Bloc de notes de Josep Romeu

És del tot comprensible que ERC, per més republicana que es declari, no es passi el dia proclamant el seu poc afecte per la monarquia o emprenent accions testimonials en contra de la Casa Reial. Com tampoc s’ha de passar el dia cridant la paraula independència. Una opció creïble ha de tenir clars els horitzons de futur però també ha de tocar de peus a terra i afrontar des del Govern o des de l’oposició els problemes que afecten el dia a dia dels ciutadans. Ara bé, una cosa és que no es passi el dia cridant contra la monarquia i l’altra és que s’hi acomodi com la resta de partits. [@more@] 

En poques setmanes hem viscut uns quants escàndols que haurien fet avergonyir a qualsevol polític mínimament decent, i l’única resposta ha estat el silenci. Que l’ABC o La Vanguardia, que el PP o el PSOE callin o col·laborin en els excessos d’una monarquia obsoleta i insolent, ja entra dins d’una certa lògica. Però resulta inexplicable que aquest silenci el reprodueixin determinats mitjans de comunicació catalans, alguns dels quals pretenen presentar-se com a progressistes, i sobretot partits politics com IC-V o ERC. 

En els pressupostos generals de l’Estat, la Casa Reial s’emporta més de 9 milions d’euros, amb un increment que aquest any va ser del 12% i pel 2009 pot ser d’un 2’5 o un 3%. Però tothom sap que al marge d’aquest pressupost, massa sovint, des de diversos ministeris o institucions de l’Estat es paguen altres despeses extraordinàries de la Casa Reial. Fa pocs dies es va fer pública la notícia que des de la Vicepresidència de la Fernández de la Vega es pagarien més de 3 milions d’euros per reformar la piscina i els jardins privats de la família reial. I abans d’ahir era directament des de la Presidència que es pagaven 2’8 milions d’euros més per adquirir un quadre destinat al despatx del monarca, que per cert va ser encarregat pel general Franco a Salvador Dalí. 

Aquesta mena de disbauxa econòmica protagonitzada per la Casa Reial amb la complicitat del Govern espanyol, i per suposat de l’oposició també espanyola, en plena crisi econòmica és un insult a la ciutadania. És lògic que la putrefacte premsa que s’escandalitzava per nou mil euros destinats a condicionar un vehicle oficial del President del Parlament, ara calli davant d’aquesta malversació de fons públics. Però no ho és que partits com ERC no posin el crit al cel i no facin sentir la seva veu com a partit, així com des de les institucions on tenim una posició de Govern.

Tweet

En el món de la política tot l’any és Carnestoltes. Abans, hom tenia clar que hi havia un front de l’ordre en contraposició d’un front que apostava per les llibertats. Les dretes s’abanderaven sempre de l’ordre establert, sobretot quan aquest ordre s’havia il·legítimament establert a través de la violència, mentre que a l’altre extrem ideològic podíem trobar els posicionaments anarquistes que en la societat actual sovint se’ls identifica com a moviments alternatius o antisistema. Però ara sembla que s’hagin girat les tornes, i és des de l’esquerra, o millor dit des del progressisme moderat que representen els partits anomenats d’esquerra, que s’ha de defensar l’ordre i el compliment de la llei. [@more@] 

En un estament policial és absolutament impensable que un agent s’encari al seu superior i li etzibi que les ordres les hi ha de donar per escrit. A qualsevol país del món, i per suposat al si de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional espanyola, la resposta de l’autoritat seria implacable contra la insubordinació de l’agent. Aquí, no. Un Mosso d’Esquadra s’encara als seus superiors i se li aplica una simple sanció de tres mesos de suspensió. Però el que resulta insòlit és que apareguin els dos partits de la dreta espanyola, PP i Ciutadan’s, i posin el crit al cel posicionant-se al costat de l’insubordinat. 

És el mateix que fa el PP que té oberta a l’Ajuntament de Barcelona una oficina o un servei d’atenció als ciutadans que vulguin contravenir la legislació vigent, o per a defensar els qui hagin estat sancionats per haver incomplert la llei. Una llei que és aplicada amb una tolerància absolutament inaudita en el cas del Govern de la Generalitat: segons dades aportades per la mateixa administració hi ha lleis que s’incompleixen, sense que hi hagi sancions, en percentatges altíssims que en algun cas superen el 50% de la població obligada a complir-la.  

