Bloc de notes de Josep Romeu

Miro astorat les imatges del telenotícies. Les protestes estudiantils per l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’anomenat Procés de Bolonya, han derivat en disturbis als carrers de Barcelona. Tinc el convenciment que es tracta d’un procés fet des d’una perspectiva radicalment de dretes, i entenc les protestes i l’oposició dels estudiants. Però no vull entrar a valorar l’actuació dels estudiants, amb possibles excessos, interrupcions forçades de classes, ocupacions insostenibles… Em limito a comentar el que veig per la televisió. Els estudiants són trets per la força del Rectorat, però els mossos no acaben aquí la seva feina, sinó que es llancen enfollits contra estudiants que no mantenen cap actitud agressiva i els colpegen salvatgement. No pot ser que aquells que s’amaguen sota el casc antidisturbis siguin ésser humans. [@more@] 

Mossos colpejant a tort i a dret estudiants que fugen corrent, periodistes que fan la seva feina, gent que passa per allà o que simplement participava pacíficament en la protesta. S’acarnissen amb una noia estesa al terra, contra la qual no tenen cap acusació a formular perquè no la volen detenir, sinó simplement apallissar-la. Persegueixen estudiants amb una ràbia inusitada pel plaer de clavar-los la darrera trompada. No es defensen de res, només agredeixen. Sento vergonya que algú pugui dir que aquesta és la nostra policia; i molt més quan apareix el director general de la Policia de la Generalitat, Rafael Olmos i referma que l’actuació dels Mossos ha estat correcta. Molts recordem d’altres èpoques aquesta mena de gossos embogits.  

A vegades puc entendre que els Mossos han de complir ordres i que potser els obliguen a fer coses amb les quals personalment no estarien d’acord. En aquest cas, no val ni aquesta excusa: els responsables policials ja ens han confirmat que certament complien ordres i que ells aprovaven, per tant, la seva brutal actuació, però fins i tot en aquest cas, els ciutadans tenim dret a exigir d’una policia mínimament democràtica, en un país mínimament democràtic, que es neguin a actuar d’una manera tan inhumana. Sento vergonya i fàstic pels qui dirigeixen un Departament d’Interior d’aquesta manera, qualsevol demòcrata n’hauria de demanar la dimissió; però em nego a creure que aquestes actuacions policials puguin ser fetes per persones, i no per gossos folls.

Tweet

Quan un equip goleja l’adversari, hom pot remarcar tant els mèrits del guanyador com els desmèrits del perdedor. Jo no sé si les ensarronades que una i altra vegada ens està clavant el Govern espanyol són atribuïbles del tot a la seva habilitat o si hi ha també una voluntat de deixar-nos ensarronar. L’acord que presentaven ahir, somrients, la Ministra de Foment i l’Alcalde de Barcelona està a mig camí de l’ensarronada i la presa de pèl. Amb bones paraules, el Govern espanyol ens diu que l’estació del TGV de la Sagrera haurà d’anar a càrrec nostre, i l’Hereu li riu la gràcia i se li mostra profundament agraït. [@more@] 

Fa ben poques setmanes que el Govern espanyol i el català presentaven eufòrics i exultants un acord, a través del qual el Govern espanyol es comprometia (només es comprometia, que ja sabem què vol dir això venint del Zapatero) a pagar els endarreriments del deute pendent en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Ja llavors, els nostres polítics es van mostrar profundament agraïts per la generositat d’un Govern espanyol que semblava disposat a pagar el que devia, quan l’única cosa positiva de l’acord era que, com a mínim, es fixava el destí d’aquestes inversions pendents. Bé, doncs, l’acord d’ahir representa que l’Estat en lloc de pagar l’estació de la Sagrera al marge d’aquest deute pendent, ho carrega en aquest mateix compte de manera que hauran de deixar de fer algunes de les inversions previstes en l’acord anterior.  

