Bloc de notes de Josep Romeu

Les anècdotes són sempre això: anècdotes, fets puntuals, xocants, sovint inversemblants, sense més valor en la mesura que no són representatives d’una realitat global… A no ser que aquestes anècdotes es repeteixin una i altra vegada; perquè aleshores, les anècdotes passen a ser exemples d’aquesta realitat global. Des de l’esquerra, sempre s’havia vist aquest període nadalenc amb unes certes reserves pel que tenien d’esperit conservador, de presentació d’un món irreal, d’un esperit religiós institucionalitzat però buit, d’un consumisme desaforat, i que tan bé retratava aquella caçó del Pau Riba “Aquesta nit és Nadal”(1). Ara, és des de l’esquerra que se’ns anima al consumisme, es construeixen arbres de Nadal insostenibles, i es prohibeixen actes cívics per a preservar l’ambient nadalenc, com si fossin en un Estat confessional. [@more@] 

Una i altra vegada, des del Govern de la Generalitat s’anima i s’instiga al consumisme com a fórmula per a combatre la crisi. L’Ajuntament de Barcelona es capaç de gastar-se 200.000 euros per a la construcció de cinc arbres de Nadal gegantins d’estructura metàl·lica, insostenibles, i d’una estètica més que dubtosa. I ara aquest mateix Ajuntament acaba de prohibir un acte a la Plaça de Sant Jaume organitzat per un grup d’entitats ecologistes com Greenpeace i Tanquem les nuclears. L’acte havia de consistir senzillament en la lectura de textos ecologistes i contraris a les nuclears, però l’Ajuntament de Barcelona els ha denegat el permís. Algú s’imagina que aquesta prohibició hagués estat signada per la dreta? Hauríem omplert portades dels diaris progres posant el crit al cel per una censura que hauríem considerat retrògrada, ultraconservadora, i mesquina. Doncs, bé. Si prové de l’anomenada esquerra és igualment retrògrada, ultraconservadora i mesquina, a més de palesar la hipocresia i la falsedat d’aquests grups (PSC-ICV) que usurpen fraudulentament el nom de l’esquerra. 

Però, el més surrealista del cas és que l’Ajuntament de Barcelona ha donat com a excusa per a prohibir l’acte de les entitats ecologistes, que no era adient per a l’ambient nadalenc. Si haguessin proposat cantar-hi nadales, ja els haurien donat permís, però… llegir textos antinuclears? No, gràcies! Ara que potser també haurien prohibit com a nadala la cançó de Pau Riba, poc escaient per a l’esperit nadalenc.  

(1) AQUESTA ÉS LA NIT DE NADAL

Llum als carrers, de colors,campanetes i estrelles,cançons i nadales que s’emporta el ventpels racons dels carrers plens de gent.Lluminosa nit de Nadal!

Panderetes, simbombes,trompetes de festa, barrets de paper,grans bigotis postissos, disfressesi gresca guitarra i timbal.La joiosa nit de Nadal!

Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la bocai l’ampolla a la mà, de conyac, tot tocant,tot bevent, caminant solitari i vaiverper les Rambles avall.La serena nit de Nadal!

I heus aquí la baralla!La dona que enmig del carrer vol que tornia la casa el marit i no es gasti els dinersconvidant embriac els companys a xampany.L’amigable nit de Nadal!

I heus aquí les riuades de gent que nomésperquè avui és Nadal s’han llançat al carrerdisfressats, fent soroll i cantant i cridant,i els petits com els grans.És la plàcida nit de Nadal;

I heus aquí com les meuques guarnides de festaquan entren i surten, avui més que mai,de les habitacions van cantant,les cançons del Sud de Nadal!

I del que era la Fira de Santa Llúcia,les branques d’avet i de grèvol i els trossos de pi,ara en resta sols una fogueraa sota de la catedral.És la santa nit de Nadal!

Una cega velleta s’hi acosta i s’adormi una dona gitana hi apropa la cara i les mansdels seus fills que gemeguende fred i de ganaen la clara nit de Nadal!

Mentre el fum se’n va ple de guspiresi mentre un caixó vell s’enfonsa en el foc,grups de gent que han anat a l’esglésiase’n van cap a prendre turrons i xampany.Són poquets que ja tornen de la missa del gall.Aquesta és la nit de Nadal!

