Bloc de notes de Josep Romeu

Cada any es renova la polèmica entorn de la Feria de Abril que organitza la FECAC. Per a alguns és una forma de reivindicar la seva no integració a Catalunya, per a uns altres podia haver estat una expressió d’unes arrels immerses en un nou context, o una festa de la diversitat on confluïssin orígens diversos. Per a segons qui era, simplement, un negoci rodó; només cal veure com s’ha imposat en els darrers anys la prioritat o l’exclusivitat en la venda de determinades marques de vins, pernils o cerveses. Més d’un, com l’inefable García Prieto, hi feia el seu agost. Però ara s’ha fet un pas més que deixa al descobert les veritables intencions de la FECAC. [@more@] 

En un gest insòlit, almenys en un país democràtic, la FECAC imposa aquest any que només se sentin sevillanes a les “casetes” de la Feria de Abril. Sota l’amenaça de clausurar-les, la FECAC ha advertit a les organitzacions d’origen llatinoamericà o magrebí, que si volen ser-hi presents a les seves paradetes hauran de posar música bàsicament de sevillanes, i com a màxim alguna cançoneta esporàdica del seu país. Quan a la ciutat de Barcelona, a cada festa i festival, s’ha de reclamar que d’alguna manera hi sigui present la música catalana, normalment bandejada com un fet marginal per les autoritats municipals, ells no tenen cap escrúpol a l’hora d’imposar una censura per a les altres cultures. És la lluita desigual que mantenim en aquest país: el catalanisme intentant la supervivència del que ens és propi a casa nostra, reclamant senzillament un espai que quan algú pretén que sigui a parts iguals com en el cinema és acusat d’imposició intolerable; ells en el més pur estil franquista i antidemocràtic imposen la seva, prohibint la dels altres, sense més ni més.  

On són els Ciutadans i els Populars que sempre clamen al cel perquè no volen imposicions? Si es tractés de gent honesta, de gent amb un mínim de dignitat, ara s’exclamarien contra la FECAC, perquè fa exactament allò que ells diuen combatre, i que el catalanisme no gosaria fer. No solament no hi haurà resposta, sinó que les institucions catalanes, des de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Generalitat, subvencionaran aquest trist espectacle autoritari. I encara hi ha barruts com l’alcalde Hereu que tenen la insolència i la grolleria de dir que aquesta és “la festa de la diversitat”.

Tweet

El dia que Joan Puigcercós pronunciava la seva conferència “L’Esquerra que decideix”, el dia que inaugurava el seu web de promoció personal, Josep Lluís Carod Rovira anunciava la seva renúncia a optar a ser cap de cartell en les properes eleccions catalanes. La notícia va agafar per sorpresa a la majoria de militants i de mitjans de comunicació perquè la pugna interna entre els dos líders del partit semblava haver quedat en un segon pla, immersos com estem en una crisi econòmica a la qual no se li veu una sortida immediata, en una crisi institucional amb temes que s’allarguen excessivament com és el finançament i la sentència del Tribunal Constitucional, i en el marc de la imminent campanya electoral europea.  [@more@] 

Ara tot són elogis al gest de Carod que estalviarà una disputa interna, incloses les eleccions primàries que tothom tant elogiava, i que dóna una major cohesió al partit. Però caldria saber les motivacions reals que han portar al vicepresident del Govern a tirar la tovallola, i a fer-ho en aquest moment. Dubto que sigui el propi convenciment que Joan Puigcercós sigui millor candidat que no pas ell; més aviat m’inclinaria a pensar que no està disposat a afrontar una nova derrota, tenint en compte el ferri control intern que porta el President del partit. I, probablement, l’oportunitat del moment pot tenir molt a veure en propers gestos que protagonitzarà Joan Puigcercós i que es derivaran de l’acord de finançament, del desplegament de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional. Però això ho veurem en les properes setmanes que sembla que seran decisives. 

