Bloc de notes de Josep Romeu

Quan el 2003 Luiz Inacio Lula da Silva va arribar a la Presidència del Brasil, per a molts es van obrir moltes portes d’esperança. Era un home sorgit de la classe treballadora, sindicalista primer, líder del Partit del Treball després; sense estudis superiors, va saber-se guanyar les simpaties populars, potser perquè els seus antecessors apostant descaradament per afavorir només les classes socials dominants li havien posat molt fàcil. El seu principal objectiu era, segons les seves pròpies paraules, l’eradicació de la pobresa. [@more@] 

No dubto que les intencions hi eren totes, però al cap de poc ja es va veure esquitxat per casos de corrupció de gent del seu entorn. I les mesures que pretenia emprendre, de seguida van ser bloquejades pel FMI. El capitalisme té unes normes de funcionament i les havia de seguir. De la il·lusió inicial es va passar al desencís, però tot i així va aconseguir donar un tomb a l’economia del país. Lluny quedaven les tesis socialitzants, però com a mínim aconseguia refer l’economia del país fins al punt que avui el Brasil és una de les potències emergents que té assegurat un lloc en el panorama mundial, fins i tot en grups de poder on Espanya hi ha de ser de rellogat. Per a portar a terme aquesta transformació, la comunitat internacional li va posar unes determinades condicions que garantissin els privilegis de les grans empreses que operen al seu país. 

Aquesta mateixa comunitat internacional que hauria boicotejat, com ja va fer al principi, qualsevol reforma que no s’ajustés als seus cànons, no li ha posat cap impediment ni cap objecció quan es tracta de no respectar les comunitats indígenes del país. Evidentment, no són rendibles. Segons un informe del Consell Indigenista, durant l’any 2008 han continuat les pressions contra els pobles indígenes que tenen la desgràcia d’ocupar unes terres que són d’interès per a determinades empreses. És el cas dels Guaraní Kiowa, una comunitat d’una 40.000 individus foragitats de les seves terres i que encapçalen el rànquing de membres assassinats per grups paramilitars, per pistolers contractats per les empreses o directament per les policies locals. O és el cas del poble Xakriabà o del poble Trukà, que han vist com assassinaven algun dels seus líders que tenia la pretensió de presentar-se  en comicis locals. I altres agressions han patit també els Tupinambá i els Guajajara, pel sol fet de representar una nosa per als interessos de les companyies agroalimentàries, multinacionals que tenen el suport governamental.  

Aquelles mateixes institucions econòmiques internacionals que posaven el crit al cel davant de certes iniciatives socialitzadores del President Lula, no hi posen cap objecció quan es tracta de perpetrar un genocidi contra els pobles indígenes. Les primeres mesures trencaven l’harmonia econòmica internacional; les segones són un afer intern del qual se’n desentenen, però se’n beneficien. L’única condició és, potser, que no apareguin excessivament en els mitjans de comunicació.

Tweet

De tant en tant, apareixen als mitjans de comunicació casos puntuals d’empreses que han pres un posicionament públic en contra de l’ús de la llengua catalana. Va ser el cas d’Air Berlin o de Swis Air, per exemple. Probablement es tracta més d’un error o incompetència dels seus responsables d’imatge i comunicació, perquè al capdavall l’actitud d’aquestes companyies és molt similar a moltes altres, incloses algunes de ben catalanes. La notícia no sol ser l’existència d’una empresa que menysté l’ús del català, perquè això per habitual ja no és notícia, sinó el mal pas d’algun inepte directiu que n’ha dit alguna més gruixuda del compte.
[@more@]
Les empreses, en principi, són estructures de negoci que no entenen de política. S’adapten a les exigències de cada lloc, i en tot cas consideren únicament la rendibilitat de l’operació. S’inverteix o no en un determinat país, no pas perquè allà s’hi respectin més o menys els drets humans, o es tingui cura del medi ambient, sinó en funció de les perspectives de negoci. Per això, sovint resulta altament rendible donar suport a règims dictatorials, a governs corruptes, a règims que no respecten els drets de les persones o que no tenen cap interès en protegir el medi ambient; però no perquè vulguin intervenir en la política pròpiament dita, sinó perquè el compte de resultats resulta més positiu operant en un país on els posin el mínim de traves i de condicions.

