Bloc de notes de Josep Romeu

El Conseller Joaquim Nadal, actuant com a portaveu del Govern tripartit, ens deia ahir mateix que confiava que, amb la remodelació del Govern Zapatero, s’avançaria tant en els temes de finançament com en els traspassos pendents i en l’aplicació de l’Estatut. Un optimisme dels tres partits que formen la coalició de Govern que hom ha d’entendre com una salutació de cortesia políticament correcta. Altrament, no hi vegi cap base per a l’optimisme: La mateixa persona que havia bloquejat els traspassos pendents ara serà l’encarregada de bloquejar el traspàs bàsic que és el finançament; el President de l’autonomia que sortia més beneficiada amb la proposta de finançament de Solbes, ara s’ocuparà de l’equilibri territorial; i una persona tan significada políticament en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, ara la tenim de Ministra de Cultura. [@more@] 

Sembla que l’aposta dels socialistes és enfortir el perfil polític del Govern, identificar l’Executiu espanyol amb l’Executiva del partit, traspassar pes polític de la Moncloa al carrer Ferraz. És possible que hi hagi moltes altres raons com a motivadores dels canvis ministerials, però també hi deu haver pesat la necessitat d’afrontar la resta de legislatura més des de la perspectiva de partit que d’un adequada gestió de Govern. L’actual política de negació de la legalitat vigent, itransgredint reiterada i desvergonyidament el que marca l’Estatut, mentint més que no parlen i incomplint la paraula donada que ja ha perdut tot valor i credibilitat, es fa força insostenible com a mínim des de la perspectiva catalana. Les desafeccions poden arribar no ja al conjunt de la societat catalana, sinó a les mateixes files socialistes. I una manera d’aturar-ho serà apel·lant a la disciplina de partit. 

No s’haurà de negociar amb la gasiveria d’un Ministre Solbes que pretenia aplicar les seves particulars tesis econòmiques de regateig amb les autonomies, sinó amb el President del Partit que els cridarà a l’ordre. És possible que hi hagi catalans que estiguin farts d’aquesta situació; però de ben segur que també n’estan farts els socialistes espanyols en veure que, en contra del que els havien promès, els seus col·legues catalans són incapaços de convèncer ni tan sols els socis de Govern. O millor dit, només han aconseguit convèncer-los de mantenir-se fidels a l’espera d’un miracle, que ara hauria de venir de la mà de Chaves. Caldrà veure fins a quin punt l’obediència i la disciplina de partit afecta també els socis minoritaris que els recolzen al Parlament i al Govern de la Generalitat.  

Tweet

Des del primer Tripartit, el Departament de Governació ha anunciat als quatre vents la impulsió de dos grans projectes: la nova divisió territorial, i la Llei electoral catalana. De temptatives, segur que n’hi ha hagut moltes, però cap no ha acabat de reeixir. I la raó és ben senzilla: a ningú interessa ni una nova divisió territorial ni una Llei electoral pròpia; o millor dit, a tothom interessa només en la mesura que puguin afavorir els interessos del partit. Cadascú, el seu. Per tant, el consens que necessiten aquestes lleis és molt difícil. [@more@] 

La desafecció dels ciutadans envers la política i els polítics no és fruit de l’atzar, ni molt menys d’un cansament inevitable per la cosa pública, sinó el resultat d’un treball abnegat i persistent dels nostres dirigents que s’entesten dia a dia a deixar clar que l’únic objectiu és la consecució i el manteniment de les poltrones de poder. No és difícil trobar gent que t’etziba: “n’estic tan cansat de tots plegats, que no aniré més a votar”. I davant del raonament que sempre tenim l’opció de votar el menys dolent, el menys pervers, el menys corrupte, s’hi refermen dient: “que ho vegin que ja n’estem tips”. I ho diuen com si fos una manera de castigar els polítics, quan a aquests ja els va bé aquest passotisme general envers la política, si més no perquè en la seva petulància creuen que segurament hi haurà més desafeccions en els votants dels altres i, per tant, ells encara en poden sortir beneficiats. 

