Bloc de notes de Josep Romeu

Ho advertia la setmana passada. Les mobilitzacions de les comunitats indígenes del Perú estaven topant amb dos grans esculls: la intransigència d’un Govern que no entén perquè ha de tenir en compte els pobles indígenes, si no els hi ha tingut mai, i la complicitat de la comunitat internacional i els seus mitjans de comunicació que han amagat el conflicte fins allà on han pogut. Fins que ha esclatat la violència. Dos esculls posats al servei de les grans companyies que veuen en la selva amazònica unes enormes possibilitats de negoci; subornant els dirigents locals i governs corruptes poden tenir carta blanca per a explotar unes terres verges, dels beneficis de les quals no en veurà res la població peruana: ni la de les ciutats ni la de les comunitats indígenes propietàries de les terres.  [@more@]Les comunitats indígenes s’havien mobilitzat reclamant el dret a la vida, el dret a continuar vivint en les seves terres ancestrals. Ja no és que demanessin que l’Estat els tingués en compte com a ciutadans i, per tant, com a peruans que havien de tenir el mateix dret que els altres a l’educació, a la sanitat o als serveis bàsics; simplement reclamaven el dret a viure a les seves terres. Però els nadius són els “sense papers” al seu propi territori. Els governants de dretes que es presenten com a valedors del dret a la propietat privada, els neguen aquest dret al·legant que no tenen títols de propietat de la terra, i per tant els volen socialitzar la selva per a privatitzar-la tot seguit en benefici d’unes empreses concretes. Obliden que no és només que els indígenes es considerin propietaris de les terres perquè hi han viscut sempre, sinó que sovint senten que són ells els qui pertanyen a la terra.  Han estat setmanes de mobilitzacions pacífiques defensant el dret més elemental, el dret a la vida. Aquests dies, a les Nacions Unides s’havia celebrat el Fòrum Permanent dels pobles indígenes, que no havia merescut el mínim interès per part dels mitjans de comunicació. Ningú els ha fet cas. Fins que el Govern, segur de poder actuar amb total impunitat i complicitat de la comunitat internacional hi ha enviat l’exèrcit i les forces del seu ordre. La massacre està servida. Els morts es compten per desenes o per centenars, però la informació ens arribarà mediatitzada i d’acord amb els interessos governamentals i dels qui esperen treure’n sucosos beneficis.  

Tweet

El tema del reconeixement de les seleccions esportives catalanes és tot un calvari. És cert que en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços, amb reconeixements internacionals en alguns esports, però cal admetre que es tracta o bé d’esports molt minoritaris (karate, futbol sala,…) o gairebé testimonials (pitch&putt, korfball, raquetbol, icestock, twirling, bitlles…) o esports que tenen més d’una versió o federació internacional (futbol australià, rugby lliga) o reconeixements parcials com és el cas de l’hoquei. En definitiva, es tracta de reconeixements que s’han produït perquè a nivell espanyol tampoc han despertat l’interès necessari per endegar la seva poderosa maquinària per a impedir-ho. [@more@] 

Un cas específic és el de l’hoquei. Hi va haver un primer reconeixement que va permetre fins i tot participar en un campionat del Món B, i guanyar-lo amb certa facilitat, però tot seguit les pressions polítiques espanyoles van fer que la Federació Internacional es fes enrere. Però llavors va venir un reconeixement parcial per part de la Confederació Sud-americana de patinatge, que ens va permetre participar en dues Copes d’Amèrica, cosa que no deixava de ser un xic estrambòtic. Però ara també els espanyols han posat en marxa la maquinària política per tal que aquesta Confederació Sud-americana deixi sense efecte el reconeixement de la selecció catalana. I si s’ho proposen, de ben segur que se’n sortiran. 

