Bloc de notes de Josep Romeu

Acabat a la ciutat brasilera de Belem el Fòrum Social Mundial, podem constatar que els mitjans de comunicació europeus hi han passat de puntetes. Curiosament, comparant les escasses valoracions que se n’han fet, hom podria pensar que no hi ha hagut un FSM sinó que com a mínim n’hi ha hagut tres. Per la premsa espanyola i europea més esquerranosa, ha estat una trobada més dels moviments altermundistes; si haguéssim de fer cas d’algunes fonts nacionalistes catalanes podríem pensar que realment ha estat un Fòrum centrat en el dret a l’autodeterminació dels pobles; però si mirem les valoracions fetes per les entitats organitzadores i els documents finals ens adonem que ha estat bàsicament un Fòrum indigenista.  [@more@] 

Els moviments indígenes de l’Amèrica llatina continuen essent els grans oblidats de l’escena mundial. La persecució que pateixen es manté de forma continuada i persistent, sense necessitat d’operacions espectaculars com les de Gaza, però amb resultats molt més devastadors. Precisament perquè es tracta de comunitats relativament petites, deslligades entre sí, sense cap estructura organitzativa, que sovint ni tant sols lluiten contra l’Estat sinó que es limiten a reclamar que els deixin viure en el seu món. Però la seva existència és molesta i perjudicial per als interessos normalment de les empreses estrangeres que hi operen amb la complicitat de governs corruptes.  

A Europa preocupa que aparegui un dirigent populista que intenti recollir el descontentament dels indígenes i que prengui mesures que vagin en detriment de l’explotació sense límits dels recursos de la zona. Però no preocupa en absolut el crim organitzat, la repressió indiscriminada, o la conculcació dels drets humans que protagonitzen dia sí dia també les empreses explotadores amb la suport i la connivència de les autoritats locals. Des de la perspectiva europea o nord-americana, sempre surt més a compte sostenir un Govern titella que aplani el camí als interessos de les multinacionals. Els seus crims no arriben als mitjans de comunicació, i es mantenen anònims com les Societats Anònimes per al benefici de las quals s’han comès. 

És el cas dels Emberà de Colòmbia, dels Awà del Brasil o dels Ngobe del Panamà. En aquest darrer cas, per exemple, comunitats senceres seran foragitades de les seves terres per la construcció d’unes preses per a la producció d’energia elèctrica. L’empresa que porta el projecte Chan 75, amb capital majoritàriament nord-americà, ha comptat amb la col·laboració de la policia local per obligar les comunitats Ngobe a deixar les seves terres, a canvi de res. Hi ha hagut assassinats de dirigents indigenistes, s’ha torturat i obligat a signar la renúncia de les seves terres a famílies que, desconeixent la llengua espanyola, no sabien ni què signaven forçant-los a deixar sobre el paper les empremtes digitals. Però no passa res. La premsa occidental calla, els Governs només tenen els ulls posats en Bolívia, Cuba o Veneçuela, i les multinacionals s’amaguen darrere les sigles S.A. per a cometre els seus crims. 

El Fòrum Social Mundial volia ser un crit de desesperació contra tot això. Un crit que ha quedat ofegat a la selva amazònica, on les excavadores de societats anònimes nord-americanes o europees continuen arrasant tot el que troben al davant, indígenes inclosos.   

Tweet

El Govern espanyol sembla decidit a impedir que una determinada opció política sigui present a les properes eleccions basques. Es dóna per fet que el Tribunal Suprem procedirà a anul·lar les llistes de Democràcia 3 Milions i d’Askatasuna. És una decisió estrictament política, de partit o de partits, presa a priori i només pendent de simular que s’estudia el cas i que s’emet una sentència de caràcter jurídic. Tant és així que ni tan sols la fiscalia ni l’advocat de l’Estat s’han entretingut a bastir amb arguments mínimament sòlids les seves al·legacions. [@more@] 

D’una banda, ja resulta discriminatori i tendenciós políticament que, pel sol fet que es presenti una candidatura d’una determinada ideologia, s’iniciï una investigació. S’han investigat totes les candidatures presentades, o només les d’una determinada ideologia?. Però de l’altra, es fan judicis d’intencions, es donen per suposades determinades connexions, impensable en altres candidatures. Una és el concepte d”hereu”. Jurídicament, parlar d’”herència” d’una organització és una ximpleria, a no ser que hi hagués certament un traspàs documentat de béns d’una organització il·legalitzada a una altra. O és que hi ha algun jutge que apliqui aquest concepte en el món econòmic quan desapareix una empresa declarada insolvent i reapareix amb un altre nom, però regida per les mateixes persones? I posat a aplicar aquest concepte, no seria aplicable igualment considerar “hereva del franquisme” formacions polítiques com el Partit Popular o altres grups ultres que sí que poden presentar-se a les eleccions per més que facin apologia de la violència, i la practiquin. 

