Bloc de notes de Josep Romeu

No crec que sigui cap sorpresa la freda acollida que ha tingut la proposta d’Esquerra per a conformar una candidatura conjunta de les formacions polítiques catalanistes, de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu. En política, quan es fa un emplaçament públic d’aquesta mena és perquè ja se’n sap el resultat o perquè, en el fons, la intenció era una altra. Altrament, seria molt d’il·lusos pensar que CiU podia respondre positivament a la crida. Almenys, ara. Per tant, apunto diverses hipòtesis que explicarien tant la proposta d’ERC com el refús inicial de CiU. [@more@] 

Seria absurd pensar que un partit polític que realment pretén fer un pacte d’aquestes característiques, ho fes mitjançant una carta esbombada públicament. Per tant, una possibilitat seria simplement que, fracassades les negociacions prèvies entre dirigents d’ambdós partits, Esquerra s’avança no ja amb la intenció d’obtenir una resposta sinó de carregar les culpes del no acord a l’altra formació. 

No oblidem, d’altra banda, que en política sovint pesen més les formes que el fons de la qüestió. I en aquest cas, és evident que en una coalició electoral entre diverses forces polítiques catalanistes CiU en voldria tenir, com a força majoritària, un protagonisme clar que fins i tot podria vendre com a inici de la seva “Casa Gran”. Conscients d’aquest paper hegemònic de CiU, des d’Esquerra es voldria neutralitzar deixant clar a nivell de mitjans de comunicació que la coalició sortia d’una iniciativa seva. No seria d’estranyar, doncs, que un cop rebutjada la proposta d’Esquerra, els convergents preparessin la seva llista conjunta amb altres formacions menors per acabar invitant Esquerra a sumar-s’hi. A més, CiU juga amb l’avantatge de saber que per a mantenir un sol eurodiputat ells ja tenen altres fórmules de coalició, mentre que Esquerra es troba en una situació de feblesa i s’hi juga quedar fora del Parlament europeu. 

Hi hauria, esta clar, altres possibles interpretacions que, per estrafolàries, jo descartaria d’entrada: una seria que des d’Esquerra mateix es volgués boicotejar un acord de coalició, i la millor manera seria posant el partit majoritari, CiU, entre l’espasa i la paret, com si aquest hagués d’acceptar incorporar-se a una iniciativa del grup petit, Esquerra. I encara en quedaria una altra de més irrisòria i inversemblant que seria que realment, de bona fe i per simple desconeixement del funcionament de la política, els responsables d’Esquerra haguessin fet la crida pública a la coalició electoral pensant, ingènuament, que podien obtenir-ne una resposta positiva. 

Una altra cosa ha estat la forma de presentar-ho i sobretot les argumentacions del Secretari d’Imatge i de Comunicació d’ERC, Ignasi Llorente, que en tot cas ja comentaria demà.  

Tweet

A mig any de les eleccions al Parlament europeu s’han incrementat els moviments dels partits catalans per a poder-s’hi presentar amb un mínim de garanties. Es tracta d’unes eleccions ben poc engrescadores per a la ciutadania, donat el poc pes que, avui per avui, té aquest Parlament europeu, que, a més, no compleix els requisits mínims des d’un punt de vista democràtic per a ser considerat un poder legislatiu. La majoria dels ciutadans en desconeix la funció, i per tant l’eficàcia, la seva composició i distribució en grups ideològicament més o menys afins, i en definitiva quins són els seus representants. [@more@]D’altra banda, pel nombre d’escons a repartir i pel mateix sistema de circumscripcions electorals, es fa molt difícil l’entrada per als partits minoritaris en el conjunt de l’Estat. Això obliga, ha obligat fins ara, a tota mena de coalicions sense gaire més lògica que la necessitat de sumar vots per a tenir-hi un lloc. Recordem, per exemple, que CiU havia fet una coalició que incloïa el Partit Socialista de Mallorca, mentre que ERC havia intentat el mateix però amb Unió Mallorquina, partit situat molt més a la dreta. 