Per tant, l’estació de la Sagrera al Govern espanyol no li costarà ni un duro, perquè al final anirà a càrrec nostre; a càrrec d’uns diners que encara no tenim però que ja ens pertocaven per llei. Em costa de creure que la jugada hagi estat possible gràcies a l’habilitat ensarronadora de la Ministra Magdalena Àlvarez; més aviat pensaria que és degut a la nostra capacitat de deixar-nos ensarronar. L’Hereu ho presentava com tot un èxit perquè sap que si s’hagués encallat l’obra hauria perjudicat molt la seva imatge; el PSC-PSOE des de la perspectiva espanyola no pot sinó mostrar-se molt satisfet perquè l’obra els surt gratis; i els socis de Govern, dòcils i disciplinats, dient bajanades com que el fet de carregar-ho a compte de les inversions previstes no aniria en detriment de cap dels projectes pactats dies enrere, o que la bossa ja és prou gran per a fer-li encabir tot. 

Cornuts, pagar el beure i agraïts, encara

Tweet

Quan alguna cosa no funciona en una empresa o institució pública, hi ha dues possibilitats: fer una anàlisi seriosa de les causes que ens han portat a la situació de crisi i actuar en conseqüència, o bé deixar el tema en mans dels publicistes per tal de no haver de canviar res. En tenim exemples clars en la política catalana. La Generalitat, seguint la tònica de dilapidar l’erari públic per autojustificar-se, ha encetat una nova campanya publicitària, aquesta vegada amb l’excusa d’enaltir la figura del mestre, i el PSC en fa una altra per cantar les excel·lències de l’obra de Govern. Com a mínim  aquesta darrera sembla que se la pagaran ells i no anirà, almenys de forma directa, a càrrec dels contribuents. [@more@] 

Per demà passat hi ha convocada una vaga de l’ensenyament públic, un sector que comença a estar fart del desgavell i del desori que imposa el Conseller Maragall al seu Departament. No és tant una vaga contra una determinada mesura, com una protesta contra la política general, erràtica, a base de cops improvisats i que no dóna cap confiança als professionals del sector. Qualsevol persona assenyada o institució seriosa el que faria seria analitzar què ha portat aquest malestar entre els professionals de l’educació, i conjuntament amb ells intentaria trobar-hi sortides. Però no és el cas del Conseller Maragall, i al capdavall del Govern de la Generalitat. La seva resposta ha estat la més senzilla, i la més estúpida a la vegada: emprendre una d’aquestes inútils campanyes publicitàries que no anuncien res més que l’anunciant. Una nova malversació de fons públics per dir-nos que els mestres haurien de ser molt valorats pel seu paper en la societat, quan és el mateix Departament el qui no els té en cap consideració. 

Per la seva banda, el PSC és conscient del paper galdós que està fent en tot el tema del finançament de Catalunya i del desplegament de l’Estatut, que afecta molt negativament en l’acció del Govern. Donat que tenen com a premissa inqüestionable la seva lleialtat i recolzament a la política del Govern Zapatero, la que inclou les constants agressions als interessos de Catalunya, l’ofec econòmic a les finances catalanes i l’incompliment constant de les seves promeses, els socialistes catalans no tenen cap marge de maniobra. Si no poden capgirar la situació, perquè prioritzen el suport a Zapatero a la defensa dels interessos de Catalunya i del propi Govern que ells presideixen, han pensat que potser sí que poden capgirar la percepció que en tenen els ciutadans. Per això han ideat el recurs fàcil de la campanya publicitària per tal de corregir la imatge negativa i la sensació que té la ciutadania de la inoperativitat d’aquest Govern.  

Si no ens veiem en cor de modificar la realitat, o directament ja hi renunciem, sempre podem optar per modificar la percepció que tenim d’aquesta realitat.

Tweet

El propòsit d’elaborar un article diari em força també a una lectura diària dels mitjans de comunicació; i, de tant en tant, una revisió dels grans titulars. Els lectors de premsa diària, així com de blocs i fòrums de discussió política, podem constatar que el tema del finançament és una de les constants en els darrers mesos. Però la notícia no és que hi hagi res de nou, sinó que simplement es reprodueixen una i altra vegada les mateixes declaracions dels mateixos dirigents polítics, per no dir absolutament res. Ara, ni tan sols gosen posar terminis que saben que tampoc es complirien.  

