Bloc de notes de Josep Romeu

Suposo que els polítics tenen uns manuals de frases fetes, d’expressions comodí, per anar llençant quan no tenen res per dir. Una d’aquestes frases tòpiques és la d’afrontar els problemes com un mar d’oportunitats. En lloc d’admetre que tenim un problema i que caldrà buscar-hi solucions, preferim negar-lo com a tal i fer veure que hi veiem un munt d’oportunitats que, ben aprofitades, encara hi sortirem guanyant. El que passa és que després, un cop llençada la frase de rigor, no s’explicita en què consisteixen les oportunitats ni com es recolliran els beneficis. [@more@] 

És el que està passant amb tot el tema de la crisi econòmica. La dreta espanyola aprofita l’ocasió per a carregar contra el Govern com si aquest hagués estat el culpable de la crisi, i sobretot com si fossin les seves polítiques, menys conservadores que les que ells propugnen, les causants, o com a mínim agreujants, de la situació. Obvien, naturalment, que Alemanya i França, amb governs conservadors, estan patint els efectes de la crisi més que ningú. Però per a contrarestar l’ofensiva de l’oposició, que no té cap altra idea ni objectiu que recuperar el poder, els Governs intenten vendre la idea de les oportunitats que ens ofereix la crisi, i ens reiteren els tòpics de sempre: transformació dels models de producció, amb la guinda del “valor afegit” que sempre queda bé; reformes estructurals, que cadascú interpreta al seu aire però que ningú vol concretar perquè probablement serien impresentables; la recerca d’un model de creixement sostenible… 

Les institucions europees pronostiques que l’Estat espanyol serà dels darrers a sortir de la crisi, i dins de l’Estat, Catalunya és de les comunitats que més ho està patint. Però és igual. Diguin el que diguin els entesos, nosaltres reiterem que la crisi ens ofereix un munt d’oportunitats i que encara en sortirem reforçats. Però això sí, a l’hora de la veritat totes les mesures que s’emprenen consisteixen en tapar forats, com a mínim les vies d’aigua que podrien acabar d’enfonsar el vaixell, i apuntalar els sectors causants de la crisi. Sincerament, no veig per enlloc ni les oportunitats que ens podria proporcionar la crisi en el sentit d’ajustar el model productiu, ni les reformes estructurals, ni un canvi de valors… Més aviat tot sembla indicar que els nostres dirigents confien que, de la mateixa manera que ens vam veure involucrats en una crisi global, també ens en sortirem per un canvi de tendència global que en algun moment o altre s’haurà de produir.

Tweet

Ja sé que a vegades es pot caure en un pessimisme excessiu, però és que amb el panorama que tenim no sé si hi ha gaire espai per a l’optimisme. I com ja he dit en altres ocasions, un dels nostres problemes és la incapacitat per a analitzar degudament la realitat, amb un mínim de rigor i d’objectivitat. Ahir mateix llegia un article de Santiago Espot, de Catalunya Acció, que comença així: “Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món Good bye Spain.” [@more@]

Em va semblar fantàstica, i cal felicitar-ne els impulsors encara que hi hagi algun dels nostres dirigent cagadubtes que vulgui menystenir-ho, la xiulada del camp de Mestalla. Però bé, siguem conscients que allò va ser una anècdota; positiva, però només una anècdota. Com anècdota va ser, encara que a un altre nivell i igualment molt positiva, la manifestació de Brussel·les o algunes de les multitudinàries manifestacions organitzades en els darrers anys per una Plataforma pel Dret a Decidir, avui mig desfeta per desavinences internes. El fet de qualificar aquesta mena d’accions com a anècdotes no significa que no les valori, sinó simplement que voldria valorar-les en la seva justa mesura, precisament perquè no arribem il·lusòriament a la conclusió que “Espanya trontolla” o que tenim el "Zapatero sol contra les cordes". El que trontolla de veritat és el moviment sobiranista català capaç d’escindir-se fins a l’infinit, capaç de neutralitzar-se mútuament entre les diferents famílies o tendències, però sobretot incapaç de trobar uns mínims en comú per a treballar plegats per uns mateixos objectius. L’Espanya impertèrrita continua inalterable, com una piconadora que ho aplana tot al seu pas, no solament capaç de guanyar eleccions a base d’eliminar els adversaris servint-se de la justícia, d’incomplir impunement les lleis i fer mofa i befa dels catalans, sinó sobretot capaç de fer-ho sense que passi absolutament res de rellevant, tret d’alguna que altra anècdota que s’oblida tan fàcilment com ells obliden les seves promeses. 