Sigui com sigui, i desaparegut, d’altra banda, Joan Carretero l’altre cap visible que podia disputar el lideratge de Puigcercós, aquest ho té tot a les seves mans per a conduir el partit sense massa fissures ni trasbalsos interns. I tal com ell anunciava ahir, ara s’inicia una nova etapa que ha de portar el partit a liderar l’Esquerra del país. La pèrdua de pes polític de Josep Lluís Carod Rovira en benefici de Joan Puigcercós ha anat acompanyada en els darrers anys amb una pèrdua constant de suport electoral, que ara pot tenir un repunt a l’alça en les eleccions europees donades les òptimes condicions tant del candidat com de la coalició que s’ha aconseguit presentar. Però després vindrà la prova de foc que seran les eleccions al Parlament de Catalunya, d’aquí a un any i mig, i allà es podrà avaluar l’encert del canvi definitiu de lideratge. Seria bo que es marquessin uns objectius concrets, més enllà de l’imprecís “liderar l’esquerra del país”, que permetin a la vista dels resultats ratificar el camí emprès o rectificar-lo.

Tweet

Un cert enrenou ha portat el nomenament d’Ignasi Guardans, de CiU, com a director de l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals depenent del Ministeri de Cultura. Les reaccions reprovadores o de suport que s’han produït, però, no tenen gaire res a veure ni amb l’encert o desencert del nomenament ni amb el fet que un Govern incorpori militants d’altres partits, sobretot quan es tracta de càrrecs i funcions especialitzades. En el rerefons de tot plegat no hi ha sinó la voluntat de premiar la dissidència, i crear malestar, en el partit adversari; dit d’altra manera, si Ignasi Guardans no hagués reaccionat tan malament a la decisió de CiU de no fer-lo repetir com a eurodiputat, no hauria tingut aquesta oferta del Ministeri de Cultura. [@more@] 

A l’escena internacional, no són rars els casos en què el partit guanyador d’unes eleccions incorpora en el seu govern polítics d’altres formacions polítiques, de les quals no n’espera ni en necessita aritmèticament el suport parlamentari. Tenim els casos recents d’Obama i de Sarkozy, però també en tenim exemples a casa nostra: recordar, per exemple, el nomenament per part d’un Govern convergent del socialista Jaume Sobrequés com a Director del Museu d’Història de Catalunya, o el cas de Ricard Lobo, militant de CDC, que va exercir com a director del Diari Oficial de la Generalitat fins l’any 2005. El que ens hauria de resultar més xocant és que un Govern prioritzi la militància i les fidelitats personals per sobre de la capacitació i l’eficàcia de la persona que ha d’ocupar un determinat càrrec, especialment quan es tracta de funcions amb un marcat caràcter tècnic o especialitzat. 

Ara bé. El que té d’especial el nomenament d’Ignasi Guardans al capdavant de l’Institut de Cinematografia i les Arts visuals no és el fet que un militant de CDC ocupi un càrrec en un Govern socialista, sinó que es produeixi justament ara abans d’acabar el seu mandat com a eurodiputat, a dos mesos d’unes eleccions europees de les quals ell n’ha estat exclòs pel seu propi partit. Cal suposar que ell és perfectament conscient que no ha estat escollit per les seves capacitats personals i coneixements sobre el tema, que no poso en dubte, sinó pel seu enfrontament amb la direcció de CiU.      

Tweet

El pacte assolit ahir entre el Partit dels Socialistes i el Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona per posar en marxa el Centre Internacional de la Pau al Castell de Montjuic és un exemple més de l’esperit frontista i nacional d’aquests partits. Seria difícil creure que aquests dos partits coincideixen en el plantejament polític pel que fa a la cultura de la pau, ho hem vist en els conflictes bèl·lics a nivell internacional i les polítiques d’aliances. Però sí que tots dos són capaços de prescindir del seu ideari per sumar-se a la causa comuna d’una Alianza Nacional. [@more@] 

En el seu moment, l’alcalde Jordi Hereu, per motius estrictament de partit i electoralistes, ja va acceptar la cessió del Castell de Montjuïc en unes pèssimes condicions perquè l’exèrcit no l’abandonava del tot. Amb el pacte assolit entre els dos partits nacionalistes espanyols, es referma el pes de l’exèrcit espanyol en la gestió del Castell i el Ministeri de Defensa n’ostentarà la vice presidència del Consorci. El contingut i els objectius del Centre internacional de la Pau no han estat cap obstacle per a arribar a l’acord, perquè per a tots dos ha pesat molt més l’aspecte Nacional que l’ideològic. 

