Bloc de notes de Josep Romeu

Tal com era de preveure, la Mesa del Parlament ha rebutjat per unanimitat (des d’Esquerra al PP) la Iniciativa Legislativa Popular que demanava l’elaboració d’una llei per a convocar un Referèndum d’autodeterminació. Els arguments per a rebutjar-la són d’una lògica constitucional impecable: decidir el futur de Catalunya no és una competència del Parlament de Catalunya, sinó del Parlament espanyol. Els promotors, Catalunya Estat Lliure i Deu Mil.cat, ja sabien d’entrada que estaven forçant una idea que, a més, entrava en contradicció amb la Llei de Consultes Populars que aquesta setmana s’ha de començar a debatre al Parlament. [@more@] 

Val a dir que l’acceptació per part de la Mesa del Parlament només implicava deixar obrir el procés de recollida de signatures per tal que amb l’aval d’un mínim de 50.000 persones, la proposta entrés formalment al Parlament. Aleshores, els grups polítics la podrien debatre en comissió i esmenar-la tant com volguessin, o simplement rebutjar-la. Però la negativa de tots els grups de la Cambra, sense distinció entre Esquerra i el Partit Popular, és a permetre que s’iniciï la tramitació: d’aquest tema, ni parlar-ne. 

Amb això, els Populars n’haurien de tenir prou per a votar favorablement la Llei de Consultes Populars impulsada pel Conseller Ausàs, que preveu la possibilitat de celebrar referèndums única i exclusivament sobre temes de competència de la Generalitat, i per tant en cap cas sobre el Dret a decidir dels catalans. Probablement, el PP tampoc hi donarà suport, més que res perquè, essent a l’oposició, sempre és millor i dóna millors rèdits electorals enfrontar-se amb el govern. Però és una Llei que podien haver fet ells perfectament. 

És evident que la ILP tenia la voluntat, no pas de convocar un referèndum l’any que ve, tal com deia textualment la proposta, sinó simplement de posar sobre la taula i sobretot a debat públic el tema de l’autodeterminació. Ja sabien que constitucionalment la proposta era inviable, i probablement per això mateix ho volien tirar endavant abans que s’aprovés la llei catalana de consultes populars. Perquè un cop aprovada ja no tindrem ni l’argument moral de plantejar-ho: no és que anéssim en contra d’unes lleis espanyoles, sinó en contra d’una llei catalana, impulsada per més inri per Esquerra.

Tweet

En aquests moments, les CUP estan en debat intern per saber si es presentaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns ja han expressat la seva voluntat de no fer-ho, tot i les pressions que reben i que continuaran rebent: d’aquestes pressions, algunes són ben intencionades perquè creuen que haurien de fer el salt cap al parlamentarisme, i d’altres com un dard enverinat per a provocar-ne una crisi interna o simplement per a restar vots a altres formacions independentistes. Per al país seria bo que hi hagués al Parlament una altra força independentista, però el debat es centra bàsicament en veure si hi ha possibilitats reals d’obtenir aquesta representació parlamentària. [@more@] 

L’altra alternativa que s’albira és la de la candidatura de Joan Carretero, a la qual difícilment donarien suport les CUP; encara que, com ha passat amb Iniciativa Internacionalista a les europees, podria acabar essent el refugi de molts votants que tenen clar que no apostaran per Esquerra però tampoc per la marginalitat d’algun altre grup radical. Res a dir, doncs, sobre la possibilitat que una segona formació independentista al Parlament vingués de la mà de Carretero. La dinàmica d’Esquerra, en qualsevol dels horitzons possibles, sembla que passa per optar a mantenir-se com a opció de Govern, ja sigui de la mà dels uns o dels altres, i amb més o menys força en funció de la configuració numèrica del Parlament. Per tant, sembla que queda un espai lliure per a una opció independentista desacomplexada i conseqüent. En qualsevol de les versions, benvinguda sigui una nova força independentista, que entre altres coses esperonaria ERC. 