Però no. A casa nostra desbordem d’una mena d’optimisme entre ingenu i inconscient, i no sé si també irresponsable. Aquest article de Santiago Espot em recorda una altra anècdota, viscuda personalment, d’una entitat que en ple procés de redacció del que havia de ser la nova Constitució europea, amb un Giscard d’Estaing com a principal redactor, va organitzar una trobada de Nacions sense estat a l’illa de Sardenya. En aquella trobada, només hi va assistir un eurodiputat que era del SNP; la màxima representació del País Basc era un dirigent de segona fila del món abertzale en vies d’il·legalització; de Catalunya l’únic partit polític era una de les faccions d’Estat català; i la resta eren representants de la mateixa illa de Sardenya o d’altres nacions sense estat amb escàs o nul pes a Europa. Doncs bé, llegint les conclusions de la trobada de Sardenya en un to surrealista es venia a dir que a Europa hi havia dues grans iniciatives per a la configuració d’un nou marc constitucional europeu, i que al final haurien de confluir en un projecte comú. De fet, aquella trobada no va arribar ni a la categoria d’anècdota, però va servir per a alimentar falses expectatives i algun ego personal.

Tweet

En el debat d’ahir a TV3 sobre el futur econòmic del país, sembla que tothom apuntava el tema de la liquiditat com un dels grans esculls per a superar la crisi. Patronal i sindicats coincidien en senyalar les institucions financeres com a responsables que s’hagi tancat l’aixeta per a moltes petites i mitjanes empreses, fet que les pot fer inviables agreujant encara més la crisi. Fins i tot des del Cercle d’Economia es reclamava quelcom que pocs mesos enrere hauria estat una heretgia: no es pot deixar que l’economia de mercat, la llei d’oferta i demanda, equilibri els interessos dels qui fan de la cessió de crèdits una part del seu negoci i els qui necessiten d’aquests  crèdits per a tirar endavant. I és que el liberalisme econòmic, el capitalisme, és tan ferotge que no té entranyes per a ningú; ni per als empresaris que sempre l’han defensat com el millor dels sistemes. [@more@] 

Les institucions financeres probablement van assumir més riscos del compte en uns moments en què l’especulació urbanística i el consumisme desaforat oferia la possibilitat de fer diners fàcils i en quantitat. No solament van donar suport a la creació de la bombolla immobiliària, sinó que com a suposats experts i amb la complicitat de les patronals i de les administracions desmentien una mil vegades amb informes falsejats que no hi havia tal bombolla immobiliària. Només cal repassar l’hemeroteca per veure que fins fa ben poc es defensava a capa i espasa el model de creixement urbanístic que els estava donant tants bons rendiments. Un cop acomplertes les previsions dels qui ja alertaven del risc d’esfondrament, tornen  a aparèixer les mateixes veus enteses de les institucions financeres per dir-nos que és de tota lògica que, donat que no és un bon moment per a fer negoci, es retregui el crèdit a l’espera que hagi passat el temporal. Si això agreuja la crisi que ells van propiciar, ja no és problema seu. La seva obligació com a gent de negocis és procurar assegurar els seus beneficis, també en temps de crisi. Si abans la irresponsabilitat els donava una alta rendibilitat ara és l’extrema cautela la que els garanteix la mateixa rendibilitat. Bancs i Caixes han de respondre en funció, exclusivament, dels seus interessos i no se’ls pot reclamar ni solidaritats amb el conjunt de l’economia del país, ni suports a empreses i particulars com si ells fossin les Germanetes dels pobres. 

Tot quadra perfectament en un esquema ultraliberal, on tot s’hi val. Abans publicaven informes falsos per amagar la bombolla immobiliària, i ara poden continuar fent el mateix en un sentit invers. Tot quadra, excepte que aquestes entitats que no són les Germanetes dels pobres, i que per tant no tenen cap obligació de sentir-se solidàries amb l’economia del país, després siguin les màximes beneficiàries dels ajuts governamentals. I aquí és on el seu cinisme sobrepassa tots els límits, quan pretenen justificar que els diners rebuts de les administracions, quan seguint la seva pròpia lògica liberal se’ls hauria d’haver deixat caure fins a la desfeta total, no són diners dels ciutadans. Estan tan acostumats a confondre l’administració com un aliat natural del seu negoci que no els cap en el magí que algú els digui que els diners que ells han rebut de l’Estat, i que ara es neguen a retornar en forma de crèdits a la societat, eren diners dels contribuents.

