Bloc de notes de Josep Romeu

Enguany fa cent anys del naixement del bisbe brasiler de Recife, Helder Camara. És una d’aquelles personalitats que salven l’honorabilitat de l’Església, en la mesura que, d’acord amb les doctrines evangèliques (amb les quals s’hi pot estar d’acord o no), es va posar al costat dels pobres. Però per això mateix va ser censurat pel Papa, i menystingut per la doctrina oficial que al Brasil s’ha posicionat sempre al costat d’una minoria escandalosament rica en un país d’enormes desigualtats i injustícies. Ben al contrari, doncs, del que li ha passat a l’actual bisbe de Recife, José Cardoso, que sí que ha tingut el recolzament de Roma quan ha tingut el desvergonyiment de censurar un avortament practicat a una nena de nou anys, víctima d’una violació. [@more@] 

L’obsessió malaltissa del bisbe de Recife, amb el suport de la jerarquia catòlica, per temes com el de l’avortament, i més en casos tan extrems com aquest, resulta del tot incomprensible. Tot i que tampoc s’allunya tant del panorama que ens ofereix la jerarquia catòlica espanyola. No es tracta de tenir unes o altres creences, sinó de tenir un mínim de dignitat, de sentit de l’ètica, un mínim d’humanitat. El bisbe, a més, fent gala del fonamentalisme més tronat, i que no té res a envejar al dels talibans, afirmava que la llei de Déu està per damunt de la llei dels homes. O bé aquest bisbe, i amb ell la cúria vaticana que li dóna suport, no tenen la més remota idea del diu el seu evangeli, on no es parla mai de l’avortament i sí de posicionar-se a favor dels pobres, o bé els importa un rave l’essència de la doctrina cristiana.  

Fa poques setmanes era el mateix Papa Benet XVI qui recolzava el bisbe expulsat d’Argentina per negar l’holocaust. I aquesta gentussa tenen l’hipòcrita gosadia d’erigir-se després en defensors de la vida!. La impostura de tot aquest personal que perverteix l’esperit dels principis evangèlics, convertint-los en una mera eina de poder, sempre a favor dels poderosos, fa incomprensible que gent de bona fe, com ho era el bisbe Helder Camara, puguin romandre sota una mateixa organització eclesial.  

L’església és plural, em diuen alguns creients que no saben com explicar determinats comportaments de la jerarquia. Oi tant!. Va des de l’honestedat i la dignitat de l’Helder Camara a la ignomínia i la immoralitat dels Cardoso, Benet XVI i tants altres.

Tweet

Aquest any, la Setmana del Llibre en català presenta importants novetats, la més evident de les quals és la seva nova ubicació, a Sant Cugat del Vallès. Després d’uns anys en què el Certamen havia fet un recorregut temptejant diversos llocs de la capital catalana, no sempre amb la comprensió o l’interès que calia esperar de l’Ajuntament, finalment ha optat per traslladar-se a Sant Cugat. L’Ajuntament s’ha tret un pes de sobre, i alguns fins i tot hi veuen l’aspecte positiu de la descentralització. [@more@] 

Desenganyem-nos, amb la descentralització no hi creu ningú. La ciutat de Barcelona, com qualsevol altra capital, intenta acaparar tot el protagonisme pel que fa a esdeveniments i certàmens de tota mena, i en cap cas en cediria l’organització a cap altra població. Potser per això sempre hi ha hagut l’interès de crear una gran Corporació Metropolitana, per poder continuar celebrar a la capital fins i tot allò que literalment no hi cap. De la mateixa manera que quan una iniciativa nascuda a comarques en fer-se gran acaba aterrant a Barcelona, una altra que es pretén minimitzar s’acaba traslladant fora de la ciutat, encara que algú vulgui vestir-ho com una forma de descentralització.  