Una altra cosa és el plantejament de l’alternativa, el llenguatge que s’hi pot emprar, i per tant les expectatives que es poden generar. Les argumentacions aïrades i viscerals que qualifiquen molt alegrement de traïdors els qui segueixen una altra estratègia, els vaticinis catastrofistes dels qui preveuen un esfondrament definitiu d’Esquerra, o els qui proclamen que un nou independentisme al marge d’ERC pot assumir les aspiracions sobiranistes de la societat catalana, podrien portar-nos a un estrepitós fracàs. Si desqualifiquem la via d’ERC i presentem com a alternativa i esperança del sobiranisme a Catalunya aquesta nova candidatura, i després resulta que, en el millor dels casos, aconsegueix dos o tres diputats, hauríem fet un molt mal negoci. Aquests dos o tres diputats, com a complement, contrapès, o esperonament del que pugui obtenir Esquerra poden ser presentats com un gran èxit, i ser molt útils per a la dinàmica política del país; però com a alternativa, no.

Tweet

Una anècdota irrellevant, el desmentiment que va haver de fer Victor Tarradellas, de CDC, impulsor de la Plataforma per la Sobirania o del Bloc Gran del Sobiranisme, pel fet d’haver signat un manifest en què donava suport a la presentació de les CUP en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, em fa pensar en l’absurda visió exclusivista que tenim dels partits polítics. Algú es devia escandalitzar que una persona militant reconeguda de CDC signés a favor de la presentació d’una altra candidatura, la CUP, amb la qual en tot cas hauria de competir en la cursa electoral. I la suposada anomalia no es justificava pel fet que recolzant les CUP es potencia una competència directa a Esquerra més que no a CiU, sinó per la simple raó d’una pretesa incompatibilitat. Com deia aquell: o estàs amb mi o estàs contra mi. [@more@] 

Doncs, no. Aquesta visió és la que provoca anàlisis esbiaixades de la realitat. Pel fet de ser militant (quina paraula més horrorosa!) d’un partit, sembla que no es pugui parlar, lloar o donar suport als encerts dels altres. I si, a més, al si de cada partit hi ha una actitud recelosa, per no dir hostil, a tot el que sigui autocrítica, ja tenim les bases per al sectarisme cec que ens impedeix de veure amb un mínim d’objectivitat el panorama global del país. Quan hi ha unes eleccions no em preocupa tant, i per suposat que no només, el resultat del meu partit sinó el del conjunt de les forces polítiques. Per entendre’ns, no em preocuparia tant una nova davallada d’Esquerra, si aquesta fos compensada per l’aparició d’altres forces de caràcter independentista, com les CUP o la possible candidatura de Carretero. Però a les direccions dels partits sovint els interessa més inculcar aquesta visió exclusivista, confonent l’inevitable espot publicitari (som els millors, els únics que…) amb la realitat que és molt més plural i diversa, i sobretot molt menys compartimentada. Qualsevol militant independentista hauria de voler que creixin i esdevinguin hegemòniques les forces sobiranistes en el seu conjunt, molt més que una victòria aïllada del seu partit en concret. 

Altra cosa són, està clar, els interessos dels qui entenen els partits com a simples plataformes o escales per a accedir a càrrecs ben remunerats. Aleshores sí que s’entén que l’únic que interessa és que el partit a través del qual hom vol fer carrera assoleixi el màxim de poder, prescindint del que faci la resta; o pitjor encara, en detriment dels màxims competidors que probablement haurien de ser els aliats indispensables per a fer avançar el país cap a la seva sobirania.

Sincerament, no sé de què s’havia de disculpar ni què havia de desmentir el Víctor Tarradellas, pel fet que essent militant d’un partit celebri l’aparició d’una altra força política.

