Bloc de notes de Josep Romeu

El diputat d’ICV i ex Conseller de Medi Ambient Salvador Milà acaba d’afirmar amb tota rotunditat que al seu partit “se li acaba la paciència”, i emplaça per després de les eleccions europees per replantejar-se coses al Govern català. La gota que està a punt de fer vessar el vas és el pla del Govern per donar suport a l’automoció, que subvencionarà fins i tot vehicles que contaminen per sobre del que estableixen les directives europees de futur, i amb el qual discrepa també el govern espanyol. Iniciativa és l’escolanet petit de la coalició i es fa l’ofesa per unes polítiques que considera de dretes, però que de fet segueixen la tònica general d’aquest Govern. [@more@] 

Les amenaces de Salvador Milà es poden interpretar en clau electoral, simplement per marcar perfil propi de cara a aquestes eleccions europees, però segurament van una mica més enllà pensant que les eleccions autonòmiques també són a la cantonada. Segons com vagi la sentència del Tribunal Constitucional amb el consegüent acatament per part del Govern, i segons com es resolgui el tema del finançament, és possible que no calgui esperar un any per a les noves eleccions. Iniciativa, com Esquerra, sap que el balanç governamental és extraordinàriament pobre, i en tot cas amb constants contradiccions amb la teòrica ideologia esquerranosa del partit. El Conseller Baltasar s’ha trobat sovint contra les cordes per actuacions que, al marge de ser blasmades per l’oposició, han estat criticades per bona part de les associacions ecologistes. De la mateixa manera que el paper d’Esquerra ha estat també criticat per sectors independentistes que consideren excessives les claudicacions que han hagut de fer. 

La paciència dels polítics, quan s’hi juguen les garrofes, és infinita. Per tant, a Iniciativa no és que se’ls acabi la paciència per una suposada marginació al si del Govern català, ni per haver de fer una política excessivament de dretes, sinó que davant la proximitat d’unes noves eleccions temen perdre suport del seu electorat i quedar fora d’un nou repartiment del pastís. Si, com és de preveure, Raül Romeva, tot i haver fet una bona tasca com a eurodiputat, acaba perdent el seu lloc a Europa s’encendran totes les alarmes a ICV. I Salvador Milà no fa sinó preparar el terreny.

Tweet

Tal com estava previst, o que tothom preveia excepte els il·lusos que parlaven d’una hipotètica solitud de Zapatero, aquest va sortir ben airós del debat de l’Estat de la Nació, l’espanyola s’entén. I ho va fent traient-se asos de la màniga, amb promeses com ha fet sempre, comptant amb què per ell les promeses no són mai cap compromís a complir, i sobretot comprometent els altres. La primera reacció de la Generalitat davant de la proposta de Zapatero per ajudar el sector de l’automòbil, va ser simular un emprenyament i manifestar rotundament que el Govern català no s’hi sumaria. Ben poc els ha durat fer el gallet.  [@more@] 

Ben aviat, davant l’evidència que qui mana és qui té el poder, van començar a dir que s’ho havien de pensar, després que ja s’ho estudiarien, per acabar dient que traurien un pla propi, genuïnament català. I ja l’han tret. Amb problemes entre els socis del Govern, però ja l’han tret. És un pla diferent, amb algunes modificacions, i no pas positives totes elles. D’una banda, s’amplia a motocicletes i furgonetes, però de l’altra també s’amplia el límit contaminant que havien de tenir els cotxes nous, així com el seu preu de compra. Unes mesures, aquestes darreres que si les hagués tret el Partit Popular, l’esquerra hauria posat el crit al cel; aquí, només s’hi ha oposat Iniciativa. A Madrid, el Govern socialista té les mans lliures per a actuar, i en tot cas té només pressions per la dreta; mentre que al Govern de la Generalitat teòricament hi ha dos partits que podrien pressionar els socialistes cap a l’esquerra.  