Tweet

En els darrers dies s’ha anat creant un cert clima d’expectació pel fet que pugui vèncer un nou termini dels que s’havien donat per tenir enllestit el nou finançament de Catalunya. És un aspecte purament anecdòtic, perquè els incompliments s’han fet norma habitual del Govern espanyol i no els ve d’aquí, si cal, fer un nou ajornament. Personalment crec que el tema fa temps que està tancat, i només resta trobar el moment oportú i la manera d’explicar-lo a l’opinió pública, i sobretot de convèncer els dòcils socis de Govern que no en facin grans escarafalls. I, per tant, enmig de les festes nadalenques, entre el dia del Innocents i les ressaques de Cap d’Any pot ser el moment oportú per a anunciar-ho. [@more@] 

El Govern espanyol, i amb ell els socialistes catalans, ja han pogut constatar que sigui quina sigui la proposta de finançament no hi haurà cap resposta unitària, de manera que hauran d’aguantar unes quantes declaracions intempestives i poca cosa més. Saben que és el mateix que s’esdevindrà amb el tema de la retallada del Tribunal Constitucional: tots els partits fan veure que estan a favor d’una posició comuna, però cadascun d’ells l’únic que fa es proclamar amb tota rotunditat que el que cal fer és exactament el contrari del que diuen els altres: el resultat serà res de res. Ara farà un any que si ens haguéssim cregut les paraules del President Zapatero, o si és que la seva paraula hagués tingut cap mena de valor, s’hauria traspassat ja el servei de Rodalies de Renfe. I tot just ara la Ministra Magdalena Àlvarez  anuncia que està treballant “amb la Generalitat” per a presentar un pla global d’actuacions per a millorar el servei. No per traspassar-lo!. Això seria una fase posterior, diuen. 

Tant se val. Ells marquen el ritme dels traspassos i dels acords o desacords. El principal escull d’aquestes negociacions no és el contingut final, que sempre el decideix unilateralment el Govern espanyol, sinó com enquadraran la foto. I qui no hi surti… a picar de peus.   

Tweet

En el darrer informe del Consell d’Europa sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries es reitera un dels temes de fons que marquen les relacions entre les diverses comunitats lingüístiques i nacionals que l’integren: És Espanya un Estat uninacional i unilingüe? L’Estat espanyol i els seus representants polítics estan convençuts que sí, i per tant actuen en conseqüència. De facto, l’Estat nega l’existència d’unes comunitats lingüístiques, culturals i nacionals que no se senten representades per la seva visió uniformitzadora basada en una sola llengua, una sola cultura i una sola nació, contravenint així el que estableix la Carta europea, tal com ho fan constar els experts del Consell d’Europa en aquest segon informe.  [@more@] 

En aquest l’informe, referint-se a l’àmbit de la Justícia, s’hi diu: “Que es prenguin les mesures jurídiques i practiques necessàries per tal d’assegurar l’aplicació dels compromisos continguts el l’article 9 de la carta, assegurant en particular que un percentatge elevat pel personal que treballa en l’àmbit de les comunitats autònomes a les quals afecta l’aplicació de l’article 9, tinguin un coneixement pràctic de les llengües cooficials”. I el mateix es diu aplicat a l’Administració perifèrica de l’Estat, reiterant a més que durant tots aquests anys no s’ha fet cas de les seves recomanacions anteriors i que tot continua igual, incomplint així els compromisos de la Carta. 

De fet el tema és que, a les comunitats autònomes catalanes, basques o gallega, hi ha una divisió de criteris i de posicionaments entre els qui voldrien ser reconeguts al si de l’Estat i els qui creuen que no és possible esperar aquest reconeixement i que per tant opten per la via independentista. A Espanya en canvi hi ha una visió molt més unànime, sense gaire matisos entre el PSOE i el PP. Per això, l’Estat s’arrenglera amb els independentistes en el sentit de deixar clar que no és possible, fins i tot per imperatiu constitucional, reconèixer el caràcter plural de l’Estat. D’aquí que l’Estat no pugui complir amb els compromisos de la Carta europea, per més que teòricament sigui vinculant i formi part de l’ordenament jurídic espanyol. 

Els qui encara creuen en la possibilitat d’esperar un mínim reconeixement de la nostra existència, com ara els socialistes catalans, sovint reben bufetades dels seus propis companys. Com la que els va engaltar ahir el President espanyol, Rodríguez Zapatero, en ridiculitzar el PSC dient que aquest partit i ell eren el mateix. Una versió actualitzada d’aquell “L’Estat sóc jo”.

