Bloc de notes de Josep Romeu

Cada vegada que es presenta una situació de crisi apareixen les mateixes veus, teòricament tècniques i enteses, que donen les mateixes receptes: retallar les despeses socials, contenció salarial, reforma del mercat laboral en el sentit de facilitar els acomiadaments, i procurar retallar tot allò que políticament no els convé i que potser abans no gosaven dir. És el posicionament clàssic de la dreta pel que fa a les despeses que afavoreixen els més necessitats i el posicionament dels nacionalistes espanyols pel que fa a les despeses en favor de la llengua, la cultura i la identitat nacionals.  [@more@] 

Que aquesta mena d’actituds provinguin de grups polítics com ara el PP, i en molts casos també el PSOE, que té uns objectius clars i inequívocs sobre quina classe social i quin país volen defensar, i per tant quines classes socials i quins països volen combatre, ja no sorprèn ningú. La deshonestedat política és moneda habitual. Ara bé, que aquesta mena d’actituds les mantinguin també institucions o tècnics que pretenen presentar-se com a neutrals ideològicament és inadmissible, i diu molt de seva deshonestedat professional.  

Els grups polítics que ideològicament consideren que Catalunya s’ha de mantenir subjugada a Espanya, i amb una cultura de segona o simplement assimilats a la cultura espanyola, és normal que propugnin a l’hora de reduir despeses, eliminar o reduir dràsticament partides pressupostàries que fan referència al foment de la llengua catalana o a la representació exterior de Catalunya. Els tècnics honestos podrien proposar la reducció d’aquestes partides a l’igual, en tot cas, que la reducció de la despesa militar o de la casa Reial. És normal que els partits de dretes propugnin congelacions salarials i fer més precari el mercat laboral perquè és una manera que té l’empresariat d’aprofitar les situacions de crisi. Però els tècnics honestos haurien d’incloure en el paquet de mesures la congelació de beneficis empresarials o els sous desorbitats dels dirigents; alhora que haurien d’alertar que difícilment s’incentivarà el consum a base de reduir poder adquisitiu dels ciutadans o incrementant la precarietat dels llocs de treball. I és que no només els polítics practiquen la fal·làcia i l’engany per a afavorir uns determinats sectors en detriment dels altres.

Tweet

Vivim uns moments de crisi, i això vol dir que ens hem d’ajustar el cinturó. Fins a cert punt, qualsevol ciutadà pot entendre que hi hagi restriccions. De fet, inconscientment, fins i tot les famílies que no pateixen directament els efectes de la crisi ajusten les seves despeses, si més no en previsió del que pugui passar. La perplexitat del ciutadà, però, és majúscula quan s’adona que després d’haver escoltat un discurs on se’ns exhorta a la resignació davant la impotència d’una crisi d’abast mundial, apareixen centenars de milions públics per ajudar els grans bancs i les grans empreses, que malgrat els ajuts continuen limitant els crèdits i acomiadant personal, és a dir agreujant la crisi. [@more@] 

I bé, podem entendre que aquest és el resultat d’una política de dretes com la que practica el PSOE, i que encara podria ser més de dretes si governés el PP. Però hi ha elements que, ens desagradin més o menys, ens els presenten com a símbols del conjunt de l’Estat i al marge de les ideologies polítiques, com ara la Monarquia. Podem entendre que el servilisme monàrquic dels socialistes, sabent que el dels populars seria encara pitjor, els porti a dotar la Casa Reial amb uns pressupostos que en temps de crisi semblen una burla a la ciutadania. 

Ara bé, al marge de les responsabilitats polítiques i del blasme que puguem fer els sectors mínimament progressistes a aquestes polítiques conservadores i servils del Govern espanyol, hi ha també la responsabilitat moral de la mateixa família reial. El Ministeri de la Presidència, dirigit per María Teresa Fernández de la Vega, com a suplement a l’escandalós pressupost de la Casa Reial, ha atorgat 3’3 milions d’euros més per millorar la piscina exterior i els ornaments dels jardins de la Zarzuela. No crec que sigui una iniciativa de la senyora Vicepresidenta, sinó que deu obeir als designis i als capricis dels membres de la reialesa. I encara que no fos així, un mínim de dignitat i de decència haurien fet que ells mateixos desistissin de fer una despesa tan supèrflua en uns moments de crisi com els que vivim.  

