Bloc de notes de Josep Romeu

L’elaboració del nou llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació torna a posar sobre la taula quelcom tan elemental com el marc simbòlic del que és nostre i del que ens és aliè. Si es tractés d’uns mitjans de comunicació d’àmbit local o comarcal, no hi hauria gaire problemes a l’hora de definit aquest marc, el del municipi o el de la comarca, com a propi i per tant com a prioritari, sense entrar en contradicció amb altres marcs com el nacional o l’europeu. Però resulta que els mitjans de comunicació de la CCMA són d’àmbit nacional, i per tant xoquen o es fan incompatibles amb altres àmbits nacionals; d’aquí els enfrontaments entre els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans. [@more@]Aquesta divergència, que es tradueix sovint en contradicció, en la concepció del marc que ens és propi, la veiem en tots els programes de la televisió i de la ràdio públiques: La manera de qualificar “El Govern” per a referir-se al nostre Govern o al Govern espanyol; l’etiquetatge dels esportistes com a “catalans” quan són del Principat, però incloent els valencians i mallorquins en el sac dels espanyols; la prioritat que es pot donar a una notícia local de Huelva o d’Astúries, com si ens fos més propera que una altra del Rosselló o de Toulouse; i sobretot, pel que té d’impacte visual, la informació televisiva del temps.   Sembla lògic, des de la perspectiva nacionalista espanyola, que molesti qualsevol forma de subratllar l’existència d’una identitat catalana perquè hom té clar, sobretot els espanyols, que es tracta de dues identitats incompatibles. Com també ho deu ser que cadascú, nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, des de la seva perspectiva procuri donar relleu a tot allò que li és propi, que se sent com a seu. I podríem arribar a entendre que molts catalans, que no combreguen amb el nacionalisme, fessin apologia d’esborrar fronteres i no volguessin alinear-se amb cap dels nacionalismes. El que costa més de creure és que la fe en el  nacionalisme espanyol encegui visceralment també a catalans que falsament s’autoqualifiquen com a no nacionalistes fins al punt d’obsessionar-se per eliminar qualsevol mostra de catalanitat i diluir-nos en el magma espanyol.

Tweet

Des de fa un cert temps hi ha enrenou a la magistratura. Enrenou i malestar per la manera com són tractats des de l’Administració. Sembla evident, almenys a la vista de les imatges que ens mostren els mitjans de comunicació, que els jutges tenen tota la raó del món de queixar-se per la manca de recursos amb què han de treballar. Costa de creure que encetat ja el segle XXI els expedients judicials corrin de taula en taula i de jutjat en jutjat en plecs i piles de papers, relligats amb gometes com a l’Edat mitjana. Aquí hi ha hagut una negligència manifesta per part de totes les administracions implicades, i per tant de tots els colors polítics, que no deuen haver considerat el tema gens rendible electoralment, i per tant gens prioritari. [@more@] 

Dit això, sembla sospitós que la protesta dels jutges s’hagi fet viva i pública justament ara coincidint, o com a detonant, amb les crítiques que des de l’administració s’han fet per la suavitat amb què el mateix poder judicial ha sancionat un jutge negligent. El tema no és pas nou: el poder judicial ha practicat sistemàticament el corporativisme per a defensar les males pràctiques, els abusos i les negligències manifestes dels seus membres. Ho hem vist en aquest darrer cas en què la negligència d’un jutge va deixar via lliure a un nou assassinat, però ho hem vist en altres ocasions en què s’ha defensat l’insult i el menyspreu d’alguns jutges envers la llei (quan aquesta era favorable a la llengua catalana, per exemple), s’ha privat a ciutadans l’exercici dels seus drets, o s’ha permès la reiterada mala instrucció d’expedients contra narcotraficants o suposats terroristes. El mateix corporativisme amb què aquest poder judicial té el desvergonyiment de negar-se a exigir el coneixement del Dret català als jutges que exerceixen a Catalunya. 

I a això hi hem de sumar la negativa d’aquest mateix poder judicial a transformar les seves estructures, els sistemes de provisió de places i de promoció interna, que facilita que hi hagi molts jutjats que siguin només de pas, on no es resolguin els expedients per la reiterada rotació dels jutges titulars. Aquest poder judicial que sempre ha prioritzat els interessos professionals dels jutges en menysteniment de l’eficiència i del servei que se suposa que haurien de fer a la societat, ara es revolta perquè s’han sentit qüestionats per una negligència que ells volien encobrir. 