Hi ha l’argument, l’argument típic de la dreta, que per tal d’ajudar el sector es pot justificar tot: des de no ser tan exigent en el tema de la preservació del medi ambient, a fer-hi entrar la compra de vehicles de la gama alta, o de luxe. L’argument no és, però, ni de dretes ni d’esquerres, sinó de tenir el cul llogat. Algun savi de palau els ha fet veure que si es fomenta la compra de vehicles d’alt cost, que només podran adquirir els qui no pateixen massa la crisi, podran recuperar els diners de les ajudes a través dels mateixos impostos que generaran les vendes. La perversitat del pla, més enllà del resultat que està per veure, tant l’espanyol com el català, rau en el fet que es faci en funció de la possibilitat de recuperar els diners invertits, en lloc de fer-ho en funció de l’interès dels ciutadans que se’n podrien beneficiar.

Una política d’Esquerra que pot merèixer qualsevol qualificatiu, menys d’esquerres.

Tweet

A cada campanya electoral es repeteix la mateixa història: els mitjans de comunicació públics han d’expressar la seva protesta per la imposició d’uns blocs electorals en els informatius. Sembla del tot absurd que s’imposi als periodistes un temps i un ordre predeterminat, al marge de l’interès periodístic de la notícia. Els partits polítics callen, com si el tema no anés amb ells, però donen l’ordre als seus representants al Consell de Govern de la CCMA perquè imposin aquesta mena de censura als mitjans de comunicació. Tenen una por injustificada que allò que diguin o facin en campanya electoral no tingui cap mena d’interès periodístic. [@more@] 

I dic injustificada no pas perquè no estigui justificada la seva por, en relació a l’interès del que diuen o del que fan. Resulta gaire bé surrealista escoltar les declaracions dels candidats que no cal que organitzin cap acte en concret per cridar l’atenció, perquè ja saben que disposen d’uns determinats minuts als informatius. Aleshores, els estrategs del partit, comptant amb què els periodistes són obligats a degradar la seva professió fent publireportatges gratuïts, preparen per a cada dia un tema que consideren que els pot ser rendible electoralment. I el periodista s’ha de limitar a recollir sovint bajanades tan impresentables com les dels qui diuen que van a Europa a resoldre la crisi econòmica, a crear ocupació, a fer sentir la veu del país o a no sé quantes coses més. I després s’estranyen de la baixa participació. Sort n’hi ha que encara hi ha molta gent que anem a votar més per un instint d’afavorir una idea general, que creiem que més o menys representen els partits, més que no pas votar per portar unes polítiques concretes a un Parlament tan llunyà com el d’Estrasburg. 

Però dic que és injustificada la por dels polítics, perquè ells saben que els periodistes en general, quan no hi ha campanya electoral, ja es dediquen bàsicament a reproduir les afirmacions d’uns i altres, sense més criteri objectiu que els d’acontentar una determinada parròquia. Fa molt de temps que la majoria dels mitjans de comunicació renuncien a informar del que passa per limitar-se a dir simplement el que els mateixos protagonistes diuen que passa. Les portades i els grans titulars els ocupen sempre les declaracions dels polítics més que informacions de fets reals que s’hagin esdevingut. L’única diferència és que normalment els periodistes de forma instintiva ja fan el seu còmput de temps i ordre d’aparició, en funció del pes polític de cadascú més que en funció de l’interès real del que diuen, sovint reiteratiu, absurd i fastijós.     

Tweet

Com cada any, a Mallorca celebraven l’Acampallengua, una trobada entre festiva i reivindicativa a favor de la llengua catalana, organitzada per l’Obra Cultural Balear. A les Illes, el procés de normalització de la llengua té unes especificitats que el fan més difícil, comptant a més, a diferència de Catalunya, que en les alternances de govern quan governa el PP hi ha una posició declaradament hostil per part de les institucions. La llei estableix que el català és la llengua pròpia de les Illes Balears i l’oficial, conjuntament amb el castellà. Però la realitat és que sovint les reivindicacions lingüístiques dels illencs passen per reclamar que com a mínim es compleixi la llei.  [@more@] 

