Bloc de notes de Josep Romeu

La crisi econòmica va esclatar durant el 2008, però el sector de la pagesia ja estava immers en una profunda crisi des de força anys enrere. Quan tot just en els darrers trimestres l’economia catalana ha entrat tècnicament en recessió, el sector agrari ja en portava vuit amb un PIB negatiu. Encara que en determinats moments hagin protagonitzat algunes mobilitzacions, protestes i tractorades, el cert és que, a diferència dels pagesos francesos, aquí els costa molt més de fer sentir la seva veu. I probablement perquè a nivell electoral representen ben poca cosa, s’acostuma a deixar-los de banda, a ser els primers en pagar les conseqüències de qualsevol conflicte d’interessos, i a ser els darrers a ser tinguts en compte.  [@more@] 

Ho veiem a l’hora de planificar el territori o de projectar les noves infraestructures, que s’aprofiten sempre les millors terres de conreu com si no tinguessin cap mena de valor; se’ls expropia sense més ni més com si la seva ocupació del sòl fos un luxe a socialitzar; en períodes de sequera són dels primers a veure restringida l’aigua de rec, com si la malbaratessin per caprici; quan convé se’ls imposa restriccions i quotes de producció, que en altres àmbits es consideraria una limitació del lliure mercat; però quan convé se’ls deixa a les mans de les grans empreses transformadores que sí que poden imposar-los lliurement les seves condicions… En definitiva, tot i que també és cert que a nivell comunitari és el sector on es destinen més recursos, crec que és un sector amb el qual en l’àmbit nacional tothom s’hi veu amb cor. 

Aquests dies la Unió de Pagesos, el sindicat agrari teòricament d’esquerres, ha fet públiques les seves queixes contra el Govern de la Generalitat, la política agrària del qual qualifiquen de negligent. Denuncien que només en aquest dos darrers anys el Govern ha deixat perdre 87’5 milions d’euros dels crèdits definitius del pressupost del Departament d’Agricultura; que per manca de cofinançament per part de la Generalitat es van deixar d’utilitzar 55 milions del Programa de Desenvolupament Rural que tenia finançament europeu i estatal; i que aquest any 2009 es poden perdre 70 milions més per manca de cofinançament de la Generalitat de programes que tenen suport europeu o estatal.  

Com he dit en d’altres ocasions, en temes com la Cooperació o l’ecologisme, el que resulta preocupant no és que hi hagi una oposició de dretes que critiqui la gestió governamental sinó que aquestes crítiques provingui directament de sectors que, a priori, haurien de ser afins.    

Tweet

Fa unes setmanes parlava de la crisi econòmica com d’una oportunitat perduda. Si des de fa temps, des de l’esquerra real, que té ben poc a veure amb els partits que s’autodefineixen d’esquerres, ja es denunciava la voracitat i insostenibilitat d’un sistema basat en l’especulació permanent i el creixement continu, hom podia pensar que el col·lapse a què ens ha abocat el mateix sistema podia ser una oportunitat per a reconduir-lo o reformar-lo. I aquesta és la tesi que aquesta setmana ha exposat l’economista i filòsof francès Serge Latouche al CCC de Barcelona. Amb una diferència: ell en parla com si no veiés com s’està malbaratant, arreu, aquesta oportunitat.

[@more@]

Les teories del decreixement, que ja no són noves, apuntarien a un capgirament dels fonaments en què es basa l’actual sistema econòmic. El concepte de creixement, per més que per a maquillar-lo se li apliqui l’adjectiu de sostenible, és per ell mateix insostenible. És una pura quimera creure en un creixement sense límits quan estem parlant d’uns espais i d’uns recursos que sí que tenen límits, i que en molts casos ja els estem sobrepassant. Es podia pensar, doncs, que la crisi generalitzada que pateix el sistema podia ser aprofitada per repensar-lo i adequar-lo a les necessitat reals de la sostenibilitat i equilibri del planeta. Abandonar la idea de retornar al creixement com a fita i com a única fórmula per a sobreviure, i per tant adequar la producció a les necessitats de la gent sense necessitat de crear-n’hi de noves, era una utopia que de seguida s’han encarregat de desmentir les polítiques empreses per tots els Governs de l’anomenat Primer Món, sense massa diferències ni matisos, entre les aplicades pels governs més ultraconservadors i les aplicades per governs socialistes que s’autoproclamen d’esquerres, i que com a Catalunya sovint tenen també el suport de partits teòricament més d’esquerres i ecologistes.

