Bloc de notes de Josep Romeu

Els militants d’ERC no podem sinó estar perplexos davant l’espectacle que ens estan donant els nostres dirigents: lamentable. Fa quatre dies que era Joan Puigcercós qui ens parlava de la necessitat d’obrir el partit a l’estil d’una Casa Gran de l’independentisme; i ara un article que podia anar en la mateixa direcció, que deia el que deia, però molt menys del que diuen que deia, ha fet saltar pels aires totes les expectatives i les bones vibracions que semblava que havia generat la candidatura europea. Coincidiria amb Uriel Bertran que, en principi, la solució cal buscar-la dins del partit i no a fora, i puc entendre decisions de tipus personal com les de qui fa un article o decideix deixar la militància. Però com a militant d’ERC a qui haig de demanar explicacions és a la direcció capaç de generar un caos tan monumental, d’embolicar la troca amb desmesura i de resoldre el conflicte de la pitjor manera possible. [@more@] 

L’article de Joan Carretero plantejava una candidatura d’ampli espectre de cara a les properes eleccions, sense excloure en cap moment que aquesta candidatura no pogués tenir ERC com a pal de paller. Era una opinió ben respectable, com qualsevol altra. Una direcció mínimament intel·ligent hauria respost amb el discurs de Joan Puigcercós de treballar per aglutinar a l’entorn d’ERC tots els sectors independentistes existents al país. Però es va optar pel pitjor estil inquisitorial, exigint-li explicacions i convidant-lo a marxar. Una direcció mínimament responsable hauria aprofitat el silenci de Carretero per parlar-ne amb tranquil·litat i asserenar els ànims perquè l’article en si hauria passat com un gest més dels sectors crítics, però avui ja no se’n parlaria; són ells qui han fet un problema on hi havia simplement una opinió. Una direcció mínimament sensata hauria fet una crida a la unitat del partit, a la necessitat d’integrar en un mateix projecte totes les sensibilitats de l’independentisme per tal d’avançar, tal com es deia en el darrer Congrés d’ERC, cap a una majoria social favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació; però s’han passat el Congrés pel forro i han optat per esporgar la dissidència a cop d’expedient per tal de forçar-ne la sortida.  

Lamento la sortida de gent com Jaume Renyer, Joan Carretero i els que se suposa que seguiran. Continuo creient que la solució es troba al si del partit i no pas a fora, tot i que també crec que cada vegada més el rumb que pren Esquerra afavoreix la creació o el creixement d’altres alternatives independentistes. No seré pas jo qui retregui a Jaume Renyer o a Joan Carretero l’afebliment del partit, perquè el mèrit és fonamentalment, i crec que de forma premeditada, d’una direcció d’Esquerra manifestament incapacitada per portar el partit a liderar un moviment nacional cap a la independència.

Tweet

Dies enrere, criticava el projecte de Llei de Consultes Populars per considerar que és una auto limitació que no ens hauríem d’imposar nosaltres mateixos. Ja sabem que el marc constitucional espanyol no solament limita sinó que nega la nostra sobirania, i probablement el Tribunal Constitucional acabarà de deixar clar que nega també la nostra mateixa existència com a poble, i per tant com a subjecte de dret. Però una cosa és que en algun moment haguem d’emprendre una iniciativa perfectament legítima encara que no reconeguda per la legislació espanyola, i l’altra és que aquesta iniciativa d’exercir el dret a decidir contradigui la legislació catalana; impulsada per més inri per un Conseller que es diu independentista. [@more@] 

Els qui m’han retret les meves crítiques a aquest projecte de Llei, no m’han donat massa arguments per a fer-me canviar d’opinió, ben al contrari. L’única cosa que em feia dubtar era que semblava que la iniciativa legislativa havia vingut avalada pel Centre d’Estudis Sobiranistes, i concretament per gent com el López Tena i l’Hèctor López Bofill, que em mereixen personalment tot el respecte. Però després llegeixo un article del mateix López Tena que, entre altres coses, diu: “El projecte de Llei de Consultes Populars per via de Referèndum té el mèrit de deixar de bloquejar el dret dels catalans a votar en referèndum que fa prop de tres anys va establir l’Estatut, però el limita de tal manera que pot resultar inoperant. La gàbia de la Constitució espanyola (autorització de cada convocatòria per l’Estat) és, mentre hi siguem a dintre, insalvable, però això no justifica que el legislador català imposi altres gàbies”. (diari AVUI 12-4-09) 