La presència de la Guàrdia Civil a l’Acampallengua d’enguany, com en algunes edicions anteriors, no tenia altre objectiu que el de la intimidació. I de passada intentar buscar qualsevol excusa per intervenir-hi o per formular-hi algun tipus de denúncia. Una actitud que evidentment no gosarien mai tenir envers qualsevol altra activitat lúdica o turística que no fos organitzada per una entitat de signe cultural i catalanista. La seva era un actitud estrictament ideològica, de fidelitat a les consignes d’hostilitat envers la llengua catalana. Amb la mateixa fermesa que defensaven la il·legalitat de la piscina de l’ultradretà Pedro J. es dediquen a fustigar qualsevol activitat a favor del que estableix l’Estatut en matèria lingüística. Per això, van procedir a la detenció del Coordinador de l’Obra Cultural Balear en un clar abús d’autoritat, sabent evidentment que l’haurien de deixar al cap d’unes hores, però intentant, com a mínim, perjudicar l’Acampallengua que es desenvolupava amb tota normalitat i tranquil·litat.  

Legalment, no tenien res contra en Tomeu Martí, Coordinador d’OCB, ni contra l’Acampallengua, però ideològicament ells eren contraris a la llengua oficial de les Illes, i amb aquesta motivació actuaven. En cap cas es pot considerar aquesta gentussa com a membres d’una institució que vetlli per la seguretat dels ciutadans i per l’acompliment de la llei. No són sinó un braç armat que provoca el desordre i persegueix, quan li convé ideològicament, els qui defensen la legalitat vigent, la que estableix l’oficialitat de la llengua catalana a les Illes. I és que el nacionalisme espanyol no té cap mena de mania a l’hora d’emprar la violència i d’intervenir a mà armada per a imposar les seves tesis. El que digui la Llei els importa un rave. 

Tweet

Quan apareix a casa nostra un brot de legionel·la, per exemple, al marge de les atencions que calgui per a les persones afectades, s’intenta localitzar la font exacta del focus infecciós, i per tant les seves causes. En el cas de la grip nova, no. Per tant, a falta d’informacions oficials hom pot recórrer a les informacions més o menys alternatives: potser no ens donaran la veritat absoluta, però la mentida absoluta ja la tenim de les fonts oficials. Vegem, doncs, algunes de les teories que han aparegut per explicar l’origen de la grip nova. [@more@]Algú ens recorda que fa tres anys la revista Science ja havia advertit del risc que es podia derivar, per a la propagació de la grip porcina, de les grans explotacions ramaderes del sector, sobretot quan es tenen en pèssimes condicions de salubritat. Empreses agroalimentàries americanes haurien instal·lat les seves explotacions al nord de Mèxic, justament per evitar excessives exigències i controls sanitaris. Al poble de La Gloria, a l’Estat de Veracruz, ja des de finals del 2008, havien alertat d’una estranya malaltia que afectava les vies respiratòries i que d’alguna manera o altra podia haver afectat més del 60% de la població, unes 3.000 persones; les autoritats mexicanes protectores dels interessos de les explotacions ramaderes de la zona, no solament es van negar a iniciar cap mena d’investigació sinó que es van dedicar a reprimir els qui pretenien fer algun tipus de reclamació o protesta. Hi va haver detencions i amenaces de mort contra els qui demanaven explicacions sobre el tema. I encara abans, el setembre del 2008, a la mateixa zona es van produir diversos brots de grip aviar que si bé van ser detectats per les autoritats sanitàries, inclosa l’OMS, es van amagar a la població local i a l’opinió pública per no perjudicar el sector. La premsa alternativa comença a donar noms i cognoms: les “Granjas Carroll”, de l’empresa nordamericana Smithfield Foods, la principal productora del món de carn de porc. A més, les autoritats mexicanes no reconeixen que hi ha un brot epidèmic de la grip porcina fins al 27 d’abril, quan el primer cas diagnosticat va ser el d’una nena de La Gloria el dia 2 d’abril. Per un altre cantó, apareix la sospita d’un origen intencionat de la grip nova. Algú destapa que en els plans de defensa dels Estats Units des de fa anys s’especulava, i fins i tot es fixava la data del 2009, amb una prova del que podria ser una poderosa arma bacteriològica. El 17 de juny de 1996, la Força Aèria dels EUA va publicar  Força Aèria 2025, un estudi en el qual ja es preveia com a hipòtesi imaginària, per aquest any 2009, un brot epidèmic que podria provocar la mort de 30 milions de persones. Es tractaria d’estudiar com es podria propagar, i posteriorment controlar, un brot epidèmic de nova creació. Pura especulació, naturalment. Però resulta que el febrer d’aquest anys, dos mesos abans de l’aparició de la grip nova, l’empresa farmacèutica Baxter International Inc a Àustria envia "involuntàriament" mostres contaminades de grip aviar a diversos països. I curiosament, Walter E. Boomer, comandant general i sotsdirector del cos de Marines dels Estats Units, ja retirat, és actualment al consell d’administració de Baxter International. Algú fa el símil dels virus informàtics, sovint creats i promoguts per les mateixes empreses que comercialitzen els antivirus, i relaciona la possibilitat de propagació d’una determiada epidèmia amb la fabricació de la corresponent vacuna salvadora. Els beneficis que la vacuna, pel pànic creat, donaria a empreses com Baxter Internacional serien astronòmics. Entre els qui tenen interessos en aquest sector apareixen noms com George Shultz, Lodewijk JR de Vink i l’exsecretari de Defensa Donald Rumsfeld.  El cert és que l’OMS es desperta tard per donar l’alerta, que es parla molt de com s’estén la grip nova però molt poc de quins poden ser els orígens, i que davant la manca de credibilitat de les fonts oficials és lògic que es disparin tota mena de conjectures, amb més o menys fonament, però alguna potser no desencaminada del tot. Una altra cosa és l’abast real que pot acabar tenint aquesta grip porcina. Hi ha qui afirma que les administracions intenten donar la sensació que tot està controlat, amagant que d’aquí a uns mesos, cap a la tardor, hi pot haver un rebrot molt més potent i letal. El Periódico, per exemple, parlava de la possibilitat que un 50% de la població europea podria acabar patint, amb més o menys intensitat, la grip nova. Val més no esverar ni alarmar excessivament la ciutadania i deixar-ho així: oficialment, no passa res, està tot controlat.  

