Bloc de notes de Josep Romeu

L’obertura del judici oral contra el Lehendakari Ibarretxe, el socialista Patxi López i representants de Batasuna és una vergonya per a la democràcia. O és una mostra més que la democràcia és lluny encara en determinats estaments de poder. Com es pot emprendre una causa contra el diàleg i contra la recerca de la pau? Una causa, a més, que té tots els elements propis de la prevaricació quan se sap que tots els Governs espanyols han negociat no amb organitzacions polítiques més o menys afins a ETA, sinó directament amb ETA. [@more@] 

Es tracta estrictament d’un judici polític, hereu d’aquells Tribunals d’Ordre Públic de la dictadura, que no obeeix a cap principi legal ni d’acatament de l’ordenament jurídic sinó simplement a l’afany polític de l’extrema dreta per neutralitzar els qui defensen el País Basc, però sobretot els qui defensen els principis democràtics, el valor de la paraula i del diàleg. Són els mateixos que coincideixen plenament amb ETA amb la idea que el conflicte s’ha de resoldre per la via de les armes i no per la negociació i el diàleg. 

Els ciutadans tenim dret a sentir fàstic per aquesta gentussa que usurpen i perverteixen els valors de la justícia. És molt probable que, com deia el socialista Patxi López, tot acabi en un no res perquè fins i tot la fiscalia demana el sobreseïment del cas; però és que això ja ho saben abans d’iniciar el procés, i s’hauran sortit amb la seva de cometre la injustícia d’asseure a la banqueta dels acusats els principis democràtics, el diàleg i la recerca de la pau. Si això és la Justícia, ja m’explicaran què és la Injustícia, la corrupció, la delinqüència i el terrorisme. 

Perquè el que aterroritza és que aquesta gent pugui vestir-se amb la toga i tenir el desvergonyiment d’emetre judicis sobre la rectitud de les accions dels ciutadans. Una vergonya per a la democràcia. 

Tweet

Ho deia l’altre dia Antoni Soy en un article al diari Avui, i ho hem sentit moltes altres vegades per boca de dirigents polítics d’ERC, i d’altres partits catalans: No acceptarem un mal acord, és preferible el no acord… i continuar negociant. Continuar negociant què i amb qui? Per a negociar s’ha de tenir quelcom a les mans per a poder fer que la part contrària s’ho repensi; s’ha de poder tancar l’aixeta del gas, per entendre’ns. I aquí ja no tenim aixetes per tancar. [@more@] 

El mateix Soy afirmava “no hi ha tercera via”. El que no hi ha és cap alternativa. La societat catalana, la classe política en el seu conjunt, no té un pla B ni tan sols una mínima voluntat de fer un front comú. Es va veure ben clar quan els socialistes catalans firmaven el xec en blanc dels pressupostos a Zapatero, quan els socialistes donaven per fet que l’entrevista entre el President Montilla i el President espanyol havien desencallat les negociacions i l’acord era imminent; només faltava convèncer els socis de Govern. Però es veu igualment clar quan Esquerra llança una vegada i una altra la seva amenaça apocalíptica que després es queda en un no res, i quan des de CiU només miren de treure el màxim profit partidista de la situació. 

Estic convençut que al final els socialistes, els catalans i els espanyols perquè tots són al mateix bàndol de la negociació, aconseguiran convèncer els socis de Govern perquè signin un acord mal maquillat. Però, suposant que no sigui així, què significa seguir negociant? El Govern espanyol aplicarà el nou model de finançament al conjunt de l’Estat, al marge de les rebequeries dels catalans. I si fins ara han incomplert tots els terminis, fins i tot els establerts per la llei, no tindran cap inconvenient per allargar la situació fins que ens cansem de picar de peus i recollim l’almoina que ens ofereixen. Dir que continuarem negociant quan no tenim res per a posar sobre la taula de negociació, ni tan sols una voluntat nacionalista de dir “adéu” a Espanya, és no dir res. 

Hem alertat tantes vegades en fals de l’arribada del llop que els espanyols ja saben que aquí no hi ha sinó un gosset que, amb més o menys mala cara, els acabarà llepant les sabates per a recollir els rosegons de pa que els sobrin.  

