Bloc de notes de Josep Romeu

Aquests dies hem pogut sentit i llegir un bon nombre de comentaris elogiosos entorn de la figura del Bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, acabat de traspassar. És normal que a la mort d’algú s’intenti presentar la cara més amable i recordar-li totes les virtuts. I, en aquest cas, no cal esforçar-s’hi gaire perquè tothom li reconeix una trajectòria exemplar de fidelitat als seus principis al costat de la gent del carrer, dels més necessitats, i al costat del seu país. Si algú vol trobar silencis o notes d’un cert menyspreu envers la seva persona haurà de navegar pels reductes del sinistre món de l’integrisme d’extrema dreta més tronat, que també existeix a casa nostra. [@more@] 

No diré pas res de nou sobre la trajectòria personal del bisbe Carrera, que em mereix tots els respectes. Però, sense que vulgui ser cap retret en concret cap a ell, sí que em permeto senyalar un fet que a mi se’m presenta com a molt contradictori o, com a mínim, de difícil comprensió. Molts hem tingut experiències amb persones vinculades amb el món de l’Església, alguns ja des dels darrers anys del franquisme, i hem valorat positivament la seva actitud de compromís amb la societat i amb el país, arribant a conclusions semblants a les que altres podíem arribar-hi des de conviccions progressistes, humanitàries, de justícia social, de respecte per les persones i pels drets col·lectius dels pobles. L’anomalia, doncs, no era l’aplicació de les seves creences a la vida real, sinó el fet de compartir i acceptar formar part d’una organització i d’un entramat jeràrquic que menystenia tan escandalosament aquestes mateixes creences. 

Com podia, i com pot, gent com el bisbe Carrera formar part d’una estructura eclesial capaç de mantenir, per exemple, l’emissora més contrària i vexatòria dels principis cristians com és la COPE, la capdavantera en instigar l’odi i els enfrontaments entre comunitats, l’emissora més obscena i denigrant de l’Estat? Com es pot compartir taula, assentir amb el silenci, o mostrar només una lleu disconformitat en veu baixa, quan un individu com el Rouco és capaç de justificar la violència franquista? Com es pot acceptar que en nom de la jerarquia eclesiàstica es facin pronunciaments que res tenen a veure amb l’esperit evangèlic, i molt amb la submissió i complicitat amb un determinat partit polític que defensa només els interessos dels poderosos?  

Està clar que l’actitud i el compromís de persones com el bisbe Carrera no tenien res a veure amb les de la seva jerarquia. I tots coneixem persones i col·lectius d’Església que intenten resistir els embats que sense manies (ni principis cristians) reben d’una cúpula de l’Església que es mou per interessos molt particulars. Però al final acaten, i callen.   

Tweet

Tal com era previsible, ja tenim pacte pel finançament. Teòricament, s’han conjuminat les dues grans propostes en litigi, la del Govern de la Generalitat i la del principal partit de l’oposició. Per a CiU li era més fàcil aixecar el llistó de l’exigència perquè al capdavall el qui haurà de negociar a Madrid serà el Govern; però al final ha cedit en algun punt que podia incomodar excessivament els socialistes, i aquests han admès al final incloure la totalitat de les previsions estatutàries pel que fa als percentatges en la recaptació d’impostos. S’ha de veure, ara, fins on arriba el pacte, i fins on s’està disposat a cedir davant del Govern espanyol.  [@more@] 

En qualsevol cas, la proposta del Govern queda millorada amb la concreció d’alguns punts que no hi figuraven inicialment, encara que es continua sense donar una xifra concreta. Hom es pot preguntar per quina raó no s’havien incorporat abans aquests aspectes que, sota la pressió de CiU, reforcen la posició catalana, i que ara s’hi han afegit a canvi de no importunar el Govern socialista amb una xifra concreta, que podria posar en evidència el resultat insatisfactori que al final s’acabarà acceptant. I els militants d’Esquerra ens podem preguntar com és que el nostre partit, en aquest procés negociador, es trobés en el bàndol dels qui no creien necessari incorporar la totalitat dels percentatges en la recaptació d’impostos que preveu l’Estatut. I en el mateix bàndol que finalment a cedit davant del posicionament de CiU, a canvi de no prefixar cap xifra concreta del que representarà el nou finançament.  

Per dir-ho  ras i curt, en aquesta cursa negociadora ERC no es trobava en el bàndol dels més exigents a favor d’un bon finançament per Catalunya. Podem acceptar només, com a atenuant, el fet que en realitat la negociació ha estat entre els PSC i CiU. I en el millor dels casos el paper d’ERC s’ha limitat a impedir que els socialistes desertessin abans d’hora. Qui no es conforma és perquè no vol.

