Bloc de notes de Josep Romeu

Tots els analistes assenyalen, amb més o menys matisos, unes mateixes causes de la crisi. Hi ha hagut uns excessos especulatius, uns errors de càlcul dels riscos que assumien entitats bancàries i asseguradores, una irresponsabilitat a l’hora d’impulsar endeutaments desmesurats, i en definitiva creure en un creixement sense límits fonamentat en el no res. Primer va caure el món de la construcció, i darrere seu les empreses financeres insolvents, per acabar amb la banca, la caiguda del consum, i per tant la rendibilitat de moltes empreses. [@more@] 

No cal insistir-hi: la crisi la pagarem els ciutadans del carrer, no pas els qui havien fet les grans fortunes amb l’especulació, ni els prestamistes sense fons, ni els banquers a qui els Estats en nom nostre els treuen les castanyes del foc, ni les multinacionals que mantindran el seu nivell de beneficis a base de reduir dràsticament les plantilles. Les solucions adoptades pel món occidental no són les corresponents a un model liberal, sinó molt més conservadors, pròpies d’un caciquisme del capital; però no hi ha res a fer, dretes i esquerres a l’hora de la veritat coincideixen en aquest model econòmic basat en repartir-se les càrregues: uns se’n duen els beneficis, i els altres, les pèrdues. 

Però, hom podria pensar que, com a mínim, la crisi podria servir per corregir alguns dels errors i dels excessos comesos. Però no. Els Estats no fan sinó preparar el terreny per a reprendre l’activitat que ens havia portat fins aquí. Res de fer cap mena de replantejament sobre models de creixement; sobre la necessària intervenció dels poders públics quan l’economia funciona bé per evitar els excessos, enlloc d’esperar a intervenir quan s’han de pagar les conseqüències d’aquests excessos; sobre la consideració de la vivenda com a bé de primera necessitat, amb el qual no s’hauria de poder especular… Res de res. Pagar la factura, apuntalar els causants de la crisi, i preparar el terreny per a tornar-hi. “Que no ha estat res!”

Tweet

Llegeixo un titular de premsa que assegura que la construcció de la MAT costaria la meitat si es fes soterrada. Sorprenent, perquè sempre havia sentit que l’empresa que havia de fer l’obra, Red Eléctrica Española, es negava a soterrar-la perquè li sortia massa car. Després, llegint el cos de la notícia, m’adono que en la notícia ja s’hi aclareix que els autors de l’estudi havien arribat a aquesta conclusió comptabilitzant no solament els costos directes de l’obra sinó també els indirectes. I això, en un context liberal com el nostre si no és un error de càlcul com a mínim és d’una ingenuïtat espectacular. [@more@]

Els autors de l’estudi, vinculats a la Universitat de Girona, feien els seus càlculs atribuint com a costos de la construcció de la MAT els perjudicis que causarà pel seu impacte ambiental, per la menysvaloració dels terrenys afectats i dels més propers, així com les possibles pèrdues d’atractiu turístic de la zona afectada. Tot i que en aquest estudi hi han col·laborat membres de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona no sembla que hagin tingut en compte que vivim en un sistema liberal en què els guanys són privats, i les pèrdues, socialitzades. Altrament, els veïns afectats de la zona haurien de considerar-se accionistes o copropietaris de la líniea, en la mesura que hi aporten una part important dels costos.

Per suposat, l’empresa Red Eléctrica Española, d’acord amb l’Administració, compta amb què només ha d’assumir els costos directes, que en tot cas també carregarà als usuaris. De manera que les pèrdues ocasionades per la construcció de la MAT, les han d’assumir en exclusiva els ciutadans afectats; afectats per l’expropiació forçosa, davant l’interès empresarial de Red Eléctrica Española, i afectats per la desvaloració que patiran els terrenys del voltant. I no cal esperar altra cosa de l’Administració, tant li fa que s’autoanomeni de dreta com d’esquerres. L’Estat en cap cas no té la voluntat ni la missió de protegir o salvaguardar els interessos dels ciutadans sinó només dels qui ostenten el poder, en aquest cas el poder econòmic.  