Tweet

Sembla una mica incomprensible que els nostres polítics hagin utilitzat tan poc el posicionament del Consell d’Europa a favor de la immersió lingüística. Ja en el primer informe en què s’analitzava el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries aquesta institució europea deixava clara la seva visió netament favorable a un sistema educatiu com el català, basat en un únic model escolar amb la immersió lingüística com a instrument per a aconseguir una plena integració de les noves generacions. I així ho recordava el Consell d’Europa en aquest segon informe: “L’elaboració d’un model de plena immersió, sumat al model bilingüe, és l’objectiu que totes les comunitats autònomes interessades haurien d’intentar assolir de cara a complir gradualment amb els compromisos de la carta”.  

[@more@] 

El Consell d’Europa elogiava, doncs, la política educativa de la Generalitat de Catalunya precisament per ajustar-se als compromisos de la Carta, és a dir per ajustar-se al marc jurídic vigent. Alhora que recriminava el Govern valencià comminant-lo a “Establir models educatius fonamentalment en valencià, per a tot el programa escolar de l’educació primària i secundària, així com la tècnica o professional, i assegurar la seva disponibilitat en tot el territori ”, i ho acabava de reblar dient: “segueix essent necessari un model educatiu essencialment en valencià a tots els nivell de l’ensenyament en el territori”. Igualment, el Consell d’Europa diu que “Pel que fa a les Balears, el Comitè d’Experts conclou que es continua sense oferir una part important de l’ensenyament en català. La situació també és preocupant degut a l’aplicació del Decret sobre l’educació trilingüe”. 

Una i altra vegada, doncs, per activa i per passiva, el Consell d’Europa avala les tesis catalanes a favor de la immersió lingüística que voldria que s’estengués als altres territoris de parla catalana. Un argument importantíssim per a combatre els qui, amb l’objectiu de dividir la societat catalana, de crear guetos i de consolidar la marginació a què el franquisme havia sotmès la llengua catalana, rebutgen quelcom tan fonamental, i emprat arreu del món, com és la immersió lingüística. Per això resulta sorprenent que molts mitjans de comunicació, també de casa nostra, omplin pàgines senceres amb les opinions interessades i esbiaixades d’un ciutadà que fa una queixa contra el sistema educatiu català, i ignorin un posicionament tan important com és el del Consell d’Europa.

Tweet

Avesats com estan a Madrid a retornar cartes, notificacions i documents per no estar escrits en la llengua oficial de l’Estat, per més que ho siguin de la comunitat autònoma emissora, els devia venir de nou que la primera queixa del Comitè d’Experts del Consell d’Europa fos precisament perquè el Govern espanyol havia enviat el seu informe només en espanyol. És difícil de creure que desconeguessin el règim lingüístic del Consell d’Europa, més aviat devia ser una actitud de prepotència i de voler demostrar que ells no tenen per què obeir unes normes que consideren injustes. Ja sabem de què va això. [@more@] 

El Consell d’Europa té com a llengües oficials únicament el francès i l’anglès, mentre que l’alemany, el rus i l’italià poden ser en determinats casos llengües de treball. Més educats, però, des del Consell d’Europa no van retornar l’informe al Govern espanyol per improcedent, com haurien fet ells, sinó que se’l van traduir pel seu compte i van seguir el procediment habitual encara que amb un cert retard. Tot seguit, el Comitè d’Experts del Consell d’Europa es lamenta que moltes de les recomanacions  del primer informe sobre incompliments i manca d’informació aportada, hagin de reiterar-se en aquest segon informe. Tot i que reconeixen que hi ha hagut un canvi d’actitud per part del Govern espanyol, des del Consell d’Europa s’elogia especialment la col·laboració del Govern de la Generalitat i del Govern basc, mentre que es recrimina tot el contrari de governs com el valencià i el navarrès. 

Se’ls hauria de dir als senyors del Consell d’Europa que això dels incompliments, la burla de la llei i el desacatament de les sentències judicials són norma de conducta al nostre país. I si no, que ho diguin als valencians que ja han perdut el compte de les reiterades sentències del Tribunal Superior de Justícia, del Tribunal Suprem i fins i tot del Constitucional, sobre la unitat de la llengua, que el Govern valencià es passa pel forro amb total impunitat.

Tweet

El Consell d’Europa acaba de treure les conclusions del segon informe sobre el compliment per part de l’estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. La Carta europea és un tractat internacional, creat amb l’objectiu de fomentar i protegir les anomenades llengües regionals o minoritàries. I com a tal, un cop ratificat per l’Estat, el seu articulat forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Ara bé, una cosa és la signatura o la ratificació d’un tractat i l’altra el seu compliment. [@more@] 

Un dels primers compromisos de la Carta és el de fer-ne la suficient difusió entre la població espanyola, però molt especialment en aquells estaments polítics i jurídics que l’haurien de tenir en compte en l’exercici de les seves funcions. I aquest ja és un dels primers compromisos incomplerts. Incomprensiblement, hi ha un gran desconeixement d’un dels pocs instruments que disposa la comunitat internacional per a protegir les llengües anomenades regionals o minoritàries. És evident que hi ha hagut una voluntat manifesta per part dels qui la van signar a contracor, o dels qui per motivacions estrictament politiques voldrien negligir-la, de deixar-la en l’oblit. Però també és evident que els nostres polítics tampoc han sabut o volgut aprofitar-la com caldria, i utilitzar-la com a argument polític i jurídic per a defensar la llengua catalana. 