No sé, doncs, d’on li ve l’optimisme al senyor Serge Latouche que li fa dir que l’actual crisi és una font d’esperança. Jo diria ben al contrari: si fins i tot quan l’evidència dels fets ens demostra la inviabilitat del sistema hi ha un posicionament unànime, sense distinció de dretes i esquerres, i per tant sense alternativa possible, a favor de recuperar el model especulatiu i de creixement que ha entrat en crisi, què podem esperar? Ens queda gaire més marge de creixement a base de destruir l’entorn i de sobreexplotar els recursos existents? Des del Primer Món, es pot continuar gaire més depredant i empobrint el Tercer Món com a font bàsica del nostre creixement? Els nostres polítics (tots) creuen que sí, que encara hi ha una mica més de marge de depredació i de degradació, i ni tan sols es plantegen la possibilitat d’altres vies. D’acord, doncs, amb Serge Latouche, però canviant els temps dels verbs: la crisi no és una oportunitat ni una font d’esperança, com diu ell, però ho hauria pogut ser.

Tweet

El Parlament europeu acaba d’aprovar un informe molt crític amb la política urbanística de l’Estat espanyol, amb pràctiques generalitzades d’urbanització massiva, especulació a gran escala i menyspreu pel medi ambient. L’informe, dirigit per la diputada danesa dels Verds Margret Auken, no fa res més que posar sobre el paper el que és una evidència: la destrucció del litoral mediterrani, bàsicament al País Valencià. Lògicament, l’informe ha rebut el suport dels grups mínimament progressistes, tampoc cal que siguin pròpiament d’esquerres, i l’oposició de la dreta més conservadora i, amb ella, el nacionalisme espanyol que representen el PP i el PSOE. [@more@] 

Les diferències ideològiques entre PP i PSOE són mínimes en els temes essencials, política econòmica, urbanística o en la concepció radicalment nacionalista de l’Estat. Tenen, això sí, uns matisos més aviat simbòlics, d’imatge, i poca cosa més. Tots dos defensen el mateix model de creixement suïcida que ha portat a la destrucció del litoral valencià, i que censura ara l’informe de l’eurocambra; tots dos tenen a les seves files una munió d’alcaldes i càrrecs electes implicats en trames urbanístiques, però que no són als tribunals per haver actuat en contra de les línies generals dels partits, sinó perquè ni tan sols van prendre les precaucions necessàries que justificar l’especulació desaforada; tots dos s’han posat d’acord al País Basc per tal de fer un front nacionalista espanyol, en minoria a la societat basca, i per imposar les seves tesis en contra de la voluntat majoritària. 

Entre els abusos generalitzats que denuncia l’informe Auken i els casos que arriben als tribunals hi ha una barrera molt prima. Els casos de corrupció urbanística que es posen en mans de la Justícia són només aquells que la matusseria i l’exagerada imprudència dels seus executors han fet inevitable la intervenció d’una administració predisposada a fer la vista grossa. Els populars ho tenen molt fàcil, després de veure rebutjada l’altre dia la seva proposta de censurar la política lingüística catalana, de defensar que aquest Parlament europeu té un valor molt més simbòlic que real: les seves decisions no són d’obligat compliment, i amb la complicitat del PSOE podran continuar amb el seu model d’Estat i de creixement econòmic basat en l’especulació i la destrucció del territori.

Tweet

L’Ajuntament de Barcelona s’emporta la palma pel que fa a malversació de fons públics en publicitat institucional sense cap més objectiu que el de promocionar-ne el Partit. Aquesta és una temptació que tenen i han tingut totes les administracions: simular una campanya d’interès general quan en realitat l’únic que es pretén promocionar és l’equip de govern que la impulsa. Era una pràctica habitual en el Govern de la Generalitat a l’època de Jordi Pujol i ho ha continuat essent en els successius Governs tripartits. Però el cas de l’Ajuntament de Barcelona ja passa de taca d’oli. En aquest cas, fins i tot el CAC ha hagut d’intervenir-hi per suspendre l’emissió de la darrera campanya. [@more@] 

Qualsevol que faci un repàs de les campanyes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona podrà constatar com s’han dilapidat els diners públics en costosíssimes campanyes publicitàries que de forma escandalosa no anunciaven res, o anunciavenn un producte que ja es repartia gratuïtament a totes les llars barcelonines. Jo poso en dubte l’eficàcia de determinades campanyes que tenen l’objectiu de donar un cert missatge cívic. Però quan es té el desvergonyiment de prescindir fins i tot d’una mínima excusa per a emetre la publicitat, aleshores entenc que hem sobrepassat el límit del que ja es pot considerar com a malversació de fons públics o apropiació indeguda. Recordem campanyes com “Tu mous Barcelona”, “Posa’t Guapa” o “Barcelona Batega”, similars a les de la Generalitat amb el seu “Som-hi”, “La Generalitat amb les famílies”, o aquesta darrera sobre la valoració dels mestres, amb l’únic objectiu de salvar la imatge d’un Conseller que no se’n surt.  