Pel que fa a la llengua, tot i ser una trava o despesa suplementària insignificant, passa el mateix. Les empreses no intervenen en política reclamant la unitat dels Estats o donant suport a aspiracions sobiranistes, simplement s’adapten a les circumstàncies existents a cada lloc. No té res a veure que en un Estat hi hagi 250.000 habitants o n’hi hagi 10 milions; si un Estat els reclama l’ús d’una determinada llengua, com si els reclama un altre impost o qualsevol altra condició, s’accepta sense qüestionar res més que la rendibilitat de l’operació amb aquestes condicions.

Per això, als Països Catalans, aquestes companyies no fan ni espanyolisme ni catalanisme, simplement ens deixen ben clar que fins que no tinguem estructura d’Estat no ens tindran en compte. Sense Estat, les condicions les posen les empreses; amb Estat, les posaríem nosaltres.

Tweet

La patètica rebequeria d’Ignasi Guardans, en confirmar-se que no seria ell el cap de llista en les properes eleccions europees, és il·lustrativa de l’aferrament de molts polítics, la majoria, a les àrees de poder; i contrasta amb la dignitat amb què s’ho ha pres el qui fins ara semblava que tenia tots els números, el jurista Alfons López Tena. Una cosa és posar en dubte que aquesta mena de decisions recaiguin en el líder o els líders del partit, sense fer cap consulta a les bases, però un cop acceptat aquest sistema de funcionament, els militants han d’entendre que de la mateixa manera que un dit els hi va col·locar, un mateix dit els en pot treure.  [@more@]

Fins ara, cap queixa ni cap crítica envers el lideratge i la línia del partit. Però tan bon punt es perd la posició de privilegi, de privilegi polític almenys, aleshores sorgeixen tots els dubtes i fins i tot es planteja la possibilitat d’abandonar el partit. El cas de l’Ignasi Guardans, a CiU, és força generalitzable, i també en tenim exemples a ERC. És el cas de Joan Carretero, que va començar a qüestionar les actituds de submissió al partit dels socialistes, i per tant la direcció del partit, just en el moment que el treuen de Conseller de la Generalitat.  I en les seves anàlisis per a crear el Reagrupament, tots els mals arrenquen a partir de la seva sortida del Govern. 

Cap partit polític no fa prou pedagogia a nivell intern per deixar ben clar que el pas per la política, és això: un pas. Un període en què una persona es pot dedicar més exclusivament als afers públics, però no pas una professionalització. Que un economista o un jurista, que té ben resolta la seva situació professional i amb un prestigi merescut, en un moment donat sigui requerit i opti per dedicar uns anys a la política és perfecte. Però sabent que la seva és una situació transitòria, i que en un determinat moment pot tornar a la seva professió. Malauradament, tenim a casa nostra, i molt concretament a Esquerra, molts polítics professionals que han arribat a llocs de responsabilitat en la política  a base de furgar en les estructures internes del partit, però sense cap preparació professional específica, i un cop a dins, necessiten perpetuar-s’hi. Altrament, no sabrien on caure morts, com es diu vulgarment. Per això, massa sovint, quan es relleva un d’aquests polítics se li ha de buscar alguna altra cadira, encara que sigui més discreta, per no deixar-lo a l’estacada. Un mal model que de moment no sembla que cap partit estigui disposat a corregir.   