Tweet

A mig any de les eleccions al Parlament europeu s’han incrementat els moviments dels partits catalans per a poder-s’hi presentar amb un mínim de garanties. Es tracta d’unes eleccions ben poc engrescadores per a la ciutadania, donat el poc pes que, avui per avui, té aquest Parlament europeu, que, a més, no compleix els requisits mínims des d’un punt de vista democràtic per a ser considerat un poder legislatiu. La majoria dels ciutadans en desconeix la funció, i per tant l’eficàcia, la seva composició i distribució en grups ideològicament més o menys afins, i en definitiva quins són els seus representants. [@more@] 

D’altra banda, pel nombre d’escons a repartir i pel mateix sistema de circumscripcions electorals, es fa molt difícil l’entrada per als partits minoritaris en el conjunt de l’Estat. Això obliga, ha obligat fins ara, a tota mena de coalicions sense gaire més lògica que la necessitat de sumar vots per a tenir-hi un lloc. Recordem, per exemple, que CiU havia fet una coalició que incloïa el Partit Socialista de Mallorca, mentre que ERC havia intentat el mateix però amb Unió Mallorquina, partit situat molt més a la dreta. 

CiU té dues opcions sobre la taula, incompatibles entre elles: o bé repetir la fórmula del Galeuscat, amb el PNB i BNG, o bé una coalició amb partits catalans, sabent que ben poca cosa li aporten els partits valencians o mallorquins i que, per tant, l’altra gran soci català només pot ser ERC. Malauradament, tots els partits prendran la decisió en funció dels càlculs de probabilitats de treure un millor resultat com a grup polític. Una coalició amb BNG i PNB assegura a CiU tenir un eurodiputat, però amb la seguretat que no en podrà tenir un segon; la coalició amb partits valencians i mallorquins pot ser la més arriscada, perquè corre el risc de quedar-se fora, però en cas d’èxit tots els beneficis serien per a ells; i finalment la coalició amb ERC li assegura també un eurodiputat que podria ser l’únic o haver-lo de compartir amb el d’ERC, amb el qual no compartirien ni grup parlamentari. 

Un càlcul possible per a CiU, a l’estil Madí, seria assumir que només tindran un eurodiputat, i que, mal per mal, que no en tingui cap el partit rival, és a dir ERC. Aleshores, qualsevol de les altres opcions seria bona. Això, si preval la visió mesquina tan present en els dirigents polítics d’aquest país, que tenen visions per a tot menys de país.

Tweet

Aquests dies hem sentit i llegit molts comentaris elogiosos cap a la figura de Francesc Macià. Tots els partits catalans, des de CiU fins i IC-V han acudit a la seva tomba per a retre-li homenatge i reclamar-lo com a referent també per a la política catalana actual. Tant ha servit a Montilla per a invocar el seu esperit negociador amb Madrid, com a Puigcercós o Benach per a recordar-ne la seva actitud de fermesa. I probablement una bona part de raó assisteix a uns i altres. [@more@] 

Segons com es miri, la història mitifica una realitat que en el seu moment no va ser ni tan idíl·lica ni tan plàcida; la unanimitat amb què ara es jutja el President Macià no hi era en la seva època, ni tan sols al si d’Esquerra Republicana. La conversió de Macià al republicanisme i al catalanisme va ser més aviat tardana, després d’haver fet carrera dins de l’exèrcit espanyol. En el seu moment, també va creure en la lluita armada, va redactar la Constitució independentista de La Havana el 1929 i va pactar les rebaixes de l’Estatut de Núria de 1931, al finalment aprovat el 1932. Macià era l’”Avi” molt estimat a Catalunya, però també era tot això, per bé i per mal, i amb totes les seves contradiccions. 

Però, segons com es miri, la història més que mitificar, o al marge de possibles mitificacions, el que fa és situar la figura en el seu punt just. Un punt que el fa assumible per a socialistes i per a conservadors, per als qui voldrien un encaix dins d’Espanya i per als qui voldrien deslliurar-se’n. I és que la política del dia a dia, dels qui tenen la responsabilitat de governar o dels qui la tenen de fer oposició, així com la dels qui intenten analitzar-la, es fa a batzegades amb encerts i desencerts que sovint seran difícils de discernir fins que no ha passat un cert temps, fins que no han passat pel sedàs de la història.

Tweet

Conscients que l’acord de finançament a què s’ha arribat amb el Govern espanyol queda molt lluny de la xifra dels 3.800 milions que sempre s’ha calculat a partir de l’aplicació del que preveu l’Estatut, tant CiU com ERC ja han anunciat que estarien disposats a acceptar una certa gradualitat. Sembla que pot ser una bona solució per a salvar els mobles tant per als socialistes com per als nacionalistes catalans. Dit d’una altra manera, pot ser una sortida airosa que permeti salvar la pell als polítics que s’han venut per un plat de llenties. [@more@] 

Una solució d’aquesta mena, i tan poc especificada com sigui possible, permetria que cadascú expliqués l’acord a la seva manera. Els socialistes espanyols presentarien davant del PP i de les altres comunitats autònomes la xifra inicial per aquest any 2009 que respondria plenament als posicionaments dels qui s’han aprofitat fins ara de l’espoli a Catalunya. I probablement el PSOE podria pactar amb el PP que fessin una certa oposició, matisada pels President autonòmics beneficiaris de l’acord, per tal que els donés arguments per a justificar-ho a Catalunya i semblés que l’acord es queda a mig camí de les aspiracions dels uns i dels altres. 