No tenim nova Llei electoral senzillament perquè els partits, abans de fer una proposta en base a criteris raonables, calculen quina seria la fórmula que millor els beneficiaria, i a partir d’aquesta premissa intenten trobar les argumentacions o justificacions necessàries per a defensar-la. Tant és així, que els socialistes defensen a ultrança tant la idea del vot igual per a tothom, prescindint del territori, com la idea oposada de repartir el valor dels vots en funció del territori. Amb la proposta dels socialistes catalans aplicada al País Basc, la majoria nacionalista seria absoluta, fins i tot amb la tupinada antidemocràtica d’eliminar les llistes més molestes. I al revés, amb la proposta dels socialistes bascos aplicada a Catalunya, la majoria absoluta dels convergents seria inevitable, i amb un pes molt més gran d’ERC en detriment d’Iniciativa. I el mateix podem dir del posicionament dels Populars que a nivell de l’Estat espanyol ja els va bé que els ciutadans de Sòria tinguin una representació parlamentària molt més elevada del que els correspondria pel nombre d’habitants, sempre que això no es vulgui aplicar en la mateixa proporció a Catalunya o al País Valencià, perquè aleshores hi sortirien perdent.

I és que la política és quelcom massa seriós com per deixar-la en mans dels polítics. Almenys d’aquesta mena de polítics corruptes i deshonestos que calibren l’interès del partit, i per tant l’interès personal de viure de la moma, a l’interès del país. Per això els molesten molt més les veus crítiques que les desafeccions de la ciutadania.    

Tweet

A més d’un ha sorprès la iniciativa dels socialistes catalans, sota el subterfugi de Ciutadans pel Canvi, d’endegar una recollida de signatures per aconseguir una llei electoral catalana. Les ILP (Iniciativa Legislativa Popular) van ser creades com a mitjà per a possibilitar a la ciutadania poder presentar propostes legislatives al marge de les vies ordinàries dels partits parlamentaris. Però feta la llei, feta la trampa. Els mateixos partits que van idear aquesta fórmula de participació ciutadana ja han vist la possibilitat de malejar-la i emprar-la per interessos estrictament de partit. El cas és encara més esquizofrènic si tenim en compte que la promou el partit que lidera la coalició de Govern. 

[@more@]

Ja el President Maragall, d’acord amb el Pacte del Tinell, va anunciar que finalment hi hauria llei electoral catalana, remarcant que en vint-i-cinc anys CiU no havia estat capaç de fer-la. I ell tampoc. I pel que sembla el Govern d’Entesa, o segon tripartit, tampoc se’n surt. La Llei no té cap mena de dificultat tècnica, i per tant podia haver estat elaborada en quatre dies per qualsevol dels governs convergents o dels tripartits. Només té una dificultat: tots els partits volen fer una llei que afavoreixi els seus interessos, i com que els interessos són contraposats la Llei queda per fer. En aquest cas, no és que hi hagi dificultats per arribar a un consens entre Govern i oposició, com passava en l’època convergent, sinó que ja no hi ha consens al si del propi Govern. Aleshores, la Iniciativa Legislativa Popular promoguda pel PSC-CpC s’ha d’interpretar en clau interna de les trifulgues de Palau. I en aquest cas el Palau no s’ha d’entendre en sentit metafòric sinó en el sentit estricte del Palau de la Generalitat. La iniciativa no té res a veure amb l’interès d’uns ciutadans perquè Catalunya disposi d’una Llei electoral pròpia, sinó que és una forma de pressionar els seus socis de Govern, i en especial ERC a qui correspondria, des del Departament de Governació, fer el projecte de Llei. Així, Esquerra queda en evidència perquè una i altra vegada va anunciant que presentarà la proposta però topa sempre amb què cada partit voldria una llei feta a la seva mida. Cadascú té els amics que s’ha buscat.

Tweet

Cada vegada que exposo el tema de la nova Llei de Consultes Populars, quan el meu interlocutor, que de bona fe creia que la nova Llei ens obria alguna porta a no sé què, ja no sap què més respondre em sol acabar qüestionant: “Però, aquest projecte de Llei no venia avalat per gent com el López Tena i l’Hèctor Bofill, a través del Centre d’Estudis Sobiranistes?”. Certament és així, i aleshors sóc jo qui no sap massa què respondre. No sé si el projecte de Llei ha sortit tal com ells l’havien pensat, però en el seu moment ja vaig explicar personalment la meva visió discrepant a l’Hèctor Bofill. No dubto, per suposat, ni de la bona intenció dels experts ni dels dirigents d’Esquerra, però em sembla que Josep Lluís Carod Rovira m’acaba de donar la resposta.   [@more@] 