Ser present al món no depèn del potencial de país, ja sigui humà, econòmic o esportiu, ni depèn de la legitimitat que algú pugui esgrimir, sinó simplement de disposar d’un Estat. No es tracta, doncs, que ens neguin el dret a disposar d’una selecció esportiva pròpia, sinó que ens neguen el dret a existir. O almenys a existir com a catalans. I és el resultat d’aquesta no existència, que tampoc ens permet disposar de seleccions esportives. Podem pretendre fer passar el clau per la cabota, però una i altra vegada ens trobarem frustrats perquè la poderosa maquinària dels Estats s’imposa sempre a tota lògica, i a tota altra legalitat. La legalitat, les armes, i el poder el tenen ells. La nostra és una lluita contra titans.

Tweet

Som a la recta final de la campanya electoral. Molts analistes diuen que ha estat una campanya avorrida, feta amb molt poc convenciment, amb desgana. Probablement, la majoria de la població l’haurà percebuda com de les menys convincents. Només mirant els caps de llista, hom ja s’adona del poc interès que tenen aquestes eleccions per als partits politics: Polítics de segons fila, retirats de la política espanyola o, en el millor dels casos, independents amb un perfil més o menys amable. Els eslògans i les frases clau de la campanya resulten tan inversemblants que difícilment poden engrescar l’electorat. Potser ja és el que es pretenia. [@more@] 

La llei electoral està feta a la mida dels partits espanyols. A ells els convenia una llista única, cosa que no passa a molts altres països europeus, però a la vegada tenien vergonya de presentar-la unitàriament a tot l’estat. De manera que la llei imposa una llista única, però amb la possibilitat d’amagar la veritable llista i simular que n’hi ha una de pròpia a cada comunitat. Així, els socialistes ens presenten la Maria Badia com a Cap de llista, quan en realitat la catalana està per sota del López Aguilar i de la inefable Magdalena Àlvarez. I el mateix li passa al Vidal Quadras o al Raül Romeva, amb el risc aquest darrer de quedar fora del Parlament europeu perquè la seva llista és possible que en tregui només un. Les candidatures de CiU i d’ERC sí que tenen el seu cap de files en el número u de la llista, perquè cadascun és el partit majoritari de la seva coalició, però també amaguen que segons com vagin els resultats, aquests partits poden haver de cedir l’escó a un altre partit a la meitat de la legislatura.  

Per més que ens diguin que un 70% de les lleis que s’apliquen a Catalunya són derivades de decisions preses al Parlament europeu, tothom sap que les grans decisions les continuen prenent els Estats. Per tant, tan poc creïbles són els eslògans que ens parlen de resoldre la crisi al Parlament europeu, com els que ens adverteixen del perill que guanyi una o altra tendència al conjunt d’Europa, o els que pretenen dir-nos que amb una mínima representació allà es defensaran els interessos de Catalunya. Tothom sap que la lectura que es farà dels resultats serà estrictament en clau interna. Els populars, possibles vencedors a nivell espanyol, ho presentaran com una derrota de Zapatero, exactament el mateix que farien els socialistes encara que a l’inrevés; CiU farà valer els seus resultats, si són positius, per preparar el retorn al Govern de la Generalitat, mentre que ERC, també si li són favorables, els farà servir per a reforçar la seva posició al sí del tripartit i per demostrar que ha tocat fons en la seva davallada de les darreres conteses electorals. 

Dubto que hi hagi gaire electors que dipositin el seu vot pensant en el que podran fer els seus representants a Europa. Més aviat, els que vagin a votar, ho faran per continuar donant suport al seu partit en clau interna. I els qui sempre parlen de la necessitat de castigar la classe política en general, ara, a més d’abstenir-se, tenen l’opció de votat Iniciativa Internacionalista.     

Tweet

Cada vegada que es produeix una escissió al sí dels moviments sobiranistes (recordem que també la Plataforma pel Dret a decidir es va partir per la meitat), podem caure en la temptació o bé de magnificar les diferències ideològiques o estratègiques per a justificar el trencament de la unitat d’acció, o bé de reduir el conflicte a interessos i ambicions personals tant dels qui es blinden en l’aparell oficialista com dels qui opten per escindir-se. Segur que ambdós factors poden ajudar a entendre el perquè de cadascun dels fraccionaments que periòdicament pateixen els grups nacionalistes, però no ens aclareixen perquè això mateix no s’esdevé en els grans partits. [@more@] 

Podríem parlar, en primer lloc, d’un natural problema de creixement. Quan una idea o un projecte començar a madurar i a expandir-se, no sol ser perquè d’una forma homogènia hi hagi sectors de població que assumeixin aquella primera idea, monolítica, dels impulsors, sinó perquè des de perspectives diferents hi ha qui veu en aquesta opció la possibilitat de canalitzar-hi les seves aspiracions personals. La societat, que és plural, no deixa de ser-ho pel fet que un grup vagi ampliant les seves bases i els seus suports. Per tant, tot creixement implica forçosament una major diversitat interna; de manera que cal una major capacitat de gestió d’aquesta diversitat. Quan algú promou o celebra la sortida de determinats corrents d’un partit és perquè està expressant la seva incapacitat per a gestionar aquest creixement. Està clar que aquí també hi juguen els factors personals. Sovint, les persones que han estat capaces de donar un primer impuls a un moviment. no són les més adequades per a gestionar-ne després la seva consolidació. Aleshores, les classes dirigents es creen una trama de protecció interna que impedeix l’aparició de nous dirigents que podrien fer-los el relleu; o bé els foragita.     

Qualsevol moviment minoritari, sense la necessitat imperiosa de tocar de peus a terra, acostuma a crear unes grans expectatives que lògicament després es veuen frustrades. Si ja els grans partits, quan assoleixen el poder, solen decebre els seus seguidors perquè a l’hora de la veritat resulta molt més difícil d’aplicar el que es predicava des de l’oposició o en les campanyes electorals, amb molta més cruesa s’esdevé amb els grups petits. Primera perquè els reiterats fracassos, també electorals, propicien que l’oposició interna adjudiqui als seus dirigents la responsabilitat del fracàs, encara que l’alternativa hauria topat amb els mateixos esculls. I segona perquè quan aquest mateix grup ha pogut participar en alguna de les esferes de poder, sense la capacitat per a executar el seu programa, la decepció és doble. I, aleshores, és molt fàcil que en lloc d’analitzar la realitat de la situació, que equival a admetre les pròpies limitacions, apareguin visions messiàniques que opten per reiniciar el procés de cap i de nou, sense tenir en compte que hauran de recórrer el mateix camí dels qui els han precedit i tant han blasmat, i que tornaran a caure en els mateixos paranys si pretenen adjudicar les responsabilitats només a les persones i no als errors d’anàlisi.  

Entenc que un primer pas per a prevenir o vacunar-nos de la malaltia del secessionisme o escissionisme intern seria reconèixer les pròpies limitacions, evitar les anàlisis lleugeres i els triomfalismes excessius quan aquestes limitacions no han fet sinó posar-nos davant de la crua realitat, i com s’acostuma a fer en algunes teràpies grupals reconèixer obertament que estem malalts.

Tweet

El mateix dia que Joan Carretero presentava en societat la nova associació Rcat, encara no partit polític, al País Basc es materialitzava l’escisió d’Eusko Alkartasuna. No dubto que hi ha matisos, o si voleu discrepàncies serioses, entre els sectors oficialistes i els sectors escindits, però no pas menys que les que hi ha al si del propi grup escindit i al si del propi sector oficialista. Unes diferències internes que es fan més grans encara amb les incorporacions que acostuma haver-hi en aquestes circumstàncies; en el cas català, el Partit Republicà de l’Agustí Soler que es dissoldrà per incorporar-se al projecte de Carretero. Els independentistes ens ho hauríem de fer mirar: caldria analitzar el perquè d’aquesta tendència tan fàcil a la desintegració, i a la creació de grupuscles, que ens debiliten constantment. [@more@] 

Encara que sigui la meva opció personal, no em serveix de gran cosa defensar que avui per avui la millor opció continua essent mantenir-se al si d’ERC, i carregar les culpes als escindits. Entre altres coses perquè és evident que en el cas d’ERC l’escissió va ser propiciada i afavorida, i per alguns fins i tot aplaudida, per la pròpia direcció. Ens caldria una anàlisi més aprofundida i seriosa, on no es tractés de justificar perquè alguns, en un determinat moment, creuen que el millor que poden fer és crear un nou grup, ni perquè determinades direccions consideren, sense cap actitud autocrítica, que la seva és l’única estratègia possible. Si de veritat ens creiem el discurs que per assolir la independència ens cal una majoria social favorable, hem d’entendre que inevitablement aquesta majoria social haurà de comptar amb una diversitat de matisos, d’estratègies i de posicionaments ideològics molt més àmplia que la que representen els dos sectors escindits. Se suposa que quan ERC parla de liderar un moviment social cap a la independència, ha de comptar que en aquest moviment hi haurà d’haver un ampli sector avui representat per CiU, que per la seva banda té la mateixa aspiració de lideratge que els republicans, així com hi haurà d’haver els sectors que representa el propi Carretero i la tira de grups i grupuscles que pul·lulen en el món de l’independentisme. Igualment, quan Carretero parlava ahir de l’objectiu d’aglutinar al Parlament de Catalunya 68 diputats disposats a fer una declaració unilateral d’independència, se suposa que deu comptar que la majoria d’aquests diputats seran els que pugui aportar CiU i ERC.  

Aleshores, si no hi ha ningú tan insensat ni estúpid com per creure que ell tot sol assolirà la independència, com s’explica aquesta tendència a l’escissionisme permanent, que d’altra banda rara vegada tenen els nacionalistes espanyols?. Hi pot haver raons de tipus personal, d’afanys desmesurats de protagonisme o d’aferrar-se a la cadira del poder, encara que sigui el pírric poder de liderar un partit; però també hi deu haver raons que caldria explicar des de la psicologia social (o potser hauríem de parlar de psiquiatria social) que valdria la pena escatir del tot. Perquè intueixo que un possible guariment de la malaltia hauria d’anar precedit del reconeixement que patim aquesta malaltia. En continuarem parlant.

Tweet

Sort que a Catalunya tenim un Govern catalanista i que hi ha bona sintonia amb el Govern de les Illes Balears; altrament, no sé com haurien acabat les emissions de TV3 a les Illes. Una incomprensible decisió de la CCMA, amb majoria dels partits del Govern, ha fet que els illencs deixin de rebre les emissions de TV3 que han estat substituïdes pel Canal Internacional d’aquesta mateixa cadena. L’Obra Cultural Balear ha qualificat d’inacceptable aquesta decisió que no fa sinó escindir encara més l’espai comunicatiu català. [@more@] 

Fa molt de temps que es parla de l’”espai comunicatiu català” com un element indispensable per a la cohesió dels països de parla catalana, però també com un element que faria molt més viables i competitius els mitjans de comunicació catalans. Tant al País Valencià com a les Illes s’havia aconseguit la recepció de TV3 gràcies a iniciatives privades, d’ACPV i d’OCB respectivament, que havien estat més o menys tolerades per l’administració. Motivacions estrictament partidistes i de croada contra la llengua catalana, van fer que jutges afins a les tesis dels populars comencessin a ordenar el tancament de repetidors, sabent vulneraven els drets dels ciutadans i que negligien la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. La solució més racional que beneficiava tant a Canal 9 del País Valencià com a TV3, era la reciprocitat d’aquestes emissions. Una mesura a la qual s’ha oposat el Partit Popular no només perquè va en contra del català i per tant de TV3, sinó perquè la seva lluita també és contra el valencià i, per tant, contra Canal 9. El PP ha evidenciat una clara hostilitat contra la reciprocitat de les emissions, però els socialistes tampoc han fet cap gest significatiu, tot i que era, i és, a les seves mans resoldre el tema.  