Està clar que és el mateix que es podria dir dels grups que s’han oposat a aquest acord. De ben segur que CiU i IC-V diferirien força en la concepció d’un Centre Internacional de la Pau, però en canvi han coincidit en rebutjar-hi la participació de l’exèrcit espanyol. Probablement molt més pel fet de ser espanyol que pel fet de ser un exèrcit.

Tweet

L’avantatge dels serials televisius és que pots deixar de veure’n uns quants capítols sense perdre el fil de la història. Els qui durant les vacances no han pogut seure davant el televisor per saber les peripècies dels protagonistes de la seva sèrie favorita, tampoc cal que s’hi amoïnin. Cada capítol és més del mateix, i de seguida es pot reprendre la trama argumental. És exactament el mateix que ens passa als qui seguim el “culebrot polític” del finançament, i els estira i arronsa entre els polítics de Madrid i els de Barcelona. Torno d’unes mini vacances a la Vallfosca, on he desconnectat de tot, però en poca estona m’he posat al dia: res de nou, tothom tira pilotes fora, la culpa sempre és dels altres, i els mitjans de comunicació es limiten a anar reproduint els estirabots de tots plegats. [@more@] 

Només cal repassar les portades dels mitjans de comunicació dels darrers temps per veure que són exageradament reiteratives. El fastig que generen és tan gran que fàcilment arriben a produir fàstic. I el pitjor de tot és que cadascun dels protagonistes d’aquesta esperpèntica tragicomèdia, quan li toca intervenir, ho fa amb uns aires de tenir la clau de volta, de dir la darrera paraula o d’haver trobat el desllorigador. I l’endemà es pot dir exactament el contrari, segons convingui, perquè ningú li retraurà ni li exigirà la més mínima coherència. 

Hom pot perdre’s tranquil·lament pels cims i els llacs d’Aigüestortes, que no es perd res del que passa a la terra baixa. No només pel fet que un prioritzi el conviure amb la natura i voltar per aquells móns encimbellats, sinó perquè en aquelles valls sembla que es visqui al marge del politiqueig que es cou a palau. La destrucció de la Vallfosca, amb projectes faraònics sense cap cura amb el medi ambient, per exemple, no entén de polítiques de partit. I ningú diria que el desastre perpetrat en aquesta vall pirinenca s’hagi pogut fet amb un govern d’esquerres i un conseller de Medi Ambient ecosocialista.  

Tweet

Al segle XIX els incipients mitjans de comunicació més que donar notícies sobre fets ocorreguts en indrets allunyats geogràficament, el que feien eren reportatges. El reporter, viatger i aventurer alhora, tenia prou dificultats per a fer arribar els seus textos a la redacció del diari, i la transmissió podia tardar setmanes o mesos, de manera que no tenia cap sentit plantejar-ho com a notícia i forçosament havien de ser impressions generals sobre la realitat d’un país, del qual el reporter en coneixia just el terreny que trepitjava. Aquells eren altres temps. Ara, en plena era de la comunicació, ens assabentem de tot a l’instant… o amb uns quants anys de retard! [@more@]Els mitjans de comunicació ens donen en directe les acusacions creuades entre els dirigents occidentals i els de l’Iran, arran de les temptatives nuclears d’aquest país. Sabem fil per randa el que ha dit i el que ha deixat de dir el president iranià, les propostes occidentals i les amenaces israelianes, però ningú ens havia dit res de la procedència de l’urani enriquit que fan servir els aiatol·làs  per a les seves proves nuclears. I ara ens assabentem, almenys jo me n’he assabentat ara, que des del 1979 el Govern iranià és accionista de l’empresa francesa que produeix l’urani enriquit per a les centrals del país veí i en dedica una bona part a l’exportació. D’una banda, es munta la pantomima de fer veure que s’està en contra dels programes nuclears de l’Iran, però de l’altra els venen l’urani enriquit que precisen per tirar-los endavant. M’ha arribat amb un cert retard, la notícia. Com també em va arribar tard, ara fa uns anys, la notícia que la família de Bin Laden i la família Bush compartien accionariat en algunes empreses vinculades amb el món del petroli; o que un dels principals proveïdors d’armes de Hamàs, el grup radical palestí, és el mateix Estat d’Israel. Som a l’era de la comunicació. Les noves tecnologies ens permeten seguir en directe qualsevol mena d’informació d’arreu del món, i connectar-nos a través de la xarxa amb qui vulguem traspassant tota mena de fronteres. Però són les mateixes tecnologies que el poder utilitza per a impedir que ens arribi determinada informació, amb mètodes molt més sofisticats que els que pretenia utilitzar el Saura ocupants els balcons del capdamunt de les Rambles, per  tal que els periodistes no poguessin prendre imatges de la manifestació estudiantil, el dia que van girar cua per anar a manifestar-se a un altre lloc. I és que tenim molta informació, però “de la missa no en sabem ni la meitat”.