Tweet

Massa sovint, des dels mitjans de comunicació se’ns donen titulars de premsa fabricats a base d’extrapolació de dades, amb resultat falsos o enganyosos. Des de les institucions o des d’entitats privades tenim a diari una munió d’enquestes sobre les temàtiques més variades. I com que aquestes enquestes solen contenir moltes variables, es pot fer tota mena d’encreuaments de dades amb resultats aparentment irrefutables, des del punt de vista matemàtic o estadístic, però erronis en el seu plantejament. [@more@] 

Fa un cert temps, per exemple, va aparèixer una enquesta de la qual els mitjans de comunicació en van extreure com a titular que els alumnes que parlen català a casa obtenen millors resultats acadèmics. Naturalment, davant d’aquest titular la premsa que predica l’odi contra Catalunya i contra la seva llengua en va voler treure conclusions de caire discriminatori: es posava millor nota als qui parlaven català!. Afortunadament, ningú va fer la lectura racista a l’inversa que consistiria en dir que els nens que parlen català estan més ben dotats que els altres. El problema rau en l’equívoca interpretació de les dades que en van fer els mitjans de comunicació. El baix rendiment escolar pot estar vinculat amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, i no pas amb la llengua que parlen a casa. Una altra cosa és que en el conjunt de la nova immigració els percentatges de famílies amb baix nivell socioeconòmic i cultural, per raons obvies, sigui més elevat que en les famílies autòctones o que porten ja un cert temps arrelades a Catalunya. 

És el mateix error, no sempre involuntari, que cometen alguns racistes en calcular estadísticament el percentatge de delinqüents procedents d’altres països, per treure’n la conclusió equívoca que immigració equival a delinqüència. És el mateix que hom podria fer, estadísticament, amb els percentatges de reclusos que tenen com a llengua pròpia el català, el castellà o altres llengües. Unes estadístiques que es podrien fer ara, o que es podrien haver fet fa trenta anys, quan encara no hi havia les allaus immigratòries que tenim ara. Us imagineu el titular?

Tweet

 Aquests dies podrem veure a la ciutat de Barcelona una mini campanya publicitària en què se’ns dirà que “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La campanya pretén quelcom tan senzill com contradictori: visualitzar l’existència d’un important sector de la població que no creu o no el preocupa l’existència de Déu. En una societat cada vegada més laïcitzada, una campanya d’aquesta mena no té massa sentit a no ser que es pretengui crear una nova religió basada en la improbable existència de Déu. [@more@] 

Quan en un Estat laic es proclama que les creences formen part estrictament de la intimitat personal de cadascú, la religió com a tal deixa de tenir sentit. I d’això n’és ben conscient la jerarquia catòlica que sap que la seva pèrdua de poder i de capacitat d’incidència sobre el conjunt de la societat va lligada amb la interiorització de les creences. D’aquí que aquesta jerarquia surti a la palestra política, posicionant-se sense reserves al costat d’un bàndol ideològic; probablement el bàndol que des d’un punt de vista moral està més obertament en contradicció amb els principis que diu defensar, però que és el que li pot garantir mínimament el manteniment d’aquestes quotes de poder. 

No crec que sigui visualitzant l’existència d’un escepticisme o d’una indiferència envers el fet religiós que es consolidi la laïcitat. Ben al contrari, campanyes d’aquesta mena formulades com a negació d’una probabilitat el que fan és reforçar els qui d’aquesta mateixa probabilitat en fan una creença. La indiferència i el deixar de preocupar-nos per quelcom que no creiem que existeixi, tant si és l’existència de qualsevol Déu o d’extraterrestres, es practica des de la mateixa indiferència.  

Tweet

Ja se sap que sempre hi ha carronyers que van a treure profit de les situacions difícils dels altres. Socialment, podria estar mal vist si no fos perquè acostumen a guardar unes certes formes, perquè el marc legal els empara i sobretot perquè ho acaben justificant amb la lògica del mercat i de la seva llei d’oferta i demanda. Són temps de crisi, hi ha persones que es troben en situacions compromeses, amb unes necessitats peremptòries, i per tant són presa fàcil per als carronyaires.  

[@more@] 

Abans que esclatés la crisi oficial, la dels bancs i de les immobiliàries, l’encariment desmesurat del preu de la vivenda i la facilitat amb què hom podia accedir a línies de crèdit va propiciar l’aparició d’una mena d’empreses que oferien aplegar tots els crèdit en un de sol i es presentaven com la solució per sortir del fangós mar hipotecari. Els seus clients solien ser famílies que s’havien excedit amb les hipoteques o que tenien problemes per a fer-hi front degut a l’encariment dels tipus d’interès. Aquestes empreses oferien unes condicions que sovint semblaven miraculoses, però que al final acabaven essent una trampa per tal d’embargar-los la vivenda, que ells es podien revendre a preus més alts per suposat.