Tweet

En més d’una ocasió he manifestat la meva opinió sobre les accions militars de l’exèrcit israelià a la Franja de Gaza. Crec que tenen un nom clar i sense pal·liatiu: són accions criminals i terroristes que la comunitat internacional hauria de condemnar. Condemnar verbalment, però sobretot portar els seus responsables davant del Tribunal Penal Internacional, com s’ha fet amb altres genocides. Per tant, no vull reincidir tant en aquesta qüestió com en la tergiversació que s’ha fet de tot plegat, caient en el parany de confondre les accions criminals concretes amb principis generals, i sobretot confondre una acció de govern amb un poble sencer. L’atac contra un centre jueu de Barcelona en pot ser una mostra clara. [@more@] 

Ja sé que, sovint, són ells mateixos els qui ajuden a crear aquesta confusió, aquesta barreja entre la política, la cultura i realitat d’un poble i la seva religió. Però entenc que hem de ser més acurats en els termes precisament per no contribuir, com es fa des de determinats mitjans de comunicació o des de determinades opcions polítiques, a incrementar les tensions i convertir una acció criminal en un plet entre cultures o religions. El Govern d’Israel i les seves accions són una cosa, i el poble, la cultura i la religió jueva en són una altra. No té res a veure el dret de l’Estat d’Israel d’assegurar la seva seguretat amb els bombardejos indiscriminats contra la població civil de Gaza, el seu confinament i la negació dels seus drets.  

A Catalunya, i també dins d’ERC, hi ha sectors importants que senten una especial atracció per la cultura jueva; uns sectors que ara se senten incòmodes quan sembla que ens haguem de definir entre ser pro palestí o pro jueu. Una cosa és el conflicte general de dos pobles que tenen prou arguments, uns i altres, per a sentir una mateixa terra com a pròpia, i per tant de no gens fàcil solució; una altra són les respectives cultures, sovint, excessivament vinculades tant amb la religió en el sentit fonamentalista del terme com amb la política mateixa; i una altra són les accions criminals, recriminables i incriminables totes, procedeixen del bàndol que procedeixin.  

No podem reduir els termes parlant de manifestacions pro palestines o de posicionaments sionistes, quan del que es tracta és de condemnar el terrorisme i els crims d’Estat. Valorar i apreciar la cultura jueva no ha de ser cap impediment per a condemnar les accions criminals.  

Tweet

A més d’un ha sorprès el nomenament de l’economista Ramon Tremosa per encaçalar la llista de CiU a les properes eleccions europees. No ha sorprès a Ignasi Guardans perquè des de feia temps que es parlava de buscar una cara nova i més revulsiva per a aquests comicis. Havia sonat i s’havia dit públicament el nom del jurista López Tena, que darrerament s’havia prodigat molt com a abanderat del sobiranisme, encara que més a títol personal que en representació del partit. Una característica molt similar, doncs, a la de Ramon Tremosa, independent i sobiranista. [@more@] 

Es parla que el canvi de López Tena per Tremosa és degut a tensions internes entre Convergència i Unió, o millor dit entre Mas i Duran. Ideològicament, amb una posició contrària a l’Estatut i més aviat proper a Esquerra, Tremosa no té per què tenir massa afinitats amb Unió, més enllà de les bones relacions personals. Tant amb l’un candidat com amb l’altre és evident que CiU ofereix una imatge més sobiranista, més oberta en la línia de la seva Casa Gran. I amb aquest candidat al capdavant, cosa que difícilment hauria pogut fer amb Ignasi Guardans, CiU té totes les cartes per a negociar el tipus de coalició que li convingui, ja sigui a través dels nacionalistes bascos i gallecs o a través de partits nacionalistes catalans que sempre quedarien en un segon pla. 

Com a mínim de cara enfora, em sembla positiva la reacció d’ERC afirmant que aquest candidat pot propiciar una entesa cap a una candidatura catalanista a les eleccions europees. De fet, Ramon Tremosa ha estat temptat diverses vegades per incorporar-se o per col·laborar amb ERC, com ho va fer amb el tema de l’Estatut; de manera que tan candidat hauria pogut ser d’un partit com de l’altre. I per la seva bel·ligerància envers l’Estatut pactat per Mas, Tremosa més aviat representa el posicionament dels republicans que dels convergents. Estic d’acord, doncs, amb Joan Ridao quan afirma que aquest candidat “afavoreix la unitat d’acció catalanista”. Ara correspon a les direccions dels partits habilitat política i sobretot visió de país per fer possible aquesta unitat d’acció.