O sia que, com que l’Estatut estableix el dret dels catalans a votar en referèndum, elaborem una llei que ja ens permetrà fer-ho, sempre que no pretenguem votar res que no tingui el vist-i-plau de Madrid. Franco també permetia als ciutadans dir tot allò que volguessin sempre que fos el que ell volia sentir. Si la Constitució espanyola ens imposa una gàbia, com diu el López Tena, no construïm nosaltres mateixos una altra gàbia. I si ara resulta que diem que la independència no l’hem d’assolir per la via d’un referèndum sinó per la declaració unilateral del Parlament, la importància d’aquesta llei és realment molt minsa. Però això tampoc justificaria que el Parlament de Catalunya tanqués la porta a la possibilitat de convocar lliurement consultes populars sobre el que vulguem, inclòs el nostre futur: per exemple, per saber si acceptem les noves retallades de l’Estatut que ens farà el Tribunal Constitucional.

Tweet

La renúncia de l’amic Jaume Renyer, que havia optat a la presidència del partit en el darrer Congrés, a continuar militant a ERC podria ser el colofó als articles anteriors que havia escrit sota el títol “De la discrepància a la deserció”. En Jaume havia estat un home de confiança de Josep Lluís Carod Rovira, i en els primers moments del Govern tripartit l’havia acompanyat en un dels erràtics viatges de l’efímer Conseller en Cap. Com tants altres militants, com el mateix Uriel Bertran inicialment molt proper a Joan Puigcercós, es va anar distanciant de la línia oficial del partit en veure cap on derivava la pràctica política d’una ERC independentista convertida en una Esquerra apèndix de les altres esquerres, però que a la pràctica no podia portar a terme tampoc polítiques d’esquerres. 

[@more@] 

Entenc, encara que no comparteixo, l’opció personal d’en Jaume. És molt trist veure no solament la insistència d’una direcció en una deriva sense rumb, sinó sobretot veure la seva obstinació a no obrir-se al debat intern, a no acceptar les crítiques ni les veus discrepants a les quals l’únic camí que se’ls ofereix és el de la porta oberta. En Jaume deixa la militància com una opció personal, perquè considera que ja no hi ha res a fer, de forma honesta, sense buscar més excuses ni subterfugis per a fer el salt cap a una altra banda. Un cop a fora, de ben segur que continuarà treballant per la sobirania nacional com a independent, i és possible que algun dia reaparegui en alguna nova o vella formació política; tant se val. Els qui treballen honestament per uns mateixos ideals ens acabarem retrobant, aquí o en un altre lloc. L’eina, el partit, és el menys important. 

De l’escrit d’acomiadament de Jaume Renyer en destacaria la frase següent: “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Totalment d’acord. I tot i entendre la seva posició personal, precisament perquè havia arriscat molt presentant-se com a candidat a la Presidència del partit, discreparia amb ell en creure que dins del propi partit no hi pugui haver gent amb la capacitat i la voluntat de redreçar la situació. Jo voldria creure que sí. La direcció d’Esquerra es frega les mans pensant que cada vegada té més via lliure i menys oposició interna, els càrrecs assegurats. Jo, com a militant, estic dolgut per l’actitud d’aquesta direcció incapaç no ja de sostenir cap conflicte polític i jurídic amb l’estat espanyol sinó d’integrar al si del partit les diverses sensibilitats existents. I després direm que Esquerra ha de ser el motor capdavanter del moviment cap a la sobirania!