Això s’ha acabat, perquè ara no és cap solució per a una entitat de crèdit embargar una vivenda que després els costarà molt de recol·locar. Però ara apareixen altres carronyaires. Els qui es troben sense feina en busquen desesperadament, a voltes prescindint del sou i de les condicions que els ofereixin, de manera que hi ha empreses que s’aprofiten de la situació per a crear llocs de treball escombraria, quan un temps enrere hauria estat un lloc de treball com qualsevol altre. Tant és així que aquestes feines  s’ofereixen només a persones, sovint immigrades, que per la seva precària situació hauran d’acceptar el que calgui, al marge de la llei. En combinació amb aquests carronyaires hi ha la publicitat enganyosa de les Empreses de Treball Temporal que col·loquen de cara al carrer tot un seguit d’ofertes de treball que resulten ser falses, o reclams per a oferir allò que legalment no es podria oferir. 

I ja no diguem dels anuncis que apareixen a la premsa, oferint un treball remunerat per fer des de casa mateix, però que donen només un número de telèfon d’alt cost per tal  d’entretenir indefinidament el qui podria estar-hi interessat. I la feina és inexistent perquè el negoci consisteix en l’explotació de la línia telefònica. Són els nous carronyaires que s’aprofiten de la situació de crisi i de la manca de rigor de l’administració per a combatre-ho.

Tweet

Ho he vingut dient des de fa un cert temps, i no em farà res, si es dóna el cas, d’admetre que anava equivocat. Però de moment tot sembla indicar que les negociacions pel nou finançament segueixen el seu curs, al ritme i al so que marca el Govern espanyol. La proposta de Solbes, la que segons els socialistes catalans sonava bé, ha estat força ben acollida al conjunt de l’Estat i només aquí ha fet saltar les alarmes. El socialistes catalans, davant el rebuig frontal d’Esquerra, no podien continuar elogiant l’eficàcia i la capacitat negociadora de Montilla que segons ells havia desencallat i ben encarrilat les negociacions, a risc de provocar la ruptura del Govern. [@more@] 

De moment s’ha arribat a un primer acord de Govern tripartit. Almenys formalment, es visualitzarà que el Govern català té una visió pròpia i que negociarà bilateralment amb el Govern espanyol. Però ho farà a partir de la proposta de Solbes que no té res de bilateral: ja ens han portat, doncs, al seu terreny. Mentrestant, s’anirà modelant el discurs per a justificar l’acord que inevitablement arribarà. El Govern, Esquerra inclosa, ja ha començat admetent que la proposta espanyola no va contra el que diu l’Estatut, simplement no hi ha prou garanties que ho acabi reflectint del tot. I s’admet que en la proposta hi ha avenços importants, encara que insuficients. Us sona? 

Qualsevol que repassi l’hemeroteca i busqui en aquells inicis de gener del 2006 hi trobarà declaracions similars, sobre el procés de negociació del nou Estatut. Pocs dies abans d’aquell 20 de gener en què Mas i Zapatero van sortir a fer-se la foto amb l’acord del nou Estatut sota el braç, des d’Esquerra mateix en boca de Josep Lluís Carod Rovira es deia que l’acord era proper: encara era insuficient, però el líder republicà el va qualificar d’insuficient alt. En aquella ocasió, quan ja tot era a punt, el mag Zapatero va optar per escenificar l’acord amb CiU, per evitar fer-ho amb els independentistes, amb l’escàndol que això hauria provocat arreu de l’Estat. 

Seguim els mateixos passos. De moment, ja hem acceptat les seves regles de joc. D’aquell no deixar ultrapassar “línies vermelles” i el “plantar-se davant de Madrid” es va passar al “front unitari en cas de no tenir una proposta clara el dia 31”, i ara ja som a “això encara és insuficient”. Com dirien els socialistes: la música sona bé, tot és qüestió d’afinar les orelles.

Tweet

Si algú vol una mostra fefaent de la inutilitat de dedicar dies del calendari a una activitat concreta o etiquetar els anys amb la mateixa intenció, en té una de ben palpable amb l’acabament d’aquest any 2008 declarat per les Nacions Unides com l’Any Internacional de les Llengües; tot i que hi hauria la possibilitat d’afegir-hi la inutilitat de la mateixa institució, està clar. En qualsevol cas, s’ha tancat l’any sense que cap institució internacional hagi fet cap pas significatiu per a fer prevaldre els drets de les comunitats lingüístiques a mantenir les seves llengües, com un dels drets humans fonamentals, o si més no per a protegir el patrimoni cultural que representen. I la balança de les polítiques estatals seria igualment negativa, amb alguna rara excepció. [@more@] 

