Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

La policia de Grècia és diferent?

desembre 11th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Costa d’entendre, mirant només les notícies dels mitjans de comunicació d’aquí, el que està succeint a Grècia. Segons la versió oficial un tret fortuït, de rebot, i sense cap mala intenció va acabar fatalment amb la vida d’un adolescent. Aleshores, les respostes en forma de disturbis, de vandalisme i de squejos resulten incomprensibles. És evident que hi deu haver raons que se’ns escapen: malestar general de la població, barris o sectors socials marginats (com en els aldarulls d’ara fa uns anys a França)… Però la pregunta és: el que passa a Grècia és excepcional i molt específic d’aquell país? És creïble l’excusa d’un mal atzar? És creïble que, en qualsevol cas, es tracta d’un cas aïllat?[@more@]

De casos aïllats com aquest, amb policies d’arreu del món, inclosos els Mossos d’esquadra, els noticiaris en van plens. I algunes de les imatges que de tant en tant s’escapen del control policial i arriben als mitjans de comunicació

Tags:

La policia de Grècia és diferent?

desembre 10th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Costa d’entendre, mirant només les notícies dels mitjans de comunicació d’aquí, el que està succeint a Grècia. Segons la versió oficial un tret fortuït, de rebot, i sense cap mala intenció va acabar fatalment amb la vida d’un adolescent. Aleshores, les respostes en forma de disturbis, de vandalisme i de squejos resulten incomprensibles. És evident que hi deu haver raons que se’ns escapen: malestar general de la població, barris o sectors socials marginats (com en els aldarulls d’ara fa uns anys a França)… Però la pregunta és: el que passa a Grècia és excepcional i molt específic d’aquell país? És creïble l’excusa d’un mal atzar? És creïble que, en qualsevol cas, es tracta d’un cas aïllat?[@more@]

De casos aïllats com aquest, amb policies d’arreu del món, inclosos els Mossos d’esquadra, els noticiaris en van plens. I algunes de les imatges que de tant en tant s’escapen del control policial i arriben als mitjans de comunicació

Tags:

La policia de Grècia és diferent?

desembre 10th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Costa d’entendre, mirant només les notícies dels mitjans de comunicació d’aquí, el que està succeint a Grècia. Segons la versió oficial un tret fortuït, de rebot, i sense cap mala intenció va acabar fatalment amb la vida d’un adolescent. Aleshores, les respostes en forma de disturbis, de vandalisme i de squejos resulten incomprensibles. És evident que hi deu haver raons que se’ns escapen: malestar general de la població, barris o sectors socials marginats (com en els aldarulls d’ara fa uns anys a França)… Però la pregunta és: el que passa a Grècia és excepcional i molt específic d’aquell país? És creïble l’excusa d’un mal atzar? És creïble que, en qualsevol cas, es tracta d’un cas aïllat?[@more@]

De casos aïllats com aquest, amb policies d’arreu del món, inclosos els Mossos d’esquadra, els noticiaris en van plens. I algunes de les imatges que de tant en tant s’escapen del control policial i arriben als mitjans de comunicació

Tags:

Els imppresentables

desembre 10th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Els pressupostos de l’Estat per al 2009 han estat vetats en la seva tramitació al Senat. Una mesura de caràcter testimonial, que ha servit només per a escenificar les posicions de cada partit, amb el convenciment que al Congrés el mateix pressupost obtindrà la majoria suficient per a ser aprovats definitivament. De fet hi havia quatre propostes de veto per a aquests pressupostos: el del PP, el de CiU, el d’ERC i el d’IC-V. Per tant, les objeccions que hi feien uns i altres podien ser diametralment oposades.
[@more@]
Bàsicament, hi havia dues grans motivacions que justificaven l’oposició als números presentats per Pedro Solbes: la seva inadequació per a fer front a la crisi, i l’incompliment de les promeses i del que estableix l’Estatut en matèria de finançament de Catalunya. La primera motivació val a dir que és més demagògica que real; no hi ha pressupostos ideals per a sortir de la crisi, per més diners que s’hi aboquin sempre seran insuficients, i en tot cas es podria al·ludir a una qüestió de prioritats. Unes prioritats que pel PP passarien per reduir despeses socials, desprotegir encara més els qui de veritat pateixen la crisi, i aportar els recursos necessaris perquè els qui s’han beneficiat del període de bonança i d’alguna manera han estat causants de la crisi ara en puguin sortir el més ben parats possible. A nivell social, les propostes del PP s’assemblarien més a les dels socialistes que no pas a les d’ERC o d’IC-V.