Tweet

A aquestes hores els mitjans de comunicació encara parlen de les diferències que impedeixen un acord dels partits catalans en matèria de finançament. Un acord que ja s’havia d’haver tingut abans de l’estiu, quan s’estava pendent de la proposta del Ministre Solbes, i que es va dir que es tindria pocs dies després de la data límit establerta per l’Estatut, el 9 d’agost. L’incompliment i les promeses fallides són atribuïbles al Govern Zapatero, tot un especialista en faltar a la paraula, però també al Govern de la Generalitat per la seva incapacitat per a dirigir el procés, i a CiU. Sense tenir més informació que la incertesa que transmeten els mitjans de comunicació, m’arrisco a fer un pronòstic: a darrera hora, l’Artur Mas i el Montilla escenificaran un acord.  [@more@] 

Crec que hi arribaran perquè el principal escull, com ja apuntava dies enrere, és veure qui carrega amb la responsabilitat de trencar o d’impedir l’acord davant l’opinió pública. De la mateixa manera que tothom interpreta el text de l’Estatut a la seva manera, i s’afirma que xifres tan dispars com les presentades pel Govern espanyol i les reclamades pels partits catalans responen al compliment del que marca la llei, també es pot arribar subscriure un pacte que acontenti més o menys totes les parts, però que permeti després la interpretació que convingui a cadascú. 

És més, crec que uns i altres, i potser més els uns que els altres, han anat esperant fins al darrer moment la presentació de l’acord per tal de simular que hi ha hagut un gran esforç negociador per totes dues parts. Les dificultats per redactar un text final no provenen de l’anàlisi tècnica i aplicació del que marca l’Estatut en matèria de finançament, sinó de l’interès de CiU per posar en dificultats el PSOE i de l’interès del PSC per assumir un acord a Catalunya que pugui ser portat a Madrid amb la garantia que serà retallat en una proporció per ells acceptable.  

En qualsevol cas, serà un acord a dues bandes: PSC i CiU. Els altres dos partits, comparses de Govern, continuaran fent el paperet de la trista figura sense proposta ni iniciativa pròpia.

Tweet

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla ridícul i fora de lloc utilitzar l’argument de l’excel·lència, de la singularitat catalana, per a gestionar els nostres recursos i serveis. És un discurs recorrent a Esquerra presentar-nos com un partit diferent, que aposta per la transparència i l’eficiència, i que amb aquesta singularitat convencerem de la validesa de la nostra opció. No vull dir que no haguem d’aspirar a què la nostra administració sigui el més eficaç possible, sinó que no hi ha cap base per a argumentar que nosaltres gestionarem millor que ningú, i molt menys que aquest sigui un argument per demanar, per exemple, l’assumpció d’unes competències.  [@more@] 

Si aspirem a gestionar els trens de rodalies o els aeroports catalans no és perquè tinguem cap garantia que nosaltres ho hem de fer millor que els altres, sinó perquè tenim dret a gestionar el que és nostre; tenim dret a equivocar-nos i a fer nosaltres els nostres bunyols. Ja em conformaria que fóssim capaços de fer una gestió semblant a la que porten els altres partits i les altres administracions, però que la poguéssim fer nosaltres.  

Però aquest discurs de l’excel·lència esdevé patètic quan un s’adona de la incompetència que pul·lula per les nostres files. Vegem-ne un exemple: Catalunya disposa d’un important teixit associatiu, que sovint és el que sosté bona part de l’activisme a favor de la llengua i la cultura del país. Però aquest món associatiu, que continua fent tasques de suplència del que correspondria a l’administració, depèn en més o menys mesura dels suports institucionals, que a la Generalitat corresponen en bona part al Departament de la Vicepresidència. Doncs bé, aquest any encara és l’hora que hagin de resoldre les peticions de subvencions per al 2008. I quan es resolguin es donarà a les entitats un terminis d’un o dos mesos per a justificar-ne la despesa. 

Faríem bé de no utilitzar arguments com els de l’excel·lència, si més no per no fer tan evident el nostre ridícul, perquè de moment el que tenim és una incompetència contrastada.  