La diversitat lingüística continua essent vista des del poder com una amenaça, més que com un valor. Arreu del món, allà on hi ha un conflicte, al darrere, encara que no en sigui la causa principal, hi ha la negació de l’existència d’uns pobles amb els mateixos drets que els que formen part de la comunitat dominant. Sabent que al darrere de cada llengua hi pot haver una consciència de formar part d’una col·lectivitat identificada amb un territori que no té per què coincidir amb l’àmbit de l’Estat, s’afanyen a proclamar la seva com a llengua “comuna”, com a arma per a mantenir unit un territori sovint aconseguit a través de la violència. Amb una sola excepció: quan una d’aquestes comunitats subjugades aconsegueix un mínim de llibertat i una certa normalitat de país, aleshores des del mateix poder que negaven, i neguen, la diversitat, en fan bandera reclamant a la comunitat minoritzada un respecte que ells mai han tingut en compte i que inclou l’acceptació del resultat de les seves imposicions anteriors. 

Però bé, l’Any Internacional de les Llengües ja ha quedat enrere. I la situació és la mateixa o pitjor que al seu inici. La diversitat lingüística del planeta continua amenaçada amb un degoteig constant de llengües que desapareixen, i de llengües que van sucumbint a les pressions, sovint violentes, dels poders públics. I tot això, davant la passivitat de la comunitat internacional. Per arribar fins aquí no ens calia un Any Internacional de les Llengües.

Tweet

Fa quatre dies Miquel Iceta deia tot cofoi que la darrera reunió del President Montilla amb Rodríguez Zapatero havia desencallat el tema del finançament, i que ara la música ja sonava bé. I estic convençut que s’haurien mantingut amb la idea del bon fil musical si no hagués estat perquè faltava la part dura de la negociació: com aconseguir que com a mínim els socis de govern acceptin donar per bo el cant de la sirena. [@more@] 

Al segle XIX, o fins i tot en l’època republicana, això hauria estat més fàcil. A Madrid es faria el que es cregués oportú en funció de la seva visió unitària i centralista de l’Estat, i a cada comunitat autònoma se’ls explicaria el que volguessin sentir. A Andalusia es podria explicar que es manté el mateix concepte de solidaritat i que no s’ha cedit davant les pressions insolidàries catalanes, mentre que aquí se’ns explicaria que s’ha posat fre a l’espoli reconeixent l’esforç fiscal de Catalunya. I tots contents. Però ara podem veure i sentit en directe les reaccions d’uns i altres. Els elogis dels socialistes catalans a la música provinent de Madrid, a l’uníson dels elogis dels socialistes andalusos o extremenys i de la tímida reacció del Partit Popular, ens fan témer el pitjor. 

Tan pitjor que ni el mateix Montilla gosa ratificar ara el que deia dies enrere perquè se’ls veuria excessivament el llautó. I ara han de dir que la proposta continua essent inacceptable no tant pel contingut de la mateixa, que ja coneixien i ja els sonava bé, com per la negativa dels socis de Govern, i especialment d’Esquerra, a combregar amb rodes de molí. Almenys no pas amb rodes d’unes dimensions tan descomunals.

Tweet

El conflicte entre Israel i Palestina és de difícil resolució i d’un complexitat extrema. De manera que qualsevol intent de discernir entre bons i dolents és tan perillós com irreal. Dos pobles que reclamen el seu dret històric sobre una mateixa terra, amb l’agreujant que la seguretat dels uns passa per l’anorreament dels altres, i amb el convenciment mutu que és amb la força de les armes que un dels dos s’alçarà amb la victòria. És possible que, d’entrada, ens sentim inclinats a posicionar-nos a favor de la causa palestina, si més no per ser els més febles. Però també és evident que ens resulta de difícil comprensió l’actitud provocadora de Hamas de voler portar el conflicte per la via de la confrontació quan saben que o bé hi tenen totes les de perdre o com a mínim representarà un sofriment enorme per a la seva població. [@more@] 

D’altra banda, el conflicte es desenvolupa sota unes premisses que sembla que no encaixin. Els atacs de Hamas, a cegues i amb una eficàcia mínima, no provoquen cap altre efecte que el d’exacerbar els ànims israelians i donar arguments als més radicals per emprendre accions contra el poble palestí. De la mateixa manera que els atacs de l’exèrcit israelià afecten bàsicament la població civil i l’autogovern palestí, però enforteixen els moviments islamistes com els de Hamas. L’estratègia occidental, comú en tots els exèrcits, d’atacar la població civil per tal de provocar una desmoralització general no funciona en el món islamista on cada víctima, i més si es tracta d’un menor, és una proclama encesa a la guerra santa.  