A més, la llei de partits deixa ben clar que quan s’il·legalitza una formació política, els seus membres no perden els drets polítics; per tant no estan inhabilitats per a exercir-los, ni com a votants ni com a elegibles. De manera que, amb la llei a la mà, la presència de membres de grups en el seu moment il·legalitzats no seria cap argument per a impugnar una candidatura. Però és que en el cas d’Askatasuna ni tan sols això poden al·legar, perquè aquesta formació s’ha desmarcat de l’anomenat entorn d’ETA.  

Jurídicament, parlar d’”entorns”, de grups ideològicament “hereus”, o de llistes “contaminades” són pures bajanades. Per més que sigui de domini públic, que se’n coneguin noms i cognoms, en tots els afers jurídics hi ha d’haver proves documentals fefaents. En aquest cas no cal. Hi ha una voluntat política decidida a impedir que una determinada ideologia, que un determinat sector de la societat basca, pugui accedir democràticament a les institucions. I hi ha, sobretot, un sistema judicial corrupte que seguint instruccions polítiques aplica criteris que en cap gosaria aplicar en altres àmbits. .

Tweet

Abans-d’ahir em queixava de les etzibades d’algun dirigent d’Esquerra contra Ramon Tremosa, candidat de CiU a les europees. En primer lloc perquè els arguments emprats eren d’una demagògia infantil que feia posar els pèls de punta; i en segon lloc perquè tenia molt més de rabieta pel fet que Tremosa es presenti com a candidat d’una altra opció política, quan en altres ocasions el seu posicionament havia estat molt més proper a ERC. Ja hi parlava de l’interès que tenen alguns dirigents, tant de CiU com d’Esquerra, per evitar fer un front comú en aquestes eleccions europees i pel que sembla se n’estan sortint. [@more@] 

Jo no sé si les paraules de Ramon Tremosa menystenint l’acció prevista pel dia 7 de març de manifestar-se a Brussel·les a favor de l’autodeterminació són de collita pròpia o induïdes ja per l’aparell del partit que el vol portar a Europa. En qualsevol cas em semblen absolutament desafortunades i del tot contradictòries amb les argumentacions donades per posar-lo al capdavant de la candidatura de CiU. Seria ser molt il·lús pensar que l’acció dels 10.000 catalans a Brussel·les pot ser cap panacea per a res; és una acció més per a fer visible a Europa la nostra reivindicació sobiranista, i prou, que ja és molt. I veig molt bé que algú hi dediqui tots els esforços com si aquesta fos la fita nacional per excel·lència, sempre que no es creïn excessives expectatives, mentre altres, participant-hi o no, s’ho mirin des d’una certa distància. Però de cap de les maneres, menystenir o posar pals a les rodes a una iniciativa que en el pitjor dels casos serà només un granet de sorra en la nostra difícil i accidentada cursa cap a la sobirania. 

Curiosament, la proposta va sortir de gent més aviat propera a entorns convergents, i això no va ser cap obstacle perquè molta gent militant o propera a ERC ens hi adheríssim. I paradoxalment, quan es va presentar Tremosa com a candidat de CiU a les europees es remarcava que el seu perfil sobiranista li permetria defensar allà, a Europa, els nostres interessos. Per això no té cap mena de sentit que ara ens digui que no és allà on s’ha de defensar la sobirania dels catalans, sinó a la Plaça de Sant Jaume o a Madrid. La sobirania, els drets i els interessos nacionals, s’han de defensar a la Plaça de Sant Jaume, a Madrid i a Europa. Necessitem un poder fort nacionalment a Catalunya, i saber plantar cara a Madrid, però també necessitarem la complicitat, el suport o com a mínim la comprensió d’Europa. 

Suposo que és una malaltia congènita dels catalans de pensar que hi ha vies úniques per a assolir els objectius, enlloc d’entendre que tots els fronts i, per tant, totes les iniciatives que vagin en la mateixa direcció ens són imprescindibles. O és que algú es pensa que hi ha una sola via per assolir la independència?