Tweet

És una història ja repetida. Arxivada la causa contra el Lehendakari Ibarretxe, contra el dirigent socialista Patxi López i contra representants de l’esquerra abertzale, uns i altres s’han mostrat satisfets perquè han sortit indemnes de l’absurda acusació. Fins i tot els mitjans de comunicació han valorat positivament l’actuació de la “Justícia” (¿no es podria canviar el nom de l’Administració de Justícia per tal que no es confongués amb el terme comú de “justícia”, amb el qual no hi té res a veure?). I aquí no ha passat res, tret que l’extrema dreta continuarà la seva particular campanya, amb complicitats evidents al si de l’aparell judicial, ara davant d’instàncies superiors. [@more@] 

Hi ha prou experiències i precedents d’entitats cíviques i culturals que quan han volgut denunciar casos d’incompliments de la legislació vigent per part d’algunes administracions, han vist com les seves denúncies no eren admeses a tràmit. La raó és que els denunciants no es podien considerar, segons l’estament judicial en qüestió, directament afectats per les mesures de l’administració. En aquest cas, tractant-se d’una iniciativa procedent de l’extrema dreta, els jutges han aplicat un criteri absolutament contrari, i s’han prestat a fer-los el joc. 

Però l’engany i la trampa de tot plegat és fer-nos creure que el Lehendakari i la resta d’acusats han guanyat la partida. Que l’acusació era improcedent, ridícula i absurda, que tenia una simple i barroera motivació política i ideològica, que a ningú que estigui en els seus cabals se li pot passar pel cap que el diàleg i la recerca de la pau pugui ser delicte, tot això ja se sabia d’entrada. Ho sabien els acusats, ho sabien els mitjans de comunicació, ho sabien els grups ultres que havien presentat la denúncia i ho sabien els jutges. La intencionalitat de la conxorxa no era evidentment arribar a condemnar ningú pel delicte de parlar, sinó humiliar els representants de les forces democràtiques simulant l’obertura d’un procés. En un país democràtic, no en tindríem prou amb deixar clar que no hi havia delicte i s’obriria una causa contra els responsables d’haver iniciat un procés que no tenia cap ni peus i només una finalitat partidista. Perquè sí que hi ha hagut delicte en el procés endegat. 

Però l’extrema dreta se n’ha sortit. Han guanyat aquesta partida, i per això ho tornaran a repetir en instàncies superiors on esperen trobar les mateixos complicitats.

Tweet

Aquests dies els mitjans de comunicació s’ocupen a grans titulars dels esdeveniments de Gaza, i no els falta raó. Al costat de les notícies de les manifestacions de protesta pels crims comesos pel govern israelià, hi ha les notícies de la intensificació dels atacs. D’una banda, sembla que els mitjans de comunicació es facin ressò i fins i tot comparteixin els clams a favor de l’aturada de la violència; però de l’altra, també donen per bona la posició oficial dels Estats de complicitat amb el Govern israelià. En el millor dels casos, al costat de la validació de l’actitud dels agressors, s’accepta una certa compassió per als agredits i fins i tot s’hi anuncien tímids ajuts per a després de la massacre. [@more@] 

La violència dels Estats, validada pels corresponents aparells de “Justícia”, és una norma internacionalment acceptada, per més que resulti incòmode quan és el blanc de totes les mirades. Però aquesta mateixa violència, sovint ignorada per la majoria dels ciutadans, però no pels governants, campa als seus aires quan no hi ha càmeres ni periodistes impertinents que en donin fe. Deu ser amb lletra tan petita que la majoria de nosaltres no ho havíem llegit: la Fiscalia del Perú investiga ara la política genocida del Govern de Fujimori contra la població indígena. El president peruà va imposar durant el seu mandat un Programa de Planificació Familiar, quin eufemisme!, que consistia entre altres coses en l’esterilització compulsiva de dones indígenes. Era un programa que comptava amb el suport de les Nacions Unides i de l’Agència per al Desenvolupament (la USAID), dels Estats Units. 