Ara bé, una cosa és que el conflicte vist globalment no es pugui reduir a una confrontació entre el bé i el mal, des de cap punt de vista, i l’altra és que no es pugui afirmar amb tota rotunditat que hi ha accions criminals, de terrorisme d’Estat, del tot injustificables. L’ofensiva israeliana que, amb el pretext d’atacar Hamas, el que fa és destruir totes les estructures bàsiques de l’Autoritat de Palestina, que no és el mateix, sense mirar prim amb les nombroses víctimes que està produint entre la població civil, és una acció terrorista molt més greu que la que diu voler combatre. D’aquí la hipocresia de la comunitat internacional que és capaç de clamar contra uns determinats terroristes, però protegir i justificar-ne uns altres.   

Si el delicte d’enaltiment, justificació o no condemna del terrorisme, tipificat penalment en la legislació espanyola, s’apliqués en aquest cas, es podria imputar la majoria de dirigents occidentals i espanyols. Però la Justícia, la nostra Justícia, discerneix molt bé el que és terrorisme d’Estat, el que produeix beneficis, del que és terrorisme de pobles que malden per sobreviure, i que pot perjudicar els interessos de l’Estat.  

Tweet

Des d’una perspectiva nacionalista sembla força evident la necessitat de fer un front comú amb una candidatura unitària de les forces catalanistes al Parlament europeu. Una evidència, però, que també hi és en altres àmbits de l’acció política, encara que no calgui traduir-ho forçosament en forma de coalicions o de pactes estables, i que molts dirigents polítics de les diferents formacions implicades rebutgen. Si finalment no és possible anar plegats en les eleccions al Parlament europeu no serà només per la negativa d’un sol partit, sinó per la curtesa de mires dels dirigents de tots els grups implicats. [@more@] 

A títol individual vaig donar suport a la recollida de signatures per fer possible aquesta candidatura nacionalista per a les eleccions europees, però sóc conscient de les dificultats objectives que hi pot haver per assolir un acord, algunes de les quals ja he comentat en els articles anteriors. Per tant, no tiraré pas les culpes als dirigents d’Esquerra per una possible manca de capacitat negociadora o de destresa política, que crec que també n’hi ha, perquè és evident que la força central i en definitiva responsable de la viabilitat d’aquesta candidatura és CiU. Ara bé, les argumentacions que s’han donat des d’ERC són realment deplorables i, com ja he dit en altres ocasions, demostren el baix perfil dels nostres dirigents capaços de perdre’s en frases grandiloqüents, buides de contingut, o directament en bajanades impròpies d’un partit que aspira a ser el referent d’un país.  

El Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra, Ignasi Llorente, declarava textualment: “Catalunya té, ara més que mai, una oportunitat històrica per implicar-se en la construcció europea de forma activa i abandonar definitivament el paper d’observadors passius que sovint hem tingut en l’escenari internacional més proper”. Per favor, no diguem tonteries. Jo no sé si hi estarà d’acord en Bernat Joan o els eurodiputats d’Esquerra que l’han precedit, que fins ara hem fet el paper d’observadors passius. No és que hi haguem fet un paper especialment galdós, a Europa, però és que tampoc hi tenim massa possibilitats; i cada vegada menys, perquè amb les successives ampliacions percentualment hi tindrem menys pes encara.  

Per tant, d’oportunitat històrica, res de res. Senzillament, per una qüestió matemàtica, cada vegada serà més difícil a un partit com ERC, o com CiU, tenir representació a Europa en solitari. I és aquesta aritmètica la que ens força a buscar algun tipus de coalició que ens permeti no quedar-ne al marge. Simplement això. 

I Llorente encara hi afegia: “…que serveixi de plataforma per a la resta de partits polítics dels Països Catalans, per defensar els interessos propis i ajudi a recuperar la confiança dels ciutadans i ciutadanes en les formacions polítiques”. La confiança de la ciutadania no es guanyarà per la unitat de les forces catalanistes en aquestes eleccions europees, les que menys incidència real tenen sobre el futur del país, i quan tothom sap que ens hi veiem forçats per les circumstàncies. La confiança en tot cas ens la guanyaríem tenint una visió de país, i no pas partidista, en els grans temes que ara mateix planen sobre la política catalana: finançament, retallada de l’Estatut, i en generals les polítiques nacionals que ens haurien de fer avançar cap a la plena sobirania. 

Tweet