Tweet

En un país democràtic no es posen mai traves per a la revisió dels resultats electorals, bàsicament per dues raons: primera perquè la revisió forma part del mateix principi democràtic de tota contesa electoral, i segona perquè el marge d’error acostuma a ser tan petit com insignificant. Per això, en els països democràtics les formacions polítiques no acostumen a qüestionar els resultats ni, per tant, a demanar-ne un nou recompte a no ser que un nombre molt reduït de vots pugui alterar el resultat. Aleshores, els impugnants esperen i esgoten la possibilitat que el petit marge d’error pugui fer decantar la balança a favor seu. Res a veure, doncs, amb el que ha passat a l’Estat espanyol en les darreres eleccions europees. [@more@] 

Confesso que, inicialment, no donava crèdit a les primeres reclamacions d’Iniciativa Internacionalista. Per mi, la tupinada havia estat tot el procés polític previ a què havia estat sotmesa la coalició basca: des de la prevaricadora il·legalització inicial per part del Suprem amb l’objectiu estrictament polític d’evitar la seva presència a les eleccions, a la seva marginació dels espais públics, passant per les nombroses irregularitats detectades el dia de les eleccions amb moltes meses on no hi havia paperetes d’Iniciativa Internacionalista. Al poble de Moratalaz, per exemple, la policia va desallotjar del col·legi electoral uns ciutadans que reclamaven que no podien votar perquè no hi havia paperetes de la coalició abertzale. I malgrat tot, els resultats d’Iniciativa internacionalista van ser prou remarcables: van recuperar vots al País Basc en relació a anteriors eleccions, encara que lluny dels resultats obtinguts abans d’iniciar-se la persecució política contra el món abertzale; de fet, al País Basc van superar clarament en nombre de vots als obtinguts per Aralar i EA, i es van posar al mateix nivell que el Partit Popular.  

El recompte dels vots, en qualsevol país democràtic, pot detectar errors però que seran estadísticament irrellevants; entre altres coses perquè els errors, quan són errors, tant es poden haver produït en un sentit com en un altre. La reclamació d’Iniciativa Internacionalista, per tant, em semblava més un gest testimonial, ben legítim per cert. Però de seguida es va veure que la tupinada no havia estat només una acció prèvia a les eleccions, perquè les Juntes electorals actuaven coordinadament per dificultar o impedir, de manera absolutament il·legal, la presència en el recompte d’apoderats i representants de la coalició reclamant, quan no es posaven les mateixes traves per als delegats de les altres formacions polítiques. La mateixa Junta electoral central, en el moment de fer la proclamació definitiva dels resultats, ja admetia que Iniciativa Internacionalista havia tret al País Basc 1.680 vots més dels anunciats inicialment, cosa que posava la coalició abertzale clarament per davant del PP. Una diferència increïble, des del punt de vista estadístic, que no és atribuïble a l’atzar. I a partir d’aquí han començat a sortir, arreu de l’Estat, anècdotes i fets concrets que evidencien que de cap de les maneres es poden atribuir a errors involuntaris ni a accions o negligències puntuals: des del creixement insospitat del vot nul, que les Juntes electorals es neguen a revisar, al creixement també inaudit d’alguna formació política pràcticament desconeguda. Però també casos concrets com el del poble d’Amezketa, feu tradicional de l’esquerra abertzale, on segons l’escrutini oficial no hi havia cap vot per a Iniciativa Internacionalista i en canvi hauria guanyat per una clara majoria absoluta un partit sense cap implantació allà com és el POSI.  

Només considerant les rectificacions i les reclamacions admeses oficialment per les Juntes electorals ja es podria parlar de tupinada. En qualsevol país democràtic, només tenint en compte aquestes rectificacions oficials, ja s’hauria obert una investigació perquè aquí hi ha hagut accions delictives, amb voluntat expressa d’alterar el resultat electoral, i per tant en cap cas atribuïbles a errors involuntaris. Però, el que seria normal en un país democràtic, no té perquè ser-ho a l’Estat espanyol.