Quan veiem un Secretari General de les Nacions Unides d’origen africà o asiàtic, sense que s’hagin disputat el càrrec ni els Estats Units ni la Unió Europea, no és que les grans potències prenguin l’opció de cedir el protagonisme a personatges i països de tercera fila, sinó que el que fan és relegar a una tercera fila la institució de les Nacions Unides. I si els Consells comarcals sovint no estan presidits pels alcaldes de les capitals és senzillament perquè tothom sap que tenen un paper molt secundari.  

Desconec les raons concretes que han motivat el Gremi de Llibreters a desvincular-se de l’organització de la Setmana del Llibre en català, però és evident que el trasllat a Sant Cugat del Vallès representa un cop baix per al Certamen, per més que algú ens ho vulgui vendre positivament com una aposta per la descentralització.  

Tweet

A Catalunya, ja les tenim aquestes coses: tot d’una, com si fos per atzar, un petit gest o un petit comentari desencadena una iniciativa arrauxada de dimensions considerables. I molt meritòries. El problema és la gestió que se’n fa després. Portar uns milers de persones a fer sentir la veu dels catalans a la capital europea no ha estat una tasca fàcil, i l’èxit a hores d’ara ja es pot donar per assolit. Però, i ara què? [@more@] 

Qualsevol iniciativa que s’emprengui a Catalunya de caràcter nacionalista troba immediatament uns quants milers de persones que s’hi apunten. De fet, a tot arreu es repeteixen les mateixes cares. Si aquesta iniciativa no va més enllà d’una recollida de signatures o, molt esporàdicament, sortir a peu del carrer, ens podem acostar a la xifra dels 100 mil. Les 70.000 signatures recollides per la Plataforma pel Dret a Decidir, al llarg de més d’un any, i amb un desplegament impressionant i més que lloable, ja va ser tot un rècord. Però costa fer el següent pas, el que podria engrescar el conjunt de la societat catalana. 

Els agents polítics, de partits però també de moviments, plataformes i associacions catalanistes, resten a l’aguait més pendents de veure quin protagonisme hi podran tenir que de sumar-s’hi al projecte amb un objectiu i una visió clara de país. Perquè no ens enganyem, enfront de l’actitud d’oposició frontal, i de menyspreu, dels nacionalistes espanyols, hi ha hagut un tímid posicionament favorable dels qui a priori semblaria que haurien d’haver-hi donat un suport incondicional. D’incondicional, res. Cap partit no va  desplegar tota la seva maquinària per la campanya a favor del Dret a Decidir, com cap no ho ha fet per ser avui a Brussel·les. Amb l’excusa de salvaguardar la independència de la iniciativa, s’ha deixat que els seus impulsors anessin fent al seu aire. I només davant l’evidència que l’acció no serà un fracàs hom s’hi ha apuntat, sobretot quan s’ha pogut remarcar que uns hi són més que els altres. 

Cap eurodiputat català va voler ser present, dijous passat, a la presentació de la iniciativa a la capital europea.  I a Brussel·les no hi haurà, ni com a manifestants ni com a amfitrions, els màxims representants de les forces vives del país, i molt menys institucionals. Cal felicitar els impulsors i organitzadors de la manifestació d’avui, però queda el regust de pensar que haurà estat una iniciativa més, aïllada i puntual, de la qual difícilment es parlarà demà passat més enllà dels cercles nacionalistes de sempre.

Tweet

Aquests dies ho hem sentit per activa i per passiva. Al Parlament Valencià, Francisco Camps ho deia amb tota solemnitat i rotunditat: tinc la consciència tranquil·la. El mateix feia Esperanza Aguirre a Madrid, i Mariano Rajoy posant la mà al foc per l’honestedat del seu partit. No es tracta de la corruptela d’un alcalde d’un poblet, sinó de personatges d’una rellevància política important: el President de la Generalitat Valenciana, un Conseller de la Comunitat de Madrid, un tresorer regional del partit, i diputats autonòmics, entre altres. S’han acabat les filtracions, ara ja són definitivament imputats. Però, això sí, tenen la consciència tranquil·la. [@more@] 

Imagino que el mecanisme psicològic que porta els polítics a deixar-se temptar per la idea de posar mà a la caixa pública, de la forma que sigui, deu ser molt semblant al que fa que encara hi hagi gent que caigui en l’ensarronada de l’estampeta. Tothom en sap el truc, de la mateixa manera que els polítics saben que sempre hi ha qui està a l’aguait esperant descobrir una relliscada de l’adversari. Però la prudència, que sembla que haurien de tenir per no veure’s enxampats, és àmpliament superada per la supèrbia de qui es creu molt més llest que altres, de qui considerant-se molt per damunt de la resta dels mortals pensa que a ell no el descobriran. 