És realment molest i injust que es faci pagar la crisi els qui tenen menys, als qui més la pateixen. Però és feridorament insultant que a sobre se’ns faci mofa i befa, també des de la Casa Reial, amb ostentacions com aquestes. Podem rebutjar la monarquia perquè som republicans; però tenim també raons per rebutjar aquesta monarquia per la seva immoralitat. Patim una Corona, que a sobre ens insulta.  

Tweet

Ja sabem que les enquestes són això: aproximacions, intuïcions, tendències… I que al capdavall el que compta són els resultats reals, els que acaben donant els ciutadans a les urnes. Però el darrer baròmetre publicat aquest mes de novembre pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat hauria de preocupar seriosament a Esquerra. Segons aquest estudi, en quatre mesos el partit ha perdut un 30% en intenció directa de vot. Un 13’6% dels enquestats afirmen haver votar ERC en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, i ara només un 7’9% té clar que votaria Esquerra.  Un percentatge que baixa fins al 6’1% si es tractés d’eleccions generals, enfront del 8’6% que diu que ho va fer en les darreres en què Esquerra ja va patit la gran davallada. [@more@] 

La mateixa enquesta apunta a què PSC i CiU es reparteixen el pastís, deixant la resta de partits com a mers comparses, com a partits frontissa, o com a guindes que poden acabar de completar l’opció real de govern. Per tant, quan es parla de la famosa sociovergència potser no és tant l’opció d’una coalició dels dos partits grans, com aquest repartiment del pastís que a l’estil espanyol margina completament la resta de formacions polítiques. Si la tendència es confirma, consolidaria el sistema d’alternança sense deixar més marge de maniobra a les formacions petites que la possibilitat d’acabar de fer decantar la balança. 

Durant un cert temps, aquell que reivindica Josep Lluís Carod Rovira, semblava que ERC emergia com una tercera força política. El mapa polític estava format igualment pel bloc sociovergent d’una banda i per les forces minoritàries per l’altra, però amb la formació Republicana a mig camí reivindicant el seu protagonisme i optant, segons els més optimistes, a fer el salt cap a la primera divisió. Però sembla que tot això s’ha esvaït i hem retornat als vells temps en què ens hem de disputar la tercera o quarta plaça amb IC-V o amb el PP, però ja a molta distància de CiU i del PSC.  

Els qui ens mostrem crítics amb l’actual direcció d’Esquerra, que no deixa de ser una continuació de l’anterior amb l’excepció feta del duo dirigent, ens preocupa no només que les enquestes i els resultats ens vagin donant la raó, sinó sobretot la niciesa dels qui s’entesten en no voler-ho veure. Els resultats de les darreres eleccions ja van ser desastrosos, però és que tot indica que continuem en el mateix pendent, sense que cap dels dirigents faci autocrítica i intenti redreçar la situació. La prioritat era ocupar unes places de poder, i això ho han aconseguit, encara que sigui a base de carregar-se tot un projecte engrescador per a un sector important de la societat catalana.  

Tweet

Des del primer moment, el Consell Audiovisual de Catalunya va tenir dures crítiques dels sectors més espanyolistes i reaccionaris de l’Estat, perquè hi veien una via que se’ls escapava de les mans. Fins ara, el Govern de torn, més sensible a les pressions polítiques i mediàtiques, havia d’acabar fent concessions que res tenien a veure amb els criteris tècnics i l’interès general de la ciutadania. El que de veritat molesta del CAC és justament la seva independència de criteri. [@more@] 

Aquest organisme, traslladat a l’àmbit espanyol, hauria estat el que en la seva llengua s’anomena una “merienda de negros”. Tal com han fet amb el Tribunal Constitucional o amb tantes altres institucions que han acabat prostituïdes, es repartirien els espais de poder, les poltrones i en aquest cas les llicències de mitjans de comunicació audiovisuals entre els dos partits majoritaris. I no és que tinguessin pressions dels partits per afavorir uns o altres, sinó que, com les sentencies, les resolucions es redactarien directament des de les seus dels partits. 

Per això, quan s’adonen que a Catalunya, gràcies a l’existència del CAC, s’atorguen llicències radiofòniques en base a criteris objectius, de qualitat, de viabilitat i d’interès general, posen el crit al cel. Qualsevol persona que tingui un mínim de decència, de sentit de l’ètica, i sobretot de respecte per la professió periodística, descartaria atorgar cap concessió a la Cadena COPE, la més miserable i mesquina de l’espai radiofònic espanyol, la que utilitza sempre la violència verbal, l’insult, la desinformació i l’atiament d’odis i conflictes (de quin Evangeli ho deuen haver tret?). 