Tweet

Em disposava a escriure un comentari crític amb el corrent crític d’Esquerra, l’Esquerra Independentista, quan m’adono que els mitjans de comunicació insisteixen en la intoxicació informativa; o, en el millor dels casos, en la simplificació interessada que contribueix a generalitzar la idea que això de la política és un simple joc d’interessos i d’ambicions personals. En aquests moments Esquerra Independentista està preparant per al proper dia 20 una assemblea en la qual s’hauria de debatre i aprovar la ponència Torna l’independentisme, torna Esquerra Republicana‘, amb l’objectiu de propiciar un gir estratègic al Partit. I, com deia, alguns mitjans ho han simplificat posant com a titulars que EI simplement vol que ERC es comprometi a no reeditar el tripartit. Aquesta ha de ser la conseqüència de l’anàlisi política, certament, però no la fita per si mateixa que podria donar per suposat que s’inclinen pel pacte amb CiU. 

[@more@] 

A risc de ser titllat de crític amb tothom, fins i tot amb els crítics, en aquest bloc no he deixat d’expressar també els meus desacord amb aspectes concrets dels diferents corrents d’ERC: ho vaig fer en més d’una ocasió amb el Reagrupament de Joan Carretero, i ho he fet també amb algun plantejament d’Esquerra Independentista. Sóc militant d’ERC en la mesura que crec que, avui per avui, amb tots els seus errors i mancances, continua essent l’eina més útil (no l’única) per fer avançar el país cap a la sobirania; i dins d’ERC, tot i no ser-ne afiliat, i també malgrat algunes discrepàncies, cada vegada més em sento proper a les tesis d’Esquerra Independentista. I la lectura de la seva ponència “Torna l’Esquerra Independentista, torna Esquerra Republicana”, més enllà dels titulars, em referma que l’anàlisi d’aquest corrent és molt més seriosa i coherent que la de l’actual direcció.  

Ens cal una nova ERC capaç de liderar el moviment sobiranista del país, que no creï constants desafeccions al seu entorn, amb un full de ruta clar com no hem tingut fins ara, i sobretot amb una visió global de país que hauria de propiciar una entesa amb tots els sectors de la societat catalana interessats en avançar cap a la plena sobirania nacional. Per la Independència, som-hi!.

Tweet

Ja tenim una nova data límit per a tancar el tema del finançament, el 15 de juliol. N’han donades tantes, incomplertes totes, que una més no té cap mena de valor ni de sentit. Però aquesta vegada diuen que va de veres, més que res perquè el cansament i el fastig que de fa temps afecta la ciutadania també deu haver arribat als mateixos protagonistes d’aquesta història. El problema rau en què aquesta és una negociació on només una part té cartes per jugar, i per tant el desenllaç difícilment ens podrà ser favorable. Si el 15 de juliol no s’ha arribat a un acord, és a dir la Generalitat no s’ha doblegat als interessos de Madrid, es tancarà el procés negociador i tot continuarà com fins ara. I, aleshores, què?  [@more@] 

Si no hagués estat per la tossuderia d’ERC fa temps que ja s’hauria signat un mal acord; a finals de desembre els socialistes catalans ja havien donat el seu vist-i-plau a la proposta espanyola. La por a perdre el Govern de la Generalitat ha fet que els socialistes hagin allargat el procés negociador, però posant com a premissa que el seu suport a Zapatero és inalterable. Saben que el President espanyol sacrificaria el Govern de la Generalitat, i els seus companys de partit a Catalunya, abans que trair les seves conviccions de nacionalista espanyol. És més, coincidint en això plenament amb el PP, abans es faria l’harakiri donant pas a una alternança de poder també a Espanya. Un acord excessivament favorable a Catalunya, que se cenyís per exemple al que marca l’Estatut, podria ser més perjudicial per a Zapatero, electoralment parlant, que si deixa en suspens les negociacions. Els socialistes catalans els tindrà sempre al seu costat, faci el que faci, i d’això se’n val. Per tant, el qui no té armes per jugar és la part catalana. 