Tweet

L’Alberto Fernández Diaz crec que té tota la raó quan es queixa del rebuig a la presència de les Forces Armades en el Festival Aeri de Barcelona. Deia “No els agrada perquè són espanyols”, i ho acabava d’arrodonir dient que si els avions fossin d’unes forces armades catalanes els nacionalistes aplaudirien. Està clar. I per això, ara només aplaudeixen aquesta desfilada els nacionalistes espanyols. [@more@]

De fet, hi ha una cosa que sí que han aconseguit els espanyols, i que és molt més mèrit d’ells que no pas nostre. Identificar els símbols espanyols amb dreta rància i amb agressivitat. D’aquí ve la incomoditat dels socialistes catalans, molts del quals potser assumirien amb naturalitat la seva espanyolitat si no tingués aquesta connotació negativa que li han donat. I és que el nacionalisme espanyol sempre l’han entès com un nacionalisme agressiu incompatible amb la catalanitat, amb la llengua i la cultura, i en general amb els interessos del país. 

Quan veiem algú pel carrer lluint una bandera espanyola a la solapa, no pensem només que es tracta d’un ciutadà normal que se sent espanyol, sinó que tenim la certesa que a més és profundament anticatalà i sobretot fatxa. Ara mateix, no hi ha cap grup que defensi el castellà a Catalunya amb la mateixa vehemència que el català, cosa que seria el normal si existís algun posicionament favorable al bilingüisme simètric. Els qui surten en defensa del castellà a Catalunya ho fan més per anar en contra del català que pel que els pugui interessar la llengua de Cervantes.  

Cap partit català, ni ERC, no parla mai d’unes hipotètiques forces armades de Catalunya. Ha hagut de ser un representant del PP el qui ens ho recordés. El dia que per la festa de la Mercè sobrevolin la ciutat els avions d’un exèrcit català, probablement hi haurà aplaudiments dels uns, ciutadans que veuran com a normal que uns forces armades facin la seva exhibició,  i xiulets d’uns altres antimilitaristes convençuts. Mentrestant, l’exèrcit es mira i es valora més pel seu adjectiu d’espanyol. I no ens agrada.

Tweet

Amb tota la cautela que fa al cas, donat que haig de donar per bona la informació que apareix a la premsa, em semblen insòlites unes darreres declaracions del Lehendakari Ibarretxe, però que de fet coincideixen amb les d’altres polítics que s’han expressat en termes semblants. Em refereixo a unes declaracions en les quals afirmava que la prohibició de la seva proposta de consulta popular equivalia a dir “que el poble basc no existeix des d’un punt de vista polític”. El que és insòlit no és l’afirmació en sí, sinó el fet que la faci com si considerés un disbarat afirmar “que el poble basc no existeix des del punt de vista polític”.

 [@more@]

Des de Madrid, tant per part dels polítics com dels magistrats del Constitucional, la frase és una obvietat de la qual se’n senten molt orgullosos. Des del punt de vista polític espanyol i des del punt de vista legal, el poble basc, a l’igual que el català, no existeix. La Constitució és molt clara en aquest sentit: només existeix un poble espanyol, i només en ell radica la sobirania. I aquest és el quid de la qüestió. A Madrid ho tenen molt clar i ho apliquen al peu de la lletra.

És cert que al País Basc i a Catalunya hi ha gent que admet aquest fet amb tota naturalitat i que, per tant, li sembla d’allò més lògic que qui prengui les decisions importants, encara que només afectin als bascos o als catalans, siguin els espanyols; per això consideren fora de lloc (i una inconstitucionalitat) pretendre fer una consulta només als bascos o només als catalans, com si aquests poguessin decidir sobre el seu futur, com si realment existissin com a tals. Però el més greu és que hi hagi tot un altre sector de població, o de dirigents polítics, que en principi defensaria l’existència d’una personalitat jurídica basca o catalana, és a dir l’existència d’un poble basc o català, però que es relacionen amb Espanya fent veure que aquesta idea pot tenir-hi algun encaix; seria aquesta resposta del Lehendakari, la dels ingenus que parlen de federalisme, la d’aquells altres il·lusos que proposen demanar que ens transfereixin la capacitat de celebrar consultes populars, o la dels tarambanes que amenacen dient que si no ens donen un bon finançament o ens retallen l’Estatut serem capaços de demanar el Concert Econòmic o la competència per a celebrar referèndums.

El poble basc i el poble català no existeixen, i punt. I només existiran jurídicament el dia que tinguin la valentia de dir prou, de no reconèixer uns tribunals, una legislació i uns poders polítics que neguen la seva existència. El dia que facin efectiva aquesta existència. Demanar, reclamar o negociar amb ells és reconèixer la seva versió segons la qual no existim.