Tweet

Estem tan avesats a què les institucions polítiques procurin amagar-nos la realitat, ens la distorsionin o ens la donin en les dosis que convé al poder, que és normal l’aparició de tota mena d’especulacions davant de qualsevol fenomen aparentment inexplicable. Totes les institucions tenen com a norma controlar i censurar la informació que arriba a la ciutadania, no fos cas que es creés una alarma excessiva, que la ciutadania no sabés interpretar-la adequadament o que intentés donar-hi respostes al marge de les institucionalment establertes. Naturalment, això obre la porta a tota mena de rumors i d’informacions alternatives on, com en les notes oficials, és igualment difícil discernir entre la realitat i l’interès, sigui econòmic o ideològic. És el que ha passat amb la grip nova. [@more@] 

De cop i volta, entre Mèxic i els Estats Units apareix una rara grip anomenada porcina, fins que els interessos del sector obliguen a canviar-ne el nom pel més genèric i imprecís de “grip nova”. L’alarma s’estén ràpidament arreu del món, amb mesures que a primer cop d’ull semblen desmesurades, però ningú informa de la procedència exacte i sobretot de l’origen del focus infecciós. Ni l’OMS, ni els Estats ni cap altra mena d’institució semblen interessades, al principi, a indagar sobre aquestes qüestions. Acostumats com estem que davant de qualsevol incident, per més evident que ens sembli, se’n vol saber la causa exacta, sobta que en aquest cas hi hagi un silenci total. Això obre la porta a tota mena d’investigacions alternatives, sense massa garanties tampoc de rigor i, per tant, de credibilitat. Però la negació de la veritat ja la tenim per la via oficial. 

Són diverses, doncs, les teories alternatives que han circulat en mitjans de comunicació més o menys alternatius. Algú pot argumentar que són poc fiables; però del que sí podem estar segurs és que les fonts oficials tenen el propòsit ferm d’amagar-nos la veritat o, com a mínim, d’explicar-nos només una visió interessada, que sovint s’ha demostrat falsa. El doctor Rima E. Laibow, cap de la Natural Solutions Foundation, afirmava en relació a la gripo aviària: “La nostra estimació és que la soca pandèmica de la grip aviària ja s’ha creat mitjançant enginyeria genètica als Estats Units”. I versions semblants s’havien donat per explicar l’aparició i posterior propagació del virus del VIH. 