Ah, i el fet que l’Estat es posi al costat de l’empresa per garantir que podrà fer l’obra, amb la qual obtindrà sucosos beneficis, i deixant que siguin els ciutadans afectats els qui hagin d’assumir les pèrdues que els generi la construcció de la MAT, no té res a veure amb la crisi econòmica ni amb les possibilitats de Red Eléctrica Española. Durant el primer semestre del 2008, ja iniciada la crisi, l’empresa va tenir un 20’4% més de beneficis que en el mateix període de l’any anterior. L’Estat, doncs, ha de vetllar perquè l’empresa pugui continuar tenir un creixement de beneficis a costa, per suposat, dels usuaris i dels afectats per la MAT.  I després, fins i tot tindran la gosadia de presentar com a exemplar la gestió empresarial de REE capaç d’obtenir  altíssims beneficis malgrat la crisi econòmica.

Tweet

El subconscient ens juga males passades. I no es tracta d’errors o d’excessos verbals aleatoris, perquè la qüestió no està en el fet que algú s’equivoqui dient una paraula per una altra, o que li surti una expressió que no reflecteixi exactament el que volia dir, sinó en el fet que el lapsus dóna sortida a un pensament que tenia interioritzat. “És quan dormo que hi veig clar”, que diria el poeta. I en pocs dies n’hem tingut dos exemples ben galdosos. [@more@] 

Un periodista d’esports, davant la desfeta de l’Atlètic de Madrid al Camp Nou i de l’empat del Real Madrid davant de l’Espanyol (ironies del nom al marge), li va sortir espontàniament que “havia estat una mala jornada per als equips espanyols”. A part de la mediocritat del periodista que li va fer cometre l’errada, és evident que l’home va deixar anar el que tenia fixat  en el seu imaginari: o bé que són els equips de Madrid els que representen Espanya, o bé que els de Barcelona no són espanyols. Totalment d’acord, sobretot amb la segona versió. 

L’altra patinada va ser la de Mariano Rajoy, dient que era “un conyàs” la desfilada militar del dia d’avui. Ara, pot disculpar-se com vulgui, però justament és a micro tancat (o creient que està tancat) que hom diu realment el que pensa. Probablement no hi faran més sang del compte perquè seria tant com admetre que aquesta és la visió que tenen de l’exèrcit, no ja els grups alternatius o independentistes sinó la dreta espanyola més tronada. Algú s’imagina les mateixes paraules dites per segons quin dirigent independentista? Hores d’ara la fiscalia ja estaria mirant si podia inculpar-lo d’un delicte d’ofensa a les forces armades. Però essent un dels seus, es deuen haver limitat a dir-li, també a mico tancat, “hombre, don Mariano, hay que andarse con cuidado”, i ja està. Per redimir-se, haurà de fer mil proclames enceses en favor de les forces armades, i potser per arreglar-ho del tot podria al·legar que li va sortir de dins això del “conyàs” pensant que al capdavant de la desfilada militar hi trobaria la Carme Chacon.  

Quin conyàs de país!

Tweet

Ja s’ha fet públic el nom del guardonat amb el Premi Nobel de la Pau 2008. Es tracta del polític finlandès Martti Ahtisaari, al qual se li han reconegut els mèrits com a mediador en diversos conflictes internacionals. És el principal impulsor del pla de les Nacions Unides per a Kosovo, però abans havia intervingut en conflictes arreu del món, com ara a Irlanda del Nord, a Namíbia o a Indonèsia. Sembla que una altra opció que havia considerat el jurat del premi era la d’Íngrid Betancourt, la qual no podia exhibir massa més mèrits personals que el d’haver estat segrestada durant sis anys. Però al final s’han decantat per Ahtisaari, malgrat que els seus mèrits són també ben escassos. 

[@more@] 

I m’explico. El posicionament del polític guardonat en la majoria dels conflictes s’ha basat sempre en quelcom tan elemental, i per tant poc meritori, com la simple aplicació del sentit comú. En el conflicte de Kosovo, per exemple, hom podia esgrimir raonaments patriòtics per una i altra banda; els kosovars podien al·legar el principi del dret a l’autodeterminació, mentre que els serbis tenien a favor seu que aquell era territori històricament serbi, encara que la població autòctona va anar quedant en minoria per successives allaus migratòries d’albanesos. I les potències internacionals, en funció dels seus interessos estratègics, i no pas perquè els importés el més mínim ni els drets de les persones afectades ni l’estricte compliment d’una legislació internacional ni la creença en uns principis ètics, es posicionaven en un o altre sentit. Els mateixos arguments que uns i altres donaven a Kosovo, ara s’intercanvien de mans a Abkhàzia. I la solució era tan simple com la d’acceptar aquell principi de “val més sols que mal avinguts”. 