Tweet

Costa trobar algú dels qui discuteixen les escasses i tímides mesures institucionals per a salvaguardar la llengua catalana, que ho faci des de l’honestedat. Perquè, normalment, o bé es tracta de gent que no sap ni de què parla o bé de gent que l’importa un rave la pervivència o no d’una llengua i menys encara els drets de les persones; gent que només busca les raons i desraons més insospitades per a impedir la normalització de la llengua catalana, i que es posin les bases per a garantir-ne la supervivència. En aquests casos, no hi valen ni argumentacions científiques, ni dades contrastables ni res de res. Però resta, o almenys així ho vull creure, una minoria que pot arribar a creure de bona fe que les actituds que nosaltres considerem hostils en realitat no són sinó l’aplicació de criteris objectius que igualment van encaminats a garantir la supervivència de totes les llengües, així com i un bilingüisme o plurilingüisme on tothom s’hi senti còmode sense imposicions ni proteccionismes de cap mena. [@more@]

Hi ha una manera ben senzilla de demostrar la falsedat dels qui, negant que vagin en contra de cap llengua, afirmen que, amb les polítiques preconitzades pel Partit Popular i pels altres partits nacionalistes espanyols, només es busqui una perfecta harmonia d’ambdues llengües. Només cal mirar el resultat de les diferents polítiques que s’han portat a terme en els darrers trenta anys arreu de Estat.

Ni el PP ni el PSOE no han fet ni un sol pas per aconseguir que les llengües catalana, basca o gallega siguin considerades pels espanyols com a llengües pròpies, de la mateixa manera que aquí hi podem considerar l’aranès. Així, que amb trenta anys de democràcia no s’ha avançat el més mínim ni en l’acceptació del plurilingüisme en l’àmbit estatal, ni en el coneixement de les diferents llengües de l’Estat essent molt més fàcil estudiar català a Alemanya o al Regne Unit que no a Espanya.

A Catalunya, amb trenta anys de governs catalanistes, no s’ha aconseguit ni tan sols aturar, o en tot cas ben just, el procés de decaïment de la llengua catalana en benefici del castellà. De manera que el bilingüisme es manté en una creixent asimetria entre la població catalanoparlant, però hi ha un increment notable de població monolingüe en castellà, incomplint cada vegada més els preceptes legals.

Al País Basc, on es partia d’una situació molt deficitària per a l’euskera, els governs nacionalistes van aconseguit redreçar mínimament la situació, i evitar el que era un procés de desaparició imminent, però ni molt menys no van aconseguir una normalització de la llengua o que la població fos plenament bilingüe.

Allà on hi ha hagut alternances de govern, com al País Valencià, a les Illes, a Galícia o a Navarra, quan ha governat el Partit Popular s’ha produït un clar retrocés de la llengua pròpia de cada comunitat en benefici del castellà, i quan han governat els socialistes amb prou feines si han aconseguit alentir el procés de degradació.