Es parla d’entre 250.000 i 350.000 dones mutilades per aquest programa de “Planificació  Familiar”. I sempre amb una característica comuna: les víctimes eren dones del món rural, sovint analfabetes, que només s’expressaven en llengua quítxua o altres llengües indígenes. La investigació, ara, va a càrrec del nou titular de la Fiscalia Especialitzada en Violació dels Drets Humans, Jaime Schwartz Azpur, però segurament el cas serà arxivat, tal com ja es va fer el 2003. L’Estat té el monopoli de la violència i, per tant, el dret a exercir-lo quan li convingui. Una forma de genocidi com una altra, però també amb els mateixos elements en comú: la complicitat internacional.

Tweet

Milers de ciutadans van sortir ahir al carrer per protestar per la massacre que l’exèrcit d’Israel està infringint sobre el poble palestí. És una vergonya el que la comunitat internacional està permetent, no pas amb passivitat sinó amb complicitat. No es tracta ara de dilucidar el nivell de criminalitat de Hamàs, sinó que l’actuació de l’exèrcit israelià, seguint les ordres del seu govern, és d’un nivell de criminalitat molt superior. Tant se val si eren 30 mil o 300 mil els manifestants a Barcelona; el cas és que hi ha molts ciutadans que, en contrast amb l’actitud dels governants, estan en contra de la violència i del genocidi. [@more@] 

Quan, ara fa uns dies, Joan Tardà reclamava del Govern espanyol una condemna inequívoca de l’actuació de l’exèrcit israelià, vaig pensar que la mateixa reclamació la podia fer al Govern de la Generalitat, del qual en som copartíceps. Pero va ser Lluís Llach qui en el discurs del final de la manifestació d’ahir va recordar que fa ben poques setmanes el Vicepresident del Govern i el Conseller Huguet havien fet un viatge institucional a Israel. Sincerament, em va semblar excessiu, en el discurs de Lluís Llach, vincular aquell viatge institucional dels dos Consellers d’Esquerra amb un hipotètic suport a la política agressiva d’Israel. Però no deixa de ser cert que des d’ERC no s’ha fet tot el que caldria perquè la Generalitat tingués una posició clara sobre el tema; i de fet, hem sentit paraules de condemna més dures de la boca de Zapatero que de Montilla.  

Repeteixo que em van semblar excessives les paraules de Lluís Llach, que no sé si llegia un text propi o de les entitats organitzadores. Però no deixa de ser certa aquesta contradicció permanent que vivim a ERC. Com a Govern, i més essent socis minoritaris, ens veiem obligats a ser molt pragmàtics, massa, a ser moderats en excés i, en definitiva, a caure en les mateixes servituds que la resta de partits de govern. Però com a Partit continuem fent les proclames enceses i radicals que es contradiuen amb el que fem des de les institucions. I no em queixaria tant d’aquestes contradiccions com que després pretenguem presentar-nos com un partit diferent i carreguem contra altres forces polítiques que, al capdavall, fan el mateix que fem nosaltres. Almenys, quan ens trobem amb la responsabilitat de governar.   