Arreu del món, quan es plantegen conflictes internacionals, de forma absolutament deshonesta, la majoria dels dirigents polítics prenen partit en funció d’uns interessos concrets. I donat que un dels interessos es mantenir la integritat dels Estats, si més no perquè qui més qui menys tothom té els seus conflictes a casa seva, aleshores s’enroquen buscant solucions que es basin en la forçosa convivència de les parts contendents dins d’un mateix Estat. I és aleshores quan apareixen persones com Martti Ahtisaari, actuant més amb el cap que amb cor o les entranyes, i que advoca per un partir peres.  És d’una elementalitat gaire bé infantil concloure que, si dos pobles tenen problemes per conviure plegats, val més que se separin.

Per això dic que no veig massa mèrits en la figura de Martti Ahtisaari. Però està clar, aquesta mateixa figura, al costat de sàtrapes criminals com els que dominen la majoria dels Estats que prefereixen mantenir oberts els conflictes abans que acceptar reconèixer els drets individuals i col·lectius dels pobles, o sobretot abans que reconèixer que els Estats són realitats administratives només útils i viables si són acceptades voluntàriament pels seus integrants, realment es mereix tot un Premi Nobel de la Pau. Sense massa mèrits, però sobradament merescut.

Tweet

És una vella tàctica ja utilitzada des de les darreres èpoques del franquisme. Quan el Govern espanyol ha de prendre una decisió que sap que crearà polèmica i conflicte, perquè ja és conscient de la seva perniciositat, abans de fer-la pública fa córrer un rumor en forma de filtració per saber, com a mínim, quins riscos li pot comportar. I, segons les reaccions que genera el rumor, es pot tirar endavant la proposta, es modifica o es retoca en els aspectes més conflictius, o simplement es busca el moment i la manera més adient per minimitzar-ne les reaccions contràries. [@more@] 

Els dos grans partits espanyols, bàsicament nacionalistes amb un lleuger matís de dreta i esquerra a voltes inapreciable, estan disposats a retallar l’Estatut a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional. I saben que això té un risc, perquè, tal com els va passar amb la política ultra practicada per Aznar,  també ara podria suposar un nou creixement de l’independentisme a Catalunya. Per això, de tant en tant deixen anar una filtració de les simulades deliberacions del Tribunal Constitucional. Cosa que els permet començar a negociar fins on s’estaria disposat a acceptar, pensant sobretot amb els socialistes catalans i amb els convergents-unionistes, i a partir de quin punt la reacció es limitaria a mostrar una disconformitat amb la sentència, però acatant-la. És a dir, ajupint el cap. 

Fa poc ho van fer amb el Pla Ibarretxe i la seva proposta de consulta popular. Quan van veure que el Lehendakari estava disposat a acatar la prohibició de consultar els ciutadans, i que la seva reacció es limitaria a un picar de peus, van tirar endavant amb la sentència. Els qui a casa nostra també estan disposats a abaixar el cap en senyal de submissió, és a dir a acatar la sentència, i a limitar-se a fer quatre manifestacions de rebuig, ens començaran a dir que “no ens posem benes abans de les ferides” i que hem de ser prudents fins que coneguem els termes exactes de la retallada. Conscients, però, que després ja no hi serem a temps. Fins ara ha funcionat, i el Govern de la Generalitat ha estat el principal fre per a preparar una resposta contundent (no de paraules, sinó de fets), que a hores d’ara ja hauria d’estar consensuada per les forces polítiques catalanes, mobilitzant a més el conjunt de la ciutadania.  