Republicans i convergents ja tenen assumit que el 15 de juliol ha de ser de “caixa o faixa”. I fins i tot anuncien que un no acord hauria de tenir conseqüències. Però aquestes coses no s’improvisen, i l’erràtica política d’Esquerra fent la gara-gara als socialistes i mantenint una actitud de permanent hostilitat amb qui hauria de ser el seu aliat natural, farà que l’endemà del 15 de juliol no passi res. Igual com en la prevista sentència del Constitucional, que el PSOE podria aprofitar l’ocasió per a treure definitivament a la llum, hi haurà un picada de peus, declaracions i fins i tot la convocatòria d’una manifestació, però poca cosa més. La reiterada negativa de republicans i convergents a adoptar una posició de país en les qüestions essencials ens deixa orfes de lideratge i desarmats davant les agressions que continuarem patint, sense capacitat de resposta. Zapatero ho sap i se’n val.   

Tweet

Els catalans ja hi estem avesats a acudir o recolzar propostes de tota mena, de caire nacionalista, que tenen la sana i lloable intenció de treure el país de l’atzucac o del cul de sac on es troba. Avui, a dos quarts de vuit del vespre, el grup Acte de Sobirania ha convocat una concentració a la plaça de Sant Jaume per reclamar als nostres representants polítics que tinguin la valentia de fer al Parlament de Catalunya un “acte de sobirania”. De fet, l’acció d’avui davant el Palau de la Generalitat s’ha de complementar amb la que està prevista per al dia 27 davant del Parlament de Catalunya. Som-hi, doncs. [@more@] 

Dit això, i subscrivint el contingut general del manifest de la convocatòria , em sobrevenen de nou els dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes accions. O millor dit, de la correspondència entre el to i la magnificència de la convocatòria, i per tant de les expectatives creades, amb l’abast real que tindrà l’acció. Em semblen molt bé, subscric i recolzo, manifestos, concentracions i manifestacions com aquestes, perquè totes fan la seva aportació per a despertar la consciència nacional i per a propiciar el clima adient per fer noves passes cap a la sobirania. Però jo n’hauria rebaixat el to. Parlem d’una “crida al poble de Catalunya” a manifestar-se, “d’emplaçar la classe política a fer un Acte de Sobirania”, als quals demanem “si comparteixen o no amb nosaltres” aquest projecte. Hom pot pensar que tenim una classe política, que viu d’esquena a la ciutadania, i una societat civil que ja ha dit prou i els repta a fer una passa definitiva, a fer l’Acte de Sobirania que ha de portar Catalunya a la independència. El mateix llenguatge i les mateixes pretensions de donar a aquesta mena d’actes la solemnitat i el caire d’un repte a cara o creu (o estàs amb mi o estàs contra mi), poden esdevenir una arma de doble tall, si després la mobilització no arriba, o es queda a mig camí, o no som capaços de traduir aquesta revolta ciutadana en suport a les urnes.  

Em sembla molt bé fer una crida als nostres representants polítics perquè siguin valents i treballin per fer un Acte de Sobirania al Parlament. Però hem de ser conscients del país que tenim, que al País Valencià el PP incrementa la seva majoria absoluta malgrat tots els escàndols de corrupció que els envolta, que electoralment Esquerra no aixeca el cap, però tampoc ho fa cap dels grups alternatius que s’hi presenten i que podrien recollir el descontentament de molts independentistes, que els socialistes es mantenen com a primera força i els únics que han experimentat una recuperació han estat els convergents… Cridem avui a la Plaça de Sant Jaume, i el dia 27 davant del Parlament de Catalunya, però sense la pretensió d’erigir-nos en la representació del poble de Catalunya que clama als seus polítics, no fos cas que els crits de la plaça no arribessin al despatx del primer pis del Palau.

Tweet

La Junta d’Andalusia acaba d’aprovar un projecte de Llei per a garantir el dret a una mort digna, el dret de tota persona a afrontar el procés de la mort lliurement i amb dignitat. Els impulsors de la Llei parlen de regular drets i deures, de donar garanties als malalts però també seguretat jurídica a l’hora d’actuar els professionals sanitaris. I a casa nostra ja hi ha qui s’ha avançat a dir que tampoc calia una llei tan específica com l’andalusa, quan d’alguna manera la legislació actual ja preveu aquest principi d’una mort digna. I tindrien tota la raó si no fos perquè aquest principi és vulnerat de forma sistemàtica i generalitzada als nostres hospitals.  [@more@] 