Tweet

Per més que el president de l’Aragó, Marcel·lí Iglesias, hagi repetit des de fa no sé quantes legislatures que es comprometia a fer una llei de llengües, i que així ho estableixi l’Estatut aragonès, no hi ha manera. La paraula, és a dir l’honorabilitat d’aquesta gent, no té cap mena de valor ni de crèdit. Ara mateix, davant de la reincidència en l’incompliment de les promeses i compromisos en aquest sentit, s’ha endegat una campanya per a reclamar l’oficialitat del català i de l’aragonès a l’Aragó.  [@more@] 

Podria arribar a creure i a entendre que molts aragonesos, i en general la classe política, sentissin un profund menyspreu per la diversitat, per allò que és diferent, que es considera forà. Són aquelles actituds clarament racistes i xenòfobes dels qui creuen que no s’ha de respectar el sentir i la manera de ser de la gent, si aquest sentir i aquesta manera de ser no coincideix amb la seva, la majoritària. L’odi que senten molts espanyols, tant se val socialistes com populars, contra la diversitat de llengües i cultures pròpies dels diferents pobles de l’Estat els porta a negar la seva l’existència; i en conseqüència a establir legislativament que hi hagi uns ciutadans que tenen uns drets perquè tenen com a pròpia la llengua espanyola, i uns altres als quals se’ls priva d’aquests mateixos drets perquè han nascut amb la tara de tenir com a pròpia una altra llengua. Racisme pur. 

També podria arribar a creure que n’hi pot haver alguns que no siguin obertament racistes, i que s’hi comportin només en el cas que considerin que el respecte per totes les llengües pot perjudicar-los políticament. Així, podria arribar a entendre que alguns aragonesos es comportessin com a tals negant els drets a la població catalanoparlant, tement que si es fomentés l’ús del català a la Franja, en algun moment podria derivar-se’n (encara que de moment no ho hagi fet ningú) un conflicte territorial. Ara bé que els aragonesos sentin el mateix menyspreu i que, per tant, oblidin i marginin la seva llengua aragonesa, enlloc de protegir-la com una petita joia del seu patrimoni històric i cultural, això ja em sembla més inexplicable. 

Alguns argumenten que si a l’Aragó no es fa una llei de llengües que protegeixi l’aragonès, és per evitar que, al mateix temps, s’hagués de protegir també el català. Seria com aquell rei que va prometre a un pagès que li donaria el que li demanés, però advertint-lo que al seu veí i rival n’hi donaria el doble; i va demanar que li traguessin un ull. Senzillament, no sabria com qualificar-ho.  

Tweet

Qualsevol sobiranista s’hauria alegrat de la tria que va fer CiU a l’hora d’escollir un candidat per a les eleccions europees del mes de juny. I jo també. Igualment encertada em sembla la tria feta per ERC en la persona de l’Oriol Junqueras; la meva adhesió i suport a la xarxa el va tenir de seguida. Tenim, doncs, dos bons candidats sobiranistes de cara a aquests eleccions. Un dels punts febles d’ambdues candidatures és que obliguin els ciutadans a escollir entre una o altra opció, quan de bona gana posaria el meu vot per a tots dos. És el problema de no poder escollir directament les persones per culpa d’unes llistes tancades que cap dels grans partits està interessat en obrir. [@more@] 

És probable que Ramon Tremosa porti més problemes al si de Convergència i Unió, on no tothom té el seu perfil netament sobiranista, que a ERC amb qui ja va coincidir en la campanya del “N0” a l’Estatut, en les crítiques al model de finançament que s’hi proposava, i en general en la reclamació d’un sistema de finançament com a mínim semblant al concert econòmic. Des de la perspectiva sobiranista, doncs, entenc que caldria continuar treballant per poder presentar una llista conjunta; però això topa amb les reticències de gent dels aparells dels partits més interessats en el sectarisme intern, en conservar les posicions de privilegi, que en el progrés nacional del país. 

Davant del fet que tenim dues propostes sobiranistes sobre la taula, hem pogut veure aquests dies també diferents reaccions ben indicatives de la capacitat i intel·ligència dels qui les formulen, però sobretot de la seva voluntat de servei al país més que al partit o a la seva persona.

D’una banda, la Plataforma Sobirania i Progrés, com tantes altres persones i moviments sobiranistes, manifestava la seva satisfacció per a tots dos: “L’elecció d’Oriol Junqueras com a candidat d’ERC a les eleccions europees és una excel·lent notícia que ve a sumar-se a la que ens proporcionà Convergència i Unió la setmana passada en confiar la mateixa missió a Ramon Tremosa… ambdós són respectacts acadèmics, ambdós tenen des de fa anys un notable ressò mediàtic i ambdós constitueixen dos dels rostres més públics del nou sobiranisme civil”

Per la seva banda, Carod Rovira, havia de començar reconeixent el mateix, que es tracta de dos candidats sobiranistes, però per remarcar tot seguit que ‘Hi haurà més d’un candidat sobiranista, però no totes les candidatures treballaran per la mateixa Europa’ i sobretot remarcant el perfil més d’esquerres de Junqueras. Una posició correcta des de la perspectiva d’un partit d’esquerres, sempre que es treballi per aplegar esforços, amb una candidatura conjunta o cadascú des de la seva, amb els qui coincidim en allò que és essencial per al país: el camí cap a la sobirania. 

I a l’altre extrem de la intel·ligència i la capacitat de fer política amb visió nacional, tenim Josep Huguet que en el seu bloc és capaç de dir bajanades de demagògia barata com aquesta: “Junqueras és el Baix Llobregat i Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l’estat català, enfront a un de barri ric i el neoliberalista Hayek, de la dreta i en contra de l’estat”. Ramon Tremosa hauria pogut ser perfectament un candidat d’Esquerra, perquè ja s’hi ha col·laborat en altres ocasions; però com que ha fet una altra opció, es respon amb un sectarisme de baixa estopa per intentar desacreditar-lo. 

Està clar que en el món sobiranista hi pot haver de tot: des de gent com els de Sobirania i Progrés als Huguet i companyia. Però no és que passem del “seny a la rauxa”, sinó del seny i sentit de país a l’estupidesa més pregona.

Tweet

Ho va dir ahir el President Zapatero adreçant-se a la banca: “Ara no és hora de grans beneficis”. Potser hauria d’haver matisat que “ara no és hora de presumir de grans beneficis”, o com a mínim de fer-ne tanta ostentació. Perquè els beneficis ja els han fet. Quan les administracions estan fent esforços per convèncer-nos que la crisi és tan general com inevitable, i que cal que ens estrenyem el cinturó; quan les empreses s’excusen en la crisi per justificar tot tipus de retallades dels drets dels treballadors, no queda bé que apareguin els causants de la crisi fanfarronejant d’uns beneficis astronòmics, encara que menors que els d’anys anteriors. Perquè resulta que aquests beneficis els han tret de l’explotació i de l’abús dels qui ara pateixen la crisi.  [@more@]Però el Zapatero té una altra raó per demanar moderació a la banca, com a mínim moderació gestual: ¿Com justifica el suport donat als grans beneficiaris de la crisi, amb els recursos públics i, per tant, dels perjudicats per la crisi? No solament s’hi ha abocat molts diners per tal de garantir que la banca continués tenint altíssims beneficis, sinó que a més, com admetia el Ministre Solbes, s’ha fet sense demanar-los cap contrapartida. Amb l’excusa d’”injectar liquiditat al mercat”, el que han fet els bancs americans i europeus és garantir en primer lloc que es mantenen els desorbitats sous i beneficis dels seus dirigents, i en segon lloc tapar els forats generats amb la seva mala gestió. I un cop garantit això, poden optar lliurement per una política restrictiva del crèdit molt més enllà del que la lògica prudència aconsellaria. Aquests dies, l’advocacia catalana està difonent uns espots televisius per explicar que sovint necessitem els serveis dels d’experts, dels advocats, per entendre determinades qüestions, si no volem que ens prenguin el pèl. En termes d’economia, entre el Govern espanyol i la banca ens el prenen amb tot el desvergonyiment del món, segurs que no hi haurà cap advocat capaç de treure’n l’entrellat.

Tweet

En més d’una ocasió s’ha retret a Zapatero que volgués amagar l’existència d’una crisi que es començava a dibuixar des de finals del 2007. I des de molt abans alguns analistes ja havien advertit del risc que esclatés la bombolla immobiliària. Aleshores hi havia d’una banda l’interès electoral de Zapatero i de l’altra la necessitat de la banca de guanyar temps per a desfer-se de segons quins actius immobiliaris. I quan va ser inevitable parlar primer de desacceleració, després d’alentiment, de crisi financera, i de recessió, el President espanyol encara va tenir la gosadia d’afirmar que Espanya tenia una de les banques més sòlides del món occidental. [@more@] 

Van ser unes paraules certament desafortunades perquè, sabent de la solvència de la seva paraula, podia fer planar el dubte sobre el sistema financer espanyol que, com tot sistema financer, se sosté per la confiança que hom hi diposita. Però també perquè aleshores costava més d’explicar que el Govern espanyol es tragués de la màniga xifres astronòmiques per a “injectar liquiditat al mercat”; un eufemisme per dir que entre tots els contribuents, parats i pensionistes inclosos, havíem de pagar la crisi financera que havia provocat una banca irresponsable.

Però el fet que les paraules del President espanyol fossin desafortunades no vol dir que no fossin certes. Aquests dies, bancs i caixes estan donant els balanços de beneficis de l’exercici del 2008. Tot i que, com a bons banquers, abans de donar per tancat el balanç es fa una bona provisió de fons per si la crisi els acabés afectant a ells, la xifra resultant és extraordinària. Inferior a les xifres desorbitades i escandaloses d’altres anys, és cert, però igualment extraordinària. El benefici del Banc de Santander, per exemple, és superior a la quantitat que el Govern espanyol preveu per a la millora del finançament de totes les autonomies espanyoles; i el de la Caixa, superior al que el nou finançament representarà per a Catalunya. Només que un banc renunciés als beneficis d’un any podria finançar tot solet el nou finançament autonòmic que està portant de corcoll l’Administració espanyola i les autonòmiques. Zapatero tenia raó: la banca espanyola, com la catalana, té una solidesa envejable.

Tweet

S’ha dit i repetit moltes vegades: és molt més fàcil estudiar català a les universitats alemanyes, nord-americanes, franceses, angleses o italianes, que a les espanyoles. Totes les Universitats, així com les Escoles Oficials d’Idiomes, tendeixen a oferir cursos de les llengües que poden tenir més alumnes interessats, ja sigui pel nombre de parlants de la llengua a estudiar, per la utilitat que pugui tenir el seu estudi o simplement per la proximitat geogràfica. No hi ha motivacions polítiques per part de les més de 200 universitats i centres d’arreu del món que tenen lectorats o estudis de català, com en deuen tenir de tantes altres llengües no majoritàries; però sí que n’hi ha per part de les Universitats i Escoles Oficials d’Idiomes espanyoles que no n’ofereixen. [@more@] 

Això ha fet que l’Institut Ramon Llull, responsable de coordinar i cofinançar bona part d’aquests estudis a les universitats estrangeres, hagi decidit incloure les universitats espanyoles en el mateix paquet que les alemanyes o les japoneses. No era pas, almenys fins ara, la voluntat dels nacionalistes catalans tractar les universitats espanyoles com a estrangeres; han estat els mateixos espanyols els qui han forçat la situació perquè això sigui així. Ho reclamava no fa pas tant, per exemple, el diari ABC o el grup nacionalista espanyol Ciutadan’s. A partir d’ara, per tal de potenciar els estudis de català a les universitats de l’Estat espanyol el Govern català haurà de fer-hi la seva aportació econòmica, com també ho fa amb la Universitat del Camerun. 

No seria del tot cert, però, afirmar que la consideració d’universitats estrangeres per part de l’Institut Ramon Llull sigui corresposta amb la mateixa intenció. Vull dir que per a convèncer una universitat, noruega, japonesa o índia, perquè ofereixi cursos de llengua i cultura catalana, només cal demostrar-li que pot tenir alumnes interessats, i oferir-li algun tipus de suport econòmic per a finançar-ho. No hi hauria més consideracions a fer. En el cas espanyol, a més d’aquestes consideracions s’ha de vèncer el posicionament polític a priori advers a la llengua catalana. No només són estrangeres, sinó que són hostils.

Tweet

Carles Casajuana ha estat el guanyador de la 29a edició del Premi Ramon Lull, convocat per Editorial Planeta. Evidentment, no parlaré del contingut de l’obra guanyadora de la qual no en tinc més referències que les aparegudes a la premsa, però sí de la hipòtesi que planteja. Hi pot haver un darrer parlant del català, o de qualsevol altra llengua? O dit d’una altra manera, el risc de la desaparició del català passa per la reducció dràstica dels seus parlants fins arribar a poder identificar el darrer parlant?. Sincerament, crec que no. [@more@] 

Ara fa un any que vaig endegar el diccionari de les llengües del món LINGUAMUNDI. Aleshores hi registrava 5.972 llengües vives arreu del planeta. Una xifra sempre discutible, tant per la impossibilitat de tenir dades fiables i actualitzades de moltes llengües pràcticament desconegudes, com per la dificultat de definir en quin moment considerem com a morta una llengua, o la diversitat de criteris alhora de considerar uns parlars com a llengües diferents o com a dialectes d’un tronc comú. En qualsevol cas, un any després d’haver posat en marxa Linguamundi, seguint el mateix sistema de treball i, per tant, amb les mateixes limitacions i condicionants, el cens de llengües vives s’ha reduït a 5.881. I això que aquest any 2008 havia estat declarat l’Any Internacional de les llengües!. 

En alguns casos, segons la informació disponible, el diccionari recull el darrer parlant de llengües extingides recentment. Però això només és possible quan es tracta de comunitats ètniques molt ben definides, que han viscut aïllades en un espai concret, i que els seus membres han anat perdent la llengua progressivament fins a quedar el darrer parlant. En la majoria dels casos, com li passaria al català, la mort de la llengua segueix altres processos que els de la simple reducció numèrica de parlants. Com a mínim podríem senyalar aquests passos o processos que segueixen les llengües en vies de desaparició: una pèrdua territorial (zones de Catalunya del Nord i del País Valencià); el trencament de la transmissió generacional com a primera llengua (també a la Catalunya del Nord i al País Valencià); esquarterament o dialectalització (és el cas evident de l’Occità, però també els intents del blavers valencians); la pèrdua d’àmbits d’ús (zones d’oci, àmbits universitaris o de negocis…); la degradació qualitativa o empobriment de la llengua (molts mitjans de comunicació); i un bilingüisme entès com a barreja més o menys inconscient de dues llengües sense més identificació que la funció instrumental (facilitat pel canvi automàtic i inconscient d’una a altra llengua). 

Difícilment, mai el català es trobarà en la situació de poder identificar l’últim parlant. Però sí que podria trobar-se, com li ha passat a l’occità, que d’un bon grapat de milions de parlants s’ha passat a un grapat de milions que el poden parlar, que en tenen coneixement, que en tenen unes nocions o que només els en resta un record.    

Tweet

Ho deia amb tota solemnitat i contundència la Consellera de Treball, Maria del Mar Serna: “Estic convençuda que el Govern espanyol donarà els avals necessaris a l’empresa Nissan perquè pugui tirar endavant els projectes innovadors que han de fer viables les plantes de producció a Catalunya”. I hi afegia: “I si convé, el Govern de la Generalitat els acompanyarà en la seva gestió davant del Ministeri d’Indústria”. Des del Ministeri, han tardat ben poc a desmentir i a deixar en ridícul la Consellera: d’avals governamentals, res de res. [@more@] 

És possible que la Consellera no tingués ni la més mínima informació de les línies polítiques que segueix el Govern espanyol, o que fos tan il·lusa que, pensant que si el Govern català presidit per un socialista veia bé el tema, automàticament els seus col·legues de Madrid hi respondrien en el mateix sentit. El Govern espanyol ja ens hi té acostumats i la Consellera, un dels personatges més mediocres i inoperants de l’actual Govern, no pot al·legar tanta ingenuïtat com per ignorar-ho. No han tingut ni la deferència d’escoltar-los, ni la diplomàcia o les bones maneres de fer veure que s’estudiaven el tema. Li han tirat la porta pels morros sense més contemplacions. 

És el mateix que li passarà al President Montilla que, des de Brussel·les, es manifestava convençut que l’any que ve, amb la presidència espanyola de la Unió Europea, serà possible l’ús del català al Parlament europeu. No s’hi val a continuar simulant innocència, per expressar després perplexitat pels incompliments o les girades d’esquena del Govern espanyol. El senyor Montilla sap perfectament que si no és possible l’ús del català al Parlament europeu és per una voluntat expressa i rotunda del Govern espanyol, l’únic que ho podria fer possible. I per tant sap que res no canviarà amb la presidència espanyola de la Unió europea.  

Sonen a patètiques, doncs, aquestes bravades dels socialistes catalans presumint de tenir un “primo zumosol” a Madrid que ens resoldrà els problemes, quan una i altra vegada han demostrat que sentir el mateix menyspreu envers els socialistes catalans que envers la resta d’expressions representatives de la nostra identitat.  

Tweet