Fins aquí, encara podíem entendre que el principal obstacle per a fer efectiu l’espai comunicatiu català en l’àmbit de les televisions era l’actitud hostil del PP i la condescendència dels socialistes, inclòs el José Montilla que ho podia haver resolt quan era ministre d’Indústria. Però, com ja ha passat en altres àmbits, ara ja no és que els obstacles i les limitacions ens vinguin de fora, sinó que nosaltres mateixos hi estem posant impediments. La decisió de la CCMA suposa deixar de considerar les Illes com a país català, i donar-los el mateix tracte que es dóna als catalans residents a les Illes Britàniques o a les Seychelles, que també poden rebre el Canal Internacional de TV3. No és que fem com els crancs, caminant cap enrere, sinó que fem com els escorpins, clavant-nos l’agulló.

Tweet

Un altre cop tenim els Mossos d’Esquadra al punt de mira. Noves càrregues policials, aquesta vegada en motiu d’una celebració esportiva, amb resultat de manifestants ferits i denúncies contra la seva actuació. Però aquesta vegada ha estat diferent. A part del lamentable i desafortunat desenllaç per a alguna persona en concret, tothom ha percebut que l’actuació de la policia catalana no tenia res a veure amb la de setmanes enrere. I justament per això, perquè en aquesta ocasió tot i haver-hi conseqüències i danys personals més greus hom ha percebut una actitud general més adequada dels Mossos, ens referma l’opinió negativa tant de l’actitud del mateix cos contra els estudiants anti Bolonya com dels responsables polítics que pretenien justificar-los.  [@more@] 

Ahir parlava de la impunitat amb què les autoritats d’alguns països llatinoamericans, servint-se de les forces de seguretat de l’Estat, permeten i cometen tota mena de crims contra les comunitats indígenes per defensar interessos particulars d’empreses depredadores del territori. Allà ho poden fer perquè no hi ha mitjans de comunicació que ho certifiquin. Aquí, els ciutadans podem veure les imatges dels fets. I si bé és cert que hi poden haver incidents concrets no captats per les càmeres, sí que ens podem fer una idea global de com es desenvolupaven els fets. Malauradament, en qualsevol mena de concentració, sigui festiva o reivindicativa, hi apareixen elements que no tenen cap interès amb el que es celebra o es reivindica i que només aprofiten l’ocasió per al vandalisme desenfrenat i, si s’escau, el pillatge. Les forces de seguretat, en el nostre cas els Mossos, han de vetllar tant perquè els manifestants puguin exercir el seu dret com perquè no hi hagi actes de delinqüència que afectin el mobiliari urbà, vehicles particulars o establiments comercials.  

Es pot entendre que hi pugui haver alguna situació puntual compromesa, en què és difícil impedir actituds delictives quan aquestes s’estan produint enmig d’una gran concentració de gent. Però, hauria de prevaldre el principi que en cap cas es pot reprimir i castigar persones innocents amb l’excusa que entremig també se n’hi amaguen de culpables; o el principi que en cap cas el dany produït sigui superior al que suposadament es vol impedir. I la solució és de calaix. Val més no intervenir en determinats casos en què sigui impossible detenir els culpables sense agredir-ne d’innocents, però captant les imatges pertinents per tal d’identificar-los i detenir-los després. Però, resulta que sovint es fa a l’inrevés: es carrega contra la multitud, però després no hi ha detencions ni es porta davant la justícia els causants de les destrosses, perfectament identificats. Les imatges d’uns policies embogits apallissant a tort i a dret, fins i tot una noia caiguda a terra, són condemnables des de qualsevol punt de vista. Si hi ha alguna acusació concreta, per haver comès un delicte concret, se l’ha de detenir; i si no hi ha res contra aquella persona, no tenen cap justificació els cops de porra. 

Els sindicats policials es queixen amb raó. Se senten poc defensats pels seus superiors i pels responsables polítics. Amb la mateixa contundència que haurien de condemnar els Mossos que desprestigien el cos amb actuacions injustificables, haurien de defensar els qui actuen correctament. Probablement, no gosen fer ni una cosa ni l’altra perquè no estan tan segurs que hagin donat la formació adequada ni les ordres correctes als seus agents.  