Tweet

El polèmic article de Joan Carretero, Patriotisme i dignitat, i la seva calculada indefinició sobre una candidatura d’ampli espectre de cara a les eleccions del 2010, van eclipsar la crida a formar un nou partit de caràcter netament independentista. La iniciativa, presentada uns dies abans, sorgeix del grup Catalunya Acció i del seu President Santiago Espot. Com sol passar en aquests casos, el discurs inicial no sol pas sonar malament del tot, si no fos perquè sembli fet com si no existissin ja altres grups i partits que apunten en la mateixa direcció. I sortint del no res, és relativament fàcil fer un plantejament radical i d’un purisme absolut, però que té ben poc a veure amb la realitat del país. [@more@] 

Amb l’actual panorama polític, sembla que hi ha més que suficients opcions nacionalistes per a representar totes les sensibilitats possibles: tant des de la perspectiva de dreta-esquerra, com des de les opcions estratègiques d’assolir la independència. Però això no és obstacle perquè periòdicament apareguin noves propostes, talment volguessin partir de zero, com si el camí cap a la sobirania s’iniciés de cap i de nou. Unes propostes, a més, que ja neixen amb la consciència de tenir una excessiva fragmentació del moviment sobiranista perquè d’entrada posen com a un dels seus objectius aglutinar-lo. Ara mateix la iniciativa de Catalunya Acció per a crear un partit independentista que es podria anomenar Força Catalunya (quin mal d’orelles!) ja insinua abans de néixer que podria confluir amb la suposada proposta de Joan Carretero. 

La gent de Catalunya Acció es queixa de l’escàs ressò que ha tingut seva proposta als mitjans de comunicació. I és que, al marge de les inevitables complicitats i dependències dels partits majoritaris, els mitjans de comunicació també saben destriar el possible encert d’un discurs de la credibilitat dels seus creadors. Com a militant d’ERC no em preocuparia gens, ben al contrari, que aparegués una iniciativa independentista amb prou força com per fer-se un lloc ferm en la política catalana. El que em preocupa és que aquestes temptatives acabin en frustracions, malbaratament d’esforços, i generin més desencís i desànim.  

Tweet

Aquests dies ho hem sentit a dir en boca de diversos dirigents socialistes: si el final de tot aquest procés negociador sobre el finançament i sobre el desplegament de l’Estatut, amb traspassos pendents inclosos i amb la guinda que es reserva el Tribunal Constitucional, no és satisfactori per a Catalunya els plantejaments federals dels socialistes, dels espanyols i dels catalans, se n’hauran anat en orris. Així ho han advertit tant el President Montilla, com l’Alcalde Hereu o el Miquel Iceta. La música sona molt igual a aquella cantarella que han fet sonar sempre a CiU, començant pel President Pujol, en el sentit que el seu ideal era trobar un encaix dins de l’Estat, i que en tot cas s’ho haurien de replantejar si des de Madrid boicotegessin aquest encaix. [@more@] 

El to, tant dels socialistes com dels convergents, podria semblar d’amenaça o com a mínim d’advertiment. Però a Madrid de fa temps que saben de quin peu calcem. Com el vailet que feia de pastor i anunciava en fals la vinguda del llop fins al punt que ja no se’l creia ningú, també en aquest cas ells tenen la certesa que els polítics catalans faran bo l’adagi castellà que “perro que ladra no muerde”. Amb tot, el fet que aquest advertiment dels socialistes catalans hagi sorgit ara, de forma coordinada i a l’uníson, podria tenir diverses explicacions més enllà del lògic emprenyament pels reiterats incompliments i el menyspreu manifest del seu cap de files. 

El reconeixement del fracàs del seu projecte podria deixar tocat i sentenciat el Govern tripartit català, més que no pas l’espanyol, però sobretot quedaria tocada la credibilitat del PSC de cara a properes conteses electorals. Per tant, sembla tan arriscada aquesta autoliquidació del seu projecte federal, les excel·lències i la viabilitat del qual ens havien cantat sempre com a fórmula ideal i gaire bé única per a resoldre el nostre encaix al sí de l’Estat, que tot fa pensar que compten treure’s a darrera hora un as de la màniga; encara que sigui un comodí o una carta trucada. Hi hauria la possibilitat que tinguessin a punt la resolució del tema del finançament, de manera que aquest simulacre de desafiament a Madrid no seria sinó la confirmació de la bondat del seu model federal, que al final no hauria fracassat. També hi cabria que haguessin calculat que una amenaça d’aquest tipus faria tremolar les cames als socialistes espanyols; oblidant potser el poc cabal que ja van fer al Montilla quan els va anar a parlar de la desafecció dels catalans.  