Ho hem vist també amb jutges menyspreant públicament els drets dels ciutadans i lleis a les quals volien acollir-se, sense que hagin estat sancionats ni expulsats de la judicatura, o amb el mateix Govern espanyol dient que tampoc és tan important que s’acompleixi o no el que preveu la legislació, o que en tot cas s’ha de negociar fins a quin punt es compleix…  

La dreta crida al caos a la desobediència civil i fa seu aquell eslògan del Maig del 68 “Prohibit prohibir”. Insòlit i carnestoltesc. 

Nota: Oblidava dir, tot i que és irrellevant pel que fa al cas, que les crides a la desobediència civil i al desordre que fan aquests partits i institucions són en relació a lleis, decrets i ordenances que protegeixen la llengua catalana o els interessos de Catalunya.

Tweet

Aquest cap de setmana s’han reunit 1.090 càrrecs electes adherits a la plataforma Decidim.cat. Sembla que hi ha la decisió de prendre la iniciativa de celebrar una consulta popular a nivell local sobre l’autodeterminació. Això, l’endemà que la Plataforma pel Dret a Decidir presentés les signatures recollides reclamant que Catalunya pugui tenir la competència de celebrar referèndums sense necessitat de tenir l’autorització del Govern espanyol. Iniciatives molt lloables, però que presenten unes mancances i uns punts febles que les poden convertir en arma de doble fil. [@more@] 

Recollir 50.000 signatures a base del voluntarisme d’una plataforma independent és una empresa costosíssima i molt meritòria. I aplegar més de mil càrrec electes disposats a tirar endavant una iniciativa com la consulta popular en l’àmbit de l’administració local, tampoc és gens fàcil. Però estem parlant d’unes propostes d’ambició nacional, que haurien de donar un gir transcendental en el devenir del país, i això no es fa des de la marginalitat per qualificada i honrosa que sigui. 

Per entendre’ns, la recollida de les 50.000 signatures, tal com s’han recollint, no serien suficients ni per a fer-la entrar al Parlament com a proposta legislativa d’iniciativa popular. I el posicionament d’aquests mil càrrecs electes representarien un percentatge baixíssim de població amb Ajuntaments disposats a celebrar la consulta. Dit d’una altra manera, les 50.000 signatures representen poc més de la suma dels militants dels grups sobiranistes, i estan molt lluny del suport electoral que tenen aquestes formacions. I els mil càrrecs electes són menys dels que té ERC en aquests moments. 

Això vol dir que es tracta d’iniciatives de la societat civil o a títol personal, però que no compten amb el suport ferm i decidit dels partits polítics sobiranistes, i per tant de les institucions que controlen. Iniciatives com aquestes només podran reeixir el dia que comptin amb la complicitat de les institucions i dels grans partits; el dia que realment ens ho prenguem seriosament com un projecte de país.

Tweet

La denúncia dels mossos contra una jutgessa que, enxampada en una conducció temerària sobrepassant els límits d’alcohol permesos, va tenir el desvergonyiment de fer servir el seu càrrec per tal de no assumir les seves responsabilitats potser no és més que la gota que ha fet vessar el vas. Des de sempre hi ha hagut un sector de la judicatura, d’una ideologia molt concreta, que ha vist amb mals ulls el desplegament de la policia catalana, de manera que no són pas noves les tibantors i els enfrontaments. [@more@] 

Es miri com es vulgui, l’actitud de la jutgessa és inacceptable i només es pot lliurar d’un expedient disciplinari sever amb una complicitat gremial que no seria menys inacceptable ni menys greu. La reacció d’alguns jutges en contra dels mossos ha estat insòlita: resulta que els acusen de fer filtracions interessades. Insòlita perquè ja estem acostumats al balanç setmanal de conductors que han donat positiu en controls d’alcoholèmia i perquè les notícies sobre famosos o gent rellevant sancionada formen part de la pàgina de successos de tots els mitjans de comunicació. Però insòlita sobretot perquè és una pràctica habitual en l’àmbit de la Justícia, des del Constitucional fins a qualsevol jutjat del país, anar filtrant informacions parcials dels processos, quan aquests tenen una certa rellevància política, econòmica o social. I els jutges és queixen ara d’aquestes filtracions, només perquè afecta a una persona del gremi? On tenen el concepte de justícia aquesta gent?. 

