateixos per impedir cap resposta de la societat catalana.  

Quan, durant mesos i anys, els nostres polítics s’han negat a fer un front comú amb visió de país, i s’han dedicat única i exclusivament a desgastar-se mútuament, fins i tot entre els dirigents d’un mateix partit, amb l’única fita de l’èxit personal i el manteniment d’unes cotes de poder, no ho tindran fàcil ara per convèncer ningú que ha arribat l’hora de fer un cop de cap. Sortir a aquestes alçades, com fa Joan Puigcercós, dient que amb els socialistes no anem enlloc, que Zapatero amb el suport del PSC s’ha burlat de Catalunya, però carregant tota la responsabilitat al Pacte Mas-Zaptero, sense admetre que és sobretot des de la perspectiva independentista que l’estratègia ha estat errònia, és simplement patètic. El fracàs anunciat d’aquesta legislatura hauria de comportar el reconeixement del fracàs personal dels dirigents que ens han portat fins aquí.  

El problema és que costa de veure en el conjunt de la societat catalana unes forces i uns lideratges capaços d’agafar el relleu, ni dins del partit republicà ni a fora. A part d’intentar saltar del vaixell abans no s’enfonsi, per simular després que no es tenia res a veure amb el rumb que havia pres, hi haurà algú amb capacitat i credibilitat suficient per agafar el timó?

Tweet

A Itàlia, al Berlusconi li funciona a la perfecció. El dirigent populista ha creat un gran imperi mediàtic a través del qual pot condicionar d’una manera decisiva l’estat d’opinió de la ciutadania. Està clar que sempre hi ha qui denuncia la prepotència d’Il Cavallieri, l’abús que fa dels mitjans que utilitza, entre altres coses, per amagar les seves corrupteles, els seus escàndols personals i els conflictes permanents amb la justícia. És l’estratègia d’anar a fons amb la corrupció, l’econòmica, però també la política i la informativa: fraus econòmics i fiscals en benefici propi, suborns de la maquinària administrativa d’hisenda o de la Justícia, i finalment manipulació informativa. A un altre nivell, a Catalunya, al PSC també li funciona a la perfecció. [@more@] 

L’informe de la Sindicatura de Comptes en què es constaten múltiples i greus irregularitats en la gestió de l’entramat de mitjans de comunicació de la Diputació de Barcelona, seria demolidor en qualsevol país amb un mínim de sensibilitat democràtica i d’escrupolositat pel que fa a l’ètica política. Aquí, no. Entre altres coses, perquè la Sindicatura de Comptes, tal com correspon, es limita a denunciar irregularitats comptables i administratives, i no entra en el rerefons polític de la qüestió. Tot l’entramat de mitjans de comunicació que depenen de les administracions socialistes, ja sigui de forma directa, com les que ha analitzat l’informe de la Sindicatura, o de forma indirecta a través de subvencions, actuen com a plataformes del partit condicionant descaradament l’opinió pública. Així, un informe com aquest de la Sindicatura, que per l’interès informatiu obriria portada a grans titulars als mitjans de comunicació, passa del tot desapercebut per a la majoria de la població, perquè el partit ja s’encarrega de què no aparegui per enlloc, o que ho faci molt discretament. 

Només faltarà que la direcció del Partit dels Socialistes decideixi que ja ha arribat l’hora de dir sí a la proposta de nou finançament, amb el suport o sense dels republicans, i amb xifres molt semblants a les que s’han anat rebutjant fins ara, perquè posin en marxa la seva maquinària informativa: el discurs dels mitjans de comunicació, tant dels públics com dels privats, començarà a canviar per anar preparant el terreny de l’opinió pública i fer més digerible el que fins ara havia estat inacceptable. I qui es mogui, tant si és per donar massa relleu a les irregularitats denunciades per la Sindicatura de Comptes com per posar en evidència l’abaixada de pantalons en el tema del finançament, no sortirà a la foto.

Tweet

Ja des dels inicis de la seva gestació, vaig expressar (*) la meva disconformitat amb el projecte de Llei de consultes populars que impulsa el Govern de la Generalitat de la mà d’Esquerra. No insistiré en els arguments que hi donava: les limitacions sobre els temes a consultar i el fet que en tot cas sempre s’ha de tenir el vist-i-plau del Govern espanyol. El que sí que em sembla d’un cinisme excessiu és l’actitud del Conseller Ausàs quan afirma que amb aquesta Llei de consultes populars s’hauria pogut tramitar la ILP sobre el Referèndum d’autodeterminació que acaba de rebutjar la Mesa del Parlament, per unanimitat. [@more@] 

Amb llei o sense llei, l’admissió a tràmit d’una iniciativa d’aquestes característiques és una decisió estrictament política. I a ningú se li escapa que les lleis espanyoles, i l’Estatut és una llei espanyola aprovada per les Corts espanyoles, mai permetran l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquest dret, el dia que una majoria del poble de Catalunya decideixi exercir-lo se l’haurà de prendre apel·lant a la legitimitat, encara que sigui contra la legislació vigent. No sé amb què es basa el Conseller Ausàs per dir que amb la seva Llei de Consultes populars es podria tramitar una Iniciativa legislativa Popular com la que ara s’ha rebutjat. Els arguments que s’han donat ara de contravenir la legislació espanyola hi seran igualment; amb l’afegit que la nova llei catalana deixa ben clar que les consultes han de ser sobre temes de competència de la Generalitat.  

Algú argumenta que, amb aquesta llei, no podrem fer cap consulta sobre el dret a l’autodeterminació, però podrem posar en un compromís al Govern espanyol que ens ho haurà de prohibir. Una fal·làcia, per no dir una mentida. En primer lloc, perquè amb la Llei del senyor Ausàs, aquesta proposta ja no passarà el filtre que nosaltres mateixos ens haurem imposat, i tot això que estalviarem al Govern espanyol; i en segon lloc perquè en cas de presentar-se una proposta d’aquestes a Madrid, els espanyols ni tan sols haurien d’argumentar la negativa en base a la Constitució, sinó en base a les mateixes lleis catalanes. 

Creure, com diu el senyor Ausàs, que amb aquesta llei seria possible tramitar una proposta de consulta sobre el dret a l’autodeterminació, equival a considerar que els socialistes són tan estúpids que es deixen colar un tema d’aquesta magnitud. Però imaginem que això sigui així (tot i que considero que els estúpids no són els socialistes), i que s’aprova la Llei de consultes populars que ens proposa. Aleshores, algú es creu que la Mesa del Parlament donaria llum verda a una ILP com la que ara han rebutjat? Si fos així, cap problema: encara la podríem fer coincidir amb la data del 2014 que proposava Esquerra.  

Es ben bé que es refien que d’aquí a un any, ja ningú es recordarà de la ILP que abans-d’ahir es va rebutjar, i molt menys de les justificacions que ahir donava el Conseller Ausàs.   

(*) (7-11-2008) (30-3-2009) (5-4-2009) (27-4-2009)

Tweet