Recordo que anys enrere, en època convergent, personalment vaig enviar un escrit de protesta, per aquestes pràctiques fraudulentes i de malversació de recursos, al Síndic de Greuges. La resposta que em van enviar és que les administracions “administren” com volen els seus pressupostos. I es van quedar tan amples. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona es permeten, a més, transgredir els límits pressupostaris que ells mateixos s’han imposat, i tampoc passa res. Ja era hora que algú intervingués per frenar aquest escàndol de la falsa publicitat institucional. Però no n’hi ha prou amb què el CAC prohibeixi l’emissió de la darrera campanya de l’Ajuntament de Barcelona. Entenc que el Síndic de Greuges hauria d’haver intervingut de fa temps, i la Fiscalia també. No es tracta d’una pràctica políticament incorrecta, ni d’una immoralitat pel fet de malbaratar els recursos en època de crisi, sinó senzillament d’un delicte de malversació.

Tweet

Finalment, el Parlament Europeu ha frenat l’intent del Partit Popular de censurar la política lingüística de Catalunya. Tot i que en la Comissió de Cultura havien aconseguit fer colar un text que recriminava la immersió lingüística i propugnava un sistema segregacionista, a l’hora de presentar-ho al Ple de la Cambra europea, la unitat dels eurodiputats catalans ha reconduït la situació. En cas que hagués prosperat la proposta del PP haurien fet valdre la força moral del Parlament europeu, encara que les seves decisions no siguin vinculants; però com que no ha estat així, minimitzaran el text aprovat ahir i continuaran amb la seva dèria d’apuntar cap a l’eliminació de la llengua catalana. [@more@] 

Els seus mitjans de comunicació, tipus Mundo o ABC, que van posar en portada a grans titulars l’aprovació de la moció de la comissió de Cultura que censurava la immersió lingüística, ara que s’ha aprovat al Ple de cambra ho silenciaran o ho posaran en lletra petita a les pàgines interiors. La seva honestedat i professionalitat no dóna per més. Però és la mateixa manca d’honestedat del conjunt del Partit Popular. Perquè no es tracta que a Espanya o al Parlament europeu hi hagi diferents formes d’entendre el concepte de llengua d’integració, el multilingüisme, o el respecte per la llengua materna, sinó que hi ha una simple, indigna i perversa intencionalitat d’esborrar del mapa les llengües que no formen part de la seva concepció imperial. 

El Partit Popular no és pas menys partidari de la immersió lingüística que ERC, posem per cas. És la immersió lingüística que practiquen arreu de l’Estat, prescindint de la llengua materna de cadascú; i si no que ho diguin a la gent de la Franja. Allà, a més, acaben de reblar el clau de la perversió: argumenten que ells només defensen el dret a escollir la llengua d’escolarització, si aquesta és oficial, com si el fet de tenir caràcter oficial una llengua ja resolgués els hipotètics problemes que segons ells comporta la immersió lingüística. Però tot seguit es neguen a reconèixer l’oficialitat de la llengua catalana a la Franja on és parlada per una immensa majoria. I al País Valencià, on s’estan sortint amb seva d’anar reduint l’ús de la llengua pròpia i anar imposant l’ús del castellà, resulta que en contra dels seus teòrics principis neguen als pares el dret a poder escollir la llengua d’escolarització per la via d’ofertar moltes menys places de les que els pares reclamen. No és una qüestió d’ideologies, de visions educatives, ni tan sols de nacionalismes confrontats, sinó de simple deshonestedat i indignitat.