Ara s’ha presentat el segon informe del Comitè d’experts, així com les recomanacions del mateix del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Cal recordar que el Comitè d’Experts està format per expert nomenats pels Estats,  no pas per experts de les comunitats lingüístiques afectades, i que al capdavall el Comitè de Ministres representa els mateixos estats. Així, resulta que els Governs fan l’informe preliminar, que és analitzat pels experts nomenats per ells mateixos, i les conclusions les acaben fent els mateixos representants governamentals. I tot i així les conclusions finals són prou favorables com perquè se’n faci difusió i es reclami el seu compliment, encara que siguin uns mínims.

En els propers articles miraré d’analitzar alguns dels aspectes més interessants d’aquest segon informe del Consell d’Europa.   

Tweet

Cada any, quan es publicaven els beneficis de les grans empreses i de la banca, es donaven unes xifres espectaculars que eren presentades amb orgull i ostentació com a mostra d’una magnífica gestió empresarial. Els beneficis no tenien per què repercutir en millores salarials o de condicions de treball, sinó que es podien repartir sucosos dividends entre els directius i emprendre polítiques expansionistes per incrementar encara més els beneficis. El sistema funcionava a la perfecció. [@more@] 

Arriba la crisi generada en bona mesura per aquests afanys expansionistes sense límits, i els bancs tanquen l’aixeta dels crèdits; fet que trasllada la crisi financera al sistema productiu. La morositat al nostre país continua essent relativament baixa pel que fa als crèdits hipotecaris, no arriba al 3%, mentre que és més alta en el sector empresarial de la construcció. Els desorbitats moviments especulatius del sector immobiliari, en el qual hi han participat directament les entitats financeres és el responsable del desgavell actual, però els ajuts governamentals van destinats sobretot al sosteniment de les empreses i dels grans bancs. Ara apareixen xifres extraordinàries per donar liquiditat als mercats i fer viables empreses pèssimament gestionades, però es castiga directament el ciutadà que, malgrat tot, pagava religiosament els rebuts hipotecaris que la mateixa especulació anava engruixint. Els recursos dels ciutadans que el Govern destina a la Banca, al Banc de Santander per exemple, no serviran per a reobrir l’aixeta dels crèdits a les famílies i petites empreses, sinó per a pagar les seves aventures expansionistes a l’exterior. Els Govern fa grans aportacions de diners, sense demanar contrapartides. Faltaria més! Així, per als bancs, el sistema continua funcionant a la perfecció. 

Però ara apareixen les dades dels beneficis del primer semestre del 2008, i la crisi no es veu reflectida per enlloc. No hi ha hagut un creixement de beneficis espectacular com en anys anteriors, però s’han mantingut estables aquests beneficis. Fins ara s’especulava amb la propietat i la necessitat de sostre de les famílies, ara s’especula amb la necessitat de crèdit. El sistema els funciona que ni fet a mida.

Tweet

El mal acord de finançament assolit amb el Govern espanyol està portant tensions al si del tripartit i al si del PSC. El Conseller Castells, sabent-se descol·locat i desautoritzat, intenta de tant en tant fer veure que ell no tira la tovallola, com si els socialistes catalans tinguessin cap marge de maniobra per a pressionar el PSOE. L’acord ja està segellat. Bé, més que un acord ha estat un acte de submissió i d’acceptació de la proposta del Govern espanyol. I el que molesta al Conseller Castells no són tant els termes amb què queda el nou finançament de Catalunya, com el fet que els seus propis companys de partit no facin ni l’esforç d’intentar dissimular el seu acte de submissió. [@more@] 

Un cop els socialistes catalans han donat per bons els número de Solbes, que vulneren obertament l’Estatut i que mantenen Catalunya en un estat de marginació i d’espoli, es tractava d’acabar de negociar com s’explicaria a l’opinió pública, com es convenceria els socis de Govern, i com es simularia que gràcies a les pressions del PSC encara s’havien pogut salvar els mobles. Però, no. José Zaragoza, i altres dirigents socialistes entre els quals hi ha lògicament els qui formen part del Govern espanyol, no han tingut cap mania a l’hora d’expressar la seva adhesió incondicional als números dels seus superiors del carrer de Ferraz, a Madrid. Fins i tot, com es queixava el Conseller Castells, sense tenir ni la delicadesa de fer veure que la posició dels socialistes catalans encara s’havia de prendre definitivament en la reunió de la seva Comissió Executiva. 