Hi hauria una darrera possibilitat. I és que, com en el cas del crits d’alerta del vailet pastor, al final el llop realment baixés de la muntanya. Que en la conclusió de tota aquesta història resultés certa la paraula dels socialistes catalans, a més d’un ens faria recuperar la fe en els miracles. I això que som incrèduls de mena!

Tweet

Tot i que em sona a acudit, crec que té raó l’Ignasi Guardans quan diu que CDC l’ha utilitzat com un Kleenex. Amb el que no estic d’acord és amb el to negatiu amb què ho diu. Suposo que no es deu pas pensar que el PSOE l’ha utilitzat com un mocader de seda. Metàfores a part, la queixa de l’Ignasi Guardans és extrapolable a bona part de la classe política, que un cop tastada la professionalització ja assumeixen el seu paper com a funcionaris de la política, de la qual no els n’ha de treure sinó la jubilació. D’aquí la mediocritat i el descrèdit dels nostres polítics. [@more@] 

Amb les vegades que s’ha denunciat públicament aquesta mena de “trepes” que es plantegen l’activitat política com un bon negoci professional, amb el consegüent desprestigi de l’activitat pública, costa de creure que continuïn entossudint-s’hi. Imagino que quan es parla de la desafecció dels ciutadans envers la política, tothom està més o menys d’acord en què la percepció de l’activitat política com a servei a la comunitat és absolutament inexistent, que els polítics s’han guanyat a pols el propi descrèdit; però cadascun d’ells deu pensar que és per culpa dels altres, i que el seu cas és diferent. I no em refereixo ja al cas de l’Ignasi Guardans, sinó al de tants i tants altres que formen uns crosta infranquejable en la majoria dels partits polítics. Cadascú es planteja la política com un modus vivendi, per al qual necessiten senzillament la complicitat d’altres companys de partit amb els quals recolzar-se. I no entenen que, en un moment donat, el mateix partit que els havia utilitzat per a una determinada tasca consideri que hi pot haver una altra persona més idònia per a ocupar el seu lloc. 

Un bon amic i honest convergent, quan el felicitava perquè havia estat nomenat per a un alt càrrec dels darrers governs de Jordi Pujol, em va dir: “Ell ja té la meva disposició a la renúncia del càrrec sobre la taula. De la mateixa manera que se m’ha nomenat, se’m pot substituir”. És aquesta predisposició a “posar-se al servei de”  el que falta en la nostra classe política. Hi ha massa aspirants a escalar i a ocupar posicions que naturalment després no voldran perdre mai; massa gent que està en lluita constant per la seva permanència en els càrrecs amb tot el que implica de renúncies, de treballar de cara a la galeria, de manipulacions interessades, de manca d’objectivitat, i de limitar-se a cercar les fidelitats adequades i de crear les pròpies xarxes de fidelitats que el sustentin; massa gent sense ofici ni benefici que veu en la política una forma fàcil d’acontentar un ego desmesurat; i massa pocs bons professionals disposats a dedicar una part de la seva vida, simplement a posar a disposició d’una causa, d’un partit o d’un equip dirigent, la seva capacitat i la seva experiència professional; massa pocs ciutadans disposats a deixar-se utilitzar per al que consideren una bona causa; i si algú vol dir-ho així, massa pocs disposats a deixar-se utilitzar com un Kleenex. 