Tweet

Des de fa unes setmanes, mesos, comunitats indígenes de la selva amazònica a la zona fronterera entre el Perú i Brasil estan mobilitzades en defensa de les seves terres i de les seves ancestrals formes de vida. La seva no és una lluita fàcil; des de la distància hom diria que és una lluita titànica, impossible. Durant dècades i segles han viscut oblidats i marginats de tothom. L’Estat tenia assumit que hi havia una part del territori que era improductiu, que només era els rerefons del país, la selva inabastable; per ells, pels indígenes, l’Estat no existia i es governaven per les seves pròpies lleis no escrites. Ara els ha arribat l’hora de l’extermini definitiu. [@more@] 

És cert que hi ha algunes convencions internacionals que reconeixen els drets de les comunitats indígenes, com també ho és que alguns països han reconegut legislativament aquests drets. Bolívia els ha incorporat recentment en el text constitucional, mentre que Brasil i Perú també tenen lleis específiques, però que no sempre compleixen. Reconèixer i respectar els drets d’unes comunitats que sobreviuen en zones inhòspites, improductives des de la perspectiva de l’Estat, és relativament fàcil. Però a països com al Perú, per exemple, la descoberta d’importants jaciments de petroli i d’altres minerals, la possibilitat de crear grans preses per a la producció d’energia elèctrica, o la concessió a empreses multinacionals per a transformar la selva en cultius extensius o simplement per a treure’n d’una tallada el recurs natural de la fusta, és una temptació excessiva. Compten amb l’escassa incidència mediàtica d’aquestes comunitats tant al propi país com en l’àmbit internacional: les seves protestes són silenciades pels mitjans de comunicació, i ningú mourà un dit pels crims comesos contra unes comunitats oficialment inexistents. L’Estat pot incomplir impunement les pròpies lleis, fent concessions a grans empreses que reporten importants beneficis, a costa de foragitar les comunitats indígenes de les seves terres que deixen de ser-ho tan bon punt hom hi descobreix quelcom per a fer-les rendibles. Les empreses saben que poden usurpar-los les propietats, de grat o per força, utilitzant sovint sicaris i grups armats propis que tenen el recolzament de les forces de seguretat de l’Estat.  

En l’àmbit intern del país, les comunitats indígenes que no tenen cap força per a argumentar que importants recursos naturals no poden ser aprofitats senzillament perquè allà hi són ells, amb les seves formes de vida tradicionals. L’Estat ho té fàcil per a argumentar que l’interès general del país ha de prevaler per damunt del d’unes insignificants comunitats que ni tan sols tenen papers per a demostrar la seva existència, i molt menys les seves propietats. Internacionalment, els Estats saben que poden treure també importants beneficis per a les seves empreses, recolzant les polítiques neocolonitzadores del govern peruà.   

Si aquí es poden menystenir tan fàcilment els drets de les poblacions rurals, es pot negligir amb tota impunitat el respecte pel medi ambient, i també s’incompleixen les normatives europees sobre preservació del territori, com hem vist al País Valencià, és fàcil d’imaginar que allà les comunitats indígenes no és que s’hagin d’enfrontar a governs corruptes i a empreses multinacionals sense escrúpols, és que s’enfronten al món sencer. I els mitjans de comunicació callen, naturalment.   

Tweet

El debat d’ahir entre els candidats catalans a les eleccions europees no va aportar gran cosa, més enllà del que tots ja sabíem. Per més que tots s’esforçaven a remarcar la importància del Parlament europeu, difícilment els espectadors en podien treure la mateixa conclusió. Coneixent les empentes que hi ha a l’interior dels partits per assolir cotes de poder, el fet que es presentin polítics de segona fila o que s’hagin anat a buscar independents, per bons que siguin a títol personal, ja demostra fins a quin punt valoren les organitzacions polítiques aquestes eleccions. Amb tot, una de les frases més rellevants va ser la del candidat popular quan va afirmar que “qui estarà en millor disposició per arreglar els problemes seran els dos grans grups, els socialistes i els populars”. [@more@] 