[@more@] 

En pocs dies hem pogut sentir el Conseller Josep Huguet recriminant als crítics d’ERC la seva intenció de reclamar un referèndum intern sobre el finançament, tot recordant que serà el Govern qui ho decidirà, i alhora remarcant que en el millor dels casos com a màxim aconseguirem un finançament mediocre. L’Iceta i el Montilla es tornen per reiterar l’un el missatge de la fidelitat inqüestionable dels socialistes catalans envers Zapatero, i l’altre el missatge d’una suposada fermesa per negociar un bon acord. Ridao i Puigcercós insisiteixen, dia sí dia també, en el desastre que ens pot caure al damunt si no s’aconsegueix un bon finançament. IC-V calla, i els convergents no es cansen d’insistir en la incapacitat de negociació i la posició de feblesa del Govern català. El paper dels populars és encara més trist perquè saben que, per pèssim que sigui l’acord final, el seu partit encara farà el paper d’ofès pel tracte de favor que, segons ells, hauran rebut els catalans.

Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics. Fins quan durarà aquesta comèdia?  

Tweet

És relativament fàcil descobrir a casa nostra quan una protesta veïnal té la seva motivació en la simple lògica de la cultura del NO. Tots voldríem que el país tingués unes infraestructures i uns serveis de primera, però sempre que es facin lluny de casa. És aleshores quan els polítics responsables han de saber escoltar les protestes i raonaments, per acabar decidint pensant sobretot en el bé comú. El conflicte esdevé més greu quan no és a dues bandes, sinó a tres: quan a més de l’interès dels veïns contraposat a l’interès general hi ha el de les empreses que hi veuen una oportunitat de negoci, i es posen l’Administració al seu costat. I és més complicat encara, quan aquest conflicte d’interessos es produeix en un país amb greus dèficits democràtics. [@more@] 

És, per exemple, el que està passant a Mèxic, concretament a la zona de Tehuantepec, on s’hi projecta un Parc eòlic de dimensions gegantines, foragitant i desproveint dels seus béns a les comunitats indígenes. Es tracta de la construcció de 5.000 aerogeneradors que ocuparan una superfície de 130 mil hectàrees. El Govern mexicà ven els drets d’explotació d’aquelles terres a unes empreses foranes no pas per a subministrar energia al poble mexicà, sinó per a exportar-la en benefici de les grans empreses nord-americanes. La compensació que s’ofereix als veïns desplaçats per la força és la misèrrima xifra de 100 a 150 pesos anuals, de manera que a la majoria no els quedarà altra alternativa que engruixir les ja voluminosos àrees pobres i suburbials de la capital. No hi ha l’interès de Mèxic, amb amplíssimes àrees rurals que continuaran sense energia elèctrica, ni l’interès de les comunitats indígenes expropiades per la força; només l’interès d’una administració corrupta que ven els drets d’explotació del territori a unes grans empreses. 

Però, està clar. Això passa allà, a Mèxic. A casa nostra, les mobilitzacions veïnals poden arribar a frustrar projectes que havien de ser ben rendibles, i fins i tot a vegades d’interès general per al país. I si s’acaben portant a terme és perquè hi ha una majoria parlamentària legitimada per a fer-ho. Les empreses pressionen fins allà on poden, però saben que el marc democràtic els estableix uns límits; uns límits que fàcilment es poden saltar quan inverteixen a segons quins països. Empreses que aquí es presenten com a respectuoses amb el sistema democràtic, amb els drets dels habitants del territori, i fins i tot amb el medi ambient; però que posats allà, actuen despietadament i amb tota la impunitat que els ofereixen règims corruptes.  

Aleshores, la nostra societat democràtica i respectuosa amb el medi ambient, fa la vista grossa quan les agressions es produeixen lluny de casa. Perquè en el cas de Mèxic no es tracta d’un genèric “capitalisme salvatge”, o d’unes anònimes “multinacionals depredadores”, sinó d’empreses que tenen noms i cognoms, que a casa nostra fins i tot se’ns presenten com a modèliques: Unión FENOSA, Endesa, Acciona, Eoliatec, Iberdrola… En el fons no fan sinó aplicar el mateix principi que, aquí, alguns interessos locals apliquen per a rebutjar els seus projectes. Al pati de casa, no. Més enllà, tot s’hi val.