Que l’estat en què es troben els jutjats, a nivell de recursos tècnics i humans, és de “jutjat de guàrdia” ja hi estem d’acord. Però també ho és l’actitud del Poder Judicial enquistat en una defensa a ultrança dels seus interessos corporativistes, que res tenen a veure amb la preocupació pels problemes i perjudicis que causa a la ciutadania el pèssim funcionament de la Justícia. I és que no tenim jutges de guàrdia ni per als uns ni per als altres.

Tweet

Joan Puigcercós, com a President d’Esquerra, ha endegat una campanya per explicar arreu del país l’acció del partit al Govern de la Generalitat. Realment, cal que ens expliquem millor del que ho hem fet fins ara, perquè la impressió general en sectors nacionalistes no és per tirar-hi coets. Hem d’explicar quin ha estat i quin és el nostre paper al si del Govern, si volem recuperar el temps i l’electorat perdut. És possible que molts ciutadans, com jo mateix, basant-nos en la informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació, inclosos els propis del partit, estiguem molt decebuts amb els nostres dirigents justament per manca d’informació; com també és molt possible que aquests mateixos dirigents, absorts en les seves batalletes de palau, no s’hagin adonat que la seva actuació, per més que tingui aspectes positius, globalment no és satisfactòria per a molts sectors nacionalistes. [@more@] 

Joan Puigcercós, en la tònica maniquea a la qual ja estem acostumats, dibuixava aquest cap de setmana un panorama a tres bandes: garrotada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, a socialistes i a convergents, per posar-nos (posar-se) al pedestal. Entre altres coses, deia: “Hi ha gent que ens diu que són la Catalunya optimista, és el conte d’Alicia en el País de las maravillas (sic). Hi ha la Catalunya emprenyada, són la gent resignada, són la gent vençuda, amb gent que deserta com a ciutadans per lluitar per un nou hotitzó. Molta d’aquesta gent són els sobiranistes de saló, que parlen molt i treballen poc … i hi ha també La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca. Aquesta és la nostra Catalunya., de la gent valenta, de la gent amb empempta (sic) que no es resigna ni es cansa”. 

Fantàstic! La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca… on és aquesta Catalunya? Està clar que aquest és el discurs que molts esperen i molts voldríem sentir; i no dubto que la militància més implicada amb l’aparell del partit va aplaudir entusiasta, sense qüestionar en absolut la coherència d’aquestes paraules amb l’acció real de Govern. Ja no tinc tan clar, però, que amplis sectors independentistes comparteixin aquesta visió tan simplista i cofoia del dirigent d’Esquerra. Per a molts, és una anàlisi tan optimista que s’assembla massa al conte de l’Alícia al País de les Meravelles, i això fa que hi hagi com a mínim dues Catalunyes emprenyades, que no vol dir ni resignades ni vençudes.

Tweet

El President del Parlament Europeu, l’alemany Hans-Gert Pöttering, ha reiterat una vegada més que no es pot utilitzar el català al Parlament europeu. Està clar que podem argumentar que el Partit Popular, a través de l’inefable Vidal-Quadras, ha fet mans i mànigues per propiciar aquesta negativa; però la veritat és que no els ha costat gaire convèncer  els seus col·legues de la inconveniència de respectar una llengua que no existeix. [@more@] 

El que sí que és penós és l’argument que ha donat el President del Parlament, i que ja hem sentit tantes vegades, adduint als caos lingüístic que es generaria si s’admetés una llengua més a l’Eurocambra. És un argument que només pot sortir d’una ment mesquina, mancada d’aquells mínims d’honestedat i honorabilitat exigibles a tota persona, però un xic més a una persona que ostenta un càrrec públic. Ell sap que això és absolutament fals: la tecnologia actual és tan vàlida per a vint com per a vint-i-una llengües; cada nova incorporació representa, si és el cas, declarar oficial una nova llengua; a cap país se li ha posat cap objecció per entrar a la UE pel tema de la llengua, i així serà per a les noves integracions; el català és parlat per moltes més persones que moltes altres llengües acceptades com a oficials a la Unió Europea… L’únic argument real és que el català no existeix. 