Demà, doncs, completaria el tema amb algunes de les versions aparegudes recentment en diversos mitjans de comunicació sobre l’origen de la grip porcina, rebatejada com a grip nova.

Tweet

Molt feble havia de ser l’argumentació presentada per la fiscalia de l’Estat, i donada per bona pel Tribunal Suprem, perquè el Tribunal Constitucional no hagi gosat mantenir la prohibició a Iniciativa Internacionalista de presentar-se a les eleccions europees. Prou s’ho devien mirar, com ja havien fet en anteriors ocasions, amb ganes i voluntat de barrar el pas a la candidatura abertzale, però aquesta vegada no s’hi han vist amb cor. I és que les raons exposades per l’Estat en les successives accions per neutralitzar l’esquerra abertzale, cada vegada arribaven a extrems més aberrants d’anar contra les pròpies lleis espanyoles i contra els principis de dret més elementals. [@more@] 

En un judici normal, ara el procés s’hauria de seguir al revés. La fiscalia i l’advocat de l’Estat enceten investigacions sobre cada candidatura de l’esquerra basca, sense denúncia prèvia i per motivacions estrictament polítiques. Per sí mateix, això ja és un acte delictiu, en la mesura que persegueix unes finalitats partidistes per a beneficiar-ne uns i perjudicar-ne uns altres; és, a més, un acte discriminatori perquè en tot cas haurien de ser investigades totes les candidatures, oi més quan tothom sap que sempre hi ha candidatures d’extrema dreta vinculades amb grups violents que mai no investiga ningú. En les anteriors ocasions, fins i tot textualment, les argumentacions de l’Estat i les sentències amb les quals s’eliminava una candidatura incloïen raonaments estrictament ideològics; i en el cas d’Iniciativa Internacionalista fins i tot el Tribunal Constitucional ha hagut d’admetre que “no tenen prou entitat provatòria”, i que “no justifiquen el sacrifici dels drets fonamentals de participació política en termes d’igualtat, i la lliure defensa i promoció de la seva ideologia”. És evident, doncs, que hi ha hagut una actuació manifestament perversa orientada a perjudicar una determinada ideologia en benefici d’unes altres, palesant una manca d’imparcialitat per part de la fiscalia i del Tribunal Suprem. I això també està tipificat penalment. 

Però, tant se val. Ja havia passat en altres ocasions, quan s’havia clausurat algun mitjà de comunicació de forma il·lícita fins al punt de ser invalidada la seva sentència per altes instàncies europees, que les institucions de l’Estat, encara que fossin desautoritzades a posteriori, ja havien aconseguit l’objectiu de perjudicar la ideologia abertzale. No estic segur que en aquest cas els surti tan bé, perquè precisament aquesta grollera i antidemocràtica actuació de l’Estat pot generar un sentiment de solidaritat envers les víctimes de tanta arbitrarietat i poden rebre el suport de persones que inicialment no tenien previst de votar-los. Jo mateix m’ho estic pensant.

Tweet

La presentació de l’associació Sobirania i Justícia és una nota més d’esperança en aquest lent procés cap a la independència. Podria dir-se que la nova entitat presidida per l’ex conseller de Justícia Agustí Bassols, d’Unió Democràtica, és una més entre tantes, i que ja en tenim moltes d’associacions i plataformes sobiranistes. És cert, però la importància d’aquesta rau en el fet que cobreix un sector de la societat catalana que fins ara semblava allunyat de les tesis independentistes. Diguem que és aquell sector que s’ha passat trenta anys insistint en la necessitat i en la voluntat de trobar un encaix dins d’Espanya.  [@more@] 