Tweet

Sovint hi ha gent que, quan no sap com afrontar un tema que no gosa encarar-lo directament però que tampoc es pot treure de sobre, utilitza una expressió com en lloc de, o a part de, mirar-ho com un problema plategem-ho com una oportunitat. Ho hem sentit a dir moltes vegades referint-nos a la immigració, i ara s’ha posat de moda dir-ho també en parlar de la crisi econòmica. Però una cosa és la frase feta, que queda bé per col·locar al final d’un discurs polític, just en el moment en què hom voldria sentir alguna proposta d’actuació seriosa, i l’altra és la seva concreció, que sempre es queda en no res. És possible que l’actual crisi econòmica hagués estat una oportunitat per a replantejar-se el model econòmic, per a corregir els errors del capitalisme desaforat o per a insinuar el camí cap a un sistema mínimament sostenible.  [@more@] 

Des de tots els fronts, sense distinció entre els qui es proclamen de dretes o d’esquerres, es barra el pas a qualsevol possibilitat d’una reformulació del sistema, i l’única obsessió és retornar a la situació existent abans d’esclatar la crisi. En aquest cas, es parteix d’una anàlisi en la qual la dreta tradicional coincideix amb l’esquerra a l’hora d’assenyalar l’origen de la crisi: la voracitat d’un sistema financer descontrolat, bombolles immobiliàries i d’altres menes incentivades des del poder polític i econòmic.. Però és que l’esquerra, després, coincideix amb la dreta a l’hora d’afrontar-ne les conseqüències, i dictar-ne les receptes. 

Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a donar suport al sistema financer que ha generat la crisi, socialitzant-ne les seves pèrdues per tal que puguin mantenir o retornar als guanys desorbitats a què estaven acostumats; i això sense que suposi imposar-los cap mena de condicionant a favor de l’interès general. Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a recolzat el sector de la construcció, absolutament sobredimensionat, reconvertint en vivenda protegida els habitatges que ara no poden vendre al mercat, i promovent un creixement artificial en forma de AREs per tal de mantenir l’activitat del sector, però també la mateixa bombolla immobiliària. Unànimement, dretes i esquerres s’aboquen a fomentar el consumisme, al preu que sigui, encara que una part d’aquest consum hagi d’estar finançat amb fons públics, com passa amb el sector de l’automoció, per tal que les empreses no hagin d’adequar-se a les necessitats reals de la població.  

Ni la més mínima ombra de canvis estructurals: els empresaris anomenen cínicament canvis estructurals a l’eliminació dels escassos drets laborals que havien aconseguit els treballadors en època de bonança. Ni la més mínima insinuació de replantejar-se el model productiu en base a les necessitats reals de la població, sense haver de promoure un consumisme compulsiu i subvencionat. I per suposat, ni parlar d’avançar cap a un model sostenible, entenent que el creixement constant i infinit, en un món finit, és pura quimera.

Tweet

Pel proper 19 de març hi ha convocada una vaga de l’ensenyament públic en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. És molt probable que la vaga tingui una incidència relativa perquè el professorat està més que cremat no només amb el Govern, sinó també amb els sindicats. De raons per fer una vaga n’hi ha moltes, i potser no tots els docents coincidirien en quina ha de ser la motivació bàsica. El descontentament és general, per motius diversos, però sobretot per la sensació de desgavell, d’improvisació i de manca de voluntat de prendre’s seriosament el tema de l’ensenyament. [@more@] 

La llista de greuges podria ser llarga: la Llei d’Educació, que esmenen els propis partits del Govern, sense que s’aclareixin entre ells; una retallada general pel que fa als recursos i a les dotacions de les escoles, de manera que estem quedant a la cua a nivell de l’Estat espanyol; canvis d’orientació constants, provatures i proves pilot que no arriben mai a bon port; propostes de nou calendari sense tenir clar quins objectius el motiven i com es resoldran els inconvenients que comporta, perquè no s’ha consultat la comunitat educativa; i ara només ens faltava la proposta de fer hores extres per evitar contractar nous professors, una mesura pròpia d’un Govern estrictament de dretes, que primer s’anuncia, després es desmenteix i finalment es desmenteix el desmentiment, i es deixa com un amenaça pendent per al curs que ve. 