Però tampoc és cert que els membres del CAC no puguin ser víctimes de les pressions partidistes. El conseller d’aquest organisme Fernando Rodríguez Madero, escollit a proposta del PP, ha denunciat haver rebut pressions del partit per tal que orientés el seu vot en una o altra direcció, per afavorir o perjudicar unes determinades emissores en funció de la seva ideologia. Aquesta és la seva forma d’actuar, la que imposen amb la complicitat del PSOE a nivell espanyol i lamenten no poder imposar a Catalunya. La deshonestedat i mesquinesa d’aquest partit i de la seva gent no té límits.

Tweet

Finalment, el jutge Garzón ha tirat la tovallola, i s’ha inhibit del cas que ell mateix havia obert sobre les desaparicions i crims del franquisme. Tot una gerra d’aigua freda per a les associacions i entitats vinculades amb la memòria històrica que pretenien que es restituís la memòria de les víctimes de la Diactadura, reconeixent-les almenys com a víctimes. La societat espanyola, excessivament vinculada i identificada amb el franquisme, podia sentir-se ferida per aquestes investigacions, i per això des del poder polític, judicial, militar i mediàtic han fet mans i mànigues per deixar les coses com estan, i els morts en l’oblit de les foses comunes. [@more@] 

Coneixent l’historial del jutge Baltasar Garzón, el que sorprèn és que hi hagués algú que hagués confiat mínimament en les actuacions empreses, o que s’ho hagués pres seriosament. Era més que evident que es tractava d’un dels seus estirabots per ser present com a figura estel·lar als mitjans de comunicació. Avorrit i sense feina, devia pensar que podia ser una bona manera de passar el temps. I de fet, ell ja ha aconseguit el seu objectiu omplint primeres pàgines de la premsa i mantenint la seva imatge de justicier solitari. 

Va sobtar que en un moment inicial de procés demanés els certificats de defunció del General Franco i d’altres membres de la banda terrorista; diuen que era un tràmit necessari per saber si podia imputar-los personalment o cridar-los a declarar. Però, el més sorprenent del cas és que el mateix jutge, en l’acte en el qual s’inhibeix en favor dels tribunals territorials, acaba afirmant quelcom que ens ha deixat bocabadats: Francisco Franco no té responsabilitats perquè ell ha comprovat, amb proves documentals a la mà, que és mort. De fet, el clown s’ha tret aquesta brillant argumentació de la màniga per evitar ser declarat imcompetent per a continuar amb la causa. És allò de dimitir per a no ser cessat. 

Algú hauria de quantificar les hores i els diners esmerçades en causes perdudes, en la persecució d’ex dictadors (mai dels dictadors en exercici, o dels còmplices encara vius del Règim). La reparació històrica de les víctimes del franquisme, l’organització terrorista més cruel i salvatge del segle XX a l’Estat espanyol, és una qüestió estrictament política, com polítiques han estat les pressions perquè Garzón deixés el cas. Ho sabia ell abans d’iniciar el procés, com ho sabia l’Audiència Nacional que li ha parat els peus. Tot plegat una pallassada per deixar els terroristes a l’altar on es trobaven i les seves víctimes en l’oblit de les fosses comunes.

Tweet

En la futura Llei de Llengües d’Aragó, que porta més de deu anys de retard, sembla clar que el català no serà considerat llengua oficial a la Franja. El fet que el percentatge de població catalanoparlant en aquests territoris sigui dels més alts de tots els Països Catalans, que en molts casos supera el 90%, no és suficient com per donar a la llengua catalana la consideració que es mereix. El Govern d’Aragó es limitarà a fer una mena de reconeixement institucional de les llengües catalana i aragonesa, però sempre amb una clara discriminació respecte al castellà. [@more@] 

El que passa a Aragó és molt similar al que passa al conjunt de l’Estat. Quan els convé s’abanderen de l’espanyolitat, o en aquest cas l’aragonesitat, de tot el territori; però tot seguit, ells són els primers en negligir i contradir la seva afirmació. Si de veritat consideressin que Catalunya, la seva gent i la seva llengua formen part d’Espanya, o que la Franja, la seva gent i la seva llengua formen part d’Aragó, no dubtarien en considerar com a pròpies les diferents llengües dels respectius territoris. I no acceptarien la discriminació d’uns ciutadans, d’unes llengües i d’uns territoris respecte a uns altres, si fossin considerats igualment com a propis. 