El naixement de Sobirania i Justícia és una demostració més que l’alternativa sobiranista no es fa, almenys no pas només, a base del creixement dels grups tradicionalment independentistes, només cal veure l’atzucac en què ens ha posat l’actual direcció d’Esquerra, sinó sobretot a base del convenciment a què arriben altres sectors de la societat catalana. I en aquest cas, és tracta de sectors importants en la mesura que poden convèncer l’empresariat català, la dreta catalana, de la necessitat i la viabilitat de la independència. Agustí Bassols deia que l’associació, dins del panorama actual de múltiples associacions afins, té la voluntat de treballar en solitari fins que es donin les condicions necessàries per unir totes les voluntats i sensibilitats sobiranistes. I un discurs semblant feia la Patrícia Gabancho dient d’entrada que ella no forma part, ni en formarà, de Sobirania i Justícia; però era allà per donar-hi suport i encoratjar el treball per un objectiu comú en el qual de ben segur que, si no ho esguerra la mesquinesa d’alguns dirigents polítics, en un moment o altre ens hem de trobar. 

Podríem dir que s’estan posant les bases socials per a què el país faci un pas definitiu cap a la seva sobirania i l’exercici del dret a decidir. Afortunadament, la independència ja no és cosa de grups radicals o marginals, tampoc de sectors intel·lectuals o testimonials, ni tan sols d’aquells que de sempre han pregonat la independència com a única via per a la nostra supervivència, afortunadament la independència pot començar a ser una necessitat sentida per àmplies capes de la societat catalana que cobreixen tot el ventall ideològic. Potser estem arribant a aquell punt en què el veritable impediment per a avançar cap a aquesta fita col·lectiva és la classe política que estem patint ara mateix.

Tweet

A l’època de la transició, i d’això ja fa molt de temps, les argumentacions en defensa dels interessos nacionals de Catalunya anaven acompanyades d’un menysteniment per una Espanya allunyada d’Europa, retardada en molts aspectes, inculte i fins i tot amb uns dirigents d’escassa intel·ligència. Al marge que llavors tampoc era del tot cert, almenys pel que fa a la capacitat dels seus dirigents, inclosos els franquistes, la veritat és que aquella Espanya ha canviat molt, s’ha modernitzat i ha guanyat en prestigi internacional. Aleshores podia tenir sentit menystenir i ridiculitzar aquella Espanya tardofranquista. Avui, no. Menystenir l’enemic és d’una greu irresponsabilitat que ens aboca una i altra vegada al fracàs. [@more@] 

Fa només unes setmanes, arran de les eleccions basques, diversos dirigents catalanistes, en un exercici d’ingenuïtat imperdonable en polítics professionals aspirants a liderar un país, es fregaven les mans argumentant que Zapatero es trobava sol, sense majories suficients al Congrés i que havia arribat l’hora de fer-lo cedir. Ja vaig advertir que no es fessin il·lusions: en això de la política els dirigents espanyols ens donen mil voltes. Ha arribat el debat de política general, i Zapatero, amb la seva minoria i solitud, se n’ha sortit perfectament, servint-se dels uns i dels altres com qui juga amb nines de drap: ha aprovat el que li ha convingut i fins i tot s’ha permès la llicència de deixar crear la il·lusió als grups de l’oposició que ells també havien aprovat alguna resolució; ha reincidit en el joc de les promeses fàcils, perquè sap que ningú les hi farà complir després; ha disposat fins i tot dels diners dels altres per a col·locar-se medalles; i al final ha tingut els suports que li ha convingut perquè, al marge del PP, la resta de grups de l’oposició que podrien haver-lo posat contra les cordes han estat incapaços de plantar-li cara, i han sucumbit a la primera i pràcticament sense cap contrapartida. 

Contra el que pronosticaven alguns, trobant-se en minoria i en mig d’una greu crisi econòmica, amb fronts oberts per tot arreu, ha estat un debat fàcil per a Zapatero. No ha tingut contrincants a la seva alçada. No sé si tirarà endavant la Iniciativa Legislativa Popular endegada per abolir les curses de braus a Catalunya, però de moment Zapatero se’ns toreja amb aquella gràcia i aquella actitud xulesca del torero que amb el darrer cop de muleta es gira d’esquena al brau atordit per a recollir els aplaudiments del públic.