Sort n’hi ha que l’ensenyament funciona relativament bé, malgrat l’existència d’un Departament d’Educació. Els mestres ja estan acostumats a suplir amb enginy i iniciativa les mancances estructurals, d’equipaments i de personal que hom hauria d’esperar que resolgués l’Administració. I les constants anades i vingudes, propostes i contrapropostes del Conseller Maragall són vistes més com una nosa i un entrebanc per a la tasca educativa que com a iniciatives de govern per a millorar la qualitat de l’ensenyament. No es censuren tant les propostes en si, que com a tals analitzades amb rigor i consensuades amb la comunitat educativa fins i tot podrien ser prou positives, sinó la seva forma anàrquica de presentar-les, el seu desvari permanent, i aquesta sensació general que en qualsevol moment pot aparèixer una nova maragallada.  

Tweet

Ahir, just a la mateixa hora que s’iniciava el partit de futbol del Barça, hi havia convocada una assemblea de veïns al Centre Cultural Costa i Font de Taradell, per parlar de la possibilitat que aquesta població presenti la seva candidatura per acollir l’aeroport corporatiu que, segons els plans de la Generalitat, s’ha de construir en alguna de les comarques centrals: Osona, el Bages o l’Anoia. Mala hora per a fer una assemblea veïnal, podia pensar algú. Però la sala, es va omplir de gom a gom, com només ho fa en les grans ocasions, i la veu era unànime a l’hora de rebutjar el projecte: des dels dos grups municipals que integren el Consistori, CiU i ERC, a les associacions cíviques i culturals del poble, organitzacions agràries, i per suposat els veïns afectats. [@more@] 

Ja se sap que sempre que es planteja la construcció d’un equipament públic genera un refús immediat per part dels directament afectats, i dels qui n’esdevindrien forçats veïns. Els beneficis per a la població, i en general per a la comarca d’Osona, serien molt inferiors als inconvenients i als perjudicis. Però l’entusiasme expressat en el moment en què l’alcalde de Taradell va anunciar que el poble no presentaria la seva candidatura, tot i que el seu partit ha estat un dels impulsors de la proposta, es limita a l’alleujament de saber que no es farà prop de casa. A un altre lloc, ja es trauran les castanyes del foc. 

Quan des de qualsevol indret del país parlem de la necessitat de disposar d’un gran aeroport internacional, a Barcelona, sabent que això implica l’ampliació de les seves instal·lacions, no es té massa en consideració que allà també s’han hagut d’ocupar terres de conreu i zones protegides, s’incrementa el risc de sorolls i molèsties per als veïns, i en definitiva s’ha agreujat l’impacte ambiental de la zona. Enfront de la legítima defensa dels interessos particulars hi ha l’interès general del país; i el país necessita, sovint, infraestructures i equipaments que tenen els seus efectes negatius per a la zona on s’ubiquen.  

Altra cosa seria qüestionar-se el model de creixement, el concepte de progrés i en definitiva el model de país. I això, malauradament, no ho fa ningú. En els darrers anys, i al marge dels canvis de Govern, s’ha mantingut una constant depredació del territori amb una aposta clara pel creixement desaforat, i sobretot per un sistema tan insostenible que necessita créixer constantment per a no fer fallida.  

Els veïns de Taradell, i jo també per suposat, van dir no a la proposta de l’aeroport Corporatiu, com algunes altres poblacions també han dit no als ARE proposats pel Govern de la Generalitat; però la política segueix essent la mateixa, sense massa matisos entre Govern i oposició. El que no es pugui fer a Taradell o a Osona, ja s’encolomarà a un altre poble o a una altra comarca on no hi hagi la mateixa capacitat de reacció. Serà, probablement, la mateixa agressió al territori, la mateixa desconsideració envers els veïns afectats, la mateixa concepció del creixement pel creixement, però ja serà més lluny de casa.    