Tweet

Totes les enquestes, i se n’han arribat a fer moltes, indiquen que amb diversos graus de convenciment hi ha independentistes o sobiranistes pràcticament a tots els partits polítics catalans, i fins i tot al Partit Popular se’n pot trobar algun. És cert que molts, donat que la fita sembla inabastable i en tot cas fora del marc legal, ja hi renuncien d’entrada i opten per a no posar-ho en el seu ideari polític; altres, com deia dies enrere el López Tena, tenen la independència com a ideal però, per la mateixa raó, tampoc se la proposen com a projecte polític; hi ha, naturalment, qui en fa bandera a l’hora dels discursos però que tampoc gosa plantejar cap pas endavant, sobretot quan té cotes de poder que s’arrisca a perdre; i hi ha qui no té res a perdre, ni responsabilitat polítiques davant la societat, i li és molt fàcil des de la marginalitat proposar per a demà mateix la proclamació de la independència. [@more@] 

 Tothom sap que la independència és impossible assolir-la des de la legalitat; en algun moment o altre, si volem decidir sobre el nostre futur, haurem d’enfrontar-nos a aquesta “legalitat constitucional” tot apel·lant a la legitimitat. I això implica no només valentia política sinó sobretot tenir un ampli suport popular, i per tant també parlamentari, que com s’ha demostrat al País Basc no és suficient amb una simple majoria. I és aquí on sorgeixen les diferències estratègiques entre uns i altres partits. Jordi Pujol havia optat per aparcar el tema amb l’argument de “peix al cove” i anar avançant mentre hi hagués camí per recórrer dins del marc legal. És exactament el mateix que ha fet Esquerra en els darrers anys dins del tripartit, encara que sota la disfressa dialèctica de bastir estructures d’Estat, com hem vist en la proposta de llei de consultes populars amb la qual mai serà possible consultar sobre el dret a decidir dels catalans. La diferència està en què l’ambigüïtat amb què es movia CiU no generava en els seus seguidors el desconcert i la decepció que ha generat en l’entorn independentista el tacticisme emprat per Esquerra. 

El ventall polític és exactament el mateix i cobreix a bastament totes les opcions ideològiques i totes les sensibilitats nacionalistes. El descontentament d’alguns republicans pot engruixir momentàniament el vot convergent o el vot més radical plasmat en les CUP o en grups com RC, però pensar en una nova formació política que capgiri l’actual panorama polític és tota una quimera. En tot cas, pot ser l’opció personal d’algú que vulgui crear una plataforma per poder-se integrar després amb més força al sí d’una de les formacions existents, com va fer en el seu dia Acció Catalana, el PI o el grup de Pere Esteve. Joan Carretero, com tants altres veus crítiques al sí d’ERC, té molta raó en el seu plantejament de reclamar una acció més decidida a l’actual direcció del partit, que en el més pur estil convergent s’ha acomodat a la situació de poder amb totes les renúncies que això representa (*). Però s’equivocaria de mig a mig si s’embranqués en una aventura, que podria ser molt més coherent ideològicament en la mesura que fos un grup marginal i allunyat del poder, però que forçosament hauria de confluir amb alguna de les opcions ja existents.

Necessitem una ERC que sigui capaç de mantenir un equilibri entre la voluntat de ser un partit de govern i la voluntat d’avançar decididament cap a la sobirania nacional, que sigui capaç d’arriscar el protagonisme personal i les prebendes del poder en benefici del país. Amb aquesta o amb una altra direcció, però necessitem ERC. 

(*) Carretero, però, només s’adona de la deriva de l’actual direcció d’Esquerra, a partir del moment que deixa de ser Conseller de la Generalitat. Això que ell denuncia ara, altres ja ho denunciaven quan ell compartia i gaudia dels beneficis del poder.

Tweet

Entesos els partits polítics com a simples vies o fulls de ruta personals per a accedir al poder, és evident que els qui volen professionalitzar-s’hi han de fer una opció que serà radicalment incompatible amb qualsevol altra. Per als ciutadans que simplement tenen uns ideals de país aquesta fragmentació de l’arc parlamentari és molt més difícil de veure, i inexistent en la societat. Per això els qui, militant o no en un partit polític, intentem objectivar la nostra realitat nacional quedem sorpresos, desconcertats i ens enutja veure la miopia de molts professionals de la política incapaços de veure’s ells i el seu partit com una peça més, però no pas l’única, del tauler d’escacs. [@more@] 

Massa sovint, les direccions dels partits i tot la gent que forma part de l’aparell i de les estructures internes, es tanquen en elles mateixes, s’autoassessoren i són incapaces de buscar complicitats i trobar propostes comunes amb els altres grups de signe catalanista. O, el que és pitjor, només són capaces de trobar-n’hi com a tàctica immediata per a ocupar una parcel·la de poder que no podrien obtenir ells tot sols. I d’aquí moltes aliances contra natura, molt curtes de mira, que ens porten a carrerons sense sortida. Hi ha una incapacitat manifesta per a analitzar la realitat nacional amb tota la seva complexitat, per a fer un mínim d’autocrítica, per a veure que la nostra opció per sí sola és insuficient per a assolir els objectius finals. Qualsevol que tingui una visió mínimament oberta, i es relacioni amb gent de diverses formacions polítiques, podrà copsar que les mateixes argumentacions que es donen des d’un partit per a defensar la idoneïtat de la seva opció són les que es donen des dels altres. 

És necessari que hi hagi catalanistes que treballin al sí de formacions polítiques que ni tan sols es proclamen nacionalistes per tal d’acostar-los cap posicions si més no més receptives o comprensives de l’opció independentista. Tan imprescindible és que hi hagi una formació política que aglutini el catalanisme de centre dreta i que faci veure als poders fàctics econòmics i empresarials els avantatges de disposar d’un Estat propi, com una altra que des d’una perspectiva més d’esquerres aposti decididament per la independència com a via per a garantir el benestar dels ciutadans. Cal que hi hagi sobiranistes capaços de transformar les nostres institucions, i aprofitar les possibilitats que ens ofereix el marc polític vigent per a preparar el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir, però igualment cal que hi hagi independentistes que també des de fora de les institucions ens recordin que l’objectiu no és la disputa pel Govern de la Generalitat.    

Els necessitem a tots. La independència serà impossible sense la participació de tothom; i no arribarà perquè una força política sigui capaç d’anorrear les altres. Patriotisme i dignitat és el que cal exigir als nostres polítics per no perdre’s en lluites fratricides, i molt menys en aventures i ambicions personals. L’opció de militar en una o altra formació política, o simplement de votar-la, no es fonamenta en la creença que aquesta sigui l’única vàlida per a conduir el país cap a la plena sobirania, sinó simplement és aquella amb la qual ens sentim més identificats i des de la qual ens sentim més còmodes per fer-hi la nostra aportació.              

Tweet

Qualsevol que faci un mínim repàs de la història recent del nacionalisme català veurà que hi ha una constant caïmista basada en la recerca d’un hipotètic patriotisme pur, enfront de tota mena de desviacionismes, de traïcions i de perversions. Cíclicament, els partits i moviments nacionalistes pateixen crisis internes que els porten a l’escissió i, sovint, a enfrontaments irreconciliables. Una sagnia que no es pot permetre cap organització, però molt menys un moviment com el nostre amb una fita tan transcendent com la creació d’un estat propi. [@more@] 

En un país normal, els partits polítics poden representar més o menys tendències ideològiques però fonamentalment són eines i mitjans per a accedir al poder, encara que sigui per a fer polítiques molt semblants a les dels adversaris. En el nostre cas, no es tracta del matís que puguin tenir les polítiques pretesament d’esquerres dels socialistes comparades amb les dels populars o dels convergents, sinó de crear-ho tot de nou i del no res. Per a assolir la independència no es tracta només d’obtenir una majoria parlamentària, que també, sinó sobretot d’implicar-hi tot un poble, tot el país. La independència és impossible aconseguir-la només des de l’esquerra, com també ho seria fer-ho només des de la dreta. El nostre és un projecte global, de país, que forçosament s’ha de fer des de la diversitat; no perquè sigui inevitable la diversitat, sinó perquè és imprescindible. 