Però, amb l’espectacle que ens han ofert els màxims dirigents del Partit Popular, presentant-se com a víctimes d’una conxorxa jurídico-mediàtica en contra seva, fent pinya els uns amb els altres segurs de la seva innocència i afirmant tenir aquesta tranquil·litat de consciència, han fet un pas més en la perversió política. Apel·len a la consciència perquè, com a bons conservadors i creients, tenen en l’imaginari la idea de la persona “dolenta”, tacada pel pecat, que malviu rosegat per un dolor de consciència. I ells, no. Ells tenen la consciència tranquil·la, perquè tot el que fan, per més que ara un jutge els ho imputi com a delictiu, ho consideren perfectament normal, correcte i legítim.  

Diguem que en el món de la delinqüència també hi hauria diversos graus de perversitat. Una cosa és el delinqüent que, amb una consciència més o menys intranquil·la, sap perfectament que està vulnerant la llei i que corre el risc de ser castigat per això. Però molt pitjor encara és aquell que ja té tan assumit el paper d’usurpador de béns públics o aliens que amb la consciència tranquil·la defensa l’honestedat dels seus actes, el dret a mantenir-los com a forma de vida, i a sobre es presenta com a víctima d’una trama judicial. 

Probablement, la tranquil·litat de consciència dels populars està més relacionada amb la ja habitual deficiència per part del Jutge Garzón en la instrucció dels sumaris, o en les complicitats que sempre han acabat trobant en determinats Tribunals, com en el valencià, que en la seva pròpia innocència.

Tweet

Ja ho havia intentat el Govern de CiU, i no se’n va sortir. I ara la Generalitat ho torna a provar. La nova llei del cinema podria preveure l’obligatorietat de doblar o subtitular les pel·lícules, de manera que en qualsevol cas hi hagi el mateix número de còpies en català que en castellà. Un podria pensar que aquesta vegada la Generalitat està disposada a seguir les indicacions o exigències de grups minoritaris a Catalunya, com ara el PP o Ciutadans, que tantes vegades parlen del bilingüisme simètric o reclamen que els ciutadans tinguin la possibilitat d’escollir la llengua. Però, no. Ara resulta que els criteris que ells defensaven, en aquest cas no s’han d’aplicar. [@more@] 

En una primera reacció, un representant del Partit Popular, en un exercici d’absoluta i cínica deshonestedat, deia que hi estava en contra perquè aquesta seria una mesura intervencionista. Com si no ho fossin les 500 lleis i disposicions espanyoles que obliguen l’ús del castellà, el sistema de quotes establert per la Unió europea per a defensar el cinema europeu o, en definitiva, qualsevol de les normatives establertes per les administracions en tots els àmbits. Amb el mateix cinisme, però intentant girar l’argument de la Generalitat en contra del català, un representant de Ciutadans apuntava que si es vol que hi hagi aquesta paritat d’oferta en les dues llengües per tal que els ciutadans puguin escollir, aquest mateix criteri s’hauria d’aplicar a l’ensenyament.  

I el tema de fons és que, uns i altres, no confessen els seus veritables objectius. No hi ha ningú, i per suposat tampoc el Partit Popular, que cregui que l’Estat a través de les seves institucions no ha d’intervenir per a regular el mercat i protegir determinats valors i béns comuns. Com no hi ha ningú que cregui, i Ciutadans tampoc, que aquesta regulació ha de consistir en l’establiment d’una paritat generalitzada entre les dues llengües. A Catalunya, a Espanya i a Europa, tothom creu que només cal regular allò que per la pròpia inèrcia, per les lleis del lliure mercat, no funcionaria. De manera que darrere de cada llei o normativa hi ha un valor o un interès a protegir: sigui la cohesió social, un sector més vulnerable, un patrimoni natural o una llengua.  