Més diferències hi hauria encara pel que fa al sistema de finançament. És evident que el Govern socialista, inclosos els socialistes catalans i a l’igual que el PP, estan disposats a incomplir el que marca l’Estatut i mantenir l’actual sistema d’espoli de Catalunya i de discriminació envers els catalans. CiU, ERC i IC-V per una banda, i PP i PSC-PSOE per l’altra. El fet que Esquerra hagi votat afirmativament el veto d’IC-V, i negativament el del PP, significa que coincideixen a grans trets amb els ecosocialistes però difereixen frontalment dels socialistes i dels populars. L’abstenció envers el veto de CiU, s’ha d’entendre més com una voluntat de no donar una imatge de front nacionalista, o per diferències estratègiques més que de fons, altrament també hi haurien votat en contra.

Des d’un punt de vista d’honestedat política l’actitud del PP de votar al costat d’ERC per erosionar el PSOE, encara que suposi votar en contra dels seus principis, és del tot impresentable. Abans d’ahir s’esquinçaven les vestidures per la fotesa d’una frase contra la monarquia, acusant els socialistes de tenir tractes amb els independentistes, i ahir eren ells els qui votaven a favor del qui crida "mori el borbó".

Tags:

Finançament: El més calent a l’aigüera?

desembre 9th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Les paraules del President Montilla, dient que encara no estàvem a la recta final de la negociació pel nou finançament, que no preveia que aquesta setmana el Govern espanyol presentés encara cap nova proposta, i que tot just es parlava de conceptes però no de xifres, podria fer pensar que el Govern espanyol està decidit a ser coherent amb la seva trajectòria política: La seva paraula, i les seves promeses, no tenen cap mena de valor. Però jo m’inclino a pensar que el que no té cap mena de valor no són (només) les promeses de Zapatero sinó les paraules de Montilla. [@more@] 

Imaginar que a aquestes alçades els negociadors encara no tenen sobre la taula propostes i números concrets sembla una mica quimèric. Altra cosa és saber qui són aquests negociadors i realment què estan negociant. Tot sembla indicar que les gestions les porta molt directament el Conseller Castells, amb ben poca participació ni informació, dels altres socis de Govern, i recolzat això sí per Montilla i l’aparell del partit socialista. Com en el tema de la retallada que prepara el Govern espanyol a través del Constitucional, a Catalunya no hi ha pla B, no hi ha ni propostes alternatives ni previsió de respostes unitàries; ni unitàries ni de partit.  

Imaginar que el Govern espanyol té gaire marge per a pactar un nou sistema de finançament diferent del que ja va perfilar el Ministre Solbes, tan allunyat del que marca l’Estatut i sobre la base del qual s’han confeccionat els pressupostos de l’Estat, és també quimèric. La negociació en aquests moments, entre el PSC i el PSOE, es basa en buscar la fórmula per explicar el mal acord de finançament per a Catalunya, per tal que això no els resti suport electoral, que no els obligui a avançar eleccions, i que els permeti controlar les previsibles reaccions aïrades dels qui defensen els interessos de Catalunya. Tan important com el contingut de l’acord i de les xifres, que ja vestiran de manera que siguin indesxifrables, és la traça i l’oportunitat de vendre el producte. 

Una possible hipòtesi: entre Nadal i els Sants Innocents, enmig de l’ambient festiu i camuflat com una innocentada més, podria ser un bon moment per donar a conèixer el resultat de la negociació.