Tweet

El PSC i ERC coincideixen sovint a fer un tipus d’oposició a CiU que, si més no, resulta curiós. Cadascun pel seu cantó, i per tant sovint de forma diametralment oposada, critiquen la formació nacionalista obviant la seva pròpia realitat. Moltes vegades hem sentit a dir a dirigents d’ERC mil pestes d’aquella CiU que va pactar a la baixa l’Estatut, justificant així la impossibilitat d’arribar a acords a ells, sense tenir en compte que aquell acord el va signar CiU tenint a l’altre cantó de la taula, i per tant pressionant encara més a la baixa, el PSC amb el qual es veu que sí que podem formar coalició de Govern. I ara, l’inefable Iceta fa el mateix retraient als convergents la seva presència a la manifestació de Brussel·les. [@more@] 

Com si no sabés amb qui comparteix taula de Govern, l’Iceta s’exclama dient on va a parar aquesta gent que ha caigut en una “deriva radical”?. Intentant retornar els convergents pel bon camí del seny que no troba a faltar en els seus socis de Govern, els aconsella a incidir en la política espanyola. I, coincidint lògicament amb els mitjans de comunicació que els són afins, el dirigent socialista recorda que les eleccions basques han obert un nou panorama en la política espanyola, perquè el pacte entre populars i socialistes, farà que el PNB deixi de donar suport a  Zapatero.  

Ja em sembla força ingenu afirmar, com han fet alguns partits catalans, que ara tindran més opcions per a pressionar Zapatero, perquè aquest ha jugat amb ells quan i com ha volgut. Però que això ho diguin els socialistes que voluntàriament, no solament han renunciat (ells no creuen que els catalans hagin de tenir “dret a decidir”) a pressionar el PSOE a favor de Catalunya, sinó que han actuat com a reforç de les tesis més anticatalanes del Govern espanyol, em sembla d’un cinisme desmesurat.  

Iceta cínicament deia “a les forces polítiques catalanes se’ls ha obert una mica més d’espai per fer valdre la seva veu”. Se suposa que el senyor Iceta no s’hi deu comptar entre aquestes forces polítiques catalanes que “ara poden fer valdre la seva veu”, perquè el PSC ha tingut sempre obert l’espai per a fer-ho, i en canvi ha esmerçat tots els esforços en ofegar les veus dels altres que ho intentaven.

Tweet

La diputada del Partit Popular Montserrat Nebreda s’ha posicionat en contra d’un eventual pacte entre el seu partit i el Partit Socialista d’Euskadi. El seu raonament és d’una lògica irrefutable: Si a Galícia i a les illes Balears van criticar que es fes un “pacte de perdedors” per desbancar el partit que havia guanyat les eleccions, ara havien de ser conseqüents, i no caure ells en el mateix error. Així mateix recorda el que ells deien en el cas de Catalunya, que “l’aliança entre perdedors no fa un bon govern”. Amb tot, la diputada popular intenta buscar alguna força major que pogués justificar el que ella mateixa considera injustificable.    [@more@] 

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla una absurditat plantejar el tema d’aquesta manera. Els Governs els elegeixen els Parlaments a partir de les majories que s’hi puguin formar, en la mesura que són aquestes majories les que representen el conjunt de la societat. Que les coalicions es formin abans o després de les eleccions és del tot irrellevant. Si Convergència i Unió decidissin presentar-se per separat, la representació parlamentària obtinguda els donaria els mateixos drets que fent-ho conjuntament; de la mateixa manera que si el tripartit optés per presentar-se com a coalició electoral no per això tindria més dret a formar govern. Tant en un cas com en l’altre, el que legitima la formació d’un Govern és la majoria parlamentària. 

Podria entendre, doncs, encara que no ho compartiria, que algú optés per canviar la legislació per tal de forçar els partits a fer coalicions pre electorals, i no haver d’esperar el resultat de cadascun del partits. Ara bé, és del tot inacceptable la deshonestedat dels qui, quan es troben com a partit més votat que no aconsegueix sumar una majoria parlamentària, reclamen el govern per a la força més votada; i quan, com a partit minoritari poden formar part d’una majoria parlamentària de perdedors, aleshores justifiquen el que abans havien denunciat.  

El problema és que la deshonestedat i la mentida són tan habituals en la política que les espurnes de coherència només apareixen en els polítics que, com la Montserrat Nebreda, es troben relativament apartats dels aparells dels partits, i per tant de les esferes del poder.

Tweet