I encara que aparentment no hi tingui res a veure, bufetada per bufetada. L‘Audiència de Barcelona ha condemnat tres agents dels Mossos d’Esquadra a sis anys i set mesos de presó per tortures i lesions. Ja he dit en alguna altra ocasió que hem perdut l’ocasió de construir un cos de policia propi, sense els tics autoritaris dels anomenats Cossos i forces de seguretat de l’Estat. Els nostres polítics, ni el Govern actual ni els anteriors, no han sabut configurar un cos amb una concepció diferent de les seves funcions, que no han de vetllar per la seguretat de l’Estat sinó de la ciutadania. I malauradament s’han repetit les denúncies contra els Mossos per maltractes i tortures, com si fossin una continuïtat de les policies anteriors. 

No sortiré pas, doncs, en defensa de les actituds inacceptables d’aquests mossos, i entenc que cadascú ha de ser responsable dels seus actes. Encara que també caldria plantejar-se el nivell de responsabilitat que hi tenen els seus comandaments i els seus instructors; perquè els policies, com a cos armat, el que sí que tenen és un sentit molt estricte de l’obediència, i costa de creure que prenguin decisions pel seu compte o que contravinguin les ordres internes. Però en el marc del conflicte obert entre la policia catalana i la judicatura, caldria demanar-se si la Justícia ha estat equànime a l’hora de jutjar aquest i la resta de casos per denúncies semblants a altres cossos policials. La resposta seria clara i posaria en evidència la parcialitat i la intencionalitat de determinades sentències.

Tweet

Els grups ecologistes no entenen què ha passat amb el projecte de decret que pretenia regular l’energia eòlica i la solar fotovoltaica a Catalunya. El Govern català havia fet una primera proposta a la qual s’hi van presentar tot un seguit d’al·legacions, sense que se’n tingui cap resposta ni en un o altre sentit. Grups ecologistes no han dubtat en qualificar el decret d’hostil a les energies renovables: “Des de la Coordinadora d’entitats Tanquem les Nuclears – 100% Renovables (TLN – 100%EER) recordem que el projecte de decret suposa un recolzament indirecte a l’energia nuclear i als combustibles fòssils, per la via de bloquejar l’aprofitament dels abundants recursos renovables (especialment en energia solar) amb que compta Catalunya”. S’entén que el Conseller Francesc Baltasar fos xiulat en el darrer congrés d’Iniciativa. [@more@] 

Després de tant de temps clamant des de l’esquerra i des de l’ecologisme a favor de les energies renovables, com ho són l’eòlica o la solar, ara resulta que des d’aquesta mateixa esquerra política s’hi veuen tots els inconvenients del món. La història no és pas nova: des de la marginalitat o des de l’oposició es pot carregar contra el que calgui, sense necessitat de tenir arguments massa sòlids, i sobretot es poden fer propostes utòpiques o irrealitzables, que queden en l’oblit tan bon punt s’arriba al poder; o bé, l’accés al poder els ha fet canviar d’opinió, sotmesos a les pressions dels interessos de les grans companyies. D’aquí el desencís de molta gent que tenia posades moltes esperances en un Govern d’esquerres, i s’ha trobat amb un Govern amb els mateixos vicis i dependències dels interessos econòmics dominants que els anteriors. 

Es podria entendre que algú arribés a la conclusió, després d’haver tastat el poder, que els seus posicionaments anteriors eren erronis; però aleshores hauria de tenir l’honestedat de confessar-ho públicament en lloc de voler mantenir les aparences de progressista. O hi hauria la possibilitat, com sembla en aquest cas, que algú pretengués presentar-se com a extremadament zelós en el seu afany de preservar el medi ambient, i que per tant optés per la radicalitat fins i tot envers aquestes energies renovables, que ara resulta que tenen un excessiu impacte visual en el paisatge. Podríem creure en l’honestedat d’aquest Govern que ara posa traves a l’energia eòlica argumentant l’impacte visual sobre el paisatge, si aquest criteri s’apliqués sobre les horroroses torres de la MAT que se sumen a la proliferació descontrolada de torres elèctriques i de serveis que malmeten el paisatge arreu del país.  