Com diria un anunci d’una cadena de supermercats “Ens ho poden dir més alt, però no més clar”. No tenim dret a exigir el mateix respecte i la mateixa consideració que tenen els altres ciutadans europeus simplement perquè no existim. Aleshores, tenim dues possibilitats: la dels qui creuen que si no existim no passa res, ens quedem com a ciutadans de segona reconeixent la nostra inferioritat i per tant, com a casta inferior, renunciem a la igualtat de drets; o la dels qui creuen que som persones, ciutadans, que mereixem els mateixos drets i les mateixes consideracions que la resta, i que no creuen que hi hagi unes races o comunitats lingüístiques superiors a les altres. En aquest darrer cas, si el requisit per a ser considerada la nostra existència és tenir un Estat propi, ens ho diuen molt clar: per exigir els mateixos drets, a Europa, hem de ser-hi com a país independent.

Tweet

La història ja ens la sabem de memòria. I als qui els falli la memòria, poden recórrer a l’hemeroteca. Una i altra vegada, se’ns presenten espectaculars operacions policials que acaben en un no res, per manca de proves o per defectes en la instrucció del cas. Els islamistes que puguin portar a terme accions delictives i de suport al terrorisme, així com els traficants de drogues, ja hi estan acostumats i s’ho agafen amb filosofia. Per als uns serà filosofia oriental, per als altres filosofia barata, però pràctica. [@more@] 

El jutge dirigeix grans operacions policials que després no arriben enlloc, perquè no tenen proves suficients per a inculpar-los o perquè el cas està mal instruït. Unes operacions que serveixen, això sí, per crear un ambient d’hostilitat envers ciutadans d’origen paquistaní, o àrab en general, als quals ja només falta, com acusa el PP, que l’Ajuntament de Barcelona els permeti expressar la seva opinió en una consulta popular. La reiterada coincidència que en la majoria d’aquestes operacions fallides contra el terrorisme de signe islamista i contra el tràfic il·legal de drogues hi hagi al capdavant el mateix jutge Garzón, ha fet malpensar a més d’un. Per respecte a l’honorabilitat del jutge, hem de creure que només es tracta d’una qüestió d’ineficàcia i d’ineptitud professional, i que no hi ha res més al darrere. 

Amb tot, tampoc es pot parlar d’una manca de rigor professional absoluta, perquè en alguns casos ha demostrat la seva alta eficiència. Cada vegada que s’acosten eleccions al País Basc, es treu de la màniga una operació policial per tal d’evitar que els sectors de l’esquerra abertzale puguin tenir els seu referent a les urnes. I aquí l’operació no és mai fallida perquè sol sortir-se amb la seva de desbaratar els plans d’un sector de la ciutadania basca per participar en la vida política, democràtica i pacífica, del País Basc.

Tweet

Un dels elements més positius de la gestió d’ERC al sí del Govern de la Generalitat és la seva política internacional. L’obertura de la nova Delegació del Govern a Nova York és, com deia Josep-Lluís Carod Rovira, un gest d’absoluta normalitat. Es podran avaluar els resultats d’aquesta política a mig o llarg termini, però és evident que si volem pintar alguna cosa al món hi hem de ser. A partir d’aquí podrem avaluar l’eficàcia i l’encert de la gestió dels seus responsables i de les línies marcades des del Govern, però no discutir la necessitat de ser-hi. [@more@] 

Naturalment que els qui ens neguen el dret a l’existència, a Catalunya representats pel PP i Ciutadans, han llançat les seves crítiques contra aquestes delegacions del Govern de la Generalitat. Però són crítiques que només se sostenen com a oposició a la nostra realitat, com a voluntat d’anorrear-nos. A ningú se li acut criticar el fet que un govern tingui ambaixades o consolats; en tot cas s’analitza la gestió portada a terme pels seus responsables. 

El debat permanent que tenim a Catalunya, sovint, no és tant sobre l’encert o el desencert de la gestió com l’essència mateixa de si cal que gestionem res, de si cal que existim. No discutim sobre com s’ha de recolzar la cultura catalana, per exemple, sinó sobre si cal fer-ho, si existeix com a tal. Els espanyols acostumen a desviar el debat polític cap a l’essencialisme, i a vegades des d’aquí caiem en el seu parany entrant en aquesta mena de debats absurds. El que cal és actuar amb normalitat de país, i després les forces polítiques catalanes ja discutiran com s’ha de gestionar aquesta realitat. Aquesta és una línia vermella que no hauríem de permetre que s’ultrapassés.