Josep Lluís Carod Rovira explica exultant en el seu bloc, tal com hem sentit aquests dies per boca de molts altres dirigents d’Esquerra, les bondats del projecte de Llei de consultes populars. Una eufòria que contrasta amb el silenci mantingut pels altres socis de Govern, que en el millor dels casos han subratllar que la llei regularà el que fins ara ja es podia fer a nivell local i que obre la possibilitat de fer consultes generals sobre temes de competència del Govern de la Generalitat; i la sobirania, constitucionalment, no és una competència transferida ni transferible. El mateix Vicepresident de la Generalitat posa alguns exemples del que es podrà consultar “des del traçat d’una carretera o la ubicació d’un parc eòlic fins a quin model de finançament necessitem”. Sobre el model de finançament, em sembla una patinada per part seva perquè jo diria que aquest tema està expressament exclòs del projecte de Llei.  

En qualsevol cas, tothom deixa per al final, com un aspecte menor, el fet que qualsevol consulta haurà de tenir sempre l’autorització del Govern espanyol. I ja es veu que és previsible que el Govern espanyol autoritzi un referèndum sobre el traçat del tren transversal (Lleida-Girona), posem per cas, però que en denegui un altre sobre el Concert econòmic o sobre el Dret a Decidir. I el que explica l’entusiasme amb què ens presenten els dirigents d’Esquerra aquest projecte de Llei és l’optimisme o la ingenuïtat que manifesta el mateix Carod Rovira quan afirma: “Confio en què si arriba el cas, el govern espanyol no rebutjarà donar la paraula a la gent, perquè seria tant com posar en dubte la qualitat democràtica de l’estat espanyol”. És basant-se en aquesta ingenuïtat o candidesa que donen per bo el projecte de Llei, com si no tinguéssim l’experiència del País Basc, o com si no sabéssim quina és la qualitat democràtica de l’Estat espanyol. 

Al País Basc, el Govern espanyol va barrar el pas a la voluntat majoritària del Parlament de Vitòria, sense més excusa que la de no ajustar-se a les Lleis espanyoles. En el nostre cas, ho podra fer argumentant a més que hem estat nosaltres mateixos, tot solets, els qui hem limitat per llei la nostra capacitat de convocar consultes populars.

Tweet

L’afer de la corrupció i les extorsions destapades en el “cas Saratoga” va prenent un caire polític. El que inicialment semblava una grollera conxorxa de mafiosos i macarres va agafant volada en la mesura que no només hi ha implicats tècnics municipals d’un cert nivell sinó que la pràctica de les extorsions també és més extensa. Empresaris d’oci nocturn de l’Eixample asseguren, ara, que el Districte estava al corrent de les extorsions, un fet que els responsables municipals no neguen del tot ja que afirmen tenir-ne sospites, però segons ells els faltava tenir-ne les proves concloents. [@more@] 

Costa de creure que puguin passar per alt pràctiques d’aquesta mena, pel que es veu gens puntuals ni esporàdiques. Quan algun empresari d’oci nocturn ha estat condemnat fins i tot a penes de presó per haver produït més soroll del compte, mentre en altres casos similars els veïns han desesperat en no obtenir resposta positiva a les seves queixes, malgrat totes les denúncies i les evidències, és que alguna cosa estava passant. Devia passar el mateix que amb les trames urbanístiques denunciades per tothom, amb evidències d’irregularitats i d’incompliments de lleis i normatives, però que continuen encallades als despatxos i que només veuen la llum quan els polítics afectats deixen de tenir poder o, en el millor dels casos, quan en fan una més grossa del compte.  

Em recorda l’anècdota (ara ja és anècdota passada) d’un cas de corrupció que vaig viure molt de prop i que, en denunciar-lo, un dels qui feien la vista grossa em va dir. “Sí, ja ho sé, tens raó, però és que no tinc proves de què ho sé”.

Tweet

Avui s’obre al trànsit el polèmic Túnel de Bracons, entre la comarca d’Osona i la Garrotxa. Polèmic per dues raons contradictòries: per a uns, el nou eix viari fa curt d’entrada perquè és d’un sol carril i hom tem que en pocs dies, o mesos, s’hagi de plantejar la seva transformació en doble via; i per als altres, el túnel era innecessari en la mesura que representa una forta agressió contra el medi i que es podien haver buscat altres alternatives aprofitant la xarxa de carreteres existent. I si hi ha protestes en direccions oposades, probablement és perquè aquesta posició intermèdia deu ser la més assenyada o la que millor conjumina interessos contraposats. [@more@] 