En el món de l’esport això és del tot comprensible. Majoritàriament, els aficionats són fans d’un determinat equip o d’un determinat esportista simplement perquè és guanyador. Però en política aquesta mateixa afirmació és una ximpleria. Socialistes i populars tenen raó quan afirmen que els dos grans grups a la cambra europea, a l’igual com passa a les Corts espanyoles, són els qui tallen el bacallà. I es basen en la mentalitat del seguidor esportiu que aposta gaire bé sempre pel cavall guanyador, per defensar la utilitat del vot a la seva formació. Però és que no es tracta de saber si el meu vot coincidirà amb el de la majoria, sinó en saber si aquesta majoria m’afavorirà o no, a mi particularment i al país en general.

La frase del Vidal Quadras afirmant que els grups popular i socialista són els qui estaran en millor disposició és del tot certa fins aquí; però no ho és que aquesta disposició serveixi ni per a resoldre els nostres problemes ni per a defensar els nostres interessos. Les propostes del grup popular per aniquilar l’estat del benestar, retallar els drets dels treballadors i afavorir els interessos dels grans poders econòmics poden servir per a resoldre els problemes dels qui ens han portat a la crisi actual, però no dels qui l’estan patint. Els interessos de Catalunya a Europa difícilment els defensarà qui no és capaç, i sobretot qui no té la voluntat, de defensar-los a Catalunya i a l’Estat espanyol. Sospito que l’electorat optarà més per una vaga intuïció del qui millor s’adiu amb la seva manera de pensar, que pel que realment cregui que pugui fer cada candidat un cop sigui al Parlament europeu.

Tweet

A les Corts valencianes, s’ha escenificar per enèsima vegada l’odi visceral del Partit Popular envers la llengua dels valencians. Empantanegats com estan en un mar de corrupcions que els esquitxen per tot arreu, no s’estan de mostrar la seva visceralitat en contra de la llengua pròpia i en contra de la diversitat, sense fer concessions de cap mena en l’àmbit de la llengua. Davant d’una iniciativa parlamentària de Compromís pel País Valencià en favor de la reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, el Partit Popular ha tornat a votar-hi en contra, sense necessitat d’argumentar res: l’odi no té mai argumentacions. [@more@] 

S’ha de reconèixer que la política del Partit Popular al País Valencià està essent exitosa per als seus objectius: com a mínim a les zones urbanes, estan aconseguint la substitució lingüística de la llengua dels valencians pel castellà. La falsa polèmica sobre la unitat de la llengua hi té ben poc a veure. És una polèmica falsa perquè a nivell acadèmic no hi ha cap mena de dubte al respecte; però sobretot és falsa perquè les accions del Govern de la Generalitat valenciana van només encaminades a impedir que la llengua dels valencians (tant els faria el nom) pugui sobreviure. La gent que té un mínim de decència, i un mínim de cultura, encara que estigui en administracions controlades pel PP, no gosa escriure en aquella aberrant  ortografia inventada amb l’únic propòsit de diferenciar el valencià del català, per això cada vegada més la mateixa Generalitat valenciana utilitza el castellà com a llengua única de l’administració.  

De forma obsessiva, com s’ha vist també a Galícia, els governs del Partit Popular no fan sinó crear normes i lleis per barrar el pas a qualsevol intent de normalització de la llengua. La reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, tot i que va ser aprovada al Senat també pels senadors populars valencians, és negada de forma reiterada des de València perquè saben que això donaria a Canal 9, i per tant a la llengua dels valencians, la possibilitat de passar d’una potencial audiència de 4 milions a una d’11 milions, amb tots els beneficis que això representaria per a la llengua, però també per a la publicitat, per a les empreses valencianes, i per a la mateixa viabilitat econòmica de Canal 9. Només l’odi del Partit Popular envers la pròpia llengua pot fer-los mantenir una actitud tan visceral que prefereix perjudicar els seus interessos, també econòmics, a condició de poder liquidar definitivament la llengua dels valencians. O com a mínim, intentar-ho.

Tweet