Tweet

El 9 d’octubre, en commemoració de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, es celebra la Diada del País Valencià. La commemoració es passa de puntetes des del punt de vista institucional, perquè els seus dirigents se senten molt més identificats amb la festa del cap de setmana, dia de la Hispanitat, o de la “Raza” que se’n deia abans. I aquesta és l’esquizofrènia en què viu el país: els qui creuen en la realitat social, política i cultural valenciana, amb profundes arrels i vincles amb la resta dels Països Catalans són acusats de traïdors i de venuts a un pretès imperialisme català, quan ells s’abanderen sense embuts amb l’imperialisme espanyol.    [@more@] 

Els qui gallardegen de ser els defensors de la via pacífica i en contra del terrorisme, al País Valencià fan la vista grossa, no detenen mai els violents, ni per suposat no condemnen les seves agressions, perquè en aquest cas coincideixen amb la seva ideologia. Els qui són capaços d’inventar-se una història i una llengua, en contra del parer científic de totes les universitats són els qui després no l’utilitzen mai, perquè ja els va bé servir-se del castellà, llengua que van imposant arreu. Els valedors del bilingüisme només se’n recorden quan la llengua pròpia assoleix uns mínims de normalitat, però el rebutgen i el combaten allà on poden mantenir l’hegemonia i l’exclusivitat del castellà. Fins i tot a nivell econòmic han de fer malabarismes per mostrar la seva adhesió incondicional a l’Espanya que els discrimina i els espolia; el cor se’ls en va a perpetuar la discriminació que pateix el País Valencià en favor d’una Espanya central i centralista, encara que la butxaca els portaria a posar-se al costat dels altres països espoliats, que casualment resulten ser els Països Catalans. Molts anys d’autodi d’uns governants que han aconseguit la destrucció de bona part del territori a través d’un urbanisme desaforat, saltant-se fins i tot les normatives europees, i que acabarà esclatant com a les Illes; però això només serà el dia en que el partit dominant perdi el poder. 

Al País Valencià, posats qüestionar-se, es qüestiona fins i tot el nom del país, on la valencianitat dels anomenats valencianistes queda reduïda a un adjectiu sense substantiu amb el qual identificar-se: Comunitat valenciana. I el principal partit de l’oposició s’ha deixat arrossegar, sovint, per la imperant desídia i manca d’interès pel propi país, i han arribat a plantejar-se canviar el nom de la seva formació perquè no estan segurs que existeixi un País Valencià. Uns i altres, amb la por de posar-se al costat de la resta de Països Catalans, en lloc de crear un País Valencià amb identitat pròpia, l’han anorreat convertint-la en una platja de Madrid.     

Tweet

Hi ha notícies que, per la seva insignificança aparent, no mereixen figurar als informatius televisius, i ben just si arriben a sortir com una noteta al marge de la premsa escrita, o simplement en l’apartat d’anecdotari. I tanmateix, són aquests petits detalls que passen desapercebuts els que, sovint, il·lustren millor la realitat de fons. Posem pel cas, la multa que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) ha imposat a cinc municipis catalans pel fet d’oferir als seus vilatans el servei de connexió a Internet de manera gratuïta a través de la tecnologia wi-fi. [@more@] 

Segons sembla, les raons adduïdes per aquest organisme de l’Estat són que aquests ajuntaments (Campllong, Quart, Bordils, Espinelves i Fornells de la Selva) estan fent una competència deslleial a les grans operadores de telecomunicacions. Ja es veu que això no s’aguanta per enlloc: no solament perquè es tracta de municipis petits que difícilment poden fer cap competència a les multinacionals de telefonia, sinó perquè en molts casos (i no sé si és aplicable en aquestes poblacions) aquestes companyies desatenen les necessitats dels ciutadans de pobles petits perquè no els surt a compte. Qualsevol que viatgi una mica per la geografia del país s’haurà adonat que molts pobles no tenen cobertura, o la tenen pèssima, i en d’altres són les mateixes companyies les que s’han posat d’acord per a repartir-se els pobles o sectors que cal cobrir amb el mínim servei de telefonia mòbil o connexió d’ADSL. 