Per gota que fem una mica de memòria, tothom recordarà que l’Eix transversal també va néixer amb polèmica, sobretot a l’hora d’escollir el traçat per la zona de les Guilleries i el Montseny. L’impacte ambiental era innegable, només cal veure el viaducte que travessa Sant Sadurní d’Osormort. Però les protestes ecologistes d’aleshores es van anar transformant en conformitat i satisfacció per una via de comunicació que facilitava enormement les comunicacions entre el Pla de Lleida, les comarques centrals i Girona. De manera que ben aviat van aflorar les veus crítiques envers el Govern que havia emprès l’obra per no preveure un doble carril d’entrada. Exactament el mateix que pot acabar passant amb l’Eix Vic-Olot, i amb el túnel de Bracons. 

Fins aquí, puc entendre perfectament els neguits ecologistes perquè pas a pas anem envaint el territori i malmetent el paisatge, fomentant la cultura de la mobilitat sense una xarxa potent de transport públic. I puc entendre que hi ha raons suficients com per a desitjar una millor comunicació entre les diferents comarques. I amb una forta dosi de pragmatisme es podria dir que ja està bé que hi hagi iniciatives d’infraestructures com aquestes, i que tinguin una certa oposició ecologista no pas per a impedir-ne les obres sinó per forçar a què es facin amb la màxima cura possible.  

Una altra cosa és l’actitud camaleònica dels professionals de la política. Quan CiU va projectar i iniciar l’obra, els partits d’esquerres van posar el crit al cel acusant el Govern de manca de respecte pel medi ambient i d’una visió netament de dretes en la seva gestió del territori, posicionant-se així al costat dels ecologistes. En les eleccions del 2003 que van donar pas al Govern Tripartit, els militants d’ERC i d’IC-V de les comarques d’Osona i la Garrotxa van rebre garanties de les respectives direccions que una de les clàusules sine qua non per a formalitzar un Govern d’esquerres seria la paralització de les obres del Túnel de Bracons. A la primera de canvi, la continuació de l’obra empresa per CiU va formar part del programa del nou Govern d’esquerres. I avui, aquest Govern d’esquerres es pot trobar amb protestes ecologistes durant els actes d’inauguració, que de ben segur haurien compartit si s’haguessin quedat a l’oposició. Sovint és la principal diferència ideològica entre els partits polítics: ser o no ser al Govern.    

Tweet

Esquerra Republicana de Catalunya va perfilant la seva candidatura de cara a les eleccions europees, i ara pot començar a pensar en serioses possibilitat d’obtenir un escó a l’eurocambra. Confirmada la coalició amb Aralar i BNG, i pendents de la confirmació del PSM i d’EA, la candidatura de l’Oriol Junqueras guanya molts punts, encara que s’esvaeix definitivament la possibilitat d’un acord amb la que encapçala Ramon Tremosa. El sistema de circumscripcions que impera en aquests comicis, així com el nombre d’escons en joc, obliguen a buscar coalicions si no es vol quedar fora del Parlament europeu.

[@more@]

Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar el pacte de Galeuscat que aglutinava els grups nacionalistes majoritaris de les nacionalitats històriques, i s’ha de conformar amb un pacte amb el PNB. D’aquesta manera ambdues candidatures, que més d’un hauríem volgut veure plegades, queden més equilibrades i amb possibilitats de treure totes dues un resultat positiu. Vist des d’aquest punt de vista, val a dir que s’ha treballat bé des d’Esquerra evitant que CiU s’endugués com en altres ocasions partits nacionalistes que ideològicament podien ser molt més afins a ERC, com ara el BNG o el PSM. Probablement hi ha influït la desfeta electoral tant de Galícia com del País Basc, però en qualsevol cas el dribling d’Esquerra ha estat encertat i exitós.

Una altra cosa és contemplar el tema amb una mica més de perspectiva, i més enllà dels càlculs i de les habilitats tacticistes de les eleccions. Aquesta inestabilitat de coalicions i de pactes entre els diferents nacionalismes de l’Estat espanyol palesen una seriosa manca d’estratègia per part de tots, que sovint és hàbilment aprofitada pel Govern espanyol. Perquè els partits nacionalistes espanyols sí que tenen una estratègia clara i unitària en aquest sentit. El Pla Ibarretxe va fracassar per problemes interns del propi partit del Lehendakari, i també per manca de convicció i de valentia per part seva, però no va tenir mai el suficient suport dels nacionalistes gallecs ni catalans, que s’ho miraven com si el tema no anés amb ells. Tampoc es va saber reaccionar solidàriament quan s’aplicava d’una manera grollera i antidemocràtica la llei de partits per tal d’adulterar les eleccions basques. I darrerament havien estat els nacionalistes bascos del PNB els qui havien menystingut la negociació catalana del nou finançament, donant suport a canvi de ben poca cosa als pressupostos de Zapatero que altrament no hauria pogut aprovar.