Des de Catalunya, les reivindicacions dels aranesos i de l’aranès no són vistes mai com una agressió als catalans o al català, com ells sí que hi veuen les reivindicacions del català o de l’aragonès. I l’explicació és ben simple: ells són plenament conscients que els catalans i la nostra llengua no formem part de la seva identitat espanyola, que és quelcom aliè a ells. A Aragó, els únics que arriben a creure’s la pertinença de la Franja a la comunitat aragonesa són ciutadans de la Franja, o bé inconscients de la seva pròpia realitat no acceptada pels aragonesos o bé que ja reneguen directament de la seva identitat com és el cas de Marcelino Iglesias. I a nivell espanyol passa el mateix: els espanyols són plenament conscients que nosaltres i la nostra llengua no tenim res a veure amb la seva identitat espanyola, altrament la defensarien com a pròpia; els únics que tenen dubtes o que, amb o menys deshonestedat ho defensen, són catalans que encara s’imaginen una Catalunya integrada harmònicament a Espanya, sense adonar-se que és aquesta mateixa Espanya que no ens hi vol. I per això ens maltracta.

Tweet

El Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres, ho deia aquest cap de setmana a Tortosa: la normalitat de les empreses culturals catalanes ha de consistir en què la seva catalanitat passi desapercebuda, com una premissa inqüestionable, i que per tant triomfin per la seva qualitat. I ho reblava dient que el Govern de la Generalitat no ha de finançar productes mediocres en català, només per la seva catalanitat militant, perquè acaba perjudicant la reputació de la producció catalana. Em sembla un posicionament del tot correcte, però potser caldria fer-hi una matisació. [@more@] 

Sense que sigui, n’estic segur, la intencionalitat del Conseller, aquestes declaracions denoten un cert acomplexament que podria resultar perillós. O potser forma part d’aquell discurs que ja hem sentit moltes vegades a Esquerra basat en la idea que Catalunya ha d’apostar per l’excel·lència com a únic mitjà per a sobreviure. Pot semblar evident que les iniciatives empresarials han de ser viables per la seva qualitat, i resulta del tot desitjable que les nostres empreses culturals excel·leixin per la seva qualitat. No crec que ningú ho posi en dubte.  

Ara bé. No és cert que les cultures normals (en el sentit que gaudeixen d’una situació de normalitat) tinguin només la qualitat com a fita i com a garantia de supervivència. Només cal donar una ullada al panorama espanyol, o al de qualsevol altre país normal (amb Estat propi), i veurem com al costat d’una minoria de productes de gran qualitat hi ha una gran massa de producció absolutament mediocre, destinada al gran públic, al consum de masses com s’acostuma a dir. Els nostres productes de qualitat els hem de poder comparar amb els productes del mateix nivell de qualsevol altre espai cultural; però no hem de menystenir, i molt menys prescindir-ne, aquella altra producció destinada al consum fàcil. Perquè si no, resulta que esmercem tots els esforços en l’intent aconseguir uns nivells d’excel·lència equiparables als de cultures que disposen d’un gran potencial econòmic, que nosaltres no tenim, i per contra desatenem la cultura de consum, que a falta de la nostra arriba al gran públic en llengües forànies. 

Em sembla fantàstic que s’aposti per la qualitat i l’excel·lència en la nostra producció cultural. Però també ens és imprescindible disposar d’una gran massa de producció, encara que sigui mediocre, que arribi al gran públic. Ens cal també premsa del cor, esportiva, publicacions eròtiques, sensacionalistes, passatemps i el que calgui. Com qualsevol cultura normal.

Tweet

A mesura que ens anem acostant a la data en què el Tribunal Constitucional decidirà, d’acord amb les conveniències polítiques del moment, el nivell de les retallades de l’Estatut, creixen les proclames a favor de la unitat. La resposta ha de ser unitària, diuen. Amb aquesta excusa, explicaven que el President de la Generalitat fes una visita a domicili a Unió Democràtica, quan tothom sap que la finalitat de la reunió no tenia res a veure amb la unitat o amb la resposta a donar davant la sentència del Tribunal Constitucional. La cançó ja ens és coneguda: les proclames a favor de la unitat no són sinó una constatació que no hi ha cap voluntat d’assolir-la. [@more@] 