I és que el seu objectiu és molt clar, i només per ignorància podria arribar a creure en l’honestedat dels qui defensen les seves tesis creient que condueixen a un bilingüisme harmònic. Amb dades a la mà, es pot constatar que les polítiques nacionalistes no aconsegueixen assolir aquest bilingüisme harmònic, en igualtat de condicions, mentre que les dels populars sí que aconsegueixen avançar cap al monolingüisme espanyol.

Tweet

Tant bon punt el PP i el PSOE han pogut, a base d’una tupinada indecent, desbancar el Govern basc han començat a fer bandera del que ells censuraven als nacionalistes bascos, però multiplicat i radicalitzat. Que el 55% de la representació de la ciutadania basca imposés els seus criteris era vist com un front que dividia la societat basca; però ara la situació és la mateixa només que és el 45% la que imposa el seu criteri. I si abans s’acusava el Govern Ibarretxe de prioritzar els temes identitaris, ara han reforçat aquesta priorització dels temes identitaris, només que des de la perspectiva del nacionalisme espanyol. [@more@] 

És el mateix que ha passat a Galícia, on abans de prendre possessió el nou Govern aquest ja ha amenaçat amb mesures en contra de la llengua gallega. I és el mateix que passa amb els nacionalistes més radicals representats a casa nostra per Ciutadans, i a nivell de l’Estat pel partit de la Rosa Díez, que tenen els temes identitaris com a úniques obsessions i raó de ser de la seva política; des del nacionalisme espanyol, està clar.  Però, com sempre, estem perdent la partida. L’obsessió per la llengua només és perniciosa quan el que es pretén és defensar la supervivència del català, del basc o del gallec; el frontisme només existeix quan l’aliança de Govern es fa a l’entorn del nacionalisme basc; i en definitiva l’únic nacionalisme és el que defensa els drets de la nació oprimida, i no el que defensa la nació opressora.

Les diferències entre el nacionalisme d’ERC, del BNG o d’Aralar, i el nacionalisme del PP o del PSOE són mínimes: uns i altres defensen la llengua, la identitat i la independència del seu país, ja siguin els Països Catalans, Galícía, el Païs Basc o Espanya. Difereixen això sí en què uns defensen la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat per al seu propi país, mentre que els espanyols inclouen els països veïns conquerits; i l’altra gran diferència és que mentre ERC, BNG o Aralar han renunciat a l’ús de la violència per a aconseguir els seus objectius polítics, no hi han renunciat ni el PP ni el PSOE.

Tweet

Els debats lingüístics que planteja el PP, i en menor mesura el PSOE, en tots els àmbits i arreu de l’Estat, no responen a cap convenciment ni a cap teoria en concret. Són del tot anàrquics i contradictoris, i només tenen com a denominador comú erosionar i combatre les llengües de l’Estat que no són el castellà. És una simple qüestió d’odi contra les llengües i les cultures existents a l’Estat espanyol que no consideren seves.

 [@more@]

El PP està radicalment en contra del dret dels nens a rebre l’ensenyament en la seva llengua, tal com ho veiem a la Franja; està en contra d’oferir les mateixes possibilitats per a seguir l’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials, tal com veiem al País Valencià; s’oposa taxativament al bilingüisme, tal com veiem a Navarra… I, en canvi, és radicalment partidari de la immersió lingüística, que és la que aplica arreu de l’Estat, inclosa la Franja; és favorable al sistema de quotes quan es tracta d’afavorir el cinema espanyol; de cap de les maneres creu que calgui deixar la llengua que faci el seu curs sense ajuts ni condicionants, tal com veiem en les inversions multimilionàries que es vehiculen a través de l’Instituto Cervantes; i està convençut que només per la via de la imposició legislativa es pot salvaguarda la llengua, amb les més de 500 lleis i normatives espanyoles que obliguen l’ús del castellà.  

Tot això es tradueix a la inversa, quan aquestes mateixes mesures que ells defensen o que ells combaten poden beneficiar el català, el basc o el gallec. Hom podria exhibir teories diverses en relació a la llengua de l’ensenyament, al bilingüisme o a les mesures de suport a una llengua, però si es tractés de gent honesta qualsevol d’aquestes teories les voldria aplicar en tots els casos i no només selectivament segons si beneficien una llengua i en perjudiquen unes altres.