I és justament per això que resulta encara més absurd i contradictori, que des de l’independentisme apareguin constantment posicionaments excloents, que dictaminen quin camí és el correcte carregant contra qualsevol dissidència o punt de vista diferent. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència en el camp de la política independentista ben segur que en algun moment ha considerat altres posicionaments nacionalistes o com a febles o com a excessivament radicals; però alhora ell mateix segur que ha estat titllat alguna vegada de poruc o d’inconseqüent, quan no de traïdor o de venut, o bé de ser un bufanúvols inconscient. Només cal donar un tomb pel món dels fòrums virtuals de la xarxa per adonar-se de la quantitat d’estupideses i ximpleries que s’arriben a dir en contra dels uns i dels altres, no ja discrepant d’una determinada acció, cosa que seria perfectament lògica i legítima, sinó arribant a l’insult i qualificant d’enemic el qui simplement opta per una estratègia diferent.  No és que hi hagi diferents camins per arribar a la independència, sinó que tots ells són imprescindibles.

Al si de l’independentisme ens manca una reflexió seriosa i en profunditat per tal de donar a la nostra lluita una perspectiva global de país.  I per no caure en mesquineses que ens fan veure com a enemic el qui opta per una via una mica diferent de la nostra, sigui aquesta la dels sobiranistes de CiU, la d’ERC, la de la CUP o la de tants altres grups i moviments socials que es declaren obertament independentistes.

Tweet

Déu n’hi do l’enrenou que ha portar l’article de Joan Carretero publicat ahir al diari AVUI, aigualint l’esperit d’eufòria i d’optimisme que havia despertat la renúncia de Josep Lluís Carod Rovira a encapçalar la candidatura d’ERC en les eleccions de l’any que ve. Qui llegeixi l’article, després de veure els titulars i sentir-ne els comentaris, inclosos els dels dirigents d’Esquerra, pot quedar un xic sorprès, perquè Joan Carretero diu que  “a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”, i enlloc parla de crear un nou partit, ni que aquesta candidatura no pugui tenir ERC com a pal de paller. Fins i tot sospitant que Joan Carretero pugui tenir la temptació de sortir d’Esquerra, cosa que va negar rotundament en el darrer Congrés, el més intel·ligent per part dels dirigents del partit hauria estat una interpretació més conciliadora, o com a mínim no convidar-lo ni forçar-lo a la ruptura. [@more@] 

Probablement, la immensa majoria dels militants i dirigents d’ERC estarien d’acord amb la major part de l’article de Joan Carretero, almenys fins que entra a analitzar el paper i la representativitat de l’independentisme a casa nostra. Discreparien els dirigents dels partit no tant en el paper que Carretero diu que hauria de tenir una força independentista, com en el fet que segurament ells creuen que l’Esquerra actual ja l’està exercint. I, naturalment, jo també discreparia de la idea de buscar fora d’ERC cap solució a l’erràtica direcció d’Esquerra. De fet, ja en el debat congressual Reagrupament va insistir en el tema d’incorporar sectors independents i sobretot representants de les plataformes sobiranistes que han proliferat en els darrers temps, i que podria ser aquesta “candidatura d’ampli espectre”, cosa que personalment vaig criticar per considerar que representaria liquidar el moviment de la societat civil.  

Carretero cometria un greu error si plantegés una sortida del partit amb la idea de crear una nova formació política, a l’estil del Partit per la Independència d’Àngel Colom. Seria un greu error pel perjudici que provocaria a ERC, pel confusionisme i la fractura que ocasionaria al moviment independentista en general, i també pel fracàs a què es veuria abocada la nova formació política. Però també és greu l’error que comet l’actual direcció d’Esquerra, poc receptiva a la crítica, incapaç d’analitzar amb rigor la situació política del país i el desencís que està provocant entre els sectors independentistes la manca d’un full de ruta mínimament clar i coherent, i sobretot el seu entestament a foragitar del partit les veus discrepants.  

Costa d’entendre que n’hi ha que discrepen de la direcció, no del partit.

Tweet