Tweet

Coincidien ahir Jordi Porta i Joan Carretero en afirmar que “l’eix esquerra-dreta ja no compta”. Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, reclamava a més que prenguéssim l’exemple del País Basc, on des de fa temps aquesta idea és assumida i posada a la pràctica per tots els grups polítics, els de dretes i els d’esquerres, els nacionalistes espanyols i els bascos. Per la seva banda, el dirigent de Reagrupament.cat foragitat d’Esquerra deixava anar que només un pacte CiU-ERC podia evitar que RCat es presenti com a proposta electoral a les eleccions de l’any que ve. [@more@] 

És possible que les idèntiques afirmacions de Jordi Porta i Joan Carretero en el sentit de deixar de banda “l’eix esquerra-dreta”, tinguin intencionalitats i interpretacions diverses, perquè és evident que la perspectiva de l’un i de l’altre pot ser força diferent. Hom podria interpretar que al País Basc s’ha demostrat que dreta i esquerra, PP i PSOE, han sabut aparcar les seves diferències ideològiques per a defensar una concepció nacional amb la qual coincideixen plenament. Però en aquest cas, el tema no és pas nou perquè els darrers Governs d’Ibarretxe ja integraven des dels conservadorisme del PNB a l’esquerranositat d’Ezker Batua-Esquerra Unida. Per tant, es pot dir que a Euskadi l’eix esquerra-dreta ja fa temps que no compta. 

Una altra interpretació podria ser la de considerar que aquest mateix esquema que funciona tan clarament al País Basc, ja funciona també a nivell espanyol. PP i PSOE es diputen el lideratge del nacionalisme espanyol, amb el permís de la Rosa Díez, i per això han d’escenificar unes aparents diferències ideològiques. Però coincideixen plenament a l’hora de defensar els valors patris, saltant-se els principis democràtics més elementals, amb la llei de partits i les il·legalitzacions a la carta, per tal de combatre el nacionalisme basc; a l’hora d’incomplir les pròpies lleis estatals per tal d’evitar satisfer les aspiracions catalanes; a l’hora de concebre un estat centralista que menysté les llengües i les cultures que consideren que no es corresponen amb el seu nacionalisme monolític. A Espanya l’eix esquerra-dreta només serveix per dilucidar qui lidera el veritable eix del nacionalisme espanyol contra les altres reivindicacions nacionals. 

Des d’una perspectiva més pràctica, i sobretot més nostrada, hi ha qui defensa la idea que ara no és el moment de perdre’ns ens batalles ideològiques sobre com hem de gestionar el país, quan el que està en joc és l’existència mateixa del país, el seu reconeixement i la mínima capacitat d’autogovern per a gestionar-lo. No té massa sentit discutir si la Generalitat ha d’aplicar polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, quan no es disposa ni de les competències ni dels recursos per a fer polítiques de cap mena. Des d’aquest punt de vista, el plantejament seria resoldre primer el tema de la nostra sobirania, dotar-nos d’unes institucions amb un veritable poder polític i econòmic, i després ja confrontarem les maneres de gestionar-ho en base a l’eix esquerra-dreta. 

I resta, encara, una darrera consideració sobre la invalidesa d’aquest mal anomenat eix esquerra-dreta. Les polítiques que a l’hora de la veritat estan portant a terme tant el Govern espanyol com el Govern català, són polítiques estrictament de dretes. La visió econòmica, amb les mesures anticrisi incloses, del govern de torn és calcada a la que hauria pres l’alternativa, teòricament de dretes. PP i PSOE s’acusen constantment de copiar-se el programa econòmic, i les diferències en aquest àmbit acostumen a ser de dècimes, de terminis, o de formes, però mai estructurals ni de fons. De fet, els grans debats que enfronten clarament dreta i esquerra tenen més a veure amb la sexualitat, l’avortament, o la píndola de l’endemà que amb el model econòmic o la distribució de la riquesa. I això, tant a Madrid com a Barcelona. Les polítiques del Govern de la Generalitat que susciten més oposició són les que responen a l’eix nacional, i no pas a l’eix esquerra-dreta.  

Al final, doncs, resulta que els únics que s’entesten en creure i actuar en funció d’un hipotètic eix esquerra-dreta, són els qui podrien i haurien de fer un front comú en la defensa dels drets nacionals de Catalunya.

Tweet