És aquesta discriminació entre unes i altres fonts energètiques el que fa més perniciosa i tendenciosament conservadora la política del Govern.

Tweet

Per als barcelonins, la plaça de Lesseps és sinònim de zona d’obres. És molt possible que hi hagi generacions senceres que no recordin d’altra manera aquesta plaça de Barcelona que no sigui de potes enlaire. S’hi ha fet i refet obres, encadenant-les una darrere l’altra, desmuntant el que no havia estat ni tan sols inaugurat. Però sembla que ara es comença a veure el final del túnel, tot i que resten encara els túnels del metro que retardaran una temporada més la seva conclusió final. I el resultat? El descontentament dels veïns.  [@more@] 

La plaça de Lesseps de Barcelona, però, no és un cas aïllat en les polítiques urbanístiques del nostre país. És cert que aquesta plaça presenta una complexitat especial pel que fa a l’ordenació viària i de serveis, però no és això dels que es queixen els veïns. Les protestes apunten sobretot a un disseny que no és del seu gust de manera que, organitzats en la Plataforma ‘Una altra plaça Lesseps és possible’, demanen que es replantegin les estructures metàl·liques ornamentals que malmeten o perjudiquen la imatge dels edificis més emblemàtics de l’entorn.  Aquesta dèria pel disseny estrafolari la trobaríem en places d’arreu del país, amb ajuntaments de tots els colors. 

Sembla com si finalitzada una obra pública d’adequació d’un espai, els polítics tinguessin la necessitat de deixar-hi la seva empremta, al marge de l’opinió, de les necessitats i dels gustos de la gent que hi ha de viure. Enormes estructures metàl·liques que fàcilment es malmeten amb el temps, murs de formigó per a fer separacions innecessàries, mobiliari urbà dissenyat i situat amb l’objectiu de produir efectes visuals més que d’utilitat real, zones inaccessibles o de difícil conservació… El que compta és la imatge que es podrà captar el dia de la inauguració, amb els polítics al capdavant, per suposat. 

Els problemes i els inconvenients ja se’ls trobaran després els veïns. La plaça de Lesseps, però, només és un exemple d’una malaltia molt generalitzada arreu del país.

Tweet

El Parlament de Grenlàndia un territori autònom que forma part de Dinamarca, va emprendre una reforma del seu Estatut d’autonomia, ara aprovada en referèndum, que millora ostensiblement el nivell d’autogovern, permetrà als grenlandesos disposar dels recursos naturals del seu país i, sobretot, els reconeix el dret a l’autodeterminació. El que és rellevant del cas, no és que un país vulgui millorar el seu autogovern i vulgui tenir la llibertat de decidir sobre el seu futur, perquè són molts els països que voldrien gaudir de plenes llibertats democràtiques, sinó que l’Estat que els tutelava o n’ostentava la sobirania tingui la sensibilitat democràtica per a acceptar-ho. I amb tota normalitat. [@more@] 

Grenlàndia és un gran país, amb més de 2 milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades més gran que l’Estat espanyol, encara que disposi d’una població de 58.000 habitants. I com les illes Fer-Oer, amb una població encara més reduïda, pertanyen a l’estat de Dinamarca, amb un estatus propi que els permet, per exemple, no formar part de la Unió Europea. No es tracta de veure si aquests països amb personalitat, llengua i cultura pròpies poden viure millor o pitjor com a estats independents, sinó de tenir l’opció democràtica per a fer-ho. Avui per avui, reben unes aportacions de l’Estat danès molt importants que potser podrien compensar si poguessin explotar per ells mateixos els seus recursos naturals. Però aquesta no és la qüestió. 