Tags:

La deslegitimitat de la Constitució (II)

desembre 8th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Les males argumentacions sempre són perjudicials per a qui les formula. Joan Ridao afirmava que ‘La Constitució està deslegitimada perquè el 55% de la població actual no la va poder votar fa 30 anys’, i que ‘Tots els menors de 48 anys no han pogut dir ni ase ni bèstia i, per tant, d’aquí a 17 anys aquesta serà una constitució tècnicament jubilada’. Un argument que podíem sentir també en l’acte organitzat per les JERC. Amb aquest argument els espanyols es poden posar a riure: ¿La tornem a posar a votació perquè la torni a referendar una majoria de la població de l’Estat? Perquè cal suposar que desapareguda la causa de la deslegitimització, el tema quedaria resolt. [@more@] 

No crec que ningú dubti, hores d’ara que el mateix text constitucional tornaria a ser votat afirmativament al conjunt de l’Estat. I si hom tingués la possibilitat d’optar entre el mateix text, un de més respectuós envers la plurinacionalitat de la l’Estat, i un altre que en remarqués el caràcter unitari retallant les competències autonòmiques, probablement guanyaria aquesta darrera opció. Per tant, l’única possibilitat que el text actual, seguint l’argument de Joan Ridao, deixés de ser legítim via nova consulta popular, seria que hi hagués una part important de la població espanyola que optés per negar la vigència de la Constitució actual per considerar-la excessivament permissiva amb els nacionalismes perifèrics i per no garantir suficientment la supremacia de la nació, la llengua i la cultura espanyola enfront de les altres. ¿O és que algú es pensa que a nivell espanyol es rebutjaria l’actual text constitucional pel fet de no reconèixer el dret a l’autodeterminació?  

I Joan Ridao ho acaba d’empitjorar preguntant-se: ‘¿on està el llistó, fins quan una minoria pot decidir sobre una majoria silenciada i quina legitimitat té el Tribunal Constitucional per dictar una sentència si es basa en una Constitució a punt de jubilar?’. El problema no està en el joc de majories o minories, perquè nosaltres sempre serem una minoria dins l’Estat. Arreu del món, a mesura que passen els anys, pugen noves generacions que no han tingut l’opció de refrendar la pròpia Constitució, com hi ha Parlaments que no han votat les lleis vigents, però això no és mai motiu de deslegitimació.

El problema i la deslegitimitat rauen, com deia ahir, en la no acceptació de la nostra existència com a poble i com a país. Cap llei ni Constitució està legitimada per a negar l’existència d’un poble, ni d’una societat ni d’un individu.

Tags:

La deslegitimitat de la Constitució

desembre 7th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Un any més a Espanya han commemorat l’aniversari de la Constitució espanyola. I, com sempre, s’hi ha fet el corresponent panegíric, se n’han cantat les excel·lències i s’ha remarcat la vigència del text. Algú ha insinuat la possibilitat d’una reforma; però tothom sap que aquesta reforma és inviable, tret que es tracti d’aspectes molt puntuals; i millor que sigui així. Perquè qualsevol reforma del marc constitucional, avui per avui, seria per a empitjorar-lo des del punt de vista del reconeixement de les diferents realitats nacionals de l’Estat, i per acabar de refermar-ne el caràcter unitari. [@more@] 

Al País Basc, sovint han fet servir l’argument que aquell text constitucional va ser rebutjat per la majoria dels bascos, mentre que a la resta de l’Estat, inclosa Catalunya, es va referendar positivament. És evident que la democràcia és basa en el principi del respecte per la voluntat popular, la de cada moment. Per tant, tan legítima va ser l’opció que en el seu moment van fer molts catalans de votar afirmativament la Constitució espanyola, com ho seria ara rebutjar-la. En tot cas, el que compta a l’hora de parlar de legitimitat democràtica és aquest respecte per la voluntat popular, que es vulnera quan es prohibeix fer una consulta democràtica per a conèixer quina és aquesta voluntat. D’altra banda, la deslegitimitat de la Constitució rau també en el fet que consagra una discriminació clara en favor dels ciutadans que tenen com a pròpia una llengua, en detriment dels ciutadans que en tenen una altra, i sobretot quan el text constitucional ens nega la nostra existència com a poble. Des d’una lògica gens democràtica s’afirma que donat que no existim no podem reclamar drets, i ens hem de sotmetre a la voluntat dels altres. 

El problema de la Constitució espanyola, per als catalans, no està en el fet de si en un determinat moment la vam votar a favor o en contra, sinó en el fet que se’ns negui el dret a pronunciar-nos-hi. No és un problema de majories i minories, perquè al si de l’Estat sempre serem una minoria; sinó un problema de negació de la nostra existència.  

Per tant, el que no podem fer és dir bajanades, com alguna de les que hem sentit aquests dies. Demà comentaré les declaracions de Joan Ridao sobre el tema. No pas perquè siguin les pitjors de la jornada constitucional, sinó perquè són les que dolen més, precisament perquè ens sentim identificats amb el que ell, com a Secretari General d’ERC, representa. 