Tweet

Les declaracions de Felip Puig acusant Saura d’avalar tesis terroristes pel fet d’assistir a una manifestació contra els bombardejos de Gaza em semblen demencials. Es pot argumentar la conveniència o no que un Conseller de la Generalitat assisteixi a una manifestació d’aquestes, però no capgirar els termes. Des de cap punt de vista del dret internacional ni de cap país democràtic no es pot justificar el bombardeig d’una població amb l’excusa o per més que entremig d’aquesta població s’hi amaguin terroristes. El mateix Secretari General de les Nacions Unides va declarar que era del tot inadmissible el que s’havia fet a Gaza, i que caldria obrir una investigació. [@more@] 

Interessadament s’estan pervertint els termes, al·ludint al dret a la defensa de l’Estat d’Israel, que no nega ningú, com si aquest dret pogués incloure uns crims molt més greus que els que pretén combatre. A l’Estat espanyol ens vam escandalitzar, i amb raó, per les pràctiques de terrorisme d’Estat d’un Govern que se saltava la legislació per combatre ETA; eren crims perquè actuava il·legalment, però només atacava militants d’ETA, no bombardejava la població basca. Hi ha els crims de Hamas, quatre en concret durant aquestes setmanes; i els crims de l’exèrcit israelià, mil tres-cents pel cap baix. Hi ha, doncs, uns terroristes i uns altres que ho són tres-centes vegades més, i que mereixen una condemna tres-centes vegades superior. A partir d’aquí, hi ha qui, no és que no vulgui condemnar, sinó que defensa el terrorisme quan aquest aporta beneficis; i les bones relacions amb l’Estat d’Israel pot portar més beneficis per a alguns que el respecte al dret internacional i el respecte a la vida de la població de Gaza. 

Una altra cosa són les disculpes de Joan Saura per argumentar la seva presència en manifestacions en les quals no només es fan proclames contra el terrorisme sinó que a vegades es dóna suport a altres formes de terrorisme (tres-centes vegades menor, això sí). Quan un Conseller acudeix a un acte polític, encara que no hi vagi amb cotxe oficial, no pot al·legar que hi va a títol personal; hi té tot el dret, i no em sembla malament que hi vagi, però assumint el que això representa. El problema és que ni el Govern de la Generalitat no vol assumir una posició clara sobre el tema. I la prova la tenim amb la no aprovació al Parlament de Catalunya d’una declaració institucional, al·legant que l’oposició no la signava. Que no tenen majoria els partits que donen suport al Govern?

Tweet

L’actual crisi econòmica s’ha desenvolupat com una bola de neu que a mesura que s’ha anat fent gran ha arrasat tot el que trobava al seu pas. Ja feia temps que es parlava de la “bombolla immobiliària” que era desmentida, a base de falsejar dades i informació, pels agents econòmics del país i per la mateixa administració. Però, tot d’una va esclatar la crisi financera als Estats Units que ens va sorprendre als no entesos en la qüestió, però que no podia haver passat per alt a les entitats de crèdit americanes o europees; també devien fer la política de l’estruç. La crisi financera va saltar ràpidament l’oceà i acabà afectant tot el teixit productiu, però a mesura que han anat passant els mesos les perspectives han esdevingut cada vegada més negres i pessimistes. Era a l’estiu passat, amb la crisi ja iniciada, que la patronal d’aquí encara reclamava la presència de mà d’obra estrangera perquè no hi havia prou treballadors autòctons per a cobrir segons quins llocs de treball.

[@more@] 

Periòdicament, però de forma constant, els responsables econòmics han d’anar rectificant a la baixa les previsions de futur. Les expectatives d’una ràpida recuperació són cada vegada més llunyanes. És evident que cap administració ha estat capaç de preveure i per tant de preparar-se per a afrontar una crisi d’aquestes dimensions, com també ho és que a part de la inoperància o la ineptitud hi ha hagut també negligència interessada amagant informació per tal d’acabar d’aprofitar les darreres engrunes de l’època de bonança.

Les cues a les Oficines de l’INEM o de Treball de la Generalitat comencen a ser quilomètriques, per a gestionar les prestacions d’atur, per inscriure’s en borses de treball inexistents o per informar-se de cursos de formació. I el més greu encara està per venir, perquè ben aviat començaran a acabar-se els terminis de prestació d’atur per als primers afectats per la crisi. La solució? Fa temps que tothom predica el mateix: cal que els treballadors es formin i es reciclin per a trobar noves ocupacions més qualificades.