El Parlament de Dinamarca va acceptar respectar la voluntat dels grenlandesos, i és de creure que la seva paraula tingui un mínim més de credibilitat i de dignitat que la de Zapatero. La comparació entre Grenlàndia i Catalunya és molt difícil, perquè tenen unes característiques que ben poc tenen a veure les unes amb les altres, ni en nombre d’habitants, ni en extensió, ni en pes històric i cultural, ni a nivell econòmic, ni de les balances fiscals amb els respectius Estats. Però molt menys tenen a veure els dos Estats, Espanya i Dinamarca, sobretot pel que fa a la concepció democràtica i al respecte a les llibertats, inclosa la fonamental per a tot poble que és la de decidir sobre el seu futur.  

Tweet

El Rector en funcions de la Universitat de Barcelona, Josep Samitier, ha deixat ben clar als estudiants que estan tancats a la Seu central en protesta per l’aplicació del Pla de Bolonya, que no hi haurà negociació mentre duri la tancada. No entraré ara a parlar del Pla de Bolonya que conté, certament, elements preocupants des del punt de vista de l’accés lliure als estudis universitaris, ni de l’encert o desencert de les mobilitzacions estudiantils que probablement arriben tard i no estan dirigides contra els qui realment podrien negociar la reforma europea dels estudis universitaris, sinó simplement d’aquesta fal·làcia del Rector de la UB: “No hi haurà diàleg mentre durin les mobilitzacions”. [@more@] 

És un recurs que veiem repetidament quan hi ha un conflicte del tipus que sigui. Pot ser el cas d’ETA quan s’afirma que “amb violència no hi ha negociació”; pot ser el cas de les reivindicacions obreres quan les empreses es neguen a dialogar “mentre hi hagi vagues”; o pot ser el cas dels moviments veïnals que topen amb la negativa de l’administració local “mentre durin les mobilitzacions”; i ens hi trobaríem si la societat catalana o els polítics es mobilitzessin per reivindicar el compliment de l’Estatut en matèria de finançament. Es pot parlar de tot, però sempre dintre d’un ordre. Però quan s’acata l’ordre, les autoritats no veuen la necessitat de negociar res perquè ja controlen la situació i poden imposar el seu criteri. 

El problema és que no es parla mai de res fins que algú no aixeca una mica més veu. A la pràctica, les mateixes institucions que reclamen que no hi hagi pressions excessives per encetar una negociació, són les que només han cedit quan realment se les ha pressionat amb vagues, amb mobilitzacions i, si cal, amb violència. De fet, és l’excusa que han donat sempre les dictadures; com deia cínicament el Pinochet ell havia d’actuar amb mà de ferro perquè les protestes es feien al carrer i de forma excessiva, en lloc de seguir els mecanisme que establia el règim. 

El Rector de la Universitat de Barcelona pot argumentar que ell és un rector en funcions, que d’aquí a quatre dies deixarà el càrrec, o que l’aplicació del Pla de Bolonya no dependrà només de la voluntat de les universitats, però el que no pot dir, honestament, és que no negociarà fins que no s’aturin les mobilitzacions. Aquesta cançoneta ja ens la sabem.    

Tweet

El Departament de Medi Ambient ha encetat una campanya adreçada als ciutadans amb l’objectiu d’aconseguir que es generin menys residus. “Aquí reduïm”, com a continuació d’aquell altre espot televisiu “Aquí reciclem”, és el nom de la campanya que vol aconseguir que es generi un 10% menys de residus que no pas ara. Els costos d’aquesta mena de campanyes, que inclouen espots televisius, anuncis a la premsa escrita i falques radiofòniques, són elevadíssims i els seus resultats solen ser més que discrets. No és que estigui en contra de campanyes institucionals adreçades a fomentar bones pràctiques de ciutadania, però crec que altre cop errem el tret perquè apuntem malament. [@more@] 

Només cal anar a qualsevol establiment a comprar i veurem com els embalatges superen de molt les necessitats de presentació i preservació del producte. Un mòbil, un MP4 i tants altres petits aparells se’ns presenten en voluminosos i ostentosos embalatges, i el mateix podem veure als quioscos, com també ho fan amb les joguines i, sobretot als hipermercats, amb molts dels productes envasats. Les bústies continuen plenes de publicitat de tota mena i a casa es rep infinitat de paperassa inútil, incloses diverses publicacions institucionals que només tenen l’objectiu de fer autopropaganda de la institució. 