Tags:

Des de la legalitat convenientment amanida

desembre 6th, 2008 · No Comments · Sense categoria

La Vicepresidenta del Govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ho deia ben clar: Farem tot el possible, des de la legalitat, per evitar que els càrrecs electes d’ANV continuïn governant en alguns municipis. Després del darrer atemptat d’ETA i la negativa d’ANV a condemnar-lo, sembla que hi ha la voluntat de recargolar una mica més la situació, en el sentit d’incrementar l’espiral d’acció-reacció. Però el que em fa més gràcia és aquesta apel·lació a emprendre accions contra el món abertzale, remarcant que es faran sempre des de la legalitat. Una apel·lació que seria innecessària si no hi haguessin els precedents de terrorisme d’Estat. [@more@] 

No entraré, ara, en l’estratègia abertzale, que en aquest sentit sempre m’ha resultat força incomprensible, en la mesura que sembla que a consciència es vulgui provocar l’Estat espanyol sabent que això els va arraconant cada vegada més. Sinó en el raonament que es fa des del Govern per emprendre noves accions en contra seva. El posicionament d’aquests grups, des de Batasuna a ANV, passant pel PCTB i per totes les altres organitzacions que giren en l’entorn abertzale, són ben conegudes. I no han variat excessivament ni quan es va produir el famós Pacte de Lizarra, ni en el procés de negociació que van obrir PNB, PSOE i Batasuna, ni quan es va autoritzar la presentació de les candidatures del PCTB o d’ANV, ni quan s’han formalitzat governs municipals amb la participació d’aquests grups conjuntament amb d’altres que ara sembla que s’han escandalitzat. Només la sotragada de l’atemptat sembla que reclami un cop d’efecte de cara a la galeria, estrictament publicitari. 

Però la frase de la Vicepresidenta té la seva gràcia: s’actuarà des de la més estricta legalitat. I si la legalitat no permet actuar, es modelarà un nou marc legal fet a mida per a l’ocasió. És aquella trampa que fan algunes administracions quan volen adjudicar una obra o un servei a una empresa en concret: en lloc de fer-ho a dit, que seria il·legal, organitzen un concurs obert però amb unes bases dissenyades expressament perquè el resultat sigui el mateix. I, igual com va passar amb la Llei de partits, no es tractarà d’elaborar una legislació per a defensar uns principis i uns drets dels ciutadans sinó que intencionadament es redactarà el nou text legislatiu per tal que quedin afectats uns determinats grups i no uns altres.

I si amb la nova llei, resulta que fora del previst algun altre grup pogués veure’s afectat, ja s’encarregaran els jutges de diferenciar els uns dels altres. Ho veiem constantment quan hi ha grups polítics que es neguen a condemnar el terrorisme i la violència, com els que no condemnen el franquisme o la violència actual que exerceix impunement l’extrema dreta al País Valencià.

Tags:

La broma del Sarkozy i la lògica jacobina

desembre 5th, 2008 · No Comments · Sense categoria

Fa uns dies, els bretons van quedar sorpresos davant les paraules del President Sarkozy preguntant-se pel fet que la ciutat de Nantes, que tothom reconeix com a ciutat bretona, es trobi oficialment dins la regió del Loira. Lògicament, els nacionalistes bretons han aprofitat l’avinentesa per a reclamar la reunificació de la Bretanya, cosa a la qual el jacobinisme francès s’hi ha oposat de seguida. I és que al President francès li deu fallar la memòria, i no deu recordar que les divisions administratives, tant en l’àmbit intern de l’Estat com en l’àmbit internacional són fruit d’un poder jacobí que no ha dubtat mai a utilitzar la violència per a imposar-se i que, deliberadament, ha fraccionat els països sotmesos. [@more@] 

També es podria demanar, el senyor Sarkozy, com és que al sud de França hi hagi uns territoris inclosos en departaments francesos que s’anomenen Euskadi Nord o Catalunya Nord, o que tocant a Alemanya n’hi hagi un altre on la gent parli una francès tan rar que es fa incomprensible per als francesos, i en canvi sigui ben intel·ligible per als alemanys. Però, això sí, la unitat impertèrrita de l’Estat és intocable i indiscutible. Els països poden ser trossejats, les cultures ignorades, les llengües perseguides, i els drets de les persones trepitjats, però per damunt de tot s’imposa l’interès de l’Estat.  