Tothom, menys el Departament de Treball. No sé les dades definitives del 2008, però recordem que al mes de novembre el Departament de Treball havia executat poc més del 50% del seu pressupost. Tot un escàndol. I els cursos que tant pregonen? Res de res. Les ofertes de cursos oficials per a persones a l’atur són absolutament irrisòries, inexistents. El percentatge de treballadors sense feina que podrien apuntar-s’hi pel nombre de places seria inapreciable. I això amb un Govern d’esquerres.

Tweet

Les paraules del ministre Pedro Solbes reconeixent que ja havia esgotat tots els recursos, que no es podia treure idees màgiques i en definitiva donant una sensació d’impotència, han estat aprofitades per l’oposició per demanar que plegui. No té massa sentit que una persona que se sent cansada i sense idees continuï al capdavant d’un empresa tan difícil com sortir de la crisi en què estem immersos. Imagino, però, que a tots els països afectats per la crisi, amb governs de dretes i d’esquerres, les respectives oposicions poden acusar els governs de manca de previsió, i sobretot de manca de respostes per a fer-hi front.  [@more@] 

Descartada per tothom qualsevol possibilitat d’afrontar la crisi amb nous plantejaments, amb allò que algú havia insinuat de refundar el capitalisme, i menys encara amb derives revolucionàries, i acceptada unànimement pels governs de dretes i d’esquerres que l’única via és reforçar el sistema, apuntalant amb recursos públics els sectors que han fet fallida perquè tot torni a la normalitat d’abans, és evident que se’ns han acabat les idees. El ministre Solbes fa exactament el mateix que fan els altres ministres del ram. Potser l’única diferència és que aquest ha reconegut la seva impotència. 

Però la demagògia és gratis. I al PP no li costa res carregar contra el Ministre, encara que ells tampoc aportin ni tinguin cap idea ni cap solució per a la crisi. El que em sorprèn és que hagin sortit crítiques semblants, també dels socis dels socialistes al Govern de la Generalitat. Em sorprèn no pas perquè cregui que aquests poden estar exempts de demagògia, ni perquè manifestin discrepàncies públiques quan formen un govern de coalició, sinó perquè la mateixa crítica se’ls gira en contra seva. Solbes i el Govern espanyol no tenen idees per a fer front a la crisi; i el Govern de la Generalitat, si? Si les tenen, potser seria hora que les comencessin a aplicar, perquè ara per ara sembla que continuem caient pel mateix pendent que la resta.

Tweet

Convergència i Unió s’ha tret un as de la màniga presentant l’economista Ramon Tremosa com a candidat a les properes eleccions europees. Repetir el resultat de les anteriors, i per tant assegurar-se una presència mínima al Parlament europeu no solament és al seu abast, sinó que es dóna per fet. Ara ha estat IC-V qui ha confirmat, encara que falta la ratificació oficial, que Raül Romeva repetirà com a cap de cartell, al marge de les possibilitats reals per a assegurar-se l’acta d’eurodiputat. Una filtració inoportuna ha posat en evidència la indecisió existent al sí d’ERC, amb la proposta fallida de l’activista Mònica Sabata. [@more@] 

Per a Esquerra sembla que el problema no sigui tant trobar el candidat com plantejar-se amb quina fórmula es presentarà en aquestes eleccions. És evident que, des de fa temps, hi ha una pèssima política de relacions amb les forces polítiques circumdants, amb les quals ara es voldria cercar un acord. I això ens ha portat a un aïllament, amb els socialistes com a únics aliats de conveniències, sense massa possibilitats de maniobra. Només la matemàtica, la lògica que imposa la dificultat d’assolir en solitari un eurodiputat, ens ha fet abanderar-nos d’un pacte sobiranista o catalanista que hem rebutjat en tots els altres àmbits. 

ERC hauria de ser capaç de trobar i presentar el més aviat millor un candidat de nom i de perfil potent, que se sustenti per si mateix com una opció viable per a concórrer a les eleccions europees en solitari, deixant per després la possibilitat d’arribar a acords amb altres formacions polítiques. Les polítiques d’aliances s’han de treballar amb temps, i no ho hem fet o ho hem fet malament; no hem estat capaços ni de captivar els aliats naturals a les Illes o al País Valencià, com tampoc a Galícia. Però ara toca treure i presentar una proposta que d’una banda sigui suficientment atractiva com a cap de cartell en solitari, i de l’altra obri possibilitats de negociació, que ara mateix no tenim, de cara a una hipotètica coalició.

Tweet