Les diferències reals entre la majoria del Parlament de Catalunya, de CiU a IC-V, favorables a un determinat model lingüístic, i els grups minoritaris del PP i C’s no són en el criteri de si cal intervenir o no, o de si cal aplicar percentatges o no. Sinó en creure que la llengua és un patrimoni a protegir o si cal continuar la secular tasca d’eliminació de les llengües altres que el castellà. Aquesta és la diferència clau: volem que pervisqui el català o creiem que no val la pena, i que ja ens va bé que el català vagi retrocedint com ho està fent ara, malgrat la legislació existent. Si el català tingués la seva supervivència i el seu desenvolupament assegurat, no hi hauria necessitat de fer cap regulació, com no caldria fer cap regulació per a protegir el cinema europeu, ni per a protegir cap element del patrimoni natural i cultural de cap país; i tampoc caldria establir cap normativa sobre quina ha de ser la llengua de l’ensenyament, ni aquí ni a Madrid ni a París, si no hi hagués el risc de trencament d’un model de cohesió social com el que ha escollit la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.  

No digueu mentides, que us cauran les dents, o us creixerà el nas com al Pinotxo. El Partit Popular i  C’s només clamen a favor del bilingüisme en aquells àmbits en què la situació és favorable al català, però mai en aquells altres en què ho és al castellà. Apel·len al compliment de la legislació quan afavoreix el castellà, però criden a la desobediència i la transgressió de la llei quan aquesta és favorable al català. Recorren al dret dels ciutadans a poder escollir, únicament en aquells casos en què el sistema aprovat per àmplia majoria del Parlament de Catalunya pretén defensar la cohesió social i el patrimoni cultural que representa la llengua pròpia del país.

El dilema no és l’existència de diversos criteris sobre com s’ha de regular una societat, sinó l’existència d’uns objectius contraposats: estem a favor o en contra de la llengua catalana.

Tweet

En el darrer Festival Internacional de Cinema de Berlín, La Berlinale, va sorprendre la pel·lícula “La teta asustada”, de Claudia Llosa, que se’n va endur el màxim guardó, L’Ós d’or. No és rar en el món del cinema que pel·lícules de directors pràcticament desconeguts, amb molt poca obra realitzada, assoleixin èxits espectaculars com aquest. En el cas de la directora peruana no era ben bé una opera prima, perquè fa dos anys ja havia presentat "Madeinusa", un altre film també ambientat en la cultura andina. Probablement, aquí se li ha donat més relleu perquè la cineasta Claudia Llosa està afincada a Catalunya i la seva pel·lícula ha rebut subvencions de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, el fet de tocar un tema centrat i ambientat en la cultura indígena del Perú, relacionant-lo amb els episodis de violència de tan sols fa unes dècades, també ha despertat l’interès de la crítica catalana. [@more@] 

Vist des d’aquí, i a partir de les informacions aparegudes a la premsa catalana i en general l’europea, hom podria pensar que es  tracta d’una visió de la cultura autòctona peruana narrada per ells mateixos. És la pel·lícula que ens han venut. I és també l’esbiaix a què ja estem acostumats. Hom podria arribar a confondre la visió que ha donat del seu país la directora peruana, tant en aquesta segona pel·lícula com en la primera, amb el Perú hereu de la cultura Inca i de tota la diversitat de pobles andins. Actualment, hi ha registrades al Perú una cinquantena de llengües vives, i una vintena més de desaparegudes recentment o que estan pràcticament extingides. Oficialment, però, des de Lima i des de l’administració peruana es gestiona el país com si fos monolingüe, deixant la seva diversitat cultural i lingüística com una rèmora del passat que val més oblidar i que és menystinguda com a exponent d’un món salvatge, inculte i mesquí. I aquesta és la visió que, segons fonts directes més representatives dels pobles andins, ha donat la directora Claudia Llosa. 