Els socialistes catalans, a part de donar suport a les tesis del Govern espanyol, argumentarien que ha estat la seva pressió sobre els companys de partit el que ha permès un acord que a mig termini satisfaria les nostres aspiracions. Naturalment, Esquerra i en certa mesura també IC-V reclamarien per a ells tot el mèrit d’haver arrencat de Madrid l’acord de gradualitat que ens hauria de portar a la fita proposada inicialment. Per la seva banda, CiU podria argumentar, tirant-ho en cara a ERC, que el pacte Mas-Zapatero va ser prou bo i, en tot cas, l’únic possible en aquells moments. 

En principi, a no ser que algun partit valorés que li surt més a compte electoralment desmarcar-se’n, tots tindrien la seva coartada per a estampar la signatura. Ara bé, també tots serien plenament conscients d’haver signat un acord, la gradualitat del qual queda en mans de la credibilitat i de la voluntat de compliment per part de Zapatero o del Govern espanyol que correspongui. És a dir, res de res. Però aquesta vegada no es podria parlar d’incompliments, de mentides ni de falses promeses, sinó de simple estultícia. 

Tweet

Han passat dos anys d’ençà de l’aprovació de l’Estatut, més un altre mig de pròrroga per l’incompliment del Govern espanyol. Hi havia temps de sobres per a preparar l’aplicació del que estableix el text estatutari en matèria de finançament. Però el que hi havia era una voluntat expressa de no complir amb el que preveu l’Estatut, i d’això n’eren conscients i copartíceps els socialistes catalans i, si més no per omissió, els seus socis de govern. Segueixo creient que el tema ja està pactat i decidit des de fa un cert temps, i que ara el que queda per decidir és el moment i la manera de fer-ho públic. [@more@] 

D’entrada, el compliment de la llei no hauria de ser objecte de negociació. Però posats a negociar, és evident que el que es guanyi per un cantó s’haurà de perdre per un altre; i Zapatero vol fer jocs malabars perquè sembli que tothom hi surt guanyant. Si Catalunya ha patit un espoli insostenible durant molts anys, la resolució d’aquest greuge s’haurà de fer en detriment dels qui se n’han beneficiat fins ara. Zapatero sap que pot quedar malament amb Catalunya, i fins i tot provocar la pèrdua de la presidència de la Generalitat, però de cap de les maneres pot arriscar-se a perdre Andalusia o Extremadura.  

Per això ha calgut pactat la submissió dels socialistes catalans per tal que acceptin un mal acord. Hi ha hagut tensions internes i veus discrepants, però al capdavall s’ha imposat la tesi de donar per bo el que bonament vulguin concedir-nos des de Madrid. Ara resta trobar el moment oportú per anunciar-ho, i sobretot convèncer els socis de Govern que l’acord tampoc és tan desastrós. I en tot cas, sempre quedarà el recurs de culpabilitzar-ne CiU. Per això han reclamat des de fa temps que no es donessin xifres, que es parlés de vaguetats que després fossin fàcilment interpretables en un o altre sentit. I per això ha molestat que les cambres de Comerç donessin la xifra del 3.800 milions com a límit per a acceptar el nou finançament; una xifra que ja s’havia calculat anteriorment amb una simple aplicació del que preveu l’Estatut, que és el que s’havia d’haver fet, i que en algun moment o altres han anat indicant tots els partits catalans.  

Tothom sap que la xifra no serà aquesta, que el que s’ha pactat queda molt per sota. De manera que no convé parlar de xifres, diuen, i en tot cas alguns ja anuncien que es podrien acordar un sistema gradual. Però ara mengem-nos el torrons i de la gradualitat ja en parlarem demà.