Tweet

Aquest cap de setmana la Candidatura d’Unitat Popular celebra una important assemblea per a decidir el seu futur. Sobre la taula, dues opcions ja clàssiques en el món independentista: entrar en el joc de partits i disputar l’espai en aquest cas a ERC, o mantenir-se com a moviment de caràcter municipalista. Un debat que els qui ja tenim algun any de més ens coneixem sobradament, i per al qual no falten raons ni als uns ni als altres. Es tracta de decidir si és el moment de fer el salt a la majoria d’edat, a la primera divisió de la política, o si convé quedar-se com a moviment de base amb una incidència testimonial. [@more@] 

És ben cert que hi ha un descontentament en relació a Esquerra de sectors independentistes que voldrien una opció més ferma i decidida, sense estar tan condicionada per l’opció de govern. Però no està tan clar que aquests mateixos sectors descontents veiessin en les CUP l’alternativa. Posats a fer política ficció, em semblaria molt positiu que al Parlament de Catalunya, i en general en la política institucional, ERC hagués de competir amb una altra opció més radicalment independentista i, per dir-ho d’alguna manera, més antisistema. El que passa és que difícilment, avui per avui, les CUP aconseguirien gaire més que esgarrapar uns quants vots a ERC per esdevenir igualment un partit extraparlamentari, i per tant residual. I un fracàs electoral podria portar al desànim i a les dissensions internes que acabarien perjudicant el paper que actualment exerceixen com a moviment municipalista. 

És més. Un cop fet el pas, i presa la decisió d’esdevenir un partit polític amb voluntat de tenir presència al Parlament de Catalunya, immediatament sorgirien veus de l’interior mateix del moviment que el neutralitzarien. Vull dir que, veient les escasses possibilitats d’obtenir representació parlamentària, començarien a sorgir veus pregonant fer una coalició amb ERC que acabarien amb la seva integració al partit, ja fos a títol individual o col·lectivament. És a dir, la mateixa aplicació del criteri d’una majoria d’edat del moviment, i per tant de la necessitat de fer una política més pragmàtica i institucional, els portaria a la seva dissolució o integració en les opcions ja existents. És l’experiència seguida fins ara per tots els moviments populars que han acabat morint d’èxit. 

Tweet

Seguir el dia a dia del procés cap al nou finançament a través dels mitjans de comunicació és realment un embolic que no fa sinó confondre encara més els ciutadans. Tal com va passar amb tot el procés de gestació i posterior negociació de l’Estatut, és possible que, a part de les mesquineses partidistes d’uns i altres obsessionats més en quedar bé en la foto final que en el resultat mateix de la negociació, els mitjans de comunicació hi tinguin la seva part de culpa. És possible que el ciutadà rebi l’impacte dels titulars més xocants que es reiteren dia sí dia també, a voltes contradictoris, sense disposar d’una visió general de tot el procés. És possible. Però les contradiccions hi són. [@more@] 

En pocs dies hem vist un Puigcercós dient que si el dia 31 no teníem una proposta clara i amb xifres, s’armaria la de Sant Quintín; quan arriba la proposta indefinida de Solbes, Montilla i Puigcercós anuncien que si no hi ha canvis substancials no hi haurà acord; unes dies després apareixen els responsables econòmics del tripartit dient que la proposta és insuficient, però que no és contrària a l’Estatut, que té avenços interessants i que hi faran les seves objeccions; tot seguit reapareix Puigcercós per dir que la seva serà una esmena a la totalitat; Nadal, en nom del Govern, el replica dient que d’esmena a la totalitat res de res, que es tracta de puntualitzar el document de Solbes; i finalment ERC presenta al Conseller Castells la seva proposta alternativa… 

Un es pregunta quin és el paper del vicepresident del Govern i dels altres consellers d’Esquerra, amagats sempre darrere del Conseller Castells que en nom del Govern encapçala tot el procés. Que no li traslladen la proposta d’ERC, o és que com a Govern tenim una posició i com a partit en tenim una altra? És possible, com deia abans, que al ciutadà li faltin peces per a entendre i interpretar el trencaclosques, però amb els retalls de premsa a la mà, aquí hi ha coses que no quadren. I a més d’un li vénen els dubtes de si el que s’està negociant a tantes bandes no és la sortida airosa de cadascú, veure qui en sortirà menys enfangat. Perquè de moment, no en traiem pas l’aigua clara.

Tweet