Només cal veure com és tractada la directora en els fòrums indigenistes del país, on és vista com la “pija” de la capital, limenya, que explota de cara enfora una visió de les cultures andines que va més enllà del paternalisme per caure directament en actituds racistes. Segons aquestes mateixes fonts indigenistes (SERVINDI, per exemple), Claudia Llosa s’inventa o manipula algunes de les tradicions ancestrals d’aquests pobles. Presenta, així, una imatge distorsionada de la realitat d’uns pobles que intenten sobreviure amenaçats constantment per una cultura dominant, sobrevinguda, que no reconeix ni tan sols la seva existència i que cedeix fàcilment les seves terres a les companyies multinacionals que volen explotar-les. 

No entro a valorar, lògicament, la pel·lícula en sí, sinó el risc que correm de deixar-nos seduir per la pel·lícula que ens venen al cinema i, sobretot, als mitjans de comunicació.  

Tweet

És lògic que, amb els resultats calents a la mà i la urgència de donar la cara, els partits i els seus dirigents hagin de fer declaracions insostenibles. A Euskadi, l’únic que pot assumir el paper de lehendakari és Patxi López, i l’únic dilema pendent de resoldre és amb qui i amb quina fórmula: àmplia coalició o govern en minoria. L’estirabot del PNB apel·lant a la llista més votada és una absurditat que cap partit no accepta enlloc: Els Governs es formen a partir de les majories parlamentàries. Recordem, sinó, el Govern actual de les Illes, el que hi havia fins ara a Galícia, o quina seria la posició de CiU en el supòsit que davant d’un triomf electoral dels socialistes catalans Esquerra es prestés a fer un govern nacionalista amb Mas al capdavant. 

 [@more@] 

I el PNB, recolzant-se amb els partits nacionalistes, no té cap possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament basc. És el PSE qui té la doble opció amb diverses variants: un front nacionalista espanyol o una sociovergència a la basca, que tampoc seria cap novetat. No sé si seria tan difícil de justificar, tant per al PSOE com per als socialistes bascos, una coalició de Govern amb el PP, sabent que el vot de UPyD el tindrien igualment assegurat. El Partit Popular al País Basc, igual que a Catalunya, ja té assumit que el seu paper és només el de frenar el nacionalisme i, per tant, consideraria irrellevants les diferències ideològiques que els puguin separar dels socialistes. Probablement, molts socialistes bascos preferirien un govern en solitari amb el suport extern dels populars, per allò de no fer tant mal d’ulls. I, per aquests, no seria cap sacrifici excessiu renunciar al seu ideari i fins i tot a ocupar llocs de poder a canvi de fer fora el PNB d’Ajuria Enea.  

L’altra opció, la de fer un Govern de coalició amb el PNB, podria semblar la més sensata, i fins i tot la menys dolenta, excepte per aquells que creuen que val més que les coses s’espatllin del tot per a provocar una reacció. Però, aquesta alternativa pot topar amb esculls insalvables, més de caràcter personal o partidista que de visió de país. Els socialistes, tenint l’altra alternativa a l’abast, en cap cas acceptarien renunciar a presidir el Govern basc per més que el PNB argumenti ser la força més votada; i tampoc seria fàcil per al PNB donar suport a Patxi López, amb la conseqüent retirada d’Ibarretxe, tanmateix prou desitjada per alguns sectors del seu propi partit. Però seria l’única opció que permetria un govern que no hagués de tenir mig país en contra; de fet, les forces nacionalistes continuen essent majoritàries al país, encara que no al Parlament, i podrien crear un clima d’enfrontament insostenible. A més, seria l’única opció que permetria salvar bona part de la feina feta a favor de la llengua i la cultura basca, perquè el que pot marcar la diferència no és tant que el lehendakari es digui Patxi López com el fet que aquest hagi de sustentar la seva acció de Govern amb el PNB o amb el PP.  