Aquesta manca de rigor i d’estratègia pel que fa a les aliances dels nacionalismes perifèrics, l’estem pagant cara i la hi continuarem pagant si no hi ha un canvi de rumb seriós. No diré un canvi d’estratègia, perquè no n’hi ha cap, sinó l’adopció d’una estratègia comuna per fer front a un Estat centralista i antidemocràtic, que ens imposa una llengua i una cultura que no és la nostra, ens espolia econòmicament i ens nega els nostres drets.

Tweet

La Comissió de Sanitat del Senat acaba de rebutjar una moció presentada conjuntament per l’Entesa i CiU en la qual es demanava que l’examen d’accés a la formació sanitària especialitzada (MIR) es pogués fer en català. PP i PSOE s’han aliat una vegada més per anar en contra del dret dels catalans a utilitzar la seva llengua. A vegades, quan es reclama un determinat estatus o unes mesures de protecció per a la llengua catalana, els qui treballen dia a dia per imposar el model monolingüe castellà arreu de l’Estat, argumenten que els qui tenen drets no són les llengües sinó les persones. Però per al PP i per al PSOE, les persones tampoc tenen aquest dret, si no parlen la llengua espanyola.  

[@more@]

La notícia, de fet, no hauria de ser notícia perquè és el pa de cada dia. Quan des de les institucions catalanes s’emprèn una iniciativa en defensa de la llengua pròpia del país, hipòcritament apareixen veus reclamant el dret dels ciutadans a utilitzar la llengua que vulguin sense imposicions ni restriccions normatives. Són les mateixes veus que aplaudeixen i recolzen que es prohibeixi per llei o per decret l’ús de la llengua catalana, com ha tornat a passar ara. On són els anomenats no nacionalistes que aquí prediquen el liberalisme més absolut pel que fa a l’ús de les llengües?  

Però no ens enganyem, no són només aquests els qui de forma deshonesta prediquen aquí el que no creuen que calgui fer en el conjunt de l’Estat. Si es continua prohibint als catalans emprar la seva llengua per a fer aquests exàmens d’accés a la formació sanitària especialitzada és per la voluntat expressa i explícita dels socialistes catalans. Presenten la proposta a la Comissió del Senat perquè saben que ja serà tombada per l’aliança dels nacionalistes espanyols (PSOE-PP). Altrament, continuarien i continuaran donant tot el suport incondicional al Govern Zapatero perquè es refermi en les seves polítiques d’incompliments, d’ofec econòmic i de persecució de la llengua catalana.   

I aquí, tampoc ningú els exigeix un mínim de coherència i d’honestedat envers el país. I una i altra vegada refermem la nostra lleialtat incondicional envers els qui refermen la lleialtat incondicional al nacionalisme espanyol que ens ofega. No és estrany que morim ofegats.

Tweet

Aquests dies, dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa s’han retret mútuament responsabilitats polítiques en la gestió del conflicte estudiantil. Per Esquerra l’actuació de la policia catalana ha estat inacceptable i cal exigir-ne responsabilitats polítiques, mentre que per Iniciativa també el conseller Huguet hauria d’assumir les seves responsabilitats en la mesura que el conflicte es deriva de l’aplicació del Procés de Bolonya, de competència del Conseller republicà. Els mutus retrets podrien atribuir-se al nerviosisme generat per una crisi que posa en perill no tant l’estabilitat del Govern com la credibilitat de determinades persones. Però, amb una mica més de perspectiva, més enllà de l’anècdota, posa en evidència que més que un Govern tripartit, integrat per tres partits, tenim un Govern partit en tres. [@more@] 