Sempre s’havia dit que la sanitat catalana era capdavantera en molts aspectes, en l’àmbit espanyol però també en l’europeu. I ho deu continuar essent en determinats aspectes de recerca o d’innovacions tecnològiques: sovint centres i especialistes catalans apareixen als mitjans de comunicació com a protagonistes d’estudis, descobertes o projectes espectaculars. Però l’assistència sanitària per a la majoria de la població ha caigut en picat. Es parla de massificació i de manca de recursos; però també s’hauria de parlar de les males pràctiques generalitzades com les que la llei andalusa intenta pal·liar, com a mínim, en un aspecte concret. Som capaços d’aplicar les tècniques més avançades i sorprenents, però sovint s’oblida la persona, el malalt. Hi ha massa especialistes disposats a tot per a recuperar el batec cardíac, la funcionalitat d’un ronyó o l’estabilització d’un tumor, sense tenir en compte que allà hi ha una persona, que en molts casos espera ser guarida, però que en molts altres el que no vol és allargar una inútil agonia i un patiment sense cap objectiu. Sovint, només amb l’objectiu d’assolir unes estadístiques o satisfer una obstinació professional sense solta ni volta. En contra de tots els principis ètics, i fins i tot en contra de la voluntat expressada pel malalt i per la família, en situacions irreversibles, es practica de forma generalitzada un acarnissament terapèutic insostenible. 

En el rerefons, hi ha una errònia concepció de la mort com un fracàs de la medicina, que absurdament s’intenta retardar a qualsevol preu, en lloc d’entendre-la com un procés natural del final d’una vida. I amb la mateixa dignitat que reclamem poder viure, també hem de reclamar poder-hi morir, sense ser víctimes d’un intervencionisme fora mida que no fa sinó allargar el sofriment i impedir una mort serena, tranquil·la, i amb normalitat. És cert que una llei com l’andalusa de drets i garanties de la dignitat de les persones en el procés de la mort no hauria de ser necessària, perquè aquests drets i aquestes garanties haurien de donar-se per sobreenteses en l’actual legislació. Però la realitat, la pràctica que qui més qui menys ha viscut personalment als nostres centres hospitalaris, ens diu el contrari. Farien bé els responsables de la sanitat catalana de prendre’n bona nota.  

Tweet

Tal com era de preveure, tothom intenta interpretar els resultats electorals segons les seves conveniències, cosa que seria normal com a disculpa de cara a la galeria, però que no ho és quan el cofoisme es manté també de portes endins. El sistema parlamentari, tant en l’àmbit espanyol com en el català, es manté relativament estable: l’oscil·lació d’un dos o un tres per cent, que pot fer decantar la balança a favor del PP o a favor del PSOE es ven com un gir espectacular de la societat espanyola cap a la dreta o cap a l’esquerra; igualment a Catalunya els partits del govern sumen ben just el 50% dels vots, amb pèrdua de suport electoral per a cadascun d’ells. [@more@] 

Des d’una perspectiva dels grans partits espanyols o catalans, dels qui tenen com a principal motivació arribar al poder i gaudir-ne tant de temps com sigui possible, encara que sigui per a fer polítiques molt similars a la dels seus adversaris, el sistema ja els funciona. Per lògica democràtica, cada dues o tres legislatures es produeix una alternança en el poder, i els efectes del canvi són molt més simbòlics que reals. Circumstàncies internacionals ens han arrossegat a la crisi, exactament igual com s’hauria esdevingut si hagués governat el Partit Popular; i probablement en sortirem quan la conjuntura internacional sigui favorable, tant si s’escau que hi ha un govern socialista com un de popular. Ells en són conscients. No tenen cap pretensió de capgirar res, sinó simplement d’anar administrant i sortint del pas, amb el cul aferrat a les cadires, això sí; trauran tot el profit que puguin mentre siguin al poder, conscients que un dia o altre els vindrà el relleu, i esperar el seu torn una temporada.  