Tweet

El Tribunal Suprem acaba de treure una sentència en la qual avala la utilització del terme “bio”, tal com el feien servir moltes marques comercials, com a simple reclam publicitari encara que no complís la normativa europea sobre els productes ecològics. El tema pot tenir una importància relativa, perquè si bé és cert que les empreses utilitzaven el terme com a publicitat enganyosa, fent difícil discernir entre els productes realment produïts sota els estàndards ecològics de la resta, no és menys cert que aquesta és una pràctica generalitzada i normalment admesa en la resta de productes de consum. Per mi, el tema pot ser preocupant pel que representa d’ignorar les lleis i les normatives europees. [@more@] 

Teòricament, la ratificació d’un Conveni o d’un Tractat internacional per part d’un Estat, com és el de la Unió europea o, com deia dies enrere, la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, implica que la legislació i les normatives generades per aquests ens supra estatals entren a formar part de l’ordenament jurídic del Estats. Quan políticament convé, però, aquest ordenament jurídic és vulnerat sense cap mena de mania senzillament perquè no està clar el sistema de sancions en cas d’incompliment. Per tant, la Justícia, quan vol afavorir determinats interessos empresarials o determinades polítiques d’una ideologia concreta, pot dictar sentències negligint completament aquest ordenament jurídic internacional o simplement contravenint-lo. 

És el que ha passat ara amb aquesta sentència que contradiu plenament la normativa europea. Això vol dir que les normatives europees queden sense efecte, o almenys aquelles que el sistema judicial espanyol consideri que no s’avenen amb uns interessos concrets. Així, el Parlament europeu disposa de ben poques funcions legislatives, la mateixa Comissió europea en fa cas només quan li convé, però després els Estats amb una visió nacionalista molt forta s’ho acaben de passar pel forro.  

I un es pregunta: I això d’Europa, ben bé què és?    

Tweet

Pascual Editors ha decidit publicar la versió en catalana del llibre “El camí cap a la independència?” de Murray Pittock, que analitza el procés d’emancipació d’Escòcia. Allà, el llibre ha tingut un gran èxit, i és possible que també en tingui aquí. No sé si l’èxit serà atribuïble a l’interès que desperta entre els catalans la realitat escocesa, o si més aviat serà una reflex del buit que es troba a faltar a casa nostra. Perquè de llibres que parlin de Catalunya i de la Independència, des d’una perspectiva d’abrandament personal, de vaguetats i tòpics per a acontentar la clientela, n’hi ha molts. Però no en tenim cap, ni tan sols una mini guia, que ens presenti un veritable “camí cap a la independència”.[@more@]

Personalment vaig creure, quan es va convocar la Conferència Nacional de la tardor del 2007, que hi havia la voluntat de marcar un full de ruta, un “camí cap a la Independència”. Després ja vaig veure que tot plegat era fum, que d’establir unes línies mestres a seguir, res de res; que es parlava, com a estratègia bàsica, de coses tan insòlites com d’assolir com a partit una hegemonia parlamentària, quan estàvem immersos pels nostres propis errors en un procés de davallada que no sembla haver tocat fons. Els més optimistes ens auguren (ens autoaugurem) un manteniment de l’statu quo per anar tirant. 

No disposem, doncs, d’un veritable “Camí cap a la independència”. Ni en format llibre ni en format projecte. Això dóna peu a molts catalans a optar per vies radicalitzades, farcides de bona fe i d’utopia, però mancades de realisme i de viabilitat; o continuar creient que, avui per avui, el nacionalisme convergent encara és el més plausible. I els qui ens mantenim dins d’ERC perquè, malgrat tot, creiem que seria l’eina vàlida i la més idònia per a marcar el “Camí cap a la independència” anem d’ensurt en ensurt, de decepció en decepció, desil·lusionats per la manca de lideratge i d’una visió de futur mínimament creïble, que vagi més enllà del simple sosteniment d’uns càrrecs públics i d’unes posicions de poder.  

Ridao deia ahir que ERC era la garantia d’un bon acord de finançament, i tant de bo li puguem donar la raó d’aquí a uns quants dies o d’unes quantes setmanes. Però molt ens temem que li haurem de tornar a tirar en cara la seva actitud, la de l’actual direcció, mancada d’un horitzó i d’una estratègia clara ni per a assolir un bon finançament. Del “Camí cap a la Independència” ja ni en parlem, o ens en farem passar les ganes llegint la traducció del llibre escocès. 