És una mica com el que passa amb la velocitat dels vehicles. Si a cap carretera es pot circular a més de 140 quilòmetres per hora, el més fàcil i econòmic seria prohibir la venda de vehicles que tinguin la capacitat de superar aquests límits legals; limitar de fàbrica la capacitat de vulnerar la legalitat. Però, no, Per no enfrontar-se amb les empreses, es prefereix invertir grans quantitats de diners en publicitat institucional perquè els ciutadans no facin ús de les potencialitats del seu vehicle, en lloc de treure una normativa específica, que sortiria gratis.  

I amb això dels residus passa el mateix. En lloc d’apuntar a les empreses que són les que ens forcen, si volem adquirir un producte, a endur-nos una gran quantitat de residus, es prefereix mirar cap al consumidor i responsabilitzar-lo. Sempre és més fàcil apuntar al més feble. Hi ha una part que sí que pot moderar el consumidor; però, quan anem al supermercat, el residu de la bossa és el més petit de tots i que al capdavall també reciclem donant-li nou usos. Però queda bé l’eslògan: “Aquí reduïm”.

Tweet

Hores d’ara, és difícil convèncer ningú de l’honestedat política i dels mitjans de comunicació. Estem tan avesat a què uns i altres utilitzin la demagògia constant, el falsejament de la realitat i la mentida, que el resultat no pot ser altre que el de l’escepticisme total, la perplexitat absoluta. No crec que sigui possible recuperar la credibilitat ni la confiança de la ciutadania, a no ser que es produeixi un tomb important, que ara mateix no veig per enlloc.

[@more@]

Els mateixos mitjans de comunicació que obrien portada amb el suposat escàndol de l’arranjament del cotxe del President del Parlament, amb un cost de 9 mil euros, callaven quan es descobria que la Casa Reial rebrà, a part de la ja sucosa partida pressupostària, 3’3 milions d’euros per arranjar la piscina i els jardins privats. I ara també posen el crit al cel pel nomenament d’una Viceconselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat. És evident que no els preocupava gens el possible malbaratament de recursos públics, tanmateix insignificants en el cas del cotxe del President del Parlament, i també en el nomenament de la Viceconselleria ja que no representa sinó un canvi de denominació per a donar relleu a una mateixa tasca, sinó que l’única obsessió dels suposats periodistes no era altra que el falsejament de la realitat al servei d’una ideologia i d’un partit polític en concret.  

Si aquesta perversió professional provingués únicament de mitjans tan poc qualificats i amb tan poca qualitat moral com el Mundo o la COPE, la gent podria fàcilment destriar el gra de la palla. Però això no és així. I a aquesta política del desconcert s’hi apunta tothom, de manera que no solament es cau en la mateixa perversió, sinó que perd força qualsevol intent de desacreditar aquests mitjans i aquests polítics corromputs. A la farsa del cotxe del President del Parlament s’hi van apuntar mitjans de comunicació catalans, i no solament els partits de l’oposició sinó també un personatge tan gris com Joan Saura, teòricament membre del Govern d’Entesa, i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

I ara es repeteix la història: la creació d’una Viceconselleria d’Afers Exteriors pot desagradar als qui políticament voldrien una Catalunya provinciana, sense veu pròpia a nivell internacional; i les crítiques que apareguessin en aquest sentit, podrien ser fàcilment contrarestades amb una visió nacional de la qüestió. Però, no. Convergència i Unió, que honestament hauria hagut d’aplaudir la mesura, s’apunta també al carro de la desqualificació i el desconcert anant en contra dels seus propis principis i fent costat als enemics de Catalunya. Tenien raó quan el primer tripartit va començar a desmantellar les primeres oficines que la Generalitat tenia a l’exterior, però ara que hi ha hagut una rectificació i una acció seriosa en la política internacional no poden jugar a la demagògia de carregar-s’ho. Perquè el que es carreguen és la credibilitat de la política i dels polítics, sobretot la seva.

Tweet