Tweet

Repassant l’hemeroteca hom ha d’anar amb compte perquè fàcilment ens podem perdre i confondre un article escrit ahir amb un altre escrit mig any enrere. Les crides a la unitat dels partits polítics catalans, i les acusacions creuades per fer-la impossible, es repeteixen constantment; una frase d’ahir de Joan Ridao reclamant al PSC que es posicioni entre la seva fidelitat envers el PSOE o envers Catalunya és idèntica a una altra que va fer el mes de setembre, o a la que ha fet moltes vegades l’Artur Mas; els terminis i la possibilitat del no acord també han estat reiterats en els mateixes termes des de fa molts mesos. Llegint un article de premsa o unes declaracions sobre finançament, hi ha dues maneres de saber si és un escrit actual o un escrit de fa mig any: mirant la data, o mirant les xifres que s’hi remenen. [@more@] 

El mes de setembre, segons fonts periodístiques que llavors ningú va desmentir, el Govern de la Generalitat posava com a llistó la xifra de 3.500 milions, com a resultat d’aplicació de l’Estatut, mentre que el Ministre Solbes n’oferia 1.750 milions. I més tard, els partits catalans s’escandalitzaven perquè el Ministeri posava sobre la taula la ridícula xifra de 12.000 milions per a tot l’Estat, de la qual difícilment en podien sortir els 3.500 que es reclamaven per a Catalunya. Però això era a la tardor passada. I llavors, jo mateix vaig cometre la imprudència d’imaginar que entre les propostes d’un i altres, al final ens podíem quedar amb una xifra intermèdia, a l’entorn dels 2.500. I més d’un em va fer notar el meu tarannà derrotista, per no creure que la capacitat negociadora del Govern de la Generalitat no pogués assolir una xifra més propera a les aspiracions catalanes. 

Ha passat mig any, i la negociació ha anat fent el seu curs. Hi deu haver hagut els seus estira i arronsa; però tot sembla indicar que el concepte d’”estira i arronsa” no s’ha aplicar en el sentit que tan aviat eren uns com els altres els qui estiraven, sinó en el sentit que cada vegada eren uns els qui estiraven i uns altres els qui s’arronsaven. Allò de “a cada bugada es perd un llençol”. Perquè ara resulta que el Ministre Solbes, quan afirma que ja només queden uns serrels per acabar de negociar (el serrell irrellevant deu ser Catalunya), d’aquells 12.000 milions que posava sobre la taula, ja només n’hi posa 9.000. CiU, que alegrement des de l’oposició es podia permetre certes frivolitats, havia arribar a posar el llistó en els 5.400 milions, i en canvi ara ja es conformaria amb els 3.500. Però resulta que aquestes 3.500 que exigeix ara CiU, i que són els que demanava el Govern de la Generalitat el mes de setembre, ara són considerats pel mateix Govern com una xifra irreal i una temeritat irresponsable.  

Si s’allarga gaire més temps aquesta negociació, acabarem posant-hi diners de la butxaca.

Tweet

Temps enrere, vaig fer-me ressò que la Federació catalana d’ONGs pel desenvolupament havia fer una valoració molt crítica amb la política de cooperació de la Generalitat. No entrava tant en el fons de la qüestió com en el fet que sorprenia que hi hagués una visió tan unànime sobre la gestió del Govern en aquesta àrea. I ja aleshores va ser el mateix David Minoves, Director general de cooperació al desenvolupament i acció humanitària, qui em va respondre ale·legant la magnífica tasca que, segons ell i en contra del criteri general de les entitats que hi treballen, estava fent la Generalitat. Tothom pot tenir els seus arguments, però és evident que la tasca del dia a dia pot fer perdre la visió global i la perspectiva. Això mateix està passant ara amb el Departament de Medi Ambient. [@more@] 

Que prop de 170 entitats ecologistes catalanes es manifestin per protestar contra la política ambiental de la Generalitat deu ser indicatiu d’alguna cosa. De ben segur que el Conseller Francesc Baltasar es deu posar les mans al cap, incrèdul i perplex: amb tot el que estem arribant a fer, com poden acusar-nos d’inacció o d’inoperància precisament les entitats ecologistes? deu pensar. I està clar que damunt la taula del Conseller hi deu haver un munt de projectes i d’actuacions empreses raonablement ben orientades, de manera que si se li demana que faci balanç podrà presentar un bon reguitzell d’iniciatives, i fins i tot podrà dir aquella frase ja típica i tòpica de l’actual administració catalana: “S’ha fet molt més que no s’havia fet en 23 anys de governs convergents”. 