Però aquesta no és, o no hauria de ser, la perspectiva independentista, i per tant d’ERC que sí que es proposa donar un tomb radical a la situació creant un Estat propi. Només cal repassar els acords i les perspectives sorgides de la darrera Conferència Nacional del 2007 i del darrer Congrés d’Esquerra, en què es parlava de fer un salt definitiu cap a la sobirania, amb data del 2014 inclosa. Això implicava, i així s’especificava en els documents oficials del partit, que havíem d’arribar a ser la força hegemònica de l’esquerra assumint el lideratge del sobiranisme a Catalunya. I des de llavors ençà, a cada resultat electoral rebem una nova clatellada que des de la direcció s’interpreta com un anar resistint, perquè també podria haver anat pitjor. Igual com els grans partits perfectament apoltronats en el poder, o en la seva avantsala esperant el relleu, nosaltres ens hem apoltronat en aquest confortable estatuts de germà petit que pot anar sucant també si sap escollir l’aliat oportú per a ser present a les esferes de poder. Però, dels grans projectes, de les grans perspectives, de les grans ambicions nacionals (de tot allò que diem en els nostres documents interns), res de res. Les frases més sentides entre els dirigents d’Esquerra són: hem resistit força bé, hem mantingut el mig escó que teníem (recordem que l’hem de compartir amb gallecs i bascos), segons com ens ho mirem tampoc hem baixat tant, i, segons com, fins i tot podem parlar d’un lleuger repunt...  

Hem salvat els mobles, és cert. Però no crec que sigui això el que els sobiranistes d’aquest país esperen de nosaltres.

Tweet

Suposo que s’ha de donar per inútil la pretensió que els partits polítics facin una lectura objectiva dels resultats electorals, almenys de cara a la galeria. Com sempre, tothom ha guanyat, tothom troba alguna forma de mirar-se els resultats en positiu. Això no tindria cap mena de problema si un cop tancats els micròfons i reunits en privat els dirigents fessin de veritat la lectura que correspon als resultats. Però, no. Els polítics estan tan avesats a mentir que no solament arriben a mentir-se a sí mateixos, sinó que ells són els únics que es creuen les pròpies mentides. [@more@] 

La participació és una primera dada de la gran farsa que ens han volgut vendre: Europa encara queda lluny, sense unes institucions veritablement democràtiques, i amb un poder mediatitzat pels Estats. Si el President Montilla apel·lava a la participació en nom de la tradició europeista de Catalunya, ara hauria de d’admetre que els catalans som els més euro escèptics; almenys amb aquesta Europa. És la mateixa cançó que repeteixen els polítics en cada contesa electoral: hauríem d’acostar la política a la ciutadania. Però immediatament, insisteixen a fer exactament el contrari. 

En temps de crisi, guanya la dreta; i l’extrema dreta. Això no és cap novetat. Probablement el PP imaginava una victòria més àmplia, però ha ensopegat a Catalunya on ha estat CiU qui ha recollit el càstig a la coalició governant, i a Euskadi on ha tret poc més que la gaire bé clandestina Iniciativa Internacionalista. I en canvi ha pujat allà on havia estat esquitxat per casos de corrupció: al País Valencià i a Madrid, per exemple. I és que la moral de la dreta ja les té aquestes coses. També a Itàlia, els escàndols del Berlusconi i la burla de llista que presentava, farcida de models, li han servit per tornar a guanyar. Per la seva banda, l’aposta de Ciutadans per l’extrema dreta, la que ha pujat arreu d’Europa, aquí li ha resultat desastrosa: la meitat de vots que el Partit antitaurí, per exemple. 

CiU és l’únic partit que pot afirmar que ha pujar en percentatge i nombre absolut de vots. Mentre que Esquerra ha continuat en la seva línia descendent, malgrat haver presentat un candidatura prou sòlida i atractiva. Però els seus dirigents poden fer l’estruç i, si en lloc de comparar aquests resultats amb els de les anteriors europees que indicarien una nova davallada, els comparen amb els de les darreres eleccions espanyoles, fins i tot poden sortir cofois dient que ja han iniciat la remuntada. Qui no es conforma és perquè no vol.   

Tweet