Tweet

Tot sembla indicar que el següent de la llista en aquesta voràgine il·legalitzadora serà la candidatura europea Iniciativa Internacionalista. És possible que tingui raó el Govern espanyol quan diu que aquesta candidatura pot representar una certa continuïtat de l’espai polític que ocupava Herri Batasuna. Al País Basc hi ha un sector de la població no gens menyspreable que democràticament optaria per una candidatura abertzale, sigui amb un nom o amb un altre. I aquesta gent, si se li prohibeix votar el que seria la seva opció política, pot quedar-se a casa i alimentar l’abstenció, promoure un vot nul o donar suport a una altra candidatura, la menys apartada a les seves idees; però sociològicament aquest percentatge de població continua existint. [@more@] 

Que Iniciativa Internacionalista pugui ocupar l’espai electoral del món abertzale no vol dir que hi hagi arguments legals per a il·legalitzar-la. La Llei de partits explicita que un cop il·legalitzat un partit, els seus dirigents si no han comès cap delicte no perden en absolut els seus drets polítics. Però la Justícia espanyola, pervertida com a arma política d’uns partits, no té perquè atenir-se a la lletra de la Llei; si políticament convé, s’il·legalitzarà la formació que calgui. Des de sectors nacionalistes catalans i bascos es farà alguna nota de protesta, però poca cosa més. Algú carregarà les tintes dient que la il·legalització de partits polítics, com el tancament de mitjans de comunicació, és un atemptat a la democràcia, però els demòcrates ja han perdut la batalla. Des del primer moment que es va fer una Llei de partits pensada per ser aplicada a una formació concreta (la qual cosa ja constitueix un delicte perfectament tipificat), les respostes van ser tan tímides que els seus impulsors van considerar que se’ls donava carta blanca. Al País Basc, el PNB o EA manifestaven el seu rebuig a les il·legalitzacions i a la negació del dret a participar democràticament en les conteses electorals a tot un sector de la població basca, però un cop fetes les declaracions de rigor participaven del joc antidemocràtic que se’ls imposava. No van ser prou valents com per plantar-se i negar-se a participar en unes eleccions en les quals no podia participar tota la població, potser perquè tenien por de perdre Ajuria Enea: ho han perdut igualment. I les apel·lacions a posteriori al frau electoral ja no tenen valor. 

S’ha consolidat el precedent, sense que les forces democràtiques s’hi hagin oposat amb prou contundència, d’admetre sentències que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament demòcrata, sentències que se salten la literalitat de la llei i s’excusen en l’esperit del que ells interpreten que es pot amagar al darrere. No necessiten proves documentals, i es poden permetre de fer judicis d’intencions. Però els demòcrates han perdut la batalla, perquè ningú s’ha plantat davant d’aquest atemptat a la democràcia. I amb aquests precedents, els nacionalistes espanyols tenen les mans lliures per continuar il·legalitzant a qui calgui. La Llei, fins i tot la injusta Llei de partits, i la Justícia no hi pinten res, tot està en mans del qui té el poder i consideri oportú esborrar del mapa polític els opositors més molestos.

Ara toca Iniciativa Internacionalista; qui serà el següent?

Tweet

El debat de política general a les Corts espanyoles, l’anomenat Estat de la Nació, transcorre tal com s’havia previst. Els grups polítics que per alguna raó o altra, encara que no tingui res a veure amb el que exposava el President del Govern espanyol, s’han distanciat del PSOE, carregaven contra Zapatero amb la mateixa vehemència que haurien aplaudit el mateix discurs en unes altres circumstàncies. Diuen que és la normalitat del joc democràtic, el paper que ha de fer l’oposició. Potser sí. Però aquestes actituds són les que acaben de malbaratar la poca confiança que tenen els ciutadans envers els polítics. [@more@] 