Però alguna cosa no deu funcionar del tot quan en el manifest d’aquestes entitats, que representen amplíssimament els moviments ecologistes del país, s’hi parla de les polítiques erràtiques dels darrers vuit anys, sense fer cap distinció entre l’època dels governs convergents i la dels governs ecosocialistes. I un dels seus representants, Joan Vàzquez de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, reblava el clau afirmant que no és que critiquin la política ambiental de la Generalitat, sinó que no n’hi ha. Per Minoves, no és que la Generalitat no estigués portant una correcta política de Cooperació, sinó que les entitats i la gent del país que treballa en aquest sector estava mal informada; i el mateix deu dir ara el Conseller Baltasar. Tot, menys admetre el que salta a la vista: tenim un “govern d’esquerres” que està defraudant les expectatives que l’esquerra del país hi havia dipositat.

Tweet

Les polítiques per a fer front a la crisi no són fàcils ni infalibles. Amb tot, hi ha arreu del món occidental un criteri unànime sobre les línies generals a seguir, amb matisos gaire bé inapreciables entre els governs de dretes i els d’esquerres. Reunits els caps d’Estat o de Govern en el Consell Europeu han pogut fer un front comú davant la propera cimera del G-20. Divergeixen amb els Estats Units en la intensitat amb què cal continuar donant incentius a les grans empreses, però poca cosa més. I en contraposició a aquestes polítiques que en general aposten per retornar a la situació d’abans de l’inici de la crisi, sense tocar en absolut els fonaments del sistema que l’ha generada, apareixen les clàssiques veus “oportunistes i demagògiques”.  

[@more@] 

Una “demagògia” que pretén basar-se en la realitat objectiva dels fets: a casa nostra els qui pagaran la crisi seran els treballadors; en el context mundial, els qui més la pateixen són els països menys desenvolupats; els índex de fam i de pobresa al tercer món s’incrementen de manera alarmant; algunes fonts xifren en alguns centenars de milers els nens que moriran aquest any com a efecte directe de la crisi econòmica, que per a  molts països ja s’havia iniciat uns anys abans amb el que s’anomenava la crisi alimentària, provocada directament des del països rics. Un visió “demagògica” que contrasta amb “rigor” i la “serenitat” amb què s’aborda la crisi des de la Unió Europea o des dels Estats Units. 

El veritable debat no està en veure com afrontaran la crisi aquells països que ja tenien dificultats per a sobreviure en una època d’opulència i d’esplendor econòmica; opulència i esplendor per a alguns, és clar. Sinó estudiar la millor manera per a garantir que les grans multinacionals i els grans centres de poder econòmic i financer puguin retornar a l’època de grans beneficis. Els uns opten per injectar cabassades de diners al sistema financer, perquè diuen que els manca liquiditat després d’un període de pèssima gestió, per la qual premien als seus alts directius amb sucoses primes. D’altres, aboquen els seus esforços i els seus recursos, els dels contribuents, a salvar una sobredimensionada indústria de l’automòbil, símbol de la prosperitat del món occidental, mentre aquesta aprofita l’ocasió per a rebaixar les condicions laborals. I encara n’hi ha que, després d’incentivar la bombolla immobiliària, ara intenten salvar el sector reconduint els seus excessos cap a l’obra pública, o reconvertint les promocions invenudes de vivenda lliure en vivenda protegida, amb càrrec als fons públics, està clar. Els economistes del FMI i en general de les grans potències intenten fer la quadratura del cercle: incentivar el consum, per tal que les empreses tornin a tenir grans beneficis, però limitant l’estabilitat laboral, reduint els costos de personal i rebaixant els drets dels treballadors, en un conjunt de mesures que eufemísticament en diuen “millora de la productivitat”.  

Cal apuntalar el sistema perquè tot continuï igual que abans. I, per fer-ho, cal estrènyer el cinturó dels més febles. D’aquí les mesures que estan prenent els Governs dels Estats Units i de la Unió europea; el proteccionisme vetat al Tercer Món és aquí promogut, amb càrrec als fons públics, per salvaguardar la nostra indústria; la mateixa cobdícia que va motivar deslocalitzacions ara pot aconsellar relocalitzacions a conveniència dels països rics; i les ajudes al Tercer Món, com tantes altres despeses “supèrflues” es redueixen dràsticament. Que la FAO alerti que la fam afectarà a més 1.000 milions de persones, o que hi pot haver aquest any 2009 uns quants centenars de milers de nens morts per efecte directe de la crisi, amb les preocupacions que tenen els nostres governs, és pura “demagògia”. I, malgrat tot, jo no puc evitar sentir-me més proper a aquesta “demagògia” que al "rigor" economicista dels nostres governs.  