Tant de temps que Patxi López s’ha passat clamant en contra del que ell considerava era un front nacionalista que dividia Euskadi, ara té l’opció de mantenir i enfortir aquest frontisme o de buscar una sortida transversal. Aquí en diríem, sociovergència.

Tweet

És relativament fàcil fer una valoració dels resultats electorals, amb els números a la mà. Cadascú pot fer la seva anàlisi en funció del que li interessa remarcar, de manera que tan creïble és l’afirmació que no ha pogut revalidar-se el tripartit basc per la seva dèria nacionalista escenificada amb el famós pla Ibarretxe, com per la raó contrària d’haver decebut els qui esperaven d’Ibarretxe una aposta molt més clara i que no s’arronsés a la primera. El mateix discurs antinacionalista que ha portat un retrocés al PP també ha permès l’entrada a UPyD. La crisi econòmica adduïda com a raó per a la pèrdua de la Xunta de Galícia no serveix per al País Basc… 

[@more@] 

Amb tot, una primera reflexió que s’ha de fer és que res ha canviat al País Basc, o a la societat basca. La correlació de forces continua essent bàsicament la mateixa, amb l’única diferència dels 100.000 ciutadans als quals no els ha estat permès expressar-se lliurement a les urnes. Aquesta és la diferència que necessitava el PSOE per desbancar els nacionalistes bascos, i donat que amb unes eleccions on hi fossis representades totes les opcions polítiques això no ho hauria aconseguit ha hagut de recórrer a una corrupta Justícia fàcilment instrumentalitzable.  

Una segona reflexió que ja havien fet la majoria dels mitjans de comunicació durant la campanya i que han reiterat aquesta nit, és que es dóna per sobreentès que les diferències entre el PP i el PSOE són mínimes, i que per tant es podien sumar automàticament els seus vots i els seus escons perquè tenen un objectiu comú. Curiosament, s’acusava el Govern Ibarretxe d’obsessionar-se pels temes identitaris, però són justament aquests temes els que uneixen socialistes i populars que se suposa que ara afrontaran des d’una mateixa perspectiva la crisi econòmica i els problemes “reals” del País Basc.  

I una tercera reflexió és la responsabilitat pròpia dels partits nacionalistes, no només per presentar-se esmicolats i amb estratègies contraposades davant de l’antidemocràtica decisió de no permetre-hi la presentació de determinades llistes, sinó per haver defraudat les esperances posades en els seus governs. Tant el basc com el gallec.

Tweet

Molt més ressò han tingut les declaracions del jugador del Barça, Thierry Henry, als mitjans de comunicació espanyols que als catalans. Cadascú ho pot interpretar com vulgui, però una afirmació com “Catalunya no és Espanya” no és altra cosa que la constatació d’haver-se adonat del lloc on havia anat a parar. I, està clar que, des de l’òptica independentista, ens pot fer gràcia pensar que tenim un aliat més; però probablement la frase no anava gaire més enllà, que ja és molt, d’un elemental reconeixement de l’existència d’una realitat diferenciada d’Espanya.  [@more@] 

És curiós observar la reacció del nacionalisme espanyol més tronat. Els abrandaments a favor de l’espanyolitat de Catalunya i del Club, amb pujades de to insultants o com a mínim de menyspreu han estat la tònica general. Són els mateixos mitjans que cada dia barregen l’esport i la política, confonent la defensa esportiva d’uns clubs i d’unes federacions amb la defensa d’un honor patri, els qui ara s’escandalitzen que un jugador pugui dir que “Catalunya no és Espanya”. Quan una Federació esportiva catalana mira de ser reconeguda per una Federació internacional, la política d’Estat intervé immediatament, amb totes les seves armes, polititzant una qüestió que podria haver-se quedat en l’àmbit estrictament de l’esport. El Dictador Francisco Franco ja ho deia: “feu com jo que no em fico en política”. I aquests mitjans de comunicació, com a bons deixebles, consideren que aixecar una bandera, identificar una selecció amb un país, o pronunciar-se a favor d’un sentiment general de país és barrejar esport i política, però només quan la bandera, la selecció i el país no són l’espanyola. 