I posats en el pla purament anecdòtic, en recordo una que vaig viure durant la darrera campanya electoral, el 2006. Es presentava al Museu d’Història el programa de cultura del partit essent-ne els ponents la diputada Marina Llansana i Josep Bargalló. En el torn de precs i preguntes vaig demanar que no es repetís la trista experiència de fer un pacte de Govern consistent en repartir-se el poder entre els socis en lloc de pactar un veritable programa de Govern; i ho argumentava des de l’experiència personal en el món de l’associacionisme que els tres partits de Govern s’havien repartit en la seva tutela. La resposta de l’ex Conseller Primer de la Generalitat, Josep Bargalló, va ser més aviat aïrada dient que de cap de les maneres ells mai havien parcel·lat les àrees de Govern sinó que s’havia fet un veritable pacte programàtic que assumien conjunta i solidàriament les tres forces polítiques. Després, el mateix ponent em va demanar disculpes pel to de la seva intervenció, excusant-se en el fet que, en el moment d’intervenir ell, havien fet acte de presència els mitjans de comunicació i bé havia de donar una sensació de fermesa en el discurs teòric de campanya. 

Després ja hem vist que tot ha continuat igual, i que el pacte programàtic es quedava en l’àmbit merament teòric i com a recurs de campanya. Cada partit vetlla per la seva àrea de poder, i quan van maldades, com ara amb el conflicte estudiantil, tothom intenta carregar en el veí les responsabilitats que haurien de ser col·legiades. Un cop passada la pressió mediàtica sobre l’actuació d’algun Conseller de la Generalitat, sigui Saura, Maragall o Huguet, tornarà la calma, i cadascú a la seva. A mesura que s’evidenciï el final fallit de la negociació pel finançament, l’incompliment per part dels socialistes de totes i cadascuna de les seves promeses, la sentència negativa del Tribunal Constitucional, i en definitiva la proximitat del calendari per a unes noves eleccions, afloraran de nou les tensions i cada partit retraurà a la resta de socis les responsabilitats de la gestió de la seva parcel·la. És el que té fer pactes més amb l’objectiu de repartir-se el poder que d’assumir plantejaments i fites comunes, i de país.

Tweet

No hi ha millor victòria que la de fer creure a l’enemic vençut que la seva desfeta ha estat victoriosa. I això és el que sembla que ens està passant amb la nova Llei de Consultes Populars amb què ens amenaça el Govern de la Generalitat, per iniciativa del Departament de Governació dirigit pel republicà Jordi Ausàs. Es tracta d’una maniobra per a barrar el pas a qualsevol temptativa de celebrar una consulta popular sobre el nostre futur. Per a poder celebrar consultes no vinculants a nivell local no necessitàvem cap nova llei, perquè ja es podia fer ara, com se n’han fet a diversos municipis. L’únic al·licient que podia tenir una llei catalana sobre consultes populars era el d’obrir la porta a poder celebrar, algun dia, un referèndum per a l’exercici del Dret a Decidir. I la negació d’aquest exercici és l’única novetat de la llei que se’ns proposa.

[@more@]

Tota la retòrica de l’articulat de Llei queda en un no res, quan al final hi ha la clàusula sine qua non: en qualsevol cas les consultes hauran de ser autoritzades pel Govern espanyol. És a dir que, amb la llei a la mà, deixem que sigui el Govern espanyol, i no pas els catalans a través del seu Govern, del seu Parlament o d’una iniciativa popular, qui resolgui sobre què podem decidir i sobre què no. Els constitucionalistes ja es freguen les mans, i l’Ajuntament de Barcelona somnia poder estrenar la nova Llei posant a consulta el futur disseny de la Diagonal de Barcelona, que amb tota probabilitat seria autoritzada per l’autoritat competent que, segons la nova llei, que no és altra que el Govern espanyol.

Sense la Llei, sempre podíem argumentar que els catalans tenim Dret a Decidir sobre el nostre futur, encara que ens ho pretengui impedir un Govern i unes lleis espanyoles. No tindríem, com no tenim, la Llei al nostre costat però hi tindríem la legitimitat. La maniobra constitucionalista de la nova Llei consisteix en fer que no tinguem ni l’excusa de dir que ens saltem la legalitat espanyola, ja que assumim com a pròpia, per iniciativa pròpia, la limitació del nostre Dret a Decidir. Quan algú pretengui impulsar una iniciativa d’aquest tipus i es trobi amb la negativa del Govern espanyol, no podrà al·legar un no reconeixement de la legalitat espanyola perquè no s’estarà fent res més que complir la llei catalana, impulsada per més inri pels teòrics independentistes. Continuarem sense tenir la legalitat per a exercir el Dret a Decidir, però amb la nova Llei haurem perdut, a més, la legitimitat.   

Ni el PP ni la Rosa Díez no hi haurien fet millor.

Tweet