Em sembla irrellevant el fet de la multa en sí, que imagino que per gota de dignitat que tinguin els responsables municipals afectats es negaran a pagar. El que no és irrellevant és la funció que s’atribueix la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, en tant que organisme de l’Estat. Que els ciutadans es vegin privats d’un adequat servei, imprescindible per a desenvolupar qualsevol activitat, o que s’ofereixi un servei deficient, o que les empreses es posin d’acord per a repartir-se el cobriment d’unes determinades zones que deuen considerar no rendibles, això, tant si s’ajusta a la llei com si no, a la CMT els importa un rave. La seva funció, en tant que organisme de l’Estat no és la defensa dels ciutadans, sinó la dels interessos privats dels que viuen d’aquests ciutadans. La funció de l’Estat és garantir que el poder econòmic tindrà les mans lliures per a desenvolupar la seva activitat lucrativa, al marge de l’interès o del servei que es presti a la població.

Tweet

La història no és pas nova. Els actes de violència al País valencià sovintegen més del compte. I sempre del mateix color. A voltes es tracta només de boicots a actes públics, a voltes de pintades i amenaces, però també d’apallissament, incendis provocats, i artefactes explosius. Ara, davant de la celebració de la Diada Nacional del 9 d’octubre, ha estat ERPV qui ha denunciat una vegada més els fets, com temps enrere ho havia fet Acció Cultural, El Bloc, i altres entitats cíviques o culturals. 

En aquesta ocasió Agustí Cerdà, President d’Esquerra al País Valencià, a reclamat a Rubalcaba el compliment de la promesa feta amb anterioritat en el sentit d’investigar aquests actes de violència de l’extrema dreta. Reclamar al govern Zapatero el compliment d’una promesa o de la paraula donada és en sí mateix una ximpleria, i més quan es tracta d’un tema amb el qual no tenen cap mena d’interès. Al País Valencia, els autors d’aquest terrorisme de baixa intensitat (de moment no hi ha víctimes mortals), són perfectament coneguts i identificats. Si no són detinguts és perquè existeix una clara connivència entre les forces d’ordre i els agressors. I en el cas que algú negués aquesta connivència hauria d’acceptar que la ineficàcia policial és tan escandalosa que no s’entén que no siguin expulsats del cos els seus responsables. Però és que, fins i tot quan els agressors han estat enxampats in fraganti, després l’aparell judicial els ha absolt amb sentències no menys escandaloses. 

No és cert que als polítics espanyols, ni a l’administració de la Justícia, els preocupi i condemnin la violència, com a forma de defensar unes idees polítiques. No hi ha cap problema per encobrir-les i justificar-les sense por a ser acusats de violar la llei de partits pel fet de no haver condemnat un atemptat terrorista, quan aquest prové d’un grup ideològicament afí. Els polítics, la policia i els jutges saben discernir perfectament l’estrall d’un artefacte no pas en funció del dany causat ni de les víctimes, sinó de la ideologia que s’hi amaga al darrere.  

Condemnar el terrorisme? No sempre.

Tweet

És sorprenent que, en política, no s’utilitzin els paràmetres normals per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa. O, pitjor encara, que només s’utilitzin quan els números quadren. Ningú entendria que un metge es vanagloriés de l’eficàcia del seu tractament, mentre el malalt continués empitjorant el seu estat de salut, que un directiu d’empresa es vantés de la seva gestió quan aquesta anés acumulant pèrdues o que una escola mostrés orgullosa els seus nous mètodes didàctics amb uns resultats acadèmics insostenibles. En política, sí. Cadascú s’atrinxera en els seus posicionaments al marge dels resultats que després se n’obtinguin. [@more@] 

Estic convençut que, en molts casos, en lloc de lliurar-se a una pugna entre rivals que no baixen del burro, seria millor acceptar la proposta del contrincant amb l’única condició de fer-ne una adequada avaluació i comprometent-se a canviar d’estratègia si es demostra que el sistema seguit no ha donat els resultats esperats. En aquest bloc he posat de manifest diverses vegades casos concrets en què s’ha evidenciat una ineficàcia exasperant de l’actual Govern de la Generalitat; i no es tractava de posicionaments previs, sinó de contrastar-ho amb la realitat objectiva: el model educatiu, la política lingüística, la cooperació, la política industrial, el turisme, etc. Els responsables polítics en lloc d’assumir que la seva política no ha donat els resultats esperats, i rectificar, es limiten a desautoritzar les fonts d’informació o a assenyalar un munt de coses fetes. Molta feina feta, potser sí, però ineficaç.   