Tweet

El Govern de la Generalitat segueix amb el seu plantejament d’anar aprovant grans Pactes Nacionals sobre temes cabdals per al país: el de l’Educació, el de la Recerca, i ara el de la Immigració. L’aprovació d’un pacte d’aquestes característiques té la virtut de marcar unes línies generals a seguir amb el més ampli consens possible, tant polític com social, i evitar així la reformulació de les polítiques quan hi ha un canvi de govern, o simplement un canvi de titular en el Departament en qüestió. Penso, sincerament, que aquest és un dels encerts, si més no d’intenció, d’aquest Govern. [@more@] 

El Pacte Nacional per a la Immigració conté elements altament positius per a portar a terme una bona política d’integració i de cohesió social. I tan positius són els enunciats del pacte, per exemple, pel que fa a la llengua catalana com a “punt de trobada i porta d’entrada a la catalanitat” com deia la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, com el fet que aquests enunciats siguin assumits pels socialistes i facin dir al President que l’objectiu del pacte és assegurar que "Catalunya segueixi sent un sol poble", i que la llengua catalana "ha de ser un vehicle d’acolliment i integració".  

És cert que hi ha sectors interessats en fomentar el discriminació i la segregació, en alguns casos amb posicionament clarament racistes i en d’altres, més hipòcritament, simulant una defensa dels interessos i de la identitat dels nouvinguts, però remarcant-ne sempre la seva diferència, la seva no pertinença a la societat catalana, i fomentant la creació guetos amb l’excusa que així poden reviure les seves arrels identitàries. És important que el pacte hagi estat signat pels partits del Govern i del principal partit de l’oposició, així com per les patronals i organitzacions empresarials, la UGT, els sindicats agraris, associacions d’immigrants, les associacions municipalistes, i entitats com la Creu Roja o Càrites. I tampoc és d’estranyar que hi hagin mostrat el seu desacord els partit que treballen per a fomentar la divisió de la societat catalana, com el PP i Ciutadans, així com entitats molt més interessades en el segregacionisme que en la integració com ara SOS Racisme, i és més de doldre que se n’hagi mantingut al marge, probablement per les mateixes raons, el sindicat CCOO. 

Ara, el que caldrà és vetllar perquè realment el Pacte Nacional per a la Immigració sigui útil i efectiu, i que no es tergiversi a la primera de canvi, com ha passat amb el Pacte nacional per a l’Educació.

Tweet

El Govern britànic ha proposat que en la propera edició dels Jocs Olímpics hi competeixi una única selecció de la Gran Bretanya, en lloc de fer-ho per separat Anglaterra, País de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. Una proposta que ja ha tingut reaccions diverses: d’una banda, hi ha donat suport la Federació Internacional de Futbol, la FIFA, però s’hi ha mostrat en contra veus institucionals i esportives de les diferents comunitats que integren la Gran Bretanya. Però, el curiós del cas, almenys des de la nostra perspectiva és el posicionament d’alguns estaments de la societat anglesa. [@more@] 

A la Gran Bretanya hi ha una consciència clara de la identitat de cadascun dels territoris que la conformen, de manera que mai ha estat cap problema l’existència de lligues separades i seleccions pròpies, desmentint així la idea que només hi pot haver una selecció per cada Estat. En canvi, en la majoria dels esports dels Jocs Olímpics sí que competeixen plegats, com a Regne Unit. Per tant, aquesta proposta tampoc aporta massa res de nou; en tot cas és un gest simbòlic que ja ha aixecat algunes alarmes. Des d’un punt de vista estrictament esportiu, que en lloc d’haver-hi una sola selecció britànica n’hi hagi quatre això els beneficia: Són molts més els esportistes que poden participar en les diferents fases de les competicions. De manera que els qui a part de ser anglesos, escocesos, gal·lesos o nord irlandesos se sentin britànics han de preferir aquesta fórmula de competir per separat perquè els dóna més possibilitats de tenir equips i esportistes competint en els Jocs o en les competicions que sigui. Un cas més que evident és el del torneig de Rugbi anomenat de les Sis Nacions, en què el Regne Unit hi aporta quatre seleccions que se sumen a les de França i Itàlia. 

Però en aquesta ocasió les protestes per la iniciativa del Govern britànic no han vingut solament d’escocesos, gal·lesos i nord irlandesos, sinó també d’organitzacions angleses. Senzillament perquè els anglesos, en general, diferencien perfectament entre el que és Anglaterra i el que és el Regne Unit. Per ells Regne Unit no és la disfressa dels anglesos per imposar-se sobre els altres, sinó una estructura política comuna. Res a veure amb el concepte d’Espanya que, per a molts, és la marca imperial de Castella.

Tweet