La majoria dels mitjans de comunicació catalans, inclosos els públics naturalment, parlen indistintament d’esportistes espanyols o esportistes catalans, sense donar-hi cap connotació política més enllà de fer un tractament especial de proximitat als equips i jugadors d’aquí. Però queden molt lluny del nacionalisme apassionat, radical i incendiari que gasten els mitjans de comunicació espanyols. Si Henry hagués afirmat que “Catalunya és Espanya” ningú n’hauria fet cabal: És aquest “NO” el que marca la diferència entre l’esport i la política?

Tweet

Encara que no apareguin als grans mitjans de comunicació, els pobles indígenes d’arreu del món, però especialment de l’Amazònia, es veuen amenaçats i agredits permanentment per l’interès dels Estats i de les empreses en l’explotació del territori. Mentre aquests pobles han viscut en terres considerades inhòspites, i per tant d’escassa rendibilitat, han estat oblidades pels seus Governs, als quals no ha preocupat en absolut que no tinguessin accés a l’educació, ni a la sanitat, ni a cap dels serveis bàsics. En molts casos, de fet, ni ells tampoc ho havien reclamat, i es limitaven a viure la seva vida al marge. Però tan bon punt hi ha un interès per l’explotació dels territoris propis d’aquests pobles, aleshores els han foragitat, perseguit, o senzillament eliminat, en una acció conjunta de les empreses i els seus serveis de seguretat; de les administracions amb les respectives policies, exèrcits o grups paramilitars; i dels governs dels països als quals pertanyen les empreses multinacionals.  [@more@]Els crims i els genocidis deixen de ser-ho als ulls de la comunitat internacional si es fan amb discreció, i sobretot si reporten importants beneficis. I està clar que, a vegades, abans de recórrer a la violència directa, hi ha empreses que opten per guardar les aparences i simular una acció legal, comptant sempre amb el recolzament de les administracions locals i estatals. Així, és un fet habitual que els estats, especialment el Perú i l’Equador, però sovint també Brasil, Argentina i Colòmbia, i ara en menor mesura Bolívia, facin concessions d’explotació forestal, minera, agrícola o petrolera, de territoris que pertanyen a pobles indígenes als quals ni tan sols se’ls ha informat. D’aquesta manera, les terres amb la flora i fauna que contenen i que inclou els pobles indígenes que pugui haver-hi, passen a ser domini d’empreses privades. Amb la concessió a la mà, les empreses poden optar per fer entrar directament les excavadores arrasant tot el que troben al seu pas, com s’ha fet a les explotacions petroleres del Perú, contaminar prèviament les aigües per foragitar-ne les tribus existents com s’ha fet amb algunes comunitats maputxes, o en el millor dels casos coaccionar-los perquè fugin o venguin les seves terres a preus irrisoris. La resistència a l’interès de les companyies explotadores implica un degoteig de crims indiscriminats i assassinats selectius d’alguns dels líders tribals, fins que acaben assolint els seus objectius. En alguns casos, sobretot si hi ha el risc que el cas arribi als mitjans de comunicació, es formalitzen unes opcions de compra dels territoris cobejats per les empreses a uns preus que continuen essent irrisoris però que per a cadascuna de les famílies afectades els pot semblar una fortuna. Al marge de la destrucció del paisatge i del medi ambient, s’eliminen les formes tradicionals de subsistència, així com les seves fonts, i els indígenes es veuen obligats a emigrar a les ciutats o a esdevenir empleats de la multinacional. Però tan bon punt s’ha conclòs la primera fase de construcció que requereix mà d’obra, o que l’explotació deixa de ser rendible, s’abandona de nou el territori i la seva gent. I no passa res, perquè aquí les empreses explotadores presenten com a simples i lloables beneficis empresarials les seves gestes americanes.

Tweet