Ens hauríem de basar molt més en l’observació dels resultats objectius: què diuen els informes PISA sobre els resultats acadèmics dels nostres estudiants? S’incrementa o disminueix l’ús social del català? Les entitats de Cooperació estan satisfetes de la gestió de la Generalitat en aquest camp? Hi ha una veritable renovació tecnològica i una aposta per la innovació en les nostres indústries? S’incrementa el turisme cultural i de qualitat, o el turisme d’espardenya?. 

Per posar un exemple clar: les seleccions esportives catalanes. Al marge del fet anecdòtic que ahir la selecció catalana de futbol sala femení es proclamés campiona del món, hi ha una dada irrefutable: el 2003 hi havia una sola selecció catalana reconeguda internacionalment, i ara mateix ja n’hi ha 15; a més d’una sentència que avala les tesis catalanes que cap legislació espanyola pot impedir que una federació internacional admeti una selecció catalana. Un 15 a 1 és una victòria per golejada, inqüestionable. O només qüestionable pel fet de tractar-se d’esports molt minoritaris, de manera que si fem el percentatge, en relació a la seva pràctica i als seus espectadors, la diferència entre el que representava la selecció esportiva reconeguda el 2003 i el que les quinze reconegudes representen ara el 2008 seria irrellevant.   

Tweet

En la perspectiva de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya, que s’ha de celebrar el mes de novembre, han començat a sorgir veus que reclamen un gir sobiranista de la formació. No es tracta d’un moviment marginal dins del partit sinó de veus qualificades com les de l’Ignasi Riera, Vicenç Altaió, Jordi Coca o l’alcalde de Cerdanyola del Vallès. De moment, només es tracta d’un manifest, al qual s’espera que s’hi vagin adherint nous militants, però que té la intenció de d’enfortir els plantejaments nacionals en la política d’ICV, de manera que s’hi sentin còmodes tant els federalistes com els sobiranistes o els independentistes.  [@more@] 

Pot passar el mateix que va passar quan Convergència, més que no pas CiU, va fer també un primer tomb cap al sobiranisme: uns dirigents de via estreta de l’independentisme, en lloc d’alegrar-se’n, van minimitzar i menystenir el canvi, intentant posar tot l’èmfasi en les contradiccions i mancances existents; perquè és evident que ni Convergència ni ICV, en el supòsit que prosperessin les tesis d’aquest manifest intern, no són pròpiament partits sobiranistes. És el mal crònic que pateix l’independentisme català: pretendre demostrar que només uns representen els veritables nacionalistes, essent els altres uns traïdors, uns renegats, o uns tocacampanes. Així, des de la CUP i des d’altres grups independentistes, es poden sentir veus blasmant ERC per haver pactat amb els socialistes com si això fos una traïció al país; però després des d’ERC es fa el mateix en relació a CiU; i naturalment també sentim veus convergents desautoritzant Esquerra per raons semblants.  

Que ICV assumís plantejaments sobiranistes seria una molt bona notícia, des del punt de vista nacional. És cert que això tiraria per terra les tesis d’alguns il·lusos incompetents que van incloure en les ponències d’ERC idees tan ridícules com les d’afirmar que la via cap a la independència passava per l’hegemonia del partit, com a únic referent del sobiranisme català, enlloc de creure que la majoria social imprescindible per a exercir el dret a decidir hauria de venir per la gradual assumpció del sobiranisme per part d’altres forces polítiques. I també és cert que, si altres formacions polítiques, a la dreta o a l’esquerra d’ERC, se sumen a les tesis sobiranistes, el nostre partit deixaria de ser l’única opció vàlida i possible per a molts independentistes, amb el permís de la CUP. Potser no hi guanyaria Esquerra, però sí que hi guanyaria el país. 

És la diferència entre mirar-se la política des d’una perspectiva de país o des d’una perspectiva de partit. O, filant més prim, és la diferència entre els qui aspiren a fer avançar el país cap a l’exercici de la plena sobirania, i els qui aspiren a liderar, per esquifit i inoperant que sigui, el que ells consideren l’única opció vàlida de l’independentisme.

Tweet