És el mateix que va passar amb el tema del finançament. De forma reiterada s’anava dient que calia fer un front comú davant la voluntat del Govern de Madrid d’incomplir el text estatutari, no solament en els terminis sinó també en el seu contingut. Però els nostres dirigents, a part de reiterar la cançó de la unitat no van fer cap pas, almenys cap pas positiu, per treure una proposta i una posició conjunta. A l’hora de la veritat, com ja va passar amb el debat de l’Estatut, el PSC es trobava a l’altra banda de la taula negociadora, i per tant donava per bons els pressupostos de l’Estat que obvien el tema del nou finançament. S’ha donat un xec en blanc al Govern espanyol que lògicament omplirà quan i com voldrà. No s’hi valdrà a queixar-se. 

A nivell d’Esquerra s’havia dit, i s’havia aprovat en el Congrés del mes de juny, que hi hauria un posicionament clar i contundent a la tardor tant pel tema del finançament com per la revisió del pacte de Govern. Ni una cosa ni l’altra. Continuem fent d’escolanets en un Govern on manen els qui ja tenen pactat un pèssim finançament per a Catalunya, els qui ja han donat per bons els pressupostos estatals que incompleixen el que diu l’Estatut, els qui acabaran acatant la sentència del Constitucional, i els qui no estan disposats a fer cap revisió del pacte de Govern.  

L’Estat incompleix els seus compromisos i es passa pel forro la legislació vigent, quan podria ser mínimament favorable a Catalunya; el Govern de la Generalitat fa de mur de contenció perquè no hi hagi respostes fermes per reclamar un finançament just tal com marca l’Estatut, ni respostes clares enfront de la sentència del Tribunal Constitucional, a part de negligir el seu propi acord d’Entesa que caldria revisar; i Esquerra segueix al ritme que li marca el germà gran, incompleix els compromisos i acords del seu Congrés, i en el millor dels casos intentarà instrumentalitzar les plataformes i moviments sobiranistes del país. No ens podem queixar: tenim el que ens guanyem a pols.

Tweet

Els mitjans de comunicació, enduts per la seva habitual petulància de creure’s cronistes de la història, han volgut remarcar unes hipotètiques divergències entre Bush i els seus aliats europeus en la cimera d’avui. És possible que algú hagi utilitzat l’expressió “refundar el capitalisme” com a forma de manifestar la necessitat d’actuar d’alguna manera enfront de la crisi, però no crec que tingui massa credibilitat agafada al peu de la lletra, i menys venint de gent com Nicolas Sarkozy o Angela Merkel. Els líders europeus probablement també s’han deixat portar per un afany de protagonisme històric, del qual no n’ha volgut quedar al marge el Zapatero. Però siguem seriosos: de refundar el capitalisme, res de res.  [@more@] 

En aquest sentit, té raó el President dels Estats Units quan afirma que si el capitalisme ha funcionat bé durant tants anys, no cal refer-lo de nou, sinó simplement establir els mecanismes per evitar que es repeteixin situacions com les que estem vivint ara. I en això sí que hi coincideixen tots els líders europeus, els del G-20 i els del G-vint-i-tants que es troben avui a Washington. Sense massa diferències entre els sectors conservadors i els anomenats progressistes, socialdemòcrates o socialistes, fins ara tothom veia amb complaença el funcionament d’aquest sistema capitalista. El sistema que permet que es vagin incrementant les desigualtats entre el nord i el sud; el sistema que permet a les multinacionals la concentració de grans fortunes i d’un poder immens, per damunt dels Estats; el que dóna per bo en nom del lliure mercat que s’especuli amb els béns de primera necessitat, com l’habitatge o els aliments; el que instiga conflictes al tercer món (Irak, Sudan, Ruanda, Congo…) per apropiar-se dels seus recursos naturals, o que recolza sistemes autoritaris; el que es mira impassible el creixement de la fam als països del tercer món, i que com a principal mesura correctora reforça les fronteres per tal que no tinguin la temptació de fugir de la misèria; el que, en nom de la productivitat i del creixement, juga amb els treballadors, els d’aquí i els que quan a ells els convé fan venir de fora, localitzant i deslocalitzant els centres de producció únicament en benefici de les empreses; el que prioritza aquesta mateixa productivitat i rendibilitat a la preservació del medi; el que permet mantenir uns determinats nuclis privilegiats al planeta, el que converteix els països pobres en abocadors, el que sosté dictadures o països sense llibertats democràtiques per a fer-hi els negocis més impresentables, el que es reserva els seus paradisos fiscals… 

La crisi actual, fruit en bona mesura de la desmesurada voracitat especulativa que propicia el propi sistema, ha mobilitzat els líders mundials no pas per l’increment de les desigualtats, ni per l’encariment dels productes alimentaris al tercer món, ni per les dificultats que passen moltes famílies per a fer front a les hipoteques…, sinó simplement perquè ha ferit la pròpia bèstia que l’ha engendrat. L’únic que no es pot permetre és que caiguin els grans bancs o les grans corporacions. Cal reforçar el sistema per a garantir que es puguin continuar fent grans fortunes a costa de la misèria dels altres, però regulant-ho de manera que aquesta especulació i espoliació sigui sostenible. 

Semblantment a la dictadura franquista que va establir un sistema sanitari suficient com a mínim per a retornar els treballadors malalts a la feina, ara també cal fer reformes al capitalisme no pas per refundar-lo sinó simplement per garantir que es pugui mantenir l’actual sistema de desigualtats, sense que els efectes negatius del sistema perjudiquin els qui el creen.

Tweet

Ha portat un cert enrenou un reportatge d’un tal Michael Reid al setmanari anglès The Economist, en el qual amb una manca absoluta de professionalitat i de rigor, es donava una visió esperpèntica de Catalunya. El periodista, acostumat a escriure en aquesta publicació sobre temes de l’Amèrica del Sud des de Londres mateix, es va dignar fer una visita de quatre dies a Catalunya entrevistant-se i fent cas de les informacions que li van semblar més escaients segons la seva manera de pensar, tot rebutjant la resta, per majoritàries que fossin. Res de nou; ja hi estem avesats. [@more@] 

Els grans mitjans de comunicació europeus o americans tenen les seves corresponsalies a Madrid, i des d’allà mateix fan les cròniques sobre Catalunya en base al que llegeixen a El Mundo, a l’ABC, a la Razón, i els més progressistes fins i tot a El País. I com a bons periodistes saben que no s’ha de contrastar mai una informació, no fos cas que esguerrés un titular, sinó acudir a les fonts que es preveu que acontentaran l’editor i, en certa manera, també el lector. No és d’estranyar, doncs, que apareguin cròniques i reportatges com els de Michael Reid, tan allunyats de la realitat que un es pregunti si realment és cert que aquest senyor va arribar a passar quatre dies a Catalunya. Costa de creure que algú aterri a El Prat, doni un volt per Barcelona, escolti la gent que passa pel carrer, miri els quioscs, entri a qualsevol establiment a comprar, es prengui una cervesa a qualsevol bar… i en tregui les conclusions que ell treia. I per gota que, a part de palpar la realitat del carrer, cerqui informació tant de tipus estadística i documental com d’opinió dels sectors més representatius del país és impossible que acabi escrivint el que va escriure.  

Però bé. Això mateix és el que passa als mitjans de comunicació espanyols. Per ells, la realitat espanyola, i per tant també la catalana, és que només hi ha dues opcions possibles: la del nacionalisme espanyol més recalcitrant i conservador que representa el PP, i la del nacionalisme igualment recalcitrant i lleugerament maquillat que representa el PSOE. El que traduït a Catalunya podria representar el posicionament de l’Alícia Sánchez Camacho i la Montserrat Nebreda, deixant com a radicals els grups ultres de l’extrema dreta, per una banda, i el Govern d’Entesa i CIU per l’altra. Només cal veure la composició de les tertúlies televisives i radiofòniques. 

Però és que, sovint, els mitjans de comunicació catalans fan el mateix joc. Un debat representatiu del país a dues bandes seria entre Govern d’Entesa i CiU; a tres bandes, seria entre socialistes, convergents i republicans; només quan el debat fos a quatre bandes apareixeria un representant del sector que representen els populars, donant-los, tot i així una representativitat molt superior a la que tenen en realitat. Però és habitual en els mitjans de comunicació catalans, tant públics com privats, veure com es dóna una representativitat inusitada als sectors que no representen més del tres per cent dels ciutadans del país, o com es contraposa a parts iguals els que representen el 90% de la ciutadania enfront dels qui representen el 10% restant. No ens hem d’estranyar de res, doncs, si som nosaltres mateixos els qui comencem a tergiversar la realitat del país.

Tweet