Podem parlar dels reiterats incompliments de Zapatero i del seu Govern, però en aquest cas ja no podem parlar d’engany. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver la presentació d’una realitat falsejada, hi ha d’haver un posicionament que manifesti una cosa quan en realitat n’és una altra. En aquest tema, ja està tot dit i no hi ha més engany que el d’aquells que pretenen fer-nos creure que encara estan negociant.  

Tweet

Les declaracions de Manuel Fraga sobre la necessitat de “penjar d’algun lloc els nacionalistes” només té una disculpa: ell hauria de ser el primer. El nacionalisme espanyol es mostra amb una radicalitat i una visceralitat molt lluny de la condescendència i la moderació dels nacionalismes català o basc, per exemple. És cert que hi ha grups de nacionalistes bascos que no han renunciat a l’ús de la violència per a obtenir els seus objectius polítics, cosa que a Catalunya són inexistents; però és que el nacionalisme espanyol majoritari continua essent partidari de l’ús de la violència per a mantenir els mateixos objectius. [@more@] 

Es podria argumentar també un principi de demència senil que justificaria unes declaracions que, dites per algun nacionalista que no fos espanyol, de ben segur que ja haurien fet actuar la fiscalia. Però no és així. Manuel Fraga, i amb ell el Partit Popular, es neguen a condemnar la violència i el terrorisme que va portar a terme el franquisme perquè saben de la seva implicació directa. És el mateix que deia dies enrere el Rouco Varela en contra de la recuperació de la memòria històrica, perquè l’Església es veuria excessivament retratada com a còmplice dels crims del franquisme. 

És justament el nacionalisme espanyol que impera en l’administració de la Justícia, el que impedeix que es tractin de la mateixa manera, d’acord amb el principi d’igualtat de tots els ciutadans, tots els casos d’amenaces, d’injúries, d’apologia de la violència, o d’enaltiment del terrorisme. Un presumpte delicte ho deixa de ser si prové del nacionalisme espanyol, aquest nacionalisme que en paraules de Manuel Fraga s’hauria de “penjar d’algun lloc”.

Tweet

El mateix calendari que abans estava farcit de sants, avui, el trobem farcit de Diades. Hi ha Dia Internacional per a tot. En alguns casos, aquest dia pot servir per a recordar un tema quotidià més o menys oblidat, per a fer balanç de la situació o per a desenvolupar-hi alguna acció concreta, ni que sigui de conscienciació. El Dia Internacional dels Drets Humans no crec que pugui servir ni per això: potser més aviat per a què els humans que encara creuen en els drets de les persones sentin una mica de vergonya davant l’escarni que en fan els poders públics. [@more@]

Em va semblar patètica l’entrevista televisiva que feien a Jaume Saura, President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. L’home intentava donar una visió positiva, fent una comparació entre la situació del respecte pels Drets Humans, ara mateix, amb la que hi podia haver cinquanta anys enrere. I li sortia un saldo positiu, està clar. Però no és qüestió de si ens ho podem mirar des d’una perspectiva més o menys optimista, o de si realment hi pot haver algun avenç tangible, sinó de quina és la voluntat dels governants i dels poders reals que dominen els destins del planeta. La Declaració Universal de Drets Humans partia ja d’una voluntat d’establir uns mínims, però que sobretot no tinguessin cap mena de validesa jurídica i que per tant es quedessin al rang de recomanacions. No solament no hi ha cap mecanisme internacional per vetllar per la seva protecció i molt menys sancionar els qui els vulnerin, sinó que són els mateixos poders públics els qui legislen per tal d’impedir-ne la seva aplicació. Qualsevol intent de fer valer la lletra i l’esperit de la Declaració Universal de Drets Humans pot ser suspecte de delicte. La Declaració Universal de Drets Humans és paper mullat des del moment que no són acceptats com a tals, i com a prevalents a qualsevol interès o legislació estatal. La seva aplicació sempre queda supeditada a la legislació, les lleis de mercat i les imposicions dels poders reals o fàctics que la vulneren. Els humans tenim uns drets que podem exercir sempre que els poders, polític, econòmic o religiós, ens ho permeti .  

Tweet