Les realitats humanes, d’ètnies, pobles, cultures i llengües, són ignorades arreu del món en nom d’uns interessos econòmics que es basen en les estructures dels Estats. No hi ha cap mena d’escrúpol a l’hora d’emprendre polítiques repressives, de terrorisme d’Estat, per a defensar els privilegis dels uns enfront dels altres, a voltes fins i tot en nom d’un concepte de Republicanisme ben particular. Davant de qualsevol conflicte, tant se val que sigui obertament de guerra civil, de grups insurrectes, de lluita armada soterrada, o simplement de confrontació civil més aviat dialèctica, la comunitat internacional representada en exclusiva pels Estats declara com a principi bàsic innegociable la integritat territorial de l’Estat en qüestió. Després, hi pot haver guerres, massacres, genocidis, persecucions o lluita armada, amb tot el sofriment que això comporta per a la població, però la lògica dels estats és que és preferible això que l’adequació dels límits dels estats a les realitats nacionals.  

Ara bé, quan una d’aquestes nacions subjugades, després de segles de persecucions, violència, prohibicions i menysteniment per la seva identitat, es troba pràcticament desapareguda, o esdevé innòcua per al totpoderós Estat, hom es pot permetre frivolitats com les del Sarkozy. És semblant al que han fet estats com l’australià, el canadenc o el nord-americà, que s’han recordat dels pobles indígenes quan els han tingut absolutament anorreats i han pogut mirar-ne les restes com una anècdota, o fins i tot com un reclam turístic o pintoresc. És la lògica del jacobinisme.

Tags:

Prevaricar, un verb d’ús corrent

desembre 4th, 2008 · No Comments · Sense categoria

El diccionari defineix el verb prevaricar com “desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que s’exerceix”. I a nivell jurídic es sol aplicar en els casos en què aquesta desviació del propi deure o negligència en el càrrec es fa deliberadament i amb plena consciència. El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià ha alertat que el Govern valencià, i en concret el seu Conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, pot incórrer en un acte de prevaricació si no respecta la sentència del Tribunal Suprem en relació a l’homologació dels títols de Filologia Catalana com a equivalents als estudis de valencià. [@more@] 

La Generalitat Valenciana, en la seva especial croada contra la llengua dels valencians per tal d’anar imposant el castellà com a llengua única, ha incomplert reiteradament les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València que avalaven les tesis de les universitats, de la filologia romànica en general i del món de l’ensenyament al País Valencià, sobre la unitat de la llengua, ara avalades pel Tribunal Suprem. Hi ha més de catorze sentències en aquest sentit, en algunes de les quals ja s’adverteix al Govern Valencià de incomprensible reiteració en el tema, sabent que jurídicament no hi tenen res a fer. També hi ha una sentència en aquest sentit del mateix Tribunal Constitucional, al qual ara vol recórrer la Generalitat Valenciana, potser no tant per a guanyar el plet, tot i que sempre els pot quedar l’esperança que en determinades circumstàncies polítiques hi pugui haver algun tribunal que algun dia es doni la raó, com per allargar indefinidament el tema i poder anat incomplint així les sentències dels Tribunals. 

En aquesta reiterada prevaricació del Govern Valencià, els populars juguen amb un avantatge: Saben que ells no són pas els únics en utilitzar el verb prevaricar amb la mateixa facilitat amb què poden tancar un repetidor de televisió. Saben que els mateixos tribunals que no poden donar-los la raó, perquè aleshores la prevaricació s’hauria d’escriure en majúscules, tampoc faran res (no han fet res) per a executar les sentències, i han permès deliberadament el seu incompliment reiterat. Així, la prevaricació és doble. 

Però això, al País Valencià, on no es persegueixen els grups terroristes d’extrema dreta per més accions violentes que portin a terme, on les agressions són tolerades si van encaminades en una direcció política, on la corrupció arriba a nivells insospitats pel seu volum i per la seva impunitat (caldrà esperar un canvi de Govern perquè es destapin judicialment els molts casos que estan a la llum del dia, però a les golfes dels jutjats), la prevaricació és moneda corrent.

Tags: