Bloc de notes de Josep Romeu

A més d’un han sorprès les declaracions de l’Àngel Colom afirmant que l’Artur Mas, com Madí, Puig, Pujol (l’Oriol), etc, són tan independentistes com ell. Aquesta mena d’afirmacions de caràcter definitori de les persones poden tenir moltes interpretacions i potser ben poques utilitats. Als mateixos convergents no els afavoreix massa si pretenen mantenir-se en l’àmbit de la centralitat catalana, aglutinant sectors conservadors i amb la pretensió de ser un bon interlocutor a Espanya; en tot cas dóna arguments al PP per a reivindicar el seu lloc a Catalunya. Des d’Esquerra, aquesta afirmació es rebutja de ple perquè es pot considerar una ingerència en l’espai independentista del qual no solament se’n senten la força hegemònica sinó que volen continuar portant en solitari. I per als socialistes, és un reforçament de la seva tàctica de potenciar Unió per tal que es desmarqui de Convergència.

 [@more@]

No es tracta de negar o reafirmar el sentiment personal de cadascun dels líders convergents, com també ho podríem fer amb els líders d’altres formacions polítiques. De fet, sempre que s’han fet enquestes en aquest sentit, com la que es va fer temps enrere demanant el posicionament d’alcaldes catalans, sortien molts independentistes de les files convergents, però també de les socialistes i fins i tot de les populars. Perquè una cosa és la creença i la utopia personal de cadascú, i l’altra és la disposició a lluitar per aquesta utopia per tal que deixi de ser-ho, o l’acceptació de la utopia com a tal i treballar en una altra direcció.

Penso que és poc rellevant saber si l’Artur Mas, a nivell personal, es considera independentista o no. En tot cas interessaria analitzar si la seva actuació com a líder de CiU s’orienta cap a la creació d’un Estat propi. Però, això mateix es pot dir de molts dirigents d’Esquerra: interessen molt poc les seves autoproclames independentistes, si aquestes no van acompanyades d’accions concretes que ens portin cap a la plena sobirania. O, dit d’una altra manera, el que compta són les prioritats que posa cada polític i cada partit en la seva tasca diària: es pot ser molt independentista, però si a l’hora de la veritat es prioritza retornar al Govern o mantenir-s’hi (el cas és el mateix), en lloc de fer avançar el país cap a la Independència, les etiquetes que es col·loquin són irrellevants, o fins i tot poden ser una nosa.

Tweet

CiU ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar diners públics amb una costosíssima campanya publicitària que no té cap finalitat ni utilitat. I Josep Lluís Carod Rovira els ha respost dient que els governs convergents també havien fet aquesta mena de campanyes publicitàries. I encara podrien afegir, uns i altres, que l’Ajuntament de Barcelona els porta un xic d’avantatge en això de la malversació de fons públics amb finalitat estrictament partidistes. I els més greu del cas és que tots tenen raó. [@more@] 

La campanya publicitària “Som-hi” és senzillament un escàndol en majúscules, injustificable. Malbaratar un milió d‘euros, quan es retallen les ajudes a les entitats que presten serveis socials de primera necessitat, quan es redueixen les dotacions a les escoles, quan no es pot aplicar la Llei de la dependència, i en definitiva quan la paraula crisi serveix per a justificar-ho tot, és vergonyós i impropi d’uns governants mínimament honestos i progressistes. Els mateixos qualificatius mereixen algunes de les campanyes que s’havien fet en l’era Pujol, i les que des de sempre ha realitzat l’Ajuntament de Barcelona. Tenen raó, doncs, els convergents de la mateixa manera que la té el vicepresident del Govern català: tots són uns impresentables malbaratadors de recursos. 

Aquesta dialèctica ja ve sent habitual entre Govern i oposició davant de qualsevol error, mancança o mala gestió governamental. Els qui abans havien comès els mateixos errors ara s’exclamen perquè els governants actuals fan el mateix; i aquests s’excusen dient que no fan res que els altres no haguessin fet abans. La conclusió lògica per a la ciutadania és que uns i altres són el mateix; és que, amb els canvis de govern, no hi hem guanyat ni perdut res; és la deserció política perquè tots són igual de corruptes o malbaratadors; és que tots procuren de viure a costa del contribuent i utilitzar els recursos públics per a perpetuar-s’hi; és que… ja s’ho faran!

Tweet

Que s’aprovi un Pacte Nacional per la Innovació, i sobretot que aquest pacte tingui un ampli consens polític i social, és una bona notícia. Apostar per la innovació i la recerca en el món empresarial sembla l’única sortida no ja de cara a la crisi actual sinó com a projecte de futur de país. Mentre hi hagi països que ofereixin mà d’obra més barata, que no garanteixin cap mena de dret laboral als treballadors, que no obliguin les empreses a respectar el medi ambient, que ofereixen condicions per a què s’hi estableixin noves indústries que aquí serien inassumibles, seguirà el degoteig de les deslocalitzacions. La via de la recerca i la innovació sembla la més adequada com a política industrial de futur. [@more@] 

Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats organitzacions empresarials i universitats  té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país. 

Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res. 

És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.     

Tweet

Sembla que hagi un clam unànime a l’hora de reconèixer la necessitat de reformar el sistema econòmic mundial, especialment el financer, a la vista de la crisi generalitzada que estem patint. Així ho manifestaven els principals dirigents europeus, sense massa matisos entre socialistes i conservadors, de la mateixa manera que el Congrés espanyol aprovava també gaire bé per unanimitat (des del PP a ERC) les mesures anticrisi, amb l’honrosa excepció d’EU-ICV. Davant la desesperació de personatges tan singulars com el liberalíssim Sala Martín, hom ha afirmat sense embuts que el liberalisme no funciona. 

[@more@] 

Em sembla especialment greu que personatges com l’Angela Merkel o el Nicolas Sarkozi, o els populars espanyols, ens diguin ara que han descobert que és imprescindible la intervenció de l’Estat. Després de tants anys de pontificar que l’Estat s’ha de limitar a no posar traves al mercat i que sigui ell mateix el que es reguli, ara han descobert la sopa d’all i es mostren ferms partidaris de l’intervencionisme. A més d’un Premi Nobel de l’Economia potser se li hauria de demanar que tornés el guardó perquè les seves tesis liberals s’han demostrat errònies i ineficaces. 

Els qui no hem cregut mai en el liberalisme que ens predicaven no hauríem d’acceptar tampoc ara una pretesa conversió. El liberalisme sí que funciona, el mercat s’autoregula fent que sobrevisquin i prosperin aquelles iniciatives que s’adapten a la llei d’oferta i demanda, i fent que caiguin aquelles altres que per mala gestió o per no adequar-se a les necessitats del moment són incapaces de sostenir-se. La caiguda de grans corporacions i entitats financeres hauria estat un mar d’oportunitats per a altres iniciatives que haurien ocupat el seu lloc, de la mateixa manera que a qualsevol racó del país el tancament d’una botigueta pot ser beneficiosa per a la que li feia la competència. 

El liberalisme funciona; els que no funcionen són els liberals, que han resultat ser uns farsant estafadors, uns trinxeraires embadocadors que mentien grollerament quan pregonaven un sistema en què l’Estat no havia d’intervenir, vigilant només que la llei del mercat fes el seu fet. La crisi econòmica ja fa uns anys que la pateixen moltes famílies, que havien estat víctimes d’uns preus abusius de productes bàsics com la vivenda (i al tercer món, dels productes alimentaris), víctimes d’un increment dels costos de les hipoteques que els obligaven a adquirir, i en definitiva víctimes d’un sistema liberal en què l’Estat se’n rentava les mans. I ara, quan aquest mateix sistema liberal pot passar factura als poderosos, als que controlen els mateixos ressorts de l’Estat que havien estat negats a la majoria de la població, ara els utilitzen a favor seu simulant que el liberalisme no funciona. Una estafa amb totes les de la llei.

Tweet

A Zapatero no li ha estat difícil trobar els suports necessaris per a tirar endavant els pressupostos. El PNB i el BNG es troben en una fase diferent que la nostra, els uns perquè van saber resoldre a temps el tema del finançament i els altres perquè són beneficiaris del sistema que resulta tan injust per a Catalunya. Per tant, com en altres ocasions havia fet CiU, o també en el seu moment ERC, aquests han posat els seus vots a disposició dels socialistes a canvi d’algunes contrapartides. Deuen haver pensat que, d’una manera o altra, els socialistes trobarien els suports suficients, de manera que era millor aprofitar l’ocasió per a treure’n algun rendiment.

          [@more@]               

És curiosa la reacció de Miquel Iceta retraient a CiU no haver fet el mateix que bascos i gallecs, donat que haurien pogut treure, segons ell, “Algun rendiment per a Catalunya”. Curiosa, insòlita i mesquina observació del dirigent socialista. Primera, perquè es dóna per suposat que en la negociació dels pressupostos hi ha un mercadeig de compra de vots; segona, perquè les millores que segons ell podria haver aconseguit CiU amb molta més raó les podria aconseguir el PSC, si s’hagués assegut a negociar els pressupostos en lloc d’agenollar-se a raspallar-li les sabates al Zapatero; i tercera, perquè el rendiment que d’aquesta negociació dels pressupostos ara mateix necessitava Catalunya no era el d’una torna puntual com la que han aconseguit bascos i gallecs, sinó un finançament digne, que els socialistes ja donen per descartat.

En tot cas, però, el que ha passat a Madrid és el mateix que acostuma a passar arreu, i per tant també a Catalunya, quan un Govern necessita els vots d’un grup minoritari. Aquest pot passar de la desqualificació absoluta dels pressupostos proposats, amb una esmena a la totalitat i amb adjectius demolidors com ara “ineficaços, insolidaris, inadequats, malversadors…”, a l’acceptació també absoluta amb el vot afirmatiu, pel sol fet d’incloure-hi una partida que beneficia clarament els interessos del grup minoritari. Del tot al res hi va només el preu de la compra dels vots.

Tweet

El Govern d’Aragó fa anys, unes quantes legislatures, que va prometent i incomplint la promesa d’elaborar un llei de llengües. Es pot ben dir que el Marcelino Iglesias està fet a imatge i semblança de Zapatero. Però aquesta vegada diuen que va de veres i que presentaran la llei en les properes setmanes. De ben segur que serà una llei que deixarà insatisfets els catalanoparlants de la Franja, perquè no solament no reconeixerà cap mena d’oficialitat sinó que, a l’estil de la resta de la legislació espanyola, deixarà ben clar que hi ha llengües i ciutadans de primera, i llengües i ciutadans de segona, discrimitats per llei com ja ho són constitucionalment.  [@more@] 

Però, a part del retard en l’aprovació de la llei i de les mancances que aquesta tindrà, hi ha hagut una frase del President de la Comunitat Aragonesa digna de ser emmarcada. A l’hora d’explicar perquè es presenta la Llei ha dit: “No perquè m’ho demanin els habitants d’aquesta zona, que tenen aquest gran patrimoni cultural aragonès que són les nostres llengües, sinó perquè és un imperatiu del nostre Estatut”. És a dir que la iniciativa no es fa per a satisfer una justa reivindicació d’uns ciutadans, sinó perquè s’hi sent obligat pel text estatutari recentment modificat. Està clar que se li hauria de demanar per quina raó es va posar en el text del nou Estatut l’imperatiu d’elaborar una llei de llengües. 

Però, el fet és simptomàtic d’una mentalitat política de menyspreu envers la població que teòricament hauria de ser l’objecte de tota activitat política. És també l’actitud del qui ostenta el poder com un patrimoni personal i que l’administra no pas en funció dels ciutadans sinó del seu caprici. I fins i tot quan l’acció governamental, com en aquest cas, pot ser d’interès per als ciutadans (encara que insuficient) ha de deixar clar que l’interès per al ciutadà pot ser un efecte col·lateral, però no l’objectiu primer ni la seva motivació per tirar endavant la llei. Tot un exemple de niciesa, o d’estultícia.

Tweet

Costa de veure en les accions i actituds dels nostres polítics mostres clares d’una voluntat de liderar el país, com els correspondria. Al marge de la mediocritat imperant, és difícil de percebre en les accions de Govern, i en les contrapropostes de l’oposició, una línia ferma i precisa de cap on volem anar. Llegint la premsa, el ciutadà troba constantment picabaralles, patinades i sortides de to, molt més que no pas notícies engrescadores de cap on ens porten el país. I malgrat tot, el país sobreviu i funciona. [@more@] 

La política lingüística, per exemple, s’ha limitat des de fa molts anys a campanyes costosíssimes i de molt escassos resultats. Campanyes que semblen més orientades a fer veure que algú està pensant i treballant des de la Secretaria de Política Lingüística, que no pas a aconseguir res en concret. No hi ha idees noves, ni se sap cap on anar. I no seria tan difícil perquè a la societat sí que hi ha idees i iniciatives innovadores, que amb pressupostos irrisoris, comparant amb els de l’administració, aconsegueixen tirar endavant projectes prou interessants. 

Ho hem vist diverses vegades amb entitats com Òmnium Cultural, quan va tirar endavant la proposta de Voluntariat lingüístic, o la Plataforma per la Llengua. Ahir es feia pública la campanya que emprendran conjuntament la Plataforma per la Llengua i el Consell Islàmic de Catalunya per a promoure l’ús del català entre els musulmans residents a Catalunya. Ja estem avesats des de la societat civil a fer tasques de suplència del que hauria de fer l’administració. Però els seus responsables tenen prou feina en les batalletes internes i en el manteniment dels equilibris que els mantingui a la poltrona com per entretenir-se a fer política de veritat. En el millor dels casos, podran vanagloriar-se d’haver-hi donat suport econòmic, encara que en proporcions ridícules per la capacitat de l’administració i sempre com si fos una concessió, com un regal que fan capriciosament, com si no fossin diners de tots els ciutadans.  

No sé si és excessiu afirmar que el país funciona. Però si funciona, en la mesura que sigui, ho fa malgrat els nostres polítics.  

Tweet

La crisi immobiliària té unes xifres que posen els pèls de punta. Es parla d’un estoc de 700.000 habitatges nous sense vendre a tot l’estat espanyol, als quals s’hi ha de sumar una xifra semblant dels que estan en fase de construcció i que s’acabaran a curt termini o es deixaran a mig fer, a part dels habitatges vells sense ocupar. Un estoc que al ritme de vendes actual seria suficient per a cobrir les necessitats de vivenda durant quatre anys, sense fer-ne ni una més. El País Valencià lidera el rànquing de noves construccions sense vendre; i dins del País Valencià, Marina d’Or pot ser un cas emblemàtic. [@more@] 

L’especulació i la fam per a fer grans fortunes a costa d’inflar artificialment els preus, va portar aquesta voràgine constructora, l’anomenada bombolla immobiliària que ens ha esclatat a les mans. Per a fer-ho, els especuladors van comptar amb la plena complicitat de les administracions per a destruir el territori sense manies ni contemplacions. Ara tenim ciutats fantasma amb una infinitat de pisos i apartaments per vendre, que no han assolit el seu objectiu d’incrementar els beneficis dels promotors, però sí l’objectiu de malmetre el territori.  

Seria el moment en què Governs mínimament responsables (ja no dic progressistes ni molt menys d’esquerres) aprofitessin l’ocasió per a transformar el model de creixement que volem per a país, o que no volem. Posar fre a la febre constructora, ara que s’ha aturat per la seva pròpia estultícia, ordenar el sector reduint-lo dràsticament, i establint la prioritat del territori de cara al futur. Dies enrere comentava el cas de la Vall Fosca, on afortunadament, la crisi pot ser una oportunitat per a salvar la Vall de la destrucció que havia iniciat un projecte immobiliari monstruós.  

Però sembla que no. Les administracions, en lloc de deixar que funcioni el mercat i que caigui qui ha de caure, emprenen mesures intervencionistes a favor dels especuladors destructors del territori, per tal que puguin reprendre la seva activitat depredadora el més aviat possible. Pot ser que s’estavelli Marina d’Or o projectes com el de la Vall Fosca, però el que s’ha estavellat primer és el país.

Tweet

Ahir mateix, en aquest bloc, parlava d’un Govern d’una altra galàxia, posant com a exemples actuacions concretes de la Generalitat, o a vegades simples propostes o Plans estratègics, que no tenien res a veure amb la realitat del país. S’elabora tot un “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” quan les entitats del sector es queixen de la reducció de les aportacions de la Generalitat, i abans d’ahir es presenta la gestió governamental per a restituir la memòria del President Companys expulsant d’un acte informatiu una de les entitats cíviques que més s’han distingit en aquest camp, com és la Comissió de la Dignitat.  [@more@] 

Trenta anys després del restabliment de la democràcia, encara no hem tingut un Govern capaç de fer un gest de Dignitat Nacional en relació a la figura del President Lluís Companys. Sempre s’han fet peticions en veu baixa, com qui suplica clemència, que per suposat han estat desateses pels diferents governs espanyols plenament identificats amb el bàndol que va assassinar-lo. Només un cínic pocavergonya, per no emprar mots més grollers i tanmateix més escaients, pot argumentar complexitats jurídiques o dificultats tècniques per a l’anul·lació de la farsa de judici que es va fer a Companys i a tants altres patriotes catalans, i que en definitiva es feia al país. 

És una mica el que deia fa unes setmanes en relació a les declaracions del Lehendakari Ibarretxe anunciant que “acatava” la sentència que l’impedia fer una consulta democràtica al poble basc. No es pot acatar la injustícia i l’atac a la Dignitat Nacional. La legalitat imposada per la violència terrorista, a partir del 1939, no és que no tingués cap legitimitat, és que des de la legalitat democràtica deixa de tenir sentit i valor. I no es tracta de jutjar personalment, perquè caldria fer-ho a títol pòstum, les persones que van participar en l’acció terrorista més gran del segle XX a l’Estat espanyol, però sí de deixar de reconèixer qualsevol mena de legalitat i legitimitat a aquelles institucions que tenen tants crims a les seves espatlles. 

Per Dignitat Nacional hem de deixar de suplicar i de pidolar, perquè això suposa que en ser desestimada la nostra súplica humiliant, no ens queda sinó el camí d’acatar la humiliació; això significa reconèixer-los una legitimitat que no tenen. I quan algú, des del Palau de la Generalitat, és capaç d’expulsar d’un acte informatiu una entitat tan íntegra i exemplar com la Comissió de la Dignitat, és perquè tenim un Govern al qual li falta aquest mínim de Dignitat Nacional exigible.

Tweet

El Govern de la Generalitat ha aprovat el “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” amb l’objectiu de consolidar la tasca de les entitats que presten serveis socials. D’entrada, em sembla molt bé que el Govern no es limiti a emprendre iniciatives i accions puntuals sinó que ho faci a través de Plans globals d’actuació, a través d’allò que sovint se n’ha anomenat “Pacte Nacional” en el cas de l’Educació o de la recerca, i en definitiva a través de propostes que impliquin una planificació prèvia del conjunt del sector.  [@more@] 

Es podria contraposar aquesta manera d’entendre l’acció de Govern, amb la de Governs anteriors en què semblava que es limitaven a anar improvisant i trampejant la situació del dia a dia, encara que probablement els seus responsables també ens dirien que a la seva manera ja disposaven d’un programa global d’actuació. En principi, sembla molt més seriós un Govern que planifica la seva actuació, com a mínim, a mig termini.  

Ara bé. El problema rau en què aquests grans programes d’actuació, sovint presentats amb bombos i platerets, responguin veritablement a la realitat del país. Es va fer un gran Pacte Nacional per a l’Educació, per exemple, que després resulta que segons els sindicats se’n va en orris amb la proposta de la nova llei d’Educació de l’Ernest Maragall. O tenim una política de Cooperació que és criticada fortament per les entitats de cooperació, una política lingüística que no satisfà en absolut a les entitats que treballen en aquest camp. I ara ens presenten aquest “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010”, que pot ser molt interessant sobre el paper; però resulta que era aquesta mateixa setmana que representants de diverses entitats de les més representatives d’aquest Tercer Sector deien que, lamentant-ho molt, haurien de reduir els seus programes d’acció, perquè havien minvat els recursos provinents de l’administració, a part dels donatius de particulars atribuïbles a la crisi.  

Sincerament, sense desmerèixer la bona voluntat i l’encert que puguin tenir aquests grans Plans d’actuació governamental, la impressió que tinc sovint és que ens trobem amb un Govern que fa els seus plans i les seves planificacions al marge de la realitat del país. En definitiva, un Govern que viu en una altra galàxia.

Tweet