En el debat sobre les polítiques lingüístiques a Catalunya no hi ha pas unanimitat sobre les millors fórmules per a garantir els drets de les persones i alhora salvaguardar el patrimoni que representa la llengua; i totes les posicions serien perfectament legítimes si responguessin a criteris i conviccions que cadascú volgués aplicar des del seu punt de vista. Però deixen de ser-ho quan estan plantejades amb absoluta falsedat, quan creuen que s’han d’aplicar o deixar d’aplicar només quan afavoreixen el castellà i perjudiquen les altres llengües. 

És en aquest moment, quan gent deshonesta i indigna surt al carrer no pas a defensar cap convicció sinó a buscar les artificis que calgui per a anihilar les llengües altres que el castellà, que no podem caure en el parany d’un debat inexistent. No s’hauria d’entrar en la controvèrsia de cap de les propostes que ells només ens fan a Catalunya, perquè veuen que aquí la llengua encara està resistint i retrocedeix molt més a poc a poc del que ells voldrien, però que de cap de les maneres defensarien d’aplicar en d’altres territoris on el mateix principi podria afavorir una llengua diferent del castellà.

Tweet

Ahir sortien amb cares somrients l’Iceta, en Ridao i l’Herrera havent aprovat en un temps rècord la revisió del Pacte d’Entesa. De fet, s’ha de dir que tampoc s’hi van entretenir gaire a l’hora de signar-lo, després de les eleccions. Quan al Congrés d’ERC es parlava de la necessitat de revisar el Pacte, al marge dels qui optaven directament per trencar-lo, es pensava en la conveniència de desmarcar-nos del seguidisme que a parer de molts s’estava fent en relació als socialistes. D’ençà d’aleshores hem vist com els socialistes, i amb ells el conjunt del Govern de la Generalitat, aguantaven estoicament els incompliments, els desaires i les deslleialtats del Govern espanyol, i a més actuaven de fre per evitar cap resposta per part de la societat catalana. Al final, la lleialtat sucursalista dels socialistes catalans envers el PSOE podia molt més que la suposada lleialtat envers Catalunya. Caldria saber a quina mena d’estratègia o a quina mena de lleialtat corresponia l’actitud passiva dels socis de Govern. [@more@] 

Però l’avantatge de la política és que cadascú explica la pel·lícula al seu gust. Un mateix text pot ser interpretat de maneres diametralment oposades. I això és el que sembla que ha passat amb aquesta revisió del Pacte d’Entesa. Els titulars que presentava Ridao, i molts dels mitjans de comunicació catalans, era que s’havia fet un seriós toc d’atenció al Govern Zapatero. De fet, eren les mateixes veus que no fa massa dies ja anunciaven que el tenien contra les cordes en haver-se quedat sense el suport de bascos i gallecs. I sort de tenir-lo contra les cordes, perquè amb la remodelació ministerial s’hi ha ben lluït, i ens ha deixat ben galdosos. Ara, segons diuen, li han fet un toc d’atenció. En realitat, el document de revisió del Pacte d’Entesa el que fa és marcar unes prioritats que, lògicament, corresponen als incompliments i als deutes pendents: finançament, desplegament de l’Estatut, trens, aeroports, beques universitàries… La mateixa cançó de sempre, que té la resposta de sempre per part del Govern espanyol, i la mateixa rèplica per part catalana: res de res, i molt menys posar en dubte la fidelitat a Zapatero. 

La revisió del Pacte d’Entesa, però, també l’expliquen els socialistes. Han de simular disconformitat amb el Govern espanyol i el mal tracte dispensat als catalans, però a canvi aconsegueixen un compromís per part dels socis de Govern que qualsevol resposta per la manca d’acord en el finançament o per la sentència del Tribunal Constitucional es farà per consens entre els tres partits. Montilla ja va avançar la seva posició, ni referèndum ni eleccions anticipades ni res que se surti de la més estricta constitucionalitat: és a dir callar, creure i acatar. Una gran revisió del Pacte d’Entesa, sí senyor.

Tweet