Tweet

La Justícia francesa ha posat en llibertat sense càrrecs els 14 detinguts al País Basc francès sospitosos, en principi, de tenir relacions amb l’aparell d’ETA. Una decisió estrictament política, probablement d’allò que anomenen “cooperació hispanofrancesa contra el terrorisme” va motivar un escorcoll exhaustiu a la seu de Batasuna a Baiona, i la detenció preventiva de catorze dels seus membres. De fet, un dels motius de la investigació ja era força surrealista, per no dir directament delictiva, ja que es tractava d’esbrinar si una organització legal, aleshores legal, com el Partit Comunista de les Terres basques, havia fet transferències de diners a membres d’una altra organització legal, com ho és Batasuna al País Basc francès.

[@more@] 

La contrarietat dels polítics espanyols, inclosos els que exerceixen en l’àmbit judicial, és evident. Com pot ser que deixin en llibertat unes persones considerades a priori com a pertanyents a banda armada, pel simple fet de no trobar-hi proves inculpatòries?. Això, a Espanya no passa. El sol fet de trobar-hi una relació de noms, un telèfon en una agenda o idees semblants a les dels etarres, com l’oposició a les nuclears, la defensa d’un model socialista, la reivindicació a favor de l’euskera, o l’aspiració independentista, hauria estat motiu més que suficient per a tirar endavant un procés d’il·legalització del grup i l’empresonament dels seus dirigents.

De tota manera, malgrat l’alliberament sense càrrecs de tots els detinguts per la policia francesa, els responsables espanyols confien arribar a un acord amb els seus homòlegs gals perquè il·legalitzin igualment l’associació Batasuna. Es possible que algun jutge francès excessivament escrupolós i no corrupte argumenti que no havent-hi cap delicte a imputar a ningú, menys es pot imputar un delicte de caràcter genèric a tota una organització. Serà qüestió de canviar el jutge i buscar-ne un que s’avingui a les conveniències polítiques dels governants, a no ser que a França sigui més difícil fer passar el clau per la cabota, almenys en l’àmbit de la Justícia.  

Tweet

El Cap de Govern d’Andorra, Albert Pintat, va parlar davant l’Assemblea de les Nacions Unides de la mateixa manera que abans ho havien fet altres Caps de Govern, des del Bush al Zapatero passant per l’Evo Morales. Hi va poder fer les seves propostes per a fer front a la crisi mundial i fins i tot es va permetre explicar l’aportació del seu país a la cooperació per al desenvolupament dels països del tercer món. I ho va fer en català, naturalment. A l’escena internacional, ja sigui política, econòmica o esportiva, Andorra existeix. Catalunya, no. [@more@] 

No crec que als andorrans els fes cap il·lusió renunciar a ser presents amb veu pròpia a l’Assemblea de les Nacions Unides, ni deixar de jugar contra Anglaterra en una competició oficial o de ser presents als Jocs de Pequín. Que ningú els expliqui que si es posessin sota bandera francesa, per exemple, podrien presumir que el "seu President" hauria parlat més temps a les Nacions Unides, o que potser es classificarien per jugar les fases finals d’una competició esportiva internacional. Perquè, aleshores, ells ja no hi haurien estat presents. I la seva llengua, tampoc. 

Els mateixos espanyols que, en oposar-se a les aspiracions de sobirania dels catalans, argumenten que no té sentit fraccionar un Estat que ara té un pes relativament important en el context mundial, a l’hora de la veritat són els que ens donen l’argument clau per a fer-ho. No podem tenir veu a les Nacions Unides, ni a la UNESCO, ni a Europa, perquè no som un Estat; no podem pretendre tenir una selecció esportiva pròpia perquè no som un Estat; no podem reclamar que el català sigui oficial a Europa, perquè no és la llengua oficial de cap Estat de la Unió; no podem decidir ni sobre els afers domèstics del país perquè estem sotmesos a les regles de joc d’un altre Estat… Aleshores, és molt senzill. Si per ser presents al món hem de tenir estat… som-hi! Constituïm-nos en Estat. 

No cal insistir en l’evidència de nombrosos exemples d’Estats de recent creació, de dimensions geogràfiques i demogràfiques semblants o més petites que les nostres, que han experimentat un creixement econòmic important d’ençà que són independents. I és que la grandària no és l’important; en política, tampoc.