Ningú dubta que el discurs del PNB hauria estat ben diferent si el PSOE no s’hagués aliat amb el PP al País Basc; com també hauria estat diferent el de CiU en el cas que haguessin tingut alguna opció de pacte, com va passar amb l’Estatut. El PP ha de dir que tota la crisi és el resultat d’un mal govern, encara que ells haurien fet més o menys el mateix, ja que en política econòmica les diferències són mínimes. Igualment, ningú dubtava que el PSC aplaudiria el que fos per complaure els seus superiors, encara que sigui un reiterat menysteniment envers Catalunya; fa temps que, entre l’opció de la defensa de Catalunya i la defensa del seu partit a Madrid, tenen la tria feta. Els reiterats advertiments que fa Esquerra al PSC, dient-li que ha de decidir de quina banda està, sonen a pantomima, burla i ridícul, perquè des de l’endemà mateix de l’aprovació de la primera proposta d’Estatut al Parlament de Catalunya, el 2005, el PSC es va posicionar clarament a l’altre bàndol. Aquests advertiments d’Esquerra sonen igual que els que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, dient que si no trobaven l’adequat encaix dins d’Espanya s’haurien de replantejar la qüestió; i encara estan exactament igual. 

Zapatero coneix perfectament les febleses dels seus adversaris, sap que les seves amenaces i advertiments s’esvairan tan bon punt els pugui oferir el caramel d’una nova promesa. Tan ferma és la fidelitat dels socialistes catalans amb el projecte espanyol, el que sigui, com la dels socis del tripartit envers aquests socialistes catalans. Zapatero està sol i ja veurem com acaba aprovant les resolucions finals d’aquest debat sobre l’Estat de la Nació. Al final, però, es traurà un as de màniga i se’n sortirà amb quatre paraules i quatre promeses que tothom sap que podrà incomplir impunement. O no?

Tweet

Acció Cultural del País Valencià ha posat en marxa una nova Iniciativa Legislativa Popular que porta per títol Televisió sense fronteres: l’espai de comunicació de les llengües catalana, basca i gallega. Evidentment, la motivació inicial és resoldre d’una vegada el tema de la recepció de TV3 al País Valencià, encara que plantejat en l’àmbit de tot l’Estat per tal de resoldre altres conflictes semblants. Això implica que s’haurà d’aconseguir mig milió de signatures per tal que la iniciativa entri a debat a les Corts espanyoles. [@more@] 

Com totes les ILP, també aquesta tindrà un procés llarg i de resultat incert. Primer cal que l’accepti la Mesa del Congrés dels Diputats, tot seguit s’inicia el procés de recollida de signatures que no és fàcil donada la quantitat però també per la rigorositat del sistema, i si s’aconsegueixen aleshores faltarà que la majoria de la Cambra espanyola hi doni el vist-i-plau, amb les possibles modificacions que hi puguin introduir els partits polítics.  

Però aquesta ILP té una característica ben singular: el seu objectiu és fer complir la legislació vigent. La Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant incorporada al seu ordenament jurídic, ja estableix que no hi poden haver impediments administratius ni polítics per a què les emissions televisives arribin al conjunt d’un àmbit lingüístic comú; fins i tot el text preveu que no hi hagi aquestes fronteres en el cas de llengües “afins”. Per tant, ni tan sols per aquest costat podrien agafar-se els qui són contraris a les tesis científiques de la unitat de la llengua catalana. Resulta insòlit que les administracions, la valenciana però també l’espanyola, incompleixin impunement la legislació vigent, i que això ho puguin fer amb la complicitat estrictament prevaricadora d’un entramat judicial corrupte que segueix les consignes de partit, obviant la llei i els tractats internacionals d’obligat compliment.   

La iniciativa d’Acció Cultural del País Valencià ha començat a tenir nombrosos suports, tant de grups i associacions cíviques i culturals, com de personalitats de l’àmbit de la cultura i de la política. Serà un nou repte no pas fàcil, però que valdrà la pena de recolzar per posar en evidència la perversitat d’un estat i d’unes administracions capaces d’incomplir la pròpia legislació amb l’objectiu polític de perjudicar les llengües altres que l’espanyola.