Tweet

Ja s’ha convertit en un tòpic parlar dels incompliments del senyor Zapatero. Apel·lar a la seva paraula és sinònim d’un brindis al sol. Perquè, ja no es tracta només que les seves promeses i la seva paraula no tinguin cap mena de valor, sinó que fins i tot les lleis, els acords i els compromisos signats, a les seves mans, esdevenen paper mullat. No s’hi valen excuses, doncs. Tothom sap amb quina mena d’individu ens les tenim, i per tant ningú es pot sentir ni enganyat, ni estafat, ni decebut. [@more@] 

Ahir en va donar dues mostres més. La Ministra Carme Chacon anunciava la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo i, intentant donar-hi una explicació coherent, afirmava que en la decisió no hi tenia res a veure el fet que Espanya no reconegués la independència d’aquest país. Poques hores després, el President Zapatero la desmentia dient justament el contrari. Per la seva banda, Joan Saura, probablement amb la intenció de deixar de ser el blanc de totes les ires periodístiques, desvetllava les ridícules xifres que el Govern espanyol havia posat sobre la taula de negociació per al nou finançament. Els companys de coalició, alguns enfadats per l’anticipació de Saura, no podien sinó reafirmar la veracitat de les dades. Però és igual, el Zapatero torna a sortir desmentint que ell hagi autoritzat ningú a donar cap xifra. Tant li fa que hi hagi proves o que tothom coincideixi en donar per certes la proposta del seu Govern, ell es pot desmentir i desautoritzar a sí mateix. 

Tramposos, i amb les armes i els diners a la mà, tenim totes les de perdre. Oi més, quan els socialistes catalans ja han anunciat que per damunt de tot, i per més que no sigui mai corresposta, hi ha la seva fidelitat al President espanyol. Ja no és una qüestió de diferències polítiques ni de criteris ideològics, sinó de dignitat i d’indignitat personal. El debat, la negociació, i menys encara l’aliança, amb tramposos, farsants i mentiders d’aquesta mena és quimèrica i suïcida. 

Tweet

Es considera que hi ha una patologia obsessiva quan un individu s’entesta en una sola qüestió al voltant de la qual organitza tota la seva motivació vital. Des d’aquest punt de vista, es pot dir sense cap mena de dubte que la jerarquia catòlica pateix una greu obsessió malaltissa en relació als temes derivats de la sexualitat. En un món ple d’injustícies, on la riquesa dels uns es construeix a base de la fam i la misèria dels altres, en plena crisi mundial que afecta especialment els països pobres i les classes socials menys afavorides, sembla bastant greu que hi hagi obsessos sexuals predicant pel món el risc de la llibertat. I més tractant-se de la llibertat en un tema tan personal i íntim com és la sexualitat. [@more@] 

Concretament, la visita del Papa Benet XVI al continent africà és si més no escandalosa. Fins fa un cert temps la majoria dels països africans eren pobres però com a mínim tenien recursos naturals, matèries primeres i eren exportadors de productes agrícoles; en canvi, l’enginyeria econòmica del primer món, amb la intervenció del FMI i el paper decisiu dels EUA, la UE i la Xina, els ha convertit en importadors nets també de productes agrícoles, sense possibilitat de beneficiar-se dels seus recursos naturals. Resulta insòlit, doncs, que en aquest context, Benet XVI els vagi a parlar de com han d’entendre el sexe, el matrimoni i altres galindaines. Però ja no es pot qualificar d’insòlit sinó de vergonyós, cínic i insultant que en uns països prou castigats, a més, per la SIDA els vagi a predicar sobre la pecaminositat del preservatiu. Aquesta mateixa Església, que a Europa camina sempre unes passes o uns segles enrere de la societat, no hi gosaria fer una campanya contra el preservatiu, i per tant en contra d’una mesura de prevenció tan bàsica i de reconeguda eficàcia per la comunitat científica. Aquí no gosaria; però allà, pobrets, potser encara s’ho empassaran. 

La irresponsabilitat d’aquest individu pot incrementar el nombre d’infectats pel virus de la SIDA. Però a ell aquest és un tema que l’importa ben poc, obsessionat com està en reprimir els instints naturals de les persones. Allà, poden predicar-los la desprotecció enfront d’una malaltia que cada any comporta moltes vides humanes; aquí, hipòcritament, simulen escandalitzar-se per una llei de l’avortament, fins i tot quan es vol despenalitzar aquesta pràctica si està en risc la vida o la salut de la mare. El concepte de respecte a la vida, l’Església també l’aplica diferent segons si es tracta d’Europa o del continent africà. És el cinisme en estat pur.

Tweet