Tweet

Sempre m’ha desagradat l’actitud d’aquells que, en política, s’aprofiten de l’arbre caigut per fer-ne estelles. Per això em repugna un personatge com el Rajoy que, dia sí i dia també, s’entesta en presentar la crisi econòmica com un problema de Zapatero que, a més, no sap donar-hi resposta. Em repugna pel que té de deshonestedat per part del líder de l’oposició, perquè ell sap que la crisi d’abast internacional no s’hauria pogut evitar amb cap de les alternatives polítiques existents, però molt menys amb la seva. I les mesures pal·liatives dels populars ja sabem que s’assemblarien molt més a les del Bush: retallar despeses socials per salvar les grans empreses. [@more@] 

Però dit això del Rajoy, que ja és de sobres conegut per tothom, cal afegir-hi que el líder popular té els seus seguidors a casa nostra. El Conseller Huguet, referint-se a la crisi econòmica, escriu al seu bloc que “Espanya pateix ara la penitència de tants anys de xulejar per Europa i el món”. Per anar a parar que no ens convé estar dins d’Espanya no calia donar un argument tan fals o poca-solta. Si per explicar la crisi els arguments d’un Conseller que toca temes econòmics són tan pobres i esbiaixats, ja m’explicareu com deu ser la seva gestió. Les causes de la crisi, generalitzada a Europa i més greu encara als Estats Units, ja han estat a bastament explicades i ben poca cosa hi té a veure l’actitud xulesca d’un país que senzillament s’ha limitat a rebre les mateixes patacades que els altres. 

Però el senyor Hugut faria bé de no ser tan lleuger i superficial a l’hora d’analitzar les coses.  Primera perquè Esquerra ha donat suport durant uns anys a les polítiques del Govern Zapatero, i participa d’un Govern de la Generalitat que està dirigit pel mateix partit; i segona perquè en tot cas les xifres indiquen que la crisi és més forta a Catalunya que al conjunt de l’Estat, de la qual cosa jo no trec la conclusió que Catalunya, més que Espanya, pagui la penitència de tants anys de xulejar.   

El problema no és l’estirabot més o menys desencertat del polític, probablement amb més intencionalitat de fer una gracieta que cap altra cosa, sinó que a partir d’aquest nivell d’anàlisis s’emprenen les accions de govern i les directrius de partit. És aquella vella teoria del nacionalisme pràctic que el mateix Conseller fa temps que defensa, segons la qual Catalunya ha d’assolir la independència no tant pel dret que li correspon com a qualsevol altre poble del món, sinó perquè nosaltres som quelcom especial, apostem per l’excel·lència i no ens surt a compte estar a Espanya.  

Si Espanya paga ara la penitència, Catalunya també, senyor Huguet?

Tweet

Esquerra Republicana es troba immersa, ara, en un nou procés de lluita interna pel control del partit. No és res de nou, sinó la continuació de la pugna oberta d’ençà de la desfeta en les eleccions espanyoles. El panorama ha canviat una mica, amb la fusió dels dos corrents crítics en un Reagrupament Independentista i la pràctica desaparició del sector de Carod Rovira, que probablement confia més en la seva imatge institucionalitzada que en els suports reals que pugui trobar entre la militància. I és que del que es tracta ara, com abans, és de controlar l’aparell del partit, en el benentès que hi ha un important gruix de “quadres”, aspirants a ocupar càrrecs, que seguiran a ulls clucs qualsevol consigna per tal de sortir a la foto. [@more@]Ara mateix tenim processos de renovació de les direccions comarcals i regionals. Els militants de base, els que es limiten a pagar quota i a tot estirar a assistir a alguna assemblea anual, no sé si saben massa què fan les seccions locals de partit, però si més no poden intuir-ho. Hi ha afers de política municipal, actes a organitzar a cada poble i ciutat, i com a mínim anar preparant el terreny per a les properes eleccions locals en la mesura que els partits han esdevingut bàsicament maquinàries electorals. Ara bé, si les seccions locals per a molts militants, i no cal dir per a la ciutadania en general, són organismes interns d’escàs interès per als qui no aspiren a escalar posicions, i de nul·la incidència en el conjunt de la població, les seccions comarcals encara menys. I les anomenades Regionals ja no sonen ni pel nom. No cal entretenir-se a contrastar programes i propostes dels diferents candidats, si és que en tenen, perquè tot acaba reduint-se en saber qui és el candidat oficialista i qui és el que representa el sector crític. I en tot cas, la incidència dels resultats no serà en relació a la vida local o comarcal sinó en relació a la correlació de forces a la cúpula del partit. És un esforç més, i són molts els que es fan, per dissociar clarament el que és la vida i els interessos dels ciutadans, alguns dels quals encara tenim l’humor d’anar a votar quan ens convoquen, de la dinàmica dels partits. I aquí utilitzo el plural, perquè ja sabem que el que passa a ERC no és diferent del que passa a la resta de partits.

Tweet