Tweet

No ens ve de nou. El Partit Popular, hereu del franquisme que no ha dubtat mai a l’hora d’emprar tots els recursos al seu abast per acabar amb la diversitat lingüística de l’Estat, continua amb la seva obsessió malaltissa en contra dels intents de normalització i de supervivència del català. Allà on té el poder, com al País Valencià, no dubta en donar suport o encobrir els grups violents de caràcter feixista; però allà on es manté com un grup minoritari, com a Catalunya, perd els estreps i la decència. L’anunci dels nens emmanillats és producte de la impotència en veure que malgrat els seus esforços a Catalunya continua havent-hi un alt grau de convivència i de cohesió social.  [@more@] 

El Partit Popular ha sobrepassat amb escreix els límits de la indignitat. I de la mateixa manera que el partit impulsat pels Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada i companyia s’ha tret finalment la careta i els veiem ara anant de bracet a Europa amb els grups neofeixistes, tampoc el Partit Popular no es pot sostreure del seu passat més fosc i cavernari. És evident que no hi ha posicions unànimes entre els partits catalans pel que fa al tema de la llengua, però sí que hi ha un consens generalitzat pel que fa a la necessitat de no trencar la cohesió social, de no caure en el segregacionsime, i de fer de la llengua un element d’integració. D’Unió Democràtica a Iniciativa hi pot haver un debat i una discrepància política que discorre pels camins de la normalitat democràtica i del respecte per les regles bàsiques de convivència. El Partit Popular i els seus acòlits de Ciutadans són un món a part. 

L’odi que traspuen constantment en veure que no assoleixen el seu objectiu de crear enfrontaments al sí de la societat catalana; en veure que majoritàriament la població creu en un sistema de convivència i de cohesió social, amb una llengua com a referent de la identitat del país; en veure que el declivi de la llengua catalana, contràriament al que han aconseguit a València, és mínim o, en tot cas, molt més lent del que ells voldrien; en veure que el sistema educatiu d’immersió lingüística està donant bons resultats, perquè els alumnes acaben l’educació obligatòria amb millors coneixements de les dues llengües que al País Valencià on s’incompleix el propi Estatut, ja prou migrat; en veure que la seva posició continua essent marginal, tot i tenir el suport de la caverna mediàtica espanyola, i en molts moments fins i tot del PSOE… tot aquest odi que traspua el Partit Popular no ens pot produir res més que fàstic. 

El seu objectiu és clar. La resposta dels partits catalans també ho hauria de ser.

Tweet

Si et fan festes i no te’n solen fer, o et volen fotre o t’han de menester, sentencia la dita popular. D’ençà de la remodelació del Govern espanyol, hem pogut assistir a tota una  política de gestos que podria fer pensar que alguna cosa està canviant, o simplement que alguna de grossa n’estan preparant. És possible que el murri del Zapatero s’hagués adonat que li calia no buscar-se tants enemics ni provocar gaire més els seus associats catalans; i devia pensar que després de les atzagaiades constants d’algunes dels seus ministres seria difícil explicar un canvi d’actitud. O millor dit, amb les mateixes cares seria difícil fer creïble una gesticulació diferent per a obtenir uns mateixos resultats. [@more@] 

Amb quatre entrevistes amb la Salgado i el Chaves, tot sembla pressagiar que estem a punt d’arribar a l’acord final de finançament. De fet, aquesta impressió també la van donar a finals del 2008 i tot va acabar en res. Encara que no sembla que els números no hagin canviat substancialment volen donar la impressió que el tema ja s’està desencallant, i després ja veurem com es justifica. El traspàs de Rodalies que el Zapatero va prometre ara fa dos anys per a l’1 de gener del 2008 havia quedat atrapat en un via morta, per la voluntat expressa de la Magdalena Àlvarez, no sense el vist-i-plau del seu cap; però el nou Ministre n’ha tingut prou amb quatre dies per anunciar una nova data: l’1 de gener del 2010. Si la paraula de José Blanco té el mateix valor que la de Zapatero, ja podem comptar que d’aquí a dos anys se’ns tornarà a posar com a data del traspàs el gener del 2012. I, ara, fins i tot sembla que el Govern espanyol veuria bé que les matrícules dels cotxes portessin algun distintiu de caràcter autonòmic… 

Com que la dita popular, davant de les inusuals carantoines, dóna dues alternatives, o ens volen fotre o ens han de menester, els més il·lusos o mesells vocacionals ja s’imaginen que tenen el Govern Zapatero contra les cordes. I havent-nos de menester, serà el moment de treure-li acords favorables per a Catalunya. A Madrid, però, que de dites populars també hi entenen, interpreten que es tracta de la primera opció: el canvi d’actitud, les bones paraules i els afalacs que no ens solen fer, és perquè estan preparant la manera de fotre’ns. Alguna de grossa ens n’està a punt de caure al damunt!  

Tweet

300 militants de Ciutadans han signat un manifest on exigeixen la dimissió del President del partit, Albert Rivera. També els màxims dirigents d’aquest partit a Madrid han renunciat a la militància, com ho farà també el diputat Antonio Robles. El motiu, diuen, és la coalició electoral en els comicis europeus amb el grup Libertas, d’ideologia ultra: ultraconservadora, ultrareligiosa i ultranacionalista, i com a tal euroescèptica. El que resulta sorprenent és que pretenguin fer-nos creure que no se n’havien adonat fins ara de la ideologia marcada per Ciutadans i la seva plataforma espanyola Ciudadanos de España. [@more@] 

El grup Libertas, que a Irlanda propugnaven el No al tractat de Lisboa per motius nacionalistes, a Polònia estan representats pels ultracatòlics de la Lliga de les Famílies, a Itàlia han contactat amb la Destra l’escisió per la dreta del feixistoide partit Alianza Nacional, i a França amb la dreta ultranacionalista competidora del Front Nacional de Le Pen, havien proposat per a España Santiago Abascal, dirigent de la Fundación Defensa de la Nación Española. I això sota els auspicis de la premsa de l’extrema dreta, COPE inclosa, que considera el PP excessivament de centre i poc defensor de la pàtria espanyola. I en conseqüència van entendre que el seu partit homologable a Espanya era Ciutadans en la seva versió més espanyola. 

Si realment fins ara no s’havien adonat de la línea política que han seguit, que s’ho facin mirar. Només cal veure com totes les intervencions del seu partit, no només de l’Albert Rivera, a l’igual que ha fet l’altre partit nacionalista espanyol UPyD, han girat entorn de la llengua, els símbols i la defensa de la nació espanyola. La seva posició pel que fa a temes econòmics o socials és absolutament irrellevant, coincidint normalment amb el Partit Popular. Es pot ser nacionalista català o nacionalista espanyol, però en qualsevol cas caldria exigir un mínim d’honestedat. I ara no poden al·legar que no sabien on s’havien ficat: que no es vulguin fer passar per imbècils.

Tweet

La companyia aèria Spanair, ara en mans de capital català amb una forta presència del sector públic, ha deixat ben clar que no canviarà el nom de la companyia com reclamaven alguns. Sembla que sota la direcció de gent com Ferran Soriano, es vol donar a l’empresa una nova orientació per posar-la realment al servei de les necessitats del país; ja ho veurem. Però, el nom no es toca. En canvi, després del simulacre d’acord de traspàs del servei de Rodalies Renfe, que en realitat serà a tot estirar un traspàs de la gestió, el Conseller Nadal ja ha advertit que no hi haurà “miracles”. És una manera de dir que canviarà ben poca cosa; tret del nom, que es podria passar a dir “Rodalies Catalunya”. [@more@] 

El nom no fa la cosa, és cert, però hi ajuda. Però el nom també pot ser l’excusa per a no canviar res més. Quantes vegades  no hem vist que davant d’un canvi de titular en una determinada administració se’ns proposa un canvi nom, ja sigui d’un Departament de la Generalitat (Educació en lloc d’Ensenyament), o ja sigui d’una Institució o d’un programa d’acció; però en el fons no ha canviat gran cosa més. És una manera d’explicitar el canvi quan no hi ha capacitat o voluntat de fer un canvi real. 

Voldríem un nom diferent per a la companyia Spanair, com el voldríem per al RCD Espanyol; però sobretot voldríem que Catalunya disposés d’una companyia aèria que es proposés com a objectiu prioritari afavorir els interessos i les necessitats de l’economia catalana. Per això és imprescindible també poder gestionar des d’aquí l’aeroport del Prat i el conjunt d’aeroports catalans, i per això mateix des de Madrid s’hi neguen amb tota rotunditat. I voldríem un servei ferroviari propi, traspassat a la Generalitat (i no només les Rodalies), però no només per a canviar-li el nom. Que els socialistes, que sempre han estat poc proclius als temes simbòlics, ens proposin d’entrada un simple